UN PASSEIG PEL RIU

 

L’altre dia vaig pegar un passeig pel riu. Feia molt de temps que no ho feia. De la carretera vaig baixar pel llavador de dalt cap al riu. I quina sorpresa més gran. Em vaig endinsar per un túnel de vegetació, una senda oberta entre brosses,xops,esbarzers... que avançava paral·lela al riu. Més bé un suposat riu, perquè entre la poca aigua que baixava, que es perdia entre la vegetació en uns trams i sota les pedres en altres, sols en contats racons la sentíem córrer. La verdor m’ envoltava  i els raigs de sol que aconseguien travessar el espès fullatge es clavaven a terra. On està el llit del riu de cudols i de grava? on estan els tolls? On les hortes? Hem tornat al riu més salvatge. Les xopades ja no es tallen, les sargues són descomunals i les plantes enfiladisses tot ho cobreixen. I així seguint el camí obert com un alcavó  arribe fins  la canal del Barranc de cuixot  rescatada d’entre  brosses. Vos convide a que seguiu este passeig, obriu els ulls  al ventall mes ampli de verds, atengueu tota la sèrie d’olors, escolteu la variada gamma de sorolla que trenquen el  silenci...

UN BENILLOBER IGNORAT

          El Coneixeu? 

          Ben segur estic  de que no. Este Benillober va viure en primera  persona  importants esdeveniments històrics del S.XX: l’emigració, la guerra civil, l’intenament en els camps de refugiats francesos, la segona guerra mundial, 4 anys en un camp de concentració nazi i l’exili. Una vida duríssima, quasi impossible de ser viscuda, amb episodis  d’una autèntica novel·la, on la més crua realitat supera la ficció. E.G.S ens va deixar en 1998 en Frontignan, lluny de la seua terra natal i la Catalunya on tenia la seua estimada família. Una vida molt digna de ser coneguda per a conservar-la en la memòria com exemple de superació,valor i de defensa de la llibertat i dignitat humana. Després de mesos d’investigació, dificultats i colps de sort  en el Programa de festes d’enguany podreu llegir un resum del que va ser la vida d’este benillober que era desconeguda  fins ara.

CANÇO: MON PARE NO TE NAS

 

           Esta és una cançoneta que a tots de xicotet ens han cantat i després nosaltres també  ho hem fet. Per a que la recordem i no es perda la posem ací.  La partitura i la lletra està treta  del llibre “Cançons de Cocentaina” Tomo II. Que és  una recopilació que van fer els germans Joaquin i Just Sansalvador. Editat pel Centre d’Estudis Contestans.2007.

SENDA DELS PEIXCATERS

Heu sentit parlar de la senda dels Peixcaters? Esta senda es un camí  que va  des de la Carretera de Gorga, abans de la Casa Blanca, al barranquet de Rodacanters,  passant pel camí de les Neves en el seu ascens i per l’Almirat en la seu descens. En els mapes és el tram de camí comprés entre els  dos signes  (creus roges). Per que té eixe nom tan curiós?  Possiblement perquè este seria el camí de transport del peix amb animals de càrrega.  El peix vindria de la Vila per l’Aitana,  passaria per Penàguila , aniria pel camí que ve a Benilloba , seguiria per l’Albaga amb direcció a Gorga i abans de la Casa Blanca giraria cap al Nord per anar cap a Rodacanters ,després passar per la Sort per baixar al riu i dirigir-se cap a Cocentaina per algun camí que hui esta perdut. Esta seria la ruta per dur el peix a Cocentaina, Muro i altres pobles del Comtat. Els temps passem, els costums canvien però els nom dels llocs perduren a través de generacions. La toponímia sempre és una font d’informació molt important.