diumenge, 5 d’octubre de 2014

PROJECTE D'UNA CENTRAL HIDROELÈCTRICA AL SALT



Amb el present escrit anem a estudiar el projecte que es va fer en 1952 per a la construcció d’una presa en el paratge del Salt de Benilloba, amb la finalitat de regular el cabdal del riu per  l’obtenció d’energia hidroelèctrica. Este projecte no va arribar a ser conegut pel  poble i per motius que desconeixem  no es va realitzar i va quedar oblidat. Va ser Fernando Carbonell, el qui en la seua etapa d’alcalde el va recuperar d’allà on es trobava: l’arxiu de l’ajuntament de Castalla ( no sabem ni com ni perquè va arribar-hi ). I va ser Fernando el que me´l va ensenyar amb la intenció d’estudiar-lo. En primer lloc intentaré emmarcar-lo dintre de la seua època històrica i després explicaré en que consistia el projecte.
                Este projecte de central hidroelèctrica es conseqüència de la política econòmica que l’estat espanyol va implantar després de la Guerra Civil: una política basada en l’autarquia i l’ intervencionisme.
 Els tres anys de guerra havien deixat a Espanya en una situació catastròfica:
-Per les greus pèrdues humanes
-Per les pèrdues materials que es tradueix en una baixa producció agrària e industrial.
-L’esgotament de les reserves d’or i divises
-Situació de deteriorament de les infraestructures.
            L’intent d’eixir d’esta situació va ser lent i molt difícil. Els primers anys, l’autarquia es va adoptar per ser la política econòmica que havien seguit els estats totalitaris però, al finalitzar la II Guerra Mundial no hi va haver altra alternativa front a l’aïllament al que es van vore abocats. Es pretenia superar la situació de crisis i estrangulament mitjançant els propis recursos, augmentant la producció sense importacions al temps que havien de créixer les exportacions. I per a dur-ho a terme l’estat havia de controlar tots els sectors de la producció així com el consum.
                        El sector energètic era clau per l’evolució econòmica del país. I en aquells moments hi havia una incapacitat per cobrir la demanda d’energia per la falta de carbó i de petroli. L’augment de la producció de carbó subministrarà una part de l’energia necessària, però petroli no n’hi havia i a més no es podia comprar per la política aïllacionista i per la falta de divises ( va ser l’època del gasogen).També es va buscar desenvolupar el sector hidroelèctric com a forma de subministrament energètic i aleshores va escomençar la política de construcció de pantans tant per al subministrament d’aigua a l’agricultura com per a la producció d’energia elèctrica. I és amb este context d’ intent d’augmentar i assegurar-se el subministrament elèctric com naixeria l’idea de construcció d’una central hidroelèctrica al poble de Benilloba. Tot i basant-se en els antecedents que hi havia  de central hidroelèctrica en el antic molí fariner del Salt reconvertit, a principis del s. XX, per a la producció d’energia elèctrica  destinada al subministrament del poble.
            El projecte que es titulava com “Proyecto reformado del de Replanteo del aprovechamiento hidroeléctrico. Salto de Benilloba en el Río Frainos.Término Municipal de Benilloba (Alicante). Año 1952” consistia en la construcció d’una presa, una càmera de càrrega i una sala de Màquines amb les conduccions que els unien. Per a fer-se una idea clara del projecte hi havia que reproduir tots els plànols però, com això és impossible en este article, intentaré descriure’l de la manera més clara possible.

En primer lloc estava prevista una presa que constava d’un mur situat uns metres mes amunt de les actuals ruïnes del Molí de la Penya, on el riu entra en el congost estret entre les roques. La paret de la presa tindria una altura de 13.9 m. des del llit del riu. La cara anterior de la paret, la que mira cap amunt, seria vertical mentre que la posterior, que mira riu avall, tindria forma de talús escalonat. Este mur amb la seua altura permetria fer un pantà en el que l’ aigua embassada arribaria, riu amunt, fins el Moli del Pont o Molí Blai.
            De la presa i per la ribera esquerra eixiria una canal, al nivell de l’horta que hi ha actualment , de 138.90 m. de llargària, que arribava fins la Càmera de Càrrega, on desembocava,la qual estaria situada on comença la baixada al Molí del Salt . Esta càmera era un dipòsit o bassa coberta, de unes dimensions de 14 m. de llargària,per 6 d’amplària i 7.50 m. de fondària on s’emmagatzemava aigua amb la finalitat de donar pressió a l’aigua que sortia pels tubs. En el seu interior hi havia una malla o reixa que retenia tots el materials flotants.
             De la càmera de carrega eixien dos tubs de 77m. de llargària i de 80 mm de diàmetre que baixaven perla forta pendent fins a la Sala de Màquines. Esta sala era un edifici que s’havia de construir en l’horta que diem d’Adolfo Paraguai situada al costat esquerre del Molí del Salt. En este edifici anirien instal·lades dos turbines que mouria l’aigua que baixava amb força per els tubs gràcies a la forta pendent i a la pressió que li donava l’aigua acumulada en la càmera de carrega. El moviment de les turbines es el que generaria la energia elèctrica.
            L’aigua sortiria de la sala de màquines per un canal de desaigüe soterrat,que arribaria  fins el riu per sota d’un mur de defensa que protegiria la casa de màquines de les possibles avingudes .
            En el projecte havia una relació de tots els terrenys que es vorien afectats i dels seus propietaris amb la finalitat de la seua expropiació. La relació seria la següent:
-Per la ribera dreta del riu es començaria per un terreny comunal( El terrer que hi ha més avall de l’actual depuradora). I a continuació les parcel·les de: Evaristo Garcia, Adolfo Monllor, Bautista Llorens, Evaristo Garcia(esta fitava amb el camí de la Teuleria), la de Francisco Company, Vicente Ripoll i la dels hereus de Orta Monparler (Molí de les Penyes).
-Per la ribera esquerra del riu començava amb les dues parcel·les de J.Maria Ginés Mira(partida de la bolta dels Cosmes), la d’Enrique Gómez Blanes(que fita amb el camí de la Teuleria) les d’Antonio Monllor, Hermenegildo Grau, Rosalina Monllor, Hermenegildo Grau, Vicente Garcia, Consuelo Biosca, Manuel Monllor, Vicente Garcia, Vicente Pérez, José Bou, Joaquín Saturnino Agulló, Bautista Guillem,Salvador Ripoll, José Bou, José Antonio Baldó, Joaquín Herrero Garcia i dues dels hereus d’Orta Monparler ( que acabarien en el pont del Salt), a continuació una altra dels hereus d’Orta Monparler, i després en la vessant de la baixada del Salt les de Vicente Monllor,hereus d’Orta Monparler,Pedro Serra i Adolfo Monllor.
-Per últim, a la ribera dreta del riu, la parcel·la que també era propietat dels hereus d’Orta Monparler.
            Les expropiacions es farien als preus següents:
-els terrens d’horta dels que se’n expropiarien uns 35.780 m2 a 10 pts el metre.
-els de secà, que serien 3750 m2  a 2 pts el metre.
- els de secà sense cap cultiu, que serien 13200m. a 1 pta. el metre.
El total de les expropiacions pujaria a 378.537 pts. de 1952.
            Després hi ha una relació d’elements necessaris per al funcionament de tot el sistema dels que citaré els més importants:
Per a la Presa:
-dos comportes de fusta de 1.50 x 2.00 x 0.15 m. com a sobreeixidor de la presa
-una comporta de fusta de 1.50 x 2.00 x 0.20 m. que dona accés a la canal.
Per a la càmera de càrrega:
- una comporta de fusta de 1.50 x 2.00 x 0.15 m.
-una reixa protectora
-144m. te tub de palastre de0.80m. de diàmetre.
Per a la Casa de Màquines:
-2 turbines  Francis de 680 HP.
-2 generadors  acoblats a les turbines  per a genera energia a220 volts.
-1 transformador per a elevar la tensió  de 220 a 15000 vats.
Estos serien els elements mes destacables de tot el llistat que  presenten.
Després hi apareix tota una relació de preus. Entre ells destaquem:
-          Els jornals dels treballadors: El jornal d’un encarregat d’obra era de 61.50 pts. diàries de les quals cobrava 22.50 i la resta (un 173.2% més) eren les càrregues socials que s’aplicaven als sous segons l’ordre del consell de ministres  del 21 de Juny de 1946. El jornal d’un paleta era  15.50 pts. diàries més les càrregues socials. El peó 12 pts. El fuster 15.50 pts. igual que el ferrer.
-          El preu del materials: el m3 de grava costava 10.30 pts. La tona de cement adquirit en S.Vicent del Raspeig  661.29 pts. La tona d’acer  en barretes 3070 pts. etc
I així continua amb tota una relació de preus de material com el m3 de formigó segons la quantitat de cement,el m3 de fusta,el m2 de teules,etc. Tot amb la finalitat de calcular el pressupost total de la construcció de la pressa i les altres edificacions necessàries per al funcionament de la central hidroelèctrica. Però el pressupost total no apareix en cap lloc del projecte, no sabem bé si per que no va arribar a realitzar-se o perquè s’ha perdut.
Afortunadament este projecte no arribaria mai a realitzar-se i crec que les causes són múltiples, entre elles:
-en 1953 es firma el Tractat de Madrid entre España i els EEUU. En este tractat s’autoritzava la instal·lació de bases militars americanes en el territori espanyol a canvi de la ajuda econòmica necessària per abastir-se d’aliments i de matèries primes. El regim franquista començava a obrir-se cap l’exterior.
-La viabilitat del projecte no estava clara. El riu no presenta un cabdal tan abundant com per assegurar un subministrament  suficient d’energia elèctrica ni es tan  regular com per a que fora operatiu. La irregularitat fa que s’alternen mesos o anys d’abundància d’aigua amb altres de total  sequera. La qual cosa no facilitava la producció elèctrica. Tampoc  sembla que fora rentable esta inversió.
I dic que va ser una sort que este projecte no arribara a realitzar-se perquè d’haver-se fet hauria suposat la degradació  i destrucció d’un  paisatge que ja mai s’haguera recuperat, impedint a les generacions posteriors  la seua contemplació, admiració i gaudiment.
                                                                           
                                                             REVISTA DE FESTES 2014

1 comentari:

  1. Molt interessant Enric. Ara falta que se solvente el tema de l´horta i la façana del Molí del Salt, encara hi ha remei . Si es deixa pasar temps, a lo millor siga ja massa tard, seria tristissim. Qui visita Benilloba, vol vore este paratge tan singular i plé d´encant. I aixó dona vida al poble. Ara està molt perillós, pot haver algún accident pel mal estat , seria lamentable i tremendo que hi haguera alguna desgràcia. Deuria de vallar-se fins que s´arregle i voreu de lluny.Hi han presupostos altissims per a determinades coses...i ahí està caense el Molí, oblidat. Salutacions i enhorabona pel teu treball.

    ResponElimina