ANTIGA SEU DELS MOROS DEL CASTELL ( EN EL SEU 75é ANIVERSARI)

     En esta foto vegem l'antiga seu de la fila dels Moros del Castell. Era un localet de xicotetes dimensions que a més es va fer servir com a  taberna des de la seua fundació. En ella van estar com a conserges: Pepico Reig( Cabrerot), José Gòmez (l'Esquilador), José Gonzalvez (Pep d'Espenta), Enrique Llinares( El Florido), entre altres. En hivern els diumenges de migdia que feia bon oratge es treien les taules fora a la plaça i en estiu per les nits a la fresca ( les actuals  terrases que tan de moda estan ara).Quan l'oratge no ho permitia restaven dins:amb molta feina tres o quatre tauletes i unes quantes persones al mostrador.  El colpet de café licor "el lobo", la cervesseta " l'Àguila" acompanyaven al plat de tramussos i cacaus, les faves bollides o el platet de fetge i magre. Després si hi havia temps  es jugava el coto: que si mates, que si la deixes passar, que si les vint o les quaranta,que si les deu de la darrera,si triunfe totes meues. Així passaven les hores, així matavem el temps.Esta era la filaeta dels Moros del Castell. La foto la va  fer. Mario Guillamon el 13 d'abril de 1979

ESQUADRA DE DONES 1947

    En 75 aniversari del Moros del Castell vull mostrar la foto d’esta esquadra de dones de 1947 i per tant també fa 75 anys. Ja en la primera celebració de Moros i Cristians i per la filà del Castell va desfilar esta esquadra de dones. Com la filà es va fundar en la plaça del Castell i els seus membres pertanyien a esta plaça o als carrers dels voltants també les components de l’esquadra serien xiques d’esta zona del poble. D’elles conec a unes quantes, totes ja desaparegudes, començant per l’esquerra: la segona Carmen Mira, la tercera Elia Ripoll, la quinta Julia Gómez i la cap d’esquadra Inés Gómez. Darrere el primer castell que vam tenir que era de cartró, ornat amb l'estel de Sant Joaqim, i que sols es va fer servir uns quanta anys.

VOCABULARI EN DESÚS

 

              Amb el pas del temps, els canvis de costums  i la introducció de noves modes  hem assistit a un canvi en nomenclatura de les parts o elements d’una casa. I així un vocabulari que era habitual per als nostres pares ara quasi ha desaparegut i és per això que vull recordar-ho. A les bigues, que solien ser de fusta, les anomenàvem voltons i estos voltons es recolzaven sobre una paret o sobre una jàssena, que era una biga de fusta transversal de majors dimensions i resistència. Els trams compresos entre dues parets maestres on entre una paret i una jàssena o entre dues jàssenes se l’anomenava nevada. Així una casa constava de 4,5,6... nevades.L'espai (que solia ser amb forma cóncava) comprés entre dos voltons era una mol·lada, una cambra tenia 6,7... mol·lades. Les bigues de fusta podien estar al descobert o cobertes per un cel-ras. Al sostre de la cambra li diem trespol.La casa podia tenir diferents cambres, que eren habitacions o peces d’una casa,unes utilitzades per les persones i altres com a magatzem de grans, oli... El pis superior de la casa nosaltres l’anomenem porxi,en altres llocs terrat, i estava cobert per la teulada però les parets laterals estaven obertes per a la circulació de l’aire i era utilitzat com a sequer, es a dir per a secar diferents productes del camp, o pells  d’animals o la roba. Les diferents parets primes que separaven les estances se’ls anomenava sitales. El darrer tram d'una escala estava cobert parcialment per el tinell. El tinell era una superficie plana que cobria un tram de l'escala  i que s'utilitzava com una ampla prestatgeria. L’escurador era el lloc on s’escurava quan no hi havia aigua corrent, per a la qual cosa s’utilitzava un o dos llibrells. I per damunt estava l’escudeller on es guardaven les escudelles o plats. On es feia el foc per calfar-se o fer el menjar era la llar però també la fornal. La part soterrada de la casa era el seller  i l’excusat on hom anava a fer les seues necessitats.  I havia una part de la casa,normalment en la part posterior, que era el ras, un espai descobert, com un pati. No se si he oblidat algun, però seria d’allò més fàcil degut  al pas del temps i al seu desús però al menys que servisca per recordar tots estos mots.

