DOS ACÒLITS

 

Foto cortesia d'Ana Company

La foto d’uns xiquets de Benilloba vestits d’acòlits es digna de pertànyer a una exposició antològica d’una època ja passada. El xiquets, anònims, perquè no sé el nom i ja ningú els recordarà, són els protagonistes d’aquesta foto. Van vestits amb la indumentària pròpia  dels escolanets (acòlits) d’una època que podria comprendre entre 1850  i 1940.  Es tracta d’una fotografia feta en un estudi d’Alcoi, Foto Palacio, amb una decoració de fons  simulant  unes estructures  arquitectòniques pròpies d’una església o altre edifici religiós. Podem  pensar que es tracta de l’estudi del  fotògraf Carlos Palacio Bolufer que treballa en Alcoi en la primera mitat del segle XX.  Jo m’arriscaria a situar la foto entre 1900 i 1920.

                Els escolans eren xiquets,  que vestits  amb la roba adient, ajudaven i acompanyaven al rector en els actes religiosos: preparaven el altar per a la missa, portaven la creu, el pa, el vi i l’aigua, encenien i apagaven els ciris, portaven l’encenser, tocaven la campana, ajudaven al rector a llavar-se les mans, a donar la comunió, l’acompanyaven en les processons...

En la foto van abillats amb una sotana negra que els arriba als peus i damunt porten el roquet blanc obert per davant i lligat amb una llaçada. Els  roquets estan brodats amb randa en la mitat inferior així com les mànigues. Les sabates negres. Ben pentinats,  l’un porta un encenser i l’altre el que sembla un llibre. El dos miren la càmera, el xicotet amb el cap un poc inclinat cap al costat i cap avant, amb un poc de vergonya. Seria la il·lusió d’uns pares de veure’s els fills engalanats  d’acòlits amb la indumentària que ells mateix els haurien preparat. Una pena no poder identificar-los amb el seu noma. Un testimoni més  d’una època ja passada.

 

EL TORN DE FILAR

 

El torn de filar o filosa era una màquina, com bé diu el seu nom, per a filar. Esta màquina s’ha utilitzat des del s.XIII fins, pràcticament, a mitjans del segle XX, amb molts pocs canvis. En un principi s’utilitzava per a filar la llana, es a dir, convertir la llana, després d’esquilada i llavada, en un fil i enrotllar-lo amb el fus del torn.

El model de la foto s’utilitzava en Benilloba per enrotllar el fil des d’una madeixa al canó que després passava a la llançadora del teler. Aquest torn  el vaig poder recuperar d’un porxi d’una casa del poble.

El seu funcionament seria els següent: un operari estaria assegut en un taburet d’esquenes a nosaltres i amb la mà dreta mouria la maneta de ferro per fer girar la roda. La roda gran de fusta amb una corretja transmissora  fa girar a gran velocitat la debanadora (una rodeta de fusta) travessada per un eix de ferro sostingut per dos corretgetes de pell, que li permeten rodar al temps que l’afermen a dos pals verticals clavats al banc. A l’eix se li ficava el canó al qual l’operari, amb la seua mà esquerra,  guiava el fil per a enrotllar-lo. Si es fixeu ( encara que en la foto no s’aprecia molt bé) en la part esquerra del banc es pot veure un buit en la fusta del banc conseqüència del  desgast  produït per la fricció de la cama de l’operari en el banc com a resultat del seu ús al llarg de molts anys.

RECORDS D'INFÀNCIA: EL BRASER

 

Imatge d'internet

 Les brases del foc que hi havia a la llar s’arreplegaven amb una paleta i es posaven en la copa, després es cobria amb cendra i es deixava  reposar una estona fins que deixara de soltar fum. Si no hi havia moltes brases o es volia que el calor durara més temps es podia afegir una paladeta de “Carbonilla”  fent circumferència la voltant de les brases o també “0rujo”. La diferència entre “carbonilla” i “orujo” és que la primera era d’origen mineral, restes xicotets del carbó i “ l’Orujo” era carbó vegetal, fet per l’home.

Aleshores ja es posava en el rodat de fusta que estava sota la taula. Aquest mantenia la copa un poc elevada de terra i permetia posar els peus damunt d’ell. La copa es cobria amb un enreixat de fil ferro que evitava que caigués res dintre les brases i es botara foc.

Les vesprades-nits al voltant del braser és una de les imatges de la meua infància.  En hivern quan el sol ja no escalfava o, quan ja post, les ombres ens envaïen, ens arreplegàvem al voltant del braser. Aquest, sota la taula coberta amb unes  faldes que retenien el calor després per les brases. Nosaltres, arrimats a taula amb els peus afermats al braser i les faldes cobrint les cames. Cadascú complia amb la seua tasca: la mare repassava, el meu germà i jo berenàvem, veiem  la tele, però  tan sols una estoneta, perquè veure-la molt no era bo per a la vista i tampoc s’havia de gastar molta llum, llegíem, fèiem el deures o xarràvem. I així tots recollits,  la mare, o el pare si s’hi  trobava, de tant en tant atiaven les brases, esperàvem l’hora de sopar. Nostàlgia d’aquells temps passats, quan estàvem tots junts, ben acollits al resguard de les inclemències  exteriors.

LA PREMSA DE VIGA

 

            Incrustades en el mur que dona a  l’avinguda d’Alcoi de l’antiga almàssera dels Mira hi ha dues pedres de grans dimensions. Estes pedres  sempre m’han cridat l’atenció per la seu forma i característiques: dues úniques  pedres similars en tota la paret, dels quals sols s’aprecia una xicoteta part, de forma circular, planes en la part superior i inferior i amb una ranura en el lateral. Açò és el que es veu a simple vista  de la part que sobreïx del mur. S’estima que la part coberta serà similar. Estes dues pedres se les suposa  un ús anterior amb una funcionalitat i després, quan han perdut la seua funció, han estat reutilitzades en la construcció del mur: col·locades  damunt dels fonaments , com a base i inici de les cantonades del susdit mur.

                Sempre havia pensat que aquestes pedres havien tingut una funcionalitat anterior però fins ara no m’havia atrevit a donar-li una explicació. Sembla que ara puc llançar la hipòtesis de que es tracta de dos contrapesos de sendes antigues  premses de biga. Les premses de biga eren utilitzades  per a extraure l’oli de la pasta obtinguda després de la molta de les olives. També s’utilitzaven per a premsar el most del raïm. Estes pedres col·locades en un extrem de la biga exercien la pressió necessària per a extraure l’oli. En el gràfic i en la foto podeu vorer com eren estes premses. Amb la rosca de fusta i mitjançant la força manual de dos operaris que feien girar el pal, podien elevar la pedra. Una vegada elevada, feia pressió sobre la pasta d’oliva que estava dins dels esportins per a que anara soltant l’oli. Este era bàsicament el seu funcionament.   Estes antigues premses van ser utilitzades des de l’ època romana fins el s. XIX o posterior que ja van ser substituïdes per les premses hidràuliques.

Gràfic baixat d'Internet

Foto obtinguda d'internet.