dissabte, 24 de març del 2012

CONEIXEM?


    Fa molt de temps que no l’escoltava  i darrerament m’ha vingut al cap  moltes vegades el mot PATACOT. Els més majors segur que la coneixeu, encara que  ja no la utilitzeu. Sabeu que vol dir?  I per a que la gastàvem?






Corretgeta Descoberta

Com molt be dieu “Patacot” era el nom que rebien  cada una de les meitats d’una carta de la baralla espanyola, amb valor de moneda per al joc dels xiquets. Cada mitja carta posseïa el valor de les figues que tenia. Per exemple:  la meitat d’un as tenia el valor d’u,  en el tres d’oros partit  cada meitat  tenia el valor de dos perquè cada mitja part tenia una figura i mitja. I així totes les cartes. Estos trossos   de cartes es convertien en moneda d’intercanvi i els xiquets se les jugaven a diferents jocs de les cartes. Normalment es solia jugar als muntonets. Este joc consistia  en que un participant tenia la Banca ( el que treia un rei) i s’enfrontava a tots. Feia  tants  muntons com participants hi havia, cadascú apostava els patacots que volia en el muntó que triava. Al girar el muntó si la carta era major que la de la banca cobrava tants patacots com havia apostat, si era més xicoteta els perdia. I tornava a començar el joc. Així fins que els xiquets es cansaven. També se’ls podien jugar al joc de “la Mulladeta” que consistia  en posar els patacots cara cap avall i amb el dit polze mullat amb saliva es premia damunt el patacot i s’intentava girar-lo. Si era així guanyava el patacot, sinó continuava el joc amb el següent participant fins que s’acabaren i aleshores tornaven a posar-ne el participants.

El mot” Patacot” no apareix als diccionaris però si  “Pataca” que té el significat de carta tallada per servir de moneda als xiquets per a jugar(*). I esta paraula tindria el seu origen en la de “Patacó”(**) que esta definit com antiga moneda d’argent d’una unça de pes.

                Aleshores esta clar l’origen del nostre mot “Patacot” que vindria de la paraula “Pataca”que al mateix temps se li havia donat el significat de” Patacó” en un intent dels xiquets d’imitar en els seus jocs les apostes amb diners dels adults. Una antiga moneda va donar el nom als trossos de cartes ja gastades per a fer-los servir com a tal en el joc simbòlic dels infants.

(*)Definició treta del Diccionari Valencià, Català,Balear  d’ Alcover i Moll

(**)Definició treta de Gran Enciclopèdia Catalana

dissabte, 17 de març del 2012

Somni de llibertat




Riu - diapositivas

        Quan somnie amb la llibertat, esta m’apareix com un infant, amb pantalons curts i sandàlies de goma en un dia d’estiu. Amb tot el temps per davant, baixe cap al riu per endinsar-me en ell. Arrossegant els peus a contracorrent sent la força de l’aigua , la frescor en la meua pell, les ones que es formen i s’obrin al meu pas. Cap a la vora, on els llimacs creixen allunyats de la corrent, busque sorprendre una granota que pren el sol. Mes endavant cerque un peix sota una pedra que se’n fuig relliscant entre els meus dits. Arriba  l’hora de construir un molinet amb joncs , que roda mogut pel fil d’aigua que passa entre dues pedres. I amb les mans tancades:” Teixi, Teixidor, n’entra un i n’ixen dos”, i veig que s’ha produït la màgia. Riu amunt , riu avall des de la Font del Rector, amb el soroll de les dones rentant la roba, fins el toll del Rull i després al pont . Amb tota l’olor de l’estiu. Amb tota la música de l’aigua. Salude a mon pare que trafega a l’horta. I així era fins l’hora de dinar. És el meu somni de llibertat.

diumenge, 11 de març del 2012

Busquem!!!


             Intentem distreure’s una estoneta. Esta imatge l’ heurem vista moltes vegades. On la podem trobar? Quin és el seu significat?




Corretgeta descoberta!
          Com tots dieu es tracta d’una imatge del Sagrat Cor de Jesús. En la seua iconografia   apareix com un cos humà sobre la imatge de Jesús, amb ferides, de vegades amb una creu damunt, també com un cor del que li ixen flames  i representa la devoció a esta imatge. Esta devoció té un origen medieval però a Espanya ve amb l’arribada dels Borbons al s.XVIII. Però quant més s’estén es a finals del s.XIX i  principis del XX.  És molt habitual esta xapa  en les portes del les cases en la època franquista i era la forma de proclamar la condició catòlica de la casa així com de beneir-la. També hi havia casa que tenia algun quadre dintre, en el  lloc mes freqüentat, amb el mateix tema. En Benilloba,a més ,el Sagrat Cor de Jesús  era el patró de les dones casades i se li feia la festa pel mes de Juny.


diumenge, 4 de març del 2012

EL CEC

 


