|
Façana.Foto Ramón Pérez Carbonell |
L’objectiu d’aquest treball es
situar cronològicament l’origen del que denominàvem
cementeri vell. Aquest cementeri, situat
a la part baixa del calvari, va estar en actiu, es a dir, allotjant els cadàvers
dels difunts benillobers fins l’any 1966. En agost d’aquest any,1966, van
soterrar el primer difunt en el cementeri que havien fet nou al capdamunt del
tossal que anomenem del calvari. Sembla que el cementeri, que a partir d’aquest
moment li direm vell havia restat xicotet,no hi havia lloc per a nous soterrament ni tampoc hi havia espai per la seua ampliació, ja que estava
envoltat per el calvari amb les seues estacions i xiprers. Des del moment de la
seua clausura, aquest cementeri vell, no
estarà operatiu i com sembla destinat a la seua desaparició s’oferta la possibilitat de que totes aquelles
persones que tinguen ací un familiar soterrat puguen traslladar les seues restes al nou cementeri. Açò anirà
fent-se durant un temps. El pas del temps i l’extracció de restes de difunts
dels nínxols ocasionen tot un deterior de la instal·lació i finalment s’ordena per part de l’ajuntament
la seua total demolició que és durà a terme en novembre de1979, i construcció
d’un jardí-parc en el seu lloc. De tot açò ja han passat quaranta anys i cada vegada
són menys els que recorden que en el parc del calvari encara resten soterrats
el seus avantpassat i part de la història del nostre poble.
|
Vestíbul. Fotos Ramón Pérez Carbonell |
Aquest cementeri tenia una forma més o menys
quadrada al que s’accedia per una escala d’esglaons de pedra flanquejada per
dos barandats també de pedra i que donava a la porta d’entrada que consistia en
una reixa de doble fulla. La portada estava orientada cap al sud. Al travessar
la reixa arribaves a l’atri o vestíbul. Als dos costats de l’atri hi havia dues portes que
donaven a dos cambres que servirien de vetlla, i crec recordar que en una
d’elles hi havia una llar. Front a la
reixa d’entrada estava el va (ja que no hi havia portes) que donava a un espai quadrat, descobert, on es soterrava en foses excavades a
terra i al centre un pilar de pedra coronat per una creu de
ferro. Al fons, al nord, hi havia una capella o ermita tancada també, amb reixes de ferro i flanquejada
als dos costats per ambdós cossos de nínxols i al costat sendes escales per les
que s’accedia a un tram superior. Aquest recinte quadrat estava envoltat a la part sud i als dos costat de l’accés, a
la part est i oest per un mur de tapial que tancava el recinte. El mur situat a
l’oest estava cobert per un panell de nínxols, col·locats en cinc altures. Els
murs del costat Sud i Est albergaven de
forma desordenada làpides de difunts soterrats a terra . Al pujar les escales
del fons accedíem a un cos mes elevat, en la part posterior de la capella, també
cercat per un mur però en aquest cas fet ja de maçoneria i folrat pels nínxols.
Aquest tram sembla una ampliació feta en època posterior pel seu tipus de
construcció. El cos que forma l’entrada al cementeri està més avançat que el mur i sembla que va
ser afegit en una fase posterior. La Façana era quadrada coronada per un
cassetó i dalt una creu de pedra. Damunt de la porta hi havia un retaule
ceràmic.
|
Panell de nínxols.Ala Oest.Foto Ramón Pérez Carbonell |
|
Capella.Foto Ramón Pérez Carbonell |
Però si bé tenim molt clar quin i quan va ser
el final d’aquest cementeri sabem molt poc del seu principi. I aquest serà l
‘objectiu d’aquest estudi. Quina es la data de l’ inici del seu funcionament?
Perquè es va començar a fer el soterraments en el cementeri abandonant per a
tal fi l’església com fins eixe moment s’havia fet? Qui va ser el primer
soterrat? Fins aquest moment no he trobat una documentació que soluciones aquestes
incògnites i el que fet és indagar en els llibres de difunts de l’arxiu de la parròquia de Benilloba. En
aquest llibre no he trobat una informació directa sobre estes qüestions
plantejades però a traves de la lectura i anàlisis de les partides de
defuncions inscrites entre 1790 i 1820 si que he trobat indicis i informacions
que ens porta a intuir quin va ser el procés de canvi en la forma de soterrar
els cadàvers, tot depenent un poc de la forma que cada rector o vicari tenia de
registrar les diferents defuncions. Però a més donen informació de com eren els
diferent soterrars, de quina forma eren amortallats, les diferències degudes al
nivell social.
|
Añadir título
|
|
Làpides de l'antic cementeri
|
El costum de soterrar els morts
dintre de l’església sembla que ve des de l’Edat Mitjana. El tenir les restes
dintre d’un lloc sagrat era de gran rellevància per al creients i soterrar-los dintre
de la l’església, prop de l’altar o d’un sant, suposava el situar-los més prop
del cel i de Déu. L’escala social és repetia alhora del soterrar: el clergat o
persones més influents se`ls col·locava prop del presbiteri, conforme minvava
la seua importància també s’allunyava dels
llocs preferents fins l’esglaó més baix
que eren soterrats en la fossa comú. Les tombes i fosses en l’interior de l’església
també tenien un funció pedagògica: l’educació moral dels fidels, una reflexió
sobre el seu final mortal que reconduira les seues accions cap a la recerca de
la salvació eterna. En Benilloba els soterraments en l’església començarien en el segle XVI amb la
transformació de la mesquita en església, però en estos moments d’escassa
població cristiana serien puntuals, serà en el S. XVII amb els repobladors que
arriben després de l’expulsió dels moriscos quan el soterraments en l’església
serien ja més habituals. L’anterior població musulmana soterrava seguint els
seus ritus i tenien el seu espai per aquest fi. Quan arriben els primers
repobladors cristians duen amb ells les seues formes de vida i les seues
costums i entre ells estava la de soterrar els seus morts dintre de l’església
i així es farà al llarg de dos segles: el XVII i el XVIII.
Però en arribar al s.XVIII per
un costat es produeix un augment de la població molt important al llarg de tot
el segle, i si augmentava la població també augmentaven les defuncions i per
tant les esglésies i espais sagrats cada vegada estaven més saturats per la quantitat de difunts que havien d’albergar,
aquesta situació s’agreujava més en els
moments d’ epidèmies. I per un altre costat, a mesura que arriben les corrents
de la il·lustració al nostre país augmentarà
la preocupació per millorar la higiene i la salubritat dels pobles i ciutats.
La construcció de cementeris fora dels pobles serà una de les primeres mesures
sanitàries que és planteja ja que altres com l’abastiment d’aigua, el
clavegueram,etc .no és faran fins al s.XIX. En aquesta època comença la lluita
per evitar les epidèmies que regularment fustigaven la població amb mesures com són el control
portuari, plans de millora de la higiene
dels carrers, etc. I el soterrar als difunt s dintre de les esglésies era un
problema de salut pública. Com a conseqüència de l’epidèmia en 1781 en la Villa de Pasages, província de
Guipúscoa, i causat per el pudor intolerable que s’olia en l’església
parroquial de la gran quantitat de cadàvers soterrats en ella,el 3 d’
agost de 1784 una real ordre dictada
en aquest sentit per Carlos
III disposava que a partir del moment
els cadàvers no serien inhumats
en les esglésies. Tres anys després,en 1787, esta mesura va ser ratificada
per una Real Cèdula que restringia el
dret d’inhumació de cadàvers en el temples a prelats i persones de l’estament
religiós que estipulava el Ritual Romà i
la Novíssima Recopilació. La Real Cèdula disposava”
la construcció cementeris fora de
les poblacions...en llocs ventilats i immediats a les parròquies i distants de
les cases de veïns”. La construcció del nou edifici havia de ser de comú
acord del rector i el corregidor del poble respectiu. Amb aquesta ordre tindrem el naixement dels
futurs cementeris. Si el discurs que va propiciar l’entrada dels difunts a les esglésies era aquell que preval el
benefici de les ànimes dels fidels ara era la salut dels vius la que forçava un
canvi en la pràctica funerària dirigint
els soterraments cap a les zones d’extramurs. Però la construcció de
nous cementeris es va demorar i a principis del s. XIX pràcticament
encara no s’havia construït
cementeris, i en 1857 en Espanya encara hi ha 2655 pobles sense cemeteri.
En Benilloba la primera referència d’un
soterrar en el cementeri és de 1795 (concretament són dos els difunts soterrats
al nou cementeri).
Les causes del retràs sembla que són diverses:
des de problemes econòmics fins les reticències dels feligresos a ser soterrats
fora del espai sagrat, i a part de les
creences per el costum tan arrelat des de feia segles. Carlos IV, amb una
circular de1804, recorda la necessitat
de dur a terme les disposicions de son pare en la Real Cèdula de 1787, la
idoneïtat de construir cementeris fora de les poblacions i seguir les
recomanacions de situar-los en llocs alts, ben airejats, lluny dels veïns i
sense filtracions d’aigua. Carlos IV, des de la seua devoció religiosa, adverteix que els temples per ser La Casa de
Déu han de ser purs perquè són llocs de
respecte i veneració i no un depòsit de
podridura i corrupció i al·lega que
molts fidels deixen d’assistir als actes de les seues parròquies per anar als
temples on eren menys freqüents els soterrars. Aquest mateix any de 1804 foren
nombrats comissionats per atendre la construcció de cementeris per tot el país.
Per a Valencia fou nomenat Manuel de Pozo que es va posar a les ordres del
arquebisbe de València Joaquin Company i Soler (fou arquebisbe entre 1800 i
1813), nascut a Penàguila el 1732. Aquest prelat va emetre una pastoral en 1806
dirigida als feligresos en la que seguia la línea del monarca: «se hace insufrible el mal olor que despiden los cadáveres, lo
que retrae á muchas gentes de la concurrencia a sus Parroquias, y les precisa
irse á otros templos, en los que no son tan frecuentes los entierros». I és que, en efecte, el temple, «es un lugar
destinado para ofrecer á nuestro Dios y Señor los Sacrificios santos y puros:
en donde nos congregamos para unir nuestros votos, é implorar la protección del
Cielo», i per això «debe estar limpio, aseado, y muy distante de toda
corrupción».
L’ arquebisbe
Company
reconeix que « la mayor parte de los Pueblos de nuestro Arzobispado
tienen ya construidos sus cementerios, y solo la escasez de caudales en algunos
ha podido retardar un tanto su construcción». I disposa que s’han de construir
capelles en el mateix cementeri que «sean
capaces, y decentes para la celebración del Santo Sacrificio de la Misa» i que la ubicació de les tombes del clergat
ha d’estar junt a estes capelles i que se li permeta a la gent mes noble la construcció de
panteons per a diferenciar-los de la resta de la plebe. A més «la pompa
funeral establecida por las Sinodales, en nada se altera, porque los cuerpos
serán conducidos á sus Parroquias como hasta ahora, se celebrarán todos los
oficios de Sepultura, y solo se suspenderá el acto de entierro depositando el
cadáver en una Capilla destinada á este efecto hasta entrada la noche (...) El
repique de campanas, la vista de los cadáveres, y los demás aparatos fúnebres,
despertarán como hasta ahora la memoria de la muerte para rogar por los
difuntos». «Y para quitar el horror que pudiera ocasionar la reunión de tantos
cadáveres, se procurará plantar árboles propios de aquel sitio, que sirvan de
adorno con su frondosidad».
Ara anem a veure que passa per
Benilloba al voltant d’aquest tema. A falta, en aquests moments, d’una
documentació que tracte sobre la construcció d’un cementeri en el poble vaig
a basar-me en la informació que donen el
rector o el vicari al redactar les partides de defunció. Esta informació és prou subjectiva i varia d’un clergues a altres i també segons els
difunts: dels albats, per exemple, és dona poca informació i no diuen mai on
són soterrats. Es consideren albats els
xiquets quant encara no tenen ús de raó,
es a dir fins als 7 o 8 anys. A partir d’esta edat ja és considerat com a
“mozo” . Si el difunt és pobre de solemnitat (s’especifica així) es soterrat per Amore Dei,
es a dir, com no paga, pràcticament ,no té dret a res més que a un soterrar
simple, i de vegades especifica el lloc: una fossa comú, però altres moltes no
consta. En canvi quan algú deixa diners en el seu testament per a “bien de su alma”, en la partida de
defunció donen més detalls de com és el
seu soterrar i el lloc on és soterrat. En 1797 el Vicari del Arquebisbe de
Valencia D.Martín Leonardo de la Barga dona unes instruccions per a redactar
les partides de defuncions on deixa clar
el que sa de posar, entre altres coses s’ha de dir que se li dona “sepultura eclesiàstica”
sense especificar més, si és un soterrar
“Amore dei” o un “entierro solemne” i en aquest cas especifica tota la
disposició testamentaria.
Tornant
al tema que ens interessa que és l’inici dels soterrars en el cementeri hem de dir que el primer difunt soterrat en
el cementeri de Benilloba és Francisco J.Doménech, albat, el dia 24 de febrer
de 1795 , la seua partida de defunció diu “enterrado en el sementerio Amore
Dei”. Ací tenim a un xiquet que es soterrat en el cementeri per amor a Déu, o
siga que es soterrat per la caritat de la parròquia perquè els pares no la
poden pagar. Exactament un mes després, el 24 de març, Esperanza Miralles (amb
la qualificació de”cuerpo”, açò significa que és una persona adulta) és
soterrada “ en el sementerio, haviendo sido su entierro Amore Dei”. Un altra
difunta, en aquest cas adulta, que es soterrada per Amor a Déu. Aleshores tenim
els noms dels dos difunts que primer van ser soterrats al cementeri. D’ací ja
podem traure tres conclusions:
1ª Que en 1795 ja existeix el cementeri en
Benilloba. No sabem les seues dimensions però si que hi ha un recinte tancat on
es poden excavar les tombes. Es té cura de que el lloc estiga cercat per
impedir l’accés d’animals que pogueren desenterrar els cadàvers.
2ª Que la parròquia de Benilloba no tarda
en seguir les ordre de la Real Cèdula de 1787:han passat sols sis anys i mig des de que es va promulgar
l’ordre. En 1857 encara hi ha a Espanya 2655 pobles que encara
no tenen cementeri.
3ª Que aquests dos primers soterrats al
cementeri són persones d’una baixa condició social.
Després
d’aquests difunts soterrats en el cementeri i fins a finals d’any, encara seran soterrats en la” sepultura común
de la iglesia” 18 difunts, per tant
podem pensar que encara hi ha lloc per soterrar en l’església i que hi ha una
certa reticència o rebuig cap al cementeri. El mateix any el 23 d’agost és
soterrat en el cementeri Bautista Blanes, el 30 de setembre Joaquin P. Soler i el 19 d’octubre Maria
Colomina. Tots tres albats i per Amore Dei. Així resta el cementeri amb aquests
cinc cadàvers. Ja no s‘enterrarà a ningú més al cementeri fins a l’1 de maig de 1800.Passen 5 anys per a que
torne a utilitzar-se el cementeri o al menys en cap partida de defunció consta
aquest fet. Entre aquestes dos dates, en
1797, el vicari del arquebisbe D. Marín
Leonardo de la Baga estipula unes
disposicions de com s’han de fer les partides de difunts. Que serà de la
següent forma:
“En
(nº) de dia del (mes) del año (nº)se dió sepultura eclesiàstica pasadas
las veinte y cuatro horas el cadaver de (nom) que falleció ayer, hijo legítimo
de (nom del pare) natural de (poble)i parroquia de la misma, casado con (nom de
la mare) natural de ( poble) i parroquia de la misma, y ahora parroquainos de
esta. Otorgó testamento ante(nom)
escrivano Real en (nº) de dias del mes del (nº) año i dispuso entierro solemne
con asistencia de ... según resulta de la relacion que se me ha entregado
firmada por dicho escribano y testamentarios( o herederos) .Y para que conste
como Racional de dicha parroquia, lo certifico y firmo:firma del rector o el
vicari”
Amb
esta formula tancada de partida de defunció no cap posar el lloc on és soterrat. Sols dirà que
el soterrar es eclesiàstic i, en algun
cas, si és solemne ( es a dir que ha fet alguna donació per a tal fi en el
testament). Pot ser que siga una formula
per amagar el fet de que la gent no accepta ser soterrada al cementeri i
continuem amb el costum de donar terra dintre de l’església.
En
1800 hi ha registrada una defunció l’1
de maig en la qual el cadàver es soterrat “ en el cementerio de esta Iglesia”,
es tracta de Rosa Orta, pobra de solemnitat,
per tant el soterrar és Amore Dei, firmada per
l’assistent del Rector, el vicari Joaquin Orta. Sembla que l’escrivent
ho fa sense adonar-se’n perquè es tracta d’una excepció ja que no hi cap més partida de funció que s’indique
el lloc del soterrament. Cap difunt més serà soterrat al cementeri fins a l’agost
de 1805. En aquest interval de temps 1796-1805 realment sols es soterra un
difunt al cementeri nou o al no donar cap informació sobre els llocs del
soterrar no tenim cap noticia sobre esdeveniments d’aquest tipus.
En
1805 el rector D. Josef Gualde és substituït en febrer per l’ecònom Alexandro Llorens i es nota un canvi en la redacció de les
partides de defunció, per exemple aquest rector posa la causa de la
defunció. En Maig arriba el rector
titular de la parròquia: Vicente Irles , i aquest ja comença a posar en algun
cas el lloc del soterrar. Fins a final de 1805 és soterren 4 cadàvers al
cementeri, un es soterrat a l’església( no diu en quin lloc) i un altre en el
sepulcre del Roser dintre de l’església,
altres 17 no dona informació d’on són soterrats.
Entre
1806 i 1812 (gràfica 1) s’utilitzen
ambdós llocs per a soterrar els cadàvers: el cementeri i l’església i en esta última, quasi amb exclusivitat, en el sepulcre de
“Nuestra Senyora del Rosario”.De totes les partides de defunció on es registra
el lloc on el difunt és soterrat els que
ho fan en el cementeri són minoria, però ja hi ha una constant de soterrars al
cementeri. Hi ha que fer constar que són moltes les partides de defuncions on no
especifica el lloc del soterrar. Un fet que salta a la vista és que tots els
soterrars que és fan al cementeri fins a1811 són soterrars per Amore Dei (AD en
el gràfic), són les persones que estan
en la part més baixa de la piràmide social del poble,com el rector diu: pobres
de solemnitat , tan pobres ells i els
seus familiars que no poden pagar el
mínim que es necessitava per poder-lo soterrar i es feia gratuïtament, per
caritat, és a dir que la parròquia es feia càrrec del soterrar. Durant anys els
pocs que es soterren al nou cementeri
són aquells que no poden elegir, la seua situació social i econòmica no
es permet altra cosa, depenent de la caritat per al seu descans etern. Els que
tenen un mínim de posició social o més bé un pocs recursos encara poden elegir
el seu lloc de descans, i aquest encara és en l’espai sagrat que els assegura
l’església. La gent continua aferrada al
seu costum, a la tradició arrelada, a la qual la llei li costa canviar.
Any
|
Total defuncions
|
Cementeri
|
Església
|
1806
|
39
|
2 (AD)
|
6
|
1807
|
56
|
6 (AD)
|
18
|
1808
|
48
|
7 (AD)
|
17
|
1809
|
37
|
4 (AD)
|
16
|
1810
|
38
|
7 (AD)
|
15
|
1811
|
39
|
5 (4AD)
|
10
|
1812
|
100
|
11(5AD)
|
17
|
1813
|
76
|
3
|
|
1814
|
36
|
2
|
|
1815
|
43
|
9 (1AD)
|
|
1816
|
47
|
38 (5AD)
|
|
1817
|
39
|
8 (4AD)
|
|
1818
|
44
|
43 (17AD)
|
1
|
1819
|
36
|
34 (16AD)
|
|
1820
|
52
|
51 (7AD)
|
|
Gràfica1
En arribar a 1812 veiem que aquest és un any
excepcional per diversos motius: Es produeixen un total de 100 defuncions en un
any, més del doble del que solia ser habitual. Del total 51 són albats, xiquets
menors de 7 o 8 anys i 50 amb un
soterrar Amore Dei. Açò apunta a algun tipus d’epidèmia, que podria ser de
“febre groga ” que és es la que sembla habitual aquest any per diferents llocs
d’Espanya. Soterrar 100 cadàvers en el recinte de l’església (ací podrien
incloure l’espai físic que ocupa
l’edifici, la cripta i el pati) en el període d’un any no deixaria de presentar
els seu problemes, per raons d’espai i de temps. Contínuament estarien cavant
fosses al temps que és celebrarien oficis religiosos. Les condicions d’higiene
i salubritat serien mínimes, allí no es podria respirar: entre juliol i agost
es produeixen 27 defuncions.
|
Creu de l'antic cementeri
|
Lògicament
no tots els soterrars es fan a l’església també hi ha al cementeri, 11 en
concret front al 17 de l’església.
He destacar que hi ha dos soterrars que
no diuen que es fan al cementeri sinó al
Campo Santo, nom que li se donava a aquest espai i que es manté en la parla de la gent fins
l’actualitat. Aquesta denominació es significativa perquè considera al cementeri
com espai sagrat, ja no sols és l’església l’espai sagrat . Estaria ja
construïda la ermita en el seu interior? I aquesta seria la que li donava la
sacralitat al lloc? Recordem que
l’arquebisbe Company disposa que s’han
de construir capelles en el mateix
cementeri que «sean capaces, y decentes para la celebración del Santo
Sacrificio de la Misa».
Però
hi ha un altre fet en 1812 que ressalta sobre tot per la seua excepcionalitat:
el 4 d’agost es soterrada al cementeri una persona d’una posició notable:Josefa
Domènech, de Penàguila casada amb Joaquin Ignacio Mira , natural i veí de Benilloba,que
en el seu testament “dejó para el bien
de su alma quatrocientas libras... i dispuso fuese un entierro general con asistencia
de cura, vicario i demás sacerdotes del
pueblo,con ábito de las mojas de la villa de Cocentaina...” No era habitual deixar tants diners a
l’església, més bé és una quantitat exagerada ja que el que solia deixar-se com
a màxim eren quaranta lliures. El marit és Mira de cognom, els Mira de
Benilloba era una família potentada, fins i tot tenien el seu lloc particular
per a ser soterrats a l’església en la capella de La Immaculada Concepció. No
és fàcil explicar el perquè esta dona va ser soterrada al cementeri quan més i
mig abans (el 24 de Juny del 1812) una tal Teresa Abad va ser soterrada en la “sepultura
del Patronato de los Mira”.
En
1813 també es registren un nombre elevat de defuncions: 76 de les quals 41 són
albats i en 48 es fa un soterrar Amore Dei. Del total, sols en tres partides de
defunció és enregistrat el lloc on es soterrat: el cementeri.
En
1814 baixa el nombre de defuncions: 36 en total i sols en dos partides de
defunció es registra el lloc on és soterrat
i es fa en el cementeri.
En
1915 d’un total de 43 defuncions sols en 9 apareix documentat on és soterrat
el cadàver, tots són en el cementeri, cap en l’església, i d’aquests 9 sols hi
ha dos que es fa per Amore Dei i 5 que han testat. Caga vegada és més
habitual soterrar al cementeri, deixa de ser una cosa exclusiva del estrat
social més baix i la gent va acceptant els canvis.
En
1916 de 47 defuncions en 38 partides que es registra el lloc de
defunció el soterrar és en el cementeri, no registren cap soterrat en l’església.
En els anys següents fins a 1920 els soterrars segueixen la mateixa línea de ser en el
cementeri, sols un,en 1918, i a més Amore Dei és soterrat en el vas comú de l’església, sembla una
excepció un tant estranya. En 1920 tots els difunts són soterrats al
cementeri i enregistrat en les
corresponents partides de defunció.
En total han passat 25 anys des de que és va
estrenar el cementeri fins que es va convertir en el lloc habituals de
soterrament de tots els cadàvers. Ha
passat una generació per a que la gent haja canviat la seua forma de pensar i popularitzat la nova forma de soterrar. I en
eixe temps han regnat dos monarques: Carlos IV i Fernando VII, s’ha superat la invasió Napoleònica amb la
corresponent guerra, hem passat per una crisis demogràfica ( epidèmia de febre
groga de 1812 i 1813) s’ha redactat i
aprovat la primera constitució, s’ha passat d’una monarquia absoluta a una
lliberal i altra vegada a la absoluta. Va ser un temps de canvi i de reformes,
d’abandonament de vells costums per altres que poc a poc van imposant-se.
En
les disposicions del l’arquebisbe company de 1806 sobre la construcció de nous
cementeris i al seua localització també
diu «y para quitar el horror que pudiera
ocasionar la reunión de tantos cadáveres, se procurará plantar árboles propios
de aquel sitio, que sirvan de adorno con su frondosidad». I en aquest aspecte la parròquia de Benilloba
també li va fer cas. A més de construir el cementeri allunyat del poble(el
carrer major arribaria un poc més del carrer S. Joaquim i del carrer Sta.Ana i
de la Tapia cap amunt no existiria res) en una zona més elevada que permeta la
circulació de l’aire també van projectar
el calvari i plantarien els primers xiprers. En totes les partides de defunció
dels anys estudiats sols hi ha una referència al calvari, però que és suficient
per afirmar que ja en 1812 existia el calvari:
“En Benilloba dia veinte de octubre de mil ochocientos y doce se dio
sepultura eclesiastica pasadas las veinticuatro horas en el sementerio del
calvario el cadaver de Joaquin Mullor...”
Amb
aquest estudi hem pogut fixar dos dates sobre el naixement de dos elements dels
nostre patrimoni¨
-
El
cementeri vell en 1795. Per tant va estar en actiu 171 anys.
-
El
calvari, del que encara gaudim d’ell i que és d’una supèrbia bellesa, i que
ja existia en 1812.
|
Restes de l'antic cementeri.
|
Bibliografia i documentació:
-Quinque Libri.QL -7 -1787-1802.
QL-8-1803-1816.Ql-p-1817-1824. Arxiu Parroquial de Benilloba
-Carlos III y el difícil destierro de los
muertos a extramuros.Article periodístic. https://www.abc.es/cultura/20141101/abci-carlos-dificil-destierro-muertos-201410311328.html
-Real Cédula de Carlos III de 3 de Abril de
1787.
https://cecosam.cordoba.es/en/el-
cementerio/curiosidades/curiosidades
- Santonja, José Luis. La construcción de cementerios extramuros: un
aspecto de la lucha contra la mortalidad en el antiguo régimen. Revista de historia moderna nº 17
(1998-99) (pp. 33-44). https://core.ac.uk/download/pdf/16358452.pdf
- Brel Cachón,Maria Pilar.La construción
de cementerios y la salud pública a lo largo del Siglo XIX. Studia Zamorensia.
Segunda Etapa Volumen V, 1999, 155-195. file:///C:/Users/Enrique/Downloads/Dialnet-LaConstruccionDeCementeriosYLaSaludPublicaALoLargo-296898.pdf
-
Collado Ruiz, Mª José.La salida de los enterramientos de las iglesias hacia los
cementerios extramuros en la capital granadina. Un largo y difícil proceso. Tiempo
y sociedad. Núm. 12, 2013, pp. 138-163 ISSN: 1989-6883. file:///C:/Users/Enrique/Downloads/Dialnet-LaSalidaDeLosEnterramientosDeLasIglesiasHaciaLosCe-4368820%20(2).pdf