 |
| Foto d'Enric Morrió vestit de cristià amb la, aleshores, novia i amb la mà el casc. |
Enrique Morrió Grau, mon pare, va pertànyer durant alguns anys a la Fila de Cristians La Parmera de Benilloba, no va ser dels socis fundadors perquè allà pel 1947 quan es va formar la Filà ell estava complint amb el servei militar allunyat del seu poble, en Àfrica, però quan al tornar va ser un cristià de debò, va desfilar amb la indumentària de la filà i va participar dels actes de les festes, junt als seus amics i companys d’esquadra Santiaguito,Ximo Masero, Marcelino, Venturet i altres que ja no recorde, al menys durant 14 o 15 anys. Allà per l’any 1964 o 65, supose que per que els interessos o prioritats canviarien, ja era un home casat amb dos fills, va deixar de pertànyer a la filà encara que era un gran admirador de les festes del seu poble i no es perdia mai cap acte. Per aquells temps els socis no tenien un vestit propi per a desfilar de cristià, més be era la Filà, com a societat, la que disposava de un nombre limitat de vestits, tots iguals, que prestava al socis que volien sortiren en les desfilades. N’hi havia de diferent talla perquè lògicament totes les persones no eren iguals i cadascú utilitzaria sempre el mateix. I perquè conte tot açò? Tinguen un poc de paciència i ho sabran.
El temps passa i canvien les
modes, les costums, les persones... Lògicament
la filà dels cristians es va cansar de la seua indumentària oficial i la va
canviar, allà pels any 70 del segle passat, per una totalment diferent i més
acord amb les modes del moment. I que va passar amb els vestits vells? Dons, no
ho sé. Supose que restarien oblidats per algun calaix, pels porxis... perquè
mai mes els van utilitzar.
Passa el temps i un 17 de Novembre de2018,dissabte,
quasi 60 anys després, a les 9 h. rep
una cridada de telèfon:
-
-Bon dia! Diga’m?
- -Hola,
soc Vicent.
- -Quin
Vicent?
- -Vicent
Espinós, el teu amic.
- -Ah!
Perdó! No t’havia conegut.
- -Estic
al mercadet de Xaló. Ton pare eixia en els Cristians?
- -Si,
mon pare va eixir de cristià quan nosaltres erem xicotets i abans.
- -T’explique:
acabe de vore en una paradeta un casc que en resultava conegut. L’he agarrat i
observant-lo he vist que en la part interior de la tela posava el nom de ton
pare: Enrique Morrió escrit a mà.
- -No em
digues! No pot ser!
- -Si,
si, com et dic. A mi em semblava un casc del vestit vell de la Filà de La Palmera.
Que faig? el compre?
- -Si,
per suposat.
Quan vaig penjar el telèfon vaig
quedar aborronat, pensant, no ho podia creure. Ho vaig contar a la família que
van quedar sorpresos, com si no acabaren de creure-s’ho. M’envia fotos i efectivament no sols posa el seu nom sinó
que reconec que esta escrit en la seua pròpia lletra.
Com poden ocórrer coses d’aquest
tipus? No és una casualitat, es un sumum de casualitats, l’atzar, la sort...
que passe un fet d’aquest tipus. Ara ja el tinc a casa. Vicent el va comprar i
me l’ha fet arribar. És com si este element, objecte sense vida pròpia, haguera
volgut tornar a casa. I no puc parlar d’un fet casual si no un cúmul de
casualitats encadenades:
-
Que el casc una vegada deixat d’utilitzar no acabara en la brossa.
- Que eixe casc no restara abandonat per algun racó.
-Que eixira del seu lloc en el moment adequat.
- Que l’arreplegara una persona dedicada al comerç d’antiguitats.
-Que eixa persona el traguera a la
venta.
-Que arribara a Xaló.
-Que el meu amic Vicent ensopegara amb ell.
-Que Vicent el reconeguera com pertanyent a la filà de Benilloba...
I tants fets més que hagueren pogut passar i trencar la cadena. Però no ha
estat així i ara ja resta en ma casa
guardat en un lloc preferent. Per a recordar-me una part de la meua
història i sobre tot per a tenir present que la vida ens pot sorprendre
positivament en qualsevol moment sempre que estigam atents al nostre voltant,
valorem els xicotets detalls i tingam amics a tot arreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada