dissabte, 27 d’octubre de 2018

EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP IV



Eduard Garrigós davant del coronel Seibl, de la divisió acoraçada Patton.


Els nous en el camp passaven per un període que quarantena on ràpidament se  n’adonaven de les condicions i funcionament: pegaven per no entendre l’alemany, per no respondre al teu número, per no portar bé el barret, per qualsevol motiu. No era un camp de concentració era un camp d’extermini mitjançant el treball, on explotaven als homes al màxim en el treball donant-los el mínim menjar, amb unes condicions higièniques i sanitàries horribles i a base de tortures i vexacions. Els primers dies ja vuien sers demacrats, amb un aspecte infaust, flacs, malalts, esquelets ambulants, i que mols d’ells parlaven espanyol. De matí  la campana sonava a les 4.45, mitja hora més tard en hivern, i ràpidament havien d’anar a allò que denominaven lavabo, on en una pila s’havien de llavar tots els de la barraca. Anaven  de pressa per tenir lloc, a colps dels Kapos que els pegaven per qualsevol motiu. Amb la massificació no hi havia temps per a tots, aleshores, en hivern alguns sortien per rentar-se amb la neu. Quan entraven els revisaven i hi havia pals pers a que consideraven que no estaven nets. Després es servia el desdejuní: un quart de litre d’un líquid aiguat i colorejat que passava per cafè.  A continuació ja formaven , en unes formacions que podien durar hores, on eren contats i recontats per a després  ser distribuïts per els diferents treballs. Tos procuraven evitar la cantera, era el treball més dur, allí no hi havia moment bo, en hivern pel fred i en estiu per la calor, on passaven tot el dia picant pedra, transportant-la i al final de la jornada tenien que pujar una pedra que podia pesar 40 o 50 Kg. per una escala  que tenia 186 esglaons  per a la construcció del camp. Quan un no podia i queia a terra allí mateix el remataven. Al caure podien arrastrar amb la caiguda als companys al temps que ser xafats per les pedres. Anaven en fila de cinc  i els de les vores podien rebre colps pel qualsevol motiu. També si al Kapo li venia en gana podia obligar-los a tirar-se per un tallat de pedra, fent l’ anomenat salt del paracaigudista, on també van morir molts. Hi havia un Kommando de càstig en el que passaven tot el dia pujant pedra i quan no podien més eren  aniquilats. Hi havien altres Komandos que s’encarregaven d’altres treballs on les condicions eren un poc menys dures que en la cantera: en la cuina,construint el propi camp o fora del camp en fàbriques, fent carreteres,etc.



                De mig dia el dinar consistia en un litre de sopa aiguada amb algun trosset de nap  o creïlla. Per rebre el menjar també es barallaven els presoners: arribar del primer suposava tenir un dinar tot líquid mentre que als darrers de la fila els tocaven els trossos.  Per la nit els donaven un trosset de salsitxa o margarina i un pa que tenien que repartir entre uns quants. La fam era una obsessió, sempre estava present i condicionava tots els actes .El treball tan dur i la dieta suposava el perdre pes ràpidament  i la debilitació de les persones. La massificació i la falta de higiene facilitava la propagació dels paràsit i infermetats: sarna, tuberculosi, tifus, disenteria... A més de les lesions pel treball. L’estat de salut i higiènic era catastròfic. Després d’uns mesos en el camp  eren pocs els que superaven els 40Kg. L’extermini es basava amb este sistema:  esforç físic pel treball, aliment molt escàs amb falta de higiene acompanyat de mètodes de tortura o directament d’extermini. Els presos eren sotmesos a continues vexacions i humiliacions per part dels Kapos i els SS: colps per qualsevol cosa, despertar-los per la nit i traure-ls al pati en temperatures sota cero, fer exercici després d’un dia esgotador de treball, obligar a menjar-se els propis excrements, i amb qualsevol cosa que se li ocorrera al al kapo de torn.  I també hi havia moltes formes d’extermini directe: afusellament o  d’un tir directament, per fals intents  d’evasió, per exposició al fred ( traure’ls per la nit al pati amb molt de fred i a més arruixar-los amb aigua),  amb el gossos que tenien ensinistrats, penjats de la forca i exposats, en la càmera de gas, ofegats en les dutxes... Els presoners malats, o de més edat  o quan hi havia que fer lloc per a que arribaren nous destacaments eren enviats al subcamp de Gusen,  allí se’ls acabava d’explotar i desprès eren gasejats o se’ls injectava gasolina directament al cor.
                 Eduard en un primer moment va tenir sort i el van posar a fer tasques de la barraca on s’allotjaven: escombrar, netejar... no eixia d’ací i per tant es va lliurar, per un temps, de tasques més dures ( com era el treball en la pedrera).
                Però el seu barracó és declarat en quarantena i el canvien a un altre. I encara que gaudeix de la protecció del cap de barraca, el txec Pepi, les coses canvien molt perquè en esta nova barraca hi ha de tot: criminals, lladres,bandits, gent dolenta... I com ell, tots els més desgraciats  van a la pedrera a picar, carregar, les tasques més dures i a garrotades. I quan acabaven la jornada eren obligats a pujar una pedra de 15,20,30 quilos, per aquella escala infernal de 186 escalons de pedra, i portar-la als que treballaven ampliant el camp. Els que morien treballant també els pujaven al coll per a quan passaven llista. Amb fred,neu, cansats els recontaven deu o dotze vegades, semblava que no sabien contar. Després a la barraca, amuntegats,dormint per terra,en hivern amb fred i neu els obrien les finestres, no es podien moure, si t’aixecaves per orinar perdies el lloc. Era tot misèria. Tots estaven desequilibrats, bojos, molts es suïcidaven. Eduard no volia pensar en estes coses .
En juny de 1941 tots els presoners van ser concentrat nus tot un dia en la plaça central  (appelplatz) per a fer una desinfecció generals dels barracons. Aquell dia van aprofitar per a fer una mena d’organització clandestina  que van iniciar antics membre s del partit comunista.  Eduard va entrar a formar part d’esta organització i el van fer cap responsable d’un equip. En un principi eren sol espanyols, després van entrar també francesos i fins i tot alemanys. A primeries podien fer poc i tractaven d’ajudar als malats, als més dèbils, donant-los una cullerada cadascú de la seua ració, o ajudant-los a caminar, protegint-los del que podien. Poc a poc van anar posant gent de confiança en llosc clau, com en les cuines, on podien traure qualsevol cosa de menjar, en les oficines... Eduard diu que   va arribar a tenir una pistola amagada i explica com les aconseguien: un republicà espanyol, aviador, estava en l’armeria on duia un registre de les armes que deixaven els SS. I de vegades deixava alguna per registrar i l’amagava. D’espanyols n’hi havia ocupant diverses tasques en els magatzems. I estos robaven el que podien i amb això subornaven als més desgraciats del militars alemanys que no tenien de res. I així estos feien la vista grossa. O, ho donaven als malats i als més debilitats. A poc a poc van teixir una xarxa que els permetia millorar un mínim que en aquelles  condicions tan dures suposava molt.
                En 1943, Eduard va estar molt malalt, va agafar una pulmonia doble. En aquell moment formava part d’un Kommando ( destacament de presoners que feien treballs forçats) en Linz, prop de Viena. D’ací el van dur a un hospital on duien a la gent per morir, d’este no en sortia ningú, hi havia piles de morts de  quatre metres d’alçada,per cremar-los, no els podien cremar de tants que n’hi havia. Però ell es va salvar i va retornar al camp.
                Eduard, el nostre protagonista, parla de la seua amistat amb Pepi, el txec, també presoner, que el feren cap del presoners (Kapo). Kapo era el que feia el treball brut als SS. Ells s’encarregaven de mantenir l’ordre i la disciplina dintre del camp. Eren eIs que manaven, tot depenia de la seua arbitrarietat, la vida de les persones estava en les seues mans, ells podien matar i ningú els demanava cap compte. Als SS no els agradava entrar en el camp i anar entre presoners que ells odiaven i els produïen fàstic.
                 Eduard era l’amic amb qui plorava quan es veia obligat a fer alguna canallada. Quan van alliberar el camp Pepi  es va amagar del presos perquè sinó l’hagueren matat.  Eduard el va avisar per a que eixira el dia que va arribar una delegació de Txecoslovàquia  a alliberar als Txecs.  Al temps  que,  una vegada fora Pepi, ajuda a que llicenciaren a Eduard. També conta del seu treball en una pedrera on  anava en un tren que duia la pedra a un molí on  feien la grava i de la seua amistat amb un rus al que ajudava donant-li menjar i que quan el van alliberar va anar amb un general rus per convidar-lo a anar a Rússia. Eduard els va contestar que ell volia estar amb els espanyols i tornar a França i d’ací poder atacar a Espanya  ( este pensament mostra la il·lusió dels espanyols exiliats  de tornar a Espanya per alliberar-la).
                Després de la pedrera va estar en un comando que treballava en una fabrica tèxtil on la majoria eren russos, tots mutilats de guerra, sis espanyols i un cardenal de Praga. Allí va conèixer a un tal Soria d’Alcoi, que segon ell era un lladre i contrabandista (va ser afusellat després a París): quan entraven jueus es mesclava entre ells i els dia que ell els guardaria les joies mentre anaven a la dutxa i que després els les tornaria.Com anaven a les cambres de gas ells es quedava amb les seues coses. Després amb estes coses subornava als cuiners per traure menjar o a altres per obtenir  favors. Hi havia tota una trama clandestina que els permetia obtenir alguna petita millora .
                Acaba comentant que la majoria dels de Sabadell van anar a parar a Gusen, ací va ser el final per a molts. “Quan t’enviaven a Gusen ja podies dir...”
                 El 5 de maig va ser alliberat els camp de Mauthausen pels americans. Un pelotó de soldats destacat va arribar al camp descobrint tot l’horror que amagava. Prèviament els SS ja l’havien abandonat i s’havia desencadenat un allau de violència i venjança cap a tot els kapos, aplicant-los la llei que ells havien utilitzat. Poc a poc tots els interns del camp van anar abandonant-lo a mesura que els seus països anaven reclamant-los. Els espanyols van ser els darrers en eixir, ja que no tenien cap país que el reclamara fins que va ser França la que els va acollir. Ací va començar una nova etapa per als republicans espanyols que van aconseguir sobreviure a l’horror del nazisme. Una etapa d’adaptació a una nova vida en un nou país que els va acollir però que prompte van quedar abandonats a la seua sort. I la  que no tots els van adaptar amb la mateixa fortuna però  molts van continuar tenint contacte entre ells fins a la seua mort. Eduard, una vegada lliure va anar amb camió al  llac Constança on va estar amb els soldats francesos uns dies. D’ací, amb tren va passar a Suïssa.I després a França

Espanyols alliberats davant de camp. Eduard assenyalat en roig


dissabte, 20 d’octubre de 2018

EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP III




           En febrer de 1939 mes de mig milió d’espanyols van creuar la frontera de França. Uns buscaven poder tornar per mar a  València per a seguir lluitant,altres, la gran majoria, fugien de la repressió. La situació en el país veí era dramàtica  amb este allau de gent.  Les autoritats franceses van optar per confinar  a tots el refugiats  en uns llocs concrets que van delimitar, rodejats de filats de pues  i custodiats per l’exèrcit ( en alguns casos per la guàrdia colonial senegalesa)Entre altres estaven els camps D’Argelés, Saynt Cyprien, Barcarés, Agde...En estos camps les infraestructures eren inexistents,el menjar que els donaven era escàs, no tenien aigua, ni on fer les seues necessitats, ni  llavar la roba, ni  refugiar-se , per la nit el fred i la humitat del mar  no els deixava dormir. I el que és pitjor, no deixaven passar la ajuda de les organitzacions d’esquerra franceses.  Amb estes condicions prompte van aparèixer les rates amb el quals convivien, el paràsits  ( puces i polls) i les infermetats ( la disenteria). A més van ser sotmesos a càstigs  i vexacions per part dels militars francesos que custodiaven els camps. Més que camps de refugiats es van convertir en autèntics camps de concentració. Amb estes dures condicions són molts els que van morir però , a més, el que pretenia el govern francès era que retornaren al seu país. Quan el 1 de setembre 1939 esclata la segona guerra mundial quedaven al voltant de 220.000 espanyols en territori francès. En aquest moment, quan el joves francesos són allistats, i amb la amenaça alemanya,  França esta necessitada  de gent com a ma d’obra i com a militars , aleshores  el govern francès ofereix tres possibilitats als refugiats espanyols: retornar a  Espanya ( esta possibilitat suposa ser represaliat quan arribe a la seua terra), entrar en la legió estrangera de l’exèrcit francès ( molts els van allistar pensant que era una forma de continuar lluitant contra el fascisme i o van fer uns 10.000)  o entrar a formar part de les Companyies de Treballadors Espanyols. D’indesitjables van passar a ser desitjables. Esta darrera opció es a la que més refugiats es van acollir perquè suposava poder menjar com els militars francesos, cobrar mig franc diari, un paquet de tabac al dia i poder escriure a la famílies. Algunes companyies van estar destinades a treballs en el camp  o granges, en industries d’armament, mines, per a suplantar als treballadors francesos (uns 30.000). Però la gran majoria de companyies (uns 60.000)  van ser destinades  a reforçar les línees defensives i sobre tot a treballs per reforçar la Línea Maginot.
                Eduard Garrigós, com un refugiat més, va passar per fins a quatre camps de “refugiats”: Argelés, Sant Cebrià del Rosselló, El Bacarés i Adge . Com ja hem dit, en estos camps les condicions eren molt dures, sense aigua ni menjar, rodejats de filats de pues i custodiats pel militars. Eduard   va sortir del camp allistant-se com a voluntari en una Companyia de treball de l’exèrcit francès  a l’esclatar la segona Guerra Mundial, ací les condicions van millorar: cobraven un sou, els donaven tabac, eren tractats com a persones i podien enviar cartes a la família. Amb la  ràpida  victòria de l’exèrcit alemany i la desfeta del francès en maig i juny de 1940 tots els militars van anar a parar a camps de presoners i el mateix va passar amb tots els republicans espanyols. Eduard, el  nostre protagonista,va ser reclòs en el stalag XI B en Fallingbostel (Baixa Sajonia, Alemanya). Ací eren tractats com presoners de guerra i amb les mateixes condicions que els militars francesos. Però tot canvia  a partir d’agost i setembre de 1940 quan el govern de Franco no reconeix a estos presoners com a espanyols ni el govern francès els reconeix com a militars seus. Aleshores la Gestapo es fa càrrec d’ells  i escomencen a traure’ls dels camps de presoners i enviar-los al camp de concentració de Mauthausen  per a utilitzar-los com a força de treball fins  al seu l’extermini.  Eduard, des de  el stalag XI B  va ser enviat al camp concentracionari de Mauthausenen. Un viatge que va durar tres dies, van eixir el 24 de gener de 1941  amb un tren de ramat,en uns vagons on posava “ 8 cavalls, 40 homes”, on estaven agarberats, de peu , no podien seure, si es gitaven ja no podien alçar-se, sense aigua ni menjar,on feien les seus necessitats en un bidó que deixava anar un olor insuportable i convivien amb els morts. Així amb molt de fred van passar tres dies recorrent els  858 KM que hi havia fins  l’estació de Mauthausen on van arribar  el 27 de Gener de 1941, en el que va ser el major comboi de presoners espanyols ( 1506) cap a Mauthausen. Abans ja havien arribat altres combois encara que no tan nombrosos. En el mateix tren anava Jose Egea Pujalte que conta que van arribar de nit i amb mig metre de neu. Allí els esperaven els membres de la SS  i al obrir els vagons van eixir a colps de culata, patades, garrots, ... Van formar en files de 5 i després d’una hora  es van posar en marxa amb els lladrucs dels gossos per  el bosc i sobre la neu. A l’alba van arribar als murs de Mauthausen. Quan van creuar la porta  uns essers demacrats amb un vestit a ratlles, encollits i rapats que parlaven espanyol els demanaven per qualsevol cosa de menjar, amb la intenció  de guardar-ho mentre els SS els despullaven dels efectes personals. A l’entrar eren concentrats en l’Appelplatz, la gran plaça central. Allí els SS els entregaven als Kapos, que eren presoners, delinqüents comuns, austríacs, alemanys, polacs,  que a base de violència i brutalitats eren els encarregats  de mantenir la disciplina. Allí el capità  Georg Bachmayer, número dos del camp els donava la benvinguda: un discurs amenaçador on els dia “ vosaltres que heu entrat per eixa porta, sols podreu  eixir del camp per aquella” aleshores senyalava  la xemeneia dels crematoris. A continuació els despullaven de la roba que duien, els objectes personals i qualsevol cosa que portaren, desprès serien sotmesos a  una dutxa en que s’alternava de manera brusca l’aigua bullint i la gelada. En acabar, amb la pell escaldada eren rasurats, amb unes navalles que arrancaven mes que tallaven tot el pel del cos. Amb la pell escaldada els pintaven d’un líquid desinfectant que  els cremava el cos. Després ja els donaven el vestit a ratlles  i  un nombre. Eduard li van assignar el 6793. Este nombre amb la S de spanien dintre d’un triangle blau ( el blau significava que era apàtrida) serien els únics distintius  dintre del camp. Allí eren despullats del nom, dequalssevol tret personal, i totament deshumanitzats passaven a ser tan sols un número.  També en este comboi anava  Alvar Vercher Cortell de Quatretondeta, al que li van posar el nº 5787. Alvar, que també venia del camp de presoners de Fallingbostel   va ser enviat a Gusen el 8 d’abril de 1941 i va morir un any després  el 15 de gener de 1942, assassinat, gasejat o de fam i esgotament.  Veí del  poble de naixement d’Eduard, però que no sabem si arribarien a conèixer-se. Manuel Mullor  Català, de Penàguila també presoner en Fallingbostel va anar amb el mateix comboi a Mauthausen, on li van donar el nº 5645, i el mateix dia que Alvar va ser enviat a Gusen on també el van assassinar el dia 27 de gener del 42, amb pocs dies de diferència d’Alvar.

