Hui vaig a parlar de com fèiem
les olives amb aigua-sal a ma casa. Adobàvem tants tipus d’olives com classes teníem als nostres bancals,fèiem quatre tipus
d’olives i en diferents dates per a tenir-ne durant tot l’any: mançanelles,
blanquetes, alfafarenques i del cuquello.
Foto d'internet
OLIVES
MANÇANELLES
Estes olives les collíem quan
estaven verdes encara, més o menys pel mes d’octubre. Però havien d’estar en el
seu punt perquè si estaven massa verdes paraven surenques, sense sabor. Les
collíem, les netejàvem ( llevàvem les fulles) i en casa les xafàvem: d’una en
una les posàvem damunt d’un banc, de fusta o de pedra i amb una pedra o taco de
fustal en la mà li pegàvem un colp. Amb una mà agafàvem un grapadet i les
posaven d’una en una damunt del banc i amb la pedra que sosteníem amb l’altra
mà la xafàvem. L’oliva tenia que quedar oberta però no destrossada. I després les
posàvem en una garrafa de vidre de les de16 litres i amb boca ampla. Quan
estava plena li afegíem aigua. Aquesta aigua la canviàvem tots els dies per a
que les olives anaren perden l’amargor.
Quan consideràvem que estàvem bones, a nosaltres ens agradaven un poquet amargues, que no estigueren dolces
del tot, aleshores les adobàvem.
Dintre la garrafa, entre les
olives posàvem quatre o cinc manolls de
pebrella (tot i depenent de la grandària del manoll). La pebrella és un arbust
que creix a la serra amb molt bona olor i que li transmet el seu sabor a les
olives. Nn Benilloba no se’n feia i la compraven d’algun mercader que en
portava a la plaça. Amb aigua sense
cloro, això suposava que l’havíem de portar d’alguna font d’aigua natural (de
Petrosa, de la font del Retor o del Xoquet) a la que afegíem sal ( crec que
eren 750gr per a la garrafa de 16 l) i un gotet de vinagre fèiem la salmorra. Ho
mesclàvem, desfèiem la sal i la salmorra, l’abocàvem a la garrafa i li afegíem
aigua fins que quedara plena. Quan consideraven que ja estàvem bones, que era
quan les olives ja havien pres el gust de la sal i la pebrella, començàvem a
menjar-ne. A l’hora de dinar en trèiem un platet per a degustar-les mentre dinàvem.
Estes olives no aguantaven molt de temps, prompte hi havia que menjar-se-les (
un parell de mesos) perquè o bé es feien blanetes i ja no estaven igual de bones o bé es
saiaven i prenien un gust que no agradava.
OLIVES BLANQUETES
Estes
olives es fèiem quan estaven encara verdes però tenien ja un color blanquinós o
colorat. Açò era sobre desembre. Estes olives, com són xicotetes, les deixàvem
senceres. Les posàvem en aigua per endolcir-les, llevar-los l’amargor. Si
volíem que aguantaren més temps, els
canviaven menys vegades l’aigua per a que tardaren més en perdre l’amargor.
Quan consideràvem oportú fèiem la mateixa salmorra, li posàvem pebrella i quan
ja estaven adobades començaven a menjar-ne. Estes olives aguantaven un poc més
en bones condicions, així que les preparàvem per menjar-les a la primavera.
OLIVES
ALFAFARENQUES
Aquestes olives les solíem fer
per Nadal o principis de gener, quan estaven amoratades però no madures del
tot. I les fèiem tallades. A cadascuna li fèiem dos talls amb el ganivet o navalla.
I després les posàvem amb aigua per llevar-los l’amargor. El sistema era el
mateix: canviar l’aigua fins a que consideràvem que tenien el punt adequat per
adobar. La salmorra que li fèiem tenia les mateixes característiques i també li posàvem pebrella dintre de la
garrafa. Estes olives al ser més grosses tenien més molla.
OLIVES DEL
CUQUELLO
D’estes olives soles teníem una
olivera i estava dedicada tan sols a adobar-les per menjar. Estes olives eren més xicotetes que les mançanelles. Les feiem
quan estaven madures, quan ja tenien un color negre. Les posàvem senceres,
sense tallar ni esclafar. Omplíem la garrafa, cada cert temps canviàvem
l’aigua, però poques vegades, tan sol tres o quatre, i no les adobàvem fins al més de maig. Arribat
el moment fèiem la mateixa salmorra (sempre amb aigua sense clor) però a la
garrafa li posàvem 4 o 5 manolls de
timó. Aquestes se les menjàvem en els mesos d’estiu.
La idea era fer diferents tipus
d’olives i amb diferents dates per a menjar-ne al llarg de tot l’any. Jo he
parlat de garrafes però es podien posar en altres recipients com eren els
gerrons. Tots els recipients tenien que estar tapats per evitar que caigueren dintre
qualsevol bitxo. S’entén per manoll de pebrella o de timó la quantitat que
podies agafar amb una mà entre el dits polze i índex. Aquests manolls els
lligàvem en un cordell per a posar-los dintre de la garrafa a fi de que les
diferent branquetes no s’escamparen, ja que açò dificultava el traure les
olives.
En temps d’escassesa o de fam
les olives eren un aliment més, una font d’energies.
