FELICITACIÓ

     Que servisca esta imatge   d'un agost qualsevol, allà pels anys quaranta,  per felicitar a tot aquells que de cor se senten Benillobers independentment del lloc on estiguen.

PERSONATGE IL·LUSTRE

    Hui  vull demanar ajuda a tots els que puguen donar-me alguna  informació sobre el personatge que apareix en esta fotografia. Fa uns dies Empar Barrachina em va enviar la foto d’un benillober, D.José Garcia Barrachina, preguntant-me si sabia alguna cosa  sobre ell. La foto la havia treta d’una Orla de fi de carrera  de 1882 i de la especialitat de farmàcia. Seria interessant esbrinar a quina família pertanyia,qui serien els seu descendents, si va exercir a Benilloba...   Qualsevol informació de que disponguéreu podeu posarla ací al blog o enviarme-la per correu a   enmogom@gmail.com. Moltes Gràcies. 

     



      Ja podem donar alguna informació sobre José Garcia Barrachina:
-En primer lloc tenim la informació que ens envia des de França Olivier Sanz:
Don José Garcia Barrachina,farmacéutico, se casó en Benilloba  el 14 de junio de 1890 con Doña Bienvenida Pastor Reig. Era hijo de Silvestre García Mira, labrador, natural de Benilloba y de Francisca Barrachina Barrachina, natural de Benifallím, ambos vecinos de Benilloba. Abuelos paternos:
Silvestre García y Vicenta Mira, de Benilloba. Abuelos maternos: Vicente Barrachina y Josefa Barrachina,de Benifallím.
-I en segon lloc la informació que ens dona Joaquín Domenech (Quinín): era familia dels mira, tio de na Bienvenida  que tenia la farmacia al carrer major nº 39

CONEIXEM?

       Esta setmana preguntarem per  una expresió prou coneguda i que tots coneixem el seu sigificat. Però estaria bé recordar-la perqué  és una activitat molt recomanble i que cada vegada la practiquem menys. Sabeu i podeu explicar el significat de "PRENDRE LA FRESCA"? Vinga, animeu-se a participar que es molt fàcil.

            En l’estiu, després d’una jornada de calor sufocant i d’haver finalitzat el treball, la gent seia a carrer a prendre la fresca. Agafaven una cadira, la treien a la porta i allí restaven xerrant a que baixara la temperatura  i arribara l’hora de sopar. Una vegada sopats era quan realment es feien grups o rotgles de gent que asseguts començaven  a contar històries de temps passats, anècdotes del present o simplement  successos quotidians mentre els xiquet corrien, s’amagaven  o es distreien en qualsevol joc, però sempre de carrer. Era el moment  de relacionar-se amb el veïnat, d’oblidar-se de les penalitats del treball, de la  fatiga de tot un dia  agreujada pe la forta calor. I respirant un aire que anava refrescant ,amb la conversa i  la serena de la nit   la gent es relaxava fins que  el dia es donava per finit.

VEÏNS DE LA PLAÇA DEL CASTELL

     Allà per l’any 1961 i en un dia assenyalat com era el dia de Sant Xotxim, els veïns de la plaça  es van  posar davant la càmera aprofitant el Castell com a  fons. El temps ha passat, però encara podem reconèixer a molts d’ells.

                                       Foto de Vicent Ripoll

Persones de la foto

En  peu d’esquerra  a dreta:

Tio Pepet(em meu iaio), darrere d’ell   Dora la de conejo, El tio Ximarro i la tia Carmen, darrere d’ella Salvador Llorens,  Mª Isabel al braç de la Remedios germana de Salvador,  Laura, la tia Balbina, Antonio Company, darrere Miguel Blanes, al costat de Miguel el pare de Conxita la de l’obispo i al costat Conxita, davant al costat de Toni Company, la mare de Conxita la de l’obispo, Julia, ma mare i al seu braç J.Antonio, el meu germà, darrere Maria, al costat  Matilde, la mare de Pepito Cabrerot, al costat Pepito Cabrerot, Julin  i Toni Colomina, Isabelita  i Rafaelito

Lleugerament agaxats o agaxats

El tio Orques, darrere Manolin i  Enriqueta, la mudeta, i darrete Pepa la Rut, Anitin la Sanxa, a les seus mans  Toni Company fill, Matildin de Cabrerot, Alfonso Espinós, al seu costat una persona desconeguda,  Maruja la de Juan Miguel, davant d’ella Matilde filla del tio Ximarro, al costat Maruja la de Plàcido, Enrique (pare i fill)

EL CODONY I LA TARDOR

                 Pràcticament ha desaparegut del nostre imaginari col•lectiu tot un ventall fruiter que va ser conegut per alguns de nosaltres quan érem nens i que avui dia és quasi clandestí; o accessible tan sols als qui conserven amb cura els últims exemplars d’arbres o arbustos que durant segles van conformar part de l’univers cultural dels nostres avantpassats amb fruits com la codonya, la serola, la móra d’esbarzer, la magrana, la figa de pala, el gínjol, el caqui, el lledó, la cirera d’arboç i la nyespra. Fruits que han quedat registrats indeleblement en el record olfactiu i visual dels qui, possiblement, som l’última generació que va conèixer el ritme de les estacions sense deixar-se atordir pels reclams publicitaris dels grans magatzems. Si hi ha un fruit tradicionalment associat a l’arribada de la tardor, aquest és el codony. Tant és així que l’inici de l’estació es coneix com “estiuet de sant Miquel” o “estiuet dels codonys” a causa del lleuger augment que solen experimentar les temperatures al voltant de sant Miquel (29 de setembre) coincidint amb la maduració dels primers fruits del codonyer. Encara que en el seu lloc d’origen, el centre i sudoest d’Àsia, el codonyer és un arbust, en ser conreat es transforma en un arbre de fins a sis metres d’altura de branques tortuoses que, quan eren joves, posseïen tal flexibilitat i tenacitat que temps enrere eren preferides a les del vímet. El fruit és un pom globós o piriforme, és a dir, format per pell, carn i cor, una estructura similar a la de les peres i les pomes.A diferència de les peres i les pomes, la pell del codony es troba coberta d’una pelussa cotonosa que es desprèn en flocs en fregar-la. I així, en madurar, deixa al descobert una pell fragant i d’un bell color groc daurat que es mostra entre les fulles com un rutilant i perfumat sol tardorenc. I perfumats, sí, ja que desprenen una aroma tan agradable que fins fa poc temps existia el costum de col•locar codonys entre la roba neta d’armaris i baguls perquè comunicara la seua fragància a la roba de llit i a la de vestir. La compacta carn del codony, d’un color blanc cremós, no compleix, però, les expectatives que la seva aroma promet, ja que és dura, granulosa, poc sucosa i tan aspra que resulta quasi immenjable quan està crua. Aquesta aspror (aspre com un codony) la deu a la seva riquesa en tanins, polifenols que li confereixen tal astringència que freqüentment ha estat usada com antidiarreica. Justament l’oxidació d’aquests tanins explica que la carn es torne negra en entrar en contacte amb l’aire i deixe de ser astringent, com succeeix amb les pomes. D’altra banda, tot i que més escasses, hi ha varietats dolces i agradables al paladar, com la gruixuda codonya (membrilla, a Múrcia), de polpa fina i sucosa, i la codonyeta. No obstant això, quan es cuinen transformen en profunditat la textura i el sabor i adquireixen qualitats organolèptiques més estimables. De totes les formes de preparació, és la confitura sòlida la que s’emporta la palma. Pelat, descorat, bullit juntament amb el mateix pes de sucre, xafat, tamissat i deixat reposar, s’obté el nutritiu i saborós codonyat. La tradició d’elaborar artesanalment el codonyat s’ha mantingut en la major part de les comarques del País Valencià, destacant en particular el de la Vall d’Albaida. En ser el codonyat tan nutritiu i fàcil de conservar, ha estat un dels aliments més conservats de cara al’hivern.


                    Esta información esta treta de l’article “ LA FUITA PERDUDA I TROBADA A LA TARDOR” de Daniel Climent i Giner

RECORDS

Fa 50 anys els xiquets es disfressaven, divertien i també tenien inquietuds. Ací tenim una colla de xiquets i xiquets davant una càmera. Alguns els reconeixerem de seguida, altres ens costarà un poc més. Però segur estic que ningú no sabrà ni recordarà que feien  vestits d’eixa manera.

SOPA DE LLETRES

Esta setmana anem a fer un joc per distraure's una estona i al mateix temps recordar topònims del nostre poble.Es tracta de buscar en esta sopa de lletres els noms de 12 partides rurals. Ànims i un poc de paciència

BENILLOBA I EL DIMINUTIU DELS NOMS

          Fa ja 55 anys quan vaig nàixer em van batejar i registrar amb el nom de Enrique, i amb dos cognoms, com a tots. Fins ací tot normal. A mesura que passava el temps   veïns , familiars i coneguts  van començar a cridar-me  i a conèixer-me pel non d’ Enriquito, així com sona i en castellà, puc donar gràcies que la gent no va agarrar aquell pel que em coneixia ma tia: Enriquín.  I  Enriquito m’han anomenat sempre  i per ell soc conegut al poble. Vaig anar creixent  i encara que han passat a cridar-me pel cognom, en Benilloba tots m’han conegut com Enriquito. Això feia que en preguntara si no acabaria de créixer mai o si seguien veient-me com quan era xicotet. No es que em preocupara  massa però tampoc era del meu gust que en cridaren així. Al cap dels anys i no se i ho he vist jo sol o m’ho han fet veure, me n’he adonat que no soc el únic, per la contra, són molts els que al poble els anomenen pel diminutiu. I el que podia  ser un complex per a mi he passat a vore-ho com una característica pròpia nostra, un tret distintiu  de la nostra identitat. I així  podem destriar un repertori llarg de noms utilitzats amb el diminutiu, i trobaríem Amparín  i Amparito (en castellà). Isabeleta i la variant castellanitzada Isabelita. Matildiu o Matildín. De Joaquim tindríem moltes variacions: Joaquineta,Joaquinet, Ximet. De Josep: Pepet, Pepita, Pepiqueta i  Pepiquet. De Rafael: Rafelín, Rafelet,  Rafelito. De Maria: Marieta, Mariueta, Mariu , Marujín i Marujita. Laurita, Remeiets i  Remeditos. Carmencita, Carmeta; Visantet; Eduardet i Eduardito. Ramonet, Guillemet i Emiliet; Julieta i Juliet; Paquito i Francisquet; Eulalieta i Inesita; Elisita i Lluïset; Tonico, Tonet, Salvadorito i Pepiquet... I un llarg etcetera  perqué n’hi ha tants com noms puguen haver i s’utilitza tant les terminacions castellanes com les valencianes, de forma indiferent. I caldria afegir el diminutiu dels cognoms  que no son tants, però també n’hi ha: Morrionet o Mireta. I el diminutius dels malnoms: Roiget, Rovellinet, Adeletes, Bacallaret, Barreta,  Rollet,  Osset... Veient tot açò cada vegada em sent més orgullós del meu nom perquè em fa ser més del meu poble.

CONEIXEM?

Hui es  tracta d'adivinar el significat de la paraula CANCELL. Ala! ben fàcil,a pensar.

El cancell es l’espai que resta tancat, entre la porta de entrada d’una casa i l’interior de la mateixa casa. Es  com un espai intermedi per evitar que entren les corrents d’aire en hivern o l’aire calent en estiu i per tant serveix per aïllar la casa les inclemències de l’exterior. Podia ser de fusta amb portes cristalleres o també d’obra. Molt bé per  Fernanda quan parla del cancell de l’església  perquè crec que es el únic cancell que es conserva a Benilloba, en canvi en altres pobles és més  freqüent en les cases. Ací va ser substituït en algunes  per una cortina de tela que es posava  a unes dues passes de la porta, a la part de dins i que intentava fer el mateix paper encara que sols serviria per aïllar l’interior visualment. 

L’EMIGRACIÓ DE BENILLOBERS ALS EEUU

Benilloba afronta l’inici del S.XX  com una societat tancada i endarrerida. Les comunicacions amb els pobles dels voltants, i concretament amb Alcoi, centre industrial, comercial i de serveis, son molt defectuoses,limitades a camins estrets, tortuosos, de  ferm de terra, d’enllaços esporàdics i a expenses de les inclemències meteorològiques. A principis de segle comença a  fer-se la carretera d’Alcoi a Callosa. L’economia del poble es basa fonamentalment amb l’agricultura de secà,encara que hi ha certa producció d’horta , i està  centrada  bàsicament amb uns pocs cultius: cereals i oli per l’autoconsum  bàsicament, amb pocs excedents per a la comercialització  i la vinya per a vi, que ha tingut uns anys  bons gràcies a la seua comercialització cap a  zones afectades per la fil·loxera. La activitat industrial era molt escassa i en funció de les necessitats de la industria tèxtil alcoiana. A més hi havien uns oficis artesanals lligats a les necessitats del mon rural:ferrer,moliner, panader, carnisser,esquilador… La gent treballa generalment al camp  i encara que hi ha certes persones que concentren  unes propietats grans de terra, les explotacions estan prou repartides en molts petits propietaris que amb elles s’asseguren la supervivència i poc més. Però son majoria  els jornalers que sempre estan depenent d’un treball  insegur  i concentrat en  certes èpoques de l’any:en l’estiu per la sega,   la verema per la tardor o les olives en hivern , en la resta del any les possibilitats de treball son molt reduïdes.

Amb esta situació general, de poques  possibilitats d’obrir-se pas en la vida, de dependència d’uns escassos jornals que sols podien guanyar-se en determinades èpoques de l’any, a expenses d’unes poques persones que controlaven la economia i la política local,i amb un índex d’analfabetisme del 56 %,  tan sols l’emigració cap a zones industrials com Alcoi o Catalunya  o cap a països  de l’exterior, com Cuba o Argentina ,seran les úniques  possibles eixides cap una millora econòmica i de vida.

                Esta situació, ja de per si difícil, es vora agreujada, a l’ inici de la segona dècada del S. XX per una sèrie de successos  catastròfics per  a l’economia local:

- El  9 de Maig, dia se S. Gregori, de 1910, ja en plena primavera, es produeix una forta gelada. Succés  que encara es manté en la memòria col·lectiva  per la data en que es va  produir.  Una  època ja avançada per al cicle vegetatiu, i per les greus conseqüències que va tenir: va arrasar els cereals i la vinya,  i les oliveres van ser greument afectades, per tant, amb conseqüències  per la  collita del propers anys. També el cultius d‘horta més avançats van ser perjudicats.

- En estos anys s’estén la fil·loxera que en poc temps va acabar amb tota la vinya del terme.(No se la data exacta però ja en 1912 el terme estava molt afectat per esta plaga).

-A més en 1912 i 1913 es produeix una forta sequera. En ple hivern ja quasi com baixava aigua pel riu.

-I si no hi havia prou amb tot açò ,el 4 de Juliol de 1913, el cel es fa negre com a presagi de una  forta pedregada que es va produir poc després, arrasant totes les collites de secà  i d’ horta .El poble va quedar amb una situació catastròfica.

A  tot açò hi ha que afegir-li  un fenòmens més generals però que també afectarien l’economia local com són:

-La crisi agrària que afecta al  mon rural en general ja des del s.XIX, com a conseqüència d’una baixada de preus dels productes agraris que ocasionarà un empitjorament  de les rentes del sector agrari així com l’emigració a les ciutats o als llocs amb algun tipus d’indústria.

-La conjuntura ocasionada per la Primera Guerra Mundial: la neutralitat espanyola afavorirà el seu comerç d’abastiment a les potencies bel·ligerants. Este fet que serà beneficiós  per als sectors comercials e industrials ocasionarà una forta pujada de preus en el productes bàsics i un empobriment i davallada del nivell de vida de les classes treballadores que no voran créixer els seus sous al mateix ritme.

                No és difícil imaginar la situació  de misèria, pobresa i desolació en que va quedar el poble. Dintre d’ este context hi ha que emmarcar la forta emigració que es va produir cap els EEUU d’Amèrica a partir de 1916 i que va durar fins al 1920.En estos 4 anys van emigrar al menys 140 benillobers que son els que estan inscrits en el registre d’entrada de l’Illa d’Ellis als EEUU. Però amb tota probabilitat la xifra total siga un 15% més elevada per diversos motius: entre ells està el fet de que  este  era el segon lloc d’emigració per a molts i encara que eren de Benilloba  constava com a lloc de procedència una altre com Barcelona,Buenos Aires,Cuba,etc.  O també perquè les dades s’escrivien en el registre a mà i els que ho feien no sabien espanyol, aleshores era fàcil escriure-les de forma equivocada.

                Sobre una població  total de Benilloba que segons el padró de 1913 era de 1086 habitants,  l’emigració va arribar a  un percentatge del 13%. Un de tants entrevistats            ( Ernesto Domènech)per a fer este treball, em va comentar que li sentia dir a sa mare  la següent frase:   “ va haver un temps en que no hi havia homes a Benilloba”. L’afirmació que feia referència a esta època, tenia molt de veritat perquè:

-Va ser una emigració fonamentalment de homes. Tan sols unes quantes dones van emigrar i ho van fer seguint al seus homes.

-A més va ser una emigració de joves : el 35% dels que van emigrar tenien 20 anys o menys, fins i tot n’hi havia de 14 anys. I de  30 anys o menys eren el 74%.

-I una altra característica és que va ser una emigració pendular  en una gran mesura: passats uns anys: 2, 3 , o algun  més, van tornar a casa. Encara que va haver gent que és van establir allí definitivament.

                Una vegada vistes totes les causes que van actuar de factor d’expulsió i que   van originar esta forta emigració pense que esta no haguera arribat a  estes dimensions sinó hagueren  influït uns altres factors  que van actuar d’atracció. I recolza esta afirmació el fet de que anteriorment es va produir un cert moviment migratori cap a zones més industrials com eren Alcoi, Barcelona i, en l’exterior, en economies emergents com eren les d’Argentina  o Cuba, però amb una quantitat molt llunyana a la que es va produir cap als EEUU. I en este moviment migratori va influir la gran oferta de treball que hi va haver. Hem de pensar  que els EEUU estan en plena expansió econòmica amb grans inversions en infraestructures   i amb una gran demanda de mà d’obra. Esta demanda de gent creix quan els EEUU també entren en guerra en 1917.Però també influirà el que estos llocs de treball estan molt més bens pagats. Mentre que en Benilloba el sou per un dia de treball podia ser  1 o 1.50 pts als EEUU cobren fins 20 o 25 pts. ( 4 o 5 dòlars) d’aquells temps .

                Tota està informació, no sabem com,  arribaria al poble. És  cert que ja feia alguns anys que la gent de pobles de la Marina com Orba,Xaló,Gata... ja estaven emigrant cap als EEUU i la informació aniria passant d’uns llocs a altres  i el 12 de febrer de 1916 arriba el primer Benillober, segons la documentació de que dispose actualment, a terres americanes: Hermenegildo Santana Puig, de 42 anys, casat i  que portava com adreça de destí : Vicente Perelló,  emigrant  de Tormos,  que estava en Greighton al estat de Saskatchewan en Canadà. Hermenegildo trobaria unes condicions molt favorables per a trobar feina perquè  8 mesos després arribarien  a l’illa d’Ellis 7 benillobers més, tots amb el vaixell Montevideo: Enrique Perez, Eduardo Orta, Joaquín Cortés, Manuel Monerris, Manuel Perez Monerris , Juan Guillem i el seu propi fill de 14 anys, Hermenegildo Santana. Tots ells de pas cap al Canadà. I hi ha constància de que al menys dos  d’ells, Juan  Bautista  Guillem  i Manuel Monerris van treballar en  ABITIBi PULP & PAPER  CO.(Postal I i Postal II) Una empresa dedicada  a l’obtenció de cel·lulosa per a la fabricació de paper a partir de la fusta, i localitzada en Iraquois Falls en el estat d’Ontario en el Canadà, un poble amb poc més de 1000 habitants creat en funció d’esta empresa i que precisament en 1916 va ser arrasat pel foc. En este poble les  condicions climàtiques eren molt dures ja que en hiver s’arriba a temperatures de -50º.  Es possible que algun benillober més treballara  en esta mateixa empresa i és possible que la Foto III estaguera feta  ja que els que allí apareixen retratats : plantat a l’esquerra Enrique Pérez, a continuació Juan B. Guillem, el quart Hermenegildo Santana Herrero i Hermenegildo Santana Puig (pare) i sentat primer de la dreta Manuel Monerris , van anar tots junts. Però prompte passen a treballar  a EEUU com ho demostra el fet de que dos d’ells :Manuel Monerris i Manuel Pérez Monerris passen al EEUU per la frontera de Buffalo,(on queda registrat el seu nom) ciutat de l’estat de Nova York en la línea  fronterera  amb l’ estat canadenc d’Ontario.

             

           Després tots els emigrants benillobers ja tindran com a destí els EEUU.  Esta emigració durarà fins al 1920 i serà en este any  quan més persones sortiran cap als EEUU perquè  l’any següent  entrarà en vigor l’Estatut d’ Immigració de 1921 ( Immigration Act of 1921 conegut també com a Emergency  Quota Act  of 1921) que va reduir molt la quota d’immigrants. Dons bé, es este any de 1920 els vaixells que sortien de València o Barcelona no tenien suficient cabuda per a tots els emigrants  i van tenir que desplaçar-se a port mes llunyans per embarcar, com van ser el de Le Havre i el de Chebourg en França. Aleshores el principal destí  de tots van ser: Nova York, Waterbury,Waterville,Bridgeport en l’estat de Connectticut, Newark  en Nova Jersey, i Pittsburg  i Filadelfia en Pensylvania .

                En que van treballar tots estos valents, quant de temps, amb quin resultats, etc. Ho vorem en altres escrits perquè resta molt que contar i l’ espai es reduït.

Bibliografia i documentació:

-Història del pueblo valenciano.Tomo III.

                            -Los años de la I Guerra Mundial. Joan Del Alcàzar                              Garrido

                            -El impacto de la guerra europea en la economia                                 valenciana (1914-23).Vicent soler

-Los inicios de la modernización en Alicante.1882-14.

   Carlos Mateo et alt.   Edt.CAM

-La filoxera en España y su difusión espacial.1878-1926

   Juan Piqueras.   Cuadernos de Geografia 77. 101-136 pp.          Valencia 2005

-Acuerdos del Ayuntamiento.1910-20

 Carpetes 5 i 6.Arxiu Ajuntament de Benilloba.

-INE. Censos històricos de población

-La informació donada per una llista llarguíssima de veïns i descendents  tan de Benilloba  com dels que van restar  als EEUU. I del quals estic molt agraït.

                 

                                                                                    Enric Morrió i Gómez

PREMSA

Com l'exposició va tenir un important resò en la premsa considere interessant posar com exemple l'article d'Aramultimedia amb l'enllaç al vídeo en el qual s'entrevista a alguns descendents dels emigrants.


http://www.aramultimedia.com/ca/societat/benilloba_homenatja_amb_una_exposicio_als_seus_emigrants_a_estats_units-15087.html

GALERIA FOTOGRÀFICA DE LA PRESENTACIÓ

PRESENTACIÓ "BENILLOBERS ALS EUA"

El dia 26 de Juliol es va presentar a Benilloba l’exposició “Benillobers als Estats Units d’Amèrica”. L’acte va estar presidit pe l’Alcaldessa de Mª Fernanda Sanz, ens va acompanyar Ximo espinós que fa ver una introducció sobre el tema i Enric Morrió  va explicar en que consistia l’exposició. A continuació està l'enllaç al vídeo sobre l’acte.

              http://youtu.be/OzMjdRlu_Z8

BENILLOBERS ALS ESTATS UNITS D'AMÈRICA

A tots aquells que van tenir la il·lusió, l’ esperanza  de veure complit el seu somni. Als que  van lluitar per sobreviure,  per ajudar a les seues famílies, per assegurar el seu futur. Als que van fer les amèriques i als que van tornar amb les butxaques buides. 

A TOTS, EN HOMENATGE.

MOROS DEL CASTELL 1961

Espurnes de música
encenen l'estret carrer,
ja davallen els moros
 amb somriure de plaer.

 Ulleres de sol negres
poble que viu les festes,
 acompanyen el capità
que va unes passes darrere.

I la gent que espera,
 mira,riu i palmeja,
amb la roba del diumenge.
Són dies de festa!

Espurnes de música
 encenen l'estret carrer,
 balconades plenes,
 banderoles de paper.

         Com ja s’acosten les festes del poble  vos amolle esta foto: Una esquadra dels Moros del Castell del 1961. Els que tenim certa edat encara podem reconèixer algú i els joves que pensen que  va haver un temps en el qual els moros eren en blanc i negre.                                                       

BON ESTIU I MILLORS FESTES .

BUSQUEM!

      La qualitat de la foto és molt baixa, però no en dipose de cap millor i done  gràcies  de haver pogut traure  esta imatge. Que és?  un edifici d’un poble que tots coneixem. On està? Ho tindrem que investigar.De quan és? Que representa?... Totes estes qüestions intentarem resoldre-les dintre d’uns dies però abans , que tal si pensem un poquet?

    

     En octubre de 1958 després d’una setmana continua de pluges, de matinada  i quan ja havia segut desallotjat, pels continus sorolls que havien alertat als residents, es va produir, amb testimonis presencials, l’enderrocament de tota la façana oest del que havia segut palau o residencia dels Senyors de Benilloba:  primer dels  Aranda i  des d’el S. XVIII els Revillagigedo. Este succés  es va produir per el debilitament de la cimentació de tot  este costat de l’edifici a l’haver obert  la baixada de la plaça fins l’avinguda,que en aquells moments era l’entrada al poble,i així facilitar l’accés per la plaça de Castell. L’edifici va ser reconstruït de nou i en certa manera encara conserva la planta i la seua forma exterior però en el seu interior la distribució és prou diferent. Abans hi havia un accés principal en la plaça del Castell que donava a un pati per on s’accedia als diferents habitacles i en el exterior tenia una forma quadrangular de murs grossos  i massissos  amb poques obertures, finestres  reduïdes i algunes de major dimensions. En el cantó NW crida l’atenció el buit en angle recte que ocuparia una antiga torre i de la que sols quedava la base, que formava una espècie de replaceta  elevada i que entre la gent del poble encara era anomenada com la torreta, nom que bé podia fer al·lusió a la seua funció. En quant a l’ origen d’aquest edifici  podríem pensar en una antiga construcció musulmana i que pel lloc que ocupa i el nom de la plaça bé es podia pensar en una espècie d’alcasser  o baluard defensiu de l’antiga alqueria.  Donat que este és el lloc més antic del poble com testimonien les restes trobades en subsòl bé podríem pensar en l’existència  d’una construcció defensiva i de refugi per al habitants del lloc. És molt arriscat intentar posar-li una data,però jo pense que no seria molt desgavellat pensar en que esta construcció seria de la primera meitat del S.XIII, quan es produeix una avanç de les forces  cristianes cap al sud comandades per Jaume I  i esta fortificació seria un lloc avançat en la defensa del hisn de Penàguila  al que pertanyia l’alqueria de Benilloba. També cap la possibilitat de que fora un baluard fronterer en l’època  de la segona revolta d’Al-Azraq ,quan este mantenia entre el seus dominis  el castell de Penàguila   i Benilloba   és saquejada per un contingent de musulmans a les ordres de Çaat Abinfaroin. Però fins el moment actual açò no són més que hipòtesis ja que no hi ha proves ni documentació que apunte en eixa direcció. Quan va passar a domini cristiana este edifici passaria a ser casa senyorial, però no residencia ja que en cap moment els senyor de Benilloba s’allotja  en el poble, més bé seria el símbol del poder senyorial.

LA FONT, EL RIU I QUEIXALETS

         Tots vos preguntareu: com en el blog de Benilloba poses la Font de Penàguila? Molt fàcil. En primer lloc perquè d`esta aigua que ix d’ací depèn el nostre estimat riu. Cada gota que ací aflora  a nosaltres ens banya .I si ara no li donem importància al nostre riu,i passen els dies sense que es dirigim  per saludar-lo,  en un temps arrere d’ell depeníem per a tot. En segon lloc si ens impressiona vore el riu que a  temps d’ara baixa, com no hem de preguntar-se d’on ve esta aigua. No tota ve de la Font de Penàguila, es clar,  però si una gran part. I en tercer lloc  perquè es un espectacle de la natura vore  com brolla l’aigua per la font, amb quina força  la llancen els canons, la que surt per la boca, la sobrant que desaigua i si  seguim un poc cap amunt vorem tota la que no és capaç d’arreplegar la canonada i és abocada al barranquet. I si no tenim prou amb tot açò podem llegir, ací mateix, la rondalla d’Enric Valor “ I queixalets també”  però  amb la valentia suficient  per a no  girar-se cap arrere en cap moment.

http://www.uv.es/~sillam/RondallaNet/rondcat/iqueixaletstambe.htm

              El diumenge dia 2 celebrarem la festa del Corpus. Sense cap tipus de dubte es el dia en que el poble  ens mostra la seua millor imatge. Els veïns i veïnes de Benilloba s’encarreguen de engalanar-lo tan sols per unes hores, encara que les sensacions que desprèn ens duren tot l’any: la vistositat dels colors, la fragància dels aromes,la llum d’un sol que  resisteix i l’alegria d’uns xiquets en un jornada única. En un dia com este de fa 50 anys, concretament el 13 de juny de 1963,  estos xiquets així ho van viure  i  d’una manera tal que sols es superaria el dia que van acompanyar als seus fills. I amb ells D. Antonio Soler , rector de Benilloba per eixe temps que després de jubilar-se del seu ministeri als 80 anys va trobar el seu lloc en una missió del Perù on fa uns anys que desenvolupa la seua activitat. Un RECORD per a tots i les gràcies per Araceli Tomás que ens proporcionat esta foto tan significativa.

Xics: Leonardo,Enrique Cortés,Manuel Reig,Paco(Solar),Soriano,Luis (germà de Paco),Gaspar,Rafa Ibañez
Xiques: Silvia,Josefina,Paqui,Maridaida,Araceli,Elin, Rosamari Cremades,

PRIMUM VIVERE DEINDE FILOSOFARE

                                               FABIOLA

Anem a preparar un postre per al diumenge.

Necessitarem:

-6 ous

-una quarta de farina

-Una quarta de sucre

-Mitja quarta de farina de coco

-1 sobre de Royal

                Alçarem les clares al punt de neu  i sabrem que  ho estan  quan girem cap avall el recipient i no caiguen. Després s’afegirà el sucre, la farina, el coco i el sobre de royal. Ho remenem tot molt bé i ho aboquem a un motlle amb forma de rotllo que prèviament  haurem untat  bé amb oli per a que no s’apegue.

Ho posarem al forn durant 45 minut aproximadament.

                Després ho arremullarem amb almívar que farem de la següent manera: a tres gots d’aigua afegirem 400 g. de sucre,corfa de llima ratllada i un poquet de licor ( el que tingam a má: mistela,ron...) i ho posarem al foc remenant-ho fins que minve un poc.

 Ja hem direu el resultat.

IMATGE HISTÒRICA 1960

          Este era l’antic cementeri de Benilloba. Per raons d’espai , salubritat i perquè els temps canvien es va construir un nou cementeri dalt del mateix tossal.  I este més antic, que durant més d’una centúria (caldria indagar quan va ser construït) havia acollit a tots els difunts del poble va perdre la seua funció. Amb el pas del temps va anar deteriorant-se alhora que es treien els restes per dipositar-los al nou, fins que va ser enderrocat i en el seu lloc es va fer un jardí conservant tan sols l’escala d’accés. Com ja és una imatge històrica cal que la recordem.

CONEIXEM

         Sabríem utilitzar la paraula  ESQUIT ? jo encara la gaste alguna vegada  però els joves  no se si la coneixeran. Podríeu fer alguna frase amb esta paraula? Anem a intentar-ho.

       Fa ja temps quan,amb els amics, jugàvem a les cartes  solíem  fer-ho a cotos i abans de la partida  acordàvem fer  coto i esquit. El coto  durava fins que un dels  contrincants arribava a quatre mans ( una mà era una partida o joc). Una vegada acabat, el perdedor tenia la possibilitat de restablir-se de la seua perduda amb un nou coto i açò era L’ESQUIT. També podem dir Resquit i es la compensació que podem rebre  després d’una pèrdua. Desprès d’una mala collita si  al any següent  ha sigut bona i els preus han acompanyat podem dir que s’hem tret l’esquit. Després d’un mal negoci podem treure l’esquit amb un bo que compense les pèrdues.

Segur que molts  ara  direu : “és veritat, no me’n recordava”

ACÒLITS

           

        Ja fa alguns anys, quan el que escriu i els que,  com ell. eren xiquets i des d’aleshores cap arrere sempre s’havia fet.Quan en cara no teníem tele, ni jugavem a la Nintendo ni a a la Play S. quan els pocs joquets que teníem els guardavem per a que no es trencaren i les diversions consistien en jugar als patacots o a les telles,a acaçar-se,a la trompa... Segons l’època de l’any. I l’ estiu el passaven pel riu agarran granotes i secant-les, travessades per un jonc, al sol o caçant serps, que representaven l’encarnació del dimoni . En aquell temps no existia encara el maltractament als animals i tots ajudàvem a la mare a matar el conill o el pollastre el diumenge de matí. Dons bé, en aquell temps també teníem la possibilitat, una vegada havíem pres la primera comunió, de convertir-se en acòlits (escolanet, monaguillo solia dir-se també ). Suposava ocupar un lloc en la societat, ser útils dintre de l’entramat social. També una responsabilitat: matinar més per anar ajudar a missa abans d’acudir a l’escola, deixar el joc per les vesprades per complir amb l’obligació, igual que en les misses dels dissabtes i diumenges. Estos dies i en les festes més assenyalades solíem dur l’uniforme , crec que es dia roquet, però no ho recorde amb seguretat. Entre les funcions dels acòlits estaven: ajudar en l’altar al Senyor Rector, portar la creu, els ciris o l’ incensiari en les processons, tocar les campanes quan s’alçava a Deu, passar la safata per arreplegar els donatius, arreplegar les ofrenes en l’ofertori… Però també suposava la possibilitat d’ampliar la nostra àrea de joc a tot el recinte de l’església, lloc al que no s’havia pogut accedir fins a este moment i que oferia moltíssimes possibilitats: el pati de l’església amb els seus túnels, el campanar, els corredors secrets de les bòvedes eren llocs amb un encant misteriós,desconegut i amb una forta atracció. I allím a recés del mon, jugàvem a amagar-se, a indis i vaquers, a vore les òbiles. També  allí ens contàvem els nostres grans secrets.

BUSQUEM !!!

      No cal que la busqueu perquè no la trobareu,ja fa prou anys que va desaparèixer. Però tal vegada si busqueu en la memòria si que la trobeu. Sabeu  on estava esta casona, que era o mes coses  d’ ella? Va conteu, no s’ho guardeu  i entre tots reconstruirem la seua història.

Esta  foto correspon a la façana Nord de Molí que s’ha anomenat de diverses maneres: Molí de Pont perquè estava prop d’ ell. Molí vell ,li se va posar este nom quan van fer el molí del Salt. També molí del Comte perquè va ser fins al s. XVlll l’únic molí que hi havia i que pertanyia la senyor del poble, Comte d’Aranda i per tant on tenien que anar tots els seus súbdits a moldre el gra. En el S. XIX, concretament en 1883 el va comprar Blai Santana i des d’aleshores  va  passar a anomenar-se molí Blai. Després va passar a mans del seu fill Francisco Santana  i es va anomenar molí del tio Paco. Este va ser l’últim Moliner, que va deixar de moldre allà pels anys 50.

                Este molí que va ser l’únic que hi va haver per moldre el gra del poble duran molts segles i el seu origen tal vegada estiga unit a l’origen de Benilloba. Per tant seria en un primer moment  un molí musulmà integrat dintre del sistema de rec i a més al final d’ este com solia fer-se en els recs musulmans. Després passaria a mans cristianes i seria propietat de senyor del lloc que l’arrendava per a la seua explotació. Era un molí hidràulic,és a dir que utilitzava la força de l’aigua per moure la mola. El sistema era el mateix que en tots el molins: l’aigua de la sèquia  s’emmagatzemava  en una bassa, que encara es conserva, i d’ací anava al cup( que també es conserva i en la seua part externa s’assembla a una torre amb les cantonades de carreus) que era una espècie de pou que s’omplia d’aigua. Esta, eixia amb força per un forat que tenia a la part de baix i feia girar amb velocitat un rodet de fusta amb un eix de ferro que rodava  la mola de pedra situada en un pis superior. L’aigua desprès de acomplir la seua funció sortia per la cacau.

                Com hem dit abans, aprofitava l’aigua del rec que baixava per la sèquia Mare o de l’Ombria  a la qual tenia dret sempre que no la utilitzaren el regants. A canvi el molí s’havia de fer càrrec d’un terç de les despeses que originava la sèquia, com era la seua neteja , reparacions o reformes. En els últim anys de funcionament és va reconvertir per utilitzar l’energia elèctrica.

                La imatge de la primera foto pertany a la façana del molí quan estava ja en una fase greu de deteriorament a conseqüència de quedar abandonat una vegada que va morir  Francisco Santana que va ser l’últim moliner i també l’última persona que allí va viure. Poc després va ser enderrocat( a principis dels anys 90).  La foto de baix correspon a la façana de la vivenda que mirava cap al sud i que estava adossada al molí.

CANT A LA TERRA

Els nostres veïns - diapositivas

Milleneta i Balones

al peu de la serra,

en la coma Quatretondeta,

no es veuen

Benimassot i Tollos,

dalt Fageca.

Gorga en el cancell de la vall de Seta.

Bancals allargassats

amb oliveres velles

i ametlers oblidats.

Marges que esglaonen

les fortes vessants,

la terra ferida

pels clavills de tap.

Al migjorn Benifallim,

sota  la penya Penàguila,

Beniafé i Alcoleja amollen

un riu que no es veu,

Ares i Benassau el davallen,

a l’ombra  de xopades

i arrosega terrers

que a Benilloba

porten en andes.

NOMS DE FONTS

Hui algunes fonts estan perdudes i altres oblidades.Però els noms encara ens resten en la memòria d'alguns, per això els hem de refrescar i recordar per a que perduren.Formen part d'un patrimoni que no podem perdre.En total són 9 noms de fonts. Aprofitant la Pasqua podem visitar-les i averiguar on estan.

COMUNIONS

 Allà per l'any 60  o 61, si algú ho sap que m'ho comunique i ho corregim, 9 xiquetes i 4 xiquets prenien la comunió en el nostre poble.Que vos sembla si els recordem amb esta foto?

CONEIXEM?

SITIET és un mot que encara està viu entre nosaltres. No se si les generacions posteriors el gastaran o ni tan sols el coneixeran, per este motiu jo vull recordar-lo. Coneixeu el seu significat?

         Este mot no l’he trobat als diccionaris de Valencià. Sols apareix en el llibre “Valencià en perill d’extinció “  d’Eugeni S. Reig. I la defineix en el sentit en el que nosaltres ho he fet sempre: objecte de forma circular, de ferro espart,palma o altres materials resistents al calor, que es col·loca  davall de perols, cassoles,paelles o altes recipients que venen del foc amb la finalitat de protegir la taula i les estovalles de les cremades i les mascarades. Sense el diminutiu, la forma original Siti no s’utilitza.

ANIVERSARI

Hui fa exactament dos anys vaig  va nàixer  subhastador.blogspot.com. El que en un primer moment va ser un intent de pujar a  la red, per a la seua difusió, aquells escrits que havia anat posant en el programa de festes, va anar ampliant-se.  Eixint idees noves que he  intentat  plasmar   de la millor  manera . El resultat esta ací:  80 entrades   referents al  nostre poble,  BENILLOBA. Amb quasi 8000 visites i els comentaris que la gent ha anat deixant. En un principi l’objectiu fonamental era que tots coneguérem un poc més les nostres coses: cultura, tradicions, història,dites, imatges, detalls... que encara que les sabem i de tant que les vegem de vegades ens passen desapercebudes. I així  al conèixer-nos un poc millor,  ens vulguem més  i cresquem  en la nostra pròpia autoestima, que un poc de falta ens fa. I que passa quan u vol lo seu i ho aprecia?: s’ho mira  i s’ho cuida,  ho defèn on faça falta, exigeix on toca i serà capaç  de transmetre la seua estima allà on estiga.

Gràcies a tots el que han dedicat una part del seu temps a vore i llegir este blog, als que han deixat comentaris, als que m’han  aportat  idees...  i a aquells  que  dels llocs mes llunyans ens  han  visitat      (Argentina, Alemanya, Brasil, EEUU, Israel, França, Regne Unit, Rússia, Ucraïna... )  perquè suposa que estem presents arran del món.

EL CAQUI

Quan el s.XIX Els occidentals que es van instal·lar al país del Sol Naixent (Japó)van trobar un món del qual desconeixien costums, objectes quotidians, medecines, conreus… i entre els fruits que van tenir ocasió de tastar per primera vegada hi havia un tan agradable que ràpidament van intentar endur-se’l als seus països d’origen. Es tractava d’una mena de tomaca dolça que els japonesos anomenaven kaki i cultivaven des de mitjan segle VII. Diospyros kaki és un arbre de capçada arrodonida, i no gaire alt, ja que rarament ultrapassa els deu metres. Les branques, de color castany-vermellós i recobertes de pèls blanquinosos, perden durant la tardor les fulles, que prèviament han fet un recorregut per diferents gammes del vermell. Superada la pausa hivernal, noves fulles fan l’aparició subjectes per breus pecíols. El·líptiques, de marge lineal i acabades en punta, tenen l’anvers, d’un verd intens i lluent, que contrasta amb el revers, pàl·lid i pubescent. Les flors, de color groguenc, naixen per maig a les axil·les de les fulles. Solen estar separades, segons el sexe, en arbres diferents: les flors masculines (amb estams) agrupades de tres en tres, i les femenines (amb pistil), solitàries; tot i això, en ocasions es troben exemplars hermafrodites, és a dir, arbres amb flors masculines i amb altres femenines. Com que els fruits reben el nom de caquis, sovint s’assigna a l’arbre un altre nom, el de caquier, on el sufix –er significa, com en tants arbres, “productor de”. Els fruits són baies comestibles riques en vitamina C (àcid ascòrbic), i en carotè i criptoxantina, considerats com a provitamines A. S’assemblen a tomaques ataronjades, En la major part de les varietats, la polpa és rica en tanins, polifenols que li confereixen una textura aspra, un sabor amarg i una gran as­trin­gència; en aquestes condicions, els caquis ressequen els teixits bucals i donen una sensació d’asprositat molt intensa i desagradable, a més de produir restrenyiments, per la qual cosa serveixen per tallar les diarrees i les colitis. Tot i el gran nombre de varietats (només al Japó, unes vuit-centes), des d’un punt de vista comercial es poden classificar atenent a si són o no astringents quan es cullen de l’arbre; i si en madurar canvien o no les característiques organolèptiques (sabor, color, aroma).
 Els caquis astringents
Es diuen astringents els caquis que, quan es cullen encara verds i durs, són molt rics en tanins. Ara bé, quan maduren, les llavors desprenen etilè (CH2=CH2, un gas que destrueix els tanins), la qual cosa provoca un endolciment de la polpa, que perd la fermesa, i es transforma en una mena de gelatina semblant a la melmelada. La contrapartida és que el fruit pot deteriorar-se en ser manipulat o transportat, la qual cosa planteja un problema comercial: aconseguir que el caqui tinga la polpa dolça i saborosa, però que mantinga alhora la pell suau i ferma, encara que estiga a punt d’esclatar. La solució s’ha trobat en la pràctica de recol·lectar el caqui encara verd, i controlar-ne la maduració mitjançant atmosferes artificials d’etilè o per proximitat a una altra fruita que emeta aquest gas (els plàtans madurs, per exemple). Dels caquis astringents, la varietat més difosa per tot el món és “Kaki Ribera del Xúquer” Això és degut a l’origen de la varietat, una mutació sorgida espontàniament en un exemplar plantat a la vora d’un bancal al terme municipal de Carlet. El nou tipus de caqui resultava tan atractiu que cap al 1960 es va empeltar la primera plantació a l’Alcúdia, i a partir d’aleshores es va estendre per tota la comarca amb un èxit tan gran que s’ha arribat a les 25.000 tones de producció anual.
 Els caquis no astringents
Com que són pobres en tanins, aquests caquis es poden collir pràcticament verds, mantenir-los en cambres, i madurar-los amb etilè en funció de les demandes del mercat. Però també es poden menjar immediatament si la recol·lecció es fa quan són madurs, sense necessitat de cap tractament etilènic. A més, en aquestes varietats la pell es manté tan llisa i la polpa tan consistent i compacta que es poden menjar amb forquilla i ganivet, a trossos, i fins i tot sense pelar, per la qual cosa s’anomenen genèricament «caqui-poma» o «de tipus poma». Tot i això, ni en la forma (quasi sempre xata), el color, o el sabor evoquen les pomes: el color de la polpa, ataronjat brillant, va acompanyat d’un sabor, dolç i suau, que s’assembla més aïna un híbrid d’albercoc, bresquilla i, naturalment, pera.
 Este arbre i el seu fruit no s’han cultivat en grans extensions en el nostre poble però si que ha estat un arbre que ha aparegut amb freqüència en les nostres hortes pera un consum domèstic. Però com ha estat un arbre molt curiós per la seua vistositat i li ha donat color al nostra paisatge he considerat adient parlar d’ell i donar està informació que me la proporcionada “El caqui amb música de fons” de Daniel Climent en WWW.METODE.CAT de la Universitat de Valencia.

JUGUEM AMB EL POBLE

      Es tracta de jugar un poc amb una imatge  i reconstruir el nostre poble. Així ens ajudara a fixar-se en els detalls i conèixer-lo millor. Un poc de paciencia i ho conseguirem.

PRAETERITUM TEMPUS II

         No us havieu preguntat per l’altra cara de la moneda?... Ací la teniu. Amb dues fotos tota una generació. Sereu capaços de reconèixer-vos   o conèixer-los? A la tasca que hi ha feina per una estona.

PRAETERITUM TEMPUS

        Esta foto es de 1961.Promte farà els 52 anys. Conec algunes cares que ací apareixen però altres desconec de qui són. A més de mostrar-vos-la  per a que disfruteu  d’ella, vull demanar la vostra col·laboració  per a reconèixer a  quantes més millor. 

PUJADA A BENILLOBA

Esta foto de la qual desconec qui es el propietari va eixir al periòdic Ciutat d’ Alcoy en  octubre de 2011 quan celebràvem el 400 aniversari de la carta pobla. La foto ens mostra una imatge prou canviada  de l’entrada del poble. En ella veiem que ja havia estat construïda la nova carretera , l’obra es va fer en el primer decenni del S. XX, ja que l’anterior carretera anava sota esta però a nivell de les hortes  i creuava el riu per dintre seguint una filera de pedres planes que evitaria que els carros i animals s’enfonsaren en el fang . Açò últim és una hipòtesi que la base en el fet de que vaig vore, abans de que feren l’última reforma del pont i després d’una forta riuada, esta línea de pedres planes que creuava de forma diagonal, no recta, el llit del riu, d’esta forma s’oferia menys resistència a la força de la corrent. Desprès la carretera pujaria  el marge fent ziga-zaga amb voltes de 180º. Continuant datant la foto podem dir que va ser feta abans dels anys trenta quan es va fer la avinguda  i li se va donar l’eixida actual  a la carretera per baix de l’almàssera dels Ginesos. Aleshores podem dir que la foto estaria feta en un interval de temps que aniria entre 1910 i 1930.Encara podria afinar un poc més dient que ací, en esta foto,encara no estava feta la baixada de la plaça del Castell a la avinguda, la qual cosa es va fer en la dècada del vint, per tant la podem situar en la segona dècada del S. XX.  Coses que podem apreciar en la foto i que ara ja no estan  serien :

-l’ antiga pujada al poble: una vegada creuat el pont, la carretera d’entrada al poble continuava a l’esquerra en una lleugera pujada cap a la Colaeta i abans d’arribar a esta giraria 180º cap a la dreta  empinant-se un poc més, i l’altura de la ferreria tornaria a girar a l’esquerra i ja seguiria per l’actual avinguda, i entraria al poble per la plaça l’Omet. L’actual entrada per la costera de la Plaça del Castell no existia.

-La casa senyorial dels senyors del poble:Contes d’Aranda i desprès de Revillagigedo i probablement l’antic alcasser musulmà desaparegut en 1958.També s’aprecia el buit que va deixar la desaparició d’una antiga torre en la cantonada de la casa senyorial entre l’avinguda i la pujada a la Plaça del   Castell. He sentit contar que el xiquets pujaven des de la plaça per un caminet estret a una replaceta que anomenaven la torreta.

O TEMPORA ! O MORES!

WebRep

Calificación general

Este sitio no tiene calificación

(no hay votos suficientes)