MIRACLES DE SANT JOAQUIM

 

Imatge del Nou S.Joaquim. 1941
Arxiu: Toni Reig

Record de l'autor a la madrina de la imatge

    Hui vos vull contar les dues versions del nomenament de S. Joaquim com a patró de Benilloba. Les dues son similars però presenten una diferencia fonamental: una es més miraculosa que l’altra.

     En el programa de festes de 1747 en que es celebra el primer centenari del nomenament de Sant Joaquim com a patró de Benilloba,  Ginés Mira ens relata com van succeir els fets. Resulta que per l’estiu de 1647 la pesta estava molt estesa per tot el Regne de València i fins i tot havia arribat a Cocentaina. Els veïns de Benilloba estaven capficats, alarmats  per la proximitat de la pesta, pensant que en qualsevol moment entraria en el poble degut a l’estreta relació i comerç amb els pobles veïns. Pensant que no tenien un sant patró que els protegirà i intercedirà per ells van decidir nomenar un. Per a la qual cosa es van reunir a l’església els veïns i cadascú que va voler va escriure el nom del sant de la seua preferència  en un paperet i el va introduir dintre d’un barret. Diu que van haver mes de cinquanta paperetes  amb noms de diferents sants. I que va ser Marcos Blanes, llaurador, el qui va posar el nom de S. Joaquim. Un xiquet de  set anys va ser el triat per traure una papereta  i l’encarregat  va llegir en veu alta el nom de Sant Joaquim. Al veure tots que no era un sant molt conegut i al que no tenien devoció van decidir repetir l’acte, introduint el paperet, i per segona vegada va tornar a sortir el mateix nom. Van decidir repetir l’extracció i remenar bé abans de fer-ho per tercera vegada que com tots sabem va tornar a sortir el mateix nom. Davant  d’un succés tan extraordinari van decidir que seria Sant Joaquim el patró de Benilloba i que efectivament va lliurar al poble de la infesta de la pesta.

                Però encara alguns majors del poble conten una versió un poc diferent dels succés. El motiu per el que els veïns decideixen nomenar un patró es el mateix així com el lloc on es reuneixen i el sistema de insaculació. Per resulta que a l’hora d’introduir les paperetes amb el nom d’un sant diuen que va entrar a l’església una persona major, amb barba i descalç que portava un anell en el dit polze del peu. Però van ser pocs els que es van fixar amb ell. Este home desconegut va posar també una papereta en el barret.  Després va seguir tot el que sabem: les tres extraccions perquè no estaven d’acord en el resultat. I quan ja es va decidir que seria Sant Joaquim el patró de Benilloba algú va nomenar al vell desconegut que havia vist posar la papereta. D’immediat van començar a buscar-lo entre la gent però ja ningú el va trobar. Si, quan per festes, baixen a Sant Joaquím de la seua fornícula, observeu els seus peus podeu veure l’anell que porta en el dit.

                Així m’ho ha contat Isabel Colomina.

FOTO ANTIGA DE DANSES

 

Fota Arxiu: Família Mira Ramón

                Sempre havia sentit parlar de que en temps passats a més de fer tota una setmana de danses, cada dia es feien 3 dansaes: una pel matí, una per la vesprada i una per la nit. La dansada de matí es va perdre, van deixar de fer-la, no se sap quan exactament  i el motiu que es deia era que les xiques no volien ballar de matí perquè pensaven que per el matí la dansa lluïa menys i totes volien eixir de vesprada i de nit ( supose que el cap de dansa estaria format per persones diferents de mati i de vesprada).

                La foto que pose possiblement siga l’ únic testimoni gràfic de una dansada pel matí. La foto està feta en la Plaça de l’Omet, lloc on tradicionalment s’han ballat les danses i per orientar- se diré que la façana del fons es l’actual casa abadia. Com podeu observar, en la foto  hi ha  una línia en diagonal que separa la zona d’ombra de la  zona que està assolejada.  A l’ombra esta la major part de la gent i també el cap de dansa, que sembla que esta format per 6 parelles. Mentre que al sol hi ha menys gens. En setembre el sol encara es fort. Tenint en compte l’orientació de la plaça d’oest a est, l’instant de la foto estaria entre les 11 i les dotze del matí, o siga el sol estaria quasi en el seu zenit i projecta l’ombra de les cases a tota esta banda de la plaça. Per  tant podem concloure que hi ha un cap de dansa ballant  pel matí, rodejat de tot un grup de persones que han acudit a la festa però que en aquest moment  estant tots pendents de la càmera.