FOTO DE BENILLOBA II

    Una altra panoràmica de Benilloba el 26 de febrer de 1972. En ella destacaria la escassesa d'arbres en els camps. La foto és de Mario Guillamón depositada en al biblioteca digital valenciana.

FOTO DE BENILLOBA

 

        Esta foto pertany al a Biblioteca Valenciana Digital d'on l'he treta. Es una foto de Benilloba feta des de la carretera de Cocentaina amb una data aproximada de 1970. Ja esta el cementeri nou dalt del calvari i encara no s'ha escomensat la nova escola. En ella podem veure encara com era la partida de les Forques abans de ser urbanitzada amb els pins on estava l'abocador, el camí que anava vora el terrer  i totes les retauletes de bancals que davallaven cap al riu.

TENIR UN NIU ENGABIAT

 

         Un del jocs dels xiquets d’abans era per la primavera anar a buscar nius. Anàvem pel riu, pels marges, pels arbres... buscant nius de pardalets. Quan en trobàvem un intentàvem mirar que tenia: si estava buit encara, si tenia ous o pardalets. Sempre procurant no tocar-lo, ni estar molta estona mirant-lo o allí prop perquè sinó diem que la mareta avorria el niuet i l’abandonava. Una vegada localitzat un niu anàvem de tant en tant per veure l’evolució del pardalets fins que abandonaven el niu: quan tenia ous, quan sortien els pollets i encara no tenien plomes diem que eren de “canonet” després passaven a l’estat “d’emplomats” quan ja tenien plomes i per últim abandonaven el niu, aleshores el niu restava  buit. Alguna vegada i algunes persones que volien tenir un pardalet a casa el que feien quan trobaven un niu de caderneres, de verderols o gafarrons el que feien era engabiar-lo. Açò consistia en posat el niu amb els pollets dintre d’una gàbia al mateix lloc on estava. La mare continuava portant-los el menjar que els el donava per entre les reixes  ja que no podia arribar a dintre del diu. Quan els pardalets ja eren grandets i havien d’abandonar el niu aleshores agafaven la gàbia amb el niu dins i te la portaves a casa i ja tenies pardalets en casa als que tenies que alimentar i cuidar amb la finalitat que cantaren i així alegrar la nostra estança. Esta  pràctica supose que actualment estarà prohibida a més molt mal vista des de l’òptica conservacionista però en aquell temps era normal i no teníem la idea de fer res malament.

LES CAMPANES

Exposició de les tres campanes en la plaça per a exposar-les i beneïr-les abans de ser pujades en 1954: Maria del Consuelo,Joaquina i Santísmo Cristo de la Fe.

 

     Hui toca parlar de les campanes. El  Campanar de Benilloba disposa de quatre campanes,  una per cada costat del cos  superior, allotjades cadascuna en un va cobert per un arc de mig punt.

  Mirant cap al sud, es a dir, cap a la Font del Retor tenim la campana mes xicoteta, anomenada com la del “Santíssim Crist de la Fe”. Té un diàmetre de 45 cm.una altura de 37 cm i pesa 53Kg. Va ser fosa en 1954 en la fonedora Roses d’Adzaneta. A expenses d’Eduardo Garcia i Maria Pascual, dos veïns del poble. La truja és de ferro i la campana de coure.

    Mirant cap al nord, es a dir, cap a la plaça de l’església, està la campana “Maria del Consuelo”. És la mes grossa, medix 95cm de diàmetre i 80 cm. d’altura. La truja és de ferro i ella de bronze. Pesa  496 Kg. I va ser refosa en la fonedora Roses d’Adzaneta en 1954 a expenses de D.Pedro Puchol i Consuelo Barrachina. L’anterior va ser fosa en 1884 a expenses de D. Casto Barrachina, un avantpassat dels anteriors.

