divendres, 24 de març del 2023

LA CASA DELS IAIOS

Casimir és un amic polifacètic i gran amant de les nostres tadicions que descriu la casa dels seus iaios. Com m'ha semblat una descripció molt encertada del que serien les cases dels nostres pobles de fa uns 60 o 70 anys cap arrere la puge al meu blog per a qui tinga el gust de llegir-ho.


LA CASA DELS IAIOS DE CASIMIR

La meua àvia Elena i el meu avi Casimir vivien en una casa amb tres plantes.

En la primera només entrar, a la dreta, estava l'habitació de les persones majors.

El terra de la casa era de terra. Vullc dir que no tenia, mosaic, rajols, tavons...El terra era de terra.

De seguida venia el menjador amb el fumeral i la cuina.

En la cuineta n' hi havia un banquet per a posar els dos llibrells per a escurar amb l' aigua que portaven de la font.

En un altre banquet es tallaven verdures i carn a l' hora de preparar els menjars

No!

No!

No tenien poal d' escombreries!

Les botelles de llet eren retornables.

L' arròs, el sucre.. es compraven a la botigueta. El tio Vicent " El botiguero" tenia sacs, pesava i posava el sucre o l' arròs en caputxos de paper. La iaia reutilitzava eixe paper.

El menjar que sobrava tenia acceptació al corral, els gats els ossos, les gallines les molletes, els conills, les peladures, les oronelles, els mosquits, granets d' arròs....res no sobrava.

El plàstic?

Això qué és el plàstic?

Coneguem i usem l'espart, la boga, el vímet, els joncs, els ullols, la sarga..

El plàstic no....... és alguna beguda? .

L' excusat era on feiem les necessitats majors.

Era un bassalet amb una fusta al damunt.

Eixa fusta tenia un forat de la mida d'un cul gran.

Posàvem el cul , ..........- em i amb un espigò ens el torcàvem.

I eixe bassalet anava omplint- se fins que el meu iaio li deia a mon pare :

- Casimiret, està ple! Demà matí a les quatre!

- Sí, pare!

I a les quatre i deu Casimiret feia clots al bancal d'oliveres de la família, a tocar.

I el meu avi amb un carabassot omplia el cànter boca ampla, se'l posava al llom i l' abocava al clot que havia fet Casimiret.

A les huit havien acabat i els dos anaven satisfets al llavador s' arromangaven de cames i braços, s' ensabonaven amb una de les pastilles de sabó que feia iaia Elena i...

En arribar iaia Elena tenia damunt taula quatre trossos de llomello d'orsa, una ensalà d'alficòs, tomaca i ceba i una bona qüerna de pa que ahir va pastar.

Com en totes les cases de Terrateig els meus iaios tenien al menjador un armari empotrat en la paret anomenat " alacena" per a posar, coberts, plats, gots. Elena li posava unes puntilletes i quedava una alacena molt bonica.

Elena guisava amb foc. Posava la cassola damunt d' un trespeus, encenia el foc i l' atiava.

A l' hivern feien mitja vida a vora la xemeneia. Per a reviscolar el foc els iaios tenien un potet amb sofre i una cullereta de fusta , una trompa de canya foradà i un ventall d' espart.

Recorde el canterer amb les botiges i el cànter.

Per a enllumenar només n' hi havia una perilla al sostre forrada amb paper de seda de colors. Elena quan venien Festes d' Abril canviava els papers. Eixos dies amb calç pintava i desinfectava la casa.

Menjador adins, separat per una porta, estava el corral. Allò era l' harca de Noé! .

Conills, pollastres, gallines, conills d'índies, la cabra que bona llet donava....i al fons el matxet de llaurar i la porquera per a criar un bon porc per a tenir carn i embotit per a gran part de l' any.

Ara anem a pujar l' escala, però abans mirem el rebostet que tan bé van idear els obrers de l' época.

Com que baix de l' escala queda un gran buit van fer escudellers i posar una porteta. A allò li van dir rebost.

Al rebost es guarden cassoles, salmores, verdures, la gerra d'oli...

Quasi ningú sap que eixe lloc es diu rebost i la gent més moderna li diu despensa.

Eixes persones no mengen mai pernil ni cuixot, sempre mengen jamón.

Bé, pugem dalt. Dalt pujaven els que millor cames tenien que eren les meues ties i mon pare.

Els matalassos eren de llana i les mantes també.En casa dels meus iaios mai van tenir estufes elèctriques ni de gas.No podien comprar els aparells ni pagar l' electricitat.

L' habitació més calenta era la de ma tia Elena i ma tia Isabel. La xemeneia passava entremig de les dos capçaleres.

Tenien una tercera habitació per si venia algú de la família. Ma iaia allí tenia una Singer i feia pantalonets, faldetes i de tot amb la tela que li comprava al robero Isidro que venia cada mes amb la DKW a vendre des de Rótova.

Anaven vestidets amb la robeta que feia ma iaia Elena.

Anaven a la moda Elena! La roba durava fins que es trencava. I quan es trencava algunes voltes s'apedaçava.

Pugem dalt?

El daltdemésamunt!

El feien servir molt!

Penjaven els pernils i els embotits de la porquejada, tomaques, nyoretes..

Deixaven la collita de fruits secs, blat, civada..

Criaven cucs de seda sobre canyissos i fulles de morera per a vendre els capolls i traure uns dinerets.

La palla i les garrofes i l'herba alfaç també la guardaven daltdemésamunt i per un forat que anava des de la pallissa al pessebre del matxo, el iaio , enviava un manoll de palla i un grapat de garrofes cap avall.

El matxet donava les gràcies renillant!

dissabte, 18 de març del 2023

CORTINES DE BALADRE

 


 Actualment ja no es veuen per el poble estes cortines de baladre però fa unes dècades si que n’hi havia moltes en les portes i finestres de les cases per evitar que passaren les mosques. Estes cortines es feien aprofitant un recurs natural i pròxim: el baladre, que era fàcil de trobar per les vores del riu. El sistema era molt fàcil i qualsevol podia fer-se una cortina de estes característiques. Les branques del baladre després d’haver-les desfullat es tallaven a trossets de 8 o 10 cm. de llargària. Després amb una agulla i amb fil ( prou resistent com era el fil de palomar) es passava per la medul·la del baladre, un canut  darrere d’altre fins a completar la filera. Les fileres anaven enganxades a una barra de fusta transversal que tenia la llargària de la porta o finestra que hi havia que cobrir. S’havia de tenir la precaució de rentar-se les mans després de manipular el baladre per el seu efecte tòxic o bé bullir els trossos de baladre per a que perdera el seu efecte tòxic.  Una forma  artesanal i sostenible de fer cortines


dissabte, 11 de març del 2023

SANTÍSSIM CRIST DE LA FE



 

     Esta estampa es un record de la festa que es va fer  el 30 de març de 1947 (diumenge de Rams) per a beneir la nova imatge del Santíssim Crist de la Fe  que anava a col·locar-se   en el nínxol que hi ha damunt l’altar en el lateral esquerre de l’església.  La imatge va ser sufragada per el matrimoni format per Eduardo Garcia Ivorra i Matilde Reig Cardona.  Com a conseqüència de l’incendi i destrucció del 23 de juliol de 1936, als cinc dies d’iniciar-se la guerra civil, van desaparèixer imatges, ornaments, objectes sagrats i arxius. Posteriorment  l’edifici va ser utilitzat per a altres fins. Acabat el conflicte escomençarà una reconstrucció i reposició progressiva d’imatges.


 

dissabte, 4 de març del 2023

LA CLASSE DE D. ANTONIO


     D.Antonio  (no recorde el seu cognom ) va ser un mestre que hi va haver a Benilloba entre els anys  1968 i 1972 aproximadament. Sols recordé que  va ser mestre meu durant un curs, que tenia fama de ser bon mestre ( dels de la “letra con sangre entra”).També recorde que és el únic que a mi m’ha pegat, encara tinc la imatge de les meus llàgrimes regallant per la pissarra de la galtada per no saber fer bé una divisió que em va posar. Com ens portava a tots mes rectes que un fus i a base de garrot tots anaven aprenent, doncs deien que ensenyava molt. Si volíem aprendre més ens quedàvem una horeta més de vesprada pagant la permanència i estudiant en un llibre diferent. Ací tots ja no arribàvem, clar està, perquè tots els pares no s’ho podien permetre o perquè tenien un concepte diferent de l’ensenyança. El tal D. Antonio era de Castells de Castells i vivia a Benilloba amb la seua família en una caseta de les 3 que anomenen casetes dels mestres situades front a la casa del metge. En la foto està amb tots el seus alumnes d’una de les seues promocions davant les dos aules que també van fer per eixos anys en el pati de les antigues escoles. 24 alumnes de diferents edats, entre el major i el mes xicotet hi havia una diferencia de 6 anys. O siga, agrupats en una classe el que hui serien els sis cursos de primària. Tots abillats amb la sahariana de color beix que per aquells anys ens van fer per assistir a classe. De tots alguns malauradament ja han faltat. Un se’n va anar a viure a Alcoi i ja no he sabut res d’ell. De’ls altres, alguns van seguir estudiant i van acabar una carrera, altres van optar per la formació professional (el poder estudiar començava a ser una opció per a la gent treballadora) i la gran majoria als 14 anys es posarien a treballar. Tota una generació de joves que van jugar, córrer, i créixer pels carrers i camps de Benilloba.