dissabte, 24 de novembre del 2018

HISTÒRIA D'UN CASC: LA CASUALITAT O EL DESTÍ

Foto d'Enric Morrió vestit de cristià amb la, aleshores, novia i amb la mà el casc.

         Enrique Morrió Grau, mon pare, va pertànyer durant alguns anys a la Fila de Cristians La Parmera de Benilloba, no va ser  dels socis fundadors perquè  allà pel 1947 quan es va formar la Filà ell estava complint amb el servei militar  allunyat del seu poble, en Àfrica, però quan al tornar  va ser un cristià de debò, va desfilar amb la indumentària de la filà i va participar dels actes de les festes,   junt als seus amics i companys d’esquadra Santiaguito,Ximo Masero, Marcelino, Venturet i altres que ja no recorde, al menys durant 14 o 15 anys. Allà per l’any 1964 o 65, supose que per que els interessos o prioritats canviarien, ja era un home casat amb dos fills, va deixar de pertànyer a la filà encara que era un gran admirador de les festes del seu poble i no es perdia mai cap acte. Per aquells temps els socis no tenien un vestit propi per a desfilar de cristià, més be era la Filà, com a societat, la que disposava de un nombre limitat de vestits, tots  iguals, que prestava al socis que volien sortiren en les desfilades.  N’hi havia de diferent talla  perquè lògicament totes les persones no eren iguals i cadascú utilitzaria sempre el mateix. I perquè conte tot açò? Tinguen un poc de paciència i ho sabran.
                El temps passa i canvien les modes, les costums, les persones...  Lògicament la filà dels cristians es va cansar de la seua indumentària oficial i la va canviar, allà pels any 70 del segle passat, per una totalment diferent i més acord amb les modes del moment. I que va passar amb els vestits vells? Dons, no ho sé. Supose que restarien oblidats per algun calaix, pels porxis... perquè mai mes els van utilitzar.
                 Passa el temps i un 17 de Novembre de2018,dissabte, quasi 60 anys després, a les 9 h.  rep una cridada de telèfon:
-           -Bon dia! Diga’m?
-           -Hola, soc Vicent.
-           -Quin Vicent?
-           -Vicent Espinós, el teu amic.
-           -Ah! Perdó! No t’havia conegut.
-           -Estic al mercadet de Xaló. Ton pare eixia en els Cristians?
-           -Si, mon pare va eixir de cristià quan nosaltres erem xicotets i            abans.
-           -T’explique: acabe de vore en una paradeta un casc que en                resultava conegut. L’he agarrat i observant-lo he vist que en              la part interior de la tela posava el nom de ton pare: Enrique            Morrió  escrit a mà.
-            -No em digues! No pot ser!
-            -Si, si, com et dic. A mi em semblava un casc del vestit vell               de la Filà de La Palmera. Que faig? el compre?
-            -Si, per suposat.
                Quan vaig penjar el telèfon vaig quedar aborronat, pensant, no ho podia creure. Ho vaig contar a la família que van quedar sorpresos, com si no acabaren de creure-s’ho. M’envia fotos  i efectivament no sols posa el seu nom sinó que reconec que esta escrit en la seua pròpia lletra.              
                Com poden ocórrer coses d’aquest tipus? No és una casualitat, es un sumum de casualitats, l’atzar, la sort... que passe un fet d’aquest tipus. Ara ja el tinc a casa. Vicent el va comprar i me l’ha fet arribar. És com si este element, objecte sense vida pròpia, haguera volgut tornar a casa. I no puc parlar d’un fet casual si no un cúmul de casualitats encadenades:
- Que el casc una vegada deixat d’utilitzar no acabara en la brossa.
- Que eixe casc no restara abandonat per algun racó.
-Que eixira del seu lloc en el moment adequat.
- Que l’arreplegara una persona dedicada al comerç d’antiguitats.
-Que eixa persona el  traguera a la venta.
-Que arribara a Xaló.
-Que el meu amic Vicent ensopegara amb ell.
-Que Vicent el reconeguera com pertanyent a la filà de Benilloba...
                   I tants fets més que hagueren pogut passar i trencar la cadena. Però no ha estat així i ara ja resta en ma casa  guardat en un lloc preferent. Per a recordar-me una part de la meua història i sobre tot per a tenir present que la vida ens pot sorprendre positivament en qualsevol moment sempre que estigam atents al nostre voltant, valorem els xicotets detalls i tingam amics a tot arreu.






diumenge, 18 de novembre del 2018

EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP V (LLIBERACIÓ I DESENLLAÇ)




