EL REC NOU

 

         Les hortes d’aquest rec  estaven regades per una sèquia que en realitat era un braçal de la sèquia de l’Ombria. Construïda en 1794 o un poc abans, per ampliar la zona regada, serà motiu de conflictes entre els nous i antics regants. Però després d’un període de denuncies i acords que durarà fins al 1806 s’establiran les bases per al funcionament d’aquest rec. En un principi la sèquia naixia d’un partidor que hi havia en la partida del Tossal d’Espinós, però com a conseqüència d’una sèrie de sulsides i la construcció de l’alcavó de la Guarda en 1877 el partidor es va situar de manera definitiva a l’eixida d’aquest alcavó. La sèquia continuava fins l’horta  la Sènia  en  la partida de la Teuleria, i amb una extensió de 2 Kms regava unes 125 Fanecades.

 La sèquia regava les terres situades per davall d’ ella i fins la sèquia mare en les següents partides:

-Partida del Xoquet

-Partida de L’Escaleta

-Partida dels Quarts.

-Serreta dels Quarts o Sènia.

         Este rec disposava de l’aigua de la sèquia de l’Ombria una vegada que els regants de l’Ombria havien acabat i fins que s’ iniciara una altra tanda. Per repartir l’aigua per totes les hortes disposava de 26 filloles, ja que, en realitat era un braçal que es subdividia en filloles.

EL REG DE LA SOLANA

 

Restes de la canaleta del reg de la Solana

            El Reg de Solana el formaven les hortes que regava la sèquia de Solana. Esta escomençava en l’assut que es construïa un poc més avall d’on desaiguava el Molí Raimundo, continuava per la part dreta del riu, o part de Solana,de forma descoberta, a excepció d’algun tram soterrada per un alcavó. Subministrava d’aigua el llavador del poble, després al Molí del Noguer i acabava regant les hortes de darrere l’almàssera i Rambla de Monerris. Hi Havia una altra sèquia de Solana, anomenada com sèquia de Solana de Baix, construïda íntegrament per el propietari del Molí del Noguer, segons l’escriptura del 19 de Gener de 1844, que agafava les aigües d’un assut que es construïa un poc més avall del Barranc de Cuixot. Esta sèquia immediatament s’endinsava en un alcavó que anava fins la partida de la Canaleta on s’ajuntava a la sèquia principal de Solana. El Molí anomenat del Noguer, abans d’Herrero, tenia el dret, des de la seua construcció el 27 de Setembre de 1818, de la utilització de l’aigua de la sèquia de Solana sempre que hi hagueren excedents. Quan hi havia escassesa o sequera o bé no es feia l’assut de baix o es deixava anar l’aigua al riu per un braçal que hi havia pel costat del camí de Benifallim i així no perjudicar l’assut del Bassó.

         La sèquia se Solana podia agafar dues files d’aigua de l’assut del Molí Raimundo (40 l/s.) a més d’una tercera part de la que lliurava el Molí, que eren dues files més. En total podia portar 4 files d’aigua o siga 80 l/s. I de la sèquia de Baix podia abastir-se de 2 files més. Esta sèquia de Solana tenia un braçal que eixia de la partida de la Canaleta, travessava el barranquet de Petrosa per esta canal (que era un aqüeducte de dimensions reduïdes i del que encara se’n conserva un tram) i regava les hortes de esta partida, les del Solar, els horts d’Ivorra i Satorre i les hortes de darrere l’Abadia i darrere l’Almàssera (seguint l’actual carretera).En total la sèquia de Solana  regava unes 66 fanecades.

