L’Abadia és el
carrer, orientat d’est a oest, que va des del final del carrer de l’Almàssera
al final del Carrer Santíssima Trinitat, a les espatlles de l’església. A este
carrer li podem afegir el que coneixem com l’estret de l’Abadia que surt de la
plaça de l’església fins l’Abadia i d’ací,precisament, ix el nom pel que es coneix tot el conjunt. La casa que
hi ha a l’estret era l’antiga casa abadia, residència del rector de la parròquia.
Sense dubte és el carrer més estret del poble que a més, el fet d’estar entre
les altes parets de l’església i la casa accentua encara més esta
característica. Vos puc contar un atribut de l’estret: en els dies mes
calorosos d’estiu este carreró és dels
poc llocs on corre un ventet refrescant. Però tornant a l’Abadia, topònim que
s’ha conservat tant en la parla com a nivell oficial perquè, podem dir, que mai
ha canviat de nom, és un carrer que transcorre entre dues altures en el seu
tram central, al tram superior per un extrem s’accedeix amb uns escalons i en
l’altre costat descendeix per una rampa. En els darrers quaranta anys s’ha
urbanitzat este espai amb diverses reformes: el mur que separa les dues altures
es va renovar, es va col·locar una reixa de ferro,bancs, es va enrajolar, s’han plantat arbres, amb poca
fortuna per no ser espècies autòctones més adaptades al lloc. En resum, es va
integrar este recinte al poble. Amb anterioritat, s’havia edificat en tot
l’espai que separava l’Abadia de la carretera canviant totalment la fisonomia
de l’ indret en qüestió. Abans era un camp obert amb vistes al riu, a les seues
riberes i a les terrassades hortes que l’emmarcaven així com al tossal
d’Espinós. Per tant era un espai amb un extraordinari paisatge ben solejat en els dies freds d’hivern per la
seua situació encarada al migjorn. Lloc de reunió dels homes majors i de xiquets en les vesprades d’hivern. Recorde
al tio Visantet de Ruat assegut en una pedra al recés del mur, del pati de la
que hui es casa rural, contant un conte a tota una colla de xiquets al seu
voltant.
