dissabte, 12 de gener de 2019

ESTUDI FOTO AÈREA DE BENILLOBA 1945


Foto aêrea.Vol Americà 1945. Escala 1/10000. Inst.Cartogràfic Valencià
             Esta fotografia aérea feta el 1945 sobre el nostre poble i els seus voltants  ens permet  veure les diferencies de paisatge així com de la trama urbana respecte a la situació actual. En primer lloc he de dir que la foto es en blanc i negre, tal com es feien les fotos aérees i que amb l’ ajuda del estereoscopi ens permetria veure les fotos en relleu, la qual cosa ofereix unes grans possibilitats d’ anàlisis. Com no dispose d’estes avantatges em limitaré  a marcar les diferencies de paisatge entre 1945 i l’actualitat. Primer vorem l’espai urbà  i desprès  el rural.

            L’ESPAI URBÀ.
            El casc urbà de Benilloba en 1945 era més reduït que en l’actualitat . El poble per l’est acabava al final del Carrer Major, les escoles restaven afora. D’ací començava el camí que duia cap a Gorga i Benasau. El carrer Verge dels Dolors no existia, era un camí que conduïa cap al Nord, i a ell s’abocaven la tapia i el Carrer S. Llorens (popularment C. Nou). Este C. Nou estava incomplet), anava fins al carrer que baixava cap al Carrer S.Pere. Més cap al Nord sols hi havia bancals. El carrer S .Josep ( C. Les Eres) arribava fins al patronat. Més al Nord eren bancals, però hi existien tres camins paral·lels   que anaven de la prolongació del C .S. Josep al de la Verge dels Dolors que amb el pas del temps es convertirien en C. Colón ( del Metge), C. Cervantes (Casetes Noves) i C. En Jaume I. Darrere del patronat hi ha un buit fins on començava el C. Nou.  El C. Alacant i Jovellanos  tampoc existien i el cementeri vell restava fora del poble  on escomençava el Calvari del que podem apreciar i distingir fàcilment els xiprers.  Els Carrers Lope De Vega i Calderon de la Barca tampoc existien  i el Carrer S. Joaquim arribava pel costat Est fins la meitat, en canvi per costat Oest arribava fins el Solar. Al Nord tampoc existien el C.Forques i el C. Cocentaina. El C. Cocentaina és l’únic que es va traçar de nou, el camí transcorria a la vora del terrer mentre que el C. Forques si que segueix el traçat de l’antic camí. Per el Sur  el casc urbà estava tancat per la línea  que formaven el que anomenaven l’abadia i que continuava per l’abeurador cap al Solar. El Camp de Futbol no existia. La carretera amb el mateix traçat que ara quedava totalment fora del poble. La trama de carrers en l’interior del casc urbà era la mateixa que actualment amb l’única excepció que suposa la plaça de les Palmeretes que va ser construïda en els anys noranta del S. XX en l’espai que ocupava una antiga casa.
                
