La flor de
l’ametler ha sigut per a mi, des de
sempre, un símbol d’esperança. En primer lloc perquè encara que floria en ple
hivern, en el mes de febrer, en certa
manera anunciava la primavera. Era
l’esperança d’una pròxima primavera on la vida tornaria a ressorgir, encara que
els florits camps de blanc i de rosa els veiem des de rere dels finestrals al
recés d’un mestral gelat i a la calor
del foc de la llar. I esperança perquè
també anunciava una futura bona collita
d’ ametles. No és que en ma casa, per sort, depenguérem econòmicament de la
collita d’ametles, però si que suposava, en els anys 60 i 70 del segle passat,
pel preu que tenia este producte, una bona aportació a la economia familiar. Tot
i això que esta flor encara havia de superar la greu dificultat que suposava superar un matí de gelada en els
dies dels propers mesos de febrer, març i abril. Tan insegura era esta collita
que és parlava de que tan sols un de cada cinc anys se n'aconseguia una bona.
Tot
i així encara resultava rentable tenir el camp plantat d’ametlers. Si l’any
havia anat bé venia la segona part que suposava l’arreplegar-les en el més de
setembre. Sempre coincidia en la setmana de danses, quin enuig tenir que anar a
ballar a la plaça després de tot el dia fent ametles o tenir que matinar el dia
següent de haver eixit de cap de dansa.
I passar tot el dia escampant i arreplegant les mantes,pujant i baixant marges, en una vara
tombant les ametles, de vegades per dalt l’arbre. En acabar la jornada, fer la càrrega primer en un
animal i després ja amb la muleta mecànica. Portar-les a casa, descarregar-les
i buidar els sacs en un munt. Per a després seure al voltant d’una taula i
anar pelant-les, separant l’ametla de la corfa. Una a una. Quan el cabàs estava
ple les escampaven en la cambra per a que es secaren. I així un dia rere
l’altre fins acabar-les. Ah! Oblidava que hi havia que separar les diferents
classes: la marcona, la flor blanca i la comuna. Una vegada seques, finalitzàvem la tasca quan, una vegada fet el tracte, les ensacàvem, pesàvem i les carregàvem al camió del comprador. Ara ja no sé bé
si esta flor en desperta l’esperança o
és més bé enyorança. O les dues al temps.
