 |
| Imatge d'internet |
Les brases del foc que hi havia a la
llar s’arreplegaven amb una paleta i es posaven en la copa, després es cobria
amb cendra i es deixava reposar una
estona fins que deixara de soltar fum. Si no hi havia moltes brases o es volia
que el calor durara més temps es podia afegir una paladeta de “Carbonilla” fent circumferència la voltant de les brases
o també “0rujo”. La diferència entre “carbonilla” i “orujo” és que la primera
era d’origen mineral, restes xicotets del carbó i “ l’Orujo” era carbó vegetal, fet per l’home.
Aleshores ja es posava en el rodat de fusta que estava sota la taula.
Aquest mantenia la copa un poc elevada de terra i permetia posar els peus
damunt d’ell. La copa es cobria amb un enreixat de fil ferro que evitava que
caigués res dintre les brases i es botara foc.
Les vesprades-nits al voltant del braser és una de les imatges de la meua
infància. En hivern quan el sol ja no
escalfava o, quan ja post, les ombres ens envaïen, ens arreplegàvem al voltant
del braser. Aquest, sota la taula coberta amb unes faldes que retenien el calor després per les
brases. Nosaltres, arrimats a taula amb els peus afermats al braser i les
faldes cobrint les cames. Cadascú complia amb la seua tasca: la mare repassava,
el meu germà i jo berenàvem, veiem la
tele, però tan sols una estoneta, perquè
veure-la molt no era bo per a la vista i tampoc s’havia de gastar molta llum, llegíem,
fèiem el deures o xarràvem. I així tots recollits, la mare, o el pare si s’hi trobava, de tant en tant atiaven les brases,
esperàvem l’hora de sopar. Nostàlgia d’aquells temps passats, quan estàvem tots
junts, ben acollits al resguard de les inclemències exteriors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada