CONEIXEM?

Esta setmana toca recordar una expresió que tots coneixem i que tan bonica com és deuríem continuar utilitzant...     Anar d'arrapa i fuig

Solució:

L’expressió  d’arrapa i fuig o també de rapafuig com solem dir nosaltres significa de pressa, sense parar-se en les coses, passar de pressa per diferents lloc o accions. Per exemple: Quan vas amb poc temps a un lloc on hi ha moltes coses que vorer passes de rapafuig per tot.Quan entres a un lloc amb moltes persones conegudes les saludes a totes de rapafuig, sense detenir-se.

                Segons els llibres l’etimologia seria la següent: d’arrapar, llevar,emportar-se, arrabassar. I fugir, que el seu significat està clar. Jo pense, no se si encertadament, que esta expressió bé podria vindre d’una personificació d’una acció dels gats. Els gats utilitzant la seu rapidesa i habilitat el que fan en una situació defensiva es arrapar ( amb les seues ungles) i fugir. I està acció ràpida és la que nosaltres fem servir per anomenar el nostre pas superficial per les coses. Esta expressió ha segut molt habitual en el nostre poble així com en el pobles del voltants i fins i tot València.

TERRETA PER ESCURAR

         Fins no fa massa anys, però que ara ja és una costum oblidada i per això aprofite este espai per a recordar-la  als que l’han coneguda i donar-la a conèixer als que ja no han sentit parlar d’ella, s’utilitzava la terra per escurar. Aleshores no hi havia tanta varietat de  detergents  ni amb la capacitat desengreixant que tenen ara  i l’enginy i la necessitat els havia ensenyat a utilitzar els recursos més a l’abast. I així fou com amb un poc de sabó amb aigua, un fregall que solia ser de fils de pita i un pessic de terreta s’aconseguia escurar  la vaixella: plats, gots, perols i fins i tot les paelles més olioses o les gerres al final de la temporada  abans d’omplir-les d’oli novell. La terreta era un desgreixant natural que per la seua textura absorbia el greix al temps que rascava la brutícia mes apegada. Però no servia qualsevol terreta  sinó sols aquella amb unes peculiars característiques, una barreja de tap i argila  amb una textura de grans molts fins. Eixa terreta en Benilloba  l’aconseguien en les Forques, a l’inici del camí de la teuleria, on mes o menys hui està l’ecoparc. Allí en el camí i sota el marge hi havia, fins fa pocs anys, un parell de covetes de poca profunditat que les havien fet les persones al rascar per extraure esta terra. També era molc utilitzada la terreta de Millena, on allí si que hi havien autèntiques coves fetes amb l’extracció de la terra per a  esta finalitat.O tempora,o mores.

DANSES 2016

          Un any més hem celebrat les danses: Els majorals s’han esforçat per a que tot estiga a punt i isca com cal. I realment s’ha aconseguit, les danses enguany han estat molt animades i s’ha vist a la gent amb ganes de ballar. La nit de dissabte va ser espectacular, amb un Cap de Dansa que quasi pegava la volta a la plaça, diversos grups que celebraven el seu aniversari de majorals i amb alguns moments en que tota la plaça estava totalment ocupada per la gent ballant. També hi ha que dir que el Diumenge el Cap de dansa era molt curt. Este tema caldria prestar-li un poc més d’atenció. També hi ha hagut novetats com es la celebració del trenta aniversari  de Paco Bessó com a dolçainer de Benilloba, no se si és de récord però si  per a celebrar que un dolçainer arribe a connectar tan bé amb la gent i la festa, a conèixer la nostra forma particular de la dansa  i que continue aportant-nos la seua música. No tots els dalçainers que han passat per ací han arribat a connectar, ni a interpretar la nostra música ni a passar tantes hores tocant  com per a repetir moltes vegades. Enhorabona Paco. També va haver una altra novetat:l’enramà del cadafals, la tarima com nosaltres diem. Antigament  la tarima es plantava amb bigues i taulons de fusta i després s’enramava amb motius vegetals. Al voltant de l’any 70 del segle passat Pep Gabiel ( un gran enamorat de les danses i fuster de professió) va fer esta tarima  més elegant, pintada de colors i desmuntable. Aleshores es va abandonar la costum de enramar-la. Amb l’assessorament de José Reig, amb el permís dels majorals  i l’ajuda de Rigo vaig decidir enramar enguany la tarima com es feia antigament: Amb TAMARIT.  Este és un arbust (Tamarix Gallica) que es reprodueix en terrenys arenosos o de margues, de rames flexibles i  fulles molt xicotetes. Ací el podem trobar en el riu de Gorga. I cap allí vaig anar a fer un costal per enramar la tarima. Encara que va que dar molt ornada, al ser un any especialment sec, les rames i fulles es var assecar ràpidament, anaven desprenent-se, resultant on poc incomodes per als dolçainers, als que tampoc els va agradar molt la decoració. Es tractava de recuperar una tradició i si enguany no ha eixit tot lo bé que s’esperava s’intentarà millorar.