dissabte, 15 de desembre de 2012

PRIMUM VIVERE, DEINDE FILOSOFARE




MANTECADES
Els rovells de 4 ous es treballen amb la mà dintre d’un recipient adequat. S’afegeix  un tassó ple de mantega de porc i es desfà tot be amb les mans. Després  ½ tassó de oli d’oliva i continua treballant-se amb les mans.1 Tassó de sucre i 1/4 d’ ametla  molta (si se’n posa una poca més tenen millor sabor).La ratlladura d’una pell de llima i un poc de canella. I continua treballant-se amb les mans i afegint-se farina poc a poc fins que la pasta estiga ben dura ( que ja es trenque).Arribats a este punt es fan boletes en la pasta i es posen en una llanda. Per últim  es pugen les clares del ous que havíem  gastat abans i es repartixen  per damunt de les mantecades i  l’ornament s’acaba amb sucre i canella mesclats. Es posa al forn uns 45’ a 180º i les vigilem per no fer mal bé l’obra.
Cal degustar-les. No devorar-les.






dissabte, 1 de desembre de 2012

BUSQUEM!!!


Esta si que és fàcil. Tan sols hem de buscar on està i saber que és. Vos donaré una pista: no cal anar-se’n molt lluny per buscar-ho. Està en Benilloba







Corretgeta descoberta!
El que tenim a la fotografia es una vista aérea ( des de dalt del campanar) de l’hort  de l’església.  Un lloc bonic i del que gaudim poc, perquè esta sempre tancat,  al qual s’accedeix des de la sagristia de l’església i des de el carrer per una porteta que hi ha al costat de la capella de la Comunió després de travessat un llarg, estret,alt i ombrienc corredor. El pati tenia dos nivells i per ell s’accedia a una cova abovedada  que era la cripta situada sota el presbiteri. També vull destacar la visió des de dalt campanar tan diferent i encisadora.
Molt bé Vicent, quan vullgues passes a recollir la cistella de Nadal i les estrenes incloses.

dissabte, 17 de novembre de 2012

L'AVANTPASSAT DE LES FESTES



              
               Tots els anys celebrem les nostres festes en honor al patriarca S. Joaquim. L’expressió externa d’aquesta  manifestació festera pren avui la forma de Moros i Cristians, d’ací el nom de festes de Moros I Cristians. Aquest tipus de festa,molt arrelat al poble de Benilloba, que  ha assumit i gaudís d’ ella, que ha complit el seixanta-cinc aniversari en que es celebra amb l’estructura actual, i que es tenen noticies de celebracions puntuals i esporàdiques anteriors a aquesta data encara que amb una estructura diferent ( l’anomenada soldadesca), no ha estat única. Abans del 1947 la manifestació externa de la festa era diferent  i l’estructura variava prou de l’actual. Encara que la festa es feia a l’advocació dels mateixos sants, en açò no ha canviat, era una festa quasi exclusivament religiosa amb alguns actes profans i, a més, caldria afegir, amb alguns moment festers o festivitats disperses al llarg de l’any.

                Es centrarem a la dècada dels anys quaranta per estudiar aquest tipus de festa tradicional a conseqüència de la ruptura que suposa l’època de la República i el posterior conflicte bèl·lic. Seran les festes d’aquestos anys les que vaig a intentar analitzar però abans és obligat descriure un poc la situació socioeconòmica del moment.

                Estem davant d’una època de tancament i de retrocés econòmic. El país acaba d’eixir d’un conflicte i ha de recuperar-se progressivament, recuperació que serà lenta per les difícils condicions internes i per l’aïllament extern. La producció s’ha vist reduïda al mínim i la població passa per greus carències i necessitats. Aquesta serà una situació general i el nostre poble no es una excepció. Hi ha un retorn cap al sector agrari, tant per assegurar-se la subsistència com per la falta de treball en el sector industrial. Encara que era un poble agrícola, a Benilloba té una certa importància la industria, centrada  concretament en el sector tèxtil, que en aquest moment també passa per dificultats, però que ocupa un sector de la població activa. Aquesta diversificació de l’economia repercutirà en la festa com veurem més endavant. Són anys d’autarquia, en els que el consum està reduït al mínim, el comerç troba moltes dificultats, la població tan sols consumeix articles de primera necessitat,aliments i poc més. És en realitat una societat prou tancada en la que els valors tradicionals, fonamentalment religiosos, tenen una gran importància, i a més, aquestos valors eixiran reforçats amb el nou rumb que pren el país després del conflicte bèl·lic. El paper de l’església en la societat serà molt important amb una gran influencia en la vida de les persones. I si influeix en la vida de les persones, en gran mesura determinarà la diversió d’aquestes persones i concretament en l’expressió festera d’aquesta societat.

                Aleshores tindrem un poble amb una estructura econòmica agrària,certa importància del sector industrial i un substrat  ideològic  tradicional marcat per la religió catòlica. Aquest context determinarà un tipus de festa que passarem a analitzar-la continuació.

                L’àmbit fester no serà nuclear sinó més bé polinuclear. I tindrem diferents moments festius al llarg de l’any:

-          Un nucli principal, les festes majors,que seran en agost en honor al nostres patrons:

       S. Joaquim i Sta. Ana. I a més a la Mare de Deu dels Dolors.

 -     Una segona festa en Setembre: serà la festa dels fadrins i es farà en honor a la Mare de               Deu de Setembre. La seua manifestació serà probablement la més pagana per la seua expressió en forma de danses.

-     Una festa de les fadrines que es celebrava el darrer diumenge de Maig  a l’advocació de la Puríssima


-      Una festa de les casades celebrada el darrer diumenge de Juny a l’advocació del Sagrat Cor de Jesús.
Per tant tindrem una festa principal i unes altres secundàries, totes incloses en un temps que va de Maig fins Setembre.
D’immediat s’aprecia una altra característica d’aquesta festa i serà l’estructuració de la societat per grups de població. Cada grup farà la festa en un moment diferent i en advocació a un sant  o verge distint.
-Els fadrins ho faran a la Nativitat de la Mare de Deu(8 de Setembre)
-Les fadrines a la Puríssima.
-Les casades al Sagrat Cor de Jesús.
Ens restaria un grup important de població que serien els casats. Però aquest grup no se’ns manifesta com a tal sinó amb una duplicitat que atén a l’estructura econòmica del poble:
-Els llauradors, l’activitat productiva dels quals està relacionada amb el camp, que agrupats en confraria li faran la festa a la Mare de Deu dels Dolors.
-Aquells que pertanyen al ram tèxtil,es a dir, l’activitat dels quals està relacionada amb l’industria tèxtil, amb la seua respectiva confraria li faran la festa a Sta. Ana,Patrona de la llana.
Arribat a  aquest punt caldria afegir un altre grup de població: serien els “quintos”.Els joves que seran cridats a l’exèrcit dintre de l’any també fan la seua festa particular. Però com és una festa de caràcter profà i a més sembla d’un origen diferent  tan sols l’ anomene sense passar a ocupar-se’n d’ ella.
Si tot quedarà així semblaria que teníem una societat dividida. Cada grup s’empara a un sant i li fa la festa per separat. Però no es així, aquesta és una societat vertebrada amb un element aglutinant: el patró. Serà S. Joaquim l’element unificador, el que uneix a tots, ajunta totes les tendències. Tots els grups sense diferències li faran la festa al seu Sant Patró. Sant Joaquim serà el centre de les festes majors, però també serà el centre del cicle festiu anual. Tothom serà devot de S. Joaquim. Tothom acudirà a la seua missa i processó.
En aquest cicle festiu, que anava de maig a juny, també hi havia una gradació jeràrquica. No totes les festes tindran la mateixa consideració ni importància des de l’òptica festera o de valoració social
-En primer lloc tindríem la trilogia festera d’agost: serien les festes majors, en honor a S. Joaquim, St. Ana i la Mare de Deu dels Dolors, que amb la vespra  formarien el nucli central fester
-En segon lloc tindríem les danses. Aquestes estaven organitzades per un grup de fadrins del poble i la festa es feia a l’advocació de la Mare de deu de Setembre que es celebrava el dia 8, i al voltant del qual es celebrava una setmana de danses. Aquests dies no eren festius a efectes laborals,tan sols per la vesprada i per la nit es ballava, segons alguns testimonis alguns anys també ballaven de matí. Aquesta festa gaudia de gran popularitat entre la gent.
-Els altres dos moments festius :el de les fadrines i el de les casades serien fonamentalment religiosos i poc més. Centrades amb exclusivitat en aquest dos grups de població. Caldria preguntar-se pel paper de la dona en aquesta societat i en la festa, però aquesta qüestió s’allunya del tema.
                La jerarquització de les festes es veuria  en el diferent recorregut de les processons que descriuré més endavant.
Una vegada vistes aquestes tres característiques: la polinuclearitat, la vertebració dels grups de població i la jerarquia festera, passaré a descriure el desenvolupament de les festes i els seus diferent actes festius.
En agost hi havia tres dies festius i la vespra. La vespra de S. Joaquim es feia l’anomenada revetlla: la gent,amb un farolet fet de paper de colors i un ciri dintre enganxat a un pal per dur-lo en alt, acudia a l’ajuntament on treien un fanal més gran, i després tots junts pegaven la volta al poble.
Els altres dies l’estructura de la festa era semblant encara que cada dia seria un grup de gent diferent els que la celebrarien:
-L’ajuntament, com a representant del poble  celebrava la festa de S. Joaquim.


-La confraria de la Mare de Deu dels Dolors seria la que organitzava la festa i pagava       les despeses d’aquest dia.




-La confraria de Sta. Ana  ho faria del seu.



Els actes festers serien més o menys els següents:cercaviles amb la Banda de Música, missa amb algun predicador dut a propòsit per l’acte,processó i ball a la plaça amb la  Banda de Música. Els confrares,el seu dia adornaven el balcó de sa casa amb el cobertor i la imatge del Sant. Les processons tenien un mateix recorregut que era el següent :Plaça l’església ,Carrer Major fins les escoles,Carrer Mare de Deu dels Dolors,S. Llorens i S. Pere per girar cap al carrer Sta. Ana,S. Josep,Plaça de l’Omet, S .Cristòfol i altra vegada carrer major fins l’església.

Hi havia  una diferència: la processó de S. Joaquim  era mixta: hi acudirien per igual homes i dones. Mentre que a les altres dues serien d’homes exclusivament i les dones tan sols anirien darrere.

En setembre tindríem la festa dels fadrins. Esta era la festa de les danses  que organitzades  per un grup de joves, els majorals, es farien amb la contribució de tots els fadrins ( la creuà).La festa es faria a l’advocació de la Nativitat de la Verge i encara que té un fonament religiós seria la més profana de totes les festes. També hi havia processó encara que era més curta. El recorregut seria: Plaça l’ Església,Carrer Major,Plaça la Font,Carrer S. Antoni, Plaça l’Omet,Carrer  S. Cristòfol i Carrer Major fins l’Església. A  la processó acudirien dones vestides de cap de dansa  i l’acompanyament era amb dolçaina i tabal.

Tant la festa de les fadrines, també anomenades filles de Maria, com la de les casades, solia constar d’una sèrie d’actes religiosos al llarg del mes  que culminaven el darrer diumenge de maig per les primeres i de juny per les segones, en que es celebrava la festa, on predominaven els actes religiosos, missa i processó, encara que després, i de vegades, es ballava a la plaça acompanyats per la Banda de Música. El recorregut de la processó, més curt que en les festes d’agost, era el següent: Plaça de l’ Església,Carrer Major,Carrer S. Pere,Carrer Sta. Ana,Plaça   l’ Omet,Carrer  S. Cristòfol,Carrer Major fins l’Església. Aquestes processons eren exclusivament de dones.

Una vegada descrits els trets principals d’aquestes festes nombrarem algunes característiques més:

-La concentració de la festa cap als mesos d’estiu, en concret els mesos que anirien de maig a setembre, on es pot gaudir de millor oratge per celebrar la festa. I encara diria més,la concentració de les festes de major diversió seria en agost i setembre.

-Són unes festes fonamentalment religioses, en les quals, la població perfectament estructurada, s’encomana als seus Sants per glorificar-los,demostrar el seu agraïment i tal vegada per demanar la seua intercessió.

-Són festes amb un alt grau de participació. Tothom participa de la festa, ningú queda exclòs. Aquesta participació serà directa i indirecta. Un grup de població s’encarregarà de la seua organització, correrà amb les despeses i participarà de forma molt activa, la resta de la gent sols hi haurà de participar i gaudir d’ ella.

-Són unes festes en les quals les despeses són mínimes. No és necessiten molts diners ni per organitzar-les ,ni per participar en elles. Les reduïdes despeses seran paral·lels als escassos recursos d’aquesta societat i més encara en els anys que ens ocupen.

En resum, sota una ideologia catòlica, una societat tradicional ben estructurada, com es la nostra en aquells anys, camperola amb una incipient industria passa per uns moments de dificultats socials econòmiques. Però tot açò no impossibilita la diversió d’un poble, al contrari, els moments difícils se superen, entre altres coses, amb ajuda d’una sèrie d’actes i dies festius que seran molts més dels que ací hem estudiat, i encara més dels que avui tenim. La gent cercarà la seua distracció, entreteniment i expansió dintre del seu àmbit natural, el poble, i intentant complaure els seus essers sagrats.

                                                                                     Enric Morrió
                                                                                     RF 1995

dissabte, 10 de novembre de 2012

ROMANÇ DE LA JONQUERA

 
En el cop d’una jonquera
varen  fer  quatre places,
varen posar una barrera
per córrer dos mil vaques,
cent dones amb mirinyaque,
un convent
i un calvari.
I segons diu el diari
dalt del mateix capollet
encara varen fer
un cementeri.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

CONEIXEM?

    Una paraula que ja poc gastem o millor, que quasi coneixem. Però que de segur que al dir-la tots recordarem:  SARANDA.
     Dons animeu-se a participar!


Corretgeta Descoberta

                         Saranda és una paraula preciosa d’origen  persa i que a través de l’àrab ens ha passat a nosaltres. Segons els diccionaris es un garbell per a porgar grans, sorra o terra. Jo la conec més amb el seu diminutiu que és sarandeta  i que per a mi és un garbellet d’alumini d’uns 25 o 30 cts. de diàmetre i que s’utilitzava per garbellar l’arròs abans de posar-lo al perol i així  llevar-li si tenia alguna palleta,terròs o pedreta. També es garbellaven algunes llegums com les dentilles.  Ara estos productes venen empaquetats i en condicions immillorables per tant la sarandeta ha caigut en desús i també el mot.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

PRIMUN VIVERE, DEINDE FILOSOFARE


COCA AMB TOMACA
 
          La pasta feta amb 300grs. de farina, una pastilleta de ren, un gotet d’oli, un ou i un pessic de sal després de deixar-la un temps per a que es faja bona (o infle un poc) s’escampa bé en la llanda.
          El fregit de tomaca que s’ha fet prèviament amb tomaca i bajoca,oli d’oliva,sal, una culleradeta de bicarbonat si vols llevar-li l’acides o sucre si vols endolcir-lo un poc (tot a gust del cuiner) s’aboca damunt i es reparteix per tota la pasta. Una estona al forn i després a berenar. Un pastís exquisit de la nostra taula. BON PROFIT!

dissabte, 6 d’octubre de 2012

EL MOLÍ DE PAPER

 
 
 
                   Amb el topònim Molí de Paper els Benillobers designem el lloc on fa molts anys,concretament en el s. XIX, hi havia un Molí. En el present article vaig a reconstruir  la història d’este molí amb tot el que he pogut indagar sobre ell,encara que la seua història real és molt més amplia. En un principi va ser un molí de gra,  molí que després es va reconvertir en fàbrica de paper,  que es el que li va donar el nom, encara que en determinat moment  també se’l coneix com Molí del Llatero.
            En primer lloc el situarem en el espai: el Molí de Paper estava  a la dreta i sota l’antic  camí de Benilloba a Benifallim, una vegada creuat el riu, en la primera costera després de passar el camí de Miranbò. A dia de hui sols resten, encara que colgats per els esbarzers i l’aixara, restes d’una paret   de pedra  i la base d’altres murs que fan de marges del que en un temps  van ser hortes.
            Per assistir al seu naixement ens hem de situar a principis del s. XIX, en plena guerra del francès, quan Espanya esta ocupada pels exèrcits de Napoleó i els representants dels poders locals i provincials estaven reunits a Cadis, intentant donar un marc jurisdiccional a l’Estat al temps que organitzaven la defensa contra els francesos. El resultat serà la constitució de 1812, de la  que enguany es celebra el seu 200 aniversari. Dintre del context de l’elaboració de la nova constitució el  6 d’Agost de 1811 es deroga l’antic règim senyorial es a dir “las prerrogativas de jurisdicción y los privilegios exclusivos, privativos y prohibitivos que gozaban los dueños territoriales” (1) Amb està disposició deixa de ser un privilegi del senyor territorial el poder tenir un molí, s’acaba amb el monopoli i qualsevol persona  amb diners i els permisos adients  pot construir un molí o un altre artefacte manufacturer. En Benilloba esta situació  es prompte aprofitada  per un tal Blas Herrero per construir el primer molí  fora de la jurisdicció del senyor. Fins a este moment, en Benilloba, sols hi havia  dos molins  que pertanyien a senyor, comte de Revillagigedo, on tothom tenia que anar a moldre el seu gra   i que eren: el Molí de Comte, que nosaltres coneixem com el Molí Blai, que per molts anys va ser l’únic fins que en el segle XVIII es construira el Molí del Salt.
            Blas herrero, obrer d’ofici i persona emprenedora aprofita el moment liberalitzador i veient la possibilitat de fer negoci construeix un Molí en el Barranquet de Soler, també anomenat Barranquet de Monllor, en 1813,  i en el lloc concret que abans hem descrit  per diversos motius:
- Està junt a la sèquia d’Ombria o sèquia mare que és la més cabalosa
- Està en un nivell més baix que la sèquia, per aprofitar la força de la caiguda per moure la mola.
-Està prop del poble, on estarien els seus clients.
            Este molí constaria, en un primer moment, del casal on estaria la vivenda del moliner i s’instal·laria la Mola, totes les eines necessàries per a fer-la rodar i per treballar amb el gra i també el cup que s’abastaria d’aigua de la sèquia.
            Amb el pas del temps i la restauració del absolutisme són restablerts els dret dels senyors. Amb la qual cosa la comtessa de Revillagigedo  reclama, mitjançant el seu apoderat,els seus drets sobre el molí, iniciant-se un plet  en el que com a propietària del domini directe denuncia que Blas  Herrero no té autorització per a establir el molí, a més utilitza l’aigua de la sèquia  sense el seu permís i per tant perjudica als regants i al seu propi molí,  situat aigües avall i que exploten els seus arrendataris.(2)
            Amb tota esta situació  Blas Herrero  encara continua fent obres: comença a construir una bassa per emmagatzemar l’aigua i un alcavó per a conduir l’aigua que ix del molí, com certifica un notari que es presenta en el lloc per testificar  el que allí està fent-se.  I a més diu que sembla que la construcció de la bassa  és per instal·lar una alta mola.(3)
            La resolució del plet és de juliol de 1817 i falla a favor dels propietaris del molí, reconeixent la propietat i establiment del molí així com el dret a poder construir la bassa i instal·lar una mola més. Esta sentència  serà la conseqüència de l’evolució dels temps, de la pèrdua   de  drets dels senyors territorials  front a les noves formes de propietat. En estos moments el molí es, a parts iguals, de Blas Herrero i Miguel Garcia. Ja que Blas li l’ havia venut a Miguel per 2500 lliures, però en gener de 1816 Blas s’havia penedit i li n’ havia comprat la meitat pel mateix preu. També per  esta data, aproximadament, Blas herrero havia  iniciat la construcció d’un nou molí,   ( sembla que estava segur de guanyar el plet am la comtessa de Revillagigedo), el qual coneixerem amb el nom de Molí del Noguer, ja que exactament un any després , el 27 de setembre de 1818 es firmarà l’escriptura d’establiment d’este  nou molí. (4)
             Com ja hem dit, el molí,anomenat aleshores  Molí del Barranquet de Soler, propietat a parts iguals de Miguel Garcia i Blas Herrero si que farà reformes construint una bassa per a l’emmagatzematge de l’aigua i una conducció per a desaiguar   una vegada l’aigua ha fet girar la mola. Però continua treballant-se amb una sola mola.
            Amb posterioritat,  existeix un document  del 31de Juny de 1826   (5) d’arrendament del molí a tres persones conjuntament: un moliner (Francisco Ximeno), un llaurador(Joaquim Company) i Maria Company (vidua).I en este document ja no apareix  com a propietari Blas herrero, sino Pedro J. Iborra, que se suposa que li hauria comprat la seua meitat, mentre que l’altre propietari és Francisco Garcia (possiblement fill de Miguel Garcia).
