LES ESCOLES (CARRER ALACANT)

 

Les escoles en el seu origen

        Estes fotos corresponen a moments diferents de la que actualment és l’avinguda d’Alacant, que popularment era anomenada com “Les Escoles” i més antigament, en el segle XIX era conegut com el Raval. La paraula raval ve de l’àrab a-rabal  que significa les afores, es a dir una zona fora del poble, i la continuació del carrer Major era el camí que eixia cap a l’est  i que més avant es bifurcava en el que anava cap a Gorga i la vall  de Seta i el que a anava Benasau i les Marines. La primera edificació que és va fer en este espai va ser el grup escolar: un edifici rectangular, d’una planta, distribuït en tres aules: una aula, la dels xics, que tenia l’entrada mirant a l’est, la de les xiques estava en la part contraria i l’accés cap a l’oest, mirant al poble, i entre estes dos hi havia una tercera aula, la de pàrvuls o cagons que tenia el seu accés mirant al sud. A cada extrem de l’edifici, en la cara nord , estaven els lavabos, un per als xics i l’altre per a les xiques, als que s’accedia per dintre de l’edifici. El conjunt esta rodejat per un pati i este envoltat per un mur de pedra coronat per uns pilars que sostenien les reixes de forja. Estes escoles es van projectar en l’època de la dictadura de Primo de Rivera i s’inauguraren ja en temps de la República, en 1932.

1970 aproximadament. Arxiu M.Carmen Reig

1970 aproximadament. Arxiu M.Carmen Reig

        Posteriorment al final dels anys seixanta es van construir dos edificis similars, un a cada costa del pati. El situat a l’oest tenia dos pisos amb dues vivendes per als mestres i el de la banda est amb dues aules per a impartir classe. El següent edifici  que es va edificar en este carrer va ser el local per a la seu de la Societat Filharmònica Benillobense. La primera pedra es va col·locar el 19 de febrer de 1950 siguent alcalde Joaquin Guillem Herrero i President de la Societat Musical Joaquin Ripoll Picó.

Letura de l'acta de la col·locació de la primera pedra de la Seu de la Societat Musical. 19-2-1950

    

         En esta dècada també es va construir el depòsit  per emmagatzemar l’aigua que venia del naixement de Petrosa i distribuir-la per unes quantes fonts que hi havia arreu del poble: a part de la Font de la plaça estaven les fonts del carrers S. Joaquim, S. Josep, S. Llorens i Plaça del Castell. Aleshores encara no havia aigua per les cases i la gent anava a estes fonts per a poar.

Festes de 1947.Arxiu: https://unaherrerodebenilloba.wordpress.com/

         Tornem a les escoles per a dir que a finals dels anys cinquanta i els seixanta es quan escomencen a construir alguna vivenda particular al costat esquerre del carrer, configurant poc a poc el carrer. Amb posterioritat s’acotarà la zona dels pinets i en els anys huitanta quan les escoles deixen de funcionar com a tal i passen a ser seu del centre de jubilats i mercat s’amplia el pati integrant el dipòsit d’aigua que ja ha perdut la seua funcionalitat.

1970 aproximadament. Arxiu M.Carmen Reig

Foto Actual

 

 

 

LA DURACIÓ DEL DIA I EL REFRANY

 

            La duració del dia i de la nit varia al llarg de l’any. Hi ha 6 mesos en que la duració del dia va allargant-se ( de gener a juny) i  6 mesos en la que s’allarga és la nit (de juliol a desembre). Hi ha dos moments en que la duració del dia i la nit son iguals que són en l’ equinocci de primavera ( 21 de març) i en l’equinocci de tardor (22 de setembre). El dia més llarg seria en el solstici d’estiu (21 de juny) i la nit més llarga en el solstici d’hivern (22 de desembre). Feta esta explicació entrem en la cultura tradicional per a veure la gent del poble aliena a estos coneixement científics quin mètode utilitzaven per a mesurar el creixement de les hores de dia. Immersos en una cultura cristiana en la qual es celebren festivitats de sants o santes tots els dies de l’any cada comunitat té les seus festivitats més significatives que les converteix en dades referents i al voltant d’eixes festivitats crea un refranys per a remarcar eixe creixement de les hores de sol. Pe la contra amb prou feina trobarem dites que marquen el creixement de la nit. Els refranys varien d’uns llocs a altres sempre depenent de la importància dels sants en cada comunitat. Ací tenim una mostra de refranys:

Per Sta. Llúcia un pas de puça (13 de desembre).

Per Nadal un pas de pardal (25 de desembre).

Per S. Esteve un pas de llebre (26 de desembre).

Per  any nou un pas de bou (1 de gener).

Per Reis un pas de vell (6 de gener).

Per S.Julià un pas de ca ( 9 de gener).

Per S. Antoni un pas de dimoni (17 de gener).

Per S. Sebastià un pas de milà (20 de gener).

Per Sta. Agnès una hora més (21 de gener). 

Per la Candelera una hora entera (2 de febrer).

Per Sta. Maria una hora i mitja més cada dia.

Pe S. Blai un pas de cavall.(el 3 de febrer).

Per S. Maties són iguals les nits i els dies (14 de maig).

Per S. Joan el dia més gran (24 de juny).

Per S. Pere el dia enrere (29 de juny).

Per la Mare de Déu d’agost a les set ja es fosc (15 d’agost).

Per S. Narcís de sis en sis(29d’octubre).

Passat Totsants els dies són germans (1 de novembre).

EL CARRER DEL METGE

 

Foto arxiu: Mari Carmen Reig

         Estes tres imatges pertanyen al Carrer Colon, popularment anomenat com Carrer del Metge. La primera imatge, en blanc i negre, es va fer al final dels anys 60 del segle passat. Les altres dues són actuals. Este carrer es va obrir durant els anys 50 de segle passat sobre terrenys  que eren bancals  i es va traçar perpendicular al carrer S. Josep o carrer les Eres, amb direcció oest-est . Este carrer és anterior al Carrer Mare de Déu dels Dolors. El seu nom popular es degut a que allí es va construir l’edifici que feia a la vegada de habitacle i consulta del metge del poble. Front a la casa del metge es van construir tres casetes, també d’una planta que serviren per allotjar als mestres  forasters que ocupaven una plaça al poble. A l’altra banda de carrer es va ampliar l’antic patronat que donava al carrer les Eres amb un edifici de plata baixa i dues plantes superiors que durant un temps serviren per ampliar l’ús recreatiu i d’oci que tenia el patronat. També en este carrer s’ampliaren les fàbriques tèxtils de Joaquin Herrero i Hilario Pérez  que tenien el seu accés principal per el Carrer S. Llorens. La resta del carrer va anar completant-se  amb la construcció de cases particulars. Este carrer té la particularitat de que està assegut sobre el que va ser un gran cementeri de l’ època musulmana. La tradició i costum musulmana feia que els cementeris estagueren fora dels recintes habitats amb unes fosses excavades en terra on es col·locava el difunt sense fèretre, de costat, mirant cap a l’est. Doncs al llarg d’este carrer  a l’ excavar rases per a fer la cimentació de les cases o per la conducció del clavegueram es van descobrir molts soterraments i fins i tot una làpida funerària sencera, ara desapareguda, i restes d’altres làpides. De tot açò sols resta algun testimoni oral de gent que allí va treballar. Segons estos testimonis  aparegueren moltes fosses excavades a terra amb els restes dels cadàvers, totes en la mateixa disposició i orientació. Algunes tenien la part del cap cobert amb teules. Hi havia dos tipus de fosses: unes tenien forma de rectangle on es dipositava el cadàver i altres, una vegada excavada la fossa, en una paret lateral s’excavava un receptacle on es dipositava el cadàver. També va aparèixer algun objecte d’ornamentació. És molt lamentable que no es conserve res de tot açò però malauradament en aquells temps es donava molta poca importància a este tipus de troballes.