Foto aêrea.Vol Americà 1945. Escala 1/5000. Inst.Cartogràfic Valencià

                 L’ESPAI AGRARI
                Amb l’espai AGRARI ens referim al camp que envolta al poble i que té una funció agrària o bé és un espai cultivat  o  bé hi ha zones no cultivades (les mínimes) que s’utilitzaran com a zona de pastura per al ramat. I dintre de l’espai cultivat diferenciarem una zona de regadiu( les hortes) i La zona de secà (Bancal
                -Les hortes:
                Les hortes estan als dos costats del riu i per tant segueixen una línea que va des del Surest cap al Nordest. Eixa franja de hortes  s’amplia  riu avall i adquireix la màxima extensió en la zona de la volta al Pont, els Quarts i la Teuleria sempre depenent de l’orografia i de les sèquies de reg. Hi ha altres franges d’hortes que estan en funció de l’aigua que hi ha en determinats barranquets, així tenim: les hortes del Xoquet, les de Petrosa i les del Barranc de Cuixot. Quines característiques podem diferenciar en esta zona de horta:
  1. Presenten un color mes obscur, amb diferents tonalitats de gris. Si la foto fora a color serien diferent tonalitats del verd.
  2. Les parcel·les (hortes) són d’una grandària reduïda, amb formes geomètriques, sempre adaptant-se a les irregularitats del terreny.
  3. La falta total d’arbres. El regadiu es dedica fonamentalment a cultius herbacis.
-El secà:
La resta de l’espai és zona de secà i presenta les següents característiques:
1. Té  una tonalitat de grisos mes clars.
2.Podem diferenciar de forma general dues zones separades per una línea obliqua que va de Sur-est a Nord-oest. En la part que queda a la dreta les parcel·les ( bancals) són de major grandària i de formes mes rectilínies,  Açò es degut a la orografia, ja que les terres més planes permeten unes formes dels bancals més quadrades o rectangulars. En canvi en la part esquerra del mapa predomina uns bancals més adaptats a la forma del relleu, i al haver forts desnivells el bancals tenen formes més corbes, irregulars adaptant-se a les corbes de nivell.
3.En general hi ha pocs arbres, amb una gran separació entre ells. Açò es degut a que el cultiu es extensiu dedicant-se una gran part de l’espai al cultiu de cereals i al guaret ( terra que no esta sembrada per a que descanse). Estem en el període de la postguerra on la agricultura esta enfocada cap als productes de primera necessitat(blat) i hi ha una gran escassesa de adobs.
- Els arbres , encara que amb gran separació entre ells predominen en les zones de Les Neves i Rodacanters.  Es tracta d’oliveres ( producte molt apreciat en aquesta època).
- Quasi tot l’espai esta cultivat sols resta les terres més difícils per la pendent.
               Una característica que vull ressaltar son unes marques blanques, de forma circular, agrupades i que estan al Nord del poble.  Són les eres que hi havia en la zona que ocupa actualment el centre escolar i la cooperativa. En conte fins a 17 i eren de propietat privada de determinades famílies del poble on es batia tots els estius el cereal conreat en els camps. Estaven situades en esta zona més elevada perquè ací corria més l’aire i es podia aventar millor (separar el gra de la palla i el pallús). N’hi ha una separada de les altres que està en el camí que du al maset de Perol. I altres dos en l’actual camp de futbol, però no se exactament si eren eres o  zones d’extracció de lloses per a la construcció.
               La diferencia en el paisatge actual és molt gran ja que s’han abandonat moltes terres de secà principalment les de zones més marginals per l’accés o per la pendent del terreny i la total desaparició dels cultius de les hortes que resten tots abandonades amb la pèrdua de tot el sistema de reg tradicional.
Foto aêrea.2017. Escala 1/5000. Inst.Cartogràfic Valencià

dissabte, 22 de desembre de 2018

Felicitació dels Nadals



Des de subhastadors.blogspot.com vull enviar a tots els seus seguidors arreu del món els millors desitjos de Pau,Salud i Amor  per  a estes festes i per a tot el proper anys. I recordeu que en este raconet sempre tindrem el braços oberts per acollir-vos.

dissabte, 8 de desembre de 2018

ESCENA COSTUMISTA




         Una foto en blanc i negre d’una imatge costumista: uns homes asseguts al voltant d’una taula bevent-se unes boles de café (licor). No se  si l’alegria els ve d’estar posant davant la càmera o bé com a conseqüència dels efectes etílics. Cinc homes  prenent-se un colpet de café en un moment de relax, observats per un jovenot un poc més amunt.
El lloc: sembla que al principi del carrer S. Pere de Benilloba, prop de la Taberna o tenda ( no sé bé el que era) del Tio Barreta.
 Els personatges: el primer a l’esquerra no acabe de reconeixer-lo,  a continuación plantat Joaquim Llinares (Xinxilla),després Toniquín ( persona molt coneguda i molt característica per la seua peculiar forma de ser), Vicent Cremades ( crec que germà de l’anterior i que portaven el Forn de dalt, el del carrer S.Pere) i per últim el tio Barreta ( espere que algu em diga  el seu nom).
El moment: un diumenge o dia de festes, d’estiu ( perquè van amb mànega curta) asseguts al voltant d’una tauleta, treta al carrer per l’ocasió, comparteixen unes boles de café amb el gotets característics de prendre esta beguda i conversant sobre qualsevol tema intranscendent.

dissabte, 24 de novembre de 2018

HISTÒRIA D'UN CASC: LA CASUALITAT O EL DESTÍ

Foto d'Enric Morrió vestit de cristià amb la, aleshores, novia i amb la mà el casc.

         Enrique Morrió Grau, mon pare, va pertànyer durant alguns anys a la Fila de Cristians La Parmera de Benilloba, no va ser  dels socis fundadors perquè  allà pel 1947 quan es va formar la Filà ell estava complint amb el servei militar  allunyat del seu poble, en Àfrica, però quan al tornar  va ser un cristià de debò, va desfilar amb la indumentària de la filà i va participar dels actes de les festes,   junt als seus amics i companys d’esquadra Santiaguito,Ximo Masero, Marcelino, Venturet i altres que ja no recorde, al menys durant 14 o 15 anys. Allà per l’any 1964 o 65, supose que per que els interessos o prioritats canviarien, ja era un home casat amb dos fills, va deixar de pertànyer a la filà encara que era un gran admirador de les festes del seu poble i no es perdia mai cap acte. Per aquells temps els socis no tenien un vestit propi per a desfilar de cristià, més be era la Filà, com a societat, la que disposava de un nombre limitat de vestits, tots  iguals, que prestava al socis que volien sortiren en les desfilades.  N’hi havia de diferent talla  perquè lògicament totes les persones no eren iguals i cadascú utilitzaria sempre el mateix. I perquè conte tot açò? Tinguen un poc de paciència i ho sabran.
                El temps passa i canvien les modes, les costums, les persones...  Lògicament la filà dels cristians es va cansar de la seua indumentària oficial i la va canviar, allà pels any 70 del segle passat, per una totalment diferent i més acord amb les modes del moment. I que va passar amb els vestits vells? Dons, no ho sé. Supose que restarien oblidats per algun calaix, pels porxis... perquè mai mes els van utilitzar.
                 Passa el temps i un 17 de Novembre de2018,dissabte, quasi 60 anys després, a les 9 h.  rep una cridada de telèfon:
-           -Bon dia! Diga’m?
-           -Hola, soc Vicent.
-           -Quin Vicent?
-           -Vicent Espinós, el teu amic.
-           -Ah! Perdó! No t’havia conegut.
-           -Estic al mercadet de Xaló. Ton pare eixia en els Cristians?
-           -Si, mon pare va eixir de cristià quan nosaltres erem xicotets i            abans.
-           -T’explique: acabe de vore en una paradeta un casc que en                resultava conegut. L’he agarrat i observant-lo he vist que en              la part interior de la tela posava el nom de ton pare: Enrique            Morrió  escrit a mà.
-            -No em digues! No pot ser!
-            -Si, si, com et dic. A mi em semblava un casc del vestit vell               de la Filà de La Palmera. Que faig? el compre?
-            -Si, per suposat.
                Quan vaig penjar el telèfon vaig quedar aborronat, pensant, no ho podia creure. Ho vaig contar a la família que van quedar sorpresos, com si no acabaren de creure-s’ho. M’envia fotos  i efectivament no sols posa el seu nom sinó que reconec que esta escrit en la seua pròpia lletra.              
                Com poden ocórrer coses d’aquest tipus? No és una casualitat, es un sumum de casualitats, l’atzar, la sort... que passe un fet d’aquest tipus. Ara ja el tinc a casa. Vicent el va comprar i me l’ha fet arribar. És com si este element, objecte sense vida pròpia, haguera volgut tornar a casa. I no puc parlar d’un fet casual si no un cúmul de casualitats encadenades:
- Que el casc una vegada deixat d’utilitzar no acabara en la brossa.
- Que eixe casc no restara abandonat per algun racó.
-Que eixira del seu lloc en el moment adequat.
- Que l’arreplegara una persona dedicada al comerç d’antiguitats.
-Que eixa persona el  traguera a la venta.
-Que arribara a Xaló.
-Que el meu amic Vicent ensopegara amb ell.
-Que Vicent el reconeguera com pertanyent a la filà de Benilloba...
                   I tants fets més que hagueren pogut passar i trencar la cadena. Però no ha estat així i ara ja resta en ma casa  guardat en un lloc preferent. Per a recordar-me una part de la meua història i sobre tot per a tenir present que la vida ens pot sorprendre positivament en qualsevol moment sempre que estigam atents al nostre voltant, valorem els xicotets detalls i tingam amics a tot arreu.






diumenge, 18 de novembre de 2018

EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP V (LLIBERACIÓ I DESENLLAÇ)




              Una vegada lliberat el camp de Mauthausen pels americans tots els deportats van sortint d’ací a mesura que els reclamen el seus països.Els espanyols no són reclamats per cap país i no abandonaran el camp fins un més després quan son acollits per França.  Arribat a este punt, volia saber que va ser d’Eduard una vegada lliberat. Sols sabia que havia viscut en Frontignan, a França. Aleshores vaig començar la recerca d’algun descendent o familiar seu, perquè suposava que ell ja havia mort. La qual cosa no va resultar gens fàcil. Vaig fer diverses gestions infructuoses amb el Mairie (Ajuntament)  de Frontignan,on ell havia viscut, per cert que quant sentien parlar de deportats em penjaven el telèfon, per internet cercava gent amb el cognom Garrigós  per este poble i en les sues rodalies i tampoc vaig arribar a cap lloc, després vaig centrar la recerca en Sabadell,etc.i quan ja pràcticament estava a punt de desistir  vaig conèixer l’existència de AMICAL MAUTHAUSEN, organització que s’ocupa de tenir viva la història dels camps de concentració, recuperar informació i mantenir-la en la memòria. Van ser ells  els que en van proporcionar el contacte amb Elisabet Garcia Garrigós, neta d’Adolf Garrigós, germà d’Eduard. Immediatament em vaig posar en contacte amb ella. Li vaig  enviar un correu electrònic al que de seguida em va contestar sorpresa i emocionada de veure que  del poble que els seus avantpassats havien sortit feia exactament 106 anys  estaven interessats per la  història d’Eduard Garrigós. Elisabet en conta que  degut al seu passat republicà i sindicalista, Eduard, no va poder tornar a Espanya durant molts anys. Va viure en un poble al sud de França: Frontignan. Ací es va tornar a casar amb una dona vídua amb un fill, també refugiada espanyola. Prèviament s’havia separat de l’anterior dona, amb la qual ja no va voler tenir contacte . Al seu fill si que el va vore alguna vegada, encara que els dos, mare i fill, van seguir vivint en Sabadell.
                 Mentre  Eduard en el país veí  intentava refer la seua vida, i si bé no oblidar el seu passat si intentar superar-lo  ací en Espanya encara era buscat a conseqüència del seu passat. En Juny de 1962 continua obert el seu expedient  i “la Delegación Nacional de Servicios Documentales” li envia  al “Tribunal especial para la represión de la Masoneria y el Comunismo” l’expedient de Eduard Garrigós en el que consten les següents dades:” Eduardo Garrigós Soler: nació en 1909.-Reemplazo 1930.- Voluntario desde 11-36.-Profesión: Hilador.-Estado.Casado.-Filiación Sindical: U.G.T.- Desde 1925.-Filiación Política: P.S.U. desde 8-36.-D.P.Cía:Transmi.139 Bgª des 16-9-37”. Esta causa es asignada al Jutjat nº 1 del Tribunal anterior i  i el Jutge Nieto Garcia demana informació de l’encausat  al “Registro de Penados Y Rebeldes”  a la “ Dirección general de la Guardia Civil” , a la “ Dirección General de Prisiones”, al “ Servicio de Libertad Vigilada” I a La “ Dirección General de Seguridad”. Tots contesten el mateix: que no consten antecedents i que no el localitzen. Davant de la informació per tots aportada el jutge dicta un Auto en que demana el sobreseïment de la causa el 9 de febrer de 1963 i el 30 d’abril de 1963  el “Servició Ejecutorio” arxiva l’expedient . 


Documents de l'expedient d'Eduard a Espanya en 1962  


Eduard a França, pel temps, va obtenir la nacionalitat  i aleshores va poder venir a Espanya i reunir-se amb els seu familiars, cosa que va fer en diverses ocasions i va mantenir la relació amb tots el germans i nebots que vivien ací. En França va treballar en el camp ja que els metges li ho van recomanar per motius de salut. Eduard   va morir en Frontignan un 19 de Gener de 1998 i esta soterrat en una tomba en el cementiri d’este poble junt a la seua esposa Josephine i el seu primer marit. Desafortunadament  no consta en la tomba el nom d’Eduard però si una placa recordatoria dels seus companys i amics deportats a Mauthausen.
Tomba on està soterrat Eduard Garrigós a Frontignan
              Eduard sap que procedeix d’un poble d’Alacant, Benilloba,al que no va tornar mai, alguns germans si que ho van fer en alguna ocasió. Segur que records de quan hi residia no en tindria, ja que era molt xicotet quan va partir, sols li’n restarien alguns que sentiria contar a pare i germans, però té una expressió que no se si és habitual per Catalunya però ací encara la tenim viva i és :”Mecagoendena” i que l’utilitza habitualment.
C/ S.Jaume nº 22. Casa en Benilloba on va naixer Eduard Garrigos
                Crec  que és interessant per a nosaltres el conèixer la vida d’este heroi, que encara que no va viure ací, si que va nàixer entre nosaltres. Els seus pares eren d’ací i ací tindria tota la seua família. Un Benillober que ha estat testimoni de fets importants de la història del S. XX i que devem reivindicar i tenir en la nostra memòria.
Les fonts d’informació han estat les següents:
-          Registre Civil. Arxiu Ajuntament de Benilloba.
-          Quinque Librii. Arxiu Parroquial de Benilloba.
-          Memòria de Adolf Garrigós Soler. Mi padre. Marina         Garrigos.Sabadell 1989
-          “El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema              concentracionari del KL Mauthausen”
         Arraona. Sabadell. Nº 30 (2006) p. 128-141. Sílvia           Sàiz I Calvo i Ernest Gallart i Vivé.
-          Informació oral d’Elisabet Garcia Garrigós.


