dissabte, 23 d’octubre de 2021

CALCES NEGRES, CALCES BLANQUES

 


Ja s’acosta les festes de Totsants i les ànimes i com en els darrers anys el bombardeig amb el Halloween. Maleïda siga la gracia que en fala festeta. Com si nosaltres no tinguerem les nostres festes i celebracions  i haguérem importar les foranes, les estranyes, les desarrelades. Perquè no celebrem les mateixes que celebràvem els nostres pares, els iaios, els pares dels iaios, les de sempre? Perquè és la cultura del consumisme, la cultura de poder dominant, la del hedonisme (quan més festes millor),la idea de que allò que ve de fora es el millor o tot a la vegada el que ens porta a celebrar esta festa improcedent i inoportuna, a la ximplesa  o bajanada del “truco o trato”. Jo em quede amb el nostre:

CALCES NEGRES,

CALCES BLANQUES,

DOS QUINZETS

QUE NO M’ALCANCES.

Este joc estava molt estès per les nostres terres i encara el recorden en mols pobles, encara que els dos últims versos varien d’un lloc a un altre. Hi havia que tenir un bon panzell, com el tenien els xiquets d’abans per anar de nit i a les fosques a les portes del cementeri i ací, invocar a les animetes amb estes paraules. Aleshores sortien corrent sense mirar cap arrere per si de cas les paraules havien tingut èxit i alguna treia cap o contestava. Es conta que una  vegada  un xiquet es va quedar amb el jersei enganxat en el ferro de la reixa, i atemorit veia als amics fugir. Este mai més va tornar. De vegades els xicons majors assabentats de bestreta s’amagaven per donar-los un esglai i espantar-los. Este joc ha desaparegut, ja quasi ningú el recorda i  es disfressen de Dràcula, de zombi o de mort  per donar por. És necessita ser badoc, bajoca o fava per a fer estes ximpleses.


dissabte, 16 d’octubre de 2021

LES NOSTRES ESPANTACRIATURES

 

    Hui he assistit amb els xiquets de l’escola a un contacontes   i la contadora d’històries ens ha parlat les  nostres espantacriatures. Si, d’aquells essers fantàstics  dels que ens parlaven als valencians quan érem xiquets. I ens ha parlat del Butoni, de l’home dels nassos, la Bubota, la Quarantamaula... I mira per a on a mi el cap me se n’ha anat  al meus temps de xiquet i he començat a recordar als esser fantàstics de la nostra infància. Aquells que utilitzaven les persones majors (pares,iaios, veïns...) per a fer-nos por, atemoritzar-nos amb una finalitat concreta. I he pensat amb el Home del Sac, aquell que m’imaginava com un rodamón, mal vestit, lleig, amb el nas gran, barba d’una setmana i amb un sac al coll que et  podia eixir per qualsevol cantó i que no era el home que comprava ferro vell,que encara que li semblava,  a este coneixíem perquè anava  cridant per a que les dones el sentiren. Vindrà l’Home del Sac... ens deien quan no feies cas als pares. Un altre ésser fantàstic era la Mumerota Coqui. No puc parlar molt  d’ ella perquè no vaig arribar a veure-la mai. Però me la imaginava com un personatge vestit tot de negre, amb caputxa que impedia veure-li la cara, que es desplaçava amb molta facilitat, com si els peus no li tocaren a terra, per les zones fosques o en penombra. I que la teníem sempre present quan anàvem per les diferents cambres de la casa,el seller, el porxi, encenent la llum abans d’entrar a qualsevol d’elles i mirant de reüll darrere de les portes.  I del Paremans que em dieu? Este si que feia por, perquè no sabíem quines eren les seues pretensions. D’ell sols coneixíem que tenia moltes mans, per a que servien ? No ho sabíem. També eixia per la nit, així que no era fàcil de vorer. Recorde una vegada a l’escola, a les escoles velles allí en les moreres, que a l’entrar pel matí vam vorer  en un sòcol de fusta que rodava per tota l’aula les seues petjades, l’empremta dels seus dits en la pols acumulada de dies de no haver netejat. Estava clar, tantes ditades al voltant sols es podia deure a la visita del Paremans. I este va ser el comentari habitual dels xiquets durant molts dies. Xiquets que no teníem ni ordinadors ni mòbil, sols de tant en tant una estoneta de dibuixos animats en blanc i negre, i molt de temps per a jugar i imaginar. Ah! No s’oblidem del Cotxe de la Sang. Este crec que era el que més por feia: deien que agarraven als xiquets els entraven dins i els treien la sang i mai més tornaven a saber d’ells. Era un cotxe negre, tot tancat, no es podia veure dintre d’ell i que  de tant en tant passava per la carretera. No baixeu a la carretera! Que per allí passa el cotxe de la sang!.. ens deien els pares amb la finalitat clara de que no s’acostarem  a jugar a la carretera per evitar el perill d’un possible atropellament en un temps en que el tràfic era mes escàs i tal vegada per eixe motiu fora més perillós. Tal vegada haguera alguna  criatura més d’aquest tipus que jo no vaig arribar a conèixer però estes quatre si que estaven presents en els xiquets de Benilloba, i eren els nostres pròpies espantacriatures, els nostres éssers fantàstics.