divendres, 12 d’octubre de 2018

EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP II



                 Eduard conta que quan van arribar a Sabadell son pare es va dedicar a fer sorra per a la construcció en la ribera del riu Ripoll ajudat pel seu germà gran. Este germà major, mes tard, va entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i com que era el més llest de la família va anar aprenent i pujant fins arribar a ser contramestre d’unes grans empreses. Eduard com era xicotet encara va anar a escola. Primer als escolapis, i, segons ell, destacava sobre tot en història, però tenia un temperament just i davant una mala passada que li fa un capellà, professor seu, ell es va sentir molt ofès i no va voler tornar als escolapis. Després el van fer anar a cal Senyor Roure on va fer tots els estudis. Quan va tenir l’edat es va posar a treballar  (aleshores ben jovenets els treien de l’escola) i ho va fer d’aprenent  a Cal Traveria i per les vesprades va continuar els seu estudis al Centre de Dependents de la Indústria i Comerç. Més endavant va entrar a treballar a l’empresa Jenny-Turull, una de les més importants filatures d’estam de Sabadell. Allí va estar fins a la mili i ja va destacar com a sindicalista. Este fet va fer que quan va tornar de la mili el propietari de l’empresa   li va negar, en un principi, el treball però finalment va aconseguir tornar a ser admès  i va arribar a ser nuaor (el que nua els fils en un teler o bastidor). Es va casar amb Maria Balagué Alós de Sabadell i van tindre un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934.
                Esclata la guerra i no dubta en anar ben prompte com a voluntari. Ser un home de clares conviccions i sempre just  el duen a defendre la república. És destinat a la 43a divisió amb seu en Jaca. Segons ell, allí ja van voler donar-li un càrrec però ell s’hi va negar. Este cos est dissolt i entra a formar par de l’exèrcit popular. Aleshores és destinat a Torredongimeno.   El Tinent Coronel Ruggieri vol fer-lo  inspector general d’intendència i enviar-lo a València, perquè  per allí no va molt bé la cosa i necessita gent de confiança. Però Eduard s’hi nega i va a Torredongimeno.  En arribar allí i demanar gent que sabera llegir i escriure,i ell ho sabia fer, el van enviar a una brigada de transmissions.  Poc després el van nomenar Comissari de transmissions de la 139a Brigada Mixta. Pensava que el motiu era perquè portava recomanacions de Sitges, secretari del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Eduard, a pesar del seu càrrec, es va negar a viure amb els oficials i ho feia  amb  els soldats, amb tota una colla de Sabadell. Va entrar en combat en Porcuna, Andújar i altres llocs de la província de Jaen, cap al costat de Còrdova. Va participar, amb la seua brigada, en la batalla de Terol. D’ací va anar a Mora d’Ebre on van estar un temps de descans. Estant per ací troba a la seua cunyada que l’informa de que el seu germà Salvador ha segut mobilitzat, i a petició d’ella i amb l’ajuda del seu comandat se’l porta amb ell però el troba malalt de tuberculosi i es hospitalitzat.
                Quan està a punt de començar la batalla del Ebre Salvador el donen per inútil i l’envien a casa però Eduard va participar en ella en primera línea, i va estar entre els primers que va saltar l’Ebre i va anar fins Gandesa. Segons ell eren pocs i disposaven de poc material. També va estar en els tossals de Gaeta, Pàndols i Cavalls.
                En acabar allò del Ebre el van fer anar a Olesa de Montserrat i els van preparar per atacar Lleida. Ací van estar amb Líster i El Campesino. En una reunió amb ells, Líster va felicitar personalment al Comissari de Transmisions ( Eduard) però també li va dir que haguera pogut fer més encara. Estes paraules no li van caure bé perquè ell deia que havia fet el que li havien manat. Van atacar Lleida, però Eduard pensa que no podien fer més, no tenien material. D’ací comença la retirada: van anar a Camprodon, anaven a peu, dormien de dia i caminaven de nit, assetjats pel nacionals. Perd a un  amic seu fugint, el tinent Santiago Montero Carasol, i ja no va saber mai més d’ell, encara que va retornar per cercar-lo. En un determinat moment va quedar tot sol amagat a una ginestera rodejat per tanquetes nacionals que no el van descobrir. Ací va començar a estar malalt de l’estómac. Va ser el final de la 139a Brigada.
                Va arribar a Olot i d’ací amb una companyia el van
enviar cap a Figueres. S’acomiada de la seua companyia i els dona llibertat per fer el que volgueren.Uns es varen quedar. Ell amb uns quants més van anar a França formant part de les columnes de refugiats. 

dissabte, 6 d’octubre de 2018

EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP I

Eduard Garrigós. Foto de Francesc Boix



          Este relat va ser publicat a la revista de festes d’agost del 2018. Però com em sembla interessant donar-li més difusió,vaig a publicar-lo en este blog, per a que es conega la verdadera realitat de tots aquells republicans espanyols que van ser deportats al camp de concentració de Mauthausen, on la gran majoria  dels aproximadament  9000 van morir desprès de estar sotmesos a les més dures penalitats, càstigs, aberracions, fam, treballs inhumans…. Sols uns quans van aconseguir sobreviure, entre ells el nostre paisà Eduard Garrigós. La publicació serà en uns quants capítols, que aniran sortint de setmana en setmana per donar-li un poc més d’ èmfasi al relat i no cansar al lector.


CAPÍTOL I


         A l’escriure la historia sembla que s’oblida de les histories particulars, la dels  protagonistes  dels fets. Si parlem d’una batalla sols ho fem de que  hi ha un bàndol guanyador i un perdedor i no pensem en el nombre de protagonistes, tots ells perdedors, que  hi participem, cadascú amb la seua història particular, la família que deixa, els  somnis , il·lusions i anhels trencats, sofriments i traumes  que arrastrarà... La d’Eduard Garrigós Soler és una d’aquelles històries particulars, dura, difícil, sempre al límit. Li va tocar viure en primera persona importants  fets històrics del S XX:l’emigració, una guerra civil,la retirada a França, estada en un  camp de refugiats, l’ocupació de França pels nazis, estada al camp de presoners, la deportació al camp de concentració de Mauthausen, exili... i dels quals va aconseguir sobreviure.  En este escrit vaig a intentar recompondre, dintre de les meues possibilitats la vida d’este heroi.
                 El 30 de juny de 1892 es casen a Benilloba Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba) i Teresa Soler Ramón ( d’Alcoi). Els pares d’ell eren Vicente Garrigós Soler que aleshores ja havia mort a Cuba, probablement havia emigrat cercant faena i ací va trobar el seu final  i Juana Monllor Giner, els dos nascuts a Benilloba. Els pares d’ella eren Eugenio Soler d’Alcoleja i Teresa Ramón de Ràfol de Salem. Vicente i Teresa van viure a Benilloba en el nº 22 del carrer S.Jaume. Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella estava ocupada en tenir cura de la casa, dels fills i traure’l s endavant al temps que feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble . De fills en tingueren  9:  M.Teresa  ( nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves ( n. l’1 de Març de 1895), José Vicente (n. el 27 de Gener de 1897), Rogelio ( n. el 25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (n. el 24 d’octubre de 1901), Eugenio ( n. el 16 de Febrer de 1904), Salvador (n. el 2 de Gener de 1906), Eduardo ( n. el 10 de Març de 1909) que serà el nostre protagonista  i Juan Miguel (n. el 22 de Juny de1911). Esta família, al poble, se’ls coneixia pel malnom dels Juanos. En esta època i en el nostre poble la vida no era gens fàcil degut al retràs social i econòmic . En temps bons la població sobrevivia  sense més aspiracions que tindre que menjar i un sostre on allotjar-se. Però en la primera dècada del S. XX amb la crisis de la fil·loxera  augmenten les dificultats econòmiques, ja que desapareix la vinya, un dels principals cultius que donava treball i jornals a molta gent del poble. La conseqüència és l’atur i l’emigració de molta la gent que ha perdut les seues possibilitats i perspectives. Emigració cap a Argentina, Alger, però també a llocs no tan llunyans on la indústria tèxtil ofereix alguna possibilitat com són Alcoi i també Catalunya. La situació del camp en Benilloba s’agreuja amb la gelada que és produeix el 9 de Maig de 1910, que per el moment en que es produeix , quan el cicle vegetatiu de tots cultius està avançat, arrasa amb tots ells i fins i tot molts arbres resten afectats, açò suposa menys treball i més fam i misèria. En un primer moment emigren a Catalunya, concretament a Sabadell, cercant feina el pare i els quatre fills majors. Allí tenien a un oncle anomenat Santiago a la casa del qual van anar a viure. Prompte coneixen les penalitats de viure amuntegats en una casa xicoteta i la falta de menjar.  O bé perquè no els anava com esperaven o bé perquè la resta de família està al poble,  retornen a casa. L’any 1912 Benilloba torna a passar per una situació crítica: es afectada per  una forta sequera, tan forta que en ple hivern no circula aigua pel riu, açò suposa  més carències i dificultats. I és en aquest any, el 4 de març, quan mor la mare, Teresa Soler a conseqüència d’una Bronquitis pseudomembranosa i al dia següent, el 5, el dia que és soterrada la mare,  mor als 18 anys la filla major,Teresa, a conseqüència d’una gastroenteritis. Esta xiqueta havia tingut problemes en el moment de nàixer i presentava fortes deficiències, no parlava ni caminava i era molt xicoteta, però era molt estimada per la família que la cuidaven molt i tenia la preferència en la casa. Vicent Garrigós, no ho pensa més, vidu i davant tanta dificultat per sobreviure agarra els seu fills, el xicotet amb un any i marxa definitivament cap a Sabadell, l’acompanya la seua sogra,  Teresa Ramon. Serà un més entre tot un èxode de benillobers que és produeix en esta època ( entre 1900 i 1910 Benilloba perd vora 500 habitants, passa de 1524 a 1087 hab.)

