dissabte, 23 de setembre de 2017

NOVA FOTO DEL SALT

                                                                        FOTO A



                                                                           FOTO B



Noteu alguna diferencia entre les dues fotos? Fins ara sols coneixíem una foto del moment de la inauguració de la central hidroelèctrica en l’antic molí fariner del Salt en 1902 que seria la FOTO A i de la  que hi ha unes quantes copies originals per el poble. Doncs bé ara podem presumir d’una altra foto: la FOTO B. Que fins ara era desconeguda. Gràcies a la col·laboració d’Ana Company que en va proporcionar una foto de la original que ella té. Esta Foto B, fins ara inèdita, sembla feta el mateix dia però un poc anterior en el temps i amb una perspectiva diferent, en ella hi ha menys persones i el clero no hi apareix, per això pense que es anterior. Seria com un assaig  del fotògraf  abans de que estiguen totes les persones que s’esperaven. També sembla que la càmera està col·locada un poc més endavant i cap a l’esquerra per la qual cosa permet veure l’eixida de la cacau amb l’aigua que surt des d’ací.

         De qualsevol forma sempre és interessant el descobriment d’una nova foto sobre el mateix tema i paisatge.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Presentació "PEGUEM UNA DANSAETA" 19-8-17



Bona vesprada.
Vull donar les gràcies a la Sra. Alcaldessa pel seu recolzament i per acompanyar-me,  a Paco per la seua col·laboració I per estar hui ací, a la colla Malpasset per amenitzar-nos la presentació. I  a tots vosaltres per acompanyar-nos esta vesprada.
M’ENCANTA! Estar ací amb tots vosaltres reunits parlant de coses del nostre poble.
Que vos puc contar de les danses que vosaltres no sapieu? Però si que puc fer que ho recordeu, que refresqueu la vostra memòria per a que la mantingueu viva. I este es l’objectiu principal del llibre que hui vos presente.
            El llibre és un repàs per la historia de les nostres danses: la portada és una foto dels dolçainers amb uns balladors allà pel 1910. Una de les primeres fotos de les  nostres danses que per la seua bellesa mereix la portada. I a la contraportada a he posat una foto dels majorals d’enguany, del 2017. I entre les dues fotos tota la informació que he pogut recollir sobre les danses: els orígens, l’evolució, característiques de la festa, dolçainers, la música , ell ball...
             El primer que hem de destacar  és la singularitat de les nostres danses. Els danses s’han ballat en tots els pobles,en tots el pobles es ballava quan arribaven les festes, però açò ha anat canviant i  actualment s’ha quedat reduït , i no en tots els pobles, a un grup de danses, que assagen i ballen en el seu poble o en altres, en determinades ocasions o festes. Açò es la dansa com espectacle. Ballen molt bé , han recuperat balls perduts i té en seu valor en el treball de conservació i recuperació de balls. Són pocs els pobles on les danses les ballen la gent del poble i d’una forma espontània. I ací estem nosaltres: qualsevol pot ballar sense vestimenta especial ni cap coneixement extraordinari. I  en menys llocs encara es fa durant quatre dies i es tic segur que en cap durant 6 hores, des de les 6 de la vesprada fins la 1 de la matinada o més encara. I ací radica la nostra singularitat, la nostra excepcionalitat. La veritat és que no tenim massa tipus de balls, ni la gent balla tant bé com abans però eixe el preu pagat per conservar les danses fins el moment actual. I encara  gaudim ballant i esperem que arribe setembre per pujar a la plaça a pegar una dansaeta. Però també ho fem en la festa de qualsevol carrer, o en qualsevol reunió festiva i si no tenim música les cantem.


            El llibre  consta de tres parts. En la primera part parlem:
-ELS ORÍGENS. Les danses són una tradició de la que no hi ha res escrit. El que sabem s’ha transmès de forma oral. En el primer document  en que es parla de les danses és el programa de festes del II centenari del nostre patró S.Joaquín en 1847.En este programa després de descriure dia per dia la festa que es fa, al final diu:” todos los dias se bailaran las danzas como es de costumbre”. O siga que ja feia temps que es ballaven. Però no sabem quant. Però el que si que és un fet constatable és que les danses sempre s’han ballat en els dies al voltant de la festa del 8 de setembre, que és la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, patrona de la nostra Parròquia. Les festes a S. Joaquin quan este ja és el patró també s’han celebrat al voltant d’este dia i açò ens fa pensar que la celebració de la N. De la Mare de Déu és més antiga. I de quan vindria? És en 1535 quan la antiga mesquita passa a ser església i es posa sota l’advocació de la Nativitat de la Mare de Déu, però en estos moments  la gran majoria  de població que habita al poble son moriscos. Després vindria l’expulsió i seria després amb la repoblació quan els nouvinguts  van establint-se i van creant-se arrels quan començaria  el culte a la Nativitat de la Mare de Déu i a celebrar esta festa. I esta festa es convertiria en un refent comú i un element de cohesió de tota una gent que procedia de diferents llocs i anava arrelant  al poble. I la gent ho celebraria  com és celebren totes les festes : a més dels actes religiosos amb música i dansa. I ací podríem pensar que està l’origen de les nostres danses. Les danses, com una expressió de la festa, com un element de diversió. Però la festa evoluciona amb el temps i les festes a S. Joaquin acaben separant-se de les de setembre i passen a celebrar-se en Agost i les danses passen a celebrar-se com la festa dels fadrins i la dansa ja es element central de la festa, ja es la festa de les danses en advocació a la N. De La Mare de Déu. Els fadrins són els que l’organitzen  i els principals protagonistes de la festa. En els any 50 del S.XX passen a ser un grup dels quintos els encarregats d’organitzar la festa i així ha arribat fins ara , en que a més, ja no són sols els xics, sinó a que també son les xiques que compleixen els 18 anys.

