MARCA DE PA

 

                Este objecte de petites dimensions (5X4X1.5 cms. aproximadament ) era una Marca de Pa també anomenat com Ferro per a Marcar Pa (encara que estava feta de llautó)  o Marca de Forn i servia per a marcar les inicials de la persona o de la família en el pa quan es portava a coure al forn. D’esta manera, quan ja estava cuit el forner podia identificar el pa de cada persona i així evitar qualsevol confusió.

                Esta peça de la foto ( amb les lletres en relleu i un pontet per agafar-la) va pertànyer a la meua iaia i va estar en ús fins als anys seixanta del S. XX. Este objecte era d’ús habitual per les zones rurals valencianes.

TOTSANTS

 

    Arriba el dia de Tots Sants! Un any més compliré  amb la tradició: pujar al cementeri a fer la visita als nostres morts. No es una visita que exclusivament faig en aquesta data,  solc anar alguna vegada més durant l’any. Tal vegada siga un ritual per a mi o una costum pujar al cementeri, visitar als meus i pegar una volteta per el lloc, que no se perquè sempre transcorre igual: comence per l’esquerra, després entre a la part de dins i acabe eixint per la part dreta.  Aleatòriament vaig mirant fotos, llegint noms i cognoms, dates, i vaig recordant a les persones conegudes per a mi, i a les que no he conegut intente relaciona-les amb les famílies actuals. Repase la memòria del meu poble. Mantinc en vida l’esperit d’aquestes persones. Em pare davant dels meus: pares, iaios, tios i altres familiars  i els recorde amb algun aspecte que en mi es va quedar gravat.

                 Però aquests dies al voltant de Tots Sants per a mi són especials. Des de ben xicotet sempre he acompanyat als meus pares quan anaven a  visitar als seus, a netejar les làpides, a posar-los flors. Els ajudava a portar l’escala i mentre l’aguantava ells pujaven per arreglar la làpida, la torcaven, posaven les flors, les arreglaven, encenien una llumeta en un moment en que es sentien connectats als seus sers estimats. Dedicant-los els seus temps els mostraven la seua estima. També pegàvem la volta per tot el recinte mirant la resta de tombes, saludant als  veïns i recordant als seus:

-Ah! Els teus pares estan ací! Com els recorde...

O:

- La teua germana! Érem molt amigues! Me’n recorde molt d’ella.

O:

- Que Bona persona era!  No se n’haguera tingut que anar ten prompte.

I aixina, entre uns i altres, acabàvem el recorregut.

Després el dia  de tots sants era el moment de la visita obligada, el d’assistir a missa i contemplar el cementeri en el seu dia. Cap dia lluïs tant com aquell, ple de flors, de gent, salutacions, persones que veus d’any en any...

                I tots aquest ritus que hem seguit des de ben xicotes ens han anat formant, són part de la nostra vida, han arrelat dintre nostre i fa que nosaltres hui en dia continuem amb la tradició: el dedicar una part del nostre temps per a recordar a tots aquells que d’una forma més o menys propera han passat per la nostra vida,  deixant la petjada que ens ha fet com som.

                I en guany una vegada més, amant de les tradicions com soc, pujaré al cementeri, torcaré la làpida, posaré les flors, resaré i recordaré. Acompliré amb el ritual que ens van ensenyar  i que ara amb molta complaença continue.

DESCIMALAR

 

Vella olivera

    Descimalar. Un altra bonica paraula que va deixant de sentir-se. Ara els treballadors del camp diuen podar  al fet de tallar les branques  que sobren a l’arbre. Descimalar  porta el significat de desfer-se ,llevar, tallar els cimals de l’arbre. El  cimal  es cada una de les branques principals d’un arbre. I el descimalador era la persona qualificada que arribat el moment s’encarregava de netejar l’arbre d’aquelles branques que considerava supèrflues per al bon creixement de l’arbre i per a que donara el màxim de fruits .I siguent més específics en la utilització del llenguatge podem dir que hom diferenciava entre descimalar quan es referia a arbres més grans com l’olivera o l’ametler mentre que podar  s’utilitzava més  per a arbres fruitals o la vinya. A esta tasca d’arreglar els arbres també se l’anomenava  esporgar, però avui en dia ja sols s’utilitza podar o netejar.

OLIVES EN AIGUA-SAL

 

Foto d'internet

                Hui vaig a parlar de com fèiem les olives amb aigua-sal a ma casa. Adobàvem tants tipus d’olives com classes  teníem als nostres bancals,fèiem quatre tipus d’olives i en diferents dates per a tenir-ne durant tot l’any: mançanelles, blanquetes, alfafarenques i del cuquello.

OLIVES MANÇANELLES

                Estes olives les collíem quan estaven verdes encara, més o menys pel mes d’octubre. Però havien d’estar en el seu punt perquè si estaven massa verdes paraven surenques, sense sabor. Les collíem, les netejàvem ( llevàvem les fulles) i en casa les xafàvem: d’una en una les posàvem damunt d’un banc, de fusta o de pedra i amb una pedra o taco de fustal en la mà li pegàvem un colp. Amb una mà agafàvem un grapadet i les posaven d’una en una damunt del banc i amb la pedra que sosteníem amb l’altra mà la xafàvem. L’oliva tenia que quedar oberta però no destrossada. I després les posàvem en una garrafa de vidre de les de16 litres i amb boca ampla. Quan estava plena li afegíem aigua. Aquesta aigua la canviàvem tots els dies per a que les olives anaren perden  l’amargor. Quan consideràvem que estàvem bones, a nosaltres ens agradaven  un poquet amargues, que no estigueren dolces del tot, aleshores les adobàvem.

                Dintre la garrafa, entre les olives posàvem  quatre o cinc manolls de pebrella (tot i depenent de la grandària del manoll). La pebrella és un arbust que creix a la serra amb molt bona olor i que li transmet el seu sabor a les olives. Nn Benilloba no se’n feia i la compraven d’algun mercader que en portava  a la plaça. Amb aigua sense cloro, això suposava que l’havíem de portar d’alguna font d’aigua natural (de Petrosa, de la font del Retor o del Xoquet) a la que afegíem sal ( crec que eren 750gr per a la garrafa de 16 l) i un gotet de vinagre fèiem la salmorra. Ho mesclàvem, desfèiem la sal i la salmorra, l’abocàvem a la garrafa i li afegíem aigua fins que quedara plena. Quan consideraven que ja estàvem bones, que era quan les olives ja havien pres el gust de la sal i la pebrella, començàvem a menjar-ne. A l’hora de dinar en trèiem un platet per a degustar-les mentre dinàvem. Estes olives no aguantaven molt de temps, prompte hi havia que menjar-se-les ( un parell de mesos) perquè o bé es feien blanetes  i ja no estaven igual de bones o bé es saiaven i prenien un gust que no agradava.

OLIVES BLANQUETES

                Estes olives es fèiem quan estaven encara verdes però tenien ja un color blanquinós o colorat. Açò era sobre desembre. Estes olives, com són xicotetes, les deixàvem senceres. Les posàvem en aigua per endolcir-les, llevar-los l’amargor. Si volíem que aguantaren  més temps, els canviaven menys vegades l’aigua per a que tardaren més en perdre l’amargor. Quan consideràvem oportú fèiem la mateixa salmorra, li posàvem pebrella i quan ja estaven adobades començaven a menjar-ne. Estes olives aguantaven un poc més en bones condicions, així que les preparàvem per menjar-les  a la primavera.

OLIVES ALFAFARENQUES

                Aquestes olives les solíem fer per Nadal o principis de gener, quan estaven amoratades però no madures del tot. I les fèiem tallades. A cadascuna li fèiem dos talls amb el ganivet o navalla. I després les posàvem amb aigua per llevar-los l’amargor. El sistema era el mateix: canviar l’aigua fins a que consideràvem que tenien el punt adequat per adobar. La salmorra que li fèiem tenia les mateixes característiques  i també li posàvem pebrella dintre de la garrafa. Estes olives al ser més grosses tenien més molla.

OLIVES DEL CUQUELLO

                D’estes olives soles teníem una olivera i estava dedicada tan sols a adobar-les per menjar. Estes olives eren  més xicotetes que les mançanelles. Les feiem quan estaven madures, quan ja tenien un color negre. Les posàvem senceres, sense tallar ni esclafar. Omplíem la garrafa, cada cert temps canviàvem l’aigua, però poques vegades, tan sol tres o quatre,  i no les adobàvem fins al més de maig. Arribat el moment fèiem la mateixa salmorra (sempre amb aigua sense clor) però a la garrafa li posàvem  4 o 5 manolls de timó. Aquestes se les menjàvem en els mesos d’estiu.

                La idea era fer diferents tipus d’olives i amb diferents dates per a menjar-ne al llarg de tot l’any. Jo he parlat de garrafes però es podien posar en altres recipients com eren els gerrons. Tots els recipients tenien que estar tapats per evitar que caigueren dintre qualsevol bitxo. S’entén per manoll de pebrella o de timó la quantitat que podies agafar amb una mà entre el dits polze i índex. Aquests manolls els lligàvem en un cordell per a posar-los dintre de la garrafa a fi de que les diferent branquetes no s’escamparen, ja que açò dificultava el traure les olives.