                Fa anys,molts,molts anys a un poble no lluny d’aquest,perquè per ací alguna vegada  també venia,vivia un cec.
                 Com que tenia aquest defecte l’home, no podia treballar i com no era ric el que feia per poder viure era demanar almoina. Demanava al seu poble però també anava als pobles de la rodalia. I amb la companyia i guia d’un gosset molt ben ensenyat recorria camins,masos i pobles relativament prop del seu i a fer nit tornava a sa casa;de vegades s’allunyava  alguns dies, però el seu impediment feia que preferira les zones més properes, i tan sols quan era realment necessari o es veia obligat, s’allargava un poc més.
                Acostumava eixir de bon matí.  Elegia la direcció del poble on volia anar i el gos, perfectament  compenetrat amb ell s’encarregava de dur-lo. Una vegada arribats al poble escollit pidolava de casa en casa, o bé si era dia de mercat s’arrimava a la plaça. De vegades passava per l’església a l’eixida de missa, fins i tot solia anar per la taverna. Ho corria tot. Qualsevol lloc on poguera trobar gent.
              Un dia, aplegant a un poble, va sentir tocar les campanes, i amb l’ajuda del bastó i el gos es va arrimar fins l’església i a la porta es va posar a pidolar:
               -Una almoina per aquest pobre cec... Gràcies.
             -Apiadeu-se  d’aquesta ànima fosca -Deia mentre allargava el capell- Déu li ho pague.
              I així fins que va deixar de passar gent. Aleshores es va retirar un poc i segut a un portal va agafar els menuts que havia arreplegat per comptar-los i de sobte va esclatar:
             -Déu meu! Més hi ha  que no és cèntim ni quinzet.
               Alguna ànima penedida, o bé agraïda, li havia donat un duro!  El cec botava de goig; el tocava una vegada i altra,el canviava de mà, el besava, volia assegurar-se de que era veritat. Però tan content com estava i pensant en arreplegar-ne més va decidir que encara era matí per tornar-se’n. Però també que podria perdre el duro, o bé si li’l veien podrien pensar que l’havia robat,perquè rebre almoines de tal quantitat no era freqüent. I pensa que pensa  va decidir:
              -Jo vaig i l’amague i de vesprada, abans d’anar-me’n l’arreplegue.
               Pensat i fet: va eixir cap a les afores del poble i en un femer, que hi havia  vora del camí es va seure i escoltant primer que no haguera ningú, i fingint que descansava, va fer un clot on va amagar el duro colgant-lo. Desprès ho va deixar tot com estava.
               Poc a poc i content pel que havia fet va tornar al poble i allí va començar a demanar  ara de casa en casa. Però aviat va pensar:
             -Com hui ha anat bé la cosa, hi vaig ,agafe el meu duro i a l’hora de dinar ja hi soc a casa.
             El cec va tornar al femer i quina sorpresa es va emportar  quan no va trobar el seu duro!El va cercar, ho va remenar tot,es va assegurar si era allí on l’havia amagat,però el duro no hi era. Li l’havien furtat. El cec és va posar trist, estava decebut i cavil·lós, i sense alçar-se  d’ on estava va escomençar a pensar en que faria per recuperar-lo.
             De sobte va pegar un bot:
             -ja ho tinc! I corrent va tornar al poble.
              Molt segur del que estava fent, es va posar al cantó d’un carrer i va tornar a pidolar a la gent que passava, però ara, amés, cridava fort aquesta estrofa:
            -Tinc un duro en un femer i un més que en posaré!
              Després de repetir-ho moltes vegades canviava de lloc. Cercava un altre carrer,per a que
l’ oira tota la gent, i tornava a repetir.
             -Un duro tinc en un femer i un més que en posaré!
               I així el cec va córrer tot el poble tenint cura de que tot el mon ho sentira. Ningú entenia el que el cec deia i tots pensaven que s’havia tornat boig, però el cec continuava cridant la coneguda estrofa.
              Prop d’ací i dintre de sa casa hi havia un home,que molt content , es posava a celebrar, amb un bon dinar, la gran sort que havia tingut al vore un cec amagar un duro, per a després llevar-li’l sense que ningú se n’adonara. I quan anava a parar taula va escoltar que algú cridava al carrer:
            -Un duro tinc en un femer i un més que en posaré.
               L’home es va burlar de la creença en que estava el cec. Però tot seguit l’avarícia el va fer discórrer:
              -Si torna al femer i no veu el duro no  en deixarà  altre.
               Sense pensar-ho dues vegades va córrer al femer a colgar la moneda abans de que el cec s’adonara de la falta i així amagara el segon duro al mateix lloc.
              El cec va continuar per tot el poble amb la mateixa cançoneta i ja de vesprada quan creia que tots l’havien sentit s’encaminà al femer per vore si la seua estratègia havia funcionat.
              I en efecte, al buscar va trobar el duro al mateix lloc on l’havia amagat. El va agafar, se’l va guardar i content per la seua idea, però més encara per haver-lo recuperat, emprengué, un dia més, somniant que faria amb tan de diner, el camí cap a sa casa.
                                                                                 Conte popular