dissabte, 16 de novembre del 2024

PLAÇA DEL SOLAR



    Que és el Solar?  una plaça?  Un carrer?  Solar,segons el diccionari,  és una porció de terreny destinada a edificar-hi. Però este no seria el cas. Mes bé podríem declinar-se  per un significat derivat del sol, (sol astre). El solar és, o millor era, un lloc on la gent eixia a prendre el sol. En els mesos del cruel hivern les persones majors acudien a passar les estones d’oci en este lloc solejat, també els no tan majors en els dies festius ací és reunien per a a xerrar, fer les seus partides de calig o altres. El que hui diem socialitzar.  L’ indret era ideal per la seua situació enfocada al migjorn i al recés de la tramuntana  que ofert  la tanca protectora de les cases. Un lloc ideal en els dies solejats  de l’ hivern. També proporciona certes avantatges en els dies calorosos d’estiu quan a poqueta nit, o ja de nit, es pot gaudir de la frescor que puja del riu, de la fresca de la serena. I de la verdor de la primavera, i dels colors de la tardor. Un espai on adelitar-se de la serenitat interior, de la conversa intranscendent, de la companyia dels veïns,de l’ aldarull dels infants.

                Avui és una plaça com resa el rajolet, cuidada per els pocs veïns i deixada i traïda per les autoritats: pàrquing d’automòbils, sòl apedaçat... Carrers i places ja no són per a les persones, són per als vehicles, claveguerams, conduccions d’aigua, llum,telèfon, internet. L’home  ha renunciat a la bellesa  de l’exterior i, aliè a ella, resta a casa contemplant-la des d’una una pantalla.






 

dissabte, 9 de novembre del 2024

CARRER S. JOAQUIM

Carrer S. Xoxim amb l'ornamentació per a les festes de 1947.



Ornamentació del retaule de S.Joaquim.1947.Fotos: Josefina Agulló

    

 

                Ja ben avançat el carrer Major, i per la seua banda dreta, surt cap al Solar el carrer San Joaquim, anomenat popularment Sant Xoxim. Amb una direcció  de nord a Sud, encarat al migdia, que li permet estar ben  solejat, fins els anys huitanta del segle passat el carrer s’estretia a l’altura de les cases amb el nombres 17 i 10. Un mur de pedra que tancava els bancals reduïa el carrer a la meitat fins al Solar i la seua continuació cap a la carretera ( antic camí d’eixida del poble cap a Penàguila). Amb l’obertura les carrer Calderón de la Barca va desaparèixer el mur i es va eixamplar el carrer Sant Xoxim. Este carrer consta de  huit cases en la seua banda esquerra i nou en la dreta. Un detall anecdòtic el podem observar en la façana de la casa amb el nº 10: les restes d’un antic fanal que pertany al primer enllumenat dels carrers que és va instal·lar a principis del s. XX. El carrer sempre  ha conservat el seu nom, fent honor al patró de Benilloba, a excepció de l’època de la República en que  va rebre el nom de carrer de Mèxic.







dissabte, 2 de novembre del 2024

CARRER SALAMANCA

 

        Continuant amb la descripció de carrers de Benilloba  hui li arriba el torn al carrer Salamanca. Este, com altres, parteix del carrer Major per la seua banda dreta amb una direcció de nord  a sud i amb un descens lleuger primer i més pronunciat, al final, en la davallada cap al Solar. És un carrer amb un traçat rectilini que ens fa pensar en que obeeix a una planificació i una disposició de 7 cases en la banda esquerra i 6 a la dreta. Per la seua alineació cap al migdia és un carrer molt solejat i amb una bona vista cap a la vessant del Tossal d’Espinós que li dona un fons de verdor. Esta finestra a la natura com la culminació d’un solat a dos colors franquejat per els tests amb les plantes li donen un atractiu especial, un encant que invita a admirar. El seu nom de carrer Salamanca, grandiloqüent i pompós, li ve de José Maria de Salamanca y Mallol, marqués de Salamanca, Conde de los Llanos i Grande de Espanya. José M.  de Salamanca va nàixer a Málaga en 181, estadista, polític i home de negocis va ser un  destacat personatge  en el segle XIX, aconseguint acumular una gran fortuna. Però el que ens interessa és el fet de que va participar en el projecte de construcció del ferrocarril de Madrid a Alacant malgrat que el negoci ferroviari estava en mans de companyies angleses i franceses. El 4 de gener de 1858 arriba el primer tren a Alacant i el 9 de gener del mateix any es reuneix  l’ajuntament de Benilloba amb sessió extraordinària sota la presidència de l’Alcalde Francisco Garcia Monllor (el Tio Paco el Ros, avantpassat dels Ros actuals)  i disposa donar-li les gràcies a D. José Salamanca per el servei prestat a la província amb l’acabament de la via férrea Madrid-Alacant  i titular un carrer de Benilloba amb el nom de Salamanca. Des d’aleshores manté el seu nom.

 




dissabte, 26 d’octubre del 2024

CARRER S. PERE




    El carrer S. Pere surt del carrer Major, entre les cases amb el nº 23 i 25, en direcció cap al nord amb un lleuger ascens i descrivint una curvatura a mesura que avança cap al sud-est. Més endavant creua entre els carreres Sta. Anna i la Tàpia i amb un ascens més pronunciat acaba en el carrer S. Llorens. Seguint esta trajectòria puja un primer nivell fins l’altura de les cases  amb els nº 15 i 6, després planeja i puja  un altre nivell fins al carrer S. Llorens. En este últim tram de carrer hi havia una font pública encastada en la pared. Este carrer té 14 cases per la seua banda esquerra i 7 per la dreta. En el segle XVll el carrer sols tindria cases per la seua banda esquerra  i posteriorment en el  XVIII, època de  creixement econòmic i demogràfic es completaria el carrer fins el creuament del carrer Sta. Anna i la Tàpia (antic camí cap a Gorga).El seu nom ha estat sempre com a Carrer Sant Pere encara que popularment se l’ha conegut com el carrer del Forn de Dalt  i en temps de la segona república li  van canviar el nom a carrer 14 d’abril en homenatge a la data en que va ser proclamada la República.










 

dissabte, 19 d’octubre del 2024

CARRER S. JOAN






        El carrer Sant Joan és un carrer llarg que arranca del carrer Major  i desemboca front l’eixida de l’Abadia, en el lloc on trobem l’abeurador. En un principi té una direcció de nord a sud però  després va descrivint una curvatura cap a l’oest i acabarà amb una direcció est-oest. El carrer mostra un primer descens suau fins al carreró S.Joan, descens que anirà en augment fins al creuament amb la via que du al Solar, desprès, al temps que gira cap a l’est, es més pla i en el creuament amb el carrer S.Miquel inicia un fort descens fins a l’abeurador. Esdevé com si en tota la seua llargària baixara tres nivells que corresponen a tres terrasses de descens cap al nivell del riu. El carrer consta, per la banda esquerra, de nou cases amb  i per la banda dreta de set cases amb l’entrada principal per este carrer. A banda hi ha altres cases l’entrada principal, de les quals, és per un altre carrer, així que encara que tenen una façana que dona  al carrer S. Joan no comptabilitzen coma cases d’este carrer. Des  del primer tram de carrer surt, cap a llevant,  un carrer més estret que té identitat per a ser independent i tenir el seu nom,  però que sempre s’ha denominat com Carreró de S. Joan. Este carrer consta de sis cases en la seua banda dreta i una casa en l’esquerra, ja que la casa amb el número tres, que era un forn de pa, degut a les seues grans dimensions, ocupa bona part de carreró. El carreró acaba amb una costereta en ziga-zaga per a sortir al Solar. Este carreró era la sortida del poble cap a Penàguila. El forn que hi havia en la casa amb el numero tres del carrer S. Joan, i que   era conegut com el forn de Baix ( ja que hi havia un forn de Dalt en el carrer S.Pere) va estar coent pa, amb despatx al públic,  fins als anys setanta del segle XX.

                Al final del carrer, i adossat al mur, estan les restes d’un antic abeurador. Actualment en dessús era el lloc on bevien les cavalleries abans o després del seu treball. L’abeurador és un bassi de forma rectangular incrustat en el mur i cobert amb un arc de rajol.

                El carrer s’ha conegut sempre amb el nom de carrer de S. Joan encara que també s’anomenat com a carrer del forn de Baix i en l’època de la segona República va rebre el nom de Pablo Iglesias en homenatge  al fundador del PSOE i la UGT.






 

dissabte, 5 d’octubre del 2024

CARRER S. ANTONI

 






        La xarxa urbana del Benilloba es caracteritza fonamentalment per tenir una artèria principal: el carrer Major, que va de oest a est; D’este carrer principal naixen uns carrers secundaris a esquerra i dreta amb l’orientació nord-sud.  Un d’estos carrers secundaris seria el carrer S.Antoni que naix del carrer Major i acaba en la prolongació de la plaça de l’Omet . Un carrer curt amb una costera que permet pujar a una  terrassa superior, amb quatre cases en la banda esquerra, dues d’ells amb una portalada de carreus, tres cases en la banda dreta, una d’ells amb portada de carreus i dues cases al front. Una de les cases de la banda dreta, que allotjava una fusteria i que devia ser una casa senyorial per el blasó que lluïa en la façana, va ser derruïda en els anys huitanta del segle passat per a construir l’actual mercat. Este mercat, inaugurat en 1986, obri els dimecres, divendres i dissabtes per allotjar les parades de carn,peix i verdures. El blasó actualment està penjat en l’interior de l’ajuntament. El carrer sempre ha portat el nom de carrer S. Antoni a excepció de la època republicana que va ser anomenat com carrer de Ramón y Cajal, metge i científic que va rebre el premi Nobel en 1906.







dissabte, 28 de setembre del 2024

PLAÇA LA FONT

 

Homes asseguts a la porta del Casino





                La plaça la Font està situada en el centre del poble, entre el carrer S.Antoni a l’oest, el carrer Major al sud, la façana del Casino a l’est i al nord la façana de la casa que va albergar durant molts anys la Caixa d’Estalvis. És una plaça de reduïdes dimensions, que va ser oberta en els anys noranta del segle dinou amb el motiu d’instal·lar-hi una font pública que abastira d’aigua potable al poble. Es van necessitar 100 anys i tres projectes per a que es fera realitat la idea de portar l’aigua al centre del poble. I gràcies a l’obstinació d’un home: J.Vicente Domenech Monerris, més conegut per el tio Surdo, es va materialitzar el projecte que a més portava inclòs l’obertura d’una nova plaça i la instal·lació de la font en el seu centre. Açò suposava el tenir que expropiar el terreny que ocupava el jardí de la casa que pertanyia a la família Barrachina. Com podem suposar va esclatar un conflicte entre l’ajuntament i  la casa Barrachina que va durar uns quants anys i que és va resoldre amb un acord que suposava el cedir l’hort  per a la plaça a canvi  d’una certa quantitat d’aigua que aniria directa a la casa que la senyoreta tenia en el número 2 del carrer Major. Definitivament seria inaugurada plaça i font el 1896 com consta en la inscripció que hi ha en la font.

                Al llarg del segle XX la plaça ha estat el centre social del poble. La instal·lació d’un casino en la planta baixa de la casa de la senyoreta, anomenat popularment com casino de Dalt que feia funcions de bar i de teatre on es representaven obres i es feien concerts va fer que la plaça es convertira en el centre de reunió dels homes en els seus moments d’oci,centre d’activitats artístiques, al temps que era el lloc on anaven totes les dones del poble a poar aigua amb els seus vaixells,botijons i cànters. A determinades hores del dia era el lloc més concorregut del poble. També s’instal·laria ací la Caixa d’estalvis i monte de Pietat d’Alcoi, que amb el temps passaria a Caixa d’estalvis d’Alacant i Murcia, després a Caixa del Mediterrani i darrerament Banc de Sabadell fins desaparèixer fa uns quants anys. Este fet la va convertir també en el centre econòmic del poble.

                        La plaça sempre coneguda per la gent del poble amb el nom de Plaça la Font oficialment ha tingut dos altres noms: durant la segona República va rebre el nom de Plaça d’Arturo Herrero Company, nascut a Benilloba, militar amb la graduació de Tinent Coronel que al mantenir-se fidel a la República va ser afusellat per l’exèrcit de Franco en setembre de 1936. Al finalitzar la guerra la plaça va canviar de nom a Plaça de José Antonio, denominació que és va mantenir fins als anys huitanta.

                Hui amb un Casino renovat, un sol enllosat, una font obsoleta i abandonada, la plaça resta com un espai amb cert encant i la tranquil·litat suficient  on poder gaudir d’un cafè.



Inauguració de la Font i la Plaça.1896