Ja s’acosta les
festes de Totsants i les ànimes i com en els darrers anys el bombardeig amb el
Halloween. Maleïda siga la gracia que en fala festeta. Com si nosaltres no
tinguerem les nostres festes i celebracions
i haguérem importar les foranes, les estranyes, les desarrelades. Perquè
no celebrem les mateixes que celebràvem els nostres pares, els iaios, els pares
dels iaios, les de sempre? Perquè és la cultura del consumisme, la cultura de
poder dominant, la del hedonisme (quan més festes millor),la idea de que allò
que ve de fora es el millor o tot a la vegada el que ens porta a celebrar esta
festa improcedent i inoportuna, a la ximplesa
o bajanada del “truco o trato”. Jo em quede amb el nostre:
CALCES NEGRES,
CALCES BLANQUES,
DOS QUINZETS
QUE NO M’ALCANCES.
Este joc estava
molt estès per les nostres terres i encara el recorden en mols pobles, encara
que els dos últims versos varien d’un lloc a un altre. Hi havia que tenir un
bon panzell, com el tenien els xiquets d’abans per anar de nit i a les fosques a
les portes del cementeri i ací, invocar a les animetes amb estes paraules.
Aleshores sortien corrent sense mirar cap arrere per si de cas les paraules
havien tingut èxit i alguna treia cap o contestava. Es conta que una vegada un xiquet es va quedar amb el jersei enganxat
en el ferro de la reixa, i atemorit veia als amics fugir. Este mai més va tornar.
De vegades els xicons majors assabentats de bestreta s’amagaven per donar-los
un esglai i espantar-los. Este joc ha desaparegut, ja quasi ningú el recorda
i es disfressen de Dràcula, de zombi o
de mort per donar por. És necessita ser
badoc, bajoca o fava per a fer estes ximpleses.
