dijous, 19 de març de 2015

DIA DEL PARE



      No he estat mai partidari d’aquestes celebracions que ens espenten a la despesa i al consum: dia del pare, de la mare, dels enamorats, etc.Com si tots els sentiments i emocions  que duen implícits anaren concentrats en un regal u obsequi que es fa per que s’ha de fer, perquè tot el mon ho fa, i al instant resta oblidat com un objecte inútil més per algun racó de casa. I és pels racons de casa, si es posem a escoltar o percebre,d’on ens poden venir aquells records i vivències  que, això si, és el millor regal que podem fer a les persones que són l’objecte de la celebració. I hui dia del Pare, si m’ature un moment, tot un allau d’imatges i records, com si un You Tube fora, passen pel meu davant: acompanyant a mon pare a l’horta per uns camins    estrets i llargs, eterns  des de la meua percepció infantil,  i allí, mentre ell regava o entrecavava jo jugava  en el riu amb un molinet de joncs que ell m’havia fet. O ajudant-lo  ( com seria l’ajuda!) a llevar els escarabats de les mates de les creïlleres  i anar guardant-los dintre d’una botella de coll ample, d’aquelles que compraven amb llet condensada, i que al finalitzar tapàvem i amollàvem riu avall.
 I creixia al costat d’ell, contant-me les seues històries de la mili, o el seus viatges a Palma de Mallorca on va fer dos temporades venent gelat o aquell conte de les rabosetes que mil vegades ens va contar i que ara no aconseguisc recordar. I a poc a poc ens transmetia els seus coneixements. I de la seua mà anava a passejar els diumenges, a pegar una volteta, com solíem dir, o a la processó d’un dia de festa. No recorde com el veia en aquells moments  però si mire alguna foto d’aquell temps  si que veig la cara que posava quan agafava la seua mà. 
I em transmetia  la cultura  d’un home, que no se amb seguretat si havia llegit cap llibre, però que amb la seua intel·ligència i curiositat havia anat conreant amb llesques d’ací i de més allà. I el recorde quan, en hivern, a la posta de sol, pujava la gavella de llenya  per encendre un foc que ens recesava  d’aquelles nits de fred. I quan ens comboiava  al meu germà i a mi, vespres de reis, amb tota la il·lusió del món, a preparar-li un regal a la mare. I també el moment, lloc, paraules i el Sol que feia quan  em va anunciar la malaltia fatídica de la seua dona.
                I així sempre. Amb la seguretat de tenir-lo al meu costat. Amb la seua presència, tota la resta sobrava. I mai oblidaré aquell matí de diumenge, després d’una nit de festa amb els amics, que em va despertar per a que l’ajudara  a portar una càrrega de llenya del bancal. Matí de morros i males cares. Però amb el temps vaig descobrir la importància  d’assumir les responsabilitats per damunt de tot. I la tristor d’aquella vesprada que va tornar abans d’hora de la feina perquè s’havien incendiat els telers amb els que els treballava. I recorde quan anava a portar-li l’esmorzar a la fàbrica, aquell infern de soroll en el que passava huit hores de cada dia de l’any. I l’orgullós que estava de la seua feina: - Hui he fet tantes mantes en cada teler (ens deia). Feina que va tenir que deixar molt prompte encara perquè,  de sobte, una malaltia el va lligar a una màquina per la resta de la seua vida. I a pesar de l’esclavitud a la que es va vore sotmès mai va desesperar, ho va assumir com un fet més de la seua vida. I aleshores el recorde ajudant sempre a la seua dona. I també  recorde les vesprades passades per les xopades  buscant bolets, els dies de cacera veient eixir el sol i empomant la rosada. Esperant les crescudes del riu des de la terrassa de casa. Les nits de tronada, sense llum, al voltant d’un ciri. I en el seu darrer moment, en aquell que va veure arribar el seu fi, que entre els meus braços i davant la  pregunta:
-          -Pare, que vol que faja ?
-          - Res    –respongué ell
I mai més res va ser igual. Ni l’anar a fer les olives, ni els viatges a València, ni les xerrades a l’hora del café, ni el retorn a casa. Res igual.

MOLTES FELICITATS PARE  allà on estigues. 

4 comentaris:

  1. Mare quique , mas fet plorar , pero q rebonico liu has dit al teu papa , allá son estigma estará mol pero mol orgullos de tú.

    ResponElimina
  2. Quin regal més precisò li has fet. Encara que com tu dius aquest pensament el tens a diari i li'l fas tots els dies al teu cor.
    Com a veí teu, emcara que una generació més jove també he reviscut aquells temps. De totes aquestes històries soc testimoni a les nits prenent la fresca d'estiu. Cuàntes històries

    ResponElimina
  3. Molttes gràcies pels comentaris. Jo soc el que estic orgullós d'ell.

    ResponElimina
  4. Mare quique que rebonico liu has dit al teu papa.. ojala yo pugera dirliu,, grasies a tot lo que escrius a voltes en veig yo tame dins. mil grasies

    ResponElimina