El bateig és el acte d’administrar el sagrament del baptisme
en la religió catòlica. En ell podem distingir tres parts, una sagrada, que es
quan li s’administra el sagrament amb tot el ritus, l’aigua, els olis, el ciri
per els quals el nadó rep la gràcia de Déu, s’ allibera del pecat original i entra a formar part de la comunitat i la
família cristiana. I dues parts profanes: la de l’àpat que es fa per celebrar
la vinguda d’un nou membre de la família en la que els pares conviden als
familiars i la part que consisteix en tirar
llepolies i diners a la xicalla. A les tres parts se’ls denomina bateig
en el llenguatge vulgar. I jo vos vull
parlar d’aquest darrera.
Aquesta part del bateig, avui quasi oblidada
en el poble, no se si actualment es practica, en temps no massa llunyans era
una acte molt apreciat i cercat per els xiquets del poble. Quant s’assabentàvem
que hi havia un bateig tots els xiquets acudíem a la porta de l’església a
esperar que sortirà la família amb el nadó. Recorde que quan jo era menut, i
supose que a totes les generacions passaria el mateix, eren els acòlits els que
ens avisaven perquè els eren els primers en informar-se al ser avisats per a
que acudiren a ajudar al rector en l’acte. Aleshores tots estàvem preparats
a la plaça i si podia ser amb alguna bossa o coixinera,
perquè les butxaques podien resultar
xicotetes, per arreplegar el que els
padrins anaven a tirar. Quan la família sortia per la porta de l’església els
xiquets escomençaven a cridar : “padrí pollós”, “padrí pollós” o " que mos tiren diners que el padrí no val res". Aleshores els
padrins tiraven caramels i diners. Açò
ha anat variant amb el temps, la situació econòmica i la inflació. I dic açò
perquè he conegut primer, i ja en poques ocasions, tirar fruits secs: ametles,
nous... Després progressivament es van introduir els caramels i altres
llepolies. I posteriorment monedes: primer perres i cèntims, quinzets, després
pessetes, dues cinquanta pessetes i algun duro.I es llançava de tot: monedes i
llepolies. I no se si amb l’arribada de l’euro continua la tradició perquè un
servidor ja era major i no freqüentava aquests actes. Els padrins llançaven les
monedes a l’aire ( perquè jo es el que mes he conegut: monedes i caramels) i en
caure a terra tots els xiquets es tiraven a recollir-les. Teníem un ordre de
preferència: segons el valor de cada peça, lògicament si veiem una pesseta procuràvem
agafar-la primer que una perra. Quan no quedava res a terra tornàvem a cridar les cançonetes:
“padrí pollós” " que mos tiren diners que el padrí no val res" per a que tornara a tirar. I este ho feia cap a un altre costat
de la plaça per a veure’ns córrer. I havia que anar enlerta per a que a
l’intentar agafar la moneda un altre no et xafara la mà. Hi havia qui xafava la
moneda per a que ningú li s’ avansara. I així entre crits i el sorolls de les
monedes al tocar terra avançava la comitiva fins al domicili familiar on tiraven la resta. Hi havia padrins que ho
tiraven tot en la plaça i acabaven prompte.
Després venia la part que consistia en comptar
tota la recaptació. I una vegada fet el recompte anàvem a gastar-se-l. I segons la recaptació
compraven més o menys llepolies: xupa-xup, xicle, palote, pipes, torrat, sitral...
o polos i xàmbits si era en estiu.
L’anar a un bateig era un dia
assenyalat, important, especial de la nostra infància. I si el mateix dia hi
havia dos batejos doncs... ja podíem ser rics.
 |
| Imatge d'internet |
.JPG)
