diumenge, 10 d’abril del 2011

LA SALPASSA





Maces originals de la Salpassa de Benilloba


Com estem ja prop de la Setmana Santa vull recordar  una tradició lligada a aquest temps. En primer lloc, perquè la Salpassa, que nosaltres vulgarment coneixíem per la Serpassa, és una tradició, que pels anys que fa que ha deixat de practicar-se ja està perduda però, que encara es conserva en la memòria de moltes persones i per tant cal recordar-la; i en segon lloc, perquè evocant-la i comentant-la la donarem a conèixer a tota aquella gent mes jove que no la vist però què, de segur, ha sentit parlar d’ella.
            La Salpassa és una festa religiosa, amb la seua vessant profana, molt estesa en èpoques passades per tot el País Valencià i  que avui encara s’hi conserva en algun lloc concret.
            El nom de Salpassa ve de salpàs o salpasser, que es l’objecte que utilitza el Rector o altres membres del clergat per aspergir l’aigua beneita. El salpàs es un mànec de fusta o de metall a l’extrem del qual hi ha un plomall de pèls o una boleta amb forats que conte una esponja que hom sura en l’aigua beneita. El recipient què conté l’aigua i que serveix per transportar-la també es anomenat salpasser. La utilització d’aquest instrument per beneir cases i persones es el que li ha donat nom a l’acte. Però el vertader origen etimològic del mot Salpassa ve de la expressió llatina “ Salis sparsio”, la traducció literal de la qual seria “l’aspersió de la sal”, perquè segons el ritual se li afegien a l’aigua uns granets de sal en la cerimònia de la benedicció.
            Però convindria descriure com transcorria , en Benilloba, aquest acte religiós, abans d’endinsar-se en ulteriors explicacions o possibles interpretacions. El Dimecres Sant, de matí, el Rector abillat amb ornaments sagrats ( Roquet i estola) recorria tot el poble, casa per casa, per commemorar l’acomiadament de Jesús abans de la Passió. L’acompanyaven uns quants acòlits, que li portaven el salpasser i la cistella on posaven els ous que arreplegaven, a més de tota una colla de xiquets que amb maces de fusta colpejaven una biga, també de fusta, que uns altres arrossegaven, al temps que cantaven unes cançonetes molt característiques. Quan el Rector arribava al portal d’una casa era rebut pels seus residents (normalment  dones) que ja l’esperaven, avisats pel soroll i cançons dels xiquets. Aleshores, el Rector els donava a besar la creu que portava, beneïa amb la salpassa la casa, o més bé la llar, perquè la benedicció era extensiva tant per l’habitacle com pels residents. Després posava una culleradeta de sal beneïda al platet que treia la mestressa de la casa, al temps que  esta  li oferia ous o alguna moneda. La Salpassa continuava a la casa del costat, i a l’altra, per passar al carrer següent, i així fins recórrer tot el poble. Però sempre acompanyat pel soroll de les maces colpejant la biga i les cançons cantades pels xiquets. Cançons com  aquesta que deia:
                        Ous ací, ous allà,
                        bastonades al sagristà.
            O aquesta altra:
                        El Pare vicari
                        tancat en l’armari,
                        jugant a pilota
                        i resant el rosari.
            O:
                Maçaes ací, 
                maçaes allà,
                maçaes al sacrista.
            En acabar l’acte, els ous arreplegats se’ls quedava el Rector i els pocs diners, en menuts, que s’arreplegaven, els llançava als xiquets perquè competiren, entre empentes i xafades, per recollir alguna moneda.
            Com hem dit abans, en aquest acte de la Salpassa, podríem diferenciar dues vessants:
- Una religiosa , que seria la benedicció de totes les cases del poble, una a una. Es beneïa tant la casa, entesa com habitacle, com als seus residents. Per tant, es beneïa la llar en conjunt, per assegurar-li la protecció divina front la malaltia i altres desgràcies.
- Una més profana: l’acte d’arrossegament de la biga. Què feien uns xiquets arrossegant una biga mentre altres la colpejaven alhora que cantaven cançons? Crec que la finalitat seria la de avisar del pas de la Salpassa. Però s’aprofitava la innocència dels xiquets per posar en la seua boca unes estrofes de caràcter crític i satíric. Es criticava l’afició dels clergues per demanar. Idea que ha estat sempre molt estesa entre el poble, de ací allò de: ous ací, ous allà, bastonades... i també es critica la posició d’ aquest estament, moltes vegades, al marge de la realitat econòmica i social que hom viu: el pare vicari, resant el rosari, tancat en l’armari. Per molt que rese, sinó posa els peus a terra, sinó es barreja entre els seus deixebles no se n’adonarà de les seus condicions de vida.
            De segur que cobles d’aquestes n’hi haurien moltes més, encara que jo les desconec, i a cada poble tenia les seues versions. Malgrat tot, el Rector donava als xiquets la possibilitat, si eren avesats, de recollir, com pagament pel seu treball, alguna moneda, quan llançava els pocs menuts que li havien ofert en tota la volta al poble.
            La importància que té la sal en esta cerimònia vindria , per un costat, del fet de que en la Edat Antiga i Mitjana era considerada com un producte d’alt valor econòmic i, per tant, era molt estimat com condiment dels aliments, i per altre perquè  el mot llatí “Sal” es pot traduir per “Gràcia”. Aleshores l’aspersió de la sal seria també el repartiment de la gràcia. La sal beneïda que arreplegaven en les cases esta considerada com cosa sagrada, i cadascú l’utilitzava com més li calia, uns la   posaven al menjar, altres la donaven als animals, fins i tot hi havia qui la tirava al pou de la casa. Però la finalitat era sempre la mateixa: que la gràcia divina abraçara a tota la casa i que tot  restara sota la seu protecció.
            Si el propòsit d’aquesta cerimònia religiosa era la benedicció de totes les llars del poble, hauríem de relacionar la Salpassa amb altres cerimònies de benedicció com seria la festa dels animals per S. Antoni Abat  i la benedicció dels camps per la  de la Santa Creu de maig (tradicions del les que parlaré en altre moment). I en conjunt tindríem una Trilogia de la Benedicció que es desenvoluparia  els primers mesos de l’any. Així s’asseguraven la protecció dels principals elements que conformaven el món rural: els camps i, per extensió, les seues collites, tan importants per garantir l’alimentació ; els animals en les seues dues formes d’utilització, com a força de treball i com a font de proteïnes; i a les persones en el seu reducte més íntim i lloc mes privat: la casa. Sota aquest mantell protector el camperol, el llaurador, l’home del món rural podia sentir-se a recés de totes les adversitats que li enviava el medi i que veia com sobrenaturals perquè no entenia: plagues, sequeres, pedregades, epidèmies, etc.
            Front a aquest elements sobrenaturals l’home busca una protecció també sobrenatural: la divina.
            Aquests temps han passat. La societat ha canviat molt en les quatre últimes dècades, ja no es trau aigua del pou, ni es mengen els animals del corral, ni els xiquets es diverteixen colpejant una biga. Pel camí moltes coses s’han perdut, i allà pels seixanta, no sé exactament quin any perquè no va quedar enregistrat en cap lloc, va pegar la volta la darrera Salpassa de Benilloba.










                                              


           
                                                          




     

 



5 comentaris:

  1. M'agrada que parles de les nostres tradiciosns.
    Endavant.
    Ximo

    ResponElimina
  2. Per un moment m'he vist a la porta de ma casa, agenollada al costat de ma mare, amb els meus germanets al costat, ma mare duia un platet a la mà i una cistelleta de ous i jo tenia por del sorroll que feien aquells xiquets arrosegan la biga i pegant-li colps, no tindira més de 5 anys.
    ho tenia totalment oblidat, gràcies pel record.

    ResponElimina
  3. A vore... jo vull fer una proposta que traslladaré a l'equip de catequistes... Que us sembla si intentem retornar aquesta tradició??? L'única cosa que necessitaríem són les cobles.... Però podem intentar investigar... Per saber la tonaeta.... La resta és fàcil. Us abelleix??? Per a l'any que ve???

    ResponElimina
  4. Yo vull que torne eixe temps!!!!!!

    ResponElimina
  5. Grasies quique per transportarme a la meua infancia , tan bonica en compañía dels meua yayos.,, o tinc gravat en la memoria. Eres el millor y el mes sabut

    ResponElimina