dissabte, 23 de gener del 2021

EL GOSSET DEL RECTOR

 

                Això era un poble, no molt allunyat d’aquest on feia calor en estiu i fred en hivern, les figues es collien per setembre i les faves quan era l’hora, i on vivia, feia missa i predicava un rector que havia estudiat molt i durant molt de temps en el seminari, estudis que li servien per a ser un entés en temes teològics i cristològics però no tant en temes mundans o al menys en tots els temes mundans com més endavant veurem.

                El rector tenia un gosset, boniquet i espavilaet, que li feia companyia i a que estimava molt. El  rector també tenia un sagristà que l’ajudava amb totes les coses i treballs referents a l’església: Obria i tancava l’edifici a les hores, tocava les senyal de missa, revoltejava, encenia llums, ciris, en fi, procurava que tot estaguera en ordre. Però també era un vividor, li agradava menjar, beure i gaudir dels plaers de la vida. Veien l’estima que el rector tenia pel seu gos va pensar com podia aprofitar-se d’aquella situació i un dia parlant amb ell:

-Senyor rector eixe gos que vostè té sembla molt llest: per la forma que el mira i com respon a les seues ordres sembla que ho entén tot.

-Si, si que es llest i està sempre pendent de mi i m’acompanya a tots els llocs.-

-Sols li falta una cosa

-Quina cosa?

-saber parlar.

-Home, això en un gos...

-No crega, que l’altre dia vaig sentir a uns forasters que comentaven que en Valencia hi ha una un lloc on ensenyen a parlar als gossos.

-Això es possible?

-Doncs no ho sé, però res costaria intentar-ho, mirant l’estima que vostè té pel seu gosset pagaria la pena.

                El senyor rector ho va pensar bé i va decidir intentar-ho. Li va donar diners al sagristà  per al viatge, estança i els estudis del gos i el va enviar cap a València. El sagristà va agarrar al gosset i els diners  i cap a Valencia. Va pujar al tren i en el viatge quan va veure que passaven per damunt d’un pont va agarrar al gosset en un grapat i per la finestra que el va llançar.

                Ja en València es va pegar una setmana de collons de rei, com sol dir-se, menjant, bevent i gaudint dels plaers de la ciutat. Quan els diners es van acabar va retornar al poble. Ja en el poble va anar a veure al rector.

-Com ha anat?  Conta’m, conta’m. Estic desitjant saber com li va al meu gosset.

-Molt bé, m’han donat moltes esperances de que el gos puga parlar, però això portaarà un temps, lògicament no es pot ensenyar-li a u a parlar en uns dies i he quedat amb ells que cada cert tems aniré a veure com evoluciona i pagar els honoraris.

-Perfecte, el que fa faça falta tu m’ho dius. Tu saps si puguera parlar amb el meu gos amb el que jo l’estime!

                Al cap d’un temps ell sagristà cap a Valéncia amb la butxaca plena. I a viure uns dies a tota gana.

                Al seu retorn les mateixes explicacions:

-Va mot bé, ja comencen a veure’s els progressos, estan molt contens dels resultats, jo ho vaig vorer amb els meus ulls.

-Però parla?

- Ja comença a dir alguna coseta, a més posa molt d’interès.

I així anava passant el temps i el sagristà anava fent viatges a València. Però el rector va començar a malpensar veient que allò s’allargava molt i li costava molt diners. Així que un dia li va dir al Sagristà:

-Ves a Valencià i porta’m al gos que vull veure jo els resultats.

                El sagristà va partir cap a Valencia amb la butxaca plena a gaudir dels plaers de la ciutat per darrera vegada. Al cap d’uns quants dies, com sempre quant els diners s’havien esgotat, va tornar al poble i es va dirigir cap la casa Badia on vivia el rector. Quan el rector el va veure que tornava tot sol es va dirigir cap a d’ell:

-Però no vaig quedar amb tu que em portaries al meu gos.

- Calle senyor Rector que vull contar-li.

-Que ha passat?

- Vaig arribar i després d’assegurar-me el mestre de gossos que ja era capaç de parlar i dir frases senceres me’l van traure  i el gos només veure’m sap que em va dir?:

- Que et va dir?

- No se si dir-li-ho!

-Digues, digues, que estic impacient!

-Doncs en va demanar: el meu amo, el senyor rector, encara es gita tots els dies amb l’ama?

-I que vas fer?

- Doncs, no em vaig poder resistir que parlara així de vostè, i d’una barrada el vaig matar.

- Molt bé que vas fer!

 

Així esdevé que

de la ignorància dels babaus

els pillets se n’aprofiten.

I els secrets amagats,

arribat el moment,

en el seu benefici  utilitzen.

  Així em va ser contat per l'amic Joan Soler.

Albaida 2020

 

 

 

 

 

divendres, 15 de gener del 2021

D.RAFAEL PÉREZ I PÉREZ

 

Rafael Pérez rodejat dels seus alumnes.

         Rafael Pérez i Pérez va nàixer Quatretondeta un 18 de setembre de 1891 i va morir al mateix poble el 24 d’abril de 1971 on resta soterrat. Este home, mestre de professió, va ser molt popular en els anys quaranta i cinquanta del S. XX  per les novel·les que va escriure del denominat gènere rosa. Entre 1922 i 1970 va escriure mes de 160 novel·les, moltes d’elles d’ambientació histórica i algunes en l’Edat Mitjana. La seua popularitat es veu reflexada en els més de 5 milions d’exemplars que va vendre. Després este tipus de novel·la va decaure en popularitat. Dons bé , com a mestre va estar destinat en Benilloba on va exercir a principis de la década dels trenta. No sé el cursos que ací va estar, però com a record resta esta foto amb els seus alumnes i el dubte de si algun lloc o personatge inspiraria alguna de les seues novel·les.

divendres, 1 de gener del 2021

QUINTOS

Quintos i músics  en la plaça del Castell

        El dia de Capdany, tradicionalment, els quintos han pegat la volta. Els dies d’abans ja havien fet algun sopar per anar muntant les cançons, treballant de valent la imaginació per er posar una lletra divertida al tems que fer-la rimar. Arribat el dia, el quintos acompanyats del músics ( de corda) anaven per tot el poble cantant al temps que demanaven diners per les cases i als llocs on es concentrava la gent: bars,eixida de missa... Es deia que antigament els diners arreplegats els enviaven als joves que feien el servei militar a l’Àfrica, però el que es feia era un bon dinar per a quintos i músics. Era la forma d’acomiadament pel temps que passarien fora, de presentar-se els joves que eixe any serien cridats per fer el servei militar, de informar de seu pas a l’edat adulta, de la joventut a l’homenia.

La mateixa quinta en el carrer Nou