DOS ACÒLITS

 

Foto cortesia d'Ana Company

La foto d’uns xiquets de Benilloba vestits d’acòlits es digna de pertànyer a una exposició antològica d’una època ja passada. El xiquets, anònims, perquè no sé el nom i ja ningú els recordarà, són els protagonistes d’aquesta foto. Van vestits amb la indumentària pròpia  dels escolanets (acòlits) d’una època que podria comprendre entre 1850  i 1940.  Es tracta d’una fotografia feta en un estudi d’Alcoi, Foto Palacio, amb una decoració de fons  simulant  unes estructures  arquitectòniques pròpies d’una església o altre edifici religiós. Podem  pensar que es tracta de l’estudi del  fotògraf Carlos Palacio Bolufer que treballa en Alcoi en la primera mitat del segle XX.  Jo m’arriscaria a situar la foto entre 1900 i 1920.

                Els escolans eren xiquets,  que vestits  amb la roba adient, ajudaven i acompanyaven al rector en els actes religiosos: preparaven el altar per a la missa, portaven la creu, el pa, el vi i l’aigua, encenien i apagaven els ciris, portaven l’encenser, tocaven la campana, ajudaven al rector a llavar-se les mans, a donar la comunió, l’acompanyaven en les processons...

En la foto van abillats amb una sotana negra que els arriba als peus i damunt porten el roquet blanc obert per davant i lligat amb una llaçada. Els  roquets estan brodats amb randa en la mitat inferior així com les mànigues. Les sabates negres. Ben pentinats,  l’un porta un encenser i l’altre el que sembla un llibre. El dos miren la càmera, el xicotet amb el cap un poc inclinat cap al costat i cap avant, amb un poc de vergonya. Seria la il·lusió d’uns pares de veure’s els fills engalanats  d’acòlits amb la indumentària que ells mateix els haurien preparat. Una pena no poder identificar-los amb el seu noma. Un testimoni més  d’una època ja passada.

 

EL TORN DE FILAR

 

El torn de filar o filosa era una màquina, com bé diu el seu nom, per a filar. Esta màquina s’ha utilitzat des del s.XIII fins, pràcticament, a mitjans del segle XX, amb molts pocs canvis. En un principi s’utilitzava per a filar la llana, es a dir, convertir la llana, després d’esquilada i llavada, en un fil i enrotllar-lo amb el fus del torn.

El model de la foto s’utilitzava en Benilloba per enrotllar el fil des d’una madeixa al canó que després passava a la llançadora del teler. Aquest torn  el vaig poder recuperar d’un porxi d’una casa del poble.

El seu funcionament seria els següent: un operari estaria assegut en un taburet d’esquenes a nosaltres i amb la mà dreta mouria la maneta de ferro per fer girar la roda. La roda gran de fusta amb una corretja transmissora  fa girar a gran velocitat la debanadora (una rodeta de fusta) travessada per un eix de ferro sostingut per dos corretgetes de pell, que li permeten rodar al temps que l’afermen a dos pals verticals clavats al banc. A l’eix se li ficava el canó al qual l’operari, amb la seua mà esquerra,  guiava el fil per a enrotllar-lo. Si es fixeu ( encara que en la foto no s’aprecia molt bé) en la part esquerra del banc es pot veure un buit en la fusta del banc conseqüència del  desgast  produït per la fricció de la cama de l’operari en el banc com a resultat del seu ús al llarg de molts anys.

RECORDS D'INFÀNCIA: EL BRASER

 

Imatge d'internet

 Les brases del foc que hi havia a la llar s’arreplegaven amb una paleta i es posaven en la copa, després es cobria amb cendra i es deixava  reposar una estona fins que deixara de soltar fum. Si no hi havia moltes brases o es volia que el calor durara més temps es podia afegir una paladeta de “Carbonilla”  fent circumferència la voltant de les brases o també “0rujo”. La diferència entre “carbonilla” i “orujo” és que la primera era d’origen mineral, restes xicotets del carbó i “ l’Orujo” era carbó vegetal, fet per l’home.

Aleshores ja es posava en el rodat de fusta que estava sota la taula. Aquest mantenia la copa un poc elevada de terra i permetia posar els peus damunt d’ell. La copa es cobria amb un enreixat de fil ferro que evitava que caigués res dintre les brases i es botara foc.