Llavador de Dalt

EL REG DE L'OMBRIA

 

   Pedra que feia de partidor

        El reg  de l’Ombria estava format  per la sèquia del mateix nom, també anomenada  com sèquia Mare, i per totes les hortes regades per esta sèquia

        La sèquia   arrancava  de la caseta-partidor que hi havia en el molí Raimundo, anomenat també de Gironés o Molí Carbonell( noms més antics que ja s’han perdut) i anava per la ribera esquerra del riu Penàguila, seguint el seu traçat fins les penyes del Salt. D’una longitud d’uns 4 Kms. aquesta sèquia estava excavada en la terra, a excepció d’alguns trams construïts amb maçoneria, passava per un aqüeducte de carreus, per travessar el barranc de Benifallim, de Cuixot o de la Canal, de uns sis metres d’altura i 20 de longitud, que va  ser construït l’any 1794 pels regants d’aquest reg, amb Blas Herrero Pérez com a mestre d’obres. L’aigua circulava  soterrada en alguns trams, com seria en el seu pas per l’alcavó de la partida de la Guarda, que va ser excavat en l’any 1877, i que va  substituir la sèquia que circulava externament, per la riba, però que repetides sulsides la inutilitzaren per al pas de l’aigua.

         Esta sèquia, que també proveïa d’aigua el Molí del Conte, anomenat també com molí Vell o del Pont, s’alimentava de tres files d’aigua (60 litres per segon) que venien de l’assut que hi havia uns dos cents metres més amunt del Molí Raimundo i de 6  files d’aigua (120 l/s)   que eixien del Molí, i que venien per una altra sèquia d’un assut que hi havia aigües amunt. Tota esta aigua en el partidor es dividia en tres parts: dos alimentaven a la sèquia d’Ombria i una part tornava al riu per a ser derivava en un assut per al rec de Solana. Ací en Benilloba es considerava que la fila d’aigua era una quantitat d’aigua equivalent a 20 l/s. Altres unitats de mesura d’aigua serien la cama, que equivaldria a mitja fila i el braç que seria 1/4 de fila. La sèquia de l’Ombria regava unes 324 fanecades i des del partidor que hi havia en el Xorrador  rebia el nom de sèquia del Mig.

Façana Est del Molí del Conte

 

RECORDS D'INFÀNCIA: LA CUBA

 

                 Arribat el dissabte de vesprada tocava llavar-se tot el cos. És el que hui diem dutxar-se però que aleshores consistia en llavar-se de dalt a baix dintre de la cuba. La cuba  era una safa circular de llautó,  amb dues anses,  d’uns 40 cm de fondària i un diàmetre d’uns 50cm en la corona i un poc menys en la seua base. I allí dintre em clavaven de xicotet. Quan era menudet cabia assegut, amb les cames plegades. Quan vaig  créixer, ja havia d’estar plantat.

                Prèviament la mare havia calfat aigua en un perol. L’aigua ben calenta  la abocava a la cuba, després li n’afegia de freda per a temperar-la. Em llevava la roba i a dins que anava. Amb un casso la mare em tirava l’aigua per damunt. Si cremava la temperava amb un poc més d’aigua freda. Una vegada remullat agafava la pastilla de sabó ( la Toja, Lux, Heno de Pravia eren els sabons d’aleshores) i me la passava per  tot el cos o bé ensabonava l’esponja amb la qual, després, m’ ensabonava tot el cos.

                El que hem pegava més tort era ensabonar-me el cap: el sabó t’entrava als  ulls i la coentor que provocava hem feia plorar. Una vegada ensabonat i fregat, amb el casso em rentava. Si tanque els ulls, encara sent l’aigua tíbia relliscar per el cos i caure a la cubà. Una vegada rentat sortia de la cuba i amb una tovallola em secaven i em posaven una mudà neta. Ja estava preparat per afrontar el diumenge com tocava:  net i amb la roba de  mudar. La tasca era setmanal. La resta de dies amb el llavat de mans, la rentada de la cara i la pentinada de cabells quedàvem endreçats.

                La cuba tenia un altra finalitat més lúdica, que era la de fer-la servir per refredar-se en l’estiu. D’infants, quan encara no coneixíem la piscina, omplien una cubà d’aigua i la posaven al sol. Al cap d’unes hores, quan l’aigua ja s’havia calfat un poc ens clavàvem dins i jugàvem amb ella. Passava el temps sense adonar-se’n. Fins que la mare ja veia l’aigua de un color tèrbol. Ací s’acabava, fins al s’endemà o ves tu a saber quan, perquè l’aigua no es podia malgastar i perquè valia diners. Per que als xiquets els agrada tant l’aigua?

MARCA DE PA

 

                Este objecte de petites dimensions (5X4X1.5 cms. aproximadament ) era una Marca de Pa també anomenat com Ferro per a Marcar Pa (encara que estava feta de llautó)  o Marca de Forn i servia per a marcar les inicials de la persona o de la família en el pa quan es portava a coure al forn. D’esta manera, quan ja estava cuit el forner podia identificar el pa de cada persona i així evitar qualsevol confusió.

                Esta peça de la foto ( amb les lletres en relleu i un pontet per agafar-la) va pertànyer a la meua iaia i va estar en ús fins als anys seixanta del S. XX. Este objecte era d’ús habitual per les zones rurals valencianes.

TOTSANTS

 

    Arriba el dia de Tots Sants! Un any més compliré  amb la tradició: pujar al cementeri a fer la visita als nostres morts. No es una visita que exclusivament faig en aquesta data,  solc anar alguna vegada més durant l’any. Tal vegada siga un ritual per a mi o una costum pujar al cementeri, visitar als meus i pegar una volteta per el lloc, que no se perquè sempre transcorre igual: comence per l’esquerra, després entre a la part de dins i acabe eixint per la part dreta.  Aleatòriament vaig mirant fotos, llegint noms i cognoms, dates, i vaig recordant a les persones conegudes per a mi, i a les que no he conegut intente relaciona-les amb les famílies actuals. Repase la memòria del meu poble. Mantinc en vida l’esperit d’aquestes persones. Em pare davant dels meus: pares, iaios, tios i altres familiars  i els recorde amb algun aspecte que en mi es va quedar gravat.

                 Però aquests dies al voltant de Tots Sants per a mi són especials. Des de ben xicotet sempre he acompanyat als meus pares quan anaven a  visitar als seus, a netejar les làpides, a posar-los flors. Els ajudava a portar l’escala i mentre l’aguantava ells pujaven per arreglar la làpida, la torcaven, posaven les flors, les arreglaven, encenien una llumeta en un moment en que es sentien connectats als seus sers estimats. Dedicant-los els seus temps els mostraven la seua estima. També pegàvem la volta per tot el recinte mirant la resta de tombes, saludant als  veïns i recordant als seus:

-Ah! Els teus pares estan ací! Com els recorde...

O:

- La teua germana! Érem molt amigues! Me’n recorde molt d’ella.

O:

- Que Bona persona era!  No se n’haguera tingut que anar ten prompte.

I aixina, entre uns i altres, acabàvem el recorregut.

Després el dia  de tots sants era el moment de la visita obligada, el d’assistir a missa i contemplar el cementeri en el seu dia. Cap dia lluïs tant com aquell, ple de flors, de gent, salutacions, persones que veus d’any en any...

                I tots aquest ritus que hem seguit des de ben xicotes ens han anat formant, són part de la nostra vida, han arrelat dintre nostre i fa que nosaltres hui en dia continuem amb la tradició: el dedicar una part del nostre temps per a recordar a tots aquells que d’una forma més o menys propera han passat per la nostra vida,  deixant la petjada que ens ha fet com som.

                I en guany una vegada més, amant de les tradicions com soc, pujaré al cementeri, torcaré la làpida, posaré les flors, resaré i recordaré. Acompliré amb el ritual que ens van ensenyar  i que ara amb molta complaença continue.

DESCIMALAR

 

Vella olivera

    Descimalar. Un altra bonica paraula que va deixant de sentir-se. Ara els treballadors del camp diuen podar  al fet de tallar les branques  que sobren a l’arbre. Descimalar  porta el significat de desfer-se ,llevar, tallar els cimals de l’arbre. El  cimal  es cada una de les branques principals d’un arbre. I el descimalador era la persona qualificada que arribat el moment s’encarregava de netejar l’arbre d’aquelles branques que considerava supèrflues per al bon creixement de l’arbre i per a que donara el màxim de fruits .I siguent més específics en la utilització del llenguatge podem dir que hom diferenciava entre descimalar quan es referia a arbres més grans com l’olivera o l’ametler mentre que podar  s’utilitzava més  per a arbres fruitals o la vinya. A esta tasca d’arreglar els arbres també se l’anomenava  esporgar, però avui en dia ja sols s’utilitza podar o netejar.