dissabte, 16 de març del 2024

CARRER DE L'ALMÀSSERA



Arxiu:M.Carmen Reig. Carrer als anys seixanta

        El carrer de l’Almàssera rep el seu nom de l’existència d’una almàssera a final del carrer. I tal vegada siga per tal motiu, que sempre ha conservat el seu nom tradicional, no havent canviat mai. És un carrer trencat. Trencat perquè a poc metres del seu inici des de la plaça del Castell fa un gir de 90º, dirigit en el seu primer tram de nord a sud i d’est a oest en el seu segon tram. I trencat en el seu final,ja que acaba en un mur abocat a l’avinguda després d’una rampa empinada que en la seua primera part baixa a l’abadia i en la segona part a l’avinguda. Este final de carrer en fa pensar que algun moment de la història no tindria eixida, sinó que acabaria en un mur. En la darrera casa del carrer està l’almàssera, almàssera que pertany a família dels Mira,  una família de terratinents del poble amb moltes possessions rústiques i urbanes. Almàssera que va deixar de treballar en la dècada dels anys seixanta quan es va constituir la cooperativa i va instal·lar la seua pròpia almàssera. Amb anterioritat va pertànyer al senyor del poble, el comte de Revillagigedo.  Era una de les regalies que posseïa i que obligava a tots els llauradors a moldre les  olives en la seua almàssera pagant els seu respectiu cànon. A més, este carrer té una casa rural destinada a albergar hostes i un hort. Un hort singular i únic dintre del poble, per ser un hort independent de qualsevol casa. El carrer no està dedicat a l’advocació de cap sant, cosa estranya tratant-se d’un carrer dels més antics del poble,  per a estes coses com per a les celebracions sempre ha estat lligat a la plaça del Castell. D’este carrer vull destacar la bellesa d’un fons de verd i frescor en els mesos de primavera i estiu  i la tenor d’unes postes solejades en els mesos tardorencs i de l’ hivern.













 

dissabte, 9 de març del 2024

PLAÇA DEL CASTELL

 

Festes 1949 Arxiu: Josefina Agulló




Plaça en els anys seixanta. Arxiu: M.Carmen Reig.

         Estem en la plaça del Castell. Un plaça de forma quasi rectangular amb quatre accessos:pujada des de la avinguda d’Alcoi, el carrer de l’almàssera, carreró de l’església i carrer San Caietà. És ell  lloc més antic, on es troba l’origen del nostre poble. Ací ha estat, en el nº 6 actual, el que va ser palau o casa  del senyors de Benilloba sobre les restes d’un antic alcasser musulmà amb una torre en el seu angle nord-oest. Residencia dels primers senyors, dels Comtes d’Aranda i dels Revillagigedo, encara que difícilment foren habitats en cap moment a l’igual que en els temps en que va pertànyer a la Corona. Era la insígnia del poder polític. Al passar a mans privades ha tingut diferent usos: com a vivenda, on s’han allotjat diverses famílies, com a escola de xiquets, garatge de cotxes, de cavalls i a motor, com a fàbrica tèxtil,etc. En 1958 va  sofrir un enfonsament de tota l’ala oest i va ser reconstruït en bona part. Tornant a la plaça, diré que en les diverses intervencions per a instal·lar el clavegueram han aparegut restes humans, mostra de la seua utilització per a soterraments en èpoques passades difícils de determinar, així com restes de ceràmica. La plaça fins a principi del s. XX sols tenia accés  des de la plaça l’església. La baixada a l’avinguda no existia així com tampoc existiria l’eixida del carrer almàssera cap a la carretera. La plaça era un clos tancat,que reunia les vivendes i l’alcasser rodejats per una muralla o mur que tancava el darrere  de les vivendes. L’actual carretera o avinguda de València no existia, el pont per a creuar el riu estava un nivell molt més baix que l’actual i el camí d’accés al poble pujava en ziga-zaga, passant per la Colaeta fins l’avinguda, al nivell d’on estava la ferreria, i d’ací cap a la plaça de l’Omet. Per evitar pegar la volta, la gent va començar a baixar de la plaça del Castell cap a l’avinguda, primer a peu, desprès ja baixaven animals fins que es va obrir camí per als carruatges. Encara que el nom més utilitzat per la gent i que a perdurat a través dels segles es el de plaça de Castell, també ha tingut altres denominacions: com Plaça de la República, des de 1936 al 1939. Després va passar a ser Plaça de Calvo Sotelo. També se la conegut com a Plaça de la Mare de Déu del Carme, a la que esta dedicada. Afortunadament, a hores d’ara, conserva el seu nom popular i tradicional de plaça del Castell. Les fotos pertanyen a tres moments diferents: una de 1949 amb el primer castell ( de cartró) que es va fer per a les festes, dues fotos de  finals de la dècada dels anys seixanta i dues fotos actuals.