                En temps d’escassesa o de fam les olives eren un aliment més, una font d’energies.

BENILLOBA 1950

 

                En este article vaig a parlar de la Benilloba de 1950. La Benilloba de fa exactament 75 anys. Per a la qual cosa vaig a utilitzar les il·lustracions gràfiques, els anuncis, del programa de festes d’aquell any.

                L’any 1947 va ser un revulsiu per a la festa, la celebració del lll centenari del nomenament de S. Joaquim com a patró de Benilloba va suposar  importants canvis en les festes: ornaments de carrers, aparició de dues filades i celebració de moros  i cristians... I també la publicació, per primera vegada, d’ un programa de festes,  que  a partir d’ara continuarà editant-se amb regularitat anual. En estos programes de festes es publiquen diversos articles referents a la història, festes i altres aspectes del poble, però també una part important de programa esta dedicada als anuncis de les  diverses activitats econòmiques del poble. Les aportacions per esta publicitat serviran per a costejar les despeses de l’edició del programa. Las revisió actual d’ esta publicitat ens aporta una  informació important sobre l’economia del poble.

                El programa de 1950 constava de un quants articles, no molts, redactats per personalitats del poble, la programació per als dies de festa i després, tot una sèrie d’anuncis  que són il·lustratius de l’economia del poble en aquell moment. Així, mirant els diferents anuncis que apareixen en el programa de festes, i que reproduisc més avall, vorem que en eixe moment havien fàbriques de teixits,  de gèneres de punt i de fil que, encara que eren petites factories, ocupaven a una part important de la població activa i subministraven els productes als subhastadors, que eren els encarregats de la seua comercialització per tota Espanya, i que ací apareixen amb el suggestiu nom de “Textiles en Ambulancia”. També hi ha tres almàsseres per a la transformació de la producció d’olives i  per a la seua comercialització. Hi ha dos empreses de transports necessàries  per al tràfic  de mercaderies que complementarien als mitjans de transport privats de cada fàbrica i un servei de transport de persones  que complementa les línees regulars de viatgers (La Alcoyana i la línea de Dènia a Alcoi). Una fàbrica de licors i tres pensions  que constaten una certa circulació de persones relacionades amb l’activitat econòmica. A més, existeixen tota una sèrie de serveis que complementen l’activitat econòmica i subministrament de la població: fusteries, construcció, ferrer, forns, carnisseries, tendes de comestibles, granges ( una forma d’anomenar als ramats), modistes, tenda de teixits, barberia, bars i cine, agents de segurs i banca,metge. A tota esta xarxa industrial i de serveis hi ha que afegir  una  producció agrícola important basada en productes de secà com el forment, l’ametla i l’oliva i una producció d’horta que aniria enfocada cap al autoconsum.

                 Tot aquest llistat d’activitats productives i de serveis ens manifesta que Benilloba disposa un teixit d’activitat econòmica en bones condicions respecte a la feblesa i el marasme econòmic de tota la nació i resta amb bones condicions per adherir-se al desenvolupament, modernització i creixement dels anys seixanta.

                1.Fàbriques de teixits. Serien unes factories de xicotetes dimensions, podríem dir que tallers amb uns quant telers manuals, pocs operaris i amb una producció reduïda que serà comercialitzada la major part per els subhastadors del poble. Serien:

-Eduardo Boronat. C. Major 65

-Oscar Pérez. C. Salamanca 3

-Manuel Pérez. C. Major 61

-Hilario Pérez. C. S. Pedro

-Joaquín Domenech Herrero. C. S. Pedro 1

-Fernando Carbonell. Santissima Trinitat 10

-Viuda de Eugenio Doménech. C. Major 41

-José maria Espinós. C. Calvo Sotelo 6,8.

2. Fàbriques de Géneros de Punt:

-Joaquín Herrero Garcia. C.  Major 20

-Viuda de Tomàs Guillem. C. S.Joaquín 5

-Confecció Inés Gómez Biosca. C. Calvo Sotelo 13

3. Fàbriques de fil:

-José Cortés Vilanova.”El Lobo”. C. S .Antonio 10

-Joaquín Cortés.”La Gitana. Pl. Generalíssimo 15.

4.Textils en ambulància. Es referia a subhastadors:

-Enrique Olcina. C. Major 30

-Joaquín Francés Bonet. C. S. Agustí 10

-Salvador Boronat. C. Major  9

5.Almasseres:

-Pedro Puchol

-Català i Monllor. C. General Mola 11

-José Maria Mira. C. Almazara 4

6. Transports:

-Bautista Sanz “Pisa”

-Rafael Ripoll.”El Noy”. C. Sto. Tomás 6.

