dissabte, 28 de desembre del 2019

RETAULE DE ST. TOMÀS DE VILLANUEVA


Retaule Antic


Retaule actual


3.       .
                  Situat a la façana nº 2 del carrer S. Tomàs de Villanueva 
                  Encara que va nàixer al 1486 en Fuenllana (Toledo) va passar la seua infantessa i joventut en Villanueva de los Infantes ( Ciudad Real), d’ací ve el seu nom. Va ingressar en l’Ordre de S. Agustí i des pres va ser ordenat sacerdot (1518). Va tenir fama per la gran austeritat personal i per la pràctica de la caritat sobre tot en els orfes,donzelles pobres i malalts. Pensava que no sols hi havia que donar almoina sinó que hi havia que traure’ls de la misèria donant-los treball. Ell va escriure:”La limosna no  solo es dar, sino sacar de la necesidad al que la padece y librarla de ella  cuando fuera possible” En 1544 va ser anomenat arquebisbe de València i va ser un reconegut predicador per el seu discurs sobri i senzill. Va morir en 1555 i canonitzat en 1658. Se’l representa amb l’hàbit agustí, amb els atributs pontificals com el bàcul, la mitra i la capa pluvial, i amb una bossa en la ma repartint almoina als pobres. La seua festa tradicionalment s’ha celebrat el 22 de setembre.
                  Ací hem de parlar de l’antic retaule i el nou. El plafó antic constava de 20 taulells (5x4) a més una banda de rajolets rectangulars que l’emmarcava amb motius geomètrics. Tot estava dins d’un nínxol, el qual quedava encercat per un llistell d’escaiola simulant una arquitectura clàssica i coronat per un frontó. En el centre del frontó apareix la data 1918, que probablement fora la data en que es va col·locar el retaule i que coincidiria en l’època en que es va reformar la casa on esta col·locat el retaule. També en el frontó hi ha un suport de ferro per a sostenir un fanal. Per baix una cornisa  amb plataforma per posar flors tanca el retaule. El plafó va anar perdent rajolets i recientment el propietari de la casa el va restituir per un plafó nou .En els nou taulellets que restaven en la darrera època s’apreciava la  part superior del la figura de St.Tomàs vestit amb l’hàbit agustí amb la mitra i el bàcul a la mà esquerra. En la part esquerra del retaule apareix un llibre obert i a la part dreta un cap que sembla d’un jove al que S:Tomàs estaria donant-li una almoina. Al fons es representa un edifici que ens dona ha  entendre que l’escena es desenvolupa en un ambient urbà. Els colors són apagats i l’escena es més bé fosca.
               En el 2004 el propietari de la casa va llevar els rajols que restaven del taulell antic  i en va col·locar un de nou que apareix signat per Teresa Moncholi. El nou retaule s’adapta perfectament a l’antic nínxol i té 20 rajolets (5X4) a més dels rectangulars amb llistells de colors que l’emmarquen. El Sant esta representat amb els atributs d’arquebisbe amb bàcul,mitra i capa fluvial amb l’aureola daurada significant la seua santificació. El sant esta donant-li una almoina a un jove. No hi ha paisatge sols unes plantes per omplir els buits. El colors predominants son els blaus, el verd i el daurat dels atributs, destaca el color lila del captaire.

diumenge, 22 de desembre del 2019


          Amb esta postal del nostre poble vull desitjar a tots el benillobers de cor unes Bones festes de Nadal i que el 2020 vinga carregat d'il·lusió, fraternitat i alegria.

dissabte, 14 de desembre del 2019

RETAULE DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT




3
               Situat en la façana  nº 7 del carrer  Trinitat.
               Format per 20 taulellets (5X4) adaptats a la grandària de la fornícula. En la part inferior hi ha una cornisa  amb la finalitat  de poder posar flors com a ornament en la seua celebració. I en la part superior penja un fanal per enllumenar la imatge els dies al voltat de la celebració, que és el diumenge de Pentecosta, una de les festivitats més grans després de Nadal i Pasqua i que nosaltres anomenem com la Pasqua Florida.
               Crist i Déu Pare, els dos nimbats,amb un nimbe blanc per destacar d’un fons daurat, estan asseguts sobre un tron de núvols i recolzen un peu damunt el globus terraqui  sostingut per dos angelets. Crist sosté amb una mà la creu de fusta  i mostra les nafres de la passió en la mà esquerra i el peu dret. Déu pare sosté el  ceptre amb la ma dreta. El fanal tapa l’ Esperit Sant que es presenta en forma de colom al vol i  desprèn uns raigs blans que escampa per l’escena. Destaca el blau del globus terraqui sobre tota l’escena. Altres colors utilitzats són el rosa, marró, el violeta i el fons es groc per al cel i gris verdós per als núvols.
              Es conserva amb bon estat.