dissabte, 2 de març del 2024

CARRER SANTA ANNA



 

         Es un carrer no massa llarg,  amb poques cases en que la façana principal s’aboquen a ell, es a dir, cases a  les quals s’accedeix per este carrer. Concretament  son huit, però  afortunadament quasi totes estan habitades. La resta son façanes de cases que donen a altres carrers o façanes de patis. El traçat de carrer es sinuós i això ens informa de que no ha estat un traçat planificat. El traçat rectilini de carrers com el Nou, el del Metge i les casetes noves obeeix a una planificació prèvia. El carrer seria un antic camí rural que partia del carrer s. Josep cap al raval passant per la tàpia. Un carrer que aniria per darrere les cases i que per al trànsit d’animals i carrosseries els evitava passar per dintre del poble. Hem de pesar que l’antic camí d’accés al poble  pujava per l’avinguda, s’endinsava en la plaça  de l’Omet i per el carrer s. Antoni baixava al carrer Major, d’ací o bé entrava al poble o bé sortia cap amunt en direcció a Benasau. Aleshores el antic camí que anava per el que es hui el carrer Sta.Ana   acurtava  i  evitava passar per dintre del poble. El s.XVIII és un temps de gran creixement demogràfic i per tant de construcció de cases noves que aniran conformant carrers nous. I a mesura que va construint-se en el camí que va cap a les eres també aniran fent-se cases en el que és convertirà en carrer Sta.Anna. Este carrer també ha tingut altres noms,així en 1932 va tenir el primer canvi i va passar a anomenar-se com carrer de Manuel Azaña, per a, uns anys després, en1935,canviar a carrer Alejandro Lerroux i tornar a Manuel Azaña en 1936.Amb posterioritat tornaria al seu nom de Sta.Anna.

dissabte, 24 de febrer del 2024

EL CARRER NOU

 





Foto: unaherrerodebenilloba.wordpress.com

Foto: unaherrerodebenilloba.wordpress.com

        Este carrer és conegut popularment pel carrer Nou, a banda  del seu nom oficial que és carrer S. Llorens. Però també ha tingut altres noms, encara que per poc temps,així durant el període de la II República primer va ser anomenat com a “ Gutemberg” en homenatge a l’inventor de la impremta  i després amb el sumptuós nom de carrer de la Llibertat, més acord amb els temps que corrien. En quant al seu origen pense que el podem situar al principi de segle XX, per la forma de nomenar-lo com a Nou i perquè encara he pogut escoltar testimonis orals de que al fer els ciments de les cases també es trobaven enterraments de l’època musulmana. La construcció de cases seria progressiva des de la part superior del carrer S.Pere cap a l’est ( carrer de la Mare de Déu dels Dolors) i pausada en el temps, es a dir, que es tardaria unes dècades en completar el carrer  i no seria fins als anys cinquanta del passat segle quan s’edificarien les dues fàbriques i les cases que hi ha des del carrer S. Pere cap a ponent. El carrer està dedicat a la advocació de S. Llorens amb un panell antic  fet per el ceramista d’Onda Vicent Abat Navarro que va estar un temps perdut al derruir la casa en el que estava i va ser substituït per una nova imatge que és la que actualment està penjada. L’anterior imatge va ser recuperada pels veïns i col·locada en un marc que tenen guardat i  trauen tots els anys quan celebren la festa del sant. Amb les imatges que il·lustre este escrit podem veure tres fotos  fetes en diferents temps: la primera en l’actualitat, la segona allà pels anys seixanta del s.XX en la que el carrer encara no està enquitranat i la tercera de 1947, l’any del centenari, en la que podem veure al carrer engalanat per l’ocasió. També podem veure la imatges dels dos retaules  existents de S.Llorens.






Panell actual de S.Llorens 






Panell antic de S.Llorens






dissabte, 3 de febrer del 2024

LA TÀPIA



 

        La Tàpia és el carrer que va des del carrer Sta. Anna  al principi del carrer Mare de Déu dels Dolors. La Tàpia es el nom amb que el coneixem des de sempre, en cap moment se li ha posat un nom oficial com els demés carrers. El altres carrers del poble  han canviat de nom segons l’època, han tingut un nom popular i un nom de sant o nom per una característica pròpia. Però la Tàpia sempre ha segut nomenada d’esta manera, ni tan sols té un rètol o placa, i perquè serà? És que ni tan sols es considerada com un carrer? El significat de Tàpia és un mur fet amb  una tècnica de construcció antiga que consistia en tirar terra argilosa dintre d’un encofrat de fusta i després prémer a colps d’un picó, per a donar-li un poc més de consistència li se podia afegir calç. El mur anava creixent a base de tongades d’encofrats.  En temps passats, no molt llunyans, la Tàpia no era un carrer sinó un camí que prolongava el carrer Sta. Anna per darrere les cases del carrer major que ens treia del poble i la tàpia seria el mur que tancava el pati de les cases que tenien la seua entrada per el carrer Major. Si és fixeu, en este carrer fins fa poc no hi havia cap entrada principal de casa. Al obrir-se el carrer Nou va passar el mateix: a la tàpia donaven els patis d’unes cases que tenien l’entrada principal per el carrer de dalt. Aleshores era un camí o carrer secundari on no residia cap persona, format per les tanques de les parts posteriors de les cases, o patis o corrals en el quals amb el pas del temps s’han obert portes, garatges i ara ja fins l’entrada principal d’alguna casa. Degut a eixa poca consideració que ha tingut com a carrer, i una prova d’això, és que  no he trobat  cap foto antiga del carrer, tan sols la que li he fet jo per il·lustrar la informació.


dissabte, 27 de gener del 2024

LES ESCOLES (CARRER ALACANT)

 

Les escoles en el seu origen

        Estes fotos corresponen a moments diferents de la que actualment és l’avinguda d’Alacant, que popularment era anomenada com “Les Escoles” i més antigament, en el segle XIX era conegut com el Raval. La paraula raval ve de l’àrab a-rabal  que significa les afores, es a dir una zona fora del poble, i la continuació del carrer Major era el camí que eixia cap a l’est  i que més avant es bifurcava en el que anava cap a Gorga i la vall  de Seta i el que a anava Benasau i les Marines. La primera edificació que és va fer en este espai va ser el grup escolar: un edifici rectangular, d’una planta, distribuït en tres aules: una aula, la dels xics, que tenia l’entrada mirant a l’est, la de les xiques estava en la part contraria i l’accés cap a l’oest, mirant al poble, i entre estes dos hi havia una tercera aula, la de pàrvuls o cagons que tenia el seu accés mirant al sud. A cada extrem de l’edifici, en la cara nord , estaven els lavabos, un per als xics i l’altre per a les xiques, als que s’accedia per dintre de l’edifici. El conjunt esta rodejat per un pati i este envoltat per un mur de pedra coronat per uns pilars que sostenien les reixes de forja. Estes escoles es van projectar en l’època de la dictadura de Primo de Rivera i s’inauguraren ja en temps de la República, en 1932.

