dissabte, 2 de desembre de 2017

HILARIO PEREZ. FCA. DE MANTAS

                                             Demetrio Barrachina,Joaquin Ripoll (Tendre) i Pacotisso Morrió

             Hilario Pérez, benillober emprenedor, va ser primer subbhastador, tasca  a la que es va dedicar molts anys. Després es va llançar a la producció de mantes muntant la seua pròpia fàbrica en el carrer S.Llorens. Estes mantes que produïa, estaven destinades a proveir al seus propis subhastador que s’encarregaven d’estendre-les per tota Espanya. Així va aprofitar els anys bons de la subhasta  i de l’expansió de mercat espanyol. L’empresa va funcionar fins a principis dels any 80 del segle XX , quan va tancar a conseqüència de la crisis industrial i de mercat d’estos anys i la mort del seu propietari, després d’haver-la ampliant amb més telers i una nau nova  situada en les Forques.  Les dos etiquetes de les fotos porten la marca amb que eren comercialitzades les sues mantes: LA MONTAÑESA.  Records del passat industrial benillober.



                                              Foto: M.Carmen Reig

dissabte, 18 de novembre de 2017

LLAVAR A MÀ


Creia que el llavar a mà era una tasca  ja oblidada,i que  afortunadament ( sobre tot per a les dones perquè eren elles les que la exercien)havia passat a ser  un record de la historia com moltes altres  a conseqüència dels avanços tècnics i la millora en la qualitat de vida que s’ha produït en els darrers cinquanta anys. I quina ha estat la meua sorpresa quan no massa lluny, en el llavador de barri de Fraga de Cocentaina  em vaig trobar a una dona, en un matí dels més gelats d’enguany, acabant de fer la seua bugada. Amb la les peces de roba llavada retorçudes  de haver-les escorregut a un costat, les de per llavar a un altre, la cuba amb aigua i sabó on n’hi havien  arremullant-se  i  la dona en treia una i es posava a fregar-la entre les dues mans per a després tirar-la escampada per damunt l’aigua del llavador,traure-la  damunt la pedra i continuar fregant-la  amb les dues mans sobre ella, amb uns moviments automàtics de repetir-los milers de vegades.  Una imatge quasi oblidada que va provocar que instantàneament traguera el mòbil per fotografiar-la.

                Tot açò m’ha portat a recordar quan en Benilloba també es llavava a mà. Hi havia dos llavadors: El llavador de dalt, que encara existeix, fora de tota funcionalitat i el Llavador de Baix que estava en la font del retor, a la ribera dreta del riu, i ja desaparegut.
                El llavador de Dalt estava alimentat per l’aigua del la sèquia de Solana. Esta sèquia naixia en l’assud que es construïa en el “ Molí Raimundo”,i que arreplegava l’aigua del riu i d’una part de la que eixia del Molí. La sèquia circulava per la part de Solana regant les hortes, travessava el terrer de la costera de Penàguila per un alcavó, travessava el barranquet de Petrosa i després de regar les hortes de la Polaina i el Llavador passava pel llavador on renovava contínuament l’aigua  i seguia per la sèquia per continuar regant les hortes fins la Rambla De Monerris. Encara que la gent del poble podia anar a qualsevol dels dos llavadors, a este solia anar la  que vivia a la part més alta del poble i en la seua proximitat.


                El llavador de Baix estava en el paratge de la Font del Retor, però a l’altra ribera del riu i situat en el mateix llit del riu, la qual cosa feia que  les diferents riuades l’arrastraren i colgaren  obligant a  descolgar-lo o construir un de nou. S’alimentava de l’aigua que s’arreplegava en l’assud que es feia en el riu un centenar de metres mes amunt ( anomenat el Bassó) i derivava  l’aigua a una sèquia  que la conduïa fins al llavador. D’ací continuava per regar les hortes del anomenat reg del Bassó. L’últim llavador va ser arrossegat per una creixcuda del riu en els anys huitanta del segle passat i degut ja a la seua poca utilització no va ser ja reconstruït.  Este llavador era utilitzat per la gent que vivia a la part baixa del poble.


                 Estos llavadors eren utilitzats per tota le gent del poble i van funcionar plenament fins els anys cinquanta del segle passat. Per esta data  es va instal·lar l’aigua corrent per tot el poble i ja totes les cases van començar a tenir aigua. Aleshores al temps  que l’aixeta d’aigua corrent darrere la porta també s’hi col·locaren un llavador on les dones de casa podien llavar la roba. Poc a poc anaren abandonant el costum d’anar al llavador,però  encara va tardar-hi més de trenta anys en abandonar-se totalment.

divendres, 10 de novembre de 2017

RECORDANT: EMPRESA "JOSÉ Mª ESPINÓS"



                                                             Cortesia: M.Carmen Reig


           També forma part de la nostra historia del segle XX l’empresa “J.Maria Espinós Doménech” dedicada a la fabricació de mantes. El seu propietari va continuar amb la producció del taller del seu sogre. Al qual crec que li deien Manuel Bonet. J. Maria la va modernitzar  i amb l’expansió de la subhasta i ampliació de mercats que va suposar el dessarrollisme dels any 60 de segle passat  va ser ampliada i va tenir la seua època d’esplendor. Situada en la plaça del Castell ocupava les dependències  de l’antic palau dels comtes de Revillagigedo el qual va ser adquirit pel primer empresari. La factoria va funcionar fins la segona meitat dels anys setanta quan no va poder superar la crisis econòmica i monetària que va afectar amb gran virulència  a la totalitat de la  economia espanyola. Estes etiquetes  corresponen a la marca” Cupido” amb la qual comercialitzava les seues mantes

                                                                   Cortesia: M.Carmen Reig

dissabte, 4 de novembre de 2017

LA IAIA PEPA









          Crec que el únic record que tinc d’ella és del dia que ens va deixar, la resta han estat construïts a base de fotografies i el poc que m’han contat. Que, per exemple, era de l’Olleria, on va nàixer, créixer  i casar. Ací , a Benilloba, va venir al voltant de 1930 quan ja tenia quatre fills i després que el seu home( Toni Morrió Egea) passarà llargues temporades per estos trets on havia aconseguit trobar un espai per a desenvolupar el seu ofici: draper. Toni  anava  pels masos i  pels pobles dels voltants canviant els seus productes, que prèviament havia adquirit a L’Olleria, com eren tots aquells relacionats en l’escurada i la cuina, per aquells que li oferien els masovers i habitants d’estos indrets com : pells de conill, pells de corder, draps vells , espardenyes destrossades...i que ell després venia per a la seua reutilització en les papereres de Cocentaina.Com va vorer la possibilitat de que establint-se ací, en Benilloba, podia desenvolupar la seua activitat és va dur a la família. Primer  van llogar una casa al cadamunt del carrer major, després ja en van comprar una amb el nº 15 del carrer S. Josep on van viure fins que tots els fills es van casar. Ací també, en Benilloba , van tenir el seu darrer fill i van soterrar al quart d’ells  quan encara era jovenet a conseqüència d’una ràpida infermetat que aleshores no tenien cura. La iaia, Josefa Grau,Pepa com tothom la coneixia, també va exercir el seu ofici que s’havia dut del seu poble, el d’embogar. En Benilloba no havia aleshores ningú que  sabera reparar els seients de les cadires amb la boga que es recollia al riu i s’assecava al sol. Ella va ser l’embogadora del poble i d’altres llocs de la contornada  i el va transmetre a la seua filla que va continuar exercint-lo mentre cadires d’este tipus van restar. En esta foto, feta en el cantó del C.Major amb el C. San Joaquim amb la font que hi havia  enfonsada en la paret de casa Miguel Casanova, apareix l’iaia Pepa  quan ja era una dona major, vídua, mirant-se satisfeta al seu net.

dissabte, 28 d’octubre de 2017

RECORDANT: LOTERIA




       Enguany La Filà Moros del Castell celebrava el seu 70 aniversari. El que en 1947 va començar com una ofrena dels veins de la plaça del Castell per celebrar  el tercer aniversari del nomenament de S. Joaquim com a patró de Benilloba junt a la filà La Palmera de Cristians,  nascuda amb el mateix motiu però en el carrer S. Miquel,  vaN ser l’origen de la nostra festa de Moros i Cristians. Aprofitant este esdeveniment  hui vull obsequiar-los  estes dos participacions de loteria  que com a mínim són una interessant curiositat: una de la loteria de Nadal de1958 i l’altra de la loteria de “el Niño” de 1959, les dues del mateix Nadal.



dissabte, 21 d’octubre de 2017

LA MESURA DEL TEMPS

          En la civilització actual encara que no disposem de temps tots tenim rellotge i sinó rellotge si que un accés immediat a l’hora. En qualsevol moment sabem en quina hora exacta es trobem: si estàs al carrer en la façana d’enfront  pots vore l’hora,  si no tens  rellotge al canyell pots mirar-la en el mòbil, si estàs en el despatx la tens en l’ordinador , si mires la tele al temps que veus  un programa observes com passen els segons, al capçal del llit, si surts al camp al GPS. En cap moment deixem de saber en quin segon de quin minut de quina hora es trobem.  Però si mirem unes dècades cap arrere  comprovarem que era tot al contrari: no disposaven de rellotge i en canvi tenien tot el temps del món. Aleshores el temps el mesuraven d’un altra manera  i el dia es dividia en parts de diferent duració i difícil delimitació entre elles:
-         DE NIT: era quan no hi havia llum del dia.
-         ENTRE DUES CLARORETES: era el moment en que començava amanèixer però hi havia poca claror.
-         AL ROMPRE EL DIA: no sé exactament el moment a que fa referència però supose que era el instant d’amanèixer abans de sortir el sol.
-         A  L’EIXIDA DEL SOL: aquest si que era un moment exacte.
-         EN JORN: Té un significat més ampli, quan és prompte.
-         DE BON MATÍ: El mot ho diu tot. Seria prompte però després de la sortida del sol.
-         MATINET: després del Bon Matí
-         MATÍ: seria l’espai de temps entre després de l’eixida del sol i el migdia.
-         MIGDIA:  seria el temps al voltant del zenit del sol.
-         A PLE MIGDIA: després del migdia,  quan més  calfa el sol.
-         VESPRADA: aniria fins a la caiguda del sol.
-         A POSTES DE SOL: el moment de pondre’s el sol.
-         A POQUETA NIT: el sol post i ja va minvant la claror.
-         ENTRE DUES CLARORETES:  quasi sense claror del dia.
-         A MITJA NIT: És el moment del canvi de dia.

         D’esta manera hem dividit el dia en parts i no hem utilitzat cap número, no calia més precisió per a mesurar un temps que transcorria de diferent manera. De segur que el lector coneix algun altre mot per a nombrar alguna d’estes parts del dia.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

RECORDANT : EMPRESA E.BORONAT

Recordeu este logotip?  Era l’etiqueta que acompanyava les mantes i camilles que eixien d’una empresa emblemàtica per a la història del nostre poble: la d' Eduardo Boronat. Esta empresa va donar feina a moltíssims  benillobers entre els anys quaranta i els huitanta del S.XX i va repartir els seus productes arreu de tota Espanya així com a molts països de l’estranger.


                                       Foto:M.Carmen Reig