Arrima la porta
que no entre el fred
estem en la tardor
i es gela el xiquet.
Els arbres, poc a poc, es despullen,
pel terrós camí s’escampa
l’estora parda de fulles.
La llum també s’apaga,
el pàmpol sec el vent espera,
El reixiu de la nit, tot ho banya.
La vida també s’acaba.
Així li arribarà a l’amor,
en un moment o altre, la seua tardor,
que li ha de servir d’escorça per,
quan arribe la primavera,
passat l’ hivern,
renàixer amb més força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada