divendres, 30 de desembre de 2011

LA VOLTA DELS QUINTOS


L’any 2001 es va incorporar a l’exèrcit espanyol l’últim reemplaçament de soldats reclutats de forma obligatòria. S’ havia acabat amb un període de 231 anys de Servei Militar Obligatori que va començar en el regnat de Carles III amb ”La Real Ordenanza de Reemplazo Anual del Ejército con el Servicio Obligatorio” de 1770 que estipulava l’elecció, per sorteig, d’una quinta anual d’els homes compresos entre els 17 i 36 anys per completar el cup de la recluta voluntària. Des d’aquesta data fins fa 10 anys tots els joves devien de fer allò que popularment s’anomena la “mili”. Exceptuant, clar està, alguns que es lliuraven per sort, malaltia o invalidesa i fins i tot per diners ( es a dir, per redempció monetària) tot i que depenent de l’ època que tractem. Les darreres dècades el procediment que es seguia era el següent: L’ any que el jove complia l’edat elegida, per exemple 20 anys, era reclutat. Se’l cridava a l’ajuntament del poble, on hi era tallat, és a dir, era pesat i mesurat, i si calia podia presentar alguna objecció. Mes endavant era sortejat: per sorts es repartien els llocs on cadascú aniria destinat. L’any següent, quan complia 21, s’ incorporava al servei en el reemplaçament que li toqués segons la data de naixement.
     Aquesta etapa, la de fer la “mili”, era un punt d’ inflexió important en la vida de qualsevol home. Suposava un canvi radical en la forma de vida durant un període de temps prou llarg ( dos, tres, quatre, i fins i tot més anys); on es vivien noves experiències, es convivia amb gent nova, es viatjava a indrets llunyans, en un temps en que la gent no eixia, pràcticament,del seu poble o com a molt s’acostava, per unes hores, a algun altre poble de la comarca. Amb el servei militar s’adquiria independència i autonomia, tot i que obligats per les circumstàncies. En la consciència popular estava molt assolida la idea de que en la mili es feien els homes.És a dir, s’ hi aconseguia el grau de persona adulta, capaç de fer-li cara a la vida de forma diferent, d’assumir altres responsabilitats, en definitiva, de ser un ciutadà útil per la societat.
     Aquests moments de tanta transcendència foren els que impulsaren el naixement d’una festa al voltant d’aquestes circumstàncies: la FESTA DELS QUINTOS.Festa que s’ha celebrat i es celebra en Benilloba. Quintos eren els joves cridats per fer el servei militar,i per tant, quedaven inclosos en esta etapa de trànsit de la joventut a la maduresa. Aleshores organitzaven i eren els protagonistes de la festa, que es feia per donar-se a conèixer al poble i per celebra-ho. L’origen del mot “quinto” ve del fet de que, en un principi, tan sols es reclutava una quinta part de tota la població inclosa en el grup d’ edat assenyalat.Aquesta festa dels quintos ha estat molt popular per tot el estat espanyol i també ací en la nostra terra son molts els pobles on es celebrava i encara avui es celebra. Però nosaltres es centrarem en la festa del nostre poble que anomenem LA VOLTA DELS QUINTOS i que encara hui es manté viva. L’ objectiu d’ aquest article serà el descriure-la per estudiar-la i analitzar-la, i en el millor dels casos fer-la reviure a tots aquells que l’hem viscuda.
     Primer que res, hem de dir que aquesta festa coincideix amb les festes de Nadal en cara que no tinga res que veure amb ella: una és una festa religiosa i l’altra profana. La seua superposició es deguda a que davant l’entrada d’un nou any els joves que havien de ser cridats a files començaven a preparar-se amb la finalitat d’ anunciar-ho i de acomiadar-se de la resta del poble. I això s’ havia de fer el primer dia de l’any, el dia de Capdany, no es pot ajornar, davant un any nou s’enceta un període també nou de la vida.
    El principal acte festiu és la volta que pegaran al poble, que dona nom a la festa i que es realitza el dia de Capdany a migdia. Però abans d’aquest dia els quintos s’han reunit algunes nits per assajar; al voltant d’ un bon soparet , quintos i músics preparen la lletra de les cançons i les adapten a una música que es la tradicional en esta festa . Normalment, es fa una cançoneta per cada quinto, a més d’una per tota la quinta, una altra per les quintes, per al poble de Benilloba, per a l’alcalde i per el rector. Una vegada composada la cobla i adaptada al passatge musical s’assaja amb la finalitat d’ harmonitzar, el màxim possible, música i veus. La qual cosa moltes vegades era impossible de realitzar i els músics havien de fer grans esforços per adaptar-se a unes veus amb tanta voluntat com poc encert.
    Arribat el 31 de desembre, la vespra, i de vesprada es realitza el Lliurament de Vares. Aquest és un acte simbòlic. La vara dels quintos i que portarà l’alcalde de la quinta simbolitza el poder, i l’acte, el seu traspàs d’ un alcalde al seu successor, el relleu d’ una quinta per una altra. No es tracta de res més que d’ emular el traspàs del poder polític a l’ajuntament del poble, quan un nou alcalde recull el poder del seu predecessor. De vesprada, les dues quintes es reuneixin en un bar del poble i al voltant d’ una taula amb el seu aperitiu en el que els nous quintos obsequien als anteriors, el nou alcalde rep la vara de l’anterior al temps que diu algunes paraules d’ agraïment i d’ amistat. La vara consisteix en un pal d’ una llargària d’ 1’50 m. aproximadament i del qual, des de la part superior, li pengen unes cintes de colors que cauen paral·leles a d’ell. Les cintes han estat elaborades per les quintes, es a dir, les xiques nascudes el mateix any que els quintos. Hi ha una per cada quinto ( xic o xica ), això és , tantes com persones nascudes el mateix any. Cada cinta porta un nom acompanyat d’ alguna frase que es refereix a alguna característica de la persona, pot ser en to seriós però quasi sempre és de caràcter burlesc o satíric. Les cintes són de colors variats i així, la vara queda molt adornada.
     En acabar aquest acte la quinta ja ha quedat constituïda, amb la diferència entre l’ alcalde, elegit per ser el primer nascut de l’ any, que és el que encarna el poder, encara que el seu poder serà simbòlic i similar al de qualsevol altre quinto, i la resta dels quintos. Aquests representen, també de forma simbòlica, al poble en la seua totalitat. D’ entre ells es diferència un, el més xicotet, el darrer nascut en la quinta. Aquest serà el que pagarà el bacallà. Efectivament ell és el que compra un bacallà gran, sencer, salat, que podia pesar uns quants quilos i que en la Volta el durà penjat a l’ esquena, d’on la gent anirà esgardissant trossets per menjar-se’ls. Dintre sempre de la meua opinió, aquest representaria al badoc, al simple, es a dir, aquelles persones que pel seu caràcter bondadós, carreguen en allò que els demés no volen.
    Es pot seguir un paral·lelisme entre la distribució del poder en el poble i el de la quinta, encara que vist des de l’òptica simplista d’uns joves que utilitzen com element diferenciador la data del naixement, per així, evitar possibles controvèrsies. Recordem que quan un jove torna del servei militar era considerat com home dintre de la consciència col·lectiva i pot assumir les funcions com tal.
    La nit de capdany soparan tots junts, músics i quintos. I aquesta nit encara, acabat d’ encetar l’ any pegaran la primera volteta pel poble. Aniran a cantar-li primer a l’ Alcalde i després al Rector , probablement les cançons compostes per a ells . Aquests podran convidar-los a entrar a sa casa per obsequiar-los amb qualsevol cosa tot i que depèn dels anys i les circumstàncies. Podríem dir que açò seria una forma simbòlica de presentar-se, la nova quinta, a les autoritats del poble i demanar permís per realitzar la seua festa. A continuació cantaran algunes cançons més pel poble abans de retirar-se.
     El dia de Capdany , el dia gran per els quintos, el dia de la Festa, de matí es reuneixen per esmorzar. Més tard, cap a migdia, preferiblement en acabar-se la Missa Major, per aprofitar la concentració de gent, comença la Volta dels quintos. L’ acte que dona el nom a la festa. Quan la Plaça de l’església esta plena de gent comencen les primeres cançons acompanyades per la música dels instruments de corda ( guitarres, bandúrries, llaüts ). En acabar de cantar passen la bossa o algun barret militar per a que els espectadors deixen la voluntat per als quintos. Després segueixen pel carrer S. Caietà, plaça del Castell, on tornen a cantar alhora que van per les cases demanant i les dones posen allò que estimen oportú. Entre cançons i visites a les cases continua la volta al poble, aturant-se en totes les places i també en casinos, bars o llocs on hi ha gent reunida. En acabar, quintos i músics dinen tots junts per celebrar la festa al voltant d’ un bon àpat.
     Els músics no cobren, tan sols són convidats a dinar i tots els diners arreplegats s’ utilitzen per pagar-lo. He escoltat comentaris que parlen de que en temps passats, aquest diners els hi feien arribar als soldats del poble que estaven destinats a l’Àfrica, però açò avui es difícil de confirmar.
     La festa dels quintos consisteix, bàsicament, en aquests actes que he descrit. Avui en dia i des de fa alguns anys els quintos s’ han encarregat d’organitzar altres actes festius, com és la Cavalcada dels Reis i també les danses Esta és la causa de que està arribant-se a confondre els quintos amb els majorals de danses, quan són dos personatges ben diferenciats: el quinto és el jove que, per la seua edat, va a ser reclutat i el majoral, també anomenat majoral de setmana,és el jove encarregat de l’ organització de les danses. Aquests majorals eren destriats entre tots els joves, o no tan joves, amb l’única condició de ser fadrins ( això és, no estar casats), perquè les danses son la festa dels fadrins. La coincidència produïda pel fet de que també els quintos solen ser fadrins farà que a partir d’ una determinada data, difícil de precisar, però que calcule que seria a finals de la década dels anys 50 del S. XX, passaran a organitzar també la festa de les danses. Amb el pas del temps i la unificació de funcions s’ arribat a assimilar de forma equivocada majorals i quintos, per això vull tornar a recalcar la diferència: La festa dels quintos es la volta del dia capdany. Les danses , tradicionalment, ha estat la festa dels fadrins.
     Encara ens resta parlar de les cançons dels quintos , que es componen cada any de nou, de manera que es puguen adaptar a la música.
     L’ estructura d’ elles es sempre la mateixa, consten de quatre versos de set ó huit síl·labes. Si és de set, s’allarga la darrera síl·laba accentuada per fer-la coincidir amb la música. La rima sol ser variable. És canten de forma seguida els quatre versos, a continuació es repeteix l’últim i després el primer.La lletra pot ser molt variada, però sempre s’ha de tenir cura d’ adaptar-la a la música, la qual cosa fa que es reduïsquen les possibilitats. El nombre de cançons varia segons els quintos que hi hagen, però després n’hi han unes quantes fixes que són: les dedicades al poble de Benilloba, a l’alcalde, al rector, a la quinta i a les quintes. Els temes que s’utilitzen són els propis de joves: els que fan referència a les dones, a la taula (amb les dues vessants de menjar i beure), a trets característics de les persones al·ludides o bé del físic, o bé del caràcter, o de l’ ofici. De vegades se li dona un to crític com, per exemple, la cançoneta que li vàrem fer la meua quinta al rector:
En la plaça de l’omet
Hi ha un rector molt baixotet
Que li diuen Joaquinet
I vol fer-se en el poblet.
No cal escriure més cançons perquè n’hi han moltes i molt variades i tothom coneix al menys les seues .
     Fa ja deu anys que ha desaparegut el Servei Militar Obligatori. Els joves ja no tenen que fer la “mili” i per tant no s’ hi han de acomiadar de ningú. Aleshores, que passarà amb la festa? De moment es manté, i el dia de Capdany continua pegant-se la volta però ja buida del seu significat. Com en moltes altres festes ha desaparegut el substrat ideològic que és el que li donava sentit a la festa. I si no volem que desaparega hem de vigilar-la i tenir cura d’ ella perquè forma part de la nostra tradició i és un element importat del nostre patrimoni col·lectiu. A més és un bé que hem rebut en herència i que estem obligats a transmetre als nostres fills en les mateixes o millors condicions.

