Com un servidor ja té complits uns quants anys pot parlar del que era banyar-se al riu,
activitat prou habitual en el mesos
d’estiu d’altres temps i que actualment
esta casi desapareguda i que a més, en molts lloc esta prohibida o és poc
recomanable.
Encara que no són molts els records de gestes d’aquest tipus, s’havien de
donar unes quantes condicions per a que puguerem banyar-se en el riu en el
mesos d’estiu com eren que baixara un
cabdal suficient d’aigua per a que estaguera neta i no hi hagueren llimacs per
els tolls, que es formaren tolls amb la suficient grandària per poder
banyar-se, que alguns voluntaris alçaren un assut que retinguera l’aigua, o que
l’estiu fora tan calorós que llamara banyer-se en les aigües fresques del riu,
si que en resten en la memòria les imatges puntuals d’aquell estiu que vam anar
amb els pares, clar està, al toll del Rull a passar el mati d’un diumenge. El
toll estava sota la costera de Penàguila, en el lloc on el riu havia soscavat
un clot sobre un mur de pedra que sostenia un horta. El toll no era massa
profund, metre o metre i mig de fondària on més, mentre que per l’altra banda
la ribera davallava amb una pendent suau
de ripios de diferent grandària que ens obligava a portar sandàlies, d’aquelles
de goma, per poder caminar sense maça dificultat. El cabdal era abundant, el
que feia que l’aigua fora transparent, neta. Això si, sempre abans que la
morralla s’endinsara en el riu, perquè aleshores, ja canviava de color, cap un mes crema o terrós. L’arribar,
llevar-se la roba, deixar-la sobre l’herba, i córrer cap a l’aigua era un llamp,
sempre i quan havien passat les dues hores de digestió després de l’última
menjada. Després venien els jocs, escabuçons, arruixons,les rialles amb els
amics i un matí que transcorria tan ràpid que no te’n adonaves del pas del
temps. I quan millor ho estaves passant, els pares, que aguaitaven des de
l’ombra de la xopada, et cridaven. S’havia fet l’hora de dinar. La tornada a
casa ja no era tan divertida: sota el sol de migdia, la picor de la pell seca i
la sensació de no haver tingut prou.
També recorde banyar-se una
altre estiu en un toll que va fer algú construint un assut de pedres i terra en
un lloc, un poc més avall, a l’altura del llavador de dalt. Este era menys
profund, no arribaria als 50 cm. però suficient per a banyar-se i jugar uns
xiquets que gaudien de la novetat de l’estiu. I l’any que es vam banyar en
l’assut que els llauradors feien en la font del retor per a derivar l’aigua cap
al llavador i el reg del bassó, també de poca fondària però la suficient per a
uns nens amb ganes d’aigua i de jocs.. Poc després ja vendria els temps de la
piscina, però açò serà ja per un altre
dia.