dissabte, 7 de desembre del 2019

MARE DE DÉU DE LA SALUD




      Imatge de la Mare de Déu de la Salud
               
               Situada a la façana nº 7 del carrer Major.
               Es tracta de una fornícula o nínxol que allotja la  imatge de la Mare de Déu de la Salud en forma d’escultura exempta, de xicotetes dimensions.
               La Mare de Déu de la Salud és una més de les diverses advocacions de la mare de Déu.  Es representa a la Mare de Déu amb Jesús al braç coronats els dos i un nimbe daurat rodeja el cap de la Mare de Déu. Damunt d’una peanya la Mare de Déu està coberta amb un mantó blanc amb ornaments blaus i daurats.
               La seua festa es celebra el 8 de setembre.
               La imatge és recent. L’anterior desapareixeria en l’època de la guerra civil i en nínxol va ser cegat. Al restaurar la façana es va descobrir el nínxol i el propietari va col·locar esta nova imatge. El nínxol esta tancat amb una porta de fusta  envidrada per conservar millor la imatge. És una imatge devocional probablement de caràcter privat.

dissabte, 30 de novembre del 2019

RETAULE DE SANT JAUME APÒSTOL

 
Imatge actual

Imatge en l'antiga façana


                     Situat a la façana amb el nº 2 del Carrer Sant Jaume.
              Amb unes dimensions aproximades de 80 X 60 cm. consta de 12 taulellets(4X3), pegats a la paret sense cap ornamentació que l’ envolte. Anteriorment, quan estava a la façana de l’anterior casa que va ser enderrocada el retaule estava rodejat d’un llistell i coronat per un frontó, tot d’escaiola, simulant una arquitectura clàssica. El frontó tenia la mig un clau d’on penjava la llàntia per enllumenar-lo. En la part inferior tenia una cornisa  amb la finalitat d’ornar-lo amb flors per la seua festivitat ( el 25 de juliol).
J. Maria Segura el data a principis del S. XX. El plafó es troba en bon estat a pesar d’haver segut arrancat i desprès recol·locat. Sols presenta un resquill en  la banda esquerra que l’emmarca. Els colors predominant són el marró i la gama dels blaus, després el verd i el rosa.
                Representa a Santiago derrotant als Sarraïns. Santiago va a cavall  xafant als sarraïns morts a terra. En una mà porta l’espasa i en l’altra un estendard. En el capell porta representada una conxa símbol de Santiago peregrí. Al darrere el seu exèrcit contempla la victòria. La indumentària sembla del s.XVI. Hi ha un intent de representar el paisatge amb una roca sobre la que es recolze dos musulmans abatuts  a més d’ alguna mica de vegetació i una línea de muntanyes al fons, elements que li donen profunditat a la imatge. A la part de baix un rètol ens anuncia el nom de l’advocació: Santiago Apòstol.
               Es tracta de Santiago de Zebedeo, també anomenat El Mayor i Matamoros. Va ser deixeble de Jesucrist i segons la tradició va predicar per Espanya i Portugal. En el s.XII es redacta en Santiago de Compostela el “Privilegi dels vots”en el que atribueixen a Ramir I la victòria sobre els moros en la Batalla de Clavijo en el 844 gràcies a la aparició de Santiago, d’ací la iconografia com defensor de la cristiandat i assot del musulmà.


dissabte, 23 de novembre del 2019

RETAULE DE S.CAIETÀ






                     Situat a la façana nº 6 del Carrer S.Caietà (també anomenat carrer Fraga).
               Consta de 12 taulells (4x3) pegats a la paret sense fornícula. Emmarcats per uns taulells rectangulars dels utilitzats en els anys 60 del S.XX com a sòcol o roda-peus en les cases.
               En la part inferior hi ha una cornisa clavada a la paret on es posen les flors per la festa del sant.
               Nascut a  Vicenza (Italia) el 1 d’octubre de 1480 era de família noble. Va ser prevere i va fundar l’Ordre de Clergues Regulars Teatinos que tenien com a regla no tenir res ni demanar, viure de l’almoina dels fidels. La seua vida es va distingir per la lluita contra la reforma de Lutero  i a la causa de pobres i orfes. Va ser nomenat Sant pel Papa Clement X en 1671. Se’l coneix com  Sant de la Providència i patró del pa i del treball. El Cristians celebren la seua onomàstica el 7 d’agost.
                En este retaule se’l representa amb sotana negra, com a símbol de ser sacerdot i  amb Jesús al braç. Mentre que Jesús xiquet el mira directament el Sant té la mirada abaixada com símbol de submissió.  Un nimbe  encerca cada cap dels dos personatges al temps que una aureola exterior envolta ambdues. En  la part inferior en un rètol està escrit el nom del Sant. I damunt en diagonal apareix una branca  de lliris relacionada amb la tradició de molts llocs per la qual el que li agafa una flor al sant  i l’acompanya en la processó veu complida la seua petició. El fons del plafó és neutre sense cap paisatge ni altre tipus d’ornament. Els colors predominats són el blau amb diverses tonalitats i el daurat. En el centre ressalta el blanc grisenc del vestit del xiquet. El conjunt és troba amb bon estat.

dissabte, 16 de novembre del 2019

RETAULE CERÀMIC DE LA MARE DE DÉU DEL CARME


1      


      Mare de Deu del Carme
Situat a la façana de la Plaça del Castell n.5
Retaule amb 5X4 taulells a més dels taulellels rectangulars que l’emmarquen amb un ornament clàssic.
               Tot el retaule es troba dintre d’un nínxol. Una cornisa amb teules cobreix el conjunt , el protegeix de les inclemències meteorològiques i sosté un fanal per a la seua il·luminació. En la part inferior una jardinera metàl·lica serveix com a sostén de l’enramada floral  que es posa per la seua festa.
Mare de Deu del Carme és el nom que rep Sta. Maria del monte Carmelo,una de les diverses advocacions de la Verge Maria. L’ordre De “Nuestra Señora del Monte Carmelo” (carmelites) ha segut la que va divulgar la seua devoció arreu del món. Segons la tradició Carmelita el 16 de juliol de 1251 la  Mare de Deu del Carme es va aparèixer a S. Simón Stock, superior general de l’ordre i li va entregar els seus hàbits i el escapulari, principal signe del culte marià carmelita. També, segons la tradició carmelita la Mare de déu va prometre alliberar del purgatori a totes les ànimes que en vida hagueren portat l’escapulari el dissabte següent a la mort de la persona i portar-los al cel. La seua festa és celebra el 16 de juliol
               En esta imatge apareix la Mare de Déu asseguda damunt dels núvols en una mà sosté l’escapulari i en l’altra al Jesuset plantat sobre les seues cames que també porta un escapulari en la mà. Està coronada i un nimbe li rodeja el cap. En un pla inferior estan les ànimes del purgatori  suplicant-li la seua intercessió i un àngel a cada costa ajuden  dos ànimes a sortir-hi. . La jardinera tapa un rètol en la part inferior en el que està escrit el nom de l’advocació: “Nuestra Senyora del Carmen” El fons es neutre d’un color verdós. Altres colors utilitzats son el marró, blanc,groc, blau i rosa. El plafó es conserva amb bon estat. S’observa certa deterioració en el rajolets que formen el llistat que envolta el nínxol.

dissabte, 9 de novembre del 2019

RETAULES CERÀMICS, TAULELLETS I ALTRES IMATGES DELS CARRERS DE BENILLOBA



La Nativitat de la Mare de Deu.
Plafò ceràmic en la façana de l'església



                Des de sempre hem conegut  plafons ceràmics i altres imatges en els carrers del nostre poble. Han estat tan presents en la nostra vida que a gairebé no se n’adonem de la seua existència. Hem passat milers de vegades sota ells,  i si ens preguntaren sobre algun detall d’ells seriem incapaços de contestar. Tan assumits els tenim que quasi com els veiem. Tan sols en determinades dades i en alguns carrers, quan es celebra la festa del sant, es posen algunes flors i se li encén la llum durant uns dies per  tal de recordar-lo  i mostrar la devoció del carrer cap a d’ ell. No tots els carrers tenen la seua advocació, sobre tot els carrers mes recent no presenten esta característica. Altres, com el carrer major, tenen fins a tres advocacions. També hi ha un plafó en una casa particular que en el seu moment parlarem d’ell i altre en un mas. Hi ha carrers que no tenen un retaule ceràmic i que presenten en un nínxol tancat amb una imatge escultòrica de petites dimensions. Aquests retaules ceràmics, imatges,escultures... són l’expressió de la religiositat popular,  una mostra de devocions col·lectives (l’advocació de tot un carrer o un grup de veïns cap a un sant,)  un element més dintre de la cultura popular.
                 Els retaules ceràmics amb motius religiosos apareixen per les nostres terres en el S.XVIII, moment en que la industria ceràmica de Valencia adquireix gran rellevància i  al llarg del S.XIX va expandint-se per tot arreu. En el nostre poble existirien moltes imatges antigues però que amb tota probabilitat desapareixerien o serien destruïdes durant la Guerra Civil i amb posterioritat serien reposades. La Llei 4/1998 de Patrimoni Cultural Valencià incorpora en 2007 la protecció de determinats elements com són el plafons ceràmics anteriors a 1940 i els atorga la figura de Bé de Rellevància Local. Nosaltres tenim tres retaules declarats com a Bè de rellevància local i són el de S. Jaume, el de S.Miquel i el de S.Tomàs de Villanueva ( ja desaparegut).
                Tots els retaules solen ser d’unes dimensions similars, exceptuant el de S. Miquel que és un poc més gran, també el de la façana de l’església.Tots estant compostos per taulellets quadrats d’uns 20 cm de costat aproximadament  fets de fang cuit  sobre els que s’aplica una capa d’una solució estannífera que dona  a les peces un fons blanc  i sobre aquesta es realitza el dibuix mitjançant una plantilla, després es pinta i es sotmet a una nova cocció per a que vitrifiquen els òxids colorants.
                Els pintors utilitzen com a models imatges d’estampes i gravats que segueixen la iconografia sagrada.
                De vegades s’emmarca tot el plafó amb una sanefa de rajols ceràmics rectangulars amb motius geomètrics, florals... De vegades estan rodejats de motllures  que simulen formes arquitectòniques.
                Normalment els plafons ceràmics estan col·locats dintre d’una fornícula, excavada en la paret amb la finalitat de protegir-lo de les inclemències meteorològiques. De vegades se’ls cobria amb una petita teulada i en la part de baix tenen una cornisa, on es posen les flors. En unes ocasions està oberta i en altres rodejada d’una barana formant una espècie de jardinera.
                Ara tots solen tenir una bombeta de llum per enllumenar el plafó sobre tot els dies del seu culte. Però alguns encara tenen un ganxo o ferro d’on penjaven la llàntia per enllumenar-lo.
                L’elecció dels sants no era casual sinó que responia a la preferència dels veïns o persones particulars devots d’un sant o d’altre, sempre relacionat en el Panteó Sagrat de la comunitat. Així son molt freqüents per estes terres  les advocacions a S. Vicent Ferrer, a S. Antoni, S .Tomàs de Villanueva, sants molt coneguts, amb molta relació amb la nostra cultura i als que la gent té molta vocació. En Benilloba també hi ha un carrer dedicat a S. Joaquim que és el seu patró, a Sta Anna, patrona dels treballadors de la rama tèxtil que té molta tradició en el poble o la Mare de Deu dels Dolors que ha segut la patrona dels llauradors. En estos casos les advocacions estan relacionades en el panteó sagrat del poble.
                En determinats carrers no són plafons ceràmics els que presideixen el carrer sinó que són escultures exemptes que representen algun Sant, supose que són d’escaiola, amb uns 40 cm d’altura  i estan col·locats dintre d’un nínxol de major profunditat, de forma semicircular, rematat amb una coberta semiesfèrica i tot el nínxol tancat amb clau per una porta de fusta amb el frontis de vidre per a poder observar la imatge interior. Este és cas de S. Agustí, S. Pere i S. Pau.
                De ara en davant  parlaré amb detall de cada imatge situada en cadascun dels carreres. Narraré aspectes de la vida del sant, els seus atributs, les característiques del plafó ceràmic, la situació, etc. Ho faré poc a poc, una imatge cada setmana per així no cansar al lector i tenir temps per anar completant el treball.

dissabte, 19 d’octubre del 2019

DOMUND 1960


El DOMUND ( Diumenge mundial de les Missions) el celebra l’església catòlica tots els anys ara per octubre amb la finalitat  de promoure l’esperit missioner, d’estendre la fe catòlica pel món, donar a conèixer l’obra dels missioneres, estimular l’obra missionera i sol·licitar ajuda econòmica. En Benilloba en  l’any 1960 els xiquets del poble es van disfressar intentant imitar les diferents cultures i van fer una cercavila per a celebra este dia. I la foto seria la prova gràfica.



dimecres, 9 d’octubre del 2019

EL TIO CAETE

            Fa uns dies  vaig vore este text,   circulant per el Facebook, que feia referència a les anècdotes i forma de ser d'un Benillober del s.XIX. El text l'havia trobat a un llibre Carles X.Gisbert i l'havia adaptat al valencià actual. Com és curiós i és part de la nostra història he considerat interessant posar-lo en aquest blog.



Imatge de Benilloba de final del S.XIX



El Tio Caete de Benilloba.
Cap a l’any 1840 arribava a la Vall de Seta un saboner ambulant de Benilloba que li dient el tio Caete. Era un veritable home del seu temps, baixet, grosset, prou lleget, però molt xamarrusquer i de la bulla que sempre anava cantorrejant, tirant versos, estrevills, i dotories, fent riure a totes les dones i portant darrere a tots els xiquets i xiquetes. L’ase, que no valia un sisó de vell i flac que estava, li dia per a fer-lo acaminar: arre burro, boira! I potser, quant manco t’acataves, entonava estrevills: 
-A tu puerta me arrimo por darte un beso: viene le señor alcalde y me lleva preso. ¿Por qué me lleva preso señor alcalde? Porque usted no se arrime a reja de nadie-.
 I quan u se creia que ja havia acabat, soltava este atre: 
-Once gallines veintidos pies, y con los picos treinta y tres.
 Aquell homenet no parava mai de cantar ni de pesar sabó, i entre Gorga, Billeneta i Balones despatxava tot el que portava i despuix li saltava a cavall al burret, i més content que un xiular se’n tornava al seu poble. No és veritat que tipo aixina es llàstima que es perga? Puix per això a fi que dure la seua memòria, ací us deixe este trocet d’història.

Text original


dissabte, 28 de setembre del 2019

FOTO DE DANSES




           
Esta foto cedida per Cristina Fajarnés ens mostra la plaça de l’Omet en el moment en que estan ballant les danses allà pels anys 20 del segle XX. En la foto podem vore un grup de gent ballant les danses al fons, davant de l’actual casa abadia, format per nou parelles però que no s’aprecia si és el Cap de Dansa. Estos van seguits per un grup de xiquetes que també ballen i pel desordre que presenten pot tractar-se del moment de pegar les voltes. En el centre, un poc cap a l’esquerre, podem distingir, en mig de tota la gent, tres dones ballant abillades amb el mantó de Manila i els respectius balladors. No sabem perquè este grup  atrau més a la gent que el que hi ha al fons. Els dolçainers no apareixen en la foto, sembla que estarien en un àngul de la plaça, no al centre, fora del objectiu de la càmera. La foto és un bon document que ens il·lustra sobre la indumentària de l’època.  En el primer pla algunes persones miren cap a la càmera que està en un punt elevat, probablement en el balcó de la casa que enfronta a la plaça quan entres pel carrer S. Cristòfol. La procedència de la foto ( la casa de la Senyoreta Barrachina, nº 2 del carrer Major) ens fa pensar en que l’autor de la foto probablement siga Vicente Puchol Puig, germà del Pedro Puchol Puig que va ser el metge de Benilloba i va estar casat amb la Senyoreta Barrachina. Vicent Puchol va nàixer a Madrid i es va traslladar a Benilloba amb la seua família qual el seu germà va ser destinat com a metge a este poble. Els estudis de pintura i les seus habilitats artístiques van fer que es  dedicara a la pintura així com també a la ebenisteria i fotografia.

diumenge, 15 de setembre del 2019

ESTAMPES DE COMUNIÓ.1940





        

             Prendre la primera Comunió era un esdeveniment de gran importància tant per al xiquet o xiqueta ( després d’uns anys de catecisme i preparació per fi arribava el dia en que es convertia en protagonista, rebia regals i es feia tot un dia de festa per a ell), per a la família ( el fill o filla ja deixava de ser un infant petit, i l’havien de acompanyar als diferents actes: cercavila, missa,processó. A més havien de preparar el convit per a familiars, amics,veïns...) I per al poble ( el dia del Corpus era un dia socialment senyalat).  Entre totes les coses que havia d’encarregar-se la família estava el fer les estampetes de comunió. Estes estampetes s’encarregaven a una impremta, per una cara portaven un dibuix  que feia referència al sagrament o a algun motiu religiós i per l’altre estava el nom de xiquet,la data de l’esdeveniment, una oració, el nom de l’església   i també el nom del mestre del xiquet. Estes estampetes eren repartides als familiars, veïns, amics i les persones mes properes per a que tingueren un record de l’esdeveniment. Com exemple posse estes  estampes, les més antigues que tinc,  de 4 persones del nostre poble.




dissabte, 7 de setembre del 2019

CAMÍ DE SANTIAGO.2019


                El 15 d’agost del 2019 vam arribar  al final del camí: la tomba de l’apòstol en la catedral de Santiago de Compostela. Un camí de vora 800 Kms ( 790 resa la senyal) que vam iniciar  un 7 d’agost de 2016 en Roncesvalles ( en el Pirineu Navarrés) i que ens ha  fet  camejar Espanya de part a part. Un camí que hem anat fent pas a pas, cop a cop, amb una motxilla on hem procurat carregar estrictament allò que necessitàvem per a viure ( unes peces de roba, sac de dormir, càmera de fotos, documentació, cartera i els pals necessaris per a recolzar-se en els moments més complicats). Un camí on, més que els kilòmetres, importen les vivències. Hem caminat de nit, amb boira o les dues coses al temps, sota la pluja o sota un sol feridor del migdia  en un mes d’agost i per l’altiplà castellana on és difícil trobar un ombra. També hem sentit el fred ( si, fred al mes d’agost), el dolor de peus, de genoll i d’esquena, les bambolles i les llagues. Però sempre endavant, atrets per la força de Santiago, amb la determinació segura de fer el camí. Travessat rius, ponts, creuat camps  infinits, pobles i ciutats, polígons i llogarets abandonats. Hem pujat muntanyes que després hem davallat i gaudit de les fites importants del camí ( l’Arc de S.Antón, la Cruz  de Ferro, La Creu de S.Toribio, Sto.Domingo de la Calzada, S.Juan de Ortega...), llocs  on l’emoció d’assolir-los ens fa viure moments especials: la foto en S.Antón, soltar la pedra que he arrossegat des de la meua terra per a que forme part del turó de pedres d’arreu del món que sostenen la Creu de Ferro, la hospitalitat mil·lenària que es viu a l’alberge de Sto.Domingo. I en tot moment la seguretat que dona el sentir-te acompanyat, a tota hora tens algun peregrí que el desitja el bon dia o el bon camí, que esta disposat a conversar una estona, a compartir les seus vivències o algun bon home que et guia,t’aconsella o  t’ajuda malgrat que per a d’ells el pas de peregrins és una rutina diària. També hem viscut moments especials , com la pujada des de  Las Herrerias fins a La Fava en El Cebreiro on després de 20Km i ja avançat el camí enfiles una forta pujada per un camí irregular de pedres envoltats per una exuberant verdor on tot olia a natura i humitat, xopats de suor per l’esforç i per la suau pluja que empomàvem, o aquell moment en Navarrete que asseguts en la terrassa d’un bar apartat, en un carrer sense eixida,  disposats a esmorzar et trobes a uns coneguts d’Albaida que  venen a seure a la taula del costat, o aquell moment que perduts entre un jeroglífic de carreteres a l’entrada de Lleó sense saber per on pegar va parar un tot terreny conduit per una xica que ens va convidar a pujar i a entrar-nos a Lleó i ens va explicar que estaven d’obres en les carreteres  lo que produïa la confusió i desorientació dels peregrins, o l’estança en l’alberge Atrio en Triacastela, una casa de somni, un habitacle tradicional restaurat amb molt de gust, comoditat i acollits per uns encantadors hospitalers. O aquell moment de visita a l’ ermita de Maria Magdalena en Ventas del Narón  on un Cec ens esperava per segellar-nos la credencial, la seua tasca diària, ell subjectava el segell i tu li conduïes la mà fins la posició correcta i a més el contava les bondats del lloc i els indrets que visitar. O aquell moment que esmorzant en un bar Sunsi va posar a carregar el mòvil en la taula del costat on hi havia un coreà assegut, la resta de taules també estava ocupada per peregrins, quan vam acabar i ens disposàvem a marxar Sunsi va anar a pel mòbil i va veure que el coreà ja havia partit i en la cadira del costat hi havia una funda de plàstic on estava la documentació, targeta de crèdit i diners, de seguida va reconèixer que era del coreà, ho va comentar amb uns valencians asseguts també allí i va quedar amb ells per si veien al coreà que nosaltres teníem la cartera i que el nostre destí era Triacastela per veure si podíem tornar-li allò  tan necessari i que li pertanyia. A l’eixir, i encara no havíem avançat 200 m. el vam vore que venia corrent amb la cara d’esglai, Sunsi va  traure la cartera i la va alçar  mostrant-li-la, de sobte li van canviar les faccions de la cara. La seua alegria va ser immensa, no calien les paraules per a entendre’ns.  Abraços, fotos i la satisfacció de resoldre el que haguera segut un greu problema per al xic. Ja no ens vam creuar mai més amb ell. Coses del camí. I tantes més.
                Enguany pensàvem fer el tram de Lleó a Sarrià però  l’haver-nos sentit forts i amb ànims o  perquè Santiago ens cridava desitjós de veure’ns o perquè ja sentíem la il·lusió d’arribar van decidir  arribar fins el final. Una decisió molt encertada. I una vegada més s’hem endinsat en el camí, hem gaudit del paisatge, hem sentit el vent a la cara i la pluja a la pell, hem vist els arbres saludar-nos, hem menjat amb fam i begut amb set. I sobre tot hem dialogat amb gent de tots els llocs: valencians,madrilenys,catalans, per  també amb filipins, coreans, alemanys, sud-africans,francesos, nord-americans, colombians i sobre tot molts, molts, italians...tots diferents però units amb els mateix fi.
                Però res de tot açò es comparable a l’emoció que sentim quan desprès de travessar l’arc, al so de la gaita, entrem a la plaça de l’Obradoiro i s’enfrontem a la façana de la catedral. És un moment màgic, espiritual, on el goig t’envaeix  i  la satisfacció t’ompli i vessa. Quiet, mirant cap a dalt, agraint el somni fet possible, les experiències viscudes, conscient del moment. L’orgull d’haver arribat i la pena del que ha acabat. Després vendrien les fotos, les salutacions als peregrins coneguts que ja havien arribat i als que anaven aplegant, abraçades, risses, llàgrimes. L’abraçada al Sant, la visita a la tomba i recollir la Compostela que acredita la nostra peregrinació. El retorn a casa, a la vida diària on anirem recordant cada lloc, cada moment, persona, emoció, la sensació d’haver viscut una petita vida amb tot el seu bagatge.





A.Justo de la Vega


Dinar amb amics


Creuer de S.Toribio

AJuntament d'Astorga

Palau Episcopal d'Astorga (Gaudí)

Escola De ta.Catalina de Somoza

Creu de Ferro (Monte Irago)



Molinaseca

Cacabelos (prensa de vi)

Palau de Villafranca del Bierzo



O'Cebreiro


Albergue el Atrio

Triacastela




Portomarín


Navas del Nalon