dissabte, 30 de setembre del 2023

LA SUBHASTA I ELS SUBHASTADORS

 

 

Fernado Carbonell i Eduardo Boronat a Hellín

 Benilloba va viure una època daurada, la compresa aproximadament en les dècades dels 60 i 70 del segle XX. Va coincidir en l’època del desarrollisme i expansió econòmica de tota Espanya en general però que ací va tenir les seues característiques pròpies. Va ser un temps de gran esplendor per al poble, on tots els sectors van guanyar diners: treballadors de la industria tèxtil, empresaris, comerciants, serveis. El creixement econòmic va dur a un creixement demogràfic, a una ampliació del poble, a una millora de les condicions de vida: higièniques, de salut, millor condicionament de les cases i fins i tot a canvis socials i en les festes. Esta millora va ser deguda a dos factors fonamentals: un creixement de les empreses dedicades al sector tèxtil i creixement de un sistema de venta particular (la subhasta) del que vam ser els creadors. I d’este sistema de venda  es  del que parlarem en este article.

                Deixaré a banda totes les anècdotes i situacions personals  que han viscut els subhastadors, que son tantes com el nombre de subhastadors elevat al nombre  de dies que han passat per tota Espanya oferint els seus productes i que ens donaria un nombre infinit de vivències (que no deixen de ser interessants, divertides, il·lustratives, exemplars...)en les quals podríem omplir fulls i fulls, per a passar a estudiar el fenomen en si, característiques, orígens i evolució.

                La subhasta no era res més que una forma de venda ambulant,  un sistema de venda no sedentari realitzada per comerciants, fora d’un establiment, amb instal·lacions desmuntables i transportables amb qualsevol periodicitat. Però la subhasta tenia unes característiques pròpies que la diferenciaven i estes eren:

-La mobilitat: el subhastador es movia per diferents pobles al voltant  d’un lloc que utilitzava com a centre, però sense periodicitat ni regularitat. Podia repetir en un lloc o no tornar més segons com li haguera anat. I d’una temporada a altra podia canviar de centre.

-La forma d’atraure a la gent: abans d’iniciar la venta el subhastador havia de captar a la gent, per la qual cosa cadascú utilitzava la seua estratègia. Una vegada tenia ja concentrada a un nombre important de gent iniciava la venda. L’oratòria del subhastador era un factor important.

-El sistema de venda. Es tractava d’oferir un producte a un determinat  preu i anar afegint altres productes (solien ser mantes) sense variar el preu. Una vegada fet el lot el venia a la gent. Ací influïa molt l’habilitat del subhastador per a vendre més o menys.

                Este sistema de venda és propi nostre, perquè ací va nàixer, ací es va desenvolupar  i va tenir vigència durant un centenar d’anys  en els que es poden diferenciar diverses etapes:

1a. Una primera etapa la constituirien els seus ORÍGENS. Que aniria de finals dels s.XIX fins al 1925 aproximadament.

2a. Una segona etapa que aniria des de 1925 fins al 1950-55. Que seria l’època de l’automoció i creixement i que estaria interrompuda per els anys de la guerra civil.

3a. Etapa:que comprendria de 1955 fins la dècada dels 70 i seria l’època de màxim esplendor.

4a. Etapa: que seria la de decadència i desaparició.

Lluís Fuentes exercin la subhasta
1a Etapa. Esta aniria des de finals dels s.XIX fins a 1925 aproximadament. Les dades son indicatives. Gent dedicada a la venda ambulant en el poble ja existiria però és en estos moments quan comencem a tenir constància de gent del poble que comença a eixir a vendre els productes fruit d’una industria tèxtil artesana local i a ampliar el seu radi d’acció. Els productes que oferien eren: alforges, faixes, davantals, sacs, mantes. Productes de baixa qualitat  teixits en uns telers manuals i de forma artesanal en unes factories de xicotetes dimensions: uns quants telers localitzats en   el seller o en el porxi d’una casa on el propietari ocupava a uns quants teixidors i tenia unes quantes dones que s’encarregaven de l’acabat del producte. Estos primers empresaris van ser: els Domènech Camallonga, José Espinós Borrell, Manuel Bonet Domènech, Joaquin Boronat Gadea, Jaime Biosca...

                Benilloba sempre ha segut un poble pobre en recursos agrícoles. El sòl no ha segut especialment fèrtil i l’aigua escassa, a més d’un règim pluviomètric molt irregular amb important períodes de sequera. La qual cosa feia que les collites foren escasses i irregulars. A esta situació estructural hi ha que afegir les crisis conjunturals com va ser la fil·loxera que allà per el 1910 va arrasar tota la vinya, cultiu que havia tingut una gran expansió i que amb la seua conversió en vi per a l’exportació havia segut element important per a l’economia local. A la fil·loxera la van acompanyar uns anys de forta sequera i alguna gelada tardana que van accentuar la crisis agrària. Estos factors van influir per a que es produira una forta emigració  dels jornalers i xicotes productors. Així com també augmentaria  el sector de venedors ambulants com una forma més de subsistència. Per estes dades ja hi ha constància de  que recorren una part  important d’Espanya: Joaquin Boronat per la Roda (la Manxa), els seu fills Joaquin i Eduardo en Melilla, els Bonet també per la Manxa, Els Espinós per Andalusia, de Vicente Guillem  es comenta que va eixir a peu de Benilloba amb el seu fardell de productes i va arribar a Vitigudino (Salamanca),i al seu fill li van posar el malnom de Castilla perquè quan era xiquet i li preguntaven per son pare sempre dia que estava en Castilla. Lògicament utilitzaria algun mitjan de transport com el tren, i per tren li enviarien els productes per a la seua venda.Eugenio Doménech Camallonga, Francisco Francés, Tomás Guillem també exercien esta activitat... Estes persones es desplaçaven a peu, amb un animal ( ase o matxo) i amb carro passant llargues temporades fora de casa. Ja solien tenir el centre en un lloc i d’ací es desplaçaven als pobles dels voltants. Com que amb el seu mitjà de transport no podien transportar molt de gènere, des de casa els l’enviaven mitjançant el tren els fardells de productes per a la venta, passant llargues temporades fora de casa. En esta època ja anirien utilitzant les seues estratègies de venta, anirien coneixent les particularitats de cada lloc, els diferents caràcters de la gent així com les seues possibilitats econòmiques i les seues necessitats i preferències. Naixeria el nou sistema de la subhasta.

2ªEtapa que s’iniciaria al voltant de 1925 i duraria aproximadament  fins als 50-55.

Està etapa es caracteritza per l’ inici de la automoció. El comerciants comencen a adquirir els primers cotxes: els Ford T i el Chevrolet. És la prova més contundent del boiant negoci de la venda que ara és ja subhasta. L’adquirir un d’estos vehicles es símptoma de que ja es guanyaven molts diners amb la venda i a més hi havia bones perspectives de negoci per a invertir comprant un d’estos automòbils. Lògicament este canvi seria progressiu i durant algun temps conviuen els dos mitjans de transport: l’automòbil i el carro. Els primers en adquirir-los seran  els anteriors fabricants i comerciants: els Boronat, els Bonet, els Camallongues, Francisco Frances amb els fills (Joaquin i Manuel), els Correncincs, Els Hilario (pare i fill). Al principi d’esta etapa ja queda  instituïda la subhasta com a un nou sistema de venda i als comerciants se’l comença a conèixer  arran de tota Espanya per els Subhastadors.  Esta etapa es veurà interrompuda per la guerra civil.  En l’ inici de guerra el “ Comitè de control de la Industria tèxtil” de la UGT de Benilloba requisa tots els vehicles i al temps lliura algunes autoritzacions per a que continuen en la venda. Lògicament en este període baixarà l’activitat. Abans de la guerra eren subhastadors entre altres: Joaquín Sanz Cortés, Eduardo i Salvador Boronat Cortés, Joaquin Domènech Colomina, Manuel i Joaquin Francés, Salvador i José Espinós Vilanova, Hilario Pérez Monerris, Vicente Pérez Monllor, Fernando Carbonell Soler, Ramón Carbonell Mora, Joaquin Mira Espinós, Enrique y Salvador Llorens Espinós, Ramón Carbonell Garcia, Joaquin i Salvador Domènech Espinós,  Francisco Gisbert Verdú.  Santiago Miró Valls i el Tio Moro van morir en 1930, amb poc dies de diferencia, exercint la subhasta, el primer en Priego de Córdoba i el segon en Martos.

                En els anys posteriors al conflicte continua l’activitat de la subhasta malgrat les dificultats econòmiques: baixa producció, l’escassesa de vehicles, així com del combustible. Però la subhasta continuava sent un mitjà de  subsistència i una forma de guanyar-se la vida. I  poc a poc va recuperant-se. En esta època s’incorporen noves generacions a esta activitat: Joaquin Domènech, Salvador Monllor, Joaquin Herrero Espinós, Manuel Sanz Fenollar, Eugenio Llopis, Ismael Reig, Pascual Olcina,Francisco Monllor  Garcia, José Monllor Monllor. Enrique, Manolo i José Mira Navarro, Salvador Cortés i Julio Mira.

                Els subhastadors en la seua tasca per les diferents terres, en diferents moments, necessiten a gent que els ajuden i així van incorporant a joves que els seguiran, per un sou, clar està i que per el temps acabaran convertint-se també en subhastadors i venint a instalar-se amb la seua família a Benilloba, alguns temporalment i altres definitivament: Luis Fuentes Gordillo i Rodrigo Segura (Baleares)  de Huercal-Overa, Francisco Cera Càceres, Uribe, Parra, Baleares, Rogelio Hernàndez de Jaén. En esta etapa ja ha augmentat el nombre de subhastadors, ja no son sols els propis productors de les mercaderies i els seus fills els que es dediquen a la subhasta sinó que es molta més gent la que es dedica a esta activitat establint-se les bases que regularan l’activitat: un sector majoritari són assalariats, treballen per a un empresari per un sou però que a més tindran uns beneficis que dependran de les vendes. L’empresari proporcionarà el vehicle i la mercaderia. El subhastador posarà el seu treball, les despeses necessàries: allotjament i manutenció. Al retorn de la subhasta, treballador i empresari trauran comptes i el subhastador es quedarà amb un tant per cent dels beneficis. Encara que els subhastadors i ajudants estaven lligats a una empresa, existia molta mobilitat, com hi havia molta demanda solien canviar amb facilitat de treballar per a una  empresa  a un altra, en funció de les condicions. També hi ha subhastadors, són els menys, per compte propi, no depenen de ningú. Ells són propietaris del camió, compren la mercaderia de les fàbriques i tots els guanys són per a ells. Fins i tot hi ha subhastador que té diversos camions que treballen per a ell, com és el cas de Francisco Gisbert.   En cada camió solien anar dues persones: el subhastador i un ajudant. En arribar a un poble paraven el camió en una plaça,  un carrer molt transitat, o un creuament de carrers, en qualsevol lloc que consideraren convenient (aleshores no estava regulat), l’obrien i estenien una plataforma on pujava el subhastador i amb un altaveu començava la seua xerrada o discurs per tal d’atraure la gent. Cada subhastador tenia el seu discurs particular i les seues estratègies. Hilario en un temps va dur una mona. Tot valia amb la finalitat de fer un rogle de gent i captar la seua  atenció. En eixe moment   treien una sèrie de productes barats: bijuteria, pintes, sedalines de fil, encenedors, sabó, fulletes d’ afaitar... Productes barats que cridaven l’atenció i la gent comprava, de vegades fins i tot regalaven algun. Tot valia amb la finalitat de fer rotgle. Quan consideraven convenient iniciaven la subhasta: feien un lot de productes (mantes) al que li posaven un preu i després afegien, poc a poc, més productes. Una vegada el lot complet començava la venda. En este moment influïa molt l’habilitat per a vendre del subhastador. Este  estava assistit, en tot moment, per l’ajudant que  a peu de terra o   dintre del camió preparava el gènere. En esta època els camions solien ser de xicotetes dimensions aleshores no podien portar molta càrrega. Eixien del poble carregats de gènere però solien establir un centre on des del poble li enviaven, per tren o camió, més gènere que emmagatzemaven en una casa, pensió o local i ells es movien pels pobles del voltant.

Francisco Monerris
3ªEtapa. Esta comprendria els anys entre 1955 i 1980. Està seria l’època daurada de la subhasta. És l’època dels desarrollisme espanyol. És el final de l’autarquia, els plans de Desarrollo i el turisme. Espanya comença a tenir unes elevades taxes de creixement, es desenvolupa la industria i la construcció: Tot açò suposa un major nivell econòmic de la població i per tant un augment del consum.  Augmenta la capacitat de compra  i la demanda de productes. I els subhastadors saben aprofitar el moment. La subhasta ja té estesa tota una xarxa que cobreix tota Espanya i fins i tot  les illes Balears i Canàries. La població surt d’uns anys de racionament i restriccions i amb l’augment dels ingressos que provenen dels treballs en la industria, en la construcció  i en els serveis així com de la major productivitat de l’agricultura conseqüència de l’alliberació de mà d’obra i la concentració parcel·lària demanda una sèrie de productes per a millorar les seues condicions de vida. Un dels productes que augmentarà la demanda és el sector de la manta i que sabran aprofitar el nostres subhastadors amb la seua forma particular de venda. Apropen este producte a tots els llogarets d’Espanya. Continuaran oferint productes de menys preu i atractius: bolígrafs, bovines de fil, paraigües, pintes, articles per a les dones... amb la finalitat d’atraure a la gent i fer el rogle suficient per a iniciar la subhasta. En esta època també augmenta la qualitat de les mantes que ofereixen així com el preu. Al créixer la demanda creixerà també la producció. Són els anys d’expansió de la industria tèxtil en el poble. Hi haurà telers manuals per totes les cases del poble que teixiran mantes per als principals empresaris del poble. Les dones des de sa casa repassaven les mantes i feien cordons. I en les fàbriques s’acabava la producció. En les fàbriques també va augmentar el nombre de telers així com van introduir  telers mecànics i per tant van ocupar a més gent. A Benilloba venien a treballar gent dels pobles del voltant. Així i tot no es teixien suficients mantes i se’n compraven d’altres llocs com Ontinyent, Agullent i Bocairent. També va créixer el nombre de subhastadors així com el nombre de camions dedicats a la subhasta. Van arribar a haver en Benilloba fins a 90 camions dedicats a esta activitat. Es renova el parc automobilístic: s’incorporen els SAVA i els EBRO. Són camions i furgons de major capacitat. Surt i creix una nova generació de subhastadors: Antonio i Demetrio Barrachina Llinares, Francisco Bou Ferràndiz,Carlos Escuder Llorca, José  Cortés Cascant, Francisco Ripoll Calatayud, Juan Domínguez Gómez, Joaquín Agulló Gisbert, David Ripoll, Manuel Reig Sanz, Antonio i José Gisbert Monllor, Rogelio Chiquillo Gil, Rafael Monllor Gisbert, Francisco Ferrer, Miguel Picó Alcaraz, Miguel Català Domènech, Joaquín Barrachina Grau, Joaquín Francés Carbonell, Manuel Francés Picó, Joaquín Verdú Gisbert, Joaquín Herrero Ortiz, Vicente i Ramón Pérez, Octavio Borrell Lloret, Joaquín Ripoll Molina,Juan i José Maria Garcia Chillón, Francisco Morrió Grau, Juan Casanova Garcia, Joaquin Conejo, Daniel Aznar Ripoll, José Miró Llinares, Juan Bonet Pastor, Juan Aracil, José Miguel Pascual Montava, Fernando Carbonell Llinares, Daniel Martínez Martínez, José Gozàlbez Mira, Joaquín Bou Picó, José i Evaristo Crespo Doménech, José Luis Carbonell Aracil...i tants més. Pocs són els homes de Benilloba que no han eixit a subhastar com a titulars o ajudants. I també tenim el cas, que cal ressaltar per la seua singularitat en esta època en que les llibertats de les dones estaven molt limitades, d’Elisa Olcina Monllor (de la família dels Correncincs) que va exercir de subhastadora durant varius anys acompanyada en el camió del seu germà Enrique després de la mort de son pare, també subhastador, al que van succeir.

Jose Gisbert en Castilblanco.1962
Va ser una època de molta prosperitat per al poble de Benilloba. Entraven molts diners al poble fins al punt de que es va dir que era el poble amb més vehicles per càpita de tota Espanya i el mateix passava en el nombre de telèfons. Els subhastadors feien les transferències de diners per el Banco Hispano-Americano preferiblement. I un dia a l’any ( el 28 de desembre) venia el seu director general i pagava un dinar on es reunien tots els subhastadors.

                Els subhastadors passaven llargues temporades fora de casa. Celebrades les festes a San Joaquim  era l’època de partir, amb els camions carregats s’encaminaven cadascú cap al seu destí i no tornaven fins a Nadal. Passat Nadal tornaven  a sortir fins a Pasqua o fins i tot a l’estiu. Tot depenia de com anava la venda, les ganes de veure la família. Cadascú tenia les seues zones preferides on establia el centre, ací tenia la seua pensió on allotjar-se i on rebre les mercaderies. I d’ací es desplaçava als pobles dels voltants. Quan havia esgotat el mercat o considerava necessari el canvi es desplaçava a un altre centre. No tenien horari ni lloc concret on parar, igual podien vendre de matí que de vesprada o poqueta nit i no era precís que fora on habitualment es feia el mercat. Ells sabien buscar el lloc i el moment adequat, però també sabien aprofitar les fires que es feien en determinats pobles, moments i llocs on es reunia molta gent. I així no va haver lloc en tota Espanya, per apartat que estiguera,  on no arribara un subhastador a oferir les seues mantes. Els subhastador disposaven  d’una Llicencia Fiscal (de validesa anual) que els permetia vendre per tota Espanya i després en cada poble pagaven una tassa a l’ajuntament que variava d’uns pobles a altres.

                L’altra cara de la moneda era la família dels subhastadors: les dones i fills havien de passar llargues temporades sense ells. La dona havia d’afrontar les necessitat de la casa i l’educació dels fills tota sol. Els fills no veien als pares més que determinats dies a l’any. Per a les famílies era una vida dura.

4ªEtapa. A partir de 1980, o fins i tot abans, és l’època de la decadència. Els motius son diversos:

-Es una època de crisi: forta pujada dels preus dels combustibles i una forta inflació que originen una crisi econòmica que afectarà a tot l’estat espanyol.

-Canvis polítics i  de la situació econòmica que portaran una major conflictivitat social, laboral i una major demanda de augment salarial.

-Canvis en els hàbits de consum: La manta deixa de ser un producte atractiu, el mercat esta saturat. Apareixen nous productes més atractius i que els substituiran: els edredons i els nòrdics.

- Falta d’una reestructuració, reconversió i modernització de la industria local. Els guanys de l’època anterior no s’han invertit en la industria. L’augment dels salaris i la millora de les condicions dels treballadors suposen  un major cost salarial a les empreses que junt  a la falta d’innovació farà que els el costes superen als beneficis i abocarà a les empreses al seu tancament.

-Però el factor que més va influir en la decadència de la subhasta, segons els propis subhastadors, va ser la regulació de la venda ambulant en els diferents pobles. És ara quan comença a prohibir-se la venda ambulant en les pobles. El subhastadors ja no poden  parar en qualsevol lloc i a qualsevol hora, s’han de limitar al lloc i al dia que marca cada ajuntament. Açò limita la seua mobilitat i la seua llibertat per a vendre.

Sivestre Garcia, Juanito Bonet i Paco Ripool.1961

Tots estos factors, conjuntament, faran que els subhastadors es replantegen la seua activitat, ja no es guanyen tant diners com abans, els preus del combustible han pujat molt i encareixen molt els desplaçament, els preus d’allotjament i manutenció també han augmentat. Al subhastador ja no li compensa passar tant de temps fora de casa.  A molts subhastadors els arriba l’edat de jubilació i ja no hi ha noves incorporacions. Els que van quedant redueixen el seu radi d’acció, incorporen nous productes a la seua oferta i s’adapten a la venta en els mercats i places dels diferent municipis. Poc a poc  van quedant-ne menys: Demetrio Barrachina, Miguel Català, Francisco Gisbert,Francisco Morrió,Fernando Carbonell, Joaquín Francés, Daniel Martínez, José i Evaristo Crespo... I estos seran els darrers de tota una saga de homes emprenedors, atrevits, negociants, que van arribar fins els llogarets més amagats de tota Espanya. Que van saber guanyar-se la vida en uns moments de penúria econòmica. Que van aportar una etapa d’esplendor i riquesa al poble. Que van donar a conèixer Benilloba per tot arreu. Que amb els seu camions van recórrer milers de Kilòmetres (Joaquín Francés em va comentar que havia recorregut més de  2 milions de Kms.)Que van transitar per totes les carreteres i camins. Que alguns van trobar la mort en estes carreteres: José Cortés Garcia (Pepico el Manco) en Leon, Joaquin Conejo. Que van acostar els seus productes, especialment les mantes, a uns clients necessitats d’ells. Que ara, al 2023, de tot açò sols queda el record.

                                                                                                                        Enric Morrió i Gómez                                                                            Albaida, Maig 2023

 Per fer este treball s’han utilitzat dades del llibre de Joaquín Domènech Boronat:”Benilloba,su historia.Vida,costumbres i fiesta”.També és el resultat d’entrevistes fetes a molts subhastadors, entre ells: Fernando Carbonell, Juan Aracil, José Gisbert, Joaquín Francés, Miguel Català, Ramón Pérez... També a Angelines Francés, Enriqueta Julià, Fernando Espinós i Rafael Julià.I a tants altres que m’han contat les seues vivències.

                Aprofite este escrit per demanar al poble de Benilloba  que reconega el treball de totes estes persones i ho tinga present en la seua memòria. I no estaria de més el recordar-los alçant un monument que els fera just honor. Jo me l’imagine com un home de bronze ( d’estos que hi ha ara pels molts llocs) dalt d’un cadafals cridant a la gent i al seu costat un munt de mantes.

 

Demetrio Barrachina,Joaquín Ripoll  i Francisco Morrió.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

               

 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada