dimecres, 23 de desembre de 2020

FELICITACIÓ


                        A tots els amics i seguidors del blog i del face vos desitge              moltíssima pau, felicitat i salut  per aquestes festes i tot el proper          any.

dissabte, 12 de desembre de 2020

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE II

 


         En aquesta  foto apareixen quatre xiques no identificades que observen un ramat d’ovelles. La foto sembla ser dels anys quaranta del segle passat per les característiques dels vestits dels personatges. La foto esta feta en la part baixa, prop de la carretera, de la que anomenem ara com Avinguda d’Alcoi, però que els veïns de Benilloba l’hem coneguda sempre pel nom de “Avenida”, i que en el seu origen se li va posar el nom d’Avinguna de Franklin Albricias.  Aquest Franklin  Albricias va ser President de la Diputació d’Alacant entre els anys1931-34. I va ser durant el seu mandat i gràcies a la seua col·laboració quan es va arreglar l’Avinguda. Inaugurada en1933,  es va obrir un nou tram que va des d’on estava la ferreria fins la carretera. D’aquesta manera es facilitava l’entrada al poble, evitant el tram de camí que des del pont pujava a la avinguda descrivint  un zig-zag. Tornant a la foto: els murs que es veuen a l’esquerre son la part posterior de les cases de la plaça de Castell i al final la cantonada de l’almàssera que surt trencant la línea de la murada que seguiria per l’abadia i tancaria el casc vell del poble. Al fons veiem el Camí de Benifallim  a la altura del Molí de Paper. També podem observar que en els camps hi ha pocs arbres i vegetació. Eren temps en que predominava el cereal com a conseqüència d’una economia de subsistència. A la dreta de la foto està l’edifici de la fàbrica de Licors sense tenir encara la fisonomia actual.


dissabte, 5 de desembre de 2020

VIATGE ALS EEUU DE VICENTE MONLLOR SEGURA.1919-22

 


             En tot el procés d’investigació del fet històric de l’emigració de benillobers als Estats Units d’Amèrica vaig recopilar informació a través de diverses fonts: fotos, documents, informació del descendents, arxius… Però tan sols una informació directa d’un emigrant : Vicente Monllor Segura, que la va deixar escrita en una espècie de diari personal. És un bloc de notes en el que el protagonista anava anotant tot allò que ell va considerar més important entre el 7 d’abril de 1919, dia en que ell surt de Benilloba, i el 25 de Desembre de 1925 en que ell torna definitivament al poble. Després d’haver estat en els Estats Units d’Amèrica fins a l’1 de febrer de 1922 en que torna a Espanya per a incorporar-se al Servei Militar i ser destinat a Africa on estarà, participant activament en la Guerra del Marroc fins a ser llicenciat. Este bloc de notes que molt amablement em va ser cedit per la seua filla Otilia Mollor Llorca l’autor el titula “ Fechas, días y nombres por donde pasé y sitios en donde residí” consta de tres parts:

·         Una primera que son anotacions de noms i adreces de diferents persones: entre elles coneguts que ja estan en Estats Units, noms de militars i altres que resideixen en llocs per on ell de que passar, Valencia,Barcelona…

·         Una segona part on narra els llocs pels que passa i on treballa en Estats Units

·         I una tercera part en la que descriu la etapa com a militar.

Ací ens ocuparem de la part que parla del seu viatge als Estats Units i que vaig a transcriure a continuació:




 

Fechas, dias y nombres por donde pasé y sitios donde residí”.

 

Salí de Benilloba el dia 7 de Abril de 1919 con destino a Norte América, y llegué a Valencia el dia 8 del mismo mes, y estuve allí hasta el 10 del mismo que marché a Villamarchante, y estuve allí hasta el 14 del mismo que marché a Paterna, estuve el dia siguiente, y el dia 15 volví a Valencia, el 19 emprendí la marcha para El Havre (Francia) llegué a Barcelona el dia siguiente dia 20, el mismo dia salí, llegando a París el 22 y el 23 para El Havre, y llegué el dia siguiente dia 23 que habia de embarcar en el vapor Leopoldina, y estuve allí hasta el dia 24 del mes de Mayo, que pude embarcar con grandes dificultades en el vapor de quatro chimeneas titulado La Frans y llegué a Neu York el 3 de Junio, el dia5 llegué a Philadelphia, el 6 llegué a Raeens Pa, trabajé en una compañia de carreteras hasta el 5 de agosto que en la misma compañia y acuestas de los mismos, me trasladé a Loretto Pa, trabaje hasta el 5 de septiembre y despues me trasladé a la compañia Pensilvania, a trabajar en la linea de trenes en ¿Bevally Pa ?, y allí trabajé hasta el 21 de noviembre, de allí marché a Uaterbury Conn.estuvé allí hasta el 29 del mismo y me marché a Junita Pa. Chanty nº 1 de la compañia Pensilvania a trabajar de ayudante de mecanicos, llegué allí el 30 y estuve allí hasta el 15 de enero de 1921 dia en que me dieron la cuenta por la crisis que existia y fui a Altoona Pa al hotel Capelo sitio en donde estuve tres meses parado y agoté hasta el último céntimo, y el dia 1 de mayo empezé a trabajar en la linea de trenes La Pensilvania con el capataz Maik y allí estuve trabajando hasta el 22 que pedí la cuenta para venir a España, y el 23 Sali para phladelphia, y estuve allí por culpa del Consul de España hasta el 13 del mes de enero que el dicho Consul me arregló el pasaporte, y marche a Neu York y el 18 del año de 1922 del mismo mes embarque en el vapor Monserrat y llegué a España al puerto de Cadiz el dia 1 de Febrero y al dia siguiente embarque para Barcelona, el dia 4 llegue a dicho puerto, y el 5 salí y llegue a Valencia el 6 y el 7 entre en Alcoy y el 8 entre en Benilloba, en mi pueblo y el dia 15 me incorporé en la caja recluta de Alcoy...”

I a partir d’ací continua amb la seua etapa militar que vorem en un altre moment.






Vicent Monllor Segura naix un 22 d’abril de 1900 en Benilloba. Els seus pares eren Joaquín Monllor Garcia de Benilloba i Dolores Segura Palací de Balones.Era una familia de llauradors, propietaris de terres i que podríem dir que estava prou bé posicionada dintre la situació social de poble. Però els toca viure en un temps, les dues primeres dècades dels S.XX amb una forta crisis ecónomica i social molt acusada en el nostre poble.

V. Monllor, gràcies a que era un jove que sabia escriure, el percentatge d’analfabetisme arribava en aquells moments al 54% del homes i al 59% de les dones, i al seu interès per deixar constància del seu viatge tenim un relat breu però interessant de seu pas pels EUA. Ens parla de la seua estància d’uns dies en València , probablement per traure’s els papers necessaris, com era el passaport i l’autorització d’emigrar que els havia de firmar el Governador Civil. També València era el lloc d’embarcament, però en el moment que V. Monllor ho intenta fer són tants els emigrant que els vaixells que ixen de Barcelona i passen per Valencia , quan arriben a esta ja van plens. I aleshores ha d’anar a Le Havre (port de París) on els vaixells són de major capacitat. I així i tot te dificultat per embarcar, ja que no pot fer-ho en el “Leopoldina “ i com ell diu ho fa, amb grans dificultats, en “La France”. Després apareix una contradicció entre el que ell diu: que arriba a Nova York el 3 de Juny i el que apareix en el registre de L’illa d’Ellis: V.Monllor té com a data d’arribada el 27 de Maig de 1920. Este ball de xifres pense que és degut a que passarien uns dies entre l’arribada , el desembarc en l’Illa d’ Ellis, la seua retenció per algun motiu i després el trasllat a Nova York. També en l’apartat de contactes, cosa necessària per passar l’aduana, en el seu registre no n’apareix cap. Cosa extrany perquè en la seua agenda porta les adreces d’uns quans paisans ja establerts als EUA:

-Vicente Garcia , Sant. Steel nº 15. Philadelphia.

-Rafael Domenech Vilanova, 623 Paris Str. Philadelphia.

De Nova York es trasllada a Filadèlfia on comensa a treballar promte en el que ell anomena “Compañia de Carreteras”.És de suposar que treballa en la construcció de carreteres en diferents llocs com són Raeens Pa. I Loretto Pa i ho fa del 6 de juny al 5 de setembre, just 3 mesos. Després s’emplea en “La Compañia Pensilvania” en les linees de tren, supose que en el manteniment i construcció de les vies férries, on treballa fins al 21 de novembre, un poc més de dos mesos. Després marxa a Waterbury (Connecticut), on esta uns dies. Jo supose que cerca faena en aquest lloc, on es troben importants foneries de Bronze i on treballen altres emigrants de Benilloba. Però l’época daurada d’esta industria ja ha passat ( esta va ser en la Primera Guerra Mundial), i no deu trobar ocupació perquè ràpidament torna a Pensilvània i en Junita s’emplea en” La Compañia Pensilvania” però ara ja com ajudant de mecànic. Ací viu en un Chanty que son uns barracons on viuen els empleats de la companyia. Treballa 13 mesos i mig, fins el 15 de gener de 1921,data en la qual és acomiadat. Ell diu que és a conseqüència de la crisi. Efectivament hi va haver una forta crisi econòmica i industrial en estos anys que va fer que foren acomiadats molts treballadors. Vicente Monllor es trasllada a Altoona Pa on viu a un hotel i com no té treball va consumint els estalvis fins quedar-se sense res. L’1 de Maig torna a treballar per a La companyia de trens amb el caporal Maik, que per la forma d’anomenar-lo sembla que és un conegut seu. Però el dia 22 ell mateix s’acomiada perquè vol tornar a Espanya. Les coses no van com ell esperava?.Se’n va a Philadelphia on esta esperant que el cònsol li arregle els papers per tornar a Espanya, i allí estarà esperant fins al 13 de gener. Com és que tarda tant en tindré els papers arreglats? Jo pense que espera que el govern espanyol li pague el billet de retorn, ja que ho feia amb tots aquells joves que estaven en edat militar i retornaven per fer el servei militar a Espanya. La prova d’açò es el fet de que a l’arribar a Espanya s’incorpora ràpidament al servei militar com ho veiem a continuació. El 18 de Maig de 1922 e n Nova York s’embarca en el vapor Monserrat que el durà fins a Cadiz ( 1 de febrer). El dia següent embarca cap a Barcelona, ciutat a la qual arriba el dia 4, el 5 ix cap a Valencia, on arriba el 6, el 7 entra en Alcoy i el 8 es troba de nou a Benilloba, on estarà tan sols una setmana perquè el dia 15 s’incorpora a la Caixa de reclutes d’Alcoi per a realitzar el servei militar. Ací comença una altra etapa, que comentarem en un altre moment , molt mes dura que portarà a Vicente a participar en la guerra del Marroc. En definitiva va estar als EUA un total de 33 mesos o el que és el mateix : van faltar tres mesos per als tres anys. El motiu del retorn també podria ser degut al fet d’haver estat cridat a files. Restar a EEUU i no incorporar-se a l’exèrcit hauria suposat el ser declarat pròfug i per tant, no poder retornar a Espanya.

Ara cal fer-se la pregunta : va ser profitós per a V.Monllor la seua emigració als EUA? La sort no va ser igual per a tots els joves que van emigrar. Sembla que per al nostre protagonista el resultat económic no va ser molt favorable.Com ell mateix diu, el temps que passa en l’atur li suposa una gran despesa:” agoté hasta el ultimo céntimo”. Es un fet constatable que es guanyaven molt bons jornals: podien cobrar fins un duro diari ( 5 pessetes) quan ací en el seu poble cobraven 1 o 1.50pessetes diàries quan treballaven ( que en el cas dels jornalers no eren tots els dies, si no en les temporades que hi havia feina), però les despesses i els costos de manteniment també eren elevats: A més els costos del viatge també suposaven una despesa gran ( sols el viatge en vaixell d’anada costava al voltant de 400 pessetes).Però si avaluem el conjunt de tot el que suposa l’emigració per a Vicent pense que si va ser molt favorable: l’eixir d’un món tan tancat com era la Benilloba d’eixa època i arribar als EUA amb totes les novetats que suposava: viatge de dies per un oceà que mai havien vist, arribar a un món desconegut amb una llengua estranya , sobreviure a totes les dificultats farien del Vicente Monllor una persona nova, molt diferent de la que havia sortit tot just uns anys abans.