7. Licors:

-Ricardo Reig.

8.Fusteries:

-Joaquín Llopis. C S. Antonio 2

-José Aracil Crespo

9.Forns:

-Viuda d’Antonio Cremades. C. S. Pedro 2

-Vicente Pérez Semper. C. S. Juan 3

10. Tendes de comestibles i paqueteria:

-Viuda de Daniel Ivorra. C. Major 15

-Ultramarinos Francisco Monllor. C. S. Miguel 1

11. Carnisseries:

-Joaquín Vilanova. C. Major 26

-Joaquina Domenech Ferrandiz. C.Major 17

12. Granges:

-Juan Vilanova

-Granja Holandesa: Joaquin Ripoll (El Tendre).C. Major 10.

13. Modistes:

-Matilde Ripoll. C. Major 30

-Joaquina Colomina. C. Sta . Trinidad

-Josefina Agulló.C. Major 38

14. Tenda de teixits.

-Joaquin Doménech “El Sol de Levante”. C. Major 14

15. Bars

-Alejandro Doménech.c. Major 23

-Facundo Picó. Pl Jose Antonio 2.

-Rogelio Herrero. C. Major 6

16.Cine

-Ideal. C. S. Llorens 26

17. Ferrer

-Julio Ortiz. C. Calvo Sotelo 17

18. Pensions:

- Mercedes Cortés. “El Mosquit”. C. S. Llorens 11

-Joaquina Ripoll. “El Rosari”. C. Major 7.

-Vicente Catalá. “L’Hostalet”. C. S. José 5

19 Cotxe d’ alquiler.

-Silvestre Garcia.

20.Construcció

-Joaquin Jorcas Borrell. C.Major 55.

21.Barberia

-Bautista Casanova. C. Major 4.

22.Representant de Radios i refrigeració

-Evaristo Catalá. C. S.Jose 20

23.Metge

-Pedro Puchol. C. Major 2

24.Comerç  i Banca.

-Joaquin Boronat Cortés. C. Major 11

25. Agent de Segurs

-Mutualidad de Levante. C. S. Agustín 9

 

 

 

RECORDS D'INFÀNCIA: LA CAFETERA

 

Els matins d’hivern que ma mare em despertava:

-Enriquito,les set i mitja.

Calentet com estava al llit, costava pensar en alçar-se. Pels badalls de la finestra es podien veure les primeres clarors del dia. Amb la llum del corredor que ma mare havia deixat encesa em vestia. Ella m’esperava baix per a vigilar la cafetera que havia posat al foc, mentre ella anava a per el pa. Després de llavar-me la cara  m’arrimava al foc, que ella ja havia encès, al temps que vigilava la cafetera esperant que bullira. Jo sabia que quan alçarà el bull l’havia de parar per a que no sobreixira i esviscara el foguer. No se perquè li dèiem cafetera perquè el que en realitat fèiem era malta.

                Al poc, ella arribava amb el pa del dia i amb alguna bamba o triangle, calentets encara, acabats de fer. A mi m’agradaven més les bambes del forn de dalt que les del forn de baix. Però clar  ella ho alternava i cada dia portava el pa d’un forn.  Si era per nadal  el tassó de llet amb la malta, passada pel colador de tela, l’acompanyaven d’una magdalena d’eixes d’ametla que ella havia fet. Amb açò havíem calfat el cos i agafat les suficients energies fins al migdia. Després ma mare em pentinava, amb la ralla ben recta al costat i amb unes gotetes de llima per a que aguantara el pentinat. Poc abans de les nou agafava la cartera i com, tots els dies, eixia cap a escola.

HOMENATGE A EDUARD GARRIGÓS SOLER (20-9-25)

 

    

    El 20 de setembre de 2025 se li va fer un homenatge a Eduard Garrigós Soler . En el 85 aniversari de l’alliberació de camp de concentració de Mauthausen se li va posar una rajola commemorativa a esta víctima de l’horror nazi en la façana de la seua casa natal a Benilloba. En l’organització i execució de l’acte van participar L’Ajuntament de Benilloba, el Fòrum per a la memòria Històrica de l’Alcoià i el Comtat, familiars vinguts de Sabadell i veïns del poble. Van ser uns moments carregats de emotivitat, on es van llegir diferents escrits referents a la seua vida així  com de la memòria que els seus descendents tenien d’ell: un lluitador per la llibertat i els drets humans. Per acabar l'Ajuntament ens va oferir un vi d'honor.