Les vesprades-nits al voltant del braser és una de les imatges de la meua infància.  En hivern quan el sol ja no escalfava o, quan ja post, les ombres ens envaïen, ens arreplegàvem al voltant del braser. Aquest, sota la taula coberta amb unes  faldes que retenien el calor després per les brases. Nosaltres, arrimats a taula amb els peus afermats al braser i les faldes cobrint les cames. Cadascú complia amb la seua tasca: la mare repassava, el meu germà i jo berenàvem, veiem  la tele, però  tan sols una estoneta, perquè veure-la molt no era bo per a la vista i tampoc s’havia de gastar molta llum, llegíem, fèiem el deures o xarràvem. I així tots recollits,  la mare, o el pare si s’hi  trobava, de tant en tant atiaven les brases, esperàvem l’hora de sopar. Nostàlgia d’aquells temps passats, quan estàvem tots junts, ben acollits al resguard de les inclemències  exteriors.

LA PREMSA DE VIGA

 

            Incrustades en el mur que dona a  l’avinguda d’Alcoi de l’antiga almàssera dels Mira hi ha dues pedres de grans dimensions. Estes pedres  sempre m’han cridat l’atenció per la seu forma i característiques: dues úniques  pedres similars en tota la paret, dels quals sols s’aprecia una xicoteta part, de forma circular, planes en la part superior i inferior i amb una ranura en el lateral. Açò és el que es veu a simple vista  de la part que sobreïx del mur. S’estima que la part coberta serà similar. Estes dues pedres se les suposa  un ús anterior amb una funcionalitat i després, quan han perdut la seua funció, han estat reutilitzades en la construcció del mur: col·locades  damunt dels fonaments , com a base i inici de les cantonades del susdit mur.

                Sempre havia pensat que aquestes pedres havien tingut una funcionalitat anterior però fins ara no m’havia atrevit a donar-li una explicació. Sembla que ara puc llançar la hipòtesis de que es tracta de dos contrapesos de sendes antigues  premses de biga. Les premses de biga eren utilitzades  per a extraure l’oli de la pasta obtinguda després de la molta de les olives. També s’utilitzaven per a premsar el most del raïm. Estes pedres col·locades en un extrem de la biga exercien la pressió necessària per a extraure l’oli. En el gràfic i en la foto podeu vorer com eren estes premses. Amb la rosca de fusta i mitjançant la força manual de dos operaris que feien girar el pal, podien elevar la pedra. Una vegada elevada, feia pressió sobre la pasta d’oliva que estava dins dels esportins per a que anara soltant l’oli. Este era bàsicament el seu funcionament.   Estes antigues premses van ser utilitzades des de l’ època romana fins el s. XIX o posterior que ja van ser substituïdes per les premses hidràuliques.

Gràfic baixat d'Internet

Foto obtinguda d'internet.

ANTONIO COLOMINA DOMÉNECH

 

Antonio Colomina Doménech.1921
Arxiu:Joaquin T. Doménech.

             Els pobles és componen de persones. Persones que al llarg de la seua vida treballen, estimen, odien, ploren, riuen, resen, canten, ballen... es relacionen entre ells, donant-li un caràcter singular i propi al poble. Però les persones passen, són substituïdes per unes altres  que arrepleguen el relleu de les anteriors  i entre tots va construint-se la història del poble,  i és just i digne recordar-les, fer memòria de les petites o grans aportacions  que han fet per a la construcció del llegat cultural comú que ens caracteritza. Per això hui, fent memòria  pose esta foto d ’Antonio Colomina Domènech, conegut pel malnom de “Toni Palomo” i no és per cap motiu especial, sinó simplement pel fet de ser un fill del poble, conegut i recordat pel seu caràcter  amb la fama d’exagerat. Va nàixer en el s.XIX, concretament el 3 de febrer de 1897 i va se batejat amb el nom de Blas Antonio. Era Fill de Bautista Colomina Borrell i de Trinidad Domènech Tecles. Els iaios paterns eren: Antonio Colomina Picó  de Penàguila Rosa Carbonell Canto. Els iaios materns: Francisco Domènech Vilanova i Consuelo Tecles Domènech.

            En 1917 quan tenia 20 anys va emigrar als EUA, on va estar uns quants anys. Però ja en 1921 estava ací de retorn, perquè d’esta data es la fotografia que es va fer en estudis Palacio D’Alcoi, concretament en el Viaducte, com es veu en el segell de la foto. Per la indumentària: vestit, corbata, camisa, xupetí i sabates, amb puro i periòdic, sembla que es faria la foto al arribar dels EUA.

                Poc després el 8 de gener de 1925 es va casar amb Josefina Espinós Vilanova.

                A falta de més dades sobre ell, crec que és suficient per a recordar a Toni Palomo que va ser una persona més del segle XX del nostre poble.

 

 Refrany: Pel febrer, Carnestoltes ve.