Enric Morrió


Revista de Festes de 2004

     La base musical sobre la que es canta la cançó, és d’ una Jota. Desprès d’ una introducció formada per una coneguda Jota Aragonesa, composada per una sèrie d’ acords, principalment en la tonalitat de La Major, l’ inici de la melodia es produeix en el segon temps del segon compàs, inici acéfal; totes les frases són de huit compassos que es repeteixen, donant lloc a una segona frase també de huit compassos, que es una variació de la primera, i darrere d’esta i sobre la dominant es canten les populars estrofes que any darrere any els quintos escriuen sobre cadascú del grup.
    Després de cantar les estrofes de cada cançó, continua la música sense interrupció, amb una altra variant de la jota.
     L’ acompanyament és exclusivament instrumental, i va a càrrec de les guitarres que principalment utilitzen els acords de tònica i dominant en forma de vals, introduint puntualment algun acord substitut.
    Com l’estructura es simple i molt rígida, les variacions es poden fer simultàniament sense que açò provoque dissonància alguna, depenent, això si de la mestria dels intèrprets.


Jose J. Alvado



dissabte, 17 de desembre de 2011

Busquem!!!



              Esta imatge si que crec que serà mes fàcil d’encertar. Però estic segur que es podran comptar per desenes els benillobers que no han passat per ací i per tant no saben on està. Vinga animeu-se a participar.
On està?



Corretgeta descoberta!
Molt bé Marissa! Ho has encertat. Però pense que era molt fàcil per a tots els que han pujat alguna vegada. És el darrer tram de l’escala que puja al campanar, que arranca des del rellotge al qual s’accedeix per la porta que es veu a la foto. És un tros d’escala mes dificultós, ja que és  més estreta i puja de forma helicoïdal amb uns esglaons també més estrets i de forma triangular , més amples al costat de la paret i més estrets en l’eix de l’escala. Es la solució  constructiva per accedir amb menys espai,però mes desnivell, des de l’anterior tram d’escala,més ampla i amb menor desnivell, al  cos de les campanes.






diumenge, 11 de desembre de 2011

Llavador de dalt


Llavador - foto montaje





Des de el primer esglaó  ja s’ escomençava  a sentir el soroll de  l’aigua al caure per la cascada que feia al rebassar el paretó que tancava el safareig.  El xafardeig de les dones ho animava:

-          Vos heu enterat que …    esta altra vegada embarassada

-          Dons, ja en té tres, i el últim encara no ha fet l’any.

-          No sé  com podran viure…

L’aigua , amb el sabó que duia , al caure  feia  una escuma que s’ amuntegava atrapada entre les herbes que creixien a l’ inici de la sèquia. El mentider continuava bullint.

-          Ha tingut unes paraules amb la veïna.

-          Tan amigues que eren?

-          Dons, ja veus.

Mentre les mans roges de fregar continuaven fent relliscar un puny contra l’altre  i el  filet de sabó s’esmunyia per la pedra llisa fins  caure  a l’aigua i continuar  surant lentament.

Al fons, un poc apartada , cobert el cap amb un vel negre,una dona callada llança am força el  llençol per rentar-lo, després l’ arreplega i escorre enroscant-lo amb la força d’unes mans adobades per la feina i el fred  . L’educació rebuda no li permet parlar, tampoc els ànims l’acompanyen .
                Un dia va arreplegar la roba neta i la va posar dintre del cossi , el va agafar per les anses i amb la destresa de haver-ho fet moltes vegades, el va posar damunt del cap i lentament , però amb molta seguretat ,va eixir i pujar per ultima vegada els esglaons, sen se mirar cap arrere. Una porta es va tancar, ja no hi va baixar mai ningú més. Els temps havien canviat. La sèquia va deixar de dur aigua. Poc a poc va restar abandonat. Ja ningú li feia cas. I després a vingut  tot el demés. Arrimeu-se i  voreu com resta part de la nostra història. Escolteu  i sentireu  la nostra memòria. Mirem-se i  vorem la estima que ens tenim.

dissabte, 3 de desembre de 2011

CONEIXEM?

Abans era prou habitual sentir l’expressió     ANAR PER DARRERE   (EL POBLE).Ara cada vegada se sent menys. El canvi d’hàbits socials,de costums  i de comportament ha fet que esta  expressió ja no tinga tant de sentit però encara hi ha qui la utilitza i, a més,la posa en pràctica. Sabríeu dir que com s’aplicava i quin sentit tenia?



Corretgeta descoberta!
Des de sempre, en el nostre poble, com en tots els altres, dintre la xarxa de carrers hi ha una distribució jeràrquica: un carrers són considerats principals, i en el nostre cas seria el Carrer Major(el seu nom ja per si sols ho indica),plaça l’església i també podria fer-se extensiu a la plaça Olmet, i altres secundaris. Per este carrer transcorren els principals actes de la vida del poble:festes, mercat,cercaviles,processons,bodes,acompanyaments,soterrars,etc.La resta de carrers estan considerats  com ha secundaris,encara que dintre d’ells també hi haurien uns millors que altres,bé per la situació,per la grandària o fins hi tot pels veïns que l’habiten. Dintre de la consciència col·lectiva, i sense ser una norma  escrita en cap lloc, es considerava i encara,per a certa  gent , es considera que per a circular per aquest carrers i llocs principals hi havia que fer-ho amb certa consideració i decor, no s’hi podia circular  de qualsevol forma,i havia que anar vestit en condicions,hi havia que anar ,com sol dir-se,arreglat i en diumenges i festius,mudat. Aleshores quan algú tenia que passar pel carrer major i considerava que no anava de forma adequada buscava una via alternativa per anar allà on volia. Açò ara ens sembla estrany, però era normal que per anar a les escoles des de la plaça el Castell s’anara per l‘avinguda , carrer Santa Ana i la tapia o que per anar  a l‘Església   s’utilitzara  el carrer S. Joan i l’abadia. Quan una persona utilitzava un itinerari d’estos dia que anava per darrere el Poble. Així,per exemple,es dia:”Com no m’he  canviat he a ant a comprar per darrere el poble”,”per no canviar-me m’he posat damunt l’abric i he anat per darrere el poble”,”He eixit de la feina amb roba de treballar i he anat per darrere el poble”.Estes eren frases habituals. Fins i tot quan es portava dol per algú, i sobre tot en les dones, s’anava per darrere el poble. A més,  en un soterrar el homes anaven a l’església darrere el difunt però les dones anaven per darrere el poble i al sortir de l’església els homes donaven el”Pésame “ a la plaça i acompanyaven al difunt per carrer major fins acomiadar-lo, mentre que les dones donaven el “Pésame” dintre l’església i quan eixien anaven a casa per darrere el poble o siga utilitzant vies alternatives a la principal. Encara hui veig  gent que, encara que fent un recorregut més llarg,va per darrere el poble.

dissabte, 26 de novembre de 2011

RENÀIXER



Sssss…Ara que tothom dorm
i  ningú no em sent
anem a fer una cançó
de la corfa de l’ametla
i de la pell del meló:

Blaia ,Ginés , Blanca
que ell no ho sap?
Sivestra,Boier,Sanxa,
ací tot el món cap.

Bellota,Cabrerot,Bajoca,
Fesol,Feva ,Figueta,
alerta!que també et toca,
Pina,Pinyó i l’aieta.

Hi ha Esquilador,Estanquera i Ferrer,
de res hem de patir
Fustera,Pintor,Palleter
encerclats de murs per obrir.

Hi habita la Formiga,la Rabosa i la Rata,
la Gallina,el Poll,la Xota,
el Conill,el Soliguer i la Gata.
Tots plegats a la granja
del respecte i la tolerància.

Rastrapeus,Taconera,
Delscrits,Correncinc,
Florido,Pajarera.
Obispo,Noi,Lloroses,
Xorla,Paraigüera,
Malancara,Horques,
Cella,Palomo,Pentinat,
Corason,Dolç i Mostoses.

