RECORDS D'INFÀNCIA: ANGINES

 

Durant la meua infància, amb certa freqüència, emmalaltia d’angines. Un matí en despertava amb mal de gola i amb unes dècimes de calentura. Calentura que pujava al llarg del dia arribant al 39º o més per la vesprada. Açò em suposava el tenir que passar alguns dies al llit, sense menjar per el mal de gola i amb unes  agonies que em feien traure tot allò que  tenia a l’estómac. La mare de seguida cridava el  metge, que el mateix matí venia a visitar-me, visita  a la que teníem dret al pagar la iguala  mensual. D.Pedro li deien. No més entrar a casa amb la veu el reconeixia, pujava a la habitació, demanava una cullera que em clavava a la boca per subjectar la llengua al temps que encarava la llanterna:

-          -El Chico tiene anginas. Las tiene muy inflamadas y con manchas de pus.

De seguida agafava el talonari per fer la recepta: set injeccions de penicil·lina. I ací començava lo millor.

En la manera d’entrar ja el coneixia, era Visantín, el practicant com tots li dèiem, este si que feia por. Encara si ho pense  sent les seues patades, ràpides i amb fermesa, pujant l’escala. Després de la salutació, treia una caixeta de llautó on guardava les xeringues i les agulles, la posava damunt la cómoda. Banyava un cotó-en-pèl amb alcohol, muntava la xeringa, trencava la punta d’una botelleta de cristall, aspirava el líquid transparent de dins, després punxava una ampolleta plena d’una pols blanquinosa  i injectava el líquid. Aleshores sacsava l’ampolleta per a dissoldre el contingut, tornava a punxar i aspirava el líquid  d’un color blanc lletós. Havia arribat el moment. Es dirigia a mi amb la xeringa amb una mà i el cotó-en pél en l’altra. Jo estava preparat amb els pantalons del pijama un poc baixats i l’anca a l’aire. I sense cap mirament: xac l’agulla clavada.  Estoicament  aguantava la forta coentor que sentia mentre entrava el fluid medicinal. L’anca restava dolorida. Amb una coentor que duraria més d’una setmana amb l’acumulació d’injeccions. El dolor s’estenia a l’altra anca  per allò de l’alternar i que no fora castigada sempre la mateixa.

         Una setmana passava al llit amb les visites del practicant i les vesprades de calentura. A  mesura que les injeccions anaven fent efecte la calentura, poc a poc, anava minvat i  recuperava les ganes de menjar. Però el que recorde amb nostàlgia eren les estones que passava amb ma mare repassant els àlbums  de fotos. Fotos velles en blanc i negre dels iaios, tios, pares, amics... quan eren joves, als que jo no reconeixia i ella en detallava.