diumenge, 29 de maig del 2011




Çaat Abinfaroin.
Un moro de Benilloba



          
El 9 d’octubre de 1238 la host  del rei  En  Jaume  I  entra  a  la  ciutat  de València. A  finals  de  maig  de 1244 capitula  la ciutat  de  Xàtiva. El  mateix any,  Cocentaina passa a mans del rei cristià (1), i en febrer de 1245 cau Biar, el darrer poble abans de la línia divisòria, pactada en el Tractat d’ Almiçra amb la corona castellana. La conquesta era finalitzada. Però era una conquesta incompleta, que distava molt de ser una ocupació efectiva del territori: la població musulmana continuava estant en majoria. Els nous pobladors que venen són pocs i ho faran lentament. Però des d’el primer moment, apareixeran línies de fricció entre dues cultures oposades, la cristiana occidental i la musulmana, entre dos sistemes socio-econòmics diferents. En definitiva, entre dues formes d’entendre la vida i des d’unes posicions enfrontades: la dels conqueridors i la dels conquerits. Les dues comunitats sofriran en aquests anys de canvi, però serà la societat musulmana, que feia cinc segles que estava ací assentada, que era més lliure i autònoma respecte del poder central, que s’organitzava en unitats de caràcter defensiu (el hisn), amb una distribució homogènia de la població en alqueries i amb una forta cohesió deguda
a les estructures clàniques, la que patirà més els canvis. Y en la seua condició de perdedora, es vorà cada vegada més   desposseïda i en les mans d’uns senyors, les normes dels quals no acabaran d’entendre.
És precísament, aquest xoc, entre les dues comunitats,el que farà que es produïsca la insurrecció dels musulmans sota les ordres d’Al-Azraq (sobrenom de Muhammad b. Hudayl Abû ‘Abd Allâh), iniciada en la tardor de 1247, que durarà fins a juny de 1258, i que en els moments de més poder controla totes les aljames (comunitat de musulmans) que hi havia en les serres de la Marina entre Alcoi i Dènia (2).
Acabada la insurrecció, continua la violència i la coacció contra les aljames i els andalusins.Es persegueix la total submissió de la pobació indígena.La conseqüència serà una segona insurrecció en 1276 amb el retorn d’Al-Azraq.
Vostés es preguntaran: perqué aquest repàs de la història? Tot seguit ho sabran. Es tractava de descriure en línies generals la situació que hi havia en els primers anys de dominació cristiana per poder enquadrar un succés  que va ocórrer, ara fa 737 anys, al nostre poble.
La sort en va fer entropessar amb el següent escrit, que tan sols és un curt paràgraf dintre d’un libre molt més ampli, i que diu així:


R 283
X Kalendas november
(…) por voç e por nom de don Eximén Pereç de Oris de Çaat Abinfaroin, lo qual estant su vassa<llo> (e vino con moros de guerra) e li crebantó Vinaluba su alcarea, e li.n sacó é se’n levó (…): On pregué la justícia que lo recabde en guisa que don Eximen pusque aver (…) dret.


Aquest text, escrit en català del s.XIII i registrat amb el número R283, està tret del llibre “Esborrany de la Cort de Justícia d’Alcoi dels anys 1263-65. Estudi i transcripció” de R. Baño. El qual es una transcripció de l’original manuscrit, que constava de 32 fulls que formaven part d’un volum més ampli anomenat  “ Estravagants”. Aquests Estravagants, com el nom indica, era un conjunt de registres de diversos assumptes i dates (3). EL nom d’Esborrany ve del fet de que realment es tractava   d’un    esborrany   on    l’escrivà
anotava les declaracions i diligències que després passaria a net en el veritable llibre oficial de la cort de justícia. De moment, el que ens interessa de tot aquest Esborrany es l’assentament R283. Un assentament és cadascun dels afers que al manuscrit està separat de l’anterior per un espai en blanc, encara que corresponguen a una mateixa data (4). Aquest assentament es conserva incomplet, ja que on apareix el signe (…) vol dir que hi ha un text inintel.ligible i les lletres entre els signes < > és que se suposa que deu ser així.L’assentament està datat al X kalendas november ( s’utilitza el sistema  del calendari romà), que transpassat al nostre calendari estaria al voltant del 20 d’Octubre de l’any 1264, perqué encara que en l’assentament no consta l’any, com estan ordenats per mesos i anys sabem que aquest pertany al 1264. Per continuar analitzant el text, el que faré serà intentar traduir-lo al valencià actual per entendre un poc més el que vol dir:


Eximen Pereç d’Oris diu de Çaat Abinfaroin(a), que estant vassall seu (va vindre amb moros de guerra)(b) i li va saquejar Vinaloba , la seua alqueria, i li va traure i es va emportar (c). Demana a la justícia que el castigue en la manera que don Eximen puga tindre dret.

(a)Por voç e por nom: significa que és ell mateix, Eximén, sense intermediaris, el que ho diu.
(b)moros de guerra: fa referència a una partida de moros armats.
(c)és a dir, que li van robar.
Eximén Pereç d’Oris es un personatge que apareix citat varies vegades en el Llibre de Cort del Justícia de Cocentaina (5), on sembla que té diverses possessións, també li són concedides, pel rei Jaume I el 18 de Juny de 1258 (6), sis jovades de terra, una d’elles de regadiu, a l’alqueria de Benilloba. Açò suposava unes 15 Ha. de terreny de secà i unes 3 Ha. d’horta (1 jovada equival aproximadament a unes 3 Ha.o, el que és el mateix, unes 36 fanecades actuals)(7). També té possessions a Sella, on li és concedit el castell l’any 1251. Per tot acò, Eximén, deuria ser un cavaller del rei, d’origen aragonés probablement, com delata el seu cognom, que tindria una actuació molt activa en la lluita contra Al-Azraq, per les dates i els llocs on li só fetes les concessions amb les quals és recompensat pel rei.
Hem de ressaltar el fet de que tinguera importans interessos a l’alqueria de Benilloba. Una extensió similar de terra suposava un cert nombre de moros que li la treballaven, no sabem en quines condicions, però als quals sostrauria uns tributs o unes rendes considerables. Aquests moros, havien passat de ser lliures a un estatus de dependència respecte a un senyor cristià.
Si Eximén Pereç d’Oris és, en el moment actual de la investigació, el primer cristià que té possessions a Benilloba, encara que no és res probable que residira de manera habitual en ella, l’altre personatge del  R283, Çaat Abinfaroin seria EL PRIMER VEÍ de Benilloba, encara que moro, del qual  coneixem el nom; o el que és el mateix, el més antic habitant de l’alqueria del que sabem unes poques dades, i entre elles   com li dien.
Quan l’escrivà diu “Vinaluba su alcarea” no està massa clar si Vinaluba és l’alqueria de Pereç d’Oris o la de Çaat, però sols caben dues possibilitats: la primera, que Benilloba siga l’alqueria d’Eximén, aleshores com Çaat es el seu vassall és molt probable que visca a Benilloba. La segona, que Benilloba siga l’alqueria  de Çaat.Per tant, les dues possibilitats conduixen al fet de que Çaat siga de Benilloba.
Aquest Çaat devia de ser un conegut personatge dintre d’aquesta aljama, o bé un cap o líder, perqué és ell i no altre el que encapçala una partida de moros armats (e vino con moros de guerra) i disposats a tot.Aquests moros de guerra, i el mateix Çaat, no eren guerrers professionals sinó, més bé, moros desposseïts dels seus bens o foragitats de les seues terres, abocats a la vida de roder o altre tipus de marginalitat. L’organització social en l’época pre-reconquesta dintre de l’estructura del hisn (8) no posseïa soldats professionals però, a canvi, era capaç d’organitzar la seua pròpia defensa en moments dificils.Disposaven de certa destresa en determinades tècniques de combat, com l’us de la ballesta, preparació de paranys,etc. Acò explicaria els èxits d’Al-Azraq front un exèrcit organitzat i poderós com era el que presentava  la societat feudal cristiana. Aquesta partida de moros no tindria altre objectiu que el saqueig i robatori de tot allò que trobaren de valor (e li.n sacó e se’n levó). Potser que Çaat traguera alguna cosa més          d’aquest atac. Perqué no està res clar que una partida de moros saquejara una alqueria que també estava habitada per moros i els robaren, de no ser que l’objectiu fora el fer el major mal possible al senyor Pereç d’Oris amb la destrucció dels seus bens i el robatori de tot allò que pogueren aprofitar-se’n mitjançant la seua venda o ús, ocasionant el mínim perjudici als moros del lloc.
Pel que fa al topònim “Vinaluba”, en tot moment done per suposat que es refereix al lloc que actualment ocupa Benilloba. Primer, perqué al voltant d’Alcoi, d’on és originari el document, no hi ha cap altre topònim que induïsca a la confusió; i segon, el paregut entre els dos mots és indiscutible, però l’explicació de la possible evolució  etimològica de Benilloba, en aquest moment, no anem a abordarla.
En resum, en setembre de 1264 és produeix a l’alqueria de Benilloba un esdeveniment, el primer que està documentat, de tipus violent.Que, encara que no té res a veure directament en la conquesta cristiana, és una conseqüència d’ella. Són anys d’enfrontament entre les dues comunitats. Els pactes que es firmaren, pels quals moltes aljames s’entregaven sense lluitar, s’havien deixat de complir o fins i tot no van arribar a respectar-se mai. Hi havia una pressió contínua contra els musulmans per a que abandonaren les seues terres i així poder assentar als nouvinguts, colons que arribaven poc a poc. Alhora que aquests moros desposseïts es constitueixen en la força de treball necessària per posar en marxa les noves explotacions. També es cercava la descomposició de les aljames i les seues xarxes de parentiu i així anul.lar tota la seua força, que havia estat demostrada amb la insurrecció  d’ Al-Azraq.
Però aquest esdeveniment de Benilloba no és un cas aïllat. Uns dies abans, en l’estiu de 1264 un grup de colons d’Alcoi assalten i saquegen la veina alqueria d’ Ibi que els seus pobladors musulmans, alertats, havien abandonat, deixant un xicotet botí.Hi havia relació entre tots dos successos? I el de Benilloba seria la resposta o la venjança? No ho sabem. També hi van haver successos violents a Castalla. I és que els any 1264-66 a Castella i Múrcia es desenvolupava una guerra a conseqüència de la insurrecció dels sarraïns, i la nostra proximitat geogràfica feia que els indígenes d’ aquestes terres actuaren aprofitan qualsevol motiu.
De totes les maneres aquests esdeveniments dels anys 1264-66 són prou desconeguts per la falta d’informació.
Per finalitzar, tan sols en resta desitjar l’haver aconseguit l’objectiu que m’havia proposat: donar a conèixer i aportar la màxima informació d’aquest fet de la nostra història.


Notes:
(1) P. Lopez Elum: “La conquesta” dins “Història del País Valencià” pp.83-85
(2) “El naiximent d’una colònia.Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276)” J. Torró.Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Universitat de València 1999.
(3) “Esborrany de la cort de Justícia d’Alcoi dels anys 1263-65. Estudi i transcripció.”.R. Baño. Ajuntament d’Alcoi. Institut de Cultura juan Gil-Albert. Alcoi 1996
(4) “El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295). Ponsoda Sanmartín, Joan J. Edit. Marfil 1996.
(5) “El Català i l’aragonés en ...”
(6) Segons l’Arxiu de la Corona d’ Aragó, Reg. 10, fol.103, on consta amb el nom de Jimeno Pérez de Oriz.
(7) “El Comtat a l’época Medieval (segles XIII-XV).Diversos autors. Edit. Centre d’Estudis Contestans.1992
(8) “La qarya de Benilloba”. E. Morrió. Programa de Festes.Any 2000.






Este article va ser publicat a la Revista de Festes del 2001 per Enric Morrió i Gómez.

diumenge, 22 de maig del 2011

Busquem !!!



Esta si que es fàcil i tots la coneguem.Però
1.On està?
2.Que és?
Animeu-se.

Corretgeta Descoberta
Molt Bé! Heu encertat els que heu dit que és el Castell que  es planta per les festes de Moros I Cristians. I efectivament  els símbols que apareixen  és la paraula Benilloba escrita en àrab.  Vos dic sincerament que mai m’havia parat a pensar que eren lletres àrabs,sempre havia cregut que eren ornaments imitant  motius de decoració àrab.  Fa u tres anys una casualitat em va fer descobrir que era la paraula “Benilloba “ escrita en àrab. No ho havia sentit dir mai a ningú ,no sé si algú del Poble ho sabia. Immediatament vaig pensar en qui seria l’autor perquè allà per els anys 50, en que es va fer el castell, hi haurien pocs veïns que serien capaços  de tal cosa.  Si el fuster que va fer el castell va ser José Aracil (Pep Gabiel) on s’informaria o a qui consultaria per fer este ornament tan curiós?Es qüestió de seguir investigant.

diumenge, 15 de maig del 2011

Busquem!!!

Continuem el joc.Està imatge crec que es més coneguda:
1.On  la localitzem?
2.Que és?
Animeu-se a participar i dintre d'una setmana  la solució.


Corretgeta descoberta
Esta imatge la trobareu en el camí que baixa al riu i que arranca de la carretera entre el Molí  i la gasolinera
Efectivament es un aqüeducte, o més be les restes del que va ser un aqüeducte, i que els nostres avantpassats l’anomenaven com la canaleta(perquè canal sols n’hi havia una era la que creuava el Barranc de Cuixot).Esta zona era anomenada com Partida de la Canaleta. Esta canaleta servia  per a que  l’aigua d’un braçal de la sèquia de Solana travessara el barranquet de Petrosa i continuara per l’actual carretera  regant les hortes que hi havia  fins  baix de almàssera. A principis del segle XX es va  obrir la carretera  per on passa actualment fent desaparèixer totes les hortes. La canaleta va caure en desús  i el temps va fer la resta  fins quedar els tres arcs que s’hi veuen.

 

Carrer S. Agustí



            No és carrer de pas, ni és de passeig,és de reixes i ferrats.Des d'un nínxol,al fons,un diminut S.Agustí l'aguaita. Retronen entre nues partes veus amb música de subhastadors, en el seu retorn, després de llargs viatges carregats d'aventures i facècies. S'escolten, encara, converses de fabricants en el seu trapig de negocis. Al temps,uns xiquets fora de tot,juguen asseguts en la vorera.La mestressa entra llampant cap a casa.I el santet,des d'allí dalt,tot ho contempla.

dissabte, 7 de maig del 2011


Busquem!!!
Vull plantejar-vos un joc: la imatge de dalt , de segur que l’heu vista milers de vegades. Vos plantege dues qüestions:
1. En quin lloc del nostre poble es troba
2. Quina explicació doneu a estes senyals.
Animeu-vos a contestar i dintre d’una setmana donaré la solució.



Corretgeta descoberta
         Estes petjades en la pedra les podeu vore, i de fet segur que les heu vist moltíssimes vegades, en un lloc poc amagat i molt accessible: dintre de la plaça de l’església en el pilar on es recolzen les arcades antigues de l’Ajuntament.
        No penseu que són senyals de ritus esotèrics,ni que estan fetes per cap extraterrestre, més bé són cosa de xiquets. Dons eren xiquets els que,en altres temps, jugaven a la trompa o a ballar la trompa,com solia dir-se. I tota trompa té un eix, sobre el que roda, que consistia en un clau que acaba amb una punta més o menys arrodonida i que pel fet de caure amb força a terra es reblava. També es jugava a un joc que consistia en tirar la trompa contra altres que estaven pagant dintre d’un rogle, intentant trencar-les o encletxar-les al temps que havia de rodar, i si no rodava queia al rogle,per a que els demés afinaren la punteria. Per tot açò calia tenir una punta ben afilada. I els xiquets que feien? Aleshores buscaven un lloc proper i adequat per afilar-les: els carreus de pedra de les façanes. I amb moviments rectilínies de dalt a baix, i a la inversa, afilaven els claus de les seus trompes. Amb el pas del temps i el continu arrossegament resultaven estes marques verticals. També es feia amb moviments circulars que donaven com a resultat estos forats redons. De senyals com estes n’he vist en alguns llocs pel poble,de segur que d’ara endavant qual entropesseu en elles s’hi fixareu. Així ho he sentit contar. Curiós! Veritat?

dilluns, 2 de maig del 2011

Estudi Geogràfic d'un paratge natural: EL SALT





Al sortir de Benilloba cap al Nord en la zona denominada les Forques s’agafa el camí de la Teuleria que descendeix cap al riu. Un poc abans d’arribar-hi, però endevinant-lo allà al fons, girem per un camí a la dreta que després d’una volta molt pronunciada travessa la desembocadura del Barranquet d’Agustí al riu Penàguila que transcorre enfonsat uns quants metres més avall. Seguint pel camí i travessant l’Algebsar ja s’intueix un canvi en el paisatge que apareixerà de sobte, amb tot l’impacte visual que produeix, després d’travessar una penya per una senda estreta, i abocar-se al tall que ha obert el riu en la roca per seguir endavant: és el Salt.
En realitat, el que primer veurem serà el canó que el riu ha tallat en aquest material dur al llarg de milers d’anys per facilitar el seu pas a l’esglaó pel qual caurà l’aigua per continuar el seu camí. A tot el conjunt del paratge natural nosaltres, els de Benilloba, l’anomenem el Salt.
Amb aquest escrit vaig a fer un estudi geogràfic d’ aquest paisatge, en el que analitzarem diferents característiques com seran: els aspectes físics, en el que veurem els materials que el componen i les formes que ha originat l’acció de l’erosió sobre ells. Després analitzarem un poc quina és la vegetació que pobla aquest indret. I en darrer lloc els aspectes humans, es a dir, com ha actuat l’ home sobre aquest espai buscant el seu benefici i com aquesta acció l'ha modificat.

Aspectes Físics:

Des del punt de vista físic direm que aquest paratge està format per un aflorament de roques calcàries dintre de la Vall del riu Penàguila. Esta vall i la seua veïna la del Seta estan excavades entre dipòsits molt potents d’ argiles i sobre tot margues, (que és el que nosaltres coneixem com a tap) d’origen terciari i quaternari. Estes valls estan rodejades per les serralades del Sistema Subbètic, que alçades en la era Terciària amb l’orogènia Alpina i que amb una direcció predominant SW-NE venen des d’ Andalusia fins a endinsar-se en la mar per els caps de la Nao i S. Antoni. El material predominant d’ aquestes serres es la roca calcària. Esta vall del riu Penàguila queda tancada al S. per la serra d’Aitana i la serra de Benifallim, al W per la Serreta, al E. per la Serrella i al N. s’ obrí de forma natural cap la vall que forma el riu d’ Alcoi amb la única interposició natural que suposa l’aflorament de roques calcàries que son les Penyetes del Salt.
El riu, seguint el seu curs, a l’entropessar amb aquesta muralla ha actuat sobre ella tallant-la i modelant-la, donant com a resultat aquest paratge característic. La situació actual es un relleu de tipus Càrstic. Aquest relleu Càrstic es el resultat de
l’ actuació de l’ aigua sobre les roques calcàries.
L’ aigua, amb l’ajuda del Co2 que transporta, dissol de forma lenta però continua els carbonats de calci que formen la roca. Aprofitant les línies de fractura o diàclasis, els plans d’ estratificació i altres punts de debilitat de la roca, l’ aigua
s’ infiltra per dintre d’ella i va dissolent-la poc a poc. La conseqüència es el paisatge tal i com el veiem hui. En ell podem distingir formes característiques del relleu Càrstic:

1er. Punts d’absorció de l’aigua: es el que s’ anomena sumider. Més bé, el que hi ha, és un sumider fòssil, es a dir, que hui no funciona com a tal però si que ha funcionat com a punt d’absorció d’ aigües superficials en un moment en que esta zona no hi havia una eixida natural de les aigües. Aquest sumider seria la cova que diem Cova de les Penyes del Salt en la part de solana de les penyes. Per ella penetraria l’ aigua que conduïda per galeries soterranis eixiria terres avall. És pot saber que esta cova ha segut un sumider en altre temps comparant-la en altres coves que actualment funcionen com a tal i que presenten unes característiques similars.

2on.Zona de conducció de l’aigua. Que en aquest cas seria de conducció superficial de l’aigua i que seria l’ impressionant canó que travessa el riu abans d’arribar al Salt.Com s’ha format? L’ aigua del riu, aprofitant els badalls i fractures de la roca, s’infiltra per ells i va dissolvent el carbonats i arrossegant-los. Pel temps els badalls han anat eixamplant-se, en un procés de milers d’anys, fins formar el canó actual, de parets quasi verticals pel fons del qual transcorre el riu. Una forma característica és el toll o marmita de gegant . Que es açò ? Són tolls d’aigua que podem distingir al fons del canó de forma semicircular, fins i tot n’ hi ha algun que forma un circumferència quasi perfecta. Si poguérem fer un tall transversal d’ un d’aquests toll veuríem que es com una cubeta plena de roques o còdols de forma arrodonida en que els més xicotets estarien al fons de la cubeta i anirien augmentant de grandària cap amunt. El sistema de funcionament d’ aquestes marmites seria el següent: el riu, en una forta avinguda, empenta pedres dintre del toll. Aquestes pedres ja no ixen mai d’allí dins sinó que per rotació i rosament d unes contra altres i contra les parets del toll amb el moviment que els transmet la força de l’aigua, van disminuint de grandària i adquirint una forma arrodonida fins desaparèixer, al temps que l’arrossegament d’aquestes contra les parets del toll li donen la forma circular i arrodonida, a més de una superfície llisa.

3er. Zona de surgència. És la zona per on ix l’aigua. Des del pont, en la part d’ ombria de la serreta que forma aquest penyal, podem veure una línia de fractura que forma un badall gran. Si pujàrem fins allí podríem veure que aprofitant el badall ix aigua en èpoques de pluja. Açò ho demostra la capa d’argiles fines que hi ha dipositades desprès de ser arranjades per ella.
Altra forma característica d’ aquest paratge, que li dona nom al lloc i que caldria explicar és el Salt. Com es va formar? L’ aigua que circula a certa velocitat pel canó al sortir d’ell i passar d’un material dur, com és el Calcari, a altres més blanets con són les argiles i margues els ataca i arrossega amb major facilitat. Com conseqüència d’aquesta erosió diferencial tenim una zona d’erosió més forta i una d’erosió més lenta. En la línia divisòria de les dos es forma el Salt d’aigua. L’aigua, al caure, adquireix més força i  per tant accentua l’erosió. El resultat: el Salt tal i com el veiem hui.
Altre material que podem veure es el algeps o guix, sobre tot en la zona de
L’ Algepsar. En podem diferenciar de diversos colors: roig, salmó, blanc i negre. El seu aprofitament des d’antic per l’ home és el que li va donar nom al paratge : l’Algepsar


Vegetació

Caldria fer un recorregut per aquest espai lentament, sense pressa i fixant-se en la vegetació, per adonar-se’n de la riquesa d’espècies que podem trobar en aquest indret de dimensions reduïdes.
En primer lloc vaig a nomenar tots el arbres que he pogut distingir i vull advertir que, de segur, m’ oblide d’ algun. Tal vegada un del arbres que més crida l’atenció el Llidoner, del que hi ha un exemplar meravellós. Aquest és un arbre molt ramificat, d’escorça llisa, el fruit del qual, de la grandària d’un pèsol, és comestible i quan madura és negre. Les seues branques eren molt apreciades per fer gaiatos, forques, etc. Degut a la seua elasticitat.
El llentiscle o mata és un arbre encara que sembla un arbust. Té mates masculines i femenines i el fruit són raïms de boletes negres quan maduren.
De la família de les Solicàcies trobem tres arbres diferents: el xop negre, el xop blanc o alber i la sarga. El xop negre és molt conegut per nosaltres donada la abundància de xopades que voregen el riu. L’alber és menys conegut ja que ha quedat restringit a algun arbre solt, però encara queda el topònim de xopada blanca per anomenar el lloc que travessem per anar al Salt abans de l’Algebsar. De sarga, que es una varietat del salze, en podem veure alguna en el llit del riu.
Altre arbre, encara que de dimensions reduïdes, semblant un arbust,és el càdec o ginebró, de fulles triangulars, punxoses i amb dues ratlles blanques paral•leles.
He vist alguna carrasca, però de dimensions reduïdes, similar a una coscolla però de la que es diferència clarament entre altres coses perquè la capsa de la bellota no es punxosa.
De la família de les Oleàcies poder veure alguna figuera, oliveres. Aquestes, que en altres temps estaven conreades hui, resten oblidades a la seu sort. Però l’arbre
d’ aquesta família que distingiria de tots els demés es el fleix (cast. fresno ), encara que són de dimensions reduïdes degut a que creixen entre els clavills de les penyes. Però les dures condicions en que viuen ens apunta que és un habitat idoni per a ells. El fleix, arbre de fulla caduca, floreix en la primavera i els fruits alats, per facilitar el seu transport per l’ aire, ixen al final de l’estiu. Aquest arbre apareix al País Valencià com a únic lloc de la Mediterrània occidental per damunt dels 500 metres. És un arbre en clara regressió. Les seues rames eren utilitzades pels matalafers per la seua feina.
Abundant també és el pi i de la família de les rosàcies anomenem l’ametller, prunera, perelloner, bresquillera, codonyer, que encara que avui no els veiem, tan sols fa 30 ó 40 anys els podíem veure amb molta freqüència per les hortes dels voltants.
En un esglaó per baix dels arbres estarien els arbusts, que també són abundants.
En primer lloc tenim el baladre molt abundant en el llit del riu. És un arbust que tot l’any està verd, de fulles lanceolades i flors blanques i rosades, en el que cal tindre cura per la seua toxicitat.
També trobarem la retama o ginesta, arbust molt ramificat amb branques verdes, ascendent i cilíndriques i fulles molt menudes i fràgils.
La coscolla que es semblant a la carrasca però amb les fulles diferents.
L’ esparraguera, arbust enfiladís i amb brots tendres que es mengen i per tan són molt apreciats. En Benilloba no hi ha costum de buscar espàrrecs, tal vegada perquè no són molt abundants.
L’ aladern o mesto, arbust sempre verd i amb fulles dentades que es pot confondre amb la coscolla.
També hi podem veure l’espinal ó espí blanc i cireres de pastor.
En el nivell més baix, tindríem tota una sèrie d’herbes, mates i matolls que poden tenir una duració estacional, de mesos i fins i tot d’anys , de característiques molt variades , però que totes les podem localitzar en aquest paratge.
En primer lloc anomenarem la família de les labiades, que són conegudes pel seu aroma i fragància, i de vegades per les seues propietats medicinals. A ella pertanyen: el romer, el timó, el manrubio, el rabet de gat i, arran de riu, donant-li en l’estiu l’ olor tan característic, la menta.
També trobem plantes enfiladisses o trepadores que utilitzen la roca o altres plantes per mantenir-se en peu. Per exemple: la heura o hedra , planta de gran longevitat i liana que s’enfila per parets, cingles o arbres. La mareselva o lligabosc seria una altra. També l’arítjol o sarsaparrilla, i en darrer lloc la rogeta , de menor grandària, amb la tija quadrada i fulles distribuïdes en pisos. De color rogenc i amb unes espines molt fines. Amb unes espines més grans i tiges més llargues estaria l’esbarzer, el fruit del qual, les mores, és comestible.
També trobem gran varietat de gramínies :la canya, d’origen asiàtic encara que està molt ben adaptada a les terres mediterrànies, és una planta molt abundant al llarg del riu i en les nostres hortes. Abans era conreada per la seua utilitat en la construcció, com a tanca en l’ agricultura, com a suport d’ altres plantes ( la tomaquera), etc. La canya autòctona es el que coneixem per carrís o canyís, menys abundant que l’ anterior de la que es distingeix per tenir unes tiges més fines.
Altres gramínies serien l’espigadella, que sembla civada per la seua espiga, la caüla, similar a l’ avena. El fenàs, planta molt piròfita i abundant en terrenys calcaris.
Altres plantes abundants en aquest paratge serien l’estepera, molt característica en el clima mediterrani. El jonc, de fulles llargues, rígides i acabades en punxa, que busca terres humides. I molt abundant en primavera i estiu serien el ravanell o citró, el colejo, la lletrera, el gràvit i la jolivarda. Són abundants les argilages que amb les seues flors grogues anuncien la primavera. Podem trobar alguna varietat de falaguera, encara que xicoteta. Fenoll, d’ un aroma característic. I per acabar aquesta llarga llista anomenaré la cuscuta, planta parasitària, es a dir, que no té arrels clavades en la terra sinó que viu d’ una altra planta, xuclant de les seues branques. És d’un color rogenc i es freqüent trobar-la enganxada damunt  d’un timó.