Ssss…Baixeu la veu,
que el sol ja traspunta,
un poble que desperta,
Encara no hi són tots!
la  foscor que s’allunya.



diumenge, 13 de novembre de 2011

Busquem!!!


 Ja sabeu de que tracta el joc.Heu d'endevinar
1.Que és el que veieu?
2.On Està?
Animeu-se que és fàcil.

Corretgeta descoberta!
La foto pertany a dos arcs  de la canal o aqüeducte del Mas dels Capellans. Esta canal es la que fa servir el reg de Boires per dur l’aigua d’una ribera a l’altra del riu de Gorga. La sèquia del Rec de Boires arrancava de l’assut que hi havia un poc més avall del Salt i derivava l’aigua a una sèquia que anava per la ribera dreta del riu fins al Mas dels Capellans,ja en terme de Gorga, i per creuar el riu  es feia servir esta canal que té uns 80 m. de llargària. La canal  o aqüeducte constava d’una paret de maçoneria (pedres redones de riu unides amb morter) sobre la qual estava el caixer de la sèquia fet de carreus rectangulars de pedra. La paret  estava alleugerada per 5 arcs de mig punt o de mitja volta , d’uns 8 metres de diàmetre, fets de rajol macis units per morter .La paret que resta entre els arcs està recolzada per contraforts , als dos costats, també fets  tots ells de maçoneria a excepció dels contraforts central que tenen les cantonades fetes de carreus amb arestes  per oferir menys resistència  a l’aigua de les fortes avingudes. Rajol i pedra s’alternen donant-li un valor estètic a un conjunt construït amb materials rústics o d’arquitectura rural. El conjunt es manté encara en peu sense utilitat i amb cert grau de deteriorament. No està datat encara que pense que és de finals del segle XVIII, perquè és en esta època quan, a conseqüència del creixement econòmic i demogràfic en esta zona i en concret en Benilloba,es fan obres de certa importància en el poble: el molí del Salt,la canal del Barranc de Cuixot,la construcció de l’església tal com la coneixem, etc.

diumenge, 6 de novembre de 2011



Arrima la porta
que no entre el fred
estem en la tardor
i es gela el xiquet.

Els arbres, poc a poc, es despullen,
pel terrós camí s’escampa
l’estora parda de fulles.

La llum també s’apaga,
el pàmpol sec el vent espera,
El reixiu de la nit,tot ho banya.
La vida també s’acaba.

Així li arribarà a l’amor,
en un moment o altre,la seua tardor,
que li ha de servir d’escorça per,
quan arribe la primavera,
passat l’ hivern,
renàixer amb més força.

dimarts, 1 de novembre de 2011

DIA DE LES ÀNIMES

             El dia 2 de Novembre es celebra en la tradició cristiana el dia de les Ànimes. Era la nostra manera de honrar els nostres difunts. I recordeu com ho feiem fins no fa molt? A més d’anar a La Missa que es celebrava la vespra i de portar flors al nostres difunts , les nostres mares i iaies encenien  unes mariposses dintre d’un platet amb oli  que anaven cremant fins acabar-se. Encara recorde la por que ens donava. També es deia...  que el dia les ànimes les dones només alçar-se pel matí fein el llit perquè no volien que cap ànimeta  s’amagara dintre d’ell i en fera cap de les seues.

CONEIXEM?


             Encetem un altre joc. És tracta de  endevinar el significat de paraules nostres que s’han utilitzat molt  i que coneixem, però que cada vegada les utilitzem menys. L a paraula que propose per al joc  és :  MENUT.El diccionari la defineix com cosa de poc volum, però nosaltres com L’utilitzem?


Corretgeta descoberta!
El mot MENUT el diccionari el defineix com una cosa de poc tamany, també, com algú ha dit ,nosaltres l’ utilitzem per anomenar el xicotet de la casa i també la gastàvem,com també heu dit ,per referir-se a les monedes de poc valor. Per a nosaltres menuts eren les perres i els cèntims. Ara cada vegada ,per desgracia, la gastem menys però es una paraula molt nostra i sabeu perquè? El Menut era una moneda acunyada per Jaume I en 1247, de poc valor,equivalent al reial. I que nosaltres encara seguíem utilitzant-la després de tant de temps. Fem l’esforç i que este mot arribe als nostres fills.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

LA COMANDA DE XAVIER




             Fa ja molt de temps…Tal vegada massa per poder recordar-ho,però poc per haver-ho oblidat, quan la rancúnia havia fet niu en l’ànima de moltes persones, una grossa boira s’havia glapat als nassos del poderosos, les voluntats mes extremes creixien arreu dels camps i una pluja d’intolerància amerava la terra sembrada, encara hi havia lloc per històries quotidianes.
            En el carrer les Eres d’este poble tan prop a nosaltres i que tots coneixem vivia Batistet. Batistet encara que tenia l’edat de ser un xiquet havia de fer algunes tasques obligat com estava, per tenir tres germans, un pare que anava ocupat des de l’eixida del sol fins la seua posta i  per viure en un temps en que totes les hores del dia eren poques per complir amb les moltes coses necessàries en el que viure  diari: anava a per aigua a la font amb el botijó, dedicava una estona per anar al riu a fer llenya, amb el cabàs al coll anava a fer margall pels conills, li portava l’esmorzar al pare i ... moltes coses més.
            A la pardavall de sa casa vivia Xavier amb la seua madrastra vídua. Este treballava les terres que havia heretat de son pare i a més feia jornals  quan el buscaven. Tot era poc per dur una casa endavant i estalviar alguns diners per si un dia volia casar-se.
            Un dia Xavier, tan prompte com es va despertar, es va posar a pensar en totes les coses que tenia que fer per anar organitzant-se la jornada: havia quedat amb Pere “el de la plaça” per a cavar-li l’horta que tenia en la Volta del Pont, també havia de dur una càrrega de llenya a Alcoi que ja feia dies que li l’havien encomanada. Cavil·lejant mentre desdejunava va pensar en demanar-li al seu veí de la partdamunt si el seu xicon podia ajudar-lo.
-Toni, el teu fill Batistet duria  el meu ase amb una càrrega de llenya fins Alcoi. Jo li ajudaria a carregar i li donaria l’adreça on tindria que anar.
-Clar home, ara mateix li ho dic i de segur que està encantat de ajudar-te i a més d’anar a Alcoi!
Al moment i amb les primeres clarors del dia ja estaven els dos, Xavier i Batistet, aparellant l’ase: Xavier li va posar l’albarda, li va apretar la singla i una vegada lligada la sària entre els dos van anar carregant la llenya del muntó que hi havia dintre del corral.
Batistet va traure l’ase de casa amb la càrrega de llenya feta  i ben assegurada, lligada amb una corda per a que amb el sacsejar de camí no es perdera cap d’ascla. Es va tirar el ramal al coll i ell davant i el  ase darrere es van enfilar carrer avall  per agarrar la carretera que els duria a Alcoi i amb el sol fora, encara que no calfava, van creuar el pont amb el ritme ràpid característic d’aquests animals. Allà per el xorrador arribarien a la zona ja solejada.
-Tinc que anar al carrer S. Nicolau nº 62 i preguntar per la tia Maria. Abans creuaré el pont del viaducte ,entraré en la plaça i després giraré cap el carrer S. Nicolau i cap amunt fins trobar la casa que m’han dit  -Anava pensant en la comanda mentre caminava.
Arribant a Penelles es va creuar amb un carro que baixava cap a Benilloba al qui va desitjar bon dia. També va vore algun llaurador que trafegant pel bancal complia en les seus tasques. Saludant a uns i a altres es sentia acompanyat en el seu viatge.
Xavier amb l’aixada al cabàs, i este al coll, va baixar  fins l’horta que havia de cavar. De seguida es va posar a la feina,va obrir tall i eixatada rere eixatada avançava  poc a poc, deixant darrere la terra girada, coberta de terrosos que després esclafava.
Batistet ja havia creuat la zona abancalada, ara el camí s’endinsava per la serra on el pins i carrasques projectaven la seua ombra de forma continua, lliurant-lo del sol. Ja faltava poc per a Fontanelles, i va pensar que  pararia un moment a la font per beure. Ara era l’ase el que caminava davant mentre que ell, agafat a la cua, s’ajudava en la seua marxa per un camí que s’empinava cada vegada més.
Caminava satisfet, sentint-se major, capaç de fer esta feina: anar fins Alcoi, buscar el lloc i la persona que li havien dit, descarregar, cobrar i tornar a casa. I tot, ell sol i per ajudar al seu amic. L’ase marcava el pas, el soroll monòton de les seus potes el ritme  i Batistet escoltava el trinar d’algun pardal,que aliè al temps en que vivia, encara s’atrevia a esbrinar.
Anava per l’Ull de Moro quan va vore Alcoi des de dalt, estès als seus peus. L’animal va accelerar el pas, bé per que havia vist el seu destí, bé perquè el camí havia canviat i ara era cap avall i era aspentat per la seua mateixa càrrega.
Va travessar el pont desprès de quedar impressionat per l’imponent edifici reconvertit en hospital. Ja feia un centenar de metres que es creuava, cada vegada més, amb gent als que mirava  a la cara, com si els coneguera, per saludar-los com feia en el seu poble. Però  ací era una ullada ràpida, d’uns a altres sense poder detenir-se en ningú: persones desconegudes que es movien a diferent ritme i direcció però amb un ordre intern lògic, particular, individual, impossible de determinar. El carrer es va empinar a l’encarar la costera cap a la plaça i ell i l’animal varen relaxar el seu pas com si de repent haguera aparegut la cansera després de recórrer el 11 Kilòmetres que separaven el poble de la ciutat. Va girar cap a l’esquerra una vegada dintre de la plaça per endinsar-se en el carrer S.Nicolau. Ja estava al carrer que buscava ara calia fixar-se en els nombres de les cases que apareixia dalt de cada porta.
Al trobar la casa que buscava va tocar a la porta i després d’uns minuts va eixir una dona major:
-          Que volies?
-          Bon dia! Es vosté Maria?...Vinc de part de Xavier de Benilloba a dur-li una carrega de llenya. On vol que la descarregue.
-          Bon dia! Ja feia dies que l’esperava. Em ve molt bé perquè ja no tenia llenya i la necessitava. Però a Xavier li ha passat algo?
-          No,esta bé, però tenia molta feina i m’ha enviat a mi.
-          Descarrega-la ací a la porta. I...Podries ajudar-me a entrar-la a casa? Tu ets de Benilloba? De qui?Jo vivia a Benilloba,en el carrer Sta. Ana però per les obligacions del meu home se’n vàrem vindre a viure ací.
I mentre xerrava Batistet anava fent  la seua feina.
Xavier continuava amb la seua tasca, després de tres hores ja es veia el tall avançat. L’horta no era gran i si anava així a l’hora de dinar estaria tota cavada,encara que començava a sentir-se el braços cansats i l’esquena adolorida. Per tal d’estirar-se es va plantar mirant cap el cel i aleshores va sentir una remor de fons, llunyana encara, però que el van posar en alerta. No podia ser! Una altra vegada! L’expressió de la cara va anar canviant-li a mesura que s’imaginava el pitjor. No s’ho va pensar dues vegades, va soltar l’aixada a terra i va  eixir de l’horta de presa,va agafar  la vora de la sèquia que el duia fins el camí i allargant el pas va pujar fins la carretera, enfilant-se en direcció cap Alcoi. Havien passat uns minuts i el soroll havia pujat un poc, en la seua intensitat. Sense deixar de caminar va mirar cap a llevant d’ on semblava que venia la remor, però no va veure res encara.
Continuava el camí accelerant el pas, cada vegada més, mentre pensava on estaria Batistet: hauria arribat ja? Estaria en Alcoi encara?Havia passat la creu quan es va tornar a girar a mirar cap al cel i va veure, per primera vegada, la silueta dels avions retallada sobre un cel blau de llevant, avançant lentament,carregats com anaven de por i destrucció.
Xavier anava cada vegada més apresa,sense adonar-se’n de com accelerava el seu ritme,com creixia el seu esforç, pensant com anava en Batistet i amb l’esperança d’arribar abans que aquelles aus de destrucció.
Va passar pel Mas de Barratxina ja corrent,amb la mirada cap al davant fixa on posava els peus,assegurant cada  passa  en un camí irregular,on les pedres i clots s’alternaven per no deixar un lloc suficient on recolzar-los. Pensant en avançar en un camí que es feia llarg, massa llarg, etern. I quan este camí  experimentava una lleugera pujada, allà per Penelles, va oïr la primera explosió, havia esclatat l’ infern. Esta va ser seguida d’altres i moltes més, a vegades superposades, i a vegades continues a intervals irregulars,sense cap ordre.
-Que  seria de Batistet? Estaria amagat? No. Estaria corrent,esglaiat,sense saber on anar,perdut -Pensava Xavier- Déu Meu,com li s’havia ocorregut la idea d’enviar-lo a Alcoi? El pitjor li passava pel cap.
El cor li bategava fort. Les gotes de suor li relliscaven per una cara que ja havia pres el color vermell. No hi havia prou aire en la serra pels pulmons de Xavier. Però ell no se n’adonava absort com estava en els seus pensaments i la mirada fixa en les pedres d’un camí en el que semblava que no avançava al temps que es tornava a empinar. La carretera s’endinsava per les vessants de la Serreta però la seua carrera no minvava, al contrari les fortes detonacions l’impulsaven cap al davant.
Després va vindre un tram de descens que li va permetre recuperar la respiració abans d’encarar una més forta pujada. Xavier pensava que no arribaria a temps. S’imaginava a Batistet perdut per Alcoi, entre gent desconeguda,corrent entre els enderrocs,  desorientat. Tornava a escoltar explosions que retronaven dintre del clot on estava situat un Alcoi tot rodejat de muntanyes. El ressò d’una era interromput per un altra de nova. Quan va arribar dalt del rebolcat  va veure una boira espessa de fum grisenc que ho tapava tot i un olor  fort de sofre cremat li va penetrar pel nas i la boca, dificultant la respiració fatigosa després de la llarga carrera. Sense parar va traure el mocador de la butxaca es va tapar la boca i se’l va lligar darrere el tos. Anava apropant-se a Alcoi i escoltava els avions i els veia desaparèixer entre el fum per soltar de dintre seu tota la destrucció possible.
Allà per l’Ull del Moro, després d’una volta cap a l’esquerra,de sobte, dintre de la cuneta de la carretera i sota unes boges que creixien al marge,va veure el seu ase,al que va conèixer de seguida, ajupit  a terra amb les orelles baixades cap arrere,com no volen escoltar el que passava ben prop,amagant-se d’una realitat que el tenia esglaiat. Al arrimar-se a ell  va vore el costat de Batistet que se n’eixia, amagat com estava,  sota la panxa de l’ase, la saria  i el marge. Tan sols un braç arraulit contra el cos es podia entreveure.
            -Batistet? Estàs ahí?  
I ell va traure el cap entre la saria i la panxa, conforme va poder es va       arrossegar per eixir  i abraçant-se a Xavier va esclatat a plorar.
-Que alegria tinc de vore’t -va encertar a dir.
També l’ase es va alçar,va eixir d’ allí com si ja haguera passat tot el perill. Tots tres agafaren el camí de tornada cap al poble, amb pas ràpid però sense córrer, pel costat del marge, arrecerats de les explosions  que   continuaven escoltant-se.
Al poc de temps deixaren d’oir-les  i les aus del terror s’allunyaren pel llevant,d’ on havien vingut. Batistet es  va soltar a contar, amb paraules que l’eixien a glopades, pugnant per ser pronunciades alhora,com, després de la feina feta i cobrada, al deixar darrere Alcoi havia escoltat el soroll dels avions i, amb el presagi de que  res bo  anava a ocórrer, ell i l’ase van alleujar  el pas . Amb la primera explosió  els va entrar por, més bé pànic i es van tirar a terra, restant allí ajupits. No sabien el temps que havia passat.
               Tot el demés ja el sabem. I ells dos,tots contents, continuaren el camí cap a casa  allà en Benilloba,  a seguir en el viure  dia a dia d’ aquells negres anys de la nostra memòria.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                              
A Gabielet , mon tio (Xavier) i Enrique, mon pare (Batistet) els veritables protagonistes d’esta història.


diumenge, 16 d’octubre de 2011

CAMPANES

         Heu  sentit   un  diumenge  de  matí,   desperts,   arraulits  al  llit,  allargant  allò  que  no  volem que  s’acabe,  el  toc  de  les  campanes?    Heu  escoltat  al  camp,  o quan vas de passeig  o  en  el   treball,   el seu  crit ?  Heu  viscut  l’ impressió  que   produeix  veure   a les  quatre  rodar al teu  voltant,  penetrar  la  mescla  de  sons  per  dintre  teu,  les vibracions  que  ens  transmeten  per  el  cos?   Heu oït  la  barreja  de  la  música  amb  el  seu  volteig ?  S’heu  trobat  a la  plaça  de  l’església  en  els  moments  de  la festa,  quan  es  fon  tot  en  un,  veïns,    música    i  els  seus   sons ?   I  ara digueu-me:      Hi  ha  alguna  sensació similar en  aquest  món?  Alguna  experiència  que   l’ imite?

Caracteristiques de les Campanes:
Maria del Consol:
Dia. 95 cm.
Alt. 80 cm
Pes 496 Kg
Fosa:1959
Sta.Bàrbera:
Dia. 72cm
Alt. 64
Pes 216 Kg
Fosa 1819
Santíssim Crist de la Fe:
Dia. 45
Alt. 37
Pes 53Kg
Fosa 1954
Joaquina:
Dia. 80
Alt. 72
Pes 296 Kg
Fosa 1954

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Auca:400 Anys de la Carta Pobla

          Un dels objectius de la commemoració del 400 aniversari de la Carta Pobla era  que  els Benillobers conegueren  este fet i la seua repercusió en la Història de poble. També que els arribara la informació als xiquets.Per açò es ve escriure esta auca  i els alumnes de l'escola Mare de Deu dels Dolors,assessorats pels seus mestres varen ser els encarregats d'il·lustrar-la. Este va ser el resultat.



dimecres, 5 d’octubre de 2011

Busquem!!!

Busquem!!!
Ja sabeu de que tracta el joc, heu d'endevinar:
1r.Que és?Molt Fàcil.
2n.On està?
Sort

Coretgeta descoberta!
Mol bé Vicent és una foto de la font del Mas de Barratxina que està en el mateix Mas, però a l'altre costat de la carretera.En la pedra hi ha una incripció que diu "Año 1883".La fon xorra  a un bassi , després passa a un safareig per beure el ramat i de ahí, a un llavador.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Plaça del Castell

Esperen els nius de fang , penjats de la volada de la teulada més alta ,ser habitats per les oronetes que retornen després de la llarga hivernada. Esperen les paraules, surant per l’aire com ones orfes d’una mar llunyana, ser pronunciades : Que pretendes desdichado...Esperen els xiquets l’avís de que les primeres fustes arriben a la plaça, per començar , una vegada més, el ritu d’engaltar les peces i reconstruir el símbol de la festa. Espera el sol en el transcórrer dels dies, i al traspuntar, busca on poder marcar l’hora... És una plaça en temps d’espera. I l’amant que mira des darrere del cristal del balcó, espera que complint la promesa , retorne la seua estimada.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Fa 400 anys els primers Benillobers veien sortir el sol des d'un lloc nou, obrien les portes d'una casa nova, coneixien nous veïns,celebraven l'inici d'una nova vida. Nosaltres es disposem commemorar estos fets i cridem a tots els Benillobers per a que vinguen a celebrar-ho. Seria fantàstic poder reunir ací al nostre poble a tots els que estan  escampats arreu del món,per poder xarrar,intercanviar experiències,conèixer-se i que deixaren ací la seua petjada i que s'endugueren la nostra estima. I aquells que no puguen venir ,vos sentirem pròxims si s'adheriu als actes deixant algun missatge en este blog, o en Faceebok de Benilloba o en  el Foro de Paco Ripoll.

divendres, 9 de setembre de 2011

MOLI DEL NOGUER




Este Article es el que va ser publicat en la Revista de Festes d'enguany,però com allí aparegueren fotos que no corresponien amb el que allí contava i han confos a molta gent, pose esta foto antiga de Benilloba que es la que tenia que acompanyar l'escrit ( foto del segle XIX proporcionada per Vicent Ripoll).A més n’afegisc  un altra d’ aproximadament 1970 (proporcionada per Consuelo Domenech).En les dos s'aprecia prou bé el Molí de Noguer.


Molí del Noguer






           Amb este  nom tots el veïns de Benilloba, al menys  els de certa edat, hem conegut el casal que hi havia en la carretera, un poc més avant de l’entrada   al poble, per la part de baix,  que s’alçava des   del riu, amb les hortes  a un costat i el riu a

l’ altre. Des de la carretera i per la part de ponent un estret camí tortuós  donava accés als diferent habitacles de l’edifici  i fent ziga-zaga arribava a unir-se al camí que venia des  del llavador de baix, però abans deixava a ma dreta una replaceta  abocada cap al riu,   on s’alçava  al centre  el noguer i a un costat,agafada al marge, la figuera.

La data del naixement del molí del Noguer és segura: el 27 de Setembre de 1818 en la que es signa l’escriptura d’establiment del molí entre Blas Herrero i ” D. José Sánchez Caíin administrador general del Excmo. Sr. Conde Revillagigedo otorgada por D. Joaquin Rico Bernal,  Administrador de los Reales Derechos de la Baylia de Penàguila” (1).

             Esta escriptura suposava un acord entre  Blas Herrero i el administrador del Comte   necessari, perquè encara que en les Corts de Cadís s’havien adoptat mesures liberalitzadores,  per  la construcció d’un molí feia falta  un acord amb el senyor en temes com la utilització de l’aigua de la sèquia de Solana,necessària per moure la mola. Amb l’acord el molí adquirirà el dret a utilitzar l’aigua,  sempre que no la necessiten els regants, a canvi de comprometre’s  a mantenir la sèquia amb condicions:encarregar-se de fer les  neteges necessàries i les  reparacions de la sèquia així com la construcció de l’assut que l’abastia. No se sap si,a més, el comte rebria alguna compensació econòmica. A canvi, els regants es voran alliberats per sempre de les despeses de manteniment de la infraestructura i  el seu dret de reg  prevaldrà  per damunt  de l’ús d’aigua pel molí.

            El tal Blas Herrero,  promotor de la construcció del Molí del Noguer o de Herrero, com es deia en un primer moment, no era un moliner, més bé era un emprenedor, un home amb olfacte per els negocis,que va saber traure profit del moment històric en el que va viure. Fins ara, és a dir, en l’antic règim o règim senyorial el molí era un monopoli del senyor del lloc. Ningú no podia construir cap molí,com tampoc forn,ni tenda...Era un privilegi de senyor el tenir tots estos serveis en les seus mans on havien d’acudir  els seus vassalls. Va ser en les Corts de Cadis,en el moment de la guerra del francès, concretament el 6 d’Agost de 1811, les que derogaren el règim senyorial i totes   “las prerrogativas  de jurisdicción y privilegios exclusivos,privativos y prohibitivos que gozaban los dueños territoriales”(2)

            Dons bé, el tal Blas Herrero va ser el primer en Benilloba en aprofitar el moviment liberalitzador i   en construir un primer molí en el Barranquet de Soler (del que tan sols resta una paret i el topònim de Molí de Paper. I que en altre moment contaré la seua història) en 1813.Molt prompte Blas H. ven el molí per 2500 lliures a Miguel Garcia ( un llaurador de Benilloba), però immediatament es penedeix del que ha fet i li’n compra una meitat el 8 de gener de 1813.Esta meitat que compra la pagarà de la manera següent:500 llires en el moment de la compra i 750 lliures les pagarà en quatre anys. Possiblement amb els diners que obté de la venda del Molí del Barranquet de Soler pensava construir un nou molí. Però,aleshores  el Comte de Revillagigedo (Senyor de Benilloba) presenta una denuncia contra ell al·legant que ha construït el molí sense el seu permís ( el comte encara era el propietari del domini directe) i a més el molí perjudica als regants (açò forma part de la reacció senyorial contra la liberalització).El 17 de juliol de 1817 la resolució del plet considera vàlida  la construcció del molí, i a més permet continuar les obres que estaven fent-se per instal·lar una nova mola (4) Ara ja té Blas les mans lliures per començar la construcció d’un nou molí i  del 27 de setembre de 1818 es l’escriptura d’establiment del nou molí en la partida del Noguer de Geroni, d’ací el seu nom.

            Però, Blas Herrero i el seu fill, i homònim,no son moliners i una vegada que tenen el molí en funcionament de seguida veuen el negoci. I en este cas arriben a un acord amb Joaquín Lledó el 15 de febrer de1821: el de la permuta del molí del Noguer de Geroni ,tassat  amb 2400 lliures, per diferents parcel·les de terra i una casa en el carrer de S.Miquel (5).

            Ja tenim un nou propietari del Molí:Joaquín Lledó. Este si que es moliner

d’ofici.  Hi ha que fer constar que estos moments el molí està dotat d’una sola mola.  El nou propietari el 13 de gener de 1824 l’arrenda a Josef Ventura Vilanova i Vicente Moncho,també veïns de Benilloba. Ara, cal preguntar-se,com es que Joaquin Lledó, moliner d’ofici, compra un molí per després arrendar-lo? L’explicació la tenim en el fet de que tant ell com el seu fill Miguel Lledó tenen altres molins arrendats. Així esta documentat que Joaquín arrenda el 14 de octubre de 1820 el Molí del Salt ( i el molí vell o  de la volta al Pont) al Senyor Comte de Revillagigedo per un temps de quatre anys (7).I el seu fill Miguel arrenda el mateix molí del Salt el 4 de gener de 1826 (8).Els Lledó pertanyen a una família de moliners que en el segle XVIII venen des de Callosa d’Ensarrià i s’establiren a Benilloba arrendant el Molí del Salt amb dues moles  i el Molí Vell ( del Comte) amb una sola mola el 26 de Març de 1782 (9).

            El temps passa,Miguel Lledó hereta el molí de son pare i cap la fi del seus dies fa una divisió dels seus bens en la que inclou el molí  del Noguer amb una mola i les eines necessàries per treballar i un tros de terra amb un noguer i una figuera (estes dades les anomene com referents).Els beneficiaris de l’herència serà:la seua vídua Pasquala Martínez i els tres fills:Dolores,Teresa i Joaquín.