ROBATORI EN L' ESGLÉSIA.1888

 

    El dia 11 de març de1888  el diari de tirada nacional “ EL DIA” editat en Madrid  en l’apartat de Noticies Varies  informa d’un robatori que ocorre en l’Església parroquial de Benilloba. Concretament diu que han desaparegut diversos objectes de culte: dos copons, vasos d’administrar  l’extremunció, dos calzes, relíquies sagrades i l’arqueta on es guarden els diners destinats al sufragi de les ànimes. En canvi els lladres van respectar el copó on es guarden les formes sagrades i el viril (caixeta de cristall que guarda la sagrada forma que  s’exposa en la custodia) amb el Santíssim Sagrament.

                No ens dona més informació sobre el delicte ni de les circumstàncies en que es produeix. Tampoc sabem res sobre si es recuperen els objectes sagrats ni si agafen als culpables. El que si sembla es que no serien gent del poble ja que si no roben tots els objectes de valor  no seria per respecte  sinó per desconeixement  de tot el que l’església atresorava.

 

 PD: Per S. Valentí el fred ja arriba a la fi.

L'ORATGE

 

Actualment quan parlem de l’oratge estem molt influenciats pels mitjans de comunicació i, per tant, del seu vocabulari, que poc a poc anem fen-lo nostre. La qual cosa no està mal sempre que no perdam els mots que anteriorment utilitzàvem.

De segur que són molt més dels que jo recorde i vosaltres en coneixereu algun més. Així distingim  el que és una tronà (Tronada): quan de repent apareixen un núvols grans, el temps es fa negre ( s’obscurix) i pega un  rellamp seguit del seu tro i escomença a ploure. Pot allargar-se  i ploure molt o al contrari, acabar de seguida. Si s’allarga es convertix en turmenta. Una altra manera de ploure és de temporal:  quan el temps s’agarra, els núvols estan baixos, gairebé no veus paisatge i pot estar plovent uns quant dies. En quant a la quantitat de pluja distingim entre el mull-mull o boira pixadora, quant la pluja gairebé  s’aprecia però si no et tapes acabaves banyat. Xispejar o fer gotetes, quan  plou molt poc, i ploure de bambolleta, quan les gotes grosses que cauen, a l’arribar a terra,  amb la força alcen una ona al seu voltant. Quan plou molt fort diem  que la tiren a cànters.

A la descarrega elèctrica que produïx un rall de llum li diem rellamp  i al que sentim després es el tro. El conjunt de rellamps, trons i pluja forta li diem tronada. El cel pot estar cobert de núvols, aleshores està ennuvolat, si els núvols son lleugers i deixen passar el sol de forma tènue el cel esta enteranyinat  i si el núvols estan apilotats com el cotó-en-pèl  el cel esta emborregat. Així la dita és: cel emborregat als tres dies eixut o banyat ( i no s’equivoquem mai).

En estiu quan el sol esta en lo més alt fa un sol que bada les pedres. En l’hivern diem que el sol no calfa.

Quan hi ha tronada pot caure granissol, quan les boletes de gel són xicotetes. Si son grans és una pedregà (pedregada), que hi ha hagut de grans que ho han arrasat tot el camp, fent malbé les collites( com la que va ocórrer a Benilloba el 4 de juliol de 1913 que ho va arrasar tot: collites, arbres, sembrats...) Quan fa molt de fred poden caure bolves,  i quan son grans prompte tinyen de blanc carrers i teulades. Si les bolves són molt xicotetes diem que fa bruixonet. Quan neva poc diem que pega una nevarçà. Quan ha nevat molt i s’ha acumulat un bon talló de neu li diem  Neva Grossa com la que va ocórrer en el desembre de 1926.

                 Quan hi ha molta humitat, a l’eixida del sol, tota la vegetació esta banyada, cada fulleta té la seua goteta d’aigua, aleshores diem que hi ha reixiu. Quan fa fred, eixe reixiu es gela i la vegetació apareix tota blanquinosa i a d’açò li diem rosà (rosada). Si estem sota zero hi haurà gelà (gelada) i si la vegetació no presenta eixa capa blanca és una gelada negra. Una gelada molt perjudicial va ser la que va ocórrer  el 9 de maig de 1910 ja que al produir-se en una data avançada va afectar als arbres i collites amb dimensions catastròfiques.

                En quant als vents distingim molt bé el ponent ( sec i calent) del llevant que porta pluja,  la tramuntana ( fresc) del llebeig. I segur que vosaltres coneixeu més mots relacionats amb l’oratge.

 

“PEL FEBRER UN DIA AL SOL I L’ALTRE AL BRASER”