L’Abadia és el
carrer, orientat d’est a oest, que va des del final del carrer de l’Almàssera
al final del Carrer Santíssima Trinitat, a les espatlles de l’església. A este
carrer li podem afegir el que coneixem com l’estret de l’Abadia que surt de la
plaça de l’església fins l’Abadia i d’ací,precisament, ix el nom pel que es coneix tot el conjunt. La casa que
hi ha a l’estret era l’antiga casa abadia, residència del rector de la parròquia.
Sense dubte és el carrer més estret del poble que a més, el fet d’estar entre
les altes parets de l’església i la casa accentua encara més esta
característica. Vos puc contar un atribut de l’estret: en els dies mes
calorosos d’estiu este carreró és dels
poc llocs on corre un ventet refrescant. Però tornant a l’Abadia, topònim que
s’ha conservat tant en la parla com a nivell oficial perquè, podem dir, que mai
ha canviat de nom, és un carrer que transcorre entre dues altures en el seu
tram central, al tram superior per un extrem s’accedeix amb uns escalons i en
l’altre costat descendeix per una rampa. En els darrers quaranta anys s’ha
urbanitzat este espai amb diverses reformes: el mur que separa les dues altures
es va renovar, es va col·locar una reixa de ferro,bancs, es va enrajolar, s’han plantat arbres, amb poca
fortuna per no ser espècies autòctones més adaptades al lloc. En resum, es va
integrar este recinte al poble. Amb anterioritat, s’havia edificat en tot
l’espai que separava l’Abadia de la carretera canviant totalment la fisonomia
de l’ indret en qüestió. Abans era un camp obert amb vistes al riu, a les seues
riberes i a les terrassades hortes que l’emmarcaven així com al tossal
d’Espinós. Per tant era un espai amb un extraordinari paisatge ben solejat en els dies freds d’hivern per la
seua situació encarada al migjorn. Lloc de reunió dels homes majors i de xiquets en les vesprades d’hivern. Recorde
al tio Visantet de Ruat assegut en una pedra al recés del mur, del pati de la
que hui es casa rural, contant un conte a tota una colla de xiquets al seu
voltant.
dissabte, 23 de març del 2024
L'ABADIA
dissabte, 16 de març del 2024
CARRER DE L'ALMÀSSERA
Arxiu:M.Carmen Reig. Carrer als anys seixanta |
El carrer de l’Almàssera
rep el seu nom de l’existència d’una almàssera a final del carrer. I tal vegada
siga per tal motiu, que sempre ha conservat el seu nom tradicional, no havent
canviat mai. És un carrer trencat. Trencat perquè a poc metres del seu inici
des de la plaça del Castell fa un gir de 90º, dirigit en el seu primer tram de
nord a sud i d’est a oest en el seu segon tram. I trencat en el seu final,ja
que acaba en un mur abocat a l’avinguda després d’una rampa empinada que en la
seua primera part baixa a l’abadia i en la segona part a l’avinguda. Este final
de carrer en fa pensar que algun moment de la història no tindria eixida, sinó
que acabaria en un mur. En la darrera casa del carrer està l’almàssera, almàssera
que pertany a família dels Mira, una família
de terratinents del poble amb moltes possessions rústiques i urbanes. Almàssera
que va deixar de treballar en la dècada dels anys seixanta quan es va
constituir la cooperativa i va instal·lar la seua pròpia almàssera. Amb
anterioritat va pertànyer al senyor del poble, el comte de Revillagigedo. Era una de les regalies que posseïa i que
obligava a tots els llauradors a moldre les olives en la seua almàssera pagant els seu
respectiu cànon. A més, este carrer té una casa rural destinada a albergar
hostes i un hort. Un hort singular i únic dintre del poble, per ser un hort
independent de qualsevol casa. El carrer no està dedicat a l’advocació de cap
sant, cosa estranya tratant-se d’un carrer dels més antics del poble, per a estes coses com per a les celebracions
sempre ha estat lligat a la plaça del Castell. D’este carrer vull destacar la
bellesa d’un fons de verd i frescor en els mesos de primavera i estiu i la tenor d’unes postes solejades en els
mesos tardorencs i de l’ hivern.
dissabte, 9 de març del 2024
PLAÇA DEL CASTELL
Festes 1949 Arxiu: Josefina Agulló |
Plaça en els anys seixanta. Arxiu: M.Carmen Reig. |
Estem en la plaça del Castell. Un plaça de
forma quasi rectangular amb quatre accessos:pujada des de la avinguda d’Alcoi,
el carrer de l’almàssera, carreró de l’església i carrer San Caietà. És ell lloc més antic, on es troba l’origen del
nostre poble. Ací ha estat, en el nº 6 actual, el que va ser palau o casa del senyors de Benilloba sobre les restes
d’un antic alcasser musulmà amb una torre en el seu angle nord-oest. Residencia
dels primers senyors, dels Comtes d’Aranda i dels Revillagigedo, encara que difícilment
foren habitats en cap moment a l’igual que en els temps en que va pertànyer a
la Corona. Era la insígnia del poder polític. Al passar a mans privades ha
tingut diferent usos: com a vivenda, on s’han allotjat diverses famílies, com a
escola de xiquets, garatge de cotxes, de cavalls i a motor, com a fàbrica
tèxtil,etc. En 