Serà Teresa Lledó amb el seu marit Miquel Valls els que continuaran en el molí adquirint les parts dels germans.I ells seran els que faran millores: instal·laran una nova mola i construiran una nova sèquia per augmentar el cabdal d’aigua. La  nova infraestructura constarà d’un assut que  es farà un poc més avall del Barranc de Cuixot o de l’Amagat per aprofitar les aigües que ixen d’ ell més les sobrants del assut del Molí Raimundo que baixen riu avall. L’assut deriva l’aigua per una sèquia que immediatament s’endinsa en un alcavó (  també de nova construcció) que travessa tot el terrer de la Costera de Penàguila i desemboca en partida de la Canaleta on s’ajunta amb la sèquia de reg de Solana. La finalitat de tota esta conducció és proporcionar més aigua tant per el reg de Solana com per al molí. I el acord amb que s’aplega amb els regants és que el molí pagarà totes les despeses  de l’obra i amés s’encarregarà del seu manteniment: refer l’assut,neteja i manteniment de la sèquia i alcavó. I tot a cavi de poder disposar de més aigua com consta en la escriptura del 19 de Gener de 1844 (10).També he de destacar que en esta època el molí fitava per la part de dalt (al N) amb la sèquia de Solana, es a dir, que no arribava a l’actual carretera.

El 3 d’abril de 1861,Miguel Valls i Teresa Lledó permuten, no sé els motius,el seu molí per un molí fariner situat en la partida del Racó del terme d’Alcosser, propietat de Joaquim Camallonga en ¾ parts i la part restant de Francisco Garcia.

Després J.Camallonga, fabricant dedicat a la industria tèxtil,compra la part que li falta  a Francisco Garcia  i fa reformes en la part superior del casal per instal·lar un tint. Aprofitant l’aigua de que disposa el molí: posa dues calderes,sis gerres i un llavador amb les eines corresponents.

Al cap d’un temps,concretament en 1872,J.Camallonga separa  l’edifici del Molí en dues parts arrendant-les per separat: el 10 de juliol de 1872 arrenda la part  dedicada al tint al seu fill Eduardo Camallonga (12) i el 2 de agost arrenda la part de baix,on esta el molí, a Francisco Domenech, moliner i veí de Benilloba. En el contracte s’estableix que el tint te dret a agafar l’aigua necessària per al seu funcionament de la bassa del molí sense contribuir a les despeses de manteniment de la sèquia i la seua neteja, que serà obligació de l’arrendatari del molí.

Ja en el S. XX,i concretament en la primera dècada, el molí va ser adquirit per Miguel Climent,veí de Penàguila però casat a Benilloba amb Consuelo Biosca  i de família de moliners però que sempre havia treballat amb molins arrendats. Miguel va decidir pegar el bot i passar a propietari, aprofitant que l’anterior propietari pensava vendre’l ,cansat com estava de que diferents riuades el negaren. Amb el nou propietari el molí degué funcionar bé, ja que  va invertir fent modificacions i introduint millores i innovacions: van elevar l’edifici fins la carretera, que havia sigut  inaugurada feia pocs anys i van instal·lar un elevador amb motor elèctric, d’esta manera el gra i la farina es podien baixar i pujar directament des de la carretera evitant tota la volta que es pegava baixant pel Camí de Benifallim. També es va adaptar tota la maquinaria per poder treballar amb energia hidràulica i elèctrica.

            En 1918 mor sobtadament el propietari,com a conseqüència de l’epidèmia de grip,però continua el molí treballant de la mà dels seus fills fins al 1931,en que per diferents motius familiars pararen les moles i ja mai més tornaren a rodar. L’edifici va ser habitat per diferents arrendataris fins als anys  60 del segle XX i al final de la dècada del 70 va ser derruït. (14)

            Característiques particulars d’ este molí foren:

-Va ser el  que més temps va estar en funcionament de tots els que es van construir després de la liberalització de 1811.

-Era,junt al molí del Pont, el situat més prop del poble,açò facilitava el seu ús per part dels veïns.

-Estava integrat dintre del reg de Solana i aprofitava els sobrants d’aigua d’este reg.Com a contrapartida els regant no tingueren que preocupar-se, en el temps que va funcionar el molí, del manteniment i neteja de la sèquia i de la construcció de l’assut.

-Per últim ,el noguer que ja apareix anomenat en l’escriptura de 1918 com  a noguer de Geroni i la figuera( que apareix en un document de 1843) l’acompanyaren sempre. Fins i tot encara varen durar uns anys després de ser el Molí derruït i colgat.





Notes:

(1)”Ordenanzas de la comunidad de regantes de la Humbria,Balsón,Solana y Riego Nuevo,que radica en la villa de Benilloba... y Reglamentos para el Sindicato y Jurado de la misma”.Pag. 18.Arxiu Municipal de Benilloba

(2)”Els molins en la història”.Joaquín Navarro Reig. Dintre de “Molins i Moliners.Els molins hidràulics fariners del Comtat” Centre d’Estudis Contestans.2007

(3) “Molins i Moliners.Els molins hidràulics fariners del Comtat” Centre d’Estudis Contestans.2007.Anex Documental.Protocol d’Alejandro Ripoll.08-01-1816.

(4)”Construir un molí.Un plet.MªDesamparados Soler Moltó “Molins i Moliners...”CEC.

(5) “Molins i Moliners...”CEC. Anex Documental.Protocol d’Alejandro Ripoll.15-02-1821.

(6) “Molins i Moliners...”CEC. Anex Documental.Protocol d’Alejandro Ripoll.13-01-1824.

(7) “Molins i Moliners...”CEC. Anex Documental.Protocol d’Alejandro Ripoll.14-10-1820.

(8) “Molins i Moliners...”CEC. Anex Documental.Protocol de José Puig Reig.

04-01-1826.

(9) “Molins i Moliners...”CEC. Anex Documental.Protocol de Juan Ripoll

26-03-1782.

(10) “Ordenanzas de la comunidad de regantes de la Humbria,Balsón,Solana y Riego Nuevo,que radica en la villa de Benilloba... y Reglamentos para el Sindicato y Jurado de la misma”.Pag.5.AMB

(11) “Molins i Moliners...”CEC. Anex Documental.Protocol de Miguel Ripoll.

03-04-1861

(12) “Molins i Moliners...”CEC. Anex Documental.Protocol de Miguel Ripoll.

10-07-1872

(13) “Molins i Moliners...”CEC. Anex Documental.Protocol de Miguel Ripoll.

02-08-1872

(14)Informació oral d’Ernesto Domenech Climent