ANTONIO CALATAYUD " EL TIO PUTXERO"

  

Antonio Calatayud i Ximo Casanova

           En el llibre que vaig publicar sobre les danses de Benilloba titolat “ Peguem una dansaeta?” vaig dedicar un capítol als dolçainers, en ell parle de tots els dolçainers, o als menys dels que tinc referències, que durant els S XX van venir a amenitzar-nos les nostres dances. Uns van ser dolçainers habituals durant anys, altres van venir ocasionalment. Entre estos últims es trobava un que per un testimoni sabia que que li dien “el tio Putxero” i que era de Bocairent. El tio Putxero va venir un any en que els Boronat de Callosa no ho van fer( es comentava que els Boronat optaven per tocar en un Benidorm en ple apogeu turístic on guanyaven mes diners). No sabia res més d’este home fins que les casualitats de la vida van fer que Vicent Ripoll coneguera en València a un descendent seu. I Vicent va ser qui en va proporcionar esta fotografia on apareix en Benilloba tocant les danses acompanyat per el tabaleter Ximo Casanova. La fotografia està datada el 11 de setembre de 1969 i apareixen dolçainer i tabaleter damunt del cadafal, acabadet d’estrenar perqué encara no esta pintat, en la plaça del Omet i amb dues cadires de boga que les portaven prestades del casino. El Tio Putxero havia nascut a Bocairent 17 de Gener de 1911 i es va iniciar en la música des de molt xicotet. Als onze anys va escomençar a estudiar solfeig. En 1923va ingressar en la Banda Primitiva de Bocairent tocant el clarinet.Amb posterioritat esta banda es va fusionar amb la Nova per formar La Unió Musical de la que va ser director en dues vegades: en 1939 i a partir de 1948.També va dirigir l’ orquestra del teatre local on interpretaven sarsueles i en la capella de la parròquia acompanyant misses. Tenia coneiximents d’armonia i guitarra. A partir e 1945 va composar alguns pas-dobles així com alguna marxa mora.També va ser dolçainer durant 22 anys, entre 1955 i 1977, en el quals amenitzava els danses i cercaviles de les festes de S.Agustí del seu poble. I ell mateix va ser el transcriptor de la musica d’estes cercaviles i danses per a que no es pergueren. En esta etapa de dolçainer va ser quan va venir al nostre poble. Va morir un 2 de febrer, vespra de S. Blai, de 1992.

SILVESTRE GARCIA. EL TAXISTA DE BENILLOBA

 

Sivestre Garcia als EEUU

        Del matrimoni entre Vicente Garcia i Josefa Monllor va nàixer el 11 de juliol de 1900 Silvestre Garcia Monllor. Silvestre als 19 anys va emigrar com molts altres benillobers als Estats Units d’Amèrica. Amb el transatlàntic Buenos Aires que va sortir de València va arribar un 16 de setembre a l’illa de Ellis on va ser registrat com a immigrant. Va estar un temps cercant feina, però degut a les seues dificultats físiques no en trobava. Fins que un empresari el va contractar i després de traure’s els carnet de conduir el va convertir en el seu xofer particular. Acì va estar mols anys treballant amb una bona feina i sou però com tots els seus amics i coneguts anaven tornant-s’en a casa ell no va voler continuar  i també va retornar a Benilloba. El 29 d’octubre de 1927 es va casar en Benassau amb Irene Grau Colomina. Durant molts anys va ser taxista de Benilloba. Amb el seu cotxe tots els dies anava a Alcoi transportant a tots els benillobers que s’havien de desplaçar fins allí per algun motiu: compres, consultes mèdiques, gestions burocràtiques,etc. Prèviament la gent passava per sa casa per resguardar “l’asiento” i així s’assegurava el viatge. Solia eixir a les huit del matí i la tornada era sobre les dues. Este servei era essencial en un temps en el que els cotxes particulars eres escassos. També feia altres serveis quan era contractat per algun particular. Esta línea regular va durar fins als anys 70 del segle passat quant l’home es va jubilar.

Irene Grau,Sivestre Garcia i Batiste el Barber
Cortesia:Fina Carbonell

EL QUADERN D'ANAR A ESCOLA

 

           Recordeu este quadern? I els que no el coneixen bé està que sapiguen que moltes generacions de xiquets i xiquetes de Benilloba es van ensenyar a escriure i a fer operacions amb ells. Era en el temps en que l’escola sols tenia tres classes: la dels xics que tenia l’entrada per la part de l’est de l’edifici de les antigues escoles, la de les xiques mirant cap a l’oest i la dels cagons, cap al sud. Cada xiquet sols tenia una llibreta, aprofitada al màxim, calia escriure amb bona lletra després de posar la data cada dia i resoldre operacions sense desbalafiar l’espai. Era el temps en que si queies malalt passaves una setmana al llit, en la temporada de les olives, si feies falta, anaves a plegar olives, si nevava fèiem festa i esperavem la plutja per calçar-se les Katiusques. Quan tornaves tot seguia igual, no havíem perdut res ni s’ havíem retrassat. Tot era essencial en la nostra vida, el berenar a les cinc quan sortíem al temps que jugàvem pel poble, en diumenge anar a missa i al cine per la vesprada o al patronat a fer una partida. No teníem ni extraescolars, ni músiques ni anglés tan sols, i no tots els dies, un poquet de deures que havíem de fer i si no, sabies que algun càstig cauria: copiar 25 voltes “fare el deure”, un estironet de monyo o una estona cara a la paret. Era temps de dies llargs,cursos llargs, hiverns de fred i vacances també llargues. Eren temps de pocs joguets i molt de jugar, amb creativitat, d’un pal fèiem una pistola i d’una llanda un baló, amb un cartró al cul es tiravem per un esgolador i si descarregaven un muntó d'arena per a un obra allà que anavem a fer túnels i carreteres. Si era estiu jugàvem al riu, en primavera a cercar nius i en hivern a correr pels carrers o futbol a la plaça. I en fer-se de nit a casa. D.Daniel,D.Antonio, Donya Rita i Donya Milagro bregaven diariament amb trenta o quaranta alumnes per a que aprengueren a llegir, les provincies o els rius d'Espanya, quants quilos tenia l'arrova o quants diners et restavem després d'anar a fer un mandao a la mare mentre que ells esperaven ansiosos el moment del pati o de tornar a casa, o somniaven mirant al cel per la finestra.