BON NADAL

 

RIU FRAINOS I FONT DEL RETOR

 

Foto: Mario Guillamón. Biblioteca Digital Valenciana

                Esta foto del 26 de febrer de 1972  es una imatge  de com va restar  la Font del Retor, hortes adjacents  i riu després d’una forta riuada. La crescuda del riu va arrasar les hortes més pròximes a ell així com també va dipositar  un runar de pedra que ocupa àmpliament el llit del riu. La riuada també ha fet desaparèixer el llavador que hi havia en la ribera dreta del riu, a pocs metres d’on fa la volta de 90º. Les branques sense fulles del primer pla pertanyen al noguer que hi havia en el molí. La quantitat d’aigua que baixa pel riu fa pensar en que fa pocs dies de la crescuda del riu i  per a creuar-lo s’han posat uns troncs que fan de palanca. La riuada s’ha produït com a conseqüència del que en aquell temps anomenaven un fort temporal de llevant i que anys després, a mesura que avancen les investigacions meteorològiques, diríem Gota Freda i que ara denominem com a DANA ( Depressió aïllada en nivells alts). Açò és ni més ni menys que un embossament d’aire fred en altura que s’ha separat del “Corrent en Chorro” que circula d’oest a est a una altura de 10.000 m. aproximadament.  Eixe embossament origina una depressió que quan coincideix amb una entrada a nivell inferior d’aire humit i més càlid procedent del mar produeix unes fortes precipitacions. Esta situació pot durar uns dies i produir en llocs concrets una forta acumulació de precipitacions. Un altre exemple de les fortes pluges són els forts despreniment produïts en l’horta de damunt del riu on, pràcticament, ha desaparegut el marge de separació  substituït per escorrancs  i depòsits de terreny.

                A banda de tot açò és una foto que m’encanta perquè ens mostra un llit de riu net envoltat d’hortes treballades com jo les recorde.

CASETES NOVES

Arxiu M.Carmen Reig

 

Arxiu Joaquín T. Doménech

    Els anys 60 del segle passat va ser un temps de progrés i desenvolupament econòmic en general per a tota Espanya i en particular per al nostre poble. Benilloba ha deixat de ser un poble agrícola on domina la industria tèxtil que dona treball, cada vegada més, a tota la població de forma directa en les seues factories i indirectament a través de la forma particular de comerç de la producció tèxtil, la subhasta de la manta. Este auge econòmic va suposar també un augment de la població. Benilloba creixia i necessitava  allotjar a la gent. I així naix el carrer Cervantes, popularment anomenat les Casetes Noves. Perquè noves eren les 14 cases que van construir en un mateix projecte a un costat del carrer. A l’altre costat   posteriorment és van construir 3 cases, després individualment alguna mes  i ara encara resta inacabat. Estes 14 noves cases van ser comprades per gent jove, en aquells moments, que anaven casant-se i necessitaven una vivenda. Majoritàriament per gent que treballava en el tèxtil i en la subhasta.

CLASSE DE NA MILAGROS

 

Esta foto de la mestra Na Milagros amb les seues alumnes està feta en el pati de les escoles davant la façana de les aules noves que es van fer per eixa data. La foto estaria feta entre els anys 1968-70 i en ella podem veure a tota una generació de xiques de Benilloba.

FER LA MÀ

    “Fer-se la mà” és una expressió molt vulgar però que solem utilitzar amb molta freqüència en un llenguatge col•loquial. Però també és una mostra de la riquesa de la nostra llengua. Sempre depenent de com   l'usem i amb quin context la posem ens donarà un significat diferent.      Així “Fer-se la mà” significa masturbar-se, estimular-se per produir-se un orgasme. 

    Però si li posem la “a” davant i li diem algú “ a fer la mà” aleshores estem despatxant-lo per des fer-se d’ell. Ex: Joanet, estic cansat de tú, ves a fer la mà. 

     També si volem desfer-se d’alguna cosa que ens molesta o no ens agrada o estem farts d’ella diem “ a fer la mà”. Ex: Estic fart de tant de futbol, a fer la mà el futbol. 

     Per a referir-se a un lloc llunyà o perdut diem que està “ allà a fer la mà”o “a fer la mà”. Ex: Aniríem més vegades a veure’l però viu allà a fer la mà. 

     I si algú esta molestant o emprenyant li diem que esta “fent la mà” Ex: Callat ja, deixa de fer la mà. 

     Ja vegeu com una paraulota com esta i tan grollera es tan utilitzada i de forma tan diversa.

SABIEU QUE...

Programa de festes 1949.
Arxiu Joaquín T.Doménech. 

             En 1949 hi havien dos fondes a Benilloba. Una en el carrer Major i l'altra en el carrer S.Llorens. Una especialtzada en paelles i l'altra en tota classe de menjars. En la primera el nom no convidava massa a anar i  l'altra era d'ideari religiós.

UNA CREU EN LA PORTA

 

    Este relat és d'Esteban Borrell i es va publicar en el Programa de Feste del 2003. Jo m'he permés la llicencia de la seua traducció al valencià.

Una creu en la porta

Sap molta gent perquè hi ha una creu en la portada de la casa del carrer S. Joan nº 3 ( L’ antig  Forn de Baix)? Jo vos ho  puc contar.

                Fa molts anys vivia a Benilloba una família molt rica. Tan rica que tenia un tonell ple de monedes. La dona, molt piadosa, manà que  feren una imatge del Cor de Jesús i que quan estiguera acabada la portaren al Mas dels Tossals ( conegut hui com Mas de les Carrasques).

                Una vesprada va demanar al marit que la portara a passejar fins al mas i quan van arribar la dona li va mostrar la imatge al seu marit. Este va restar tan sorprès i meravellat que  mirant a la dona li va dir:

-Ja que has fet esta imatge jo faré una capella per a que el senyor estiga en ella.

                Este matrimoni no tenia fills i el que sol passar moltes vegades: el marit anava darrere d’una  criada que tenien, molt jove i agraciada. Però la donà se’n adona i la va acomiadar.

                La criada indignada i amargada per no haver aconseguit el seu propòsit va voler venjar-se i per això va contactar amb uns lladres que coneixia de Cocentaina. Amb els quals van idear un pla.

                El cap dels lladres junt a un altre, disfressats de guàrdies civils, a boqueta nit, es  presentaren en la casa del matrimoni (carrer S.Joan nº 3). El matrimoni, al veure que era la Guardia civil, els va obrir la porta. El cap de la guàrdia civil els va contar que s’havien informat de que uns lladres anirien eixa mateixa nit a robar-los, per la qual cosa ells s’havien avançat per a poder atrapar-los però que els havien d’ensenyar on tenien els diners per a poder protegir-los. El marit sense sospitar res els mostrà on tenien el tonell on guardaven les monedes. El cap de la Guàrdia civil els va digué:

-Ja poden anar a gitar-se que nosaltres vigilarem els diners.

                De matinada s’oiren unes cavalcadures pujar pel carrer, que per aquell temps estava empedrat. A l’arribar a la porta el cap els obrí. Davant la sorpresa del matrimoni els lladre agafaren al marit, el posaren damunt d’una taula i el  degollaren com a un porc mentre obligaven a la dona a que remoguera la sang que queia al llibrell. Una vegada mort li llevaren la roba i amb argilagues li  cremaren tot el cos, igual que fan amb els porcs. La dona, no poden resistir-ho, caigué morta. Els lladres, una vegada consumat el crim,  carregaren els diners en les mules i  partiren.

                L’assassinat d’estes persones es el motiu de la creu que hi ha a la llinda de la porta.

                Un llaurador ( el tio Campaneta) se’n anava a regar una horta i al oir els sorolls i crits se’n  tornà a sa  casa del carrer Major i quan arribà la calma  eixí de casa per anar a l’horta i per el camí anava trobant monedes que en la fugida els havien caigut als lladres.(Es comentava que en els diners que trobà es comprà l’Alt de Gadea).

                Este  relat me’l va contar el meu oncle José Garcia Monllor ( Pepico de la Foia) que li ho havia sentit narrar a Ximo l’Estanquer, el pare d’Emilio Monerris, quan ell era un xiquet , diguent-li que no ho oblidara i que ho contara. I jo,igual que m’ho van contar ho conte.

                Segons em relatà la meua iaia, son pare ( el meu besavi Joaquín Gómez) que vivia en la casa del costat, en el carreró de S.Joan, amb els crits es despertà i a l’obrir una finestra per a vore que ocorria li digueren:

-Ximo,tanca la finestra.

                La qual cosa va fer ràpidament i es  tornà a gitar per por a que li pegaren un tir.

                                                                                                              Esteban Borrell

LES XIQUES FADRINES

 

               

Excursió de benillobers/es a Santiago

         Sempre ha hagut un sector de població que si bé no hem arribat a marginar si que les hem assenyalat i considerat com a diferents. Este és el sector que hem anomenat fadrines, també solterones i darrerament singles ( este ja com a un grup a explotar des del punt de vista del consumisme) i de les que despectivament hem dit que “ se’ls ha passat l’arròs” o que “ s’han quedat per a vestir sants”. Clar està, que sempre les hem vist des d’una percepció masclista fruit d’una societat patriarcal que  a menyspreat a la dona i l’ha considerada inferior.

                No és el mateix  “estar fadrina” que es diu d’una xica que ha crescut que “ ser fadrina”  que fa referència a un estat. L’estat que s’ assoleix quan  una dona que ha arribat a una certa edat (30,40... anys) no te parella o millor no s’ha casat. Estar sense parella ha suposat, fins fa pocs anys o encara ara en determinat ambients rurals o tancats, el haver-se’n eixit de la norma general de funcionament de la societat  que suposa que les dones havien de complir en el seu paper de a una determinada edat tenir parella o millor dit nuvi per a després casar-se i tenir fills. El no complir amb la norma era quedar-se “serrera”, altre malnom amb el que eren denominades. Estar serrera significava també ser una dona incompleta, no sencera, les faltava l’home per la seua plenitud. D’ací que també les anomenaren “xiques”, encara que havien assolit certa edat eren considerades com immadures. La finalitat i l’objectiu de qualsevol dona era la procreació. Esta concepció tradicional de la dona va ser adoptada, ressaltada i recalcada durant la etapa de la dictadura franquista en la qual es van portar a la màxima expressió estos valors morals en els que la dona sols tenia dos camins a seguir: la vida del matrimoni i la procreació o la vida religiosa.

                No encaixar en cap d’estes opcions suposava quedar-se fora de l’estructura social i ser marginada o assenyalada com a excepció a la norma.

                Però encara que a totes les fadrines les posaven dintre del mateix sac de les “matxuxes” en un sentit discriminatori i peroratiu la veritat és que caldria analitzar les individualitat i els camins que havien conduit a cada persona a eixa situació de fadrinesa que en pocs casos seria una condició elegida i en la majoria serien víctimes de uns condicionants que les portarien a eixe estat.

                Entre les casuístiques tindríem  aquelles xiques que havien perdut el nuvi durant la guerra i mai més van tornar a tenir-ne: o bé per el dol a que quedaven sotmeses o bé per resignar-se a la situació de vídua prematura. També tindríem a aquella xica que havia festejat mots anys i havia trencat amb la parella o havia sofert un desengany amorós. A partir d’este moment ja era estigmatitzada com no apta per a una relació i ja no era elegida per ningú. Per un altre costat tenim a la xica que malauradament havia perdut a sa mare de xicoteta i havia dedicat tota la seua vida a la cura de germans i pare. Esta no ha tingut temps per a ella i la seua vida ha estat en funció a la cura de la família. I quan els demés han volat a ella ja no li a restat altra opció.

                També ha estat la filla que ha viscut sota la dominació dels pares. Uns pares que li han restringit la llibertat, l’han acaparada i l’han educada  amb la creença de que la seua funció és la cura dels pares  en fer-se majors. No oferint-li cap altra opció en la vida.

                O la d’aquelles xiques que estaven còmodes en la seua situació benestant dintre de la família,i no volen arriscar-se a una boda que les porte a una situació econòmica inferior, o de treball, maldecaps i conflictes. O Aquella xica que  amb una educació tan repressora i restrictiva, amb l’escassa o nul·la  informació sexual veia  un trauma, un pecat, un tabú la vida sexual dintre del matrimoni. O per la por de parir en les condicions sanitàries de que disposaven o d’aïllament  ( per exemple vivint en un mas), o per el trauma de haver vist morir alguna dona pròxima durant el part. O per la condició sexual de la xica en un ambient on qualsevol desviació de la norma estava exclosa i fins i tot podia ser penada. Per tant  calia amagar la seua situació i viure-la amb silenci i repressió. O el cas de germanes que per no abandonar-se l’una a l’altra s’acostumen a una vida en comú.  O en el cas de presentar alguna disfuncionalitat física o defecte fa que una jove es veja incapacitada per a la tasca del matrimoni o simplement no vol convertir-se en una càrrega per a ningú.

                I moltes situacions més que converteixen en cada cas en particular però que condueixen a totes a la mateixa situació de fadrinesa. Estat que encara que mal vist i estigmatitzat  acompleix la seua funció social. Ací estaven les fadrines encarregades de netejar l’església, vestir els sants o cuidar del rector. Eixes fadrines que no havien segut mares però si ties i iaies encarregades i sempre dispostes a la cura dels nens de la família. O les que curen de pares o germans al llarg de tota una vida. O aquelles que s’havien posat en amo i curen d’una família aliena a canvi tan sols de la seua manutenció. Dones sacrificades i sotmeses  que han viscut la seua vida en funció dels demés. Afortunadament, i cada vegada més, es respecta l’estat i la llibertat d’estes persones.

                Per a fer este escrit m’he basat en el llibre:

 “FADRINES” El procés de no casar-se en la societat tradicional valenciana. De Raquel Ferrero i Clara Colomina. Temes d’etnografia valenciana 8.

 

 

 

DOMUND 1961

     Per a celebrar el DOMUND en 1961 van disfressar als xiquets per a fer una cercavila, recaptar i poder enviar alguns diners a les missions. Podeu identificar a algú? Tots són xiquets de Benilloba.

Entrevista a EDUARDO BORONAT CORTÉS

 

        En agost de 1974, amb motiu de les festes patronals de S. Joaquín, l’empresari i fabricant Eduardo Boronat Cortés, concedia una entrevista al periòdic  “Ciudad” d’Alcoi. Una entrevista i unes declaracions molt interessants perquè amb elles s’aborda els orígens de la nostra industria tèxtil així com els inicis de una venda ambulant que amb el pas del temps evolucionaria cap a la subhasta. Per l’edat de l’ entrevistat així com per haver-ho viscut en primera persona és un testimoni fonamental de l’inici d’una nova etapa econòmica per al poble de Benilloba en la que cal destacar unes persones que amb la seua valentia, voluntat i decisió són capaços d’eixir del seu poble a vendre els seu productes amb una manca total de mitjos  i fins i tot arriscant les seues vides. En l’entrevista també dona informació important sobre el que és cobrava de jornal,quin era el preu d’una manta o una faixa. En resum, una entrevista amb gran valor històric per tots nosaltres.

LA SUBHASTA I ELS SUBHASTADORS

 

 

Fernado Carbonell i Eduardo Boronat a Hellín

 Benilloba va viure una època daurada, la compresa aproximadament en les dècades dels 60 i 70 del segle XX. Va coincidir en l’època del desarrollisme i expansió econòmica de tota Espanya en general però que ací va tenir les seues característiques pròpies. Va ser un temps de gran esplendor per al poble, on tots els sectors van guanyar diners: treballadors de la industria tèxtil, empresaris, comerciants, serveis. El creixement econòmic va dur a un creixement demogràfic, a una ampliació del poble, a una millora de les condicions de vida: higièniques, de salut, millor condicionament de les cases i fins i tot a canvis socials i en les festes. Esta millora va ser deguda a dos factors fonamentals: un creixement de les empreses dedicades al sector tèxtil i creixement de un sistema de venta particular (la subhasta) del que vam ser els creadors. I d’este sistema de venda  es  del que parlarem en este article.

                Deixaré a banda totes les anècdotes i situacions personals  que han viscut els subhastadors, que son tantes com el nombre de subhastadors elevat al nombre  de dies que han passat per tota Espanya oferint els seus productes i que ens donaria un nombre infinit de vivències (que no deixen de ser interessants, divertides, il·lustratives, exemplars...)en les quals podríem omplir fulls i fulls, per a passar a estudiar el fenomen en si, característiques, orígens i evolució.

                La subhasta no era res més que una forma de venda ambulant,  un sistema de venda no sedentari realitzada per comerciants, fora d’un establiment, amb instal·lacions desmuntables i transportables amb qualsevol periodicitat. Però la subhasta tenia unes característiques pròpies que la diferenciaven i estes eren:

-La mobilitat: el subhastador es movia per diferents pobles al voltant  d’un lloc que utilitzava com a centre, però sense periodicitat ni regularitat. Podia repetir en un lloc o no tornar més segons com li haguera anat. I d’una temporada a altra podia canviar de centre.

-La forma d’atraure a la gent: abans d’iniciar la venta el subhastador havia de captar a la gent, per la qual cosa cadascú utilitzava la seua estratègia. Una vegada tenia ja concentrada a un nombre important de gent iniciava la venda. L’oratòria del subhastador era un factor important.

-El sistema de venda. Es tractava d’oferir un producte a un determinat  preu i anar afegint altres productes (solien ser mantes) sense variar el preu. Una vegada fet el lot el venia a la gent. Ací influïa molt l’habilitat del subhastador per a vendre més o menys.

                Este sistema de venda és propi nostre, perquè ací va nàixer, ací es va desenvolupar  i va tenir vigència durant un centenar d’anys  en els que es poden diferenciar diverses etapes:

1a. Una primera etapa la constituirien els seus ORÍGENS. Que aniria de finals dels s.XIX fins al 1925 aproximadament.

2a. Una segona etapa que aniria des de 1925 fins al 1950-55. Que seria l’època de l’automoció i creixement i que estaria interrompuda per els anys de la guerra civil.

3a. Etapa:que comprendria de 1955 fins la dècada dels 70 i seria l’època de màxim esplendor.

4a. Etapa: que seria la de decadència i desaparició.

Lluís Fuentes exercin la subhasta

1a Etapa. Esta aniria des de finals dels s.XIX fins a 1925 aproximadament. Les dades son indicatives. Gent dedicada a la venda ambulant en el poble ja existiria però és en estos moments quan comencem a tenir constància de gent del poble que comença a eixir a vendre els productes fruit d’una industria tèxtil artesana local i a ampliar el seu radi d’acció. Els productes que oferien eren: alforges, faixes, davantals, sacs, mantes. Productes de baixa qualitat  teixits en uns telers manuals i de forma artesanal en unes factories de xicotetes dimensions: uns quants telers localitzats en   el seller o en el porxi d’una casa on el propietari ocupava a uns quants teixidors i tenia unes quantes dones que s’encarregaven de l’acabat del producte. Estos primers empresaris van ser: els Domènech Camallonga, José Espinós Borrell, Manuel Bonet Domènech, Joaquin Boronat Gadea, Jaime Biosca...

                Benilloba sempre ha segut un poble pobre en recursos agrícoles. El sòl no ha segut especialment fèrtil i l’aigua escassa, a més d’un règim pluviomètric molt irregular amb important períodes de sequera. La qual cosa feia que les collites foren escasses i irregulars. A esta situació estructural hi ha que afegir les crisis conjunturals com va ser la fil·loxera que allà per el 1910 va arrasar tota la vinya, cultiu que havia tingut una gran expansió i que amb la seua conversió en vi per a l’exportació havia segut element important per a l’economia local. A la fil·loxera la van acompanyar uns anys de forta sequera i alguna gelada tardana que van accentuar la crisis agrària. Estos factors van influir per a que es produira una forta emigració  dels jornalers i xicotes productors. Així com també augmentaria  el sector de venedors ambulants com una forma més de subsistència. Per estes dades ja hi ha constància de  que recorren una part  important d’Espanya: Joaquin Boronat per la Roda (la Manxa), els seu fills Joaquin i Eduardo en Melilla, els Bonet també per la Manxa, Els Espinós per Andalusia, de Vicente Guillem  es comenta que va eixir a peu de Benilloba amb el seu fardell de productes i va arribar a Vitigudino (Salamanca),i al seu fill li van posar el malnom de Castilla perquè quan era xiquet i li preguntaven per son pare sempre dia que estava en Castilla. Lògicament utilitzaria algun mitjan de transport com el tren, i per tren li enviarien els productes per a la seua venda.Eugenio Doménech Camallonga, Francisco Francés, Tomás Guillem també exercien esta activitat... Estes persones es desplaçaven a peu, amb un animal ( ase o matxo) i amb carro passant llargues temporades fora de casa. Ja solien tenir el centre en un lloc i d’ací es desplaçaven als pobles dels voltants. Com que amb el seu mitjà de transport no podien transportar molt de gènere, des de casa els l’enviaven mitjançant el tren els fardells de productes per a la venta, passant llargues temporades fora de casa. En esta època ja anirien utilitzant les seues estratègies de venta, anirien coneixent les particularitats de cada lloc, els diferents caràcters de la gent així com les seues possibilitats econòmiques i les seues necessitats i preferències. Naixeria el nou sistema de la subhasta.

2ªEtapa que s’iniciaria al voltant de 1925 i duraria aproximadament  fins als 50-55.

Està etapa es caracteritza per l’ inici de la automoció. El comerciants comencen a adquirir els primers cotxes: els Ford T i el Chevrolet. És la prova més contundent del boiant negoci de la venda que ara és ja subhasta. L’adquirir un d’estos vehicles es símptoma de que ja es guanyaven molts diners amb la venda i a més hi havia bones perspectives de negoci per a invertir comprant un d’estos automòbils. Lògicament este canvi seria progressiu i durant algun temps conviuen els dos mitjans de transport: l’automòbil i el carro. Els primers en adquirir-los seran  els anteriors fabricants i comerciants: els Boronat, els Bonet, els Camallongues, Francisco Frances amb els fills (Joaquin i Manuel), els Correncincs, Els Hilario (pare i fill). Al principi d’esta etapa ja queda  instituïda la subhasta com a un nou sistema de venda i als comerciants se’l comença a conèixer  arran de tota Espanya per els Subhastadors.  Esta etapa es veurà interrompuda per la guerra civil.  En l’ inici de guerra el “ Comitè de control de la Industria tèxtil” de la UGT de Benilloba requisa tots els vehicles i al temps lliura algunes autoritzacions per a que continuen en la venda. Lògicament en este període baixarà l’activitat. Abans de la guerra eren subhastadors entre altres: Joaquín Sanz Cortés, Eduardo i Salvador Boronat Cortés, Joaquin Domènech Colomina, Manuel i Joaquin Francés, Salvador i José Espinós Vilanova, Hilario Pérez Monerris, Vicente Pérez Monllor, Fernando Carbonell Soler, Ramón Carbonell Mora, Joaquin Mira Espinós, Enrique y Salvador Llorens Espinós, Ramón Carbonell Garcia, Joaquin i Salvador Domènech Espinós,  Francisco Gisbert Verdú.  Santiago Miró Valls i el Tio Moro van morir en 1930, amb poc dies de diferencia, exercint la subhasta, el primer en Priego de Córdoba i el segon en Martos.

                En els anys posteriors al conflicte continua l’activitat de la subhasta malgrat les dificultats econòmiques: baixa producció, l’escassesa de vehicles, així com del combustible. Però la subhasta continuava sent un mitjà de  subsistència i una forma de guanyar-se la vida. I  poc a poc va recuperant-se. En esta època s’incorporen noves generacions a esta activitat: Joaquin Domènech, Salvador Monllor, Joaquin Herrero Espinós, Manuel Sanz Fenollar, Eugenio Llopis, Ismael Reig, Pascual Olcina,Francisco Monllor  Garcia, José Monllor Monllor. Enrique, Manolo i José Mira Navarro, Salvador Cortés i Julio Mira.

                Els subhastadors en la seua tasca per les diferents terres, en diferents moments, necessiten a gent que els ajuden i així van incorporant a joves que els seguiran, per un sou, clar està i que per el temps acabaran convertint-se també en subhastadors i venint a instalar-se amb la seua família a Benilloba, alguns temporalment i altres definitivament: Luis Fuentes Gordillo i Rodrigo Segura (Baleares)  de Huercal-Overa, Francisco Cera Càceres, Uribe, Parra, Baleares, Rogelio Hernàndez de Jaén. En esta etapa ja ha augmentat el nombre de subhastadors, ja no son sols els propis productors de les mercaderies i els seus fills els que es dediquen a la subhasta sinó que es molta més gent la que es dedica a esta activitat establint-se les bases que regularan l’activitat: un sector majoritari són assalariats, treballen per a un empresari per un sou però que a més tindran uns beneficis que dependran de les vendes. L’empresari proporcionarà el vehicle i la mercaderia. El subhastador posarà el seu treball, les despeses necessàries: allotjament i manutenció. Al retorn de la subhasta, treballador i empresari trauran comptes i el subhastador es quedarà amb un tant per cent dels beneficis. Encara que els subhastadors i ajudants estaven lligats a una empresa, existia molta mobilitat, com hi havia molta demanda solien canviar amb facilitat de treballar per a una  empresa  a un altra, en funció de les condicions. També hi ha subhastadors, són els menys, per compte propi, no depenen de ningú. Ells són propietaris del camió, compren la mercaderia de les fàbriques i tots els guanys són per a ells. Fins i tot hi ha subhastador que té diversos camions que treballen per a ell, com és el cas de Francisco Gisbert.   En cada camió solien anar dues persones: el subhastador i un ajudant. En arribar a un poble paraven el camió en una plaça,  un carrer molt transitat, o un creuament de carrers, en qualsevol lloc que consideraren convenient (aleshores no estava regulat), l’obrien i estenien una plataforma on pujava el subhastador i amb un altaveu començava la seua xerrada o discurs per tal d’atraure la gent. Cada subhastador tenia el seu discurs particular i les seues estratègies. Hilario en un temps va dur una mona. Tot valia amb la finalitat de fer un rogle de gent i captar la seua  atenció. En eixe moment   treien una sèrie de productes barats: bijuteria, pintes, sedalines de fil, encenedors, sabó, fulletes d’ afaitar... Productes barats que cridaven l’atenció i la gent comprava, de vegades fins i tot regalaven algun. Tot valia amb la finalitat de fer rotgle. Quan consideraven convenient iniciaven la subhasta: feien un lot de productes (mantes) al que li posaven un preu i després afegien, poc a poc, més productes. Una vegada el lot complet començava la venda. En este moment influïa molt l’habilitat per a vendre del subhastador. Este  estava assistit, en tot moment, per l’ajudant que  a peu de terra o   dintre del camió preparava el gènere. En esta època els camions solien ser de xicotetes dimensions aleshores no podien portar molta càrrega. Eixien del poble carregats de gènere però solien establir un centre on des del poble li enviaven, per tren o camió, més gènere que emmagatzemaven en una casa, pensió o local i ells es movien pels pobles del voltant.

Francisco Monerris

3ªEtapa. Esta comprendria els anys entre 1955 i 1980. Està seria l’època daurada de la subhasta. És l’època dels desarrollisme espanyol. És el final de l’autarquia, els plans de Desarrollo i el turisme. Espanya comença a tenir unes elevades taxes de creixement, es desenvolupa la industria i la construcció: Tot açò suposa un major nivell econòmic de la població i per tant un augment del consum.  Augmenta la capacitat de compra  i la demanda de productes. I els subhastadors saben aprofitar el moment. La subhasta ja té estesa tota una xarxa que cobreix tota Espanya i fins i tot  les illes Balears i Canàries. La població surt d’uns anys de racionament i restriccions i amb l’augment dels ingressos que provenen dels treballs en la industria, en la construcció  i en els serveis així com de la major productivitat de l’agricultura conseqüència de l’alliberació de mà d’obra i la concentració parcel·lària demanda una sèrie de productes per a millorar les seues condicions de vida. Un dels productes que augmentarà la demanda és el sector de la manta i que sabran aprofitar el nostres subhastadors amb la seua forma particular de venda. Apropen este producte a tots els llogarets d’Espanya. Continuaran oferint productes de menys preu i atractius: bolígrafs, bovines de fil, paraigües, pintes, articles per a les dones... amb la finalitat d’atraure a la gent i fer el rogle suficient per a iniciar la subhasta. En esta època també augmenta la qualitat de les mantes que ofereixen així com el preu. Al créixer la demanda creixerà també la producció. Són els anys d’expansió de la industria tèxtil en el poble. Hi haurà telers manuals per totes les cases del poble que teixiran mantes per als principals empresaris del poble. Les dones des de sa casa repassaven les mantes i feien cordons. I en les fàbriques s’acabava la producció. En les fàbriques també va augmentar el nombre de telers així com van introduir  telers mecànics i per tant van ocupar a més gent. A Benilloba venien a treballar gent dels pobles del voltant. Així i tot no es teixien suficients mantes i se’n compraven d’altres llocs com Ontinyent, Agullent i Bocairent. També va créixer el nombre de subhastadors així com el nombre de camions dedicats a la subhasta. Van arribar a haver en Benilloba fins a 90 camions dedicats a esta activitat. Es renova el parc automobilístic: s’incorporen els SAVA i els EBRO. Són camions i furgons de major capacitat. Surt i creix una nova generació de subhastadors: Antonio i Demetrio Barrachina Llinares, Francisco Bou Ferràndiz,Carlos Escuder Llorca, José  Cortés Cascant, Francisco Ripoll Calatayud, Juan Domínguez Gómez, Joaquín Agulló Gisbert, David Ripoll, Manuel Reig Sanz, Antonio i José Gisbert Monllor, Rogelio Chiquillo Gil, Rafael Monllor Gisbert, Francisco Ferrer, Miguel Picó Alcaraz, Miguel Català Domènech, Joaquín Barrachina Grau, Joaquín Francés Carbonell, Manuel Francés Picó, Joaquín Verdú Gisbert, Joaquín Herrero Ortiz, Vicente i Ramón Pérez, Octavio Borrell Lloret, Joaquín Ripoll Molina,Juan i José Maria Garcia Chillón, Francisco Morrió Grau, Juan Casanova Garcia, Joaquin Conejo, Daniel Aznar Ripoll, José Miró Llinares, Juan Bonet Pastor, Juan Aracil, José Miguel Pascual Montava, Fernando Carbonell Llinares, Daniel Martínez Martínez, José Gozàlbez Mira, Joaquín Bou Picó, José i Evaristo Crespo Doménech, José Luis Carbonell Aracil...i tants més. Pocs són els homes de Benilloba que no han eixit a subhastar com a titulars o ajudants. I també tenim el cas, que cal ressaltar per la seua singularitat en esta època en que les llibertats de les dones estaven molt limitades, d’Elisa Olcina Monllor (de la família dels Correncincs) que va exercir de subhastadora durant varius anys acompanyada en el camió del seu germà Enrique després de la mort de son pare, també subhastador, al que van succeir.

Jose Gisbert en Castilblanco.1962

Va ser una època de molta prosperitat per al poble de Benilloba. Entraven molts diners al poble fins al punt de que es va dir que era el poble amb més vehicles per càpita de tota Espanya i el mateix passava en el nombre de telèfons. Els subhastadors feien les transferències de diners per el Banco Hispano-Americano preferiblement. I un dia a l’any ( el 28 de desembre) venia el seu director general i pagava un dinar on es reunien tots els subhastadors.

                Els subhastadors passaven llargues temporades fora de casa. Celebrades les festes a San Joaquim  era l’època de partir, amb els camions carregats s’encaminaven cadascú cap al seu destí i no tornaven fins a Nadal. Passat Nadal tornaven  a sortir fins a Pasqua o fins i tot a l’estiu. Tot depenia de com anava la venda, les ganes de veure la família. Cadascú tenia les seues zones preferides on establia el centre, ací tenia la seua pensió on allotjar-se i on rebre les mercaderies. I d’ací es desplaçava als pobles dels voltants. Quan havia esgotat el mercat o considerava necessari el canvi es desplaçava a un altre centre. No tenien horari ni lloc concret on parar, igual podien vendre de matí que de vesprada o poqueta nit i no era precís que fora on habitualment es feia el mercat. Ells sabien buscar el lloc i el moment adequat, però també sabien aprofitar les fires que es feien en determinats pobles, moments i llocs on es reunia molta gent. I així no va haver lloc en tota Espanya, per apartat que estiguera,  on no arribara un subhastador a oferir les seues mantes. Els subhastador disposaven  d’una Llicencia Fiscal (de validesa anual) que els permetia vendre per tota Espanya i després en cada poble pagaven una tassa a l’ajuntament que variava d’uns pobles a altres.

                L’altra cara de la moneda era la família dels subhastadors: les dones i fills havien de passar llargues temporades sense ells. La dona havia d’afrontar les necessitat de la casa i l’educació dels fills tota sol. Els fills no veien als pares més que determinats dies a l’any. Per a les famílies era una vida dura.

4ªEtapa. A partir de 1980, o fins i tot abans, és l’època de la decadència. Els motius son diversos:

-Es una època de crisi: forta pujada dels preus dels combustibles i una forta inflació que originen una crisi econòmica que afectarà a tot l’estat espanyol.

-Canvis polítics i  de la situació econòmica que portaran una major conflictivitat social, laboral i una major demanda de augment salarial.

-Canvis en els hàbits de consum: La manta deixa de ser un producte atractiu, el mercat esta saturat. Apareixen nous productes més atractius i que els substituiran: els edredons i els nòrdics.

- Falta d’una reestructuració, reconversió i modernització de la industria local. Els guanys de l’època anterior no s’han invertit en la industria. L’augment dels salaris i la millora de les condicions dels treballadors suposen  un major cost salarial a les empreses que junt  a la falta d’innovació farà que els el costes superen als beneficis i abocarà a les empreses al seu tancament.

-Però el factor que més va influir en la decadència de la subhasta, segons els propis subhastadors, va ser la regulació de la venda ambulant en els diferents pobles. És ara quan comença a prohibir-se la venda ambulant en les pobles. El subhastadors ja no poden  parar en qualsevol lloc i a qualsevol hora, s’han de limitar al lloc i al dia que marca cada ajuntament. Açò limita la seua mobilitat i la seua llibertat per a vendre.

Sivestre Garcia, Juanito Bonet i Paco Ripool.1961

Tots estos factors, conjuntament, faran que els subhastadors es replantegen la seua activitat, ja no es guanyen tant diners com abans, els preus del combustible han pujat molt i encareixen molt els desplaçament, els preus d’allotjament i manutenció també han augmentat. Al subhastador ja no li compensa passar tant de temps fora de casa.  A molts subhastadors els arriba l’edat de jubilació i ja no hi ha noves incorporacions. Els que van quedant redueixen el seu radi d’acció, incorporen nous productes a la seua oferta i s’adapten a la venta en els mercats i places dels diferent municipis. Poc a poc  van quedant-ne menys: Demetrio Barrachina, Miguel Català, Francisco Gisbert,Francisco Morrió,Fernando Carbonell, Joaquín Francés, Daniel Martínez, José i Evaristo Crespo... I estos seran els darrers de tota una saga de homes emprenedors, atrevits, negociants, que van arribar fins els llogarets més amagats de tota Espanya. Que van saber guanyar-se la vida en uns moments de penúria econòmica. Que van aportar una etapa d’esplendor i riquesa al poble. Que van donar a conèixer Benilloba per tot arreu. Que amb els seu camions van recórrer milers de Kilòmetres (Joaquín Francés em va comentar que havia recorregut més de  2 milions de Kms.)Que van transitar per totes les carreteres i camins. Que alguns van trobar la mort en estes carreteres: José Cortés Garcia (Pepico el Manco) en Leon, Joaquin Conejo. Que van acostar els seus productes, especialment les mantes, a uns clients necessitats d’ells. Que ara, al 2023, de tot açò sols queda el record.

                                                                                                                        Enric Morrió i Gómez                                                                            Albaida, Maig 2023

 Per fer este treball s’han utilitzat dades del llibre de Joaquín Domènech Boronat:”Benilloba,su historia.Vida,costumbres i fiesta”.També és el resultat d’entrevistes fetes a molts subhastadors, entre ells: Fernando Carbonell, Juan Aracil, José Gisbert, Joaquín Francés, Miguel Català, Ramón Pérez... També a Angelines Francés, Enriqueta Julià, Fernando Espinós i Rafael Julià.I a tants altres que m’han contat les seues vivències.

                Aprofite este escrit per demanar al poble de Benilloba  que reconega el treball de totes estes persones i ho tinga present en la seua memòria. I no estaria de més el recordar-los alçant un monument que els fera just honor. Jo me l’imagine com un home de bronze ( d’estos que hi ha ara pels molts llocs) dalt d’un cadafals cridant a la gent i al seu costat un munt de mantes.

 

Demetrio Barrachina,Joaquín Ripoll  i Francisco Morrió.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

               

 

 

PLAÇA DEL CASTELL

 

    Estes fotos de la plaça del Castell estan fetes amb una diferència de 54 anys, les primeres, gentilesa de M.Carmen Reig es van fer 1969, les altres en festes de 2023. La plaça en si no ha canviat tant, pel contrari la gent, els usos, costums  i la vida si que ho ha fet bastant.

PLAÇA DEL CASTELL

Al capdavall del poble

 el nom d’un palau, un castell de festes,

quatre boques de carrer, dues balconades

i tres cases mal contades.

 

Plaza de Calvo Sotelo volgueren posar-me,

també plaza del Carmen,

però em quede amb plaça del Castell,

la de sempre,

amb que la gent preferí cridar-me.

 

Retinc el soroll del teler mecànic,

el tràfec de la gent de la fàbrica,

subhastadors carregant el camió de mantes,

el sabater clavant les seues tatxes.

 

Els xiquets juguen amagar-se

entre les fustes del Castell,

quan a l’estiu

per a la festa estan preparant-se.

 

I una vegada a l’any,

 el  desset d’agost,

celebre el meu dia,

encara que s’acaben les festes,

tot el poble baixa a veure’m

i m’omplic de goig i alegría.

ESQUADRA NEGRES 1953

 

Ja estem quasi en festes. D’ací no res estarem escoltant  música festera i veient baixar les esquadres. Poc a poc, sense adonar-se’n, la festa evoluciona, canvia la música (desapareixen unes marxes i se’n escolten unes altres), però on més es noten els canvis és en la indumentària i en els maquillatges, tan sols hi ha que mirar fotos de darrers anys per apreciar eixa evolució. Mireu esta foto d’una esquadra de negres de 1953 (fa 70 anys). La foto es del fotògraf benillober José Domènech “Torero”.

ETIMOLOGIA DE BENILLOBA

 

Abel Soler és un Albaidí amb un curriculum molts extens, és doctor en Història Medieval per la Universitat d’Alacant i en Filologia Catalana per la Universitat de València.Especialitzat en historia cultural del segle XV és autor d’una biografia sobre Joan Roís de Corella, autor d’estudis  sobre Joanot Matorell i el Tirant lo Blanc.  Col·la borador habitual de revistes académiques ha publicat un extens conjunt de monografies locals valencianes sobre historia, geografía i patrimoni. En 2021 va publicar “Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463).El fill secret de la reina Margarida de Prades “ i en 2023”Albaida. Història de la ciutat”.  Darrerament està publicant en el facebook  unes notes sobre el origen del nom de molts pobles. Estos dies va escriure lo seguent sobre Benilloba:

 

EL NOM DE BENILLOBA

 

"Alqueria de Benaloba" (1258), "Benilloba" (1318), "Banī Lubba" (en àrab, 1516). De l'àrab "Ibn Lubba" إِبْنْ لُبَّة, ‘l’alqueria del fill de Lubba’ (pluralitzat després com "Beni"- ‘fills de’). Nom femení de tradició romanç: la -bb- geminada representa la [p] de "lupa", ‘lloba’ (l’alifat no disposa de signe per a aquest so). Com Penàguila, Benissoda, Benissuera, etc., reivindicar un ancestre femení és indicador de costums matriarcals associables a tribus berbers. Benillup ("Benillopo", amb -o romanç encara, el 1238) i una alqueria de l’Orxa dita també Benillup representen la versió masculina, "Banī Lubb"; com també l’alqueria de Vinalopó o Binalopó, a Bocairent (Ibn al-Lubbūn, ‘el fill del Llobet’), que dona nom al riu de Vinalopó.

LA FILHARMÒNICA 1992

    Esta foto de la Filharmònica és de 1992. Esta feta en l’altar de l’església de Benilloba després d’un concert per a celebrar la festivitat de Sta Cecilia. Era la segona etapa de Fco. Carchano com a director i un període de decadència per la baixada del nombre de músics.

LA FILHARMÒNICA 1983

 

Em sap greu posar esta foto en tan males condicions però no dispose de l’original que és a color i amb molta mes qualitat ( si algú té la gentilesa de passar-me-la la canviaria d’immediat). La foto l’he treta del programa de festes de 1983, per tant la foto serà de 1982. Però, en esta sèrie de fotos del la Filhamònica Benillobense, no em podia oblidar de esta etapa tan bonica que vam viure en la banda amb el director contestà F.J.Molina. Supose que va ser tan especial per a mi perquè vaig pertànyer a la banda durant esta època. Però també perquè en eixos anys van entrar a formar part d’ella un grapat de joves amb molta il·lusió i això es va veure reflectit en moltes actuacions, concerts i eixides a tocar a altres pobles (Fogueres de S.Joan a Alacant, festes de Xixona, Ontinyent, Cocentaina, Muro, Banyeres entre altres). Vull nomenar a tots els components encara que crec que és fàcil reconèxer-los. D’esquerra a dreta tenim: en la fila superior a Miguel Alvado,Ximo Julià, Joaquin Mira, Joaquin Monllor, Julia Colomina,Salvador Llorens, Yolanda Campos,J.Miguel Seguí, Miguel Alvado i Juanjo Barrachina. En la fila d’enmig: José Cerdà, J. Antonio Verdú, Joaquin Julia, Joaquin Carbonell, José Julià, Vicenta Garcia, Antonio Colomina, Vicent Julià i J.Enrique. Asseguts: Ximo Reig, Vicent Devesa, Salvador Casanova, J.F.Molina ( director), Demetrio Barrachina,José Climent,J.Antonio Morrió i José Cantó. L’abanderada Francisca Monllor.

LA FILHARMÒNICA. ANYS 50

  La Filharmònica per estos anys contava amb 2 tubes,un bombardí,2 trombons,1 fliscorno, 2 trompetes,4 saxos, 4 clarinets i els tres de la bateria. El nombre de components de la banda no ha variat molt al llarg de la seua història. La banda ha tingut els seus daltibaixos, en les millors époques amb sot ha superat els 30 músics. En els pijors moments han quedat 20 músics. En una societat d'este tipus en el que hi ha que compaginar aficció, dedicació, esforç, el fet de que siga un passatemps i no una feina i el que hi ha tantes voluntats i caràcters  com persones, el mes normal és que varie molt el nombre de components d'uns moments a altres. però el més important és que haja tingut una continuitat durant tants anys.  Per la qualitat de la foto i la seua antiguitat fa difícil reconeixer a cap persona.

LA FILHARMÒNICA FA 100 ANYS

 Encara que és difícil saber l’origen de la banda de música de Benilloba, molt bé podríem atribuir-li uns 150 anys d’història. Durant tota esta llarga vida  ha passat per molts alts i baixos però no ha parat de fer música i animar al poble en les festes i altres actes. Esta foto serà de les mes antigues de la banda i jo la dataria a principis del segle XX. Impossible ja de reconèixer a cap membre.