divendres, 21 de setembre de 2018

FOTO ANTIGA DE LA PONDEROSA





        Esta foto m’ha arribat des de Sabadell. L’autor, Adolfo Gàrrigos, va ser  una persona que va nàixer a Benilloba  en 1901  i quan tenia 11 anys va emigrar amb tota la seua família a Sabadell. Allí va passar tota la seua vida i quan ja era major, probablement ja jubilat va venir a visitar al seu poble. On estaven els seu orígens. I va fer esta foto a La Ponderosa en els seus inicis amb a uns quants  benillobers  que allí es trobaven. D’ells reconec  a la persona plantada de l’esquerra, però no recorde el nom, el d’ enmig era el Tio Abraham, l’assegut a l’escaló no el recordé i el de la dreta es D. Juan ( el secretari). Ja fa molts anys que tots  van faltar. El cotxe que és veu possiblement fora el Renault-6  de Paco Ripoll el propietari del bar.

dissabte, 15 de setembre de 2018

LA PONDEROSA (Un trist acomiadament)




          Fa  uns 50 anys aproximadament, en la dècada dels 60 del segle passat, Paco i Carmen van tenir un somni. Poc a poc eixe somni es va convertir en una realitat: van alçar una casa per a viure i en la part superior, a peu de carretera, van obrir un Restaurant  que anomenarien S. Joaquin, supose que fen referència al patró de Benilloba. Però com la gent de poble tenim la peculiar mania de rebatejar  totes les coses, li van posar el malnom de LA PONDEROSA.  Totes les persones ,que ja sóm un poc majors, sabem el perquè: en aquells temps de tele en blanc i negre hi feien una sèrie de l’oest amb molta popularitat anomenada d’esta manera, que era el nom del “Rancho” on vivia la família Cartrwight. I amb este nom es va popularitzar el bar-restaurant, fins al punt que van adoptar el nom nou i ja ningú recorda l’antic. La Ponderosa  des d’un principi, a l’estar situada a vora carretera, va aprofitar un trànsit de vehicles que cada vegada anava més  i el pas dels turistes  que, amb els seus cotxes, recorrien estes terres pròximes a la costa i a Benidorm. 


            El negoci va anar a més i van fer un nou edifici amb una terrassa espectacular per la  grandària i en la part inferior van obrir una discoteca que va funcionar molts anys: “La Discoponde”. Poc temps després van fer un menjador annex al bar. El complex anava expandint-se fins al punt de fer un gran bar en el que havia segut la terrassa amb una barra de dimensions extraordinàries i en la part posterior van obrir una nova terrassa. També va ser fonda amb cambres de lloguer i fins i tot van obrir un cinema que no va funcionar massa temps. Hem segut moltes les generacions de Benilloba que hem passat per ací, fent d’ este indret el lloc de trobada, de diversió i d’oci. Ací s’han celebrat durant 50 anys quasi tots els events del poble: bodes, comunions, batejos sopars i dinars d’amics, reunions de treball, festes... Hem segut molts els que ací hem ballat , begut el primer cubalibre o fumat el primer cigarret,  on  vam escomençar una relació o la vam trencar,el primer ball agarrat , el primer bés... Hem passat vesprades  senceres jugant a cotos, villanera o subastat i fins i tot l’escac. Mes que un bar era el nostre centre social. Per “La Ponderosa” coneixen a Benilloba  en molts llocs. Quants ciclistes  de les províncies de València o Alacant no hauran esmorzat ací  alguna vegada, quants moteros  no s’hauran aturat ací un diumenge per descansar?  Quants visitants de Guadalest  no hi hauran descansat  marejats  per les Voltes o atabalats per el laberint de carreteres ? Tots hem conegut a Carmen, Paco, Quique o Vicent i  les seues peculiaritats, però a tots ells hem estimat, estimem i guardem amb enyorança al nostre cor. Tots ells  formen part de cada una de les nostres històries particulars. Per això quan ens ha arribat la noticia de que tancaven La Ponderosa  a tots ens ha envaït un gran pesar. No es tanca sols un bar o restaurant, es tanca una part important de la nostra història, un capítol de la nostra vida.