1970 aproximadament. Arxiu M.Carmen Reig



1970 aproximadament. Arxiu M.Carmen Reig

        Posteriorment al final dels anys seixanta es van construir dos edificis similars, un a cada costa del pati. El situat a l’oest tenia dos pisos amb dues vivendes per als mestres i el de la banda est amb dues aules per a impartir classe. El següent edifici  que es va edificar en este carrer va ser el local per a la seu de la Societat Filharmònica Benillobense. La primera pedra es va col·locar el 19 de febrer de 1950 siguent alcalde Joaquin Guillem Herrero i President de la Societat Musical Joaquin Ripoll Picó.
Letura de l'acta de la col·locació de la primera pedra de la Seu de la Societat Musical. 19-2-1950
    
         En esta dècada també es va construir el depòsit  per emmagatzemar l’aigua que venia del naixement de Petrosa i distribuir-la per unes quantes fonts que hi havia arreu del poble: a part de la Font de la plaça estaven les fonts del carrers S. Joaquim, S. Josep, S. Llorens i Plaça del Castell. Aleshores encara no havia aigua per les cases i la gent anava a estes fonts per a poar.

Festes de 1947.Arxiu: https://unaherrerodebenilloba.wordpress.com/

         Tornem a les escoles per a dir que a finals dels anys cinquanta i els seixanta es quan escomencen a construir alguna vivenda particular al costat esquerre del carrer, configurant poc a poc el carrer. Amb posterioritat s’acotarà la zona dels pinets i en els anys huitanta quan les escoles deixen de funcionar com a tal i passen a ser seu del centre de jubilats i mercat s’amplia el pati integrant el dipòsit d’aigua que ja ha perdut la seua funcionalitat.
1970 aproximadament. Arxiu M.Carmen Reig

Foto Actual


 

 

 

dissabte, 20 de gener del 2024

LA DURACIÓ DEL DIA I EL REFRANY

 


            La duració del dia i de la nit varia al llarg de l’any. Hi ha 6 mesos en que la duració del dia va allargant-se ( de gener a juny) i  6 mesos en la que s’allarga és la nit (de juliol a desembre). Hi ha dos moments en que la duració del dia i la nit son iguals que són en l’ equinocci de primavera ( 21 de març) i en l’equinocci de tardor (22 de setembre). El dia més llarg seria en el solstici d’estiu (21 de juny) i la nit més llarga en el solstici d’hivern (22 de desembre). Feta esta explicació entrem en la cultura tradicional per a veure la gent del poble aliena a estos coneixement científics quin mètode utilitzaven per a mesurar el creixement de les hores de dia. Immersos en una cultura cristiana en la qual es celebren festivitats de sants o santes tots els dies de l’any cada comunitat té les seus festivitats més significatives que les converteix en dades referents i al voltant d’eixes festivitats crea un refranys per a remarcar eixe creixement de les hores de sol. Pe la contra amb prou feina trobarem dites que marquen el creixement de la nit. Els refranys varien d’uns llocs a altres sempre depenent de la importància dels sants en cada comunitat. Ací tenim una mostra de refranys:

Per Sta. Llúcia un pas de puça (13 de desembre).

Per Nadal un pas de pardal (25 de desembre).

Per S. Esteve un pas de llebre (26 de desembre).

Per  any nou un pas de bou (1 de gener).

Per Reis un pas de vell (6 de gener).

Per S.Julià un pas de ca ( 9 de gener).

Per S. Antoni un pas de dimoni (17 de gener).

Per S. Sebastià un pas de milà (20 de gener).

Per Sta. Agnès una hora més (21 de gener). 

Per la Candelera una hora entera (2 de febrer).

Per Sta. Maria una hora i mitja més cada dia.

Pe S. Blai un pas de cavall.(el 3 de febrer).

Per S. Maties són iguals les nits i els dies (14 de maig).

Per S. Joan el dia més gran (24 de juny).

Per S. Pere el dia enrere (29 de juny).

Per la Mare de Déu d’agost a les set ja es fosc (15 d’agost).

Per S. Narcís de sis en sis(29d’octubre).

Passat Totsants els dies són germans (1 de novembre).