 

 

 


dissabte, 21 de novembre de 2020

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE

     

Foto cortesia de M.Carmen Reig

         Aquesta foto es del carrer Mare de Déu del dolors de Benilloba de fa un poc més de cinquanta anys, finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Com podeu apreciar el carrer no ha canviat molt. En ella podem veure la façana de” La Casita de Papel” bar que va funcionar durant alguns anys i que  la gent del poble va batejar amb aquest nom. Era l’època dels inicis de la televisió. I ací es reunien els joves i no tan joves els diumenges de vesprada a veure “ Reina por un dia” programa que aleshores triomfava entre l’audiència. També en aquest bar carregaven de les xuxeries habituals d’ aquell temps     (pipes del Kiosco, xupa-xups, xicles Bazooka o els primers Cheiw, tramussos i cacaus, o podiem gaudir d’un xàmbit de a pesseta o dues pessetes, segons les disponibilitats del moment) per anar al cine que estava a la casa d’enfront si era hivern o  a la pardamunt, al cine de “verano” que funcionava per l’estiu. A la porta de” La Casita” podem veure  una pila de caixes de la popular “La Chiquilla” gasosa que Saoro, propietari del bar i distribuïdor de la marca  repartia amb un carretó pel les cases que la consumien. Açò era la nostra Benilloba en Blanc i Negre.

dissabte, 14 de novembre de 2020

LA MATANÇA

Matança al carrer S.Xoxim.Cotesia de Juanvi Tomas


                 “A cada porc li arriba el seu S. Martí” diu el refranyer. La festivitat de S.Martí de Tours es celebra el 11 de novembre i tradicionalment es considerava que era la data en la que començava l’ hivern, temps entre altres coses de fer la matança del Porc.

                 Els dies de la matança eren uns dies molts assenyalats per a les famílies perquè eren uns dies de molt de treball però també de celebració, on es reunien membres de la família i amics per ajudar  en la tasca de matar el porc i preparar-lo per a que servira de reserva alimentària i assegurara les proteïnes i grasses necessàries  als membres de la família durant tot un any. La tasca de matar el porc era encomanada al matador,  que amb tots els ferraments  necessaris s’encarregava  de matar-lo, pelar-lo i després esquarterar-lo.

                Prèviament es criava el porc a casa. Uns deus mesos abans es compraven un o dos porcs xicotets i els portaven a casa per criar-los. Els tancaven dintre de la porquera i allí els donaven menjar perquè anaren creixent i engreixant.  Una tasca diària era preparar el beuratge del porc que consistia en productes de l’horta com: carabassa, creïlles, moniatos... que es bullien i es mesclaven amb segó o trenquilló de dacsa, també els donaven pomes o peres, i restes de menjar com les pells de meló,etc. Quan el porc pesava deu o dotze arroves ja estava bo per a matar. Si se n’havien criat dos, un d’ells es venia. El dia d’abans l’home preparava uns costals d’ argelagues  per a sofrimar el porc i les dones s’encarregaven de pelar i bullir la ceba en una caldera per a fer les botifarres.

                Arribat el dia s’havia de matinar per preparar-ho tot, abans s’esmorzava bé perquè el dia seria llarg i dur. Es posava una taula de fusta resistent a la porta de casa i es portava el porc que amb les potes lligades el pujaven a la taula entre tres o quatre homens que s’encarregaven de subjectar-lo mentre el degollaven. Amb un ganxo clavat a les barres (mandíbula) li subjectaven el cap mentre el matador el degollava. La sang queia a un llibrell  que una dona no parava de remenar per a que no  quallara. El porc tenia que ser ben degollat per a que traguera tota la sang.  Una vegada mort es passava a sofrimar-lo: amb argelagues enceses que li se passaven per damunt anaven cremant tots els pels que tenia, açò deixava anar una olor característica. Una vegada sofrimat amb ganivets li rascaven tota la pell per eliminar els pels cremats i restava amb una pell blanca. Després ja se l’entraven a casa per penjar-lo i obrir-lo traient tots els budells i vísceres. Les dones s’encarregaven de netejar  el budell, s’els emportaven al riu i allí anaven llavant-los al temps que els giraven (la part de dins  a fora) per a que no restara cap tipus d’excrement  i poder  utilitzar-los per embotir. Eixe dia ja es provava el porc menjant-se algun tros de cansalada entreverada, la cua, el fetge... que es torrava al foc  El porc es deixava penjat fins l’endemà que era quan s’escomensava tot el procés d’elaboració: amb la sang, ceba i cansalada es feien les botifarres: la pasta s’embotia als budells. Amb el magre picat i cansalada picada es feia la pasta de les llonganisses blanques que també s’embotien en els budells. Utilitzant especies com el pebre roig es feien les llonganisses roges i xoriços. Els budells mes grossos s’omplien de diferent mescles per fer la sobrassada i el gosset o poltrota.  Amb totes les mescles s’havia de fer el Tast, que consistia en provar-ho abans d’embotir per a veure si tenia el sabor que tocava. Aquesta tasca la solia fer alguna dona experimentada. Les botifarres es bullien en una caldera de coure i després es penjaven per a secar. Per els costat de la caldera quedaven unes restes de grassa d’un color rogenc , era el sagí, que guardat en una orsa servia per untar el pa del berenar dels xiquets. L’embotit es penjava de les bigues d’alguna cambra de la casa que fora seca i airejada per assecar-se. Les botifarres quan hi havia humitat, per a que no es floriren es penjaven a la llar de casa per assecar-les. De les dues cuixes  del porc es feien els cuixots: s’havia de traure tota la sang per a la qual cosa amb els dits havien d’anar prement la carn, després es colgava de sal dintre d’una caixa de fusta durant tres o quatre setmanes. Una vegada salat s’adobava amb pebre roig i es penjava per a que es secara tapat amb alguna tela o xarxa per evitar que el cagara la moscarda. També es podien salar les dos potes de davant. Tot el magre s’utilitzava per fer l’embotit i el llomello es podia adobar. Les costelles es feien a trossos, es fregien  amb l’oli d’oliva  i es posaven en una orsa de ceràmica cobrint-les amb l’oli de fregir-les( era el frito). D’ací les treien per fer l’arròs o un guisat. La cansalada també es podia salar o fondre en una caldera per a guardar-la en una orsa. Les orelles,morro o peuets també eren molt apreciats per el seu caràcter gelatinós. En resum totes les part del porc eren apreciades i aportaven proteïnes i grasses a tota una família durant tot un any. Els dies de la matança o porquejada també servien per ajuntar a la família en el treball i la celebració, era una tasca de col·laboració entre els membres de la família. En acabar es regalava a familiars, amics o veïns el present: aquest consistia en un plat on es posava diferents productes fruit de la matança: un trocet de cansalada, una botifarra,llonganissa,un osset...productes que s’havien de consumir al moment i que eren un obsequi per celebrar l’esdeveniment.

                Entre els meus records d’infància estan els forts crits del porc al ser degollat quan a les 9 del matí anava cap a l’escola, també l’olor de sofrimat. Els avanços de la societat de consum, els canvis en el món rural, l’establiment de noves normes sanitàries han acabat amb aquesta tasca tan necessària com ancestral restant  com un reducte enfocat cap al turisme en aquells llocs que es conserva i amenaçat per intransigents animalistes.


 

 


dissabte, 31 d’octubre de 2020

DIA DE LES ÀNIMES

 


        El 2 de novembre la religió catòlica celebra el dia de les ànimes. La gent al voltant d’aquest dia acudeix als cementeris a visitar els seu difunts, a netejar les làpides, posar flors o encendre’ls alguna llumeta. I a les cases era (o és) costum encendre una palometa  per guiar les ànimes dels difunts que la nit de l’u al dos venen a visitar-nos. Les palometes  es posaven dintre d’un gotet o platet amb oli. Aquestes palometes consistien en una metxa d’un parell de centímetres que travessava dos cercles, un de cartró i altre  de suro, mol fins i adossats. Els cercles suraven damunt l’oli i la metxa encesa durava fins a consumir-se tot l’oli. La palometa enllumenava l’estança  durant hores guiant les ànimes que venien a visitar-nos.


dissabte, 24 d’octubre de 2020

EL CEMENTERI VELL. ORÍGENS

 

Façana.Foto Ramón Pérez Carbonell

                L’objectiu d’aquest treball es situar cronològicament  l’origen del que denominàvem cementeri vell. Aquest cementeri, situat  a la part baixa del calvari, va estar en actiu, es a dir, allotjant els cadàvers dels difunts benillobers fins l’any 1966. En agost d’aquest any,1966, van soterrar el primer difunt en el cementeri que havien fet nou al capdamunt del tossal que anomenem del calvari. Sembla que el cementeri, que a partir d’aquest moment li direm vell havia restat xicotet,no hi havia  lloc per a nous soterrament ni tampoc hi havia  espai per la seua ampliació, ja que estava envoltat per el calvari amb les seues estacions i xiprers. Des del moment de la seua clausura, aquest cementeri vell,  no estarà operatiu i com sembla destinat a la seua desaparició  s’oferta la possibilitat de que totes aquelles persones que tinguen ací un familiar soterrat puguen traslladar  les seues restes al nou cementeri. Açò anirà fent-se durant un temps. El pas del temps i l’extracció de restes de difunts dels nínxols ocasionen tot un deterior de la instal·lació  i finalment s’ordena per part de l’ajuntament la seua total demolició que és durà a terme en novembre de1979, i construcció d’un jardí-parc en el seu lloc. De tot açò ja han passat quaranta anys i cada vegada són menys els que recorden que en el parc del calvari encara resten soterrats el seus avantpassat i part de la història del nostre poble.




Vestíbul. Fotos Ramón Pérez Carbonell


                 Aquest cementeri tenia una forma més o menys quadrada al que s’accedia per una escala d’esglaons de pedra flanquejada per dos barandats també de pedra i que donava a la porta d’entrada que consistia en una reixa de doble fulla. La portada estava orientada cap al sud. Al travessar la reixa arribaves a l’atri o vestíbul. Als  dos costats de l’atri hi havia dues portes que donaven a dos cambres que servirien de vetlla, i crec recordar que en una d’elles hi havia una llar.  Front a la reixa d’entrada estava el va (ja que no hi havia portes) que  donava a un espai quadrat, descobert,  on es soterrava en foses excavades a terra  i al centre  un pilar de pedra coronat per una creu de ferro. Al fons, al nord, hi havia una capella o ermita  tancada també, amb reixes de ferro i flanquejada als dos costats per ambdós cossos de nínxols i al costat sendes escales per les que s’accedia a un tram superior. Aquest recinte quadrat estava envoltat  a la part sud i als dos costat de l’accés, a la part est i oest per un mur de tapial que tancava el recinte. El mur situat a l’oest estava cobert per un panell de nínxols, col·locats en cinc altures. Els murs del costat Sud i Est  albergaven de forma desordenada làpides de difunts soterrats a terra . Al pujar les escales del fons accedíem a un cos mes elevat, en la part posterior de la capella, també cercat per un mur però en aquest cas fet ja de maçoneria i folrat pels nínxols. Aquest tram sembla una ampliació feta en època posterior pel seu tipus de construcció.   El cos que forma l’entrada al cementeri  està més avançat que el mur i sembla que va ser afegit en una fase posterior. La Façana era quadrada coronada per un cassetó i dalt una creu de pedra. Damunt de la porta hi havia un retaule ceràmic.

Panell de nínxols.Ala Oest.Foto Ramón Pérez Carbonell

Capella.Foto Ramón Pérez Carbonell


                 Però si bé tenim molt clar quin i quan va ser el final d’aquest cementeri sabem molt poc del seu principi. I aquest serà l ‘objectiu d’aquest estudi. Quina es la data de l’ inici del seu funcionament? Perquè es va començar a fer el soterraments en el cementeri abandonant per a tal fi l’església com fins eixe moment s’havia fet? Qui va ser el primer soterrat? Fins aquest moment no he trobat una documentació que soluciones aquestes incògnites i el que fet és indagar en els llibres de difunts  de l’arxiu de la parròquia de Benilloba. En aquest llibre no he trobat una informació directa sobre estes qüestions plantejades però a traves de la lectura i anàlisis de les partides de defuncions inscrites entre 1790 i 1820 si que he trobat indicis i informacions que ens porta a intuir quin va ser el procés de canvi en la forma de soterrar els cadàvers, tot depenent un poc de la forma que cada rector o vicari tenia de registrar les diferents defuncions. Però a més donen informació de com eren els diferent soterrars, de quina forma eren amortallats, les diferències degudes al nivell social.


Añadir título


Làpides de l'antic cementeri




                El costum de soterrar els morts dintre de l’església sembla que ve des de l’Edat Mitjana. El tenir les restes dintre d’un lloc sagrat era de gran rellevància per al creients i soterrar-los dintre de la l’església, prop de l’altar o d’un sant, suposava el situar-los més prop del cel i de Déu. L’escala social és repetia alhora del soterrar: el clergat o persones més influents se`ls col·locava prop del presbiteri, conforme minvava la seua importància també s’allunyava  dels llocs preferents  fins l’esglaó més baix que eren soterrats en la fossa comú. Les tombes i fosses en l’interior de l’església també tenien un funció pedagògica: l’educació moral dels fidels, una reflexió sobre el seu final mortal que reconduira les seues accions cap a la recerca de la salvació eterna. En Benilloba els soterraments en l’església  començarien en el segle XVI amb la transformació de la mesquita en església, però en estos moments d’escassa població cristiana serien puntuals, serà en el S. XVII amb els repobladors que arriben després de l’expulsió dels moriscos quan el soterraments en l’església serien ja més habituals. L’anterior població musulmana soterrava seguint els seus ritus i tenien el seu espai per aquest fi. Quan arriben els primers repobladors cristians duen amb ells les seues formes de vida i les seues costums i entre ells estava la de soterrar els seus morts dintre de l’església i així es farà al llarg de dos segles: el XVII i el XVIII.

                Però en arribar al s.XVIII per un costat es produeix un augment de la població molt important al llarg de tot el segle, i si augmentava la població també augmentaven les defuncions i per tant les esglésies i espais sagrats cada vegada estaven més saturats  per la quantitat de difunts que havien d’albergar,  aquesta situació s’agreujava més en els moments d’ epidèmies. I per un altre costat, a mesura que arriben les corrents de la il·lustració al nostre país  augmentarà la preocupació per millorar la higiene i la salubritat dels pobles i ciutats. La construcció de cementeris fora dels pobles serà una de les primeres mesures sanitàries que és planteja ja que altres com l’abastiment d’aigua, el clavegueram,etc .no és faran fins al s.XIX. En aquesta època comença la lluita per evitar les epidèmies que regularment fustigaven   la població amb mesures com són el control portuari,  plans de millora de la higiene dels carrers, etc. I el soterrar als difunt s dintre de les esglésies era un problema de salut pública. Com a conseqüència de l’epidèmia en 1781  en la Villa de Pasages, província de Guipúscoa, i causat per el pudor  intolerable que s’olia en l’església parroquial de la gran quantitat de cadàvers soterrats en ella,el 3 d’ agost de 1784 una real ordre dictada en aquest  sentit  per Carlos  III disposava que a partir del moment  els cadàvers no serien inhumats  en les esglésies. Tres anys després,en 1787, esta mesura va ser ratificada per una Real Cèdula que restringia  el dret d’inhumació de cadàvers en el temples a prelats i persones de l’estament religiós que estipulava el Ritual Romà i la Novíssima Recopilació. La Real Cèdula  disposava”  la construcció cementeris fora de les poblacions...en llocs ventilats i immediats a les parròquies i distants de les cases de veïns”. La construcció del nou edifici havia de ser de comú acord del rector i el corregidor del poble respectiu. Amb  aquesta ordre tindrem el naixement dels futurs cementeris. Si el discurs que va propiciar l’entrada dels difunts  a les esglésies era aquell que preval el benefici de les ànimes dels fidels ara era la salut dels vius la que forçava un canvi en la pràctica funerària  dirigint els soterraments cap a les zones d’extramurs. Però la construcció  de  nous cementeris es va demorar i a principis del s. XIX pràcticament encara  no s’havia  construït  cementeris, i en 1857 en Espanya encara hi ha 2655 pobles sense cemeteri.

                 En Benilloba la primera referència d’un soterrar en el cementeri és de 1795 (concretament són dos els difunts soterrats al nou cementeri).

                 Les causes del retràs sembla que són diverses: des de problemes econòmics fins les reticències dels feligresos a ser soterrats fora del espai sagrat,  i a part de les creences per el costum tan arrelat des de feia segles. Carlos IV, amb una circular de1804,  recorda la necessitat de dur a terme les disposicions de son pare en la Real Cèdula de 1787, la idoneïtat de construir cementeris fora de les poblacions i seguir les recomanacions de situar-los en llocs alts, ben airejats, lluny dels veïns i sense filtracions d’aigua. Carlos IV, des de la seua devoció religiosa,  adverteix que els temples per ser La Casa de Déu han de ser  purs perquè són llocs de respecte i veneració  i no un depòsit de podridura i corrupció i  al·lega que molts fidels deixen d’assistir als actes de les seues parròquies per anar als temples on eren menys freqüents els soterrars. Aquest mateix any de 1804 foren nombrats comissionats per atendre la construcció de cementeris per tot el país. Per a Valencia fou nomenat Manuel de Pozo que es va posar a les ordres del arquebisbe de València Joaquin Company i Soler (fou arquebisbe entre 1800 i 1813), nascut a Penàguila el 1732. Aquest prelat va emetre una pastoral en 1806 dirigida als feligresos en la que seguia la línea del monarca: «se hace insufrible el mal olor que despiden los cadáveres, lo que retrae á muchas gentes de la concurrencia a sus Parroquias, y les precisa irse á otros templos, en los que no son tan frecuentes los entierros». I  és que, en efecte, el temple, «es un lugar destinado para ofrecer á nuestro Dios y Señor los Sacrificios santos y puros: en donde nos congregamos para unir nuestros votos, é implorar la protección del Cielo», i per això «debe estar limpio, aseado, y muy distante de toda corrupción».

                 L’  arquebisbe  Company  reconeix que « la mayor parte de los Pueblos de nuestro Arzobispado tienen ya construidos sus cementerios, y solo la escasez de caudales en algunos ha podido retardar un tanto su construcción».  I disposa que s’han de construir capelles  en el mateix cementeri que «sean capaces, y decentes para la celebración del Santo Sacrificio de la Misa» i que la ubicació de les tombes del clergat ha d’estar junt a estes capelles i que se li permeta  a la gent mes noble la construcció de panteons per a diferenciar-los de la resta de la plebe. A més «la pompa funeral establecida por las Sinodales, en nada se altera, porque los cuerpos serán conducidos á sus Parroquias como hasta ahora, se celebrarán todos los oficios de Sepultura, y solo se suspenderá el acto de entierro depositando el cadáver en una Capilla destinada á este efecto hasta entrada la noche (...) El repique de campanas, la vista de los cadáveres, y los demás aparatos fúnebres, despertarán como hasta ahora la memoria de la muerte para rogar por los difuntos». «Y para quitar el horror que pudiera ocasionar la reunión de tantos cadáveres, se procurará plantar árboles propios de aquel sitio, que sirvan de adorno con su frondosidad».

                 Ara anem a veure que passa per Benilloba al voltant d’aquest tema. A falta, en aquests moments, d’una documentació que tracte sobre la construcció d’un cementeri en el poble vaig a  basar-me en la informació que donen el rector o el vicari al redactar les partides de defunció. Esta informació  és prou subjectiva i varia  d’un clergues a altres i també segons els difunts: dels albats, per exemple, és dona poca informació i no diuen mai on són soterrats. Es consideren albats   els xiquets quant encara no  tenen ús de raó, es a dir fins als 7 o 8 anys. A partir d’esta edat ja és considerat com a “mozo” . Si el difunt és pobre de solemnitat  (s’especifica així) es soterrat per Amore Dei, es a dir, com no paga, pràcticament ,no té dret a res més que a un soterrar simple, i de vegades especifica el lloc: una fossa comú, però altres moltes no consta. En canvi quan algú deixa diners en el seu testament  per a “bien de su alma”, en la partida de defunció  donen més detalls de com és el seu soterrar i el lloc on és soterrat. En 1797 el Vicari del Arquebisbe de Valencia D.Martín Leonardo de la Barga dona unes instruccions per a redactar les partides de defuncions  on deixa clar el que sa de posar, entre altres coses s’ha de  dir que se li dona “sepultura eclesiàstica” sense especificar més, si és un soterrar   “Amore dei” o un “entierro solemne” i en aquest cas especifica tota la disposició  testamentaria.

                Tornant al tema que ens interessa que és l’inici dels soterrars en el cementeri  hem de dir que el primer difunt soterrat en el cementeri de Benilloba és Francisco J.Doménech, albat, el dia 24 de febrer de 1795 , la seua partida de defunció diu “enterrado en el sementerio Amore Dei”. Ací tenim a un xiquet que es soterrat en el cementeri per amor a Déu, o siga que es soterrat per la caritat de la parròquia perquè els pares no la poden pagar. Exactament un mes després, el 24 de març, Esperanza Miralles (amb la qualificació de”cuerpo”, açò significa que és una persona adulta) és soterrada “ en el sementerio, haviendo sido su entierro Amore Dei”. Un altra difunta, en aquest cas adulta, que es soterrada per Amor a Déu. Aleshores tenim els noms dels dos difunts que primer van ser soterrats al cementeri. D’ací ja podem traure tres conclusions:

1ª Que en 1795 ja existeix el cementeri en Benilloba. No sabem les seues dimensions però si que hi ha un recinte tancat on es poden excavar les tombes. Es té cura de que el lloc estiga cercat per impedir l’accés d’animals que pogueren desenterrar els cadàvers.

2ª Que la parròquia de Benilloba no tarda en seguir les ordre de la Real Cèdula de 1787:han passat sols  sis anys i mig des de que es va promulgar l’ordre. En 1857 encara hi ha a Espanya 2655 pobles  que encara  no tenen cementeri.

3ª Que aquests dos primers soterrats al cementeri són persones d’una baixa condició social.

                Després d’aquests difunts soterrats en el cementeri i fins a finals d’any,  encara seran soterrats en la” sepultura común de la iglesia”  18 difunts, per tant podem pensar que encara hi ha lloc per soterrar en l’església i que hi ha una certa reticència o rebuig cap al cementeri. El mateix any el 23 d’agost és soterrat en el cementeri Bautista Blanes, el 30 de setembre  Joaquin P. Soler i el 19 d’octubre Maria Colomina. Tots tres albats i per Amore Dei. Així resta el cementeri amb aquests cinc cadàvers. Ja no s‘enterrarà a ningú més al cementeri fins  a l’1 de maig de 1800.Passen 5 anys per a que torne a utilitzar-se el cementeri o al menys en cap partida de defunció consta aquest fet.  Entre aquestes dos dates, en 1797,  el vicari del arquebisbe D. Marín Leonardo de la Baga  estipula unes disposicions de com s’han de fer les partides de difunts. Que serà de la següent forma:

“En  (nº) de dia del (mes) del año (nº)se dió sepultura eclesiàstica pasadas las veinte y cuatro horas el cadaver de (nom) que falleció ayer, hijo legítimo de (nom del pare) natural de (poble)i parroquia de la misma, casado con (nom de la mare) natural de ( poble) i parroquia de la misma, y ahora parroquainos de esta. Otorgó  testamento ante(nom) escrivano Real en (nº) de dias del mes del (nº) año i dispuso entierro solemne con asistencia de ... según resulta de la relacion que se me ha entregado firmada por dicho escribano y testamentarios( o herederos) .Y para que conste como Racional de dicha parroquia, lo certifico y firmo:firma del rector o el vicari”

                Amb esta formula tancada de partida de defunció no cap  posar el lloc on és soterrat. Sols dirà que el soterrar es eclesiàstic  i, en algun cas, si és solemne ( es a dir que ha fet alguna donació per a tal fi en el testament).  Pot ser que siga una formula per amagar el fet de que la gent no accepta ser soterrada al cementeri i continuem amb el costum de donar terra dintre de l’església.

                En 1800 hi ha registrada una defunció  l’1 de maig en la qual el cadàver es soterrat “ en el cementerio de esta Iglesia”, es tracta  de Rosa Orta, pobra de solemnitat, per tant el soterrar és Amore Dei, firmada per  l’assistent del Rector, el vicari Joaquin Orta. Sembla que l’escrivent ho fa sense adonar-se’n perquè es tracta d’una excepció ja que  no hi cap més partida de funció que s’indique el lloc del soterrament. Cap difunt més serà soterrat al cementeri fins a l’agost de 1805. En aquest interval de temps 1796-1805 realment sols es soterra un difunt al cementeri nou o  al no  donar cap informació sobre els llocs del soterrar no tenim cap noticia sobre esdeveniments d’aquest tipus.

                En 1805 el rector D. Josef Gualde és substituït en febrer  per l’ecònom Alexandro Llorens  i es nota un canvi en la redacció de les partides de defunció, per exemple aquest rector posa la causa de la defunció.  En Maig arriba el rector titular de la parròquia: Vicente Irles , i aquest ja comença a posar en algun cas el lloc del soterrar. Fins a final de 1805 és soterren 4 cadàvers al cementeri, un es soterrat a l’església( no diu en quin lloc) i un altre en el sepulcre del Roser  dintre de l’església, altres 17 no dona informació d’on són soterrats.

                Entre 1806 i 1812 (gràfica 1)  s’utilitzen ambdós llocs per a soterrar els cadàvers: el cementeri i l’església  i en esta última,  quasi amb exclusivitat, en el sepulcre de “Nuestra Senyora del Rosario”.De totes les partides de defunció on es registra el lloc on el difunt és soterrat  els que ho fan en el cementeri són minoria, però ja hi ha una constant de soterrars al cementeri.   Hi ha que fer constar que són  moltes les partides de defuncions on no especifica el lloc del soterrar. Un fet que salta a la vista és que tots els soterrars que és fan al cementeri fins a1811 són soterrars per Amore Dei (AD en el gràfic), són les persones  que estan en la part més baixa de la piràmide social del poble,com el rector diu: pobres de solemnitat ,  tan pobres ells i els seus familiars  que no poden pagar el mínim que es necessitava per poder-lo soterrar i es feia gratuïtament, per caritat, és a dir que la parròquia es feia càrrec del soterrar. Durant anys els pocs que es soterren al nou cementeri  són aquells que no poden elegir, la seua situació social i econòmica no es permet altra cosa, depenent de la caritat per al seu descans etern. Els que tenen un mínim de posició social o més bé un pocs recursos encara poden elegir el seu lloc de descans, i aquest encara és en l’espai sagrat que els assegura l’església. La gent continua aferrada al  seu costum, a la tradició arrelada, a la qual la llei li costa canviar.

Any

Total defuncions

Cementeri

Església

1806

39

2 (AD)

6

1807

56

6 (AD)

18

1808

48

7 (AD)

17

1809

37

4 (AD)

16

1810

38

7 (AD)

15

1811

39

5 (4AD)

10

1812

100

11(5AD)

17

1813

76

3

 

1814

36

2

 

1815

43

9 (1AD)

 

1816

47

38 (5AD)

 

1817

39

8 (4AD)

 

1818

44

43 (17AD)

1

1819

36

34 (16AD)

 

1820

52

51 (7AD)

 

                        Gràfica1


                 En arribar a 1812 veiem que aquest és un any excepcional per diversos motius: Es produeixen un total de 100 defuncions en un any, més del doble del que solia ser habitual. Del total 51 són albats, xiquets menors de 7 o  8 anys i 50 amb un soterrar Amore Dei. Açò apunta a algun tipus d’epidèmia, que podria ser de “febre groga ” que és es la que sembla habitual aquest any per diferents llocs d’Espanya. Soterrar 100 cadàvers en el recinte de l’església (ací podrien incloure  l’espai físic que ocupa l’edifici, la cripta i el pati) en el període d’un any no deixaria de presentar els seu problemes, per raons d’espai i de temps. Contínuament estarien cavant fosses al temps que és celebrarien oficis religiosos. Les condicions d’higiene i salubritat serien mínimes, allí no es podria respirar: entre juliol i agost es produeixen 27 defuncions.

Creu de l'antic cementeri


                Lògicament no tots els soterrars es fan a l’església també hi ha al cementeri, 11 en concret  front al 17 de l’església. He  destacar que hi ha dos soterrars que no diuen  que es fan al cementeri sinó al Campo Santo, nom que li se donava a aquest espai i que es  manté en la parla de la gent fins l’actualitat. Aquesta denominació es significativa perquè considera al cementeri com espai sagrat, ja no sols és l’església l’espai sagrat . Estaria ja construïda la ermita en el seu interior? I aquesta seria la que li donava la sacralitat al lloc?  Recordem que l’arquebisbe Company  disposa que s’han de construir capelles  en el mateix cementeri que «sean capaces, y decentes para la celebración del Santo Sacrificio de la Misa».

                Però hi ha un altre fet en 1812 que ressalta sobre tot per la seua excepcionalitat: el 4 d’agost es soterrada al cementeri una persona d’una posició notable:Josefa Domènech, de Penàguila casada amb Joaquin Ignacio Mira , natural i veí de Benilloba,que en el seu testament  “dejó para el bien de su alma quatrocientas libras... i dispuso fuese un entierro general con asistencia de cura,  vicario i demás sacerdotes del pueblo,con ábito de las mojas de la villa de Cocentaina...”  No era habitual deixar tants diners a l’església, més bé és una quantitat exagerada ja que el que solia deixar-se com a màxim eren quaranta lliures. El marit és Mira de cognom, els Mira de Benilloba era una família potentada, fins i tot tenien el seu lloc particular per a ser soterrats a l’església en la capella de La Immaculada Concepció. No és fàcil explicar el perquè esta dona va ser soterrada al cementeri quan més i mig abans (el 24 de Juny del 1812) una tal Teresa Abad va ser soterrada en la “sepultura del Patronato de los Mira”.

                En 1813 també es registren un nombre elevat de defuncions: 76 de les quals 41 són albats i en 48 es fa un soterrar Amore Dei. Del total, sols en tres partides de defunció és enregistrat el lloc on es soterrat: el cementeri.

                En 1814 baixa el nombre de defuncions: 36 en total i sols en dos partides de defunció es registra el lloc on és soterrat  i es fa en el cementeri.

                En 1915 d’un total de 43  defuncions  sols en 9 apareix documentat on és soterrat el cadàver, tots són en el cementeri, cap en l’església, i d’aquests 9 sols hi ha  dos que es fa per Amore Dei  i 5 que han testat. Caga vegada és més habitual soterrar al cementeri, deixa de ser una cosa exclusiva del estrat social més baix i la gent va acceptant els canvis.

                En 1916  de 47 defuncions  en 38 partides que es registra el lloc de defunció el soterrar és en el cementeri, no registren cap soterrat en l’església. En els anys següents fins a 1920 els soterrars  segueixen la mateixa línea de ser en el cementeri, sols un,en 1918, i a més Amore Dei és soterrat  en el vas comú de l’església, sembla una excepció un tant estranya. En 1920 tots els difunts són soterrats al cementeri  i enregistrat en les corresponents partides de defunció.

                 En total han passat 25 anys des de que és va estrenar el cementeri fins que es va convertir en el lloc habituals de soterrament de  tots els cadàvers. Ha passat una generació per a que la gent haja canviat la seua forma de pensar i  popularitzat la nova forma de soterrar. I en eixe temps han regnat dos monarques: Carlos IV i Fernando VII,  s’ha superat la invasió Napoleònica amb la corresponent guerra, hem passat per una crisis demogràfica ( epidèmia de febre groga de 1812 i 1813)  s’ha redactat i aprovat la primera constitució, s’ha passat d’una monarquia absoluta a una lliberal i altra vegada a la absoluta. Va ser un temps de canvi i de reformes, d’abandonament de vells costums per altres que poc a poc van imposant-se.

                En les disposicions del l’arquebisbe company de 1806 sobre la construcció de nous cementeris i al seua localització  també diu  «y para quitar el horror que pudiera ocasionar la reunión de tantos cadáveres, se procurará plantar árboles propios de aquel sitio, que sirvan de adorno con su frondosidad». I en aquest aspecte la parròquia de Benilloba també li va fer cas. A més de construir el cementeri allunyat del poble(el carrer major arribaria un poc més del carrer S. Joaquim i del carrer Sta.Ana i de la Tapia cap amunt no existiria res) en una zona més elevada que permeta la circulació de l’aire  també van projectar el calvari i plantarien els primers xiprers. En totes les partides de defunció dels anys estudiats sols hi ha una referència al calvari, però que és suficient per afirmar que ja en 1812 existia el calvari:  “En Benilloba dia veinte de octubre de mil ochocientos y doce se dio sepultura eclesiastica pasadas las veinticuatro horas en el sementerio del calvario el cadaver de Joaquin Mullor...”

                Amb aquest estudi hem pogut fixar dos dates sobre el naixement de dos elements dels nostre patrimoni¨

-         El cementeri vell en 1795. Per tant va estar en actiu 171 anys.

-         El calvari, del que  encara gaudim  d’ell i que és d’una supèrbia bellesa, i que ja existia en 1812.

 



Restes de l'antic cementeri.

Bibliografia i documentació:

 -Quinque Libri.QL -7 -1787-1802. QL-8-1803-1816.Ql-p-1817-1824. Arxiu Parroquial de Benilloba

-Carlos III y el difícil destierro de los muertos a extramuros.Article periodístic. https://www.abc.es/cultura/20141101/abci-carlos-dificil-destierro-muertos-201410311328.html

-Real Cédula de Carlos III de 3 de Abril de 1787. https://cecosam.cordoba.es/en/el-             cementerio/curiosidades/curiosidades

            - Santonja, José Luis. La construcción de cementerios extramuros: un aspecto de la lucha                             contra la mortalidad en el antiguo régimen. Revista de historia moderna nº 17  (1998-99) (pp.                 33-44). https://core.ac.uk/download/pdf/16358452.pdf

- Brel Cachón,Maria Pilar.La construción de cementerios y la salud pública a lo largo del Siglo XIX. Studia Zamorensia. Segunda Etapa Volumen V, 1999, 155-195. file:///C:/Users/Enrique/Downloads/Dialnet-LaConstruccionDeCementeriosYLaSaludPublicaALoLargo-296898.pdf

- Collado Ruiz, Mª José.La salida de los enterramientos de las iglesias hacia los cementerios extramuros en la capital granadina. Un largo y difícil proceso. Tiempo y sociedad. Núm. 12, 2013, pp. 138-163 ISSN: 1989-6883. file:///C:/Users/Enrique/Downloads/Dialnet-LaSalidaDeLosEnterramientosDeLasIglesiasHaciaLosCe-4368820%20(2).pdf