    Cap a l’oest, mirant a la plaça del Castell està la “Joaquina”. Amb un diàmetre de 80cm. una altura de 72 cm. i un pes  de 296 kg. La truja es de ferro i la campana de bronze. Va ser fosa en 1954 en la fonedora de Roses d’Adzaneta a expenses de tot el poble.

    I per finalitzar tenim  mirant cap a l’est la “Sta. Bàrbera”. Esta té un diàmetre de 72 cm una altura de  64 cm.  i un pes de 216 kg. Esta campana és la més antiga. Va ser refosa en 1819, quan l’anterior va caure a la plaça el 10 de juliol  del mateix any fent-se malbé, en Benissoda probablement per Domingo Roses. Esta campana va tenir la truja de fusta fins la dècada dels anys 80 del segle passat que les campanes van ser electrificades, aleshores la truja va ser substituïda per una de ferro. 

    

    Estes campanes van ser tocades manualment fins que foren connectades a un motor elèctric en els anys 80.

    La informació i les fotos està treta de la web campaners.com.

AURORA 2022

 

        Per fi hem pogut, després de 2 anys, eixir a cantar l’Aurora. De nit encara hem anat a arreplegar al rector. Allí el primer cafenet i la primera estrofa. Després hem demanat permís a l’alcalde per poder cantar. Segon café o mistela o herberet… ah! i els dolcets.  Ja amb el cos calent hem anat a la plaça l’església per començar els càntics de l’aurora. De carrer en carrer, de santet en santet, amb la frescoreta del matí hem vist rompre el dia, amb el so acompassat del bombo, la melodia dels bandúrries, el acompanyament de les guitarres i les veus dels cantors, amb ritme pausat, hem recorregut  tot el poble. Un plaer cantar amb la gent del  poble que any rere any ix per complir amb la tradició.

LA FONT DE LA TEULERIA

 

La font de la Teuleria fa 60 anys

La Font actualment

                La Font de la Teuleria era un lloc molt apreciat per els benillobers. On tradicionalment la gent  anava de passeig, a menjar-se la mona, a berenar… Poc a poc ha anat deteriorant-se, tots li hem donat l’esquena. En algun moment i per alguna actuació puntual s’ha fet que tornara a brollar l’aigua, però actualment presenta una imatge molt deteriorada. En un temps en que per ací i gràcies al Salt passen centenars de visitants no ens dona vergonya vorer l’estat actual de la font i els seu voltants? que diran de nosaltres? Crec que hem de mirar-se i cuidar un poc més les nostres coses, no podem arribar a este estat d’abandonament i deixadesa.

PORTAR NAVAIXA

 

                Encara que en el llenguatge normatiu diem navalla jo utilitzaré el mot navaixa que és com nosaltres coneixem el ganivet que es plega ficant-se en una ranura que forma el mànec. Hi ha de moltes classes i grandàries i el que hui és una ferramenta en desús i fins i tot no és molt ben vist,  en altres moments passats era habitual que tot hom en portara. Tots els homes tenien la seua navaixa: si anaven al camp a treballar o a les fàbriques, per a menjar tots treien la seua navaixa que servia tant per a tallar el pa, companatge o pelar la fruita com per a punxar el bocins i portar-los a la boca. També els xiquets portaven la seua navaixeta per a entrenar-se en el seu ús i fins i tot per al joc. Amb la navaixa  tallavem  una forqueta per a fer-se un tirador, amb la navaixa pelavem les canyes o es feiem un xiulet, o agafàvem una vara i ens l’ornàvem fent-li mosses o figures. També teniem un joc:”la Tallaeta” que consistia en fer un quadrat en la terra i dividir-lo en dos parts i acì s’enfrontaven dos rivals. Tirava el primer a clavar la navaixa en el costat del contrari, una vegada clavada a terra i seguint l’adreça que marcava la navaixa es marcava una linea recta i el espai mes proper al seu passava a ser de la seua propietat. A continuació tirava l’altre contrincant i es feia el mateix. Així fins que un dels dos guanyara tot el terreny. Si la navaixa no es clavava a terra o no encertava en el camp contrari es perdia el torn i tirava el contrari. Joc de xiquets que ara seria impensable. O tempora o mores!

EL SALT HUI

 

Este era el riu que es podía vorer hui després d’un temporal que dura 11 dies, des del passat dia 16 de març. Abans quan no es sabia ni Danes, ni gotes fredes, ni fronts, ni es sabia el temps que anava a fer amb 10 dies d’antelació, les persones del camp diferenciaven una tronà (quan queia una forta pluja en un temps curt) d’una borrasca o una arruixà ( poca pluja en poc temps) d’un temporal( quan la pluja queia de forma moderada durant dies). El que si sabien era quin ven les portava (si era llevant, llebeig o gregal). Este temporal s’arrosega des del dia 16 de març i han caigut un total de  371 l/m2. Amb diferencia d’uns dies a altres, el que més el dia 26 amb 121 l/m2  i el que menys el dia 25 amb 1.5 l/m2. I este era la imatge del riu al seu pas per el nostre Salt. La caiguda de l’aigua produïa una forta remor augmentada pel seu ressonar dintre de l’estret entre penyes al temps que un boirim format per diminutes gots encobria tot el paisatge. Un espectacle que de tant en tant es repeteix encara que la gent acudeix a veure com si fora de nou. Una meravella més de la nostra natura.

FALLES EN BENILLOBA

 

 

        En Benilloba també s’han fet falles i ja fa un grapat d’anys. La primera foto correspon  a una  falla que es va plantar en la placeta l’estanc, a l’entrada del carrer S.Agustí en 1934.Sobre un cadafal pintat representant un mur de carreus hi ha tres ninots, dos plantats i un assegut darrere d’una taula. El sostre es de branques de fusta i rodejat de brosta de pi. Uns raigs de garlandes confluents en el centre del que penja una espècie de pinyata ornen la placeta. Dos xiquets miren la falla. La segona i tercera foto pertanyen a una falla plantada en el carrer S. Josep. Supose que és del mateix any, ja que en esta foto no està especificada la data. També sobre un cadafal pintat hi ha dos ninots, una home i una dona, una posta de la llum i una caseta que sembra un transformador de la llum. Els cartells no s’entenen, però en un apareix la paraula llum per tan sembla que el tema va al voltant de la electricitat. El carrer també està ornat amb tires de banderoles. En una foto una parella de persones majors posen davant la càmera mentre que les altres miren des de darrere la falla. En l’altra la gent està al voltant de la falla mirant-la mentre que un espontani s’aboca  a la càmera.

ANELLES

 

            Cada vegada en resten menys. El que era habitual vore’n, al menys, una en cada façana de casa ara sols en resta en alguna casa vella on en alguna façana nova que el propietari ha tingut el gust de conservar.  Era l’equivalent, salvant les distancies, a les actuals places d’aparcament. Els mitjans de transport (matxos,mules,ases)  d’altres temps també necessitaven del seu lloc per aparcar ja fora per descarregar  o bé per necessitat del conductor. I en cada façana de casa hi havia una d’estes anelles on lligar el ramal de l’animal a l’arribar a casa i tindre’l que descarregar o desaparellar (llevar-li tots els arreus que portava l’animal: la sària, l’albarda...) També hi havia una anella en la quadra on descansava. En alguns llocs on es podien ajuntar diversos animals en podien haver varies: a la façana de l’almàssera on arribaven els animals per descarregar, el la façana de la ferreria... Estes anelles era un element més del mobiliari urbà i ara un element decoratiu testimoni d’un passat no massa llunyà.

75é ANIVERSARI MOROS DEL CASTELL

 

        Enguany els Moros del castell celebraran el 75 aniversari de la seua fundació per la qual cosa pose esta foto acompanyada d’alguns apunts sobre els orígens.Esta foto és del  16 d’agost de 1947. El primer esmorzar dels moros de la fila del Castell. La foto original pertany a Jose Gisbert i en ella podem veure alrededor de la taula als moros de la fila del Castell acompanyats del músics de la Banda “el Delirio” de Gorga en el esmorzar que es fa després de la diana. És l’inici de les actuals festes de Moros i Cristians. Per a commemorar el tercer centenari de l’anomenament a com a patró de Benilloba al Patriarca de S. Joaquim els veïns de la plaça del Castell decidiren, en una reunió que es va fer el dia de Reis, 6 de Gener de 1947, en la fàbrica de teixits de José Maria Espinós, fundar una filà de moros per a celebrar les propers festes d’agost. Entre altres coses decidiren en esta reunió:

-la construcció d’un castell de cartró-pedra que es col·locaria en la plaça del mateix nom. El Castell es plantaria davant de la imatge de la Mare de Déu del Carme.

-L’enramada de la plaça  amb postes, arcades, banderes i guirlandes.

-Contractar la música “El Delirio” de Gorga.

-El capità moro seria Jose Maria Espinós i l’embaixador Evaristo Jorcas Crespo (el Carter).

                Els assistens a la reunió, veïns de la plaça i alrededors i primer components de la fila serien:J.Maria Espinós Doménech, Julio Ortiz( el ferrer),José Gómez Blanes (Pepet l’esquilador), Vicente Garcia Monllor, Salvador Cortés Cascant, Bautista Segura Ibáñez (el tio Segureta), Joaquin Mira Espinós, Evaristo Jorcas Ripoll(el Sabater), Evaristo Jorcas Crespo (el Carter),Pedro Jorcas Alcaraz (Pedro el Mut), Jose Reig Guillem (Cabrerot),Enrique Llinares Giner (Enrique el Florido), Manuel Mira Bernabeu, Miguel Barrachina Ripoll (Micalet el Guarda), Alfonso Climent Pérez (Taes), Fausto Domínguez Gómez (Bala),José Aracil Crespo (Pep Gabiel), Juan Picó Picó (el Pintoret), Francisco Llopis Peiró, Jorge Vilaplana, Manuel Espinós Doménech, Jose Monllor Monllor, Joaquín Boades Monllor.

La Foto és propietat de José Gisbert.

La informació està treta del Llibre de Joaquin Domenech Boronat:Benilloba.Su historia.Vida, Costumbres y fiestas. 2009

EL XAMFRÀ DE L'ESGLÈSIA

 

        Al construir l’església la cantonada de carreus  entre la façana Nord que dona a la plaça l’església i la façana est que dona  al carreró, que anomenem com estret de l’Abadia, formava un angle recte que dificultaria el pas dels animals carregats. La solució que es va donar va ser rebaixar l’angle mitjançant  un arrossegament de la pedra donant-li esta forma de xamfrà. Així aconseguia per un costat llevar l’aresta que rascaria en la càrrega dels animals o persones al passar i per l’altra donava més amplitud a l’entrada d’un carrer ja de per si estret. Però a més una de les dos arestes que s’han format al fer la cantonada xamfranada, la que dona a la par interior de carrer també es rebaixa formant un xamfrà mes reduït. Com es pot vore en la segona foto.

                                                    

DE PASTORS I RAMATS

 

Cova utilitzada com a corral per al ramat

        Hui recordarem els ramats( ganaos com nosaltres diem) En els anys 60 i 70 del segle XX jo recorde que a Benilloba hi havien uns quan ramats d’ovelles i cabres: El de Marcial, el del Tio Conejo i el de Quico de les Cabres. Abans he sentit parlar del ramat del Tio Toni Seno, el del Tio Xato…No eren ramats molt grans,30 o 40 animals entre ovelles i cabres. El pastor tots els dies les havia de traure a pasturar, des de bon matí fins a poqueta nit, sols els dies de molta pluja o neu els animals es quedaven al corral. Cada pastor tenia el seu gos que l’acompanyava i s’ocupava de que no es perdés cap animal, que estigueren tots junts i avisava de qualsevol perill. El fill de l’ovella era el corder i de la cabra el xoto o cabrit. Els ramat pasturava per zones d’ús comunal, per el riu, pels barrancs i per les poques zones de serra que tenia el terme de Benilloba. També pasturaven pe les zones abancalades per en els temps que es podien, per exemple no podien entrar a un bancal sembrat, però si quan estava de rostoll o de guaret, perquè servia per abonar el camp. Tampoc podien pasturar per camps d’oliveres quan estes estaven per arreplegar, ni per la vinya. No podien pasturar en les sèquies ni beure d’elles per evitar fer malbé el caixer de la sèquia. Per a beure havien d’anar al riu o a algun abeurador que hi havia en les fonts o a l’entrada al poble. També se’ls donava sal als animals,en determinats llocs posaven la sal damunt les pedres per a que els animals se la menjaren. A poqueta nit tornaven al poble  cap al corral i era curiós com  a l’arribar a certs carrers algunes cabres abandonaven el ramat i anaven cap a sa casa. Hi havia animals que pertanyien a particulars i eixien a pasturar amb els ramats. El corrals estaven apartats, fora del poble, en el lloc que encara coneixem com els corrals, en les forques. Ací hi havia tres corrals. Els pastors sempre havien d’estar pendents dels seus animals, assistir-los en cas d’infermetat, i coneixien remeis per a curar-les, les assistien en els parts i els coneixien a totes fins i tot pel nom. Abans de l’estiu les ovelles havien de ser esquilades per a que no patiren calor. D’esta tasca s’encarregava l’esquilador. La llana era venuda i utilitzada en el sector tèxtil, també per omplir matalassos. Munyien als animals per a després vendre la llet o fer formatge. El fem (eixuts) que es generava en els corrals era utilitzat com adob en els camps.

EL MOCADOR MANDADERO

          Si busqueu per casa segur que en trobeu algun con aquest. Podria ser també d’un altre color: jo també els he vist amb el fons blanc o verd. Ara en desús, obsolet, oblidat pel fons d’algun calaix  va ser molta utilitat en altres moments. El mocador mandadero, no sé si tenia algun altre nom, possiblement si, supose que per allò de que servia per a fer mandados, era habitual per al transport de roba en els anys 50i 60 del segle passat. El mocador desplegat se li col·locava la roba plegada damunt i després es lligaven les puntes oposades, primer unes i desprès les altres amb un doble nus. I per al transport s’agafava dels nusos o es passava el braç sota el nusos. Facilitava el transport de la roba evitant les arrugues. Les dones, eren normalment les que el portaven  quan viatjaven. No tot el món disposava d’una maleta. També s’utilitzaven per portar la roba a fer algun arreglo a la modista o al sastre. Normalment per a coses de poc pes:peces de roba, cabdells de llana, retalls de tela... O tempora! O mores! Quins temps! Quines costums!

DONACIÓ I BENEDICCIÓ DEL SANTÍSSIM CRIST DE LA FE

 

        La nit del  23 de Juliol de 1936  com a conseqüència del moviment revolucionari que va seguir la sublevació militar del 18 de juliol va ser assaltada l’església de Benilloba  i totes les imatges, orgue, mobiliari i objectes sagrats van ser cremats la plaça. Acabada la guerra i els anys més difícils, poc a poc van restaurar l’església i restituint les imatges. El diumenge de Rams, 30 de març de 1947, van beneir la imatge del Santíssim Crist de la Fe, com podem llegir en este fullet commemoratiu de l’acte, i la col·locarien en l’altar on la podem trobar actualment, en la segon capella de la part esquerra de l’església.  Esta imatge va ser, com també diu el fullet, una donació u ofrena feta per un matrimoni piadós del poble:Eduardo Garcia Ivorra i Matilde Reig Cardona.

LA EPIDÈMIA DE CÒLERA I EL PATRONAT

 

 

            El 24 de novembre de 1865 es va cantar a l’esglèsia de Benilloba un “Te Deum” en acció de gràcies per haver-se acabat la epidèmia del còlera.  “Te Deum” que traduït vol dir “ A Ti Dios “ són les primeres paraules d’un càntic de l’església catòlica originari del s.IV que es canta en  ocasions de  gran relleu o en celebracions per donar gracies, per exemple en el Vaticà es canta el 31 de desembre al finalitzar l’any, en la catedral de Valencia el 9 d’octubre per commemorar l’arribada de Jaume I. I en Benilloba es va cantar el 24 de novembre de 1865 per a celebrar el final del còlera. El còlera és una infermetat infecto-contagiosa produïda per la bactèria “vibrio Cholerae”  que causa una forta diarrea que pot conduir a la mort de la persona infectada en poques hores degut a una ràpida deshidratació. Es transmet per l’aigua no potable o a través d’aliments  contaminats. D’ací que és habitual que es produeixca en zones amb falta d’infraestructura de sanejament, o amb falta d’aigua potable i en general amb zones on predomina la misèria com  era la Benilloba del s.XIX  sense una xarxa de evacuació d’aigües fecals  ni una xarxa d’aigua potable.

                En Benilloba entre el 15 de setembre de 1865, en que  es produeix la primera mort per còlera, i el 23 d’octubre  hi ha un total de 13 defuncions per eixa causa. En 29 dies es van produir 13 defuncions, quasi una cada dos dies, d’elles 9 van ser dones  i 4 homes. I per edats afecta tant a gent major com a xiquets de mesos i joves de mitjana edat. Considerant que era una infermetat que en poques hores podia causar la mort del pacient i que no hi havia medicació ni remei per la infermetat lògicament es produiria una onada de pànic en la gent, on tothom es preguntaria si ell seria la propera víctima.

Este és  el llistat de morts entre les dues dates ( la data és la del dia del soterrar, la defunció es produeix el dia anterior per l’obligació de mantenir el cadàver 24 hores):

1M.Rita Ripoll Martí	D	16-9	62 anys	Cólera morbo
2M.Francisca Cortes Cortes	D	18-9	54 anys	Cólera morbo
3Concepcion Garcia Vilanova	D	18-9	18 anys	Tifus
4M Asumcion Domenech Sanchis	D	21-9	25 anys	Cólera morbo
5Fco.Tomas Mullor Perez	H	21-9	11 mesos	Calentura infantil
6M.Magdalena Mira Camallonga	D	28-9	26 anys	Cólera morbo
7Fco Jose Ivañez crespo	H	4-10	20 mesos	Cólera morbo
8M.Fca Perz Cervera	D	6-10	62 anys	Cólera morbo
9Joa Ig Gadea Ortiz	H	7-10	5  anys	Cólera morbo
10M.Dolores Ripoll Garrigos	D	9-10	23 anys	Cólera morbo
11Josefa M.Mullor Domenech	D	9-10	16 mesos	Cólera morbo
12M.Dolores Mullor Domenec	D	12-10	32 mesos	Cólera morbo
13Tomás Paya Sempere	D	14-10	18 anys	Cólera morbo
14Emilia Borrell Jorda	D	16-10	32 mesos	catarro
15M.Rita Reig Guillem	D	18-10	69 anys	Cólera morbo
16Juan Bta Borrell Satorre	H	24-10	64 anys	Cólera morbo

 

                El mateix any es produeixen un total de 84 defuncions, quasi una cada tres dies. Les campanades a mort, entre avisos i soterrars, se sentirien tots el dies. Les defuncions serien per infermetats com : la pigota ( 6 casos), pulmonia (5 casos),tifus ( 4 casos), catarros, febres...

                Pocs dies després de la darrera mort per còlera, el 3 de novembre de 1865  Vicenta Maria Garcia i Monerris amb la llicencia del seu marit  Miguel Reig i Mira davant del notari Miguel Ripoll i Picó cedeix la casa de la seua propietat situada en el carrer S.Josep amb el nº 2 a l’Esglèsia Parroquial per a que s’utilitze com Hospital de pobres malalts  i asil de caritat, com alberg  de pobres veïns i transeünts. La casa consta  de dos pisos i  tres trams coberts, valorada en 1000 reals. Esta casa  es la que sempre hem conegut com Llar Parroquial o més popularment com Patronat i que si en algun temps es va utilitzar com a hospital o alberg desprès ha servit per a impartir la catequesis, com a escola, com a lloc d’oci per als joves, seu de Càritas,etc.

De 1865 és també la xilografia de Francisco Laporta "SOTERRAR D'UN LLAURADOR A BENILLOBA"