              Una vegada lliberat el camp de Mauthausen pels americans tots els deportats van sortint d’ací a mesura que els reclamen el seus països.Els espanyols no són reclamats per cap país i no abandonaran el camp fins un més després quan son acollits per França.  Arribat a este punt, volia saber que va ser d’Eduard una vegada lliberat. Sols sabia que havia viscut en Frontignan, a França. Aleshores vaig començar la recerca d’algun descendent o familiar seu, perquè suposava que ell ja havia mort. La qual cosa no va resultar gens fàcil. Vaig fer diverses gestions infructuoses amb el Mairie (Ajuntament)  de Frontignan,on ell havia viscut, per cert que quant sentien parlar de deportats em penjaven el telèfon, per internet cercava gent amb el cognom Garrigós  per este poble i en les sues rodalies i tampoc vaig arribar a cap lloc, després vaig centrar la recerca en Sabadell,etc.i quan ja pràcticament estava a punt de desistir  vaig conèixer l’existència de AMICAL MAUTHAUSEN, organització que s’ocupa de tenir viva la història dels camps de concentració, recuperar informació i mantenir-la en la memòria. Van ser ells  els que en van proporcionar el contacte amb Elisabet Garcia Garrigós, neta d’Adolf Garrigós, germà d’Eduard. Immediatament em vaig posar en contacte amb ella. Li vaig  enviar un correu electrònic al que de seguida em va contestar sorpresa i emocionada de veure que  del poble que els seus avantpassats havien sortit feia exactament 106 anys  estaven interessats per la  història d’Eduard Garrigós. Elisabet en conta que  degut al seu passat republicà i sindicalista, Eduard, no va poder tornar a Espanya durant molts anys. Va viure en un poble al sud de França: Frontignan. Ací es va tornar a casar amb una dona vídua amb un fill, també refugiada espanyola. Prèviament s’havia separat de l’anterior dona, amb la qual ja no va voler tenir contacte . Al seu fill si que el va vore alguna vegada, encara que els dos, mare i fill, van seguir vivint en Sabadell.
                 Mentre  Eduard en el país veí  intentava refer la seua vida, i si bé no oblidar el seu passat si intentar superar-lo  ací en Espanya encara era buscat a conseqüència del seu passat. En Juny de 1962 continua obert el seu expedient  i “la Delegación Nacional de Servicios Documentales” li envia  al “Tribunal especial para la represión de la Masoneria y el Comunismo” l’expedient de Eduard Garrigós en el que consten les següents dades:” Eduardo Garrigós Soler: nació en 1909.-Reemplazo 1930.- Voluntario desde 11-36.-Profesión: Hilador.-Estado.Casado.-Filiación Sindical: U.G.T.- Desde 1925.-Filiación Política: P.S.U. desde 8-36.-D.P.Cía:Transmi.139 Bgª des 16-9-37”. Esta causa es asignada al Jutjat nº 1 del Tribunal anterior i  i el Jutge Nieto Garcia demana informació de l’encausat  al “Registro de Penados Y Rebeldes”  a la “ Dirección general de la Guardia Civil” , a la “ Dirección General de Prisiones”, al “ Servicio de Libertad Vigilada” I a La “ Dirección General de Seguridad”. Tots contesten el mateix: que no consten antecedents i que no el localitzen. Davant de la informació per tots aportada el jutge dicta un Auto en que demana el sobreseïment de la causa el 9 de febrer de 1963 i el 30 d’abril de 1963  el “Servició Ejecutorio” arxiva l’expedient . 


Documents de l'expedient d'Eduard a Espanya en 1962  


Eduard a França, pel temps, va obtenir la nacionalitat  i aleshores va poder venir a Espanya i reunir-se amb els seu familiars, cosa que va fer en diverses ocasions i va mantenir la relació amb tots el germans i nebots que vivien ací. En França va treballar en el camp ja que els metges li ho van recomanar per motius de salut. Eduard   va morir en Frontignan un 19 de Gener de 1998 i esta soterrat en una tomba en el cementiri d’este poble junt a la seua esposa Josephine i el seu primer marit. Desafortunadament  no consta en la tomba el nom d’Eduard però si una placa recordatoria dels seus companys i amics deportats a Mauthausen.
Tomba on està soterrat Eduard Garrigós a Frontignan
              Eduard sap que procedeix d’un poble d’Alacant, Benilloba,al que no va tornar mai, alguns germans si que ho van fer en alguna ocasió. Segur que records de quan hi residia no en tindria, ja que era molt xicotet quan va partir, sols li’n restarien alguns que sentiria contar a pare i germans, però té una expressió que no se si és habitual per Catalunya però ací encara la tenim viva i és :”Mecagoendena” i que l’utilitza habitualment.
C/ S.Jaume nº 22. Casa en Benilloba on va naixer Eduard Garrigos
                Crec  que és interessant per a nosaltres el conèixer la vida d’este heroi, que encara que no va viure ací, si que va nàixer entre nosaltres. Els seus pares eren d’ací i ací tindria tota la seua família. Un Benillober que ha estat testimoni de fets importants de la història del S. XX i que devem reivindicar i tenir en la nostra memòria.
Les fonts d’informació han estat les següents:
-          Registre Civil. Arxiu Ajuntament de Benilloba.
-          Quinque Librii. Arxiu Parroquial de Benilloba.
-          Memòria de Adolf Garrigós Soler. Mi padre. Marina         Garrigos.Sabadell 1989
-          “El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema              concentracionari del KL Mauthausen”
         Arraona. Sabadell. Nº 30 (2006) p. 128-141. Sílvia           Sàiz I Calvo i Ernest Gallart i Vivé.
-          Informació oral d’Elisabet Garcia Garrigós.


-          Informació proporciona per Guillem LLin sobre el procés de 1962.