CORTINES DE BALADRE

 

 Actualment ja no es veuen per el poble estes cortines de baladre però fa unes dècades si que n’hi havia moltes en les portes i finestres de les cases per evitar que passaren les mosques. Estes cortines es feien aprofitant un recurs natural i pròxim: el baladre, que era fàcil de trobar per les vores del riu. El sistema era molt fàcil i qualsevol podia fer-se una cortina de estes característiques. Les branques del baladre després d’haver-les desfullat es tallaven a trossets de 8 o 10 cm. de llargària. Després amb una agulla i amb fil ( prou resistent com era el fil de palomar) es passava per la medul·la del baladre, un canut  darrere d’altre fins a completar la filera. Les fileres anaven enganxades a una barra de fusta transversal que tenia la llargària de la porta o finestra que hi havia que cobrir. S’havia de tenir la precaució de rentar-se les mans després de manipular el baladre per el seu efecte tòxic o bé bullir els trossos de baladre per a que perdera el seu efecte tòxic.  Una forma  artesanal i sostenible de fer cortines

SANTÍSSIM CRIST DE LA FE

 

     Esta estampa es un record de la festa que es va fer  el 30 de març de 1947 (diumenge de Rams) per a beneir la nova imatge del Santíssim Crist de la Fe  que anava a col·locar-se   en el nínxol que hi ha damunt l’altar en el lateral esquerre de l’església.  La imatge va ser sufragada per el matrimoni format per Eduardo Garcia Ivorra i Matilde Reig Cardona.  Com a conseqüència de l’incendi i destrucció del 23 de juliol de 1936, als cinc dies d’iniciar-se la guerra civil, van desaparèixer imatges, ornaments, objectes sagrats i arxius. Posteriorment  l’edifici va ser utilitzat per a altres fins. Acabat el conflicte escomençarà una reconstrucció i reposició progressiva d’imatges.

 

LA CLASSE DE D. ANTONIO

     D.Antonio  (no recorde el seu cognom ) va ser un mestre que hi va haver a Benilloba entre els anys  1968 i 1972 aproximadament. Sols recordé que  va ser mestre meu durant un curs, que tenia fama de ser bon mestre ( dels de la “letra con sangre entra”).També recorde que és el únic que a mi m’ha pegat, encara tinc la imatge de les meus llàgrimes regallant per la pissarra de la galtada per no saber fer bé una divisió que em va posar. Com ens portava a tots mes rectes que un fus i a base de garrot tots anaven aprenent, doncs deien que ensenyava molt. Si volíem aprendre més ens quedàvem una horeta més de vesprada pagant la permanència i estudiant en un llibre diferent. Ací tots ja no arribàvem, clar està, perquè tots els pares no s’ho podien permetre o perquè tenien un concepte diferent de l’ensenyança. El tal D. Antonio era de Castells de Castells i vivia a Benilloba amb la seua família en una caseta de les 3 que anomenen casetes dels mestres situades front a la casa del metge. En la foto està amb tots el seus alumnes d’una de les seues promocions davant les dos aules que també van fer per eixos anys en el pati de les antigues escoles. 24 alumnes de diferents edats, entre el major i el mes xicotet hi havia una diferencia de 6 anys. O siga, agrupats en una classe el que hui serien els sis cursos de primària. Tots abillats amb la sahariana de color beix que per aquells anys ens van fer per assistir a classe. De tots alguns malauradament ja han faltat. Un se’n va anar a viure a Alcoi i ja no he sabut res d’ell. De’ls altres, alguns van seguir estudiant i van acabar una carrera, altres van optar per la formació professional (el poder estudiar començava a ser una opció per a la gent treballadora) i la gran majoria als 14 anys es posarien a treballar. Tota una generació de joves que van jugar, córrer, i créixer pels carrers i camps de Benilloba.