dissabte, 9 d’octubre de 2021

ANUNCIS PUBLICITARIS IV

 


        Continuem amb la sèrie d’anuncis publicitaris apareguts en el programa de danses de 1940 (cortesía d’Angelines Carbonell)  i reflex de l’activitat económica, productiva i de serveis, del poble. En aquest cas s’anuncia un  establiment de begudes i licors, fins i tot de gel, una perruqueria de dones i una tenda de diferents tipus de productes .

diumenge, 26 de setembre de 2021

ANUNCIS PUBLICITARIS III

 


        Continuem amb aquesta sèrie d’anuncis del que era la nostra economia comercial i productiva en l’any 1940.I en primer lloc tenim la tenda d’articles de vestir “El Sol de Levante”, encara en la memòria de molts benillobers ja que va estar en actiu fins als anys 80 del segle passat. Després tenim el de la fàbrica de teixits d’Eduardo Boronat, que seria en els seus orígens perquè encara es localitza en sa casa, en el carrer S. Agustí. Per  últim tenim el de la fàbrica de licors també coneguda per la fàbrica de Balaguer quan encara era del fill de la Viuda de Vicente Garcia, el que hem conegut com Ricardo Reig.


divendres, 17 de setembre de 2021

ANUNCIS PUBLICITARIS II

 

        


    

        Continuem amb la publicitat que apareix en el programa de les danses de 1940. Un any després de la guerra  estos anuncis son reflex de l’economia local. En estes pàgines es publicita en primer lloc el Casino de Rogeliet ( com es coneixia popularment) situat en la placeta de l’estanc. Quantes històries s’hauran viscut entre les parets d’este casalot. Era casino, es feia ball i fins i tot assajava durant algun temps la nostra Filarmònica. En segon lloc tenim un anunci d’una tenda: Vda. De Daniel Ivorra. Allí es venia de tot: menjar,roba, perfums. Una tenda de les d’abans, antecedent dels actual supermercats, salvant el temps i les diferències. Tenda coneguda popularment com “la botigueta” i que molts de nosaltres encara hem conegut. I en darrer lloc la fàbrica de Joaquin Doménech Herrero, que segur que també se la coneixia per algun nom popular, però que desconec, on teixien mantes, producte que serà la base del posterior desenvolupament econòmic del poble i també alforges, producte molt habitual en la industria tèxtil d’aquell temps  per el seu ús i consum.

divendres, 10 de setembre de 2021

ANUNCIS PUBLICITARIS

 


             Actualment en l’economia de mercat un element fonamental és la publicitat. Per a poder col·locar qualsevol producte en el mercat amb perspectives d’èxit és imprescindible la publicitat del producte. S’ha de crear la necessitat per a poder vendre el producte. Ara vejam aquestos dos anuncis que apareixen en un programa de danses de 1940. En un d’ell una empresa de Benilloba (els Cortesos) oferta productes tan variats (diversificació de la producció) com són fils de cotó, sedalines i sodes (producte de moda en aquell temps). En l’altre, el Bar-Casino, el de la plaça de la font, oferta la seua varietat de begudes, així com entrepans i aperitius. Ah! també  un excel·lent cafè amb llet i un immillorable xocolate.


dimarts, 31 d’agost de 2021

RECORDANT LES DANSES

 



            Servisca esta foto com a record de les nostres danses. En ella la tia Balbina i Pepet l’Esquilador, dues persones molt balladores, de les que gaudien realment de les danses, de les que en sentir unes notes de la xirimita els faltava el temps per posar-se a ballar, de les que s’emborratxaven amb l’ambient de la plaça. Malauradament ja és el segon any consecutiu en el qual, pel motiu que tots sabem s’han deixat de ballar les danses. Al llarg de la nostra historia açò ha ocorregut en contades ocasions  i sempre per motius  molt difícils i desagradables com va ser els anys de la guerra civil i tal vegada en alguna altra ocasió amb motiu d’alguna peste. Esperem que  tot el so açò passe i l’any que ve ens pugam veure altra vegada a la plaça amb el so de la xirimita i el redoble del tambor, pugam comprar les bolletes de la rifa del mantó, o del cuixot, gaudir de la imatge dels mantons i del retrobament de tots els benillobers.