                 També podem observar que en aquests temps encara no es posava cap tarima o cadafals per al dolçainer i aquest es col·locava a un costat, arrimat a la paret. Ací no s’aprecia molt bé però sembla que esta a la part esquerra sota els xiquets que estat agafats a les reixes d’un balcó.

                De la foto interessa observar els vestits de les persones: les xiquetes porten totes unes bates similars, les dones amb les faldes llargues, els xiquets amb pantalons, camisa i gorra, alguns en blusa, els homens amb capell o gorra i molts amb blusa mentre que els ballador van amb trage i corbata.  La foto la podríem datar a principis del segle XX.

EL BATEIG

 

                El bateig  és el acte d’administrar el sagrament del baptisme en la religió catòlica. En ell podem distingir tres parts, una sagrada, que es quan li s’administra el sagrament amb tot el ritus, l’aigua, els olis, el ciri per els quals el nadó rep la gràcia de Déu, s’ allibera del pecat original  i entra a formar part de la comunitat i la família cristiana. I dues parts profanes: la de l’àpat que es fa per celebrar la vinguda d’un nou membre de la família en la que els pares conviden als familiars i la part que consisteix en tirar  llepolies i diners a la xicalla. A les tres parts se’ls denomina bateig en el llenguatge vulgar. I jo vos vull  parlar d’aquest darrera.

                 Aquesta part del bateig, avui quasi oblidada en el poble, no se si actualment es practica, en temps no massa llunyans era una acte molt apreciat i cercat per els xiquets del poble. Quant s’assabentàvem que hi havia un bateig tots els xiquets acudíem a la porta de l’església a esperar que sortirà la família amb el nadó. Recorde que quan jo era menut, i supose que a totes les generacions passaria el mateix, eren els acòlits els que ens avisaven perquè els eren els primers en informar-se al ser avisats per a que acudiren a ajudar al rector en l’acte. Aleshores tots estàvem preparats a  la plaça  i si podia ser amb alguna bossa o coixinera, perquè les butxaques  podien resultar xicotetes,  per arreplegar el que els padrins anaven a tirar. Quan la família sortia per la porta de l’església els xiquets escomençaven a cridar : “padrí pollós”, “padrí pollós” o " que mos tiren diners que el padrí no val res". Aleshores els padrins  tiraven caramels i diners. Açò ha anat variant amb el temps, la situació econòmica i la inflació. I dic açò perquè he conegut primer, i ja en poques ocasions, tirar fruits secs: ametles, nous... Després progressivament es van introduir els caramels i altres llepolies. I posteriorment monedes: primer perres i cèntims, quinzets, després pessetes, dues cinquanta pessetes i algun duro.I es llançava de tot: monedes i llepolies. I no se si amb l’arribada de l’euro continua la tradició perquè un servidor ja era major i no freqüentava aquests actes. Els padrins llançaven les monedes a l’aire ( perquè jo es el que mes he conegut: monedes i caramels) i en caure a terra tots els xiquets es tiraven a recollir-les. Teníem un ordre de preferència: segons el valor de cada peça, lògicament si veiem una pesseta procuràvem agafar-la primer que una perra. Quan no quedava res a terra tornàvem a cridar les cançonetes: “padrí pollós” " que mos tiren diners que el padrí no val res" per a que tornara a tirar. I este ho feia cap a un altre costat de la plaça per a veure’ns córrer. I havia que anar enlerta per a que a l’intentar agafar la moneda un altre no et xafara la mà. Hi havia qui xafava la moneda per a que ningú li s’ avansara. I així entre crits i el sorolls de les monedes al tocar terra avançava la comitiva fins al domicili familiar  on  tiraven la resta. Hi havia padrins que ho tiraven tot en la plaça i acabaven prompte.

                 Després venia la part que consistia en comptar tota la recaptació. I una vegada fet el recompte anàvem  a gastar-se-l. I segons la recaptació compraven més o menys llepolies: xupa-xup, xicle, palote, pipes, torrat, sitral... o polos i xàmbits si era en estiu.

                L’anar a un bateig era un dia assenyalat, important, especial de la nostra infància. I si el mateix dia hi havia dos batejos doncs... ja podíem ser rics.

Imatge d'internet

LES OLLES DE FERRO

     Ací vos presente un joc de tres olles, ja en desús, de diferent capacitat. S’utilitzava una o un altra segons els comensals. La primera seria per a dos comensals, la segona per a quatre i la tercera per a 6 o  algun més. Estaven fetes de ferro colat, es a dir, en una fonedora, i no forjades, amb un aliatge de ferro i carbono. Cada olla te dues anses, una cada costat per a moure-la  i una altra més en la tapadora per obrir-la. El fons de l’olla sol ser lleugerament còncau. S’utilitzava per coure el menjar al foc o calfar aigua,  quan encara es guisava amb foc de llenya en la llar de casa, per a la qual cosa es posava damunt dels ferros, que era un trípode de ferro, i tot damunt fel foc.  També anomenat popularment com perol permetia mantindre el menjar calent durant prou temps gràcies al material en que estava fet. Amb elles feiem la nostra olleta, el guisat de fresols o la borra. Aquest tipus d’olles van deixar d’utilitzar-se quan van aparèixer els foguers de butà, convertint-se en un vestigi més del passat.

 

EL REC DEL BASSÓ O DE LA FONTETA

      

Sifó: conduccio soterrada per travessar el riu.

      El Rec del Bassó estava format per totes les hortes que regava la sèquia que és nodria de l’assut de la Font del Rector. Però el funcionament i distribució de la sèquia a les dos riberes del riu fa que siga un reg un poc més complicat de descriure:

Per una banda, només nàixer en el bassó (assut), travessava un llavador que ha segut arrastrat pel riu i construït diverses vegades. Després continuava per la part de Solana o ribera dreta i a l’altura del Molí Noguer entraria en una canal que la conduiria fins les hortes de la Rambla de Monerris. Estes hortes pertanyien al Rec de la Solana, supose que per estar en la part de solana.

Per una altra banda, de la sèquia, a l’eixida del llavador, naixia un braçal que travessava el riu per una canal de fusta (amb posterioritat, ja en el segle XX es va substituir per un sifó) i continuava per la ribera esquerra del riu (costat de l’Ombria) fins les Penyes del Salt. Este braçal regava les hortes situades en el nivell més inferior de la part de l’Ombria i per tant estaven integrades en el reg de l’Ombria. Així, les hortes de les partides de la Palanca i de Pont, que eren les primeres que travessava el braçal, podien regar indistintament del braçal o de la sèquia mare. Després, un braçal que eixia del partidor anomenat Xorrador li subministrava l’aigua suficient per completar una fila (que era la quantitat necessària per poder regar) i així regar les hortes del rec del Bassó. Mes endavant, en la partida de la Teuleria, per el braçal  anomenat assegador passaven els sobrants de l’Ombria al rec del Bassó.

        El rec del Bassó o de la Fonteta regava les hortes de:

-Partida de la Volta dels Cosmes

-Partida de la Teuleria.

En total unes 49 fanecades.

Boquera de la volta dels Cosmes: per ací eixia l'aigua de la sèquia a l'horta.

EL REC NOU

 

         Les hortes d’aquest rec  estaven regades per una sèquia que en realitat era un braçal de la sèquia de l’Ombria. Construïda en 1794 o un poc abans, per ampliar la zona regada, serà motiu de conflictes entre els nous i antics regants. Però després d’un període de denuncies i acords que durarà fins al 1806 s’establiran les bases per al funcionament d’aquest rec. En un principi la sèquia naixia d’un partidor que hi havia en la partida del Tossal d’Espinós, però com a conseqüència d’una sèrie de sulsides i la construcció de l’alcavó de la Guarda en 1877 el partidor es va situar de manera definitiva a l’eixida d’aquest alcavó. La sèquia continuava fins l’horta  la Sènia  en  la partida de la Teuleria, i amb una extensió de 2 Kms regava unes 125 Fanecades.

 La sèquia regava les terres situades per davall d’ ella i fins la sèquia mare en les següents partides:

-Partida del Xoquet

-Partida de L’Escaleta

-Partida dels Quarts.

-Serreta dels Quarts o Sènia.

         Este rec disposava de l’aigua de la sèquia de l’Ombria una vegada que els regants de l’Ombria havien acabat i fins que s’ iniciara una altra tanda. Per repartir l’aigua per totes les hortes disposava de 26 filloles, ja que, en realitat era un braçal que es subdividia en filloles.