Aspectes humans:

En aquest apartat anem a estudiar com l’home ha actuat sobre aquest espai per traure un benefici i com a conseqüència d’ aquesta actuació ha deixat la seua empremta aconseguint modificar-lo i transformar-lo.
En primer lloc parlarem del topònim Algepsar que serveix per anomenar el lloc que queda en la part de solana de les penyes damunt del camí que ens porta al Salt, en el punt concret on no fa molts anys el nostre poble, de forma prou desencertada, abocava les seues deixalles. El mot algepsar ens indica que té que veure en algeps. I efectivament si busquem per allí no ens serà difícil trobar restes de mineral d’algeps o guix. Mineral que, amb la seua transformació, és aprofitat per l’ home com material de construcció. Una lleugera inspecció visual és suficient per adonar-se’n del buit artificial que hi ha en aquesta vessant causat pel moviment de terres necessari per extraure el mineral. Aprofitant l’existència d’ alguna veta d’algeps hom ha anat excavant per traure’l i transformar-lo en algeps per la construcció i del que s’abastaria tot el poble de Benilloba. Hui ja no s’ aprecia res d’açò, tan sols queda el topònim i el mos en la vessant. El que seria la cantera està ocupat per bancals on han crescut arbres que ens informen de que fa molts anys  va ser abandonada aquella explotació.
En segon lloc cal parlar de l’aprofitament agrícola d’aquest indret. A una riba i
l’altra del riu s’ha utilitzat qualsevol tros de terreny per al seu ús agrícola, bé com horta allà on arribava l’aigua de les sèquies, de les que encara s’ aprecia algun vestigi, o bé com a secà, amb plantacions d’ oliveres i ametllers, com es pot veure en les terrasses de cultiu que hi ha als costats del canó i a les que nosaltres diem bancals. Hui, com a conseqüència de l’evolució dels temps i els canvis en l’ economia tot resta abandonat.
En tercer lloc hem de parlar del aprofitament del tipus industrial que els benillobers han fet del lloc. Utilitzant el cabdal d’aigua del riu i fent servir
l’energia que proporciona el seu moviment es van construir dos molins de cereals ( encara que nosaltres els anomenen molins de farina servirien per moldre tot tipus de cereal): el molí de les Penyes del Salt, que està al costat del pont i el molí del Salt.
Els dos molins han utilitzat l’aigua per proporcionar una energia capaç de moure el mecanisme necessari per moldre el gra.
Del molí de les Penyes del Salt tan sols queden unes quantes parets en runes, però si s’ acostem i aconseguim entrar en cara podríem distingir la seua distribució i quin seria el seu funcionament. El funcionament d’ un molí de cereals es basava en la utilització de l’energia que proporciona l’aigua en moviment ,i com a conseqüència de la força de la gravetat, per a moure una mola de pedra superior que s’ arrossega sobre una altra inferior fixa. Al fer caure el gra entre les dos pedres es produeix la seua molturació al temps que s’ hi desplaça de forma circular del centre cap l’ extrem fins caure ja farina en la farnera. En aquest molí de les Penyes del Salt l’ aigua necessària pel procés s’ agafava de l’altre costat de la penya, en la part de solana. Allí amb un assud es desviaria
l’aigua fins la bassa que hi havia a nivell del riu, i de la que encara
s’ aprecien restes de les seues parets, on s’emmagatzemava la necessària per el procés.
D’allí, mitjançant un alcavó que travessa la penya, es conduïa fins el molí que està a la part d’ ombria. De la sèquia l’ aigua queia al cup, que es com un pou vertical i circular, que en omplir-se li donava més pressió a l’aigua que sortia per un orifici situat en la part inferior, la canal, i vessava amb força suficient per fer rodar el rodet o roda d’àlems. Aquesta tenia un eix o arbre de ferro que transmetia el seu moviment circular a la mola que estaria situada en un pis superior. Una vegada acabat el procés l’ aigua vessaria al riu per el forat que encara es veu en la paret que cau cap al riu. La resta de dependències s’utilitzarien com magatzem del gra, la farina i el segó, una vegada separats, així com a habitatge del moliner i la seua família. El procediment era molt senzill i amb poques modificacions s’ha utilitzat des de l’edat mitjana fins el S. XX pràcticament. Encara que aquest molí, pel seu estat, sembla que fa molts anys que fou abandonat, i probablement aturara la seu producció en el S.XlX.
L’altre molí, conegut pel Molí del Salt, està situat, com el seu nom indica i com tots sabem, en el mateix salt d’ aigua, aprofitant el desnivell de terreny. També era un molí de cereal i el sistema utilitzat seria el mateix que en el cas anterior encara que amb algunes diferències. Primerament no hi havia bassa per acumular aigua, sinó que aquesta era desviada directament des del riu a un alcavó que travessava la roca, després era conduïda per una sèquia penjada en el cingle fins arribar al cup. Aquest cup era de molta més profunditat que l’anterior i hi havia estat excavat en la roca. La major profunditat augmentaria la pressió de l’aigua a l’ eixir per la canal. L’ altra diferència seria la cacau que encara es conserva, que és el túnel per on ix l’ aigua al exterior i la torna al riu una vegada havia fet girar el rodet que movia la mola. Aquest molí te una altra particularitat: la seua reconversió en central hidroelèctrica. Substituint el sistema de moles pel d’ una turbina, la força hidràulica es transformava en energia elèctrica. I fou, allà per l’any 1902 quan va ser inaugurada aquesta central que va permetre la primera electrificació del poble de Benilloba. Encara que la seua potencia era mínima i a més irregular, depenent sempre del capdal del riu, degué suposar un gran canvi i avanç en la Benilloba de principi del S.XX.
A hores d ara l’estat del edifici és ruïnós, però encara es conserven les parets i algunes estructures que ens permeten endevinar com seria l’edifici, la seua distribució i la localització dels diferents mecanismes.
Hem parlat de l’ús extractiu, l’ ús agrícola i l’ ús industrial d’ aquest paratge. Pensem en una zona tan reduïda i l’ aprofitament, tan gran, que han fet d’ell els Benillobers. Dons bé, encara ens queda un darrer ús i és el que d’ell hem fet com a paisatge .I en aquest sentit, tots s’ hem beneficiat d’ ell, tots l’hem consumit. Qui no anat a passar-hi el dia amb els amics? Qui no s’ ha esplaiat passejant i observant-lo? Qui no l’ha ensenyat a algun amic foraster? Quins promesos no
l’han visitat? Quin major no s’ha banyat en les seues aigües? I qui no ha sentit la força de l’ aigua del Salt al caure sobre les seues espatlles?
I amb aquest us com a paisatge i la seua utilització com esplai i oci em du a l’apartat que vaig a tractar a partir d’ara i que titule:

Perspectives:

Tot aquest estudi sobre la morfologia, la vegetació i l’aprofitament d’aquest paratge em fa pensar que podem fer d’ell ara i sobre tot d’ara endavant. És clar que encara que l’hem tingut present i no l’hem deixat d’apreciar, hem de reconèixer que l’hem tingut un poc abandonat en les darreres dècades. Hem deixat de conrear el bancals, s’han abandonat les hortes, i per tant les sèquies s’ han deteriorat i degradat. Ha sofert algun incendi i fins i tot l’hem utilitzat com abocador de les nostres deixalles. Però, el Salt segueix allí amb tot el seu encant i capaç encara d’ encisar-nos. Les pluges dels darrers anys i certes actuacions municipals li han permès una lleugera recuperació. Es clar que deuríem fer més i anar més enllà pensant en una possible i definitiva recuperació. Aquesta recuperació, deuria passar en primer lloc per la seua protecció des de la política municipal i conscienciació de tots, amb una delimitació del espai que creguem que compren el paratge. A d’açò li seguiria la seua adquisició a nivell municipal per a que els terreny protegits passaren de propietat privada a propietat del poble. I després ja podríem iniciar una sèrie d’ actuacions. Aquestes podrien ser molt variades i segurament hi haurien tantes idees com habitants té Benilloba. Jo aprofite aquest escrit per llançar la meua proposta que reconec que seria molt ambiciosa però crec que interessant.
Pensem en la reconstrucció de l’edifici del Salt i la seua conversió en un museu etnològic i de la energia hidràulica. Açò consistiria en la instal•lació d’un molí de cereals tal i com eren en el passat, aprofitant l’energia hidràulica, es a dir, fent servir l’aigua com a font d’energia . I així poder dependre, nosaltres i els nostres fills, el seu funcionament. La segona par consistiria en la instal•lació d’ una turbina senzilla per a que aprofitant l’aigua poder produir l’energia elèctrica suficient per enllumenar aquest edifici. A partir d’ ací es podria fer tot un muntatge de tipus pedagògic i lúdic. Açò deuria anar acompanyat d’ una millora en l'accessibilitat, però de manera respectuosa amb l’ entorn.
També podríem pensar en repoblament moderat d’ arbres autòctons com serien la carrasca i el fleix. I dic moderat, perquè deuria fer-se respectant la vegetació que hi ha i que ja hem vist que és molt variada i per que no fos tan abundant que ens tapara el paisatge. A més podríem traçar tota una senda que ens permetria recórrer tot el paratge i assomar-se als llocs mes característics.
Amb totes aquestes actuacions tindríem un espai nostre, recuperat per al nostre esplai i per oferir-lo a tots els amants de la natura i oberta a gaudir d’ aquesta meravella natural que no té res a envejar a molt llocs que visitem en els nostres viatges