dissabte, 13 de maig de 2017

SANCARRONS A BENILLOBA, NANOS A COCENTAINA.



 En un barri de Cocentaina, el Raval, el dimecres a meitat quaresma celebren la festa del Nanos. La festa consisteix en plantar uns ninots a les façanes de les cases, en les places, en els cantons... amb cartells que critiquen diverses situacions del poble que no agraden als veïns, com per eixemple: que la gent embrute els carrers o que no els netegen, que hi hagen barreres arquitectòniques, l’actuació d’algun polític,etc. Sempre referint a temes concrets del poble. El ninots són figures que imiten a les persones  i  fets amb roba vella,amb una estructura interior de cartró,canya o altra cosa rígida i que s’ompli amb draps vells. La cara es fa amb amb calces a la que li se pinten els ulls i la boca, les mans amb guants i els peus amb unes sabates velles. Esta festa que és una tradició que ve de molt antic sempre s’ha pensat que era exclusiva de Cocentaina. Ara sembla que no és així, pot ser que en altres pobles del Comtat també és fera este tipus de crítica social i després desapareguera esta pràctica. I concretament en Benilloba he trobat, amb un testimoni,  indicis que apunten en aquesta direcció. Fa poc temps Olimpia Reig em va comentar que li havia sentit comentar a sa mare ( Carmen) que en Benilloba també s’havien plantat estes figures, que ella no ho havia conegut però que ho havia sentit contar als seus pares i açò ja ens remunta al S. XIX. Però si amb  tan sols este testimoni no hi ha prou per  fer esta afirmació, esta  dona ens aporta una dita que és més concloent, i que jo per Cocentaina no he sentit mai, que diu així: “ A meitat quaresma sancarrons al carrer”  I que són el sancarrons? Segons el Diccionari de F.Ferrer i Pastor un sancarró es un espantaocells. I un espantaocells és una figura humana feta precisament amb una canya, com estructura, a la que es vist amb roba vella, molt similar al que diuen nano en Cocentaina i que serveix per espantar, atemorir, als pardals i que es mengen les collites  a l’igual que els sancarrons i els nanos també serveixen per alertar i en certa manera atemorir a algú.

dilluns, 1 de maig de 2017

BENILLOBA I LES DANSES


Després de mesos de treball encara resta molt per fer, però també  hi ha molt adelantat: entrevistes, documents,escaneig de fotos... I amb tot açò anem  aproximant-nos a la tasca que s’havien proposat: fer una publicació sobre les nostres danses. En ella vull, per un costat, arreplegar tota la informació que siga possible sobre les danses  i per un altre, un testimoni gràfic que l’il·lustre. Ja vaig demanar, fa un temps, la col·laboració de la gent i afortunadament ha segut molts els  que ho han fet, però vull tornar-la a sol·licitar-la perquè de segur que quant més informació tingam més ric serà el resultat i perquè una  vegada el treball fet, no m’agradaria que restara res interessant per conèixer. Si algú té fotos, algun detall que vullga que es conega, alguna anècdota... sols té que posar-se en contacte amb mi. El meu correu és: enriquemorrio@hotmail.com  i el meu tno: 618358599.
Moltes Gràcies.

diumenge, 9 d’abril de 2017

LA CLASSE DE D.DANIEL


       Daniel Iborra també conegut  com Daniel de la Botigueta ( per la botiga que va tenir la seua familia i després ell amb la seua dona) va ser mestre de moltes generacions de joves (xics perquè a les hores els xics i les xique anaven separats) i director de l'escola de Benilloba durant molts anys. Som molts els que li hem d'agraïr el saber llegir i escriure i fer les nostres primeres operacions en un temps en que anar a l'escola no era d'un interés primordiar sino més bé un tràmit que haviem de passar mentre esperavem arribar a poder treballar. Encara resta en la memòria de molts benillobers,que van assistir a les seues classes, com un bagatge important en el record de la seua joventut. 
      Esta foto serà aproximadament de 1968 

dissabte, 1 d’abril de 2017

El cólera en el año 1855: el peor brote epidémico que padeció Benilloba

    El cólera, enfermedad muy contagiosa originaria de la India, se caracteriza por vómitos y diarreas acuosas de gran volumen que llevan rápidamente a la muerte por deshidratación. Se contrae al consumir alimentos o beber agua contaminados por la materia fecal de una persona infectada. Esto ocurre con mayor frecuencia durante los meses cálidos en países que carezcan de abastecimiento apropiado de agua y eliminación adecuada de aguas residuales.
    La enfermedad apareció en España en el año 1833 y se propagó rápidamente por toda la península en los años siguientes. En 1855 ya era conocida por toda la zona del Comtat. En Benilloba  en 1854 acabó  con 13 personas. El brote epidémico de 1855 no fue el primero, pero si el peor por su número elevado de victimas en tan poco tiempo.
Aparece el primer caso de cólera en Benilloba el miércoles 8 de agosto de 1855, cuando, Teresa Villanova Bernabeu, una benillobera de 43 años, fallece « con síntomas de cólera morbo según certificación del médico ». El médico, aparentemente, aun no estaba totalmente convencido de su diagnóstico.

         Y no fue hasta el día siguiente cuando se dio a conocer oficialmente la epidemia: un alpargatero de Cocentaina de 36 años, Vicente Carbonell Miralles, murió « de cólera morbo evidente ». Las reacciones de pánico que esto suscitó entre la población no se hizo esperar: Benilloba se aisló de los pueblos vecinos. Este joven fue la única víctima que no era vecina del pueblo.

       En apenas 56 días, es decir en menos de dos meses, la enfermedad, llamada por entonces “cólera morbo asiático” mata en Benilloba a 95 personas (7 veces más que en el año anterior), mayoritariamente hombres (64%) y adultos (71%). La más joven de las víctimas, Antonio Vicente Mullor Ortíz, muerto el 7 de septiembre de 1855, tenía 6 meses y la más anciana, Pascual García, el suegro de Don Onofre Martínez, uno de los cirujanos del pueblo, fallecido el 28 del mismo mes, con 82 años.

      Al principio, los entierros se hacían al día siguiente del fallecimiento. Debido tan a la gran cantidad de muertos y al hecho que en aquellos tiempos todo se tenía que hacer a mano, es muy probable que se mantuvieran fosas en el cementerio a la espera de nuevos cuerpos para taparlas cuando quedaban llenas. La situación empeoró en los primeros días del mes de septiembre con la muerte de uno de los dos enterradores (hubo unos muertos que tuvieron que esperar 5 días antes de poder ser enterrados). Sin embargo, las familias enlutadas parecen estar bastante resignadas (no se notan escenas de pánico en lo que he podido leer); nuestros antepasados sabían muy bien que no podían escaparse; no pienso que lo viviríamos así hoy en día…

     A pesar de todo, el Rector de Benilloba, Don Isidoro Alberola, seguirá cumpliendo su deber pastoral acompañando a las familias enlutadas. Pero es un hombre y su cansancio físico se nota en la redacción de las partidas de defunción en los libros parroquiales, cada vez menos ordenada, deja espacios vacíos para completarlos cuando tenga más tiempo, incluso repite  la partida de defunción  la misma persona  en fechas diferentes, una en septiembre otra en octubre. Hay que decir que el trabajo es excesivo, i el domingo 2 de septiembre llegana fallecer hasta 10 personas en un mismo día.

      En las partidas de defunción, firmaban además del cura, Filomeno Puig, joven acólito y Joaquín Garrigos, sacristán, quienes asustados se encierran en sus casas, dejando esta responsabilidad a los dos enterradores: Joaquín Colomina, sereno del pueblo y Joaquín Ripoll Borrell, viudo y labrador de 67 años que acabará su tarea contrayendo la enfermedad durante el brote epidémico y morirá 5 días después, el 7 de septiembre de 1855, y será enterrado por su compañero de labor...

      En aquellos días van a morir tanto ricos como pobres, labradores como jornaleros, artesanos como obreros, médicos como maestros de escuela. Entre otros desaparecen: Joaquín Lledó Martínez, uno de los molineros de Benilloba; la mujer de Joaquín Monerris, barbero sangrador; la de Joaquín Martínez, uno de los cirujanos del pueblo; los dos maestros de escuela, Don Pedro Picó Catalá y Doña Teresa Tortosa Beltrán junto con su marido, el papelero José Berenguer; Francisco Ripoll, albañil; el hijo del médico del pueblo, Don Pascual García; las mujeres de los dos horneros del pueblo, Francisca María García Jover y Vicenta Garrigos; la viuda del carpintero o la hacendada, Doña María Giner Llandís, natural de Játiva, vecina de Benilloba. El ultimo en morir es Don Ginés Mira Monerris, secretario del Ayuntamiento, el 2 de octubre de 1855 a los 48 años, por el cual se organiza un entierro general “aunque sin haber llevado el cadáver a la iglesia por obedecimiento a una repetida intimación del Alcalde de una Real Orden”.

      Por las mismas razones, los riesgos de contaminación, impiden otorgar testamento ante un escribano. Las victimas no tienen otro remedio que hacerlo en casa ante testigos, principalmente sus familiares o ante el párroco en el momento de confesarse. Este testamento preveía lo que se pagaría por  los derechos funerales y la clase de entierro elegido – Mariana Compañy, de 34 años, pide así “que se vestise su cuerpo cadáver del abito de Santa Ana” -. Los pobres no pagan, son enterrados “Amor Dei”. Unos feligreses se niegan a pagar los derechos funerales de los suyos, pretextando que no son tan acomodados como lo dice el párroco…

      La bisabuela de mi abuelo fue una de las 95 víctimas mencionadas y el recuerdo del brote epidémico del cólera del año 1855 ha quedado vivo en la memoria familiar. Hace unos años, enseñé a mis hijas la Fuente del Progreso y lo que representaba para los ancianos del pueblo, ¿quién sabe lo que guardarán en memoria?

                                                        Olivier Sanz Sauzet

                                                        Nimes.Francia.
                                                          Revista de Festes 2016

Entierro de un labrador en Benilloba
(grabado del artista alcoyano Francisco Laporta Valor, 1877)

diumenge, 19 de març de 2017

BUSQUEM!

  Sabem la utilitat d'este objecte? encara podem veure'n algun, sabeu on?





              Efectivament, com diuen els comentaris esta anella com altres que encara hi ha pel poble servien per lligar els animals de treball: matxos, mules,ases. Normalment estaven en les façanes de les cases i a una altura  aproximada a la del cap de les persones. En esta anella es passava el ramal de l'animal  al sortir de corral o a l'arribar del camp i es lligava, però de manera que no restara tens, a fi de que l'animal puguera menejar-se  però no escapar-se quan se l'aparellava o desaparellava, o per carragar-lo o descarregar-lo. També quan l'amo tenia que desplaçar-se per fer qualsevol cosa.

dissabte, 4 de març de 2017

L'ABEURADOR




         


          Sabeu que és açò? És un abeurador ( nosaltres diem ambeurador) i segons el diccionari: Lloc disposat per a abeurar-hi el bestiar. I efectivament ací ha segut on han begut tots els animals de Benilloba: ases,mules,matxos i els ramats d’ovelles i cabres, abans de tornar a casa després d’acabar la seua feina o de bon matí abans de comerçar-la. També n’hi havia un altre més xicotet en la Font de Petrosa i potser algun més per les fonts del terme. Però este era l’abeurador del poble on, ara convertit en una relíquia del passat, han begut els animals durant tota la història del poble. Durant molt de temps devia  d’abastir-se d’aigua que naixia enlloc o pels voltants i en base per afirmar-ho en el malnom d’uns veïns que vivien en una casa pròxima “els del Xorret”.Malnom que fa al·lusió a algun xoret d’aigua que eixia per allí. Quan en 1892 es va portar per primera vegada l’aigua al poble, els sobrants de la font que es va posar a la plaça, mitjançant una conducció soterrània, abastien a l’abeurador. Posteriorment amb la instal·lació de l’aigua potable a les cases va tenir un subministrament mes regular i continuo. Amb la desaparició del darrer animal encara va continuar funcional durant un temps sense cap ús, sols per a distracció dels xiquets o per a qualsevol altra malifeta. Ara, sense aigua, resta com testimoni d’un sistema de vida ja caduc.  

divendres, 24 de febrer de 2017

70 ANIVERSARI DE LA FILA DEL CASTELL





      Per commemorar el 70 aniversari de la Fila del Castell pose esta foto dels components de la fila  en els seus inicis, quan, pujats a la pastera del camió, estan disposats a anar a passar una dia de fuera. Aleshores els components de la filà del castells eren tots veïns de la plaça del mateix nom.