 |
| Eduard Garrigós. Foto de Francesc Boix |
Este relat va ser
publicat a la revista de festes d’agost del 2018. Però com em sembla
interessant donar-li més difusió,vaig a publicar-lo en este blog, per a que es
conega la verdadera realitat de tots aquells republicans espanyols que van ser
deportats al camp de concentració de Mauthausen, on la gran majoria dels aproximadament 9000 van morir desprès de estar sotmesos a les
més dures penalitats, càstigs, aberracions, fam, treballs inhumans…. Sols uns
quans van aconseguir sobreviure, entre ells el nostre paisà Eduard Garrigós. La
publicació serà en uns quants capítols, que aniran sortint de setmana en setmana
per donar-li un poc més d’ èmfasi al relat i no cansar al lector.
CAPÍTOL I
A l’escriure la
historia sembla que s’oblida de les histories particulars, la dels protagonistes
dels fets. Si parlem d’una batalla sols ho fem de que hi ha un bàndol guanyador i un perdedor i no
pensem en el nombre de protagonistes, tots ells perdedors, que hi participem, cadascú amb la seua història
particular, la família que deixa, els
somnis, il·lusions i anhels trencats, sofriments i traumes que arrastrarà... La d’Eduard Garrigós Soler
és una d’aquelles històries particulars, dura, difícil, sempre al límit. Li va
tocar viure en primera persona importants
fets històrics del S XX:l’emigració, una guerra civil,la retirada a
França, estada en un camp de refugiats,
l’ocupació de França pels nazis, estada al camp de presoners, la deportació al
camp de concentració de Mauthausen, exili... i dels quals va aconseguir sobreviure. En este escrit vaig a intentar recompondre,
dintre de les meues possibilitats la vida d’este heroi.
El 30 de juny de 1892 es casen a Benilloba
Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba) i Teresa Soler Ramón (
d’Alcoi). Els pares d’ell eren Vicente Garrigós Soler que aleshores ja havia
mort a Cuba, probablement havia emigrat cercant faena i ací va trobar el seu
final i Juana Monllor Giner, els dos
nascuts a Benilloba. Els pares d’ella eren Eugenio Soler d’Alcoleja i Teresa
Ramón de Ràfol de Salem. Vicente i Teresa van viure a Benilloba en el nº 22 del
carrer S.Jaume. Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents
tasques segons l’època de l’any. I ella estava ocupada en tenir cura de la
casa, dels fills i traure’l s endavant al temps que feia de matrona ajudant a
parir a les dones del poble . De fills en tingueren 9:
M.Teresa ( nascuda l’1 d’agost de
1893), Maria Nieves ( n. l’1 de Març de 1895), José Vicente (n. el 27 de Gener
de 1897), Rogelio ( n. el 25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (n. el 24
d’octubre de 1901), Eugenio ( n. el 16 de Febrer de 1904), Salvador (n. el 2 de
Gener de 1906), Eduardo ( n. el 10 de Març de 1909) que serà el nostre
protagonista i Juan Miguel (n. el 22 de
Juny de1911). Esta família, al poble, se’ls coneixia pel malnom dels Juanos. En
esta època i en el nostre poble la vida no era gens fàcil degut al retràs
social i econòmic . En temps bons la població sobrevivia sense més aspiracions que tindre que menjar i
un sostre on allotjar-se. Però en la primera dècada del S. XX amb la crisis de
la fil·loxera augmenten les dificultats
econòmiques, ja que desapareix la vinya, un dels principals cultius que donava
treball i jornals a molta gent del poble. La conseqüència és l’atur i
l’emigració de molta la gent que ha perdut les seues possibilitats i
perspectives. Emigració cap a Argentina, Alger, però també a llocs no tan
llunyans on la indústria tèxtil ofereix alguna possibilitat com són Alcoi i
també Catalunya. La situació del camp en Benilloba s’agreuja amb la gelada que
és produeix el 9 de Maig de 1910, que per el moment en que es produeix , quan
el cicle vegetatiu de tots cultius està avançat, arrasa amb tots ells i fins i
tot molts arbres resten afectats, açò suposa menys treball i més fam i misèria.
En un primer moment emigren a Catalunya, concretament a Sabadell, cercant
feina el pare i els quatre fills majors. Allí tenien a un oncle anomenat
Santiago a la casa del qual van anar a viure. Prompte coneixen les penalitats
de viure amuntegats en una casa xicoteta i la falta de menjar. O bé perquè no els anava com esperaven o bé
perquè la resta de família està al poble,
retornen a casa. L’any 1912 Benilloba torna a passar per una situació
crítica: es afectada per una forta
sequera, tan forta que en ple hivern no circula aigua pel riu, açò suposa més carències i dificultats. I és en aquest
any, el 4 de març, quan mor la mare, Teresa Soler a conseqüència d’una
Bronquitis pseudomembranosa i al dia següent, el 5, el dia que és soterrada la
mare, mor als 18 anys la filla major,Teresa,
a conseqüència d’una gastroenteritis. Esta xiqueta havia tingut problemes en el
moment de nàixer i presentava fortes deficiències, no parlava ni caminava i era
molt xicoteta, però era molt estimada per la família que la cuidaven molt i
tenia la preferència en la casa. Vicent Garrigós, no ho pensa més, vidu i
davant tanta dificultat per sobreviure agarra els seu fills, el xicotet amb un
any i marxa definitivament cap a Sabadell, l’acompanya la seua sogra, Teresa Ramon. Serà un més entre tot un èxode
de benillobers que és produeix en esta època ( entre 1900 i 1910 Benilloba perd
vora 500 habitants, passa de 1524 a 1087 hab.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada