El Dilluns 27 d'Octubre a les 20:30 serà la presentació amb la resta d'exposicions al Pati d'Armes del Palau Comtal.
Esteu tots convidats a visitar-la
divendres, 24 d’octubre del 2014
divendres, 17 d’octubre del 2014
BUSQUEM!
Anem a calfar-se un poc el cap: sabrieu dir que es açò que estem veient en la foto? Dir de que es tracta o tal vegada localitzar-ho?
LA SOLUCIÓ
Esta foto és del Mas de Petrosa i el seus Voltants i esta feta des del
paratge que anomenem com els Pins de D.Pedro. El peu de la foto anunciava que
corresponia a la inauguració d’este Mas en 1920.Però pense en primer lloc que
açò no era un mas com sol entendres, ja que un mas era un explotació agrícola
quasi autosuficient amb un edifici que era el habitatge de la família que
explotava les terres i també el corrals
on tenien els animals a més de les terres que constituïen la parcel·la de terreny que treballaven per
obtenir el productes per al consum humà i del ramat. Este edifici el va construir Enrique Gómez (conegut
com el Tio Maemo), per instal·lar la seua residencia i un bar en unes terres de
la seua propietat, d’una extensió reduïda,
que envoltaven la casa, allà pels anys vint del segle passat. Feia pocs anys que
s’havia obert la nova carretera d’Alcoi a Callosa d’Ensarrià que va suposar la
construcció del pont i l’obertura de la un tram nou de carretera que anava des
d’este pont pel Barranquet de Petrosa fins a creuar-se amb la antiga carretera
que sortia per la part de dalt del poble. Es a dir, es va obrir allò que hui
diem una variant que treia el Tràfic ( en aquell moment de carros) per les
afores del poble. I açò va fer que este home pensara en aprofitar la circulació
per instal·lar el bar. I o va fer justament a l’altura de la Font de Petrosa,
que havia segut i encara ho era una font
d’on s’abastia el poble d’aigua per a
beure les persones i els animals, encara que per esta data ja seria menys utilitzada
al disposar d’aigua al centre del poble amb “La Fuente del Progreso” que s’alimentava
del mateix aqüífer encara que mitjançant un pou excavat mes amunt.
També caldria observar la poca
quantitat d’arbres que hi havia a les terres treballades dels voltants, i açò
era degut a que les terres eren dedicades al sembrat, es a dir, a cultius de
cereals de secà com el blat i la civada i tan sols hi havien oliveres de forma
dispersa.
I per últim voldria comentar el topònim “Petrosa”. Este s’ha utilitzat
desde sempre per anomenar La font de
Petrosa, El barranquet de Petrosa i més amunt el Pla de Petrosa. Sembla, segons
certes persones més enteses en el tema com són el Medievalistes Andrè Bazzana I
Pierre Guichard, que este mot ve de l’àrab BATRUSA, que designava una alqueria
o poblat musulmà que estava situat a l’actual Tossal del Moro on s’han trobat
importants restes arqueològics d’esta època.
diumenge, 5 d’octubre del 2014
PROJECTE D'UNA CENTRAL HIDROELÈCTRICA AL SALT
Amb el present escrit anem a estudiar el projecte que es va fer en 1952 per
a la construcció d’una presa en el paratge del Salt de Benilloba, amb la
finalitat de regular el cabdal del riu per
l’obtenció d’energia hidroelèctrica. Este projecte no va arribar a ser
conegut pel poble i per motius que
desconeixem no es va realitzar i va
quedar oblidat. Va ser Fernando Carbonell, el qui en la seua etapa d’alcalde
el va recuperar d’allà on es trobava: l’arxiu de l’ajuntament de Castalla ( no
sabem ni com ni perquè va arribar-hi ). I va ser Fernando el que me´l va
ensenyar amb la intenció d’estudiar-lo. En primer lloc intentaré emmarcar-lo
dintre de la seua època històrica i després explicaré en que consistia el
projecte.
Este projecte de central
hidroelèctrica es conseqüència de la política econòmica que l’estat espanyol va
implantar després de la Guerra Civil: una
política basada en l’autarquia i l’ intervencionisme.
Els tres anys de guerra havien deixat a
Espanya en una situació catastròfica:
-Per les greus pèrdues humanes
-Per les pèrdues materials que es
tradueix en una baixa producció agrària e industrial.
-L’esgotament de les reserves
d’or i divises
-Situació de deteriorament de les
infraestructures.
L’intent
d’eixir d’esta situació va ser lent i molt difícil. Els primers anys,
l’autarquia es va adoptar per ser la política econòmica que havien seguit els
estats totalitaris però, al finalitzar la II Guerra Mundial no hi va haver
altra alternativa front a l’aïllament al que es van vore abocats. Es pretenia
superar la situació de crisis i estrangulament mitjançant els propis recursos,
augmentant la producció sense importacions al temps que havien de créixer les
exportacions. I per a dur-ho a terme l’estat havia de controlar tots els
sectors de la producció així com el consum.
El
sector energètic era clau per l’evolució econòmica del país. I en aquells
moments hi havia una incapacitat per cobrir la demanda d’energia per la falta
de carbó i de petroli. L’augment de la producció de carbó subministrarà una
part de l’energia necessària, però petroli no n’hi havia i a més no es podia
comprar per la política aïllacionista i per la falta de divises ( va ser
l’època del gasogen).També es va buscar desenvolupar el sector hidroelèctric
com a forma de subministrament energètic i aleshores va escomençar la política
de construcció de pantans tant per al subministrament d’aigua a l’agricultura
com per a la producció d’energia elèctrica. I és amb este context d’ intent d’augmentar
i assegurar-se el subministrament elèctric com naixeria l’idea de construcció
d’una central hidroelèctrica al poble de Benilloba. Tot i basant-se en els
antecedents que hi havia de central
hidroelèctrica en el antic molí fariner del Salt reconvertit, a principis del
s. XX, per a la producció d’energia elèctrica destinada al subministrament del poble.
El
projecte que es titulava com “Proyecto reformado del de Replanteo del aprovechamiento
hidroeléctrico. Salto de Benilloba en el Río Frainos.Término Municipal de
Benilloba (Alicante). Año 1952” consistia en la construcció d’una presa, una
càmera de càrrega i una sala de Màquines amb les conduccions que els unien. Per
a fer-se una idea clara del projecte hi havia que reproduir tots els plànols
però, com això és impossible en este article, intentaré descriure’l de la
manera més clara possible.
En
primer lloc estava prevista una presa que constava d’un mur situat uns metres
mes amunt de les actuals ruïnes del Molí de la Penya, on el riu entra en el congost
estret entre les roques. La paret de la presa tindria una altura de 13.9 m. des
del llit del riu. La cara anterior de la paret, la que mira cap amunt, seria
vertical mentre que la posterior, que mira riu avall, tindria forma de talús
escalonat. Este mur amb la seua altura permetria fer un pantà en el que l’
aigua embassada arribaria, riu amunt, fins el Moli del Pont o Molí Blai.
De
la presa i per la ribera esquerra eixiria una canal, al nivell de l’horta que
hi ha actualment , de 138.90 m. de llargària, que arribava fins la Càmera de
Càrrega, on desembocava,la qual estaria situada on comença la baixada al Molí
del Salt . Esta càmera era un dipòsit o bassa coberta, de unes dimensions de 14
m. de llargària,per 6 d’amplària i 7.50 m. de fondària on s’emmagatzemava aigua
amb la finalitat de donar pressió a l’aigua que sortia pels tubs. En el seu
interior hi havia una malla o reixa que retenia tots el materials flotants.
De la càmera de carrega eixien dos tubs de
77m. de llargària i de 80 mm de diàmetre que baixaven perla forta pendent fins
a la Sala de Màquines. Esta sala era un edifici que s’havia de construir en
l’horta que diem d’Adolfo Paraguai situada al costat esquerre del Molí del
Salt. En este edifici anirien instal·lades dos turbines que mouria l’aigua que
baixava amb força per els tubs gràcies a la forta pendent i a la pressió que li
donava l’aigua acumulada en la càmera de carrega. El moviment de les turbines
es el que generaria la energia elèctrica.
L’aigua
sortiria de la sala de màquines per un canal de desaigüe soterrat,que arribaria
fins el riu per sota d’un mur de defensa
que protegiria la casa de màquines de les possibles avingudes .
En el projecte havia una
relació de tots els terrenys que es vorien afectats i dels seus propietaris amb
la finalitat de la seua expropiació. La relació seria la següent:
-Per la ribera dreta del riu es
començaria per un terreny comunal( El terrer que hi ha més avall de l’actual
depuradora). I a continuació les parcel·les de: Evaristo Garcia, Adolfo Monllor,
Bautista Llorens, Evaristo Garcia(esta fitava amb el camí de la Teuleria), la
de Francisco Company, Vicente Ripoll i la dels hereus de Orta Monparler (Molí
de les Penyes).
-Per la ribera esquerra del riu
començava amb les dues parcel·les de J.Maria Ginés Mira(partida de la bolta
dels Cosmes), la d’Enrique Gómez Blanes(que fita amb el camí de la Teuleria)
les d’Antonio Monllor, Hermenegildo Grau, Rosalina Monllor, Hermenegildo Grau, Vicente
Garcia, Consuelo Biosca, Manuel Monllor, Vicente Garcia, Vicente Pérez, José
Bou, Joaquín Saturnino Agulló, Bautista Guillem,Salvador Ripoll, José Bou, José
Antonio Baldó, Joaquín Herrero Garcia i dues dels hereus d’Orta Monparler ( que
acabarien en el pont del Salt), a continuació una altra dels hereus d’Orta
Monparler, i després en la vessant de la baixada del Salt les de Vicente
Monllor,hereus d’Orta Monparler,Pedro Serra i Adolfo Monllor.
-Per últim, a la ribera dreta del
riu, la parcel·la que també era propietat dels hereus d’Orta Monparler.
Les
expropiacions es farien als preus següents:
-els terrens d’horta dels que
se’n expropiarien uns 35.780 m2 a 10 pts el metre.
-els de secà, que serien 3750 m2
a 2 pts el metre.
- els de secà sense cap cultiu,
que serien 13200m. a 1 pta. el metre.
El total de les expropiacions
pujaria a 378.537 pts. de 1952.
Després
hi ha una relació d’elements necessaris per al funcionament de tot el sistema
dels que citaré els més importants:
Per a la Presa:
-dos comportes de fusta de 1.50 x
2.00 x 0.15 m. com a sobreeixidor de la presa
-una comporta de fusta de 1.50 x
2.00 x 0.20 m. que dona accés a la canal.
Per a la càmera de càrrega:
- una comporta de fusta de 1.50 x
2.00 x 0.15 m.
-una reixa
protectora
-144m. te tub de
palastre de0.80m. de diàmetre.
Per a la Casa de
Màquines:
-2 turbines Francis de 680 HP.
-2
generadors acoblats a les turbines per a genera energia a220 volts.
-1 transformador
per a elevar la tensió de 220 a 15000
vats.
Estos serien els elements mes destacables de tot el llistat que presenten.
Després hi
apareix tota una relació de preus. Entre ells destaquem:
-
Els
jornals dels treballadors: El jornal d’un encarregat d’obra era de 61.50 pts.
diàries de les quals cobrava 22.50 i la resta (un 173.2% més) eren les
càrregues socials que s’aplicaven als sous segons l’ordre del consell de
ministres del 21 de Juny de 1946. El
jornal d’un paleta era 15.50 pts.
diàries més les càrregues socials. El peó 12 pts. El fuster 15.50 pts. igual
que el ferrer.
-
El
preu del materials: el m3 de grava costava 10.30 pts. La tona de
cement adquirit en S.Vicent del Raspeig 661.29
pts. La tona d’acer en barretes 3070
pts. etc
I així continua amb tota una relació de preus de
material com el m3 de formigó segons la quantitat de cement,el m3
de fusta,el m2 de teules,etc. Tot amb la finalitat de calcular el
pressupost total de la construcció de la pressa i les altres edificacions necessàries
per al funcionament de la central hidroelèctrica. Però el pressupost total no
apareix en cap lloc del projecte, no sabem bé si per que no va arribar a realitzar-se
o perquè s’ha perdut.
Afortunadament este projecte no arribaria mai a
realitzar-se i crec que les causes són múltiples, entre elles:
-en 1953 es firma el Tractat de Madrid entre
España i els EEUU. En este tractat s’autoritzava la instal·lació de bases
militars americanes en el territori espanyol a canvi de la ajuda econòmica necessària
per abastir-se d’aliments i de matèries primes. El regim franquista començava a
obrir-se cap l’exterior.
-La viabilitat del projecte no estava clara. El
riu no presenta un cabdal tan abundant com per assegurar un
subministrament suficient d’energia
elèctrica ni es tan regular com per a
que fora operatiu. La irregularitat fa que s’alternen mesos o anys d’abundància
d’aigua amb altres de total sequera. La
qual cosa no facilitava la producció elèctrica. Tampoc sembla que fora rentable esta inversió.
I dic que va ser una sort que este projecte no
arribara a realitzar-se perquè d’haver-se fet hauria suposat la degradació i destrucció d’un paisatge que ja mai s’haguera recuperat,
impedint a les generacions posteriors la
seua contemplació, admiració i gaudiment.
REVISTA DE FESTES 2014
dissabte, 27 de setembre del 2014
PAISATGE
Benilloba és un
poble prou xicotet però al mateix temps molt bonic i que em dona molta felicitat.
Situat en la comarca del Comtat està
rodejat d’oliveres. Des d’ell es veu la Serra de Mariola amb el Moncabrer i l’Aitana.
També es veuen els castells de Penàguila, de Cocentaina i el de Penelles. En la
llunyania es veu el port d’Albaida. També té un Paratge Natural anomenat el
Salt on hi ha una enorme cascada d’aigua.
Descripció d’un
paisatge de MARC MORRIÓ
dissabte, 20 de setembre del 2014
SOTERRAR D'UN LLAURADOR A BENILLOBA
La revista LA
ILUSTRACIÓN ESPAÑOLA Y AMERICANA creada
en 1869 per Abelardo de Carlos es una de les publicacions mes importants de la
segona mitat del s. XIX. Dons bé, en 1877 apareix en ella esta xilografia amb
el títol: COSTUMBRES DE LA PROVINCIA DE ALICANTE. ENTIERRO DE UN LABRADOR EN
BENILLOBA. L’autor es Francisco Laporta Valor (1850-1914), pintor i gravador nascut
en Alcoi i que va estudiar en La Acadèmia de S. Fernando de Madrid amb Casado
del Alisal.
La xilografia és una tècnica amb
la qual es talla sobre una fusta
l’imatge que es vol reproduir per imprimir-la després sobre paper. La imatge
representa , sobre un fons
d’arquitectura popular, un grup de persones que acompanyen un fèretre
vestits a l’estil de la època i coberts
amb una capa i un barret al cap. Es poden diferenciar tres grup de persones segons van abillats : un
primer grup de 5 persones, quatre d’ells porten el fèretre, amb el cap cobert
de forma diferent, un barret que
s’acobla al cap. El segon grup d’acompanyants que porten un barret d’alta copa.
I, d’espatlles, dos espectadors,l’ un amb un barret d’ala ampla i amb
espardenyes i l’altre amb el cap cobert com si fora una dona. El fèretre sembla
xicotet per a contenir una persona adulta. Per què l’autor li posa este títol?
Possiblement s’inspiraria en algun soterrar que voria a Benilloba i que l’impressionaria,encara
que no ho se en seguretat ja que no s’aprecia cap detall que ens diga que l’escena
transcorre en Benilloba
dimecres, 10 de setembre del 2014
PRESENTACIÓ D'UNA NOVEL·LA A BENILLOBA
.jpg)
divendres, 5 de setembre del 2014
POSTAL DE DANSES
Ja fa uns dies que hem viscut les danses, però com encara estem dintre de
la huità en ve de bo parlar d’esta festa popular de Benilloba. I per açò vaig a
utilitzar esta foto de l’any 1961 en la qual apareixen 6 parelles vestides de
Cap de Dansa que serien les protagonistes d’eixe dia de danses. En el revers de
la foto apareixia la següent anotació: Dia dels Casats. Del que es dedueix que
estes parelles són matrimonis i que a més hi havia un dia de danses dedicat a
les persones casades que volien eixir a ballar. Efectivament en aquell temps es
feien 8 dies de danses: de diumenge a diumenge. I cada dia corresponia a un
grup de gent que eren els MAJORALS DE DIA. Estos grups es feien per amistat,per
edat… Un dia estava dedicat als MAJORALS DE SETMANA que eren els que
organitzaven la festa.
Les xiques van amb el tradicional Mantó de Manila, tots llargs fins a terra i de
colors obscurs uns , altres de colors més clars. La qual cosa ens diu que era
de vesprada perquè en la dansada de la nit els mantons solien ser negres. Els
homens van de trage, tots obscurs menys un que es clar, amb camisa blanca i
corbata. Es a dir que per a ballar lluïen la millor roba que tenien a l’
armari.
En la part dreta superior de la foto es
pot vore el cadafa (nosaltres diem la tarima) on pujaven els dolçainers per
tocar. Estos s’han de situar en un lloc elevat perquè el so de la musica arribe a tota una plaça plena de
gent. A més, el cadafal o entarimat està enramat amb branques de xop o d’olm per a que la
plaça i ell mateix restara més ornada.
Per donar-li a la plaça (de l’Omet per suposat) un ambient
més festiu s’enramava amb banderetes de paper. Estes banderetes anaven pegades
a uns cordells que creuaven d’una façana a la que enfrontava i que en línees paral·leles
i pròximes unes a altres constituïen el trespol de la plaça. Al ser de paper,
el vent de setembre les onejava amb un soroll característic que l’ambientava.
Vent i pluja es combinaven per a donar a les banderes una vida efímera.
Dels protagonistes de la foto,
com es lògic desprès de 53 anys, uns encara estan entre nosaltres i altres, la majoria, desgraciadament han
desaparegut. Un record per a estes persones que a més de divertir-se van col·laborar
en perpetuar la tradició.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)