            Passa el temps i el  30 d’agost de1851 el descendents de  les families Iborra i Garcia propietaris encara a parts iguals del molí, li’l permuten a Joaquim Gimeno per terres. El Molí és valorat aleshores amb 15700 reals de velló i en estos moments ja es treballa amb dues moles.(6)
            A partir d’estos moments la informació de que dispose ens la proporciona una altra font: les Actes de la Comunitat de Regants de Benilloba de la que forma part el Molí de Paper, ja que aprofita els sobrants de la sèquia d’ombria, dret que té adquirit a canvi  de deixar la sèquia en condicions adequades ( es a dir netejar-la les voltes que calga i reparar qualsevol deteriorament). Per un acta sabem  que en 1863 el molí pertany a Alberto Miñana, industrial d’ Alcoy que ha comprat el molí, amb molta probabilitat, per aprofitat la seua infraestructura i la font d’energia per a la producció de paper(7). La matèria prima que s’utilitzava eren draps vells,espart,cànem... que es posaven a remulla per a que anaren podrint-se i desfent-se, després es trituraven ( per a la qual cosa es gastava un mecanisme mogut per la força hidràulica) per a traure la cel·lulosa. Esta cel·lulosa desfeta i en estat líquid es posava en motlles on es secava i quedava el full de paper. D’ací li vendria el nom de Molí de Paper amb el que ha perdurat. També d’ este temps li ve el nom de Molí del Llatero  amb el que també es coneixia  i amb el qual apareix en documents ( Este  li  ve del malnom Llatero, que es el que feia llata i llata era la cordeta de cànem o espart, per tant també te relació amb la dedicació del molí).
            L’empresa no funcionaria molt bé o oblidava les seues obligacions amb els regants perquè la junta de regants, en juny de 1863, insta a Alberto Miñana  a que netege la sèquia de l’Ombria i a més li obrin un expedient. En juny les sèquies han d’estar netes i en perfectes condicions perquè és el moment de començar a regar les hortes.
            El conflicte entre els regants i el propietari del molí continua  durant anys , com ho reflecteixen les actes  de la comunitat de regants, ja que no compleix allò acordat i perjudica als regants de la sèquia de l’ombria o sèquia mare que és la més important de tots els regs de Benilloba.
            El molí li és embargat a Alberto Miñana   com testifica un acta d’Abril de 1870 en la que els regants es dirigeixen a D. Vicente Mira Monerris, que es el depositari del Molí de Paper per a que complisca amb les seues obligacions o pague les despeses de la neteja de la sèquia (8).
L’enfrontament entre les dues parts continua, i fins a quin punt arribaria que en un acta del 9 de Desembre de 1877, entre altres acords, els regants decideixen “ adquirir el Molino del Llatero i proceder a su demolición, vendiendo los materiales y su solar y utilizar la piedra en el revestimiento del aqueducto y formalizar un reparto entre los regantes de los tres riegos  ( el reg Nou, el reg d’ Enmig i el del Bassó) para la compra”(9). L’aqüeducte  al que es refereix és l’alcavó de la Guarda que  per estes dates està construint-se i que es troba a menys de 100 m. del molí.
            Posteriorment en un acta de regants del 22 de desembre de 1878 ens diu que el molí del Llatero ix a subhasta el 28 del mateix mes i s’autoritza als vocals representants dels tres regs de l’ombria per a comprar el Molí. I esta es la darrera acta de la comunitat de regants en la qual es parla del Molí. Es podria pensar que el compraria algun nou propietari que ja no presentaria més problemes. Aleshores el molí continuaria treballant fins que en algun moment s’abandonaria. Però  pense que esta hipòtesi no seria l’encertada. Una altra possibilitat es que en la subhasta s’adquirira el molí, el tiraren i es reutilitzaren els seus materials. Esta  em sembla més encertada ja que              l’ aspecte  que te l‘espai on estava el molí desprès de la seua observació es el d’un espai net d’escombraries amb unes retaules planes resultat de la seua utilització com a hortes. En canvi no hi ha document que testimonie la seua compra ni un repartiment de les despeses, o al menys jo no l’he trobat.
             A la fi un molí  prematur amb una història tan accidentada com noms ha rebut (Molí del Barranquet de Soler, Molí del Barranquet de Monllor, Molí de Paper i Molí del  Llatero) amb una mort també prematura i del que queden unes restes de paret  i un alcavó de desaigue d’un centenar de metres en cara en perfecte estat,recobert de pedra i amb una espitllera digna d’admirar.
                               Enric Morrió i Gómez
   Bibliografia i documents:
(1)” Els molins en la història”.Joaquín Navarro Reig. Dintre de “Molins i Moliners.Els molins hidràulics fariners del Comtat” Centre d’Estudis Contestans.2007
(2) )”Construir un molí. Un plet. MªDesamparados Soler Moltó “Molins i Moliners...”CEC.2007
(3) )”Construir un molí. Un plet”MªDesamparados Soler Moltó “Molins i Moliners...”CEC.2007
(4) El Molí del Noguer. Revista de Festes de Benilloba. Agost 2011
(5) “Molins i Moliners...”CEC. Anex  Documental. Protocols de José Puig Reig 1826-29
(6) “Molins i Moliners...”CEC. Anex Documental. Protocols de Miguel Ripoll.1851
(7)Acta  de la Junta de Regants del 16 de Juny 1863.Arxiu Ajuntament de Benilloba Carpeta 139/1
(8) Acta  de la Junta de Regants.16-4-1870. Arxiu Ajuntament de Benilloba.
Carpeta 139/7
               (9) Acta  de la Junta de Regants.9-12-1877 .Arxiu Ajuntament de Benilloba
Carpeta 139/7

dissabte, 29 de setembre de 2012

Busquem!!!

 
 

       Anem a vore si aconseguim trobar aquest lloc. Donaré dues pistes per fer-ho més fàcil:

1.Està prop del riu.

2.En algun temps ha estat cobert d’aigua


          Corretgeta descoberta!
          
La foto esta  feta des de dins de la bassa del Molí Blai i el  que es veu   és la façana posterior de la casa que coneixem pel nom del Tiny i que esta situada a la part de baix de la carretera en la volta del Xorrador. El nom de  “ La Casa de Tiny”  li ve de que en algun temps allí es  tenyirien peces de tela utilitzant l’aigua de la sèquia.La sèquia  passa entre la casa i el marge de pedra i  era el braçal que duia l’aigua des del xorrador fins la bassa del molí on s’emmagatzemava per a utilitzar-la després fent rodar la mola. Encara es por vore, en la foto,  el forat per on queia l’aigua, després d’utilitzar-la en el tiny, a la bassa.


      

diumenge, 23 de setembre de 2012

ACOMIADAMENT

           Per acomiadar-me del Castell ho faré amb aquestes paraules que li vaig dedicar ja fa uns quants anys i que expresaven els meus sentiments vers l'icona de la nostra festa:



 
      Després del llarg captiveri s’acosta ja el moment. Han estat onze mesos de nit fosca i gelada. Tot un hivern humit. Tot un temps de soledat. Una llarga espera en la que m’envaeix la desesperança i l’amargor, la rancúnia,la tristor.
      Desitge ja que em traguen d’ací! que em porten a la plaça! Que engalzen, una a una, totes les peces del meu cos,que m’alcen les torres, que em pengen les troneres. I vorem allí, una vegada més, plantat, lliurat al sol , a la serena de la nit ,a la brisa de la vesprada .
      Ansie el dia que em duguen a la plaça i que els meus muntadors em descarreguen fusta a fusta mentre els sent discutir sobre allò que més convé. I escampat per diferents llocs els xiquets corren, juguen a casar-se, em rodegen, salten per damunt meu,s’amaguen sota a un merlet. Les xiquetes salten a la corda o amb la tella a la mà criden: a qui li toca? Un iaio assegut a la porta de casa, amb la paleta d’espantar mosques damunt les cames,pren la primera fresca de la poqueta nit, busca allò que el distraga, recorda temps passats, aguaita que tot es faja .
      Anhele sentir la música, que tot el poble vinga a vorem,que em pengen la bandera, que pugen damunt meu,i al sentinella que vigila caminant i espera l’arribada. Sentir les veus conegudes entre la gent, el parlament i la baralla.
      Espere sentir de la boca de forasters allò de castellet amb un poc de sorna amagada , el que es riu perquè em compara, sen se pensar que no te res a veure amb mi, que cadascú te la seua història, la seua gent, tradicions i lligams afectius. Al queferós que em maltracta i al noctàmbul que m’acompanya.
     Confie en veure cares conegudes i de noves, els canvis dels que creixen,les xiques que es fan dones, el pes dels anys a les espatlles i la tristor que m’entra quan, encara que sense parar de buscar, esbrine que falta algú, no trobe una cara estimada .

diumenge, 16 de setembre de 2012

EL NOSTRE CASTELL

Sense esperar-ho i en el darrer moment de la festa ens va caure damunt la noticia: El nostre castell es jubila!Ha complit seixanta anys i ha arribat la fi de la seua vida. Així, tant gelat. Un altre més modern, millor vindrà a substituir-lo. Jo no puc resignar-me a perdre el nostre castell, el símbol de la nostra festa, del poble, de la tradició i la cultura. I per a poder seguir plantant-lo ací vos el deixe. ADEU CASTELL!

diumenge, 10 de juny de 2012

Processó del Corpus

            


             Cada  any, cap  al  final  de  la  primavera, la natura  envaeix   tot  allò  que  ha  estat seu . La  vegetació  torna  a  ocupar  els  terrenys  que  li  van  ser  usurpats.  El poble  ofert  la festa  i  la terra la  seua  venjança .  Esta  festa  es  un  regal  per  a  tots  els  sentits.  Un  regal per  a  la vista: de tots  els  colors     és    l’estora   que  envolta  al  poble,  amb  els  cobertors   vestim  de  gala  les façanes  i  amb  la  vostra  presencia  se’ns  enllumenen  les cares. Un obsequi  per  a l‘olfacte: la  fragància  del  corpus  s’estén  tot  arreu.  Els aromes del  timó, el romer  i  la  camamilla  barrejats amb  l’encens, ens  encisen  una  vegada  més  a  tots  els presents.  Una melodia  per l’oïda: sons  rítmics  de  tabal  trenquen  un  silenci  seguit   dels   compassos  de  música, els càntics d’una gent  que és  la nostra.  Un  regal  del  gust  i  el  tacte  de  tots  aquells  que  amb  el seu  esforç ho fan possible.  La  festa  es  un  dels  trets  que  necessitem  per  a  ser nosaltres.





diumenge, 3 de juny de 2012

Busquem!!!


            Per no avorrir-se   i tenir algo que fer vaig  a posar una foto  d’un lloc un poc  difícil de trobar. Però no impossible, clar està. Fins i tot  em jugaria una paella  a que ningú ho troba. Ja sabeu es tracta de  dir on està i que és. Dintre d’una setmana la solució .





Corretgeta Descoberta
                A l’eixir de poble pel antic camí de Benifallim, una vegada passada la Font de rector   i començar a  pujar  la costera  hi  ha, a mà dreta, una antiga horta ara convertida en pinada, amb el nom de La Pinaeta. Dons bé, allí sota  el marge voreu el forat. Quant hi traus el cap veus el mateix que a la foto i  pots imaginar-te  un indret tret d’un conte  o un soterrani propi de pel·lícula de terror. Res d’això, es l’ espitllera  d’un alcavó, un pou cavat  a terra  amb les parets de pedra , cobert amb dos arcs , un recolzat sobre l’altre   i que comunica dos  boques d’alcavó situades a diferents nivell. La primera du les aigües  de la cuneta del camí de Benifallim i la segona , a un nivell inferior les condueix cap avall,  al riu. Abans servia per portar aigua de la sèquia d’ombria o sèquia mare a la sèquia del bassò .Esta conducció hidràulica soterrània fou construïda pel antic, i ja fa molts anys derruït, Molí de Parer per conduir les aigües que sortien del molí, després d’haver fet rodar la mola fins la sequi a del reg del bassó i així aprofitar-les

diumenge, 27 de maig de 2012

PETROSA




Des de dintre del meu ser destil·le  l’essència de la vida. Des d’un temps que s’enfonsa en l’oblit he donat tot el que tenia. Al llarg d’hores, de la nit i del dia, sols interromput per curts temps de sequera que m’han esmunyit fins l’última gota de la meua vida. He vist rentar-se aspres, seques i brutes mans. He donat frescor a aquell que me l’ha sol·licitada i apagat la set de goles abrasides. He segut testimoni de promeses d’amor etern i també de baralles.   Sofert  les bromes de la morralla i  tragat la brutícia dels més canalles.

                Ací estic, perenne, immòbil, neta i clara, ja casi oblidada. Quant desitje la vostra visita, la companyia  de tota la gent que de mi se’n aprofitava. Trobe a faltar la vostra tertúlia al meu davant. La vostra mirada. Que em prenguéreu amb les vostres mans. Que em cuidareu i m’estimareu. No vull   fotògrafs,ni pintors estranys. Vull la vostra presencia, el soroll conegut i  l’olor de la  família. I el que més... un bes dels teus llavis.

dissabte, 12 de maig de 2012

CONEIXEM ?


     Esta paraula la tenia quasi oblidada. Feia molts anys que no l’havia escoltada i  al sentir-la fa poc temps  en va vindre a la memòria. L'he recuperada del fons del subconscient. Coneixeu o recordeu  FORNAL. Segur que si. Espere la vostra resposta.


            
            Corretgeta descoberta
     Recorde , com si fos ara, sentir-li dir a ma mare que “ anava a netejar la fornal” perquè els rajols que l’envoltaven  ja estaven ennegrits per les flames. També a mon pare, en un dia de fred, posar un bon tronc  a la fornal. Era una altra forma d’anomenar la llar de casa. Supose que estaria estès  per altres  cases del  poble esta forma d’anomenar la llar. Fornal és un mot derivat de forn i els diccionaris la defineixen com el forn empleat pels ferrers  per escalfar el ferro i poder treballar-lo, i que a més utilitzaven manxes per avivar el foc. I de la fornal del Ferrer el mot es va estendre a altres llocs on es feia  foc.

dijous, 3 de maig de 2012

LA CREU DE MAIG




                El dia tres de maig,un dia com hui, a Benilloba com en moltíssims pobles valencians,i també en altres llocs mes llunyans en prou dels quals encara és fa,s’ha celebrat,fins aproximadament la dècada dels anys cinquanta,una festa religiosa i simbòlica  que encara que ara quasi oblidada aleshores era molt destacada i significativa: La Santa Creu.

                Este dia, de matí i després d’oir missa,eixia la gent en processó des de l’ Església. Poble i autoritats acompanyaven al Sr. Rector que, sota Pal·li, portava a les mans una creu de fusta. Tots conjuntament pujaven pel carrer major resant la lletania dels Sants fins arribar al capdamunt del poble. Allí, al lloc  hui anomenat “Les escoles”, prèviament,s’havia plantat una creu que, feta amb dos pals de fusta, havia estat enramada de verd i ornada amb flors. Amb la cerimònia acostumada, el senyor Rector beneïa  aquesta creu a més d’unes creuetes més xicotetes, també fetes de fusta, que després agafaven els xiquets per endur-se-les. Acabat l’acte, les autoritats que també hi havien participat: alcalde,regidors,etc. ho celebraven al voltant de la taula amb un bon àpat. La creu beneïda era trasllada, per plantar-la, al Tossal d’Espinós (d’ací el nom de Creueta pel qual el coneixem ), on des del punt més alt presidia tot el terme. De vesprada, els xiquets eixien al camp per berenar i aprofitaven el desplaçament per plantar les creuetes en diferents llocs del terme.

                Aquesta celebració religiosa acompanyada d’elements profans, que sembla un simple acte festiu en un mon rural, té  en canvi, unes connotacions més profundes. Hem de considerar que en els temps que se celebra aquesta festa la societat esta immersa en una economia agrària, en la qual el sosteniment de la població depèn quasi directament de la producció del camp.   Productivitat i producció solen ser molt baixes, i a més, amb fortes irregularitats interanuals. L’home, encara que domina el medi, està sotmès a les seues arbitrarietats. I la seua subsistència depèn d’uns factors naturals: plagues, pedregades, sequeres,pluges, etc. Que escapen al seu control. Si amb el mitjans que té a les mans no pot controlar aquestes adversitats, lògicament ha de recórrer al món sobrenatural per a poder-les explicar, i després, intentar posar-los remei, o millor, evitar-les. Tractant-se d’un poble religiós, que té unes creences i un éssers sagrats, la solució la troben invocant la seua ajuda.

                El moment de demanar protecció serà el dia tres de maig, quan el santoral cristià celebra la festa de la Santa Creu. Per aquestos dies el camps estan ja sembrats, les hortes preparades i poden endevinar-se algunes collites. Però també serà ara quan pot aparèixer l’adversitat en alguna de les formes que abans hem assenyalat.

                En l’acte religiós, que abans he descrit, hi ha una combinació de rituals: el de rogació, i el de benedicció. El poble, organitzat en processó, camina resant la lletania dels sants, és el moment de demanar ajuda, d’invocar la protecció contra els maleficis. Després, en arribar al termini del recorregut, on es plantada la Creu, límit entre dos espais  diferenciats: l’hàbitat humà concentrat (el poble) front al camp que assegura el seu sosteniment, es desenvoluparà la benedicció de la creu, que no és altra cosa que la benedicció del camp. Clavar, després, la creu en aquell lloc més alt, servirà per estendre la seua protecció a tot el terme municipal, als seus camps, a les fonts i a les collites. I si no hi ha prou amb açò, estan les creuetes també beneïdes que els xiquets plantaran a tot arreu.

                Abans he dit que la creu estava enramada. Bé, aquest ornament tindrà un significat simbòlic. Al cristianisme, la creu representa el sofriment, les penalitats, la mort i el final, però també la redempció, el pas a una nova vida i per tant l’ inici d’alguna cosa. El verd i les flors seran l’ornament del més gran símbol cristià, també la vegetació significa l’ inici d’un nou cicle vegetatiu, resurrecció, principi d’una nova vida. La vegetació és la manifestació de la realitat viva, de la vida que es regenera periòdicament. Per tant, hi haurà un paral·lelisme entre el significat d’aquestos dos símbols i una plena identificació creu-vegetació.

                Sols ens resta analitzar la part profana d’aquest acte  que és  el que li dona un caràcter més festiu, desde la nostra òptica d’apreciació. Les autoritats locals celebren l’esdeveniment amb un menjar, ja segurs de la protecció que rebran ells i els seus súbdits. És una mostra de fe, segurs com són de la protecció divina.

                El berenar dels xiquets, a més d’explicar-lo per la seua utilitat: dispersar les creuetes per diferent llocs del terme,s’hi hauria d’ interpretar dintre d’un marc més ampli, es a dir, com part d’un ambient primaveral en el qual, l’eixida per a berenar és una característica de qualsevol festa significativa d’aquest temps:Pasqua, S. Vicent,etc.

                Desaparegut tot aquell context econòmic  i social que donava suport a la festa, aquesta va desaparèixer. Les possibles necessitats dels pocs llauradors que queden, es resolen amb mitjans tècnics i científics, ja no cal cercar la protecció divina. I si en  cap poble encara es conserva, resta com un acte festiu desproveït  de tot el seu antic significat.

                                                                                              Enric Morrió

                                                                                         Publicat a la R.F. de 1997