-          Informació proporciona per Guillem LLin sobre el procés de 1962.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP IV



Eduard Garrigós davant del coronel Seibl, de la divisió acoraçada Patton.


Els nous en el camp passaven per un període que quarantena on ràpidament se  n’adonaven de les condicions i funcionament: pegaven per no entendre l’alemany, per no respondre al teu número, per no portar bé el barret, per qualsevol motiu. No era un camp de concentració era un camp d’extermini mitjançant el treball, on explotaven als homes al màxim en el treball donant-los el mínim menjar, amb unes condicions higièniques i sanitàries horribles i a base de tortures i vexacions. Els primers dies ja vuien sers demacrats, amb un aspecte infaust, flacs, malalts, esquelets ambulants, i que mols d’ells parlaven espanyol. De matí  la campana sonava a les 4.45, mitja hora més tard en hivern, i ràpidament havien d’anar a allò que denominaven lavabo, on en una pila s’havien de llavar tots els de la barraca. Anaven  de pressa per tenir lloc, a colps dels Kapos que els pegaven per qualsevol motiu. Amb la massificació no hi havia temps per a tots, aleshores, en hivern alguns sortien per rentar-se amb la neu. Quan entraven els revisaven i hi havia pals pers a que consideraven que no estaven nets. Després es servia el desdejuní: un quart de litre d’un líquid aiguat i colorejat que passava per cafè.  A continuació ja formaven , en unes formacions que podien durar hores, on eren contats i recontats per a després  ser distribuïts per els diferents treballs. Tos procuraven evitar la cantera, era el treball més dur, allí no hi havia moment bo, en hivern pel fred i en estiu per la calor, on passaven tot el dia picant pedra, transportant-la i al final de la jornada tenien que pujar una pedra que podia pesar 40 o 50 Kg. per una escala  que tenia 186 esglaons  per a la construcció del camp. Quan un no podia i queia a terra allí mateix el remataven. Al caure podien arrastrar amb la caiguda als companys al temps que ser xafats per les pedres. Anaven en fila de cinc  i els de les vores podien rebre colps pel qualsevol motiu. També si al Kapo li venia en gana podia obligar-los a tirar-se per un tallat de pedra, fent l’ anomenat salt del paracaigudista, on també van morir molts. Hi havia un Kommando de càstig en el que passaven tot el dia pujant pedra i quan no podien més eren  aniquilats. Hi havien altres Komandos que s’encarregaven d’altres treballs on les condicions eren un poc menys dures que en la cantera: en la cuina,construint el propi camp o fora del camp en fàbriques, fent carreteres,etc.



                De mig dia el dinar consistia en un litre de sopa aiguada amb algun trosset de nap  o creïlla. Per rebre el menjar també es barallaven els presoners: arribar del primer suposava tenir un dinar tot líquid mentre que als darrers de la fila els tocaven els trossos.  Per la nit els donaven un trosset de salsitxa o margarina i un pa que tenien que repartir entre uns quants. La fam era una obsessió, sempre estava present i condicionava tots els actes .El treball tan dur i la dieta suposava el perdre pes ràpidament  i la debilitació de les persones. La massificació i la falta de higiene facilitava la propagació dels paràsit i infermetats: sarna, tuberculosi, tifus, disenteria... A més de les lesions pel treball. L’estat de salut i higiènic era catastròfic. Després d’uns mesos en el camp  eren pocs els que superaven els 40Kg. L’extermini es basava amb este sistema:  esforç físic pel treball, aliment molt escàs amb falta de higiene acompanyat de mètodes de tortura o directament d’extermini. Els presos eren sotmesos a continues vexacions i humiliacions per part dels Kapos i els SS: colps per qualsevol cosa, despertar-los per la nit i traure-ls al pati en temperatures sota cero, fer exercici després d’un dia esgotador de treball, obligar a menjar-se els propis excrements, i amb qualsevol cosa que se li ocorrera al al kapo de torn.  I també hi havia moltes formes d’extermini directe: afusellament o  d’un tir directament, per fals intents  d’evasió, per exposició al fred ( traure’ls per la nit al pati amb molt de fred i a més arruixar-los amb aigua),  amb el gossos que tenien ensinistrats, penjats de la forca i exposats, en la càmera de gas, ofegats en les dutxes... Els presoners malats, o de més edat  o quan hi havia que fer lloc per a que arribaren nous destacaments eren enviats al subcamp de Gusen,  allí se’ls acabava d’explotar i desprès eren gasejats o se’ls injectava gasolina directament al cor.
                 Eduard en un primer moment va tenir sort i el van posar a fer tasques de la barraca on s’allotjaven: escombrar, netejar... no eixia d’ací i per tant es va lliurar, per un temps, de tasques més dures ( com era el treball en la pedrera).
                Però el seu barracó és declarat en quarantena i el canvien a un altre. I encara que gaudeix de la protecció del cap de barraca, el txec Pepi, les coses canvien molt perquè en esta nova barraca hi ha de tot: criminals, lladres,bandits, gent dolenta... I com ell, tots els més desgraciats  van a la pedrera a picar, carregar, les tasques més dures i a garrotades. I quan acabaven la jornada eren obligats a pujar una pedra de 15,20,30 quilos, per aquella escala infernal de 186 escalons de pedra, i portar-la als que treballaven ampliant el camp. Els que morien treballant també els pujaven al coll per a quan passaven llista. Amb fred,neu, cansats els recontaven deu o dotze vegades, semblava que no sabien contar. Després a la barraca, amuntegats,dormint per terra,en hivern amb fred i neu els obrien les finestres, no es podien moure, si t’aixecaves per orinar perdies el lloc. Era tot misèria. Tots estaven desequilibrats, bojos, molts es suïcidaven. Eduard no volia pensar en estes coses .
En juny de 1941 tots els presoners van ser concentrat nus tot un dia en la plaça central  (appelplatz) per a fer una desinfecció generals dels barracons. Aquell dia van aprofitar per a fer una mena d’organització clandestina  que van iniciar antics membre s del partit comunista.  Eduard va entrar a formar part d’esta organització i el van fer cap responsable d’un equip. En un principi eren sol espanyols, després van entrar també francesos i fins i tot alemanys. A primeries podien fer poc i tractaven d’ajudar als malats, als més dèbils, donant-los una cullerada cadascú de la seua ració, o ajudant-los a caminar, protegint-los del que podien. Poc a poc van anar posant gent de confiança en llosc clau, com en les cuines, on podien traure qualsevol cosa de menjar, en les oficines... Eduard diu que   va arribar a tenir una pistola amagada i explica com les aconseguien: un republicà espanyol, aviador, estava en l’armeria on duia un registre de les armes que deixaven els SS. I de vegades deixava alguna per registrar i l’amagava. D’espanyols n’hi havia ocupant diverses tasques en els magatzems. I estos robaven el que podien i amb això subornaven als més desgraciats del militars alemanys que no tenien de res. I així estos feien la vista grossa. O, ho donaven als malats i als més debilitats. A poc a poc van teixir una xarxa que els permetia millorar un mínim que en aquelles  condicions tan dures suposava molt.
                En 1943, Eduard va estar molt malalt, va agafar una pulmonia doble. En aquell moment formava part d’un Kommando ( destacament de presoners que feien treballs forçats) en Linz, prop de Viena. D’ací el van dur a un hospital on duien a la gent per morir, d’este no en sortia ningú, hi havia piles de morts de  quatre metres d’alçada,per cremar-los, no els podien cremar de tants que n’hi havia. Però ell es va salvar i va retornar al camp.
                Eduard, el nostre protagonista, parla de la seua amistat amb Pepi, el txec, també presoner, que el feren cap del presoners (Kapo). Kapo era el que feia el treball brut als SS. Ells s’encarregaven de mantenir l’ordre i la disciplina dintre del camp. Eren eIs que manaven, tot depenia de la seua arbitrarietat, la vida de les persones estava en les seues mans, ells podien matar i ningú els demanava cap compte. Als SS no els agradava entrar en el camp i anar entre presoners que ells odiaven i els produïen fàstic.
                 Eduard era l’amic amb qui plorava quan es veia obligat a fer alguna canallada. Quan van alliberar el camp Pepi  es va amagar del presos perquè sinó l’hagueren matat.  Eduard el va avisar per a que eixira el dia que va arribar una delegació de Txecoslovàquia  a alliberar als Txecs.  Al temps  que,  una vegada fora Pepi, ajuda a que llicenciaren a Eduard. També conta del seu treball en una pedrera on  anava en un tren que duia la pedra a un molí on  feien la grava i de la seua amistat amb un rus al que ajudava donant-li menjar i que quan el van alliberar va anar amb un general rus per convidar-lo a anar a Rússia. Eduard els va contestar que ell volia estar amb els espanyols i tornar a França i d’ací poder atacar a Espanya  ( este pensament mostra la il·lusió dels espanyols exiliats  de tornar a Espanya per alliberar-la).
                Després de la pedrera va estar en un comando que treballava en una fabrica tèxtil on la majoria eren russos, tots mutilats de guerra, sis espanyols i un cardenal de Praga. Allí va conèixer a un tal Soria d’Alcoi, que segon ell era un lladre i contrabandista (va ser afusellat després a París): quan entraven jueus es mesclava entre ells i els dia que ell els guardaria les joies mentre anaven a la dutxa i que després els les tornaria.Com anaven a les cambres de gas ells es quedava amb les seues coses. Després amb estes coses subornava als cuiners per traure menjar o a altres per obtenir  favors. Hi havia tota una trama clandestina que els permetia obtenir alguna petita millora .
                Acaba comentant que la majoria dels de Sabadell van anar a parar a Gusen, ací va ser el final per a molts. “Quan t’enviaven a Gusen ja podies dir...”
                 El 5 de maig va ser alliberat els camp de Mauthausen pels americans. Un pelotó de soldats destacat va arribar al camp descobrint tot l’horror que amagava. Prèviament els SS ja l’havien abandonat i s’havia desencadenat un allau de violència i venjança cap a tot els kapos, aplicant-los la llei que ells havien utilitzat. Poc a poc tots els interns del camp van anar abandonant-lo a mesura que els seus països anaven reclamant-los. Els espanyols van ser els darrers en eixir, ja que no tenien cap país que el reclamara fins que va ser França la que els va acollir. Ací va començar una nova etapa per als republicans espanyols que van aconseguir sobreviure a l’horror del nazisme. Una etapa d’adaptació a una nova vida en un nou país que els va acollir però que prompte van quedar abandonats a la seua sort. I la  que no tots els van adaptar amb la mateixa fortuna però  molts van continuar tenint contacte entre ells fins a la seua mort. Eduard, una vegada lliure va anar amb camió al  llac Constança on va estar amb els soldats francesos uns dies. D’ací, amb tren va passar a Suïssa.I després a França

Espanyols alliberats davant de camp. Eduard assenyalat en roig


dissabte, 20 d’octubre de 2018

EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP III




           En febrer de 1939 mes de mig milió d’espanyols van creuar la frontera de França. Uns buscaven poder tornar per mar a  València per a seguir lluitant,altres, la gran majoria, fugien de la repressió. La situació en el país veí era dramàtica  amb este allau de gent.  Les autoritats franceses van optar per confinar  a tots el refugiats  en uns llocs concrets que van delimitar, rodejats de filats de pues  i custodiats per l’exèrcit ( en alguns casos per la guàrdia colonial senegalesa)Entre altres estaven els camps D’Argelés, Saynt Cyprien, Barcarés, Agde...En estos camps les infraestructures eren inexistents,el menjar que els donaven era escàs, no tenien aigua, ni on fer les seues necessitats, ni  llavar la roba, ni  refugiar-se , per la nit el fred i la humitat del mar  no els deixava dormir. I el que és pitjor, no deixaven passar la ajuda de les organitzacions d’esquerra franceses.  Amb estes condicions prompte van aparèixer les rates amb el quals convivien, el paràsits  ( puces i polls) i les infermetats ( la disenteria). A més van ser sotmesos a càstigs  i vexacions per part dels militars francesos que custodiaven els camps. Més que camps de refugiats es van convertir en autèntics camps de concentració. Amb estes dures condicions són molts els que van morir però , a més, el que pretenia el govern francès era que retornaren al seu país. Quan el 1 de setembre 1939 esclata la segona guerra mundial quedaven al voltant de 220.000 espanyols en territori francès. En aquest moment, quan el joves francesos són allistats, i amb la amenaça alemanya,  França esta necessitada  de gent com a ma d’obra i com a militars , aleshores  el govern francès ofereix tres possibilitats als refugiats espanyols: retornar a  Espanya ( esta possibilitat suposa ser represaliat quan arribe a la seua terra), entrar en la legió estrangera de l’exèrcit francès ( molts els van allistar pensant que era una forma de continuar lluitant contra el fascisme i o van fer uns 10.000)  o entrar a formar part de les Companyies de Treballadors Espanyols. D’indesitjables van passar a ser desitjables. Esta darrera opció es a la que més refugiats es van acollir perquè suposava poder menjar com els militars francesos, cobrar mig franc diari, un paquet de tabac al dia i poder escriure a la famílies. Algunes companyies van estar destinades a treballs en el camp  o granges, en industries d’armament, mines, per a suplantar als treballadors francesos (uns 30.000). Però la gran majoria de companyies (uns 60.000)  van ser destinades  a reforçar les línees defensives i sobre tot a treballs per reforçar la Línea Maginot.
                Eduard Garrigós, com un refugiat més, va passar per fins a quatre camps de “refugiats”: Argelés, Sant Cebrià del Rosselló, El Bacarés i Adge . Com ja hem dit, en estos camps les condicions eren molt dures, sense aigua ni menjar, rodejats de filats de pues i custodiats pel militars. Eduard   va sortir del camp allistant-se com a voluntari en una Companyia de treball de l’exèrcit francès  a l’esclatar la segona Guerra Mundial, ací les condicions van millorar: cobraven un sou, els donaven tabac, eren tractats com a persones i podien enviar cartes a la família. Amb la  ràpida  victòria de l’exèrcit alemany i la desfeta del francès en maig i juny de 1940 tots els militars van anar a parar a camps de presoners i el mateix va passar amb tots els republicans espanyols. Eduard, el  nostre protagonista,va ser reclòs en el stalag XI B en Fallingbostel (Baixa Sajonia, Alemanya). Ací eren tractats com presoners de guerra i amb les mateixes condicions que els militars francesos. Però tot canvia  a partir d’agost i setembre de 1940 quan el govern de Franco no reconeix a estos presoners com a espanyols ni el govern francès els reconeix com a militars seus. Aleshores la Gestapo es fa càrrec d’ells  i escomencen a traure’ls dels camps de presoners i enviar-los al camp de concentració de Mauthausen  per a utilitzar-los com a força de treball fins  al seu l’extermini.  Eduard, des de  el stalag XI B  va ser enviat al camp concentracionari de Mauthausenen. Un viatge que va durar tres dies, van eixir el 24 de gener de 1941  amb un tren de ramat,en uns vagons on posava “ 8 cavalls, 40 homes”, on estaven agarberats, de peu , no podien seure, si es gitaven ja no podien alçar-se, sense aigua ni menjar,on feien les seus necessitats en un bidó que deixava anar un olor insuportable i convivien amb els morts. Així amb molt de fred van passar tres dies recorrent els  858 KM que hi havia fins  l’estació de Mauthausen on van arribar  el 27 de Gener de 1941, en el que va ser el major comboi de presoners espanyols ( 1506) cap a Mauthausen. Abans ja havien arribat altres combois encara que no tan nombrosos. En el mateix tren anava Jose Egea Pujalte que conta que van arribar de nit i amb mig metre de neu. Allí els esperaven els membres de la SS  i al obrir els vagons van eixir a colps de culata, patades, garrots, ... Van formar en files de 5 i després d’una hora  es van posar en marxa amb els lladrucs dels gossos per  el bosc i sobre la neu. A l’alba van arribar als murs de Mauthausen. Quan van creuar la porta  uns essers demacrats amb un vestit a ratlles, encollits i rapats que parlaven espanyol els demanaven per qualsevol cosa de menjar, amb la intenció  de guardar-ho mentre els SS els despullaven dels efectes personals. A l’entrar eren concentrats en l’Appelplatz, la gran plaça central. Allí els SS els entregaven als Kapos, que eren presoners, delinqüents comuns, austríacs, alemanys, polacs,  que a base de violència i brutalitats eren els encarregats  de mantenir la disciplina. Allí el capità  Georg Bachmayer, número dos del camp els donava la benvinguda: un discurs amenaçador on els dia “ vosaltres que heu entrat per eixa porta, sols podreu  eixir del camp per aquella” aleshores senyalava  la xemeneia dels crematoris. A continuació els despullaven de la roba que duien, els objectes personals i qualsevol cosa que portaren, desprès serien sotmesos a  una dutxa en que s’alternava de manera brusca l’aigua bullint i la gelada. En acabar, amb la pell escaldada eren rasurats, amb unes navalles que arrancaven mes que tallaven tot el pel del cos. Amb la pell escaldada els pintaven d’un líquid desinfectant que  els cremava el cos. Després ja els donaven el vestit a ratlles  i  un nombre. Eduard li van assignar el 6793. Este nombre amb la S de spanien dintre d’un triangle blau ( el blau significava que era apàtrida) serien els únics distintius  dintre del camp. Allí eren despullats del nom, dequalssevol tret personal, i totament deshumanitzats passaven a ser tan sols un número.  També en este comboi anava  Alvar Vercher Cortell de Quatretondeta, al que li van posar el nº 5787. Alvar, que també venia del camp de presoners de Fallingbostel   va ser enviat a Gusen el 8 d’abril de 1941 i va morir un any després  el 15 de gener de 1942, assassinat, gasejat o de fam i esgotament.  Veí del  poble de naixement d’Eduard, però que no sabem si arribarien a conèixer-se. Manuel Mullor  Català, de Penàguila també presoner en Fallingbostel va anar amb el mateix comboi a Mauthausen, on li van donar el nº 5645, i el mateix dia que Alvar va ser enviat a Gusen on també el van assassinar el dia 27 de gener del 42, amb pocs dies de diferència d’Alvar.