dissabte, 8 de setembre de 2018

CAMÍ DE SANTIAGO: BURGOS-LEÓN

Burgos



                Entre els dies 4 i 11 d’agost d’enguany vam fer la nostra tercera etapa del Camí se Santiago. Camí que vam iniciar en agost del 2016. Poc a poc , pedra a pedra, pas a pas anem fent, Sunsi i jo, la nostra peregrinació a Santiago. Allò que vam iniciar com una aventura va convertint-se en viatge cultural, d’esport, espiritual i si voleu gastronòmic i moltes coses més. On hem de tenir sempre tots els sentits en alerta per a percebre les continues sensacions  que ens assalten. Ben cert és que hi ha moments difícils com a conseqüència de la duresa del camí, el pes de la motxilla, el dolor de peus, un sol de justícia, la set, la pols… però són moments que s’obliden amb rapidess auna vegada superada l’etapa, a l ‘ombra de l’alberg, al recés d’un bon dinar,  la conversa amb altres peregrins…
                Vam eixir de Burgos  de matinada, a la fresqueta, pels carrers d’esta ciutat que voregen el seu riu,l’Arlanzón. Però la frondositat i verdor de la vegetació que segueixen el curs del riu seran tan sols una il·lusió que poc després desapareix a l’entrar ràpidament en els camps propis de l’altiplà on els colors secs i violents dels rostoll  seran els nostres companys de camí.  Creuem Tardajos i en Rabé de las Calzadas ens aturem  a beure de l’aigua que raja pels quatre canons de la font del poble.Continuem avançant per les pistes que travessen els guarets  ocasionalment esquitxats per algun camp de gira-sols que s’ agraix per la seua sobtada lluminositat.I després de no se quantes passes, quan el bescoll ja cremava del sol, vam veure  al final d’un camí que serpentejava desprès de davallar per una costera de cudols un grup de cases que era la nostra meta del dia: Hornillos del Camino. El nom ho dia tot, un poble camí on les cases s’alineaven a les dues bandes  d’ un únic carrer per on des de fa segles transcorre el camí. Ens vam refugiar en l’alberg Meeting Point ( encara no se el perquè del nom en el centre de la vetusta Castella). Ací ja vam conèixer a alguns dels que serien en els proper dies companys de camí: tres amics brasilenys, una peregrina alemanya... de moment cap espanyol. Per la vesprada després de la sesta, el relax en el pati de l’alberg, el passeig pel poble... un lleuger sopar i ben prompte al llit. Al dia següent hem de matinar.

Rabé de las Calzadas

                 De nit encara, vam moure, i després de fer la motxilla vam sortir d’ el poble que ens havia acollit i que deixàvem darrere, ja per sempre, endinsant-nos en la foscor. El sol eixiria per la nostra esquena quan de nou estàvem a l’altiplà. Un amanèixer rogenc que projectava la nostra ombra allargassada i capdavantera. La monotonia d’uns camps sense arbres ens acompanyaria al llarg d’hores sense cap indici de vida a part de algun peregrí  que endevinaves en la llunyania del camí. Hontanas serà el proper poble que albirarem  a l’aguaitar la punta d’un campanar  en el  fons d’una clotada.  Beure  en la font,esmorzar en el bar  i tornar a  deixar darrere un poble més. Continuarem  fent camí i la pròxima fita serà l’arc de S.Antón. Sempre ha tingut algo d’especial passar sota este arc, que forma part de les ruïnes d’un antic monestir. I encara que la fatiga ja ens pesa, poc a poc ens arrimen a Castrojeriz. Sorpresa! quan ja creus que has arribat perquè estàs en N.Señora del Manzano agafes un carrer que no s’acaba mai fins  aplegar al nostre alberg “ a cien leguas”.  Castrojeriz, un nom pompós, amb solera, rellevant, però que amaga una realitat de despoblament on, darrerament, sembla que que hi ha hagut un procés de restauració de casc urbà que li ha vingut bé i una lleugera recuperació però que són l’ombra d’un esplendorós passat.


Hontanas


                 
                   
Arc de S.Anton


Al dia següent continuarem un camí que endevinem sota les ombres de la nit. I després d’una llarga i empinada costera l’amanèixer ens sorprendrà, amb un grup de peregrins que l’esperen, en el cim de Mostelares. Espectacular eixida del sol per  l’horitzó  que vessa els seus raigs per la  quartejada plana   messetenya. I seguim, per iniciar el descens albirant el camí que serpenteja entre les parcel·les de forment per a perdre`s de vista sense veure  fi.  Creuarem el riu Pisuerga, si, el mateix que passa per Valladolid i que en este punt separa les províncies de Burgos i Palencia. I serà per les terres d’esta última on es trobarem amb pobles com Itero de la Vega, Boadilla del Camino. I vorejant el Canal de Castilla durant uns quant Kms arribarem a  Fròmista.  Sembla que este poble té un poc més de vida, ha ressorgit darrerament com a conseqüència de la gent que passa fent  el camí  o per les visites a la perla del romànic que és l’esglèsia de S. Martín.



Canal de Castilla



Frómista


                El següent dia partim també de nit després de prendre un café  en el cafeteria  que estranyament esta oberta tan enjorn. Ens endinsem en La Tierra de Campos ( comarca que tradicionalment era considerada com el “ Granero de Espanya”) on passarem per Pobación de Campos, Revenga de Campos i Villarmenteros de Campos per divisar de molt lluny la immensa mola pètria que l’església templaria de Villarcazar de Sirga que domina grandiosament no sols sobre el poble sinó també sobre les terres que l’envolten. Ja en Carrión ens allotjarem en el monestir  de Sta Clara,  en una cambra que seria una antiga cel·la de les monges. Dinem en el restaurant “la Corte”, palau gastronòmic necessari per reposar unes forces esgotades. Una vegada recuperats visitarem la platja del poble situada en la ribera del riu Carrión  d’aigües clares i tan fredes que els peus no sols es gelen sinó que al pocs temps els has de traure adolorits com estan. Visitarem el monestir de S. Zoilo i la resta del poble que presenta les característiques d’una petita ciutat.

                I una altra vegada llançats al camí, la tasca principal del dia. Avançar pel camí. Camí d’una única direcció, sempre avant, cap a ponent, el sol a l’esquena. No hi ha camí de retorn. A cas no es el mateix que en la vida: sempre avant, amb més o menys dificultat, més ràpid o més lent, quasi sempre el mateix paisatge, de vegades alguna novetat,el mateixos protagonistes principals i altres que s’incorporen per acompanyar-te un tram i després desaparèixer, amb les seues aportacions bones o dolentes. I camí avant, de vegades un entropessó, un bac, però s’incorporem i continuem seguint sempre la sageta. Iel  Primer poble arribarà als 17 Kms.: Calzadilla de la Cueza. Hem travessat quasi un desert, sense adonar-se’n, 4 hores de caminar sense parar, ni un descans. Són trams que hem de viure, que hem de superar.  Després passarem per Ledigos i acabarem la jornada en Terradillo de los Templarios en l’ alberg “los templarios”, un autèntic  oasi dintre de l’estepa mesetenya, on descansarem i compartirem experiències amb altres companys de camí  perquè la visita al poble la farem en pocs minuts on caldria destacar les cases encara fetes d’atovons de fang i palla.
                Com cada matí, després de refer la motxilla i la visita al lavabo per arreglar-se sortim ràpidament al camí. A continuar la marxa que este matí la iniciarem mes abrigats, un poc de frescor que s’agraix ens acompanyarà les primeres hores que tornaran a ser paregudes als dies anteriors per la monotonia del camí. Un dia més, sentirem els primers raigs de sol, a les nostres esquenes  i que projecten al davant unes allargasses ombres  que ens conviden a aturar-se i mirar cap arrere per contemplar  l’espectacle tan gran i tan ignorat de l’amanèixer. Una imatge tan  momentània i tan essencial ens dona l’energia i alegria per continuar amb més ànims, si cap, la nostra tasca. Més endavant i abans d’arribar a Sahagún canviarem de província, de Palencia a Lleó.  Sahagún ens servirà per retornar a la civilització, carrers amb cotxes, vies de tren... i per a seure i prendre forces amb un entrepà i cafè. Visitarem les esglèsies de S.Tirso i S. Lorenzo, dos construccions 
característiques i significatives de l’art mudéjar. I contemplant la primera un vilatà s’ofereix a Sunsi a explicar-li el que està observant. L’home amb tota la seua saviesa i humilitat ens comenta las seua visió de l’obra. De ahí passem a  aspectes més personals, sobre el seu estat , família i amb la seua senzillesa ens comenta que te un fill artista, que una vegada el va portar a Berlin a un festival de cine(Berlinale)  i que resulta ser l’actor Carmelo Gómez. Comentant les casualitats de la vida i la senzillesa de la persona sortim de Sahagún  travessant el pont sobre el riu Cea i agafarem una pista que ens acompanyarà al llarg dels propers 32 Km. Pista plana de grava fina vorejada per falsos plataners que encara que no són molt grans si que ens donen un poc de ombra cada 10m que és aproximadament la distància que els separa. El final de la nostra etapa estarà en Bercianos, poble menut  però amb un grand alberg, nou i reblit de comoditats.

S.Lorenzo de Sahagún



                La següent etapa transcorre pel camí que ja ens és conegut i que és converteix, si cap, en més monòton,creurarem el Burgo Ranero i Reliegos per acabar el dia quan ja calfa el sol en Mansilla de la Mulas.


                La de hui serà la darrera etapa d’enguany que l’afrontem  amb el cansaci de huit dies de ruta que ens anima a acabar però també amb la tristor que això comporta. Serà una etapa més, encara que hi ha un canvi important de paisatge, ja a veiem més verd amb els camps de dacsa i també amb la vegetació en les riberes dels riu que ara ja són mes habituals i més cabdalosos. L’anècdota del dia esta en que, encara que ens van avisar de la desviació del camí abans d’arribar a Leon com a conseqüència de les obres que estan efectuant-se en les carreteres, sense adonar-se’n ens vam endinsar dintre de les obres, amb les excavacions , desmuntes de terrenys i calçades provisionals sense vorera i amb molt de trànsit. Va arribar un moment en que no sabíem per on seguir amb una via de doble sentit  i amb barreres de protecció difícils per a saltar. Aleshores va arribar una mà providencial, un cotxe al vore’ns  va parar i ens va convidar a pujar. Ja  dins l’amable conductora que ens havia salvat ens va dir que feia el mateix trajecte tots el matins i que solia vorer peregrins perduts en el laberint de les obres i que conscient de la dificultat i del perill que teníem ella s’oferia a traure’ns d’allí.   Vam agrair el seu gest i vam acabar el camí en el alberg “S. Francisco d’Asís”. La vesprada la vam  dedicar a visitar un León amb  moltes coses que admirar: La Colegiata de S.Isidoro, La meravella de llum i color que és la Catedral, l’hosptal de S.Marcos, el passeig pel barri “Húmedo”, per la vorera del riu Bernesga...



León

                I ací acaba la nostra etapa del camí per enguany després de haver caminat durant 180 Km., més de 45 hores en 8 dies, travessat molts pobles, camps, visitat molts monuments, aprés moltes històries, conegut a molts companys amb la satisfacció de haver-ho superat sen se cap entrebanc ni lesió. I amb l’esperanza  de poder continuar la nostra aventura l’any que ve.