            També parle de com és el FINANÇAMENT de la festa: amb la creuà, que és l’aportació de tots els fadrins del poble que no ixen de cap de dansa, les rifes i sortejos... Mai ha hagut  aportació de cap organisme o institució oficial.
            Un element fonamental de les danses són els DOLÇAINERS: un dolçainer i un tabaleter. Estos, tradicionalment han segut forasters. En Benilloba ha hagut alguna persona que ha tocat la dolçaina eventualment, però tocar les danses normalment han segut forasters, i molt a sovint han segut de Callosa. De Callosa han segut els Boronat, un que li deien l’Agüelet i pense que seria un tal Batiste Camila. Sembla que també va vindre el Tio Benito, sogre de Vicent Boronat. Ací voldria fer una puntualització: diferenciar entre un músic de la dolçaina  i un dolçainer. Hui, hi ha molts músics que toquen la dolçaina, cosa admirable, però toquen arropats i acollits  dintre d’una colla. I açò es molt diferent al dolçainer d’abans, solitari, ell ho feia tot, no podia fallar en cap moment, si para no hi ha música, i tocava durant hores. Era un artesà de la música, una persona que a més del seu ofici, en determinades èpoques de l’any anava a tocar per les festes de poble en poble amb la seua música, a fer la festa, fins i tot era capaç de  fer les seues dolçaines.  I tocava la seua música o la que li cantaven, sense papers i amb molta oïda.
            Així eren els dolçainers que venien a amenitzar les nostres danses. I va ser en 1955 quan un fill de Benilloba, gran amant de la música,Ricardo Llopis, va escriure en paper per primera vegada  la música que es tocava en les nostres danses, i és la que ara es conserva i la que interpreta quan ha vingut un dolçainer nou.

            També  parle del ball i de LA INDUMENTÀRIA. Ací vull dir que no hi ha cap tratge típic. La gent per a eixir com a cap de dansa es posava la roba de mudar, la més nova que tenia. Tan sols hi ha una peça que és més típica i és el mantó de Manila. Estos mantons començarien a utilitzar-se en el S. XIX que és quan es posen de moda, i venen de la Xina a través Manila que era colonia espanyola, d’ací el nom. I que era un complement molt car i sols estaria a la mà dels privilegiats, però poc a poc va anar popularitzant-se. Fins i tot la teja es un element introduït al S. XX. Però estos elements ja formen part de la indumentària habitual.
            Hui en dia podem dir que esta festa esta en crisi, crisi que s’arrastra des dels any 60 del segle passat. Entre les causes de la crisi estan:
-l’auge de la festa de Moros i Cristians. Una festa més adaptada a la forma de divertir-se actual.
- la proximitat en el temps de les dues festes.
- la festa del les danses, que durava 8 dies  es difícil d’adaptar al sistema de treball actual.
- el descens de població de Benilloba, cada vegada hi ha menys joves i fadrins, que són els que ballen.
Hui en dia podem dir que esta festa esta en crisi, crisi que s’arrastra des dels any 60 del segle passat. Entre les causes de la crisi estan:
-l’auge de la festa de Moros i Cristians. Una festa més adaptada a la forma de divertir-se actual.
- la proximitat en el temps de les dues festes.
- la festa del les danses, que durava 8 dies.  es difícil d’adaptar al sistema de treball actual.
- el descens de població de Benilloba, cada vegada hi ha menys joves i fadrins, que són els que ballen.


 La segona part del llibre és una entrevista a Paco Bessó. Dolçainer que fa 30 anys que ve a tocar a les nostres danses i segurament serà el dolçainer que més anys a tocat. I per tant ens interessa la seua opinió i la seua visió de les nostres danses.

La tercera part és un àlbum de fotos, que arreplega al voltant de 300 fotos relacionades amb les danses. I van des de finals del S. XIX fins a l’actualitat. Estan agrupades per blocs cronològics: fins 1920, del 21 al 40, 41-50... Però dins de cada bloc no hi ha un ordre cronològic, perquè impossible situar-les en l’any concret. Ací està arreplegada tota una història gràfica de Benilloba de les danses i de la gent de Benilloba de més de 100 anys. Apareix en elles moltíssima gent i he procurat que quant més n’ixqueren millor, perquè tots som protagonistes d’estes danses. Lógicament faltara algú, i demane disculpes per adelantat. En cada foto procure posar els noms dels protagonistes, però ha segut impossible arribar a reconèixer a tots. Per tant és un àlbum interactiu:  tots podem intentar reconèixer a gent, i fins i tot reconeirxer-se a un mateix en fotos que no havia vist mai, com em va passar a mi, i intercanviar la informació.
Moltes gràcies per la seua presencia i espere que gaudisquen molt en el llibre.




dimarts, 18 de juliol de 2017

PEGUEM UNA DANSAETA? BENILLOBA I LES SEUES DANSES

          Després d'un any de gestació (entrevistes,arreplegada de material, consulta de fons, dubtes, viatges, selecció, redacció, correcció...) hui ha arribat al món:" PEGUEM UNA DANSAETA? BENILLOBA I LES SEUES DANSES" Espere que vos agrade.



        A més de conèixer un poc més les nostres dances, podem jugar a buscar-se o a reconèixer a les persones que apareixen per les mes de 300 fotos del llibre.
        Per obtenir-lo haurem d'esperar un poc a la seua presentació que serà el 19 d'Agost.

dilluns, 12 de juny de 2017

PEGUEM UNA DANSAETA?

Ja està a la impremta. Dintre de poc podreu gaudir del llibre sobre les danses de Benilloba: la festa, orígens, música,ball, majorals, dolçainers... I a més, els ultims més de cent anys il·lustrats amb més de 300 fotos.


divendres, 2 de juny de 2017

BUSQUEM!









        Sabrieu localitzar esta foto? I que és el que veiem?



Esta foto és propietat de Consuelito Climent. I efectivament és el Molí de l Noguer. En ella veiem el Molí a l’esquerra i el noguer a la dreta en un moment d’una impressionant riuada. Estaven totes les hortes negades per el riu entre el Molí I la font del Retor que estaria a fons, no es veu el llavador de Baix que segurament l’arrastraria la riuada. La foto, crec que serà dels anys seixanta perquè encara és en blanc I negre. Per estos anys el Molí encara estava habitat per diverses famílies, les ultimes en habitar-lo. En la planta superior, a peu de carretera vivia Consuelo Biosca, ja molt major que era la propietària de molí. Iaia de Cosuelito I tiaaguela meua. Baix hi havia un piset que s’accedia pel camí que baixava de la carretera a la font del Rector, en ell vivia Angel Serrano I Carmen Seoane, amb tres fills: Angel, Ramiro I Severino. En un pis inferior vivia un altre matrimoni jove, que recorde sols el malnom d’ell :” cacahuet”. I després més avall en el que era el moli: Serrano (no se si Manolo o Juan) I la dona Rosario, pares de Manolo Serrano I Rosario.

dissabte, 13 de maig de 2017

SANCARRONS A BENILLOBA, NANOS A COCENTAINA.



 En un barri de Cocentaina, el Raval, el dimecres a meitat quaresma celebren la festa del Nanos. La festa consisteix en plantar uns ninots a les façanes de les cases, en les places, en els cantons... amb cartells que critiquen diverses situacions del poble que no agraden als veïns, com per eixemple: que la gent embrute els carrers o que no els netegen, que hi hagen barreres arquitectòniques, l’actuació d’algun polític,etc. Sempre referint a temes concrets del poble. El ninots són figures que imiten a les persones  i  fets amb roba vella,amb una estructura interior de cartró,canya o altra cosa rígida i que s’ompli amb draps vells. La cara es fa amb amb calces a la que li se pinten els ulls i la boca, les mans amb guants i els peus amb unes sabates velles. Esta festa que és una tradició que ve de molt antic sempre s’ha pensat que era exclusiva de Cocentaina. Ara sembla que no és així, pot ser que en altres pobles del Comtat també és fera este tipus de crítica social i després desapareguera esta pràctica. I concretament en Benilloba he trobat, amb un testimoni,  indicis que apunten en aquesta direcció. Fa poc temps Olimpia Reig em va comentar que li havia sentit comentar a sa mare ( Carmen) que en Benilloba també s’havien plantat estes figures, que ella no ho havia conegut però que ho havia sentit contar als seus pares i açò ja ens remunta al S. XIX. Però si amb  tan sols este testimoni no hi ha prou per  fer esta afirmació, esta  dona ens aporta una dita que és més concloent, i que jo per Cocentaina no he sentit mai, que diu així: “ A meitat quaresma sancarrons al carrer”  I que són el sancarrons? Segons el Diccionari de F.Ferrer i Pastor un sancarró es un espantaocells. I un espantaocells és una figura humana feta precisament amb una canya, com estructura, a la que es vist amb roba vella, molt similar al que diuen nano en Cocentaina i que serveix per espantar, atemorir, als pardals i que es mengen les collites  a l’igual que els sancarrons i els nanos també serveixen per alertar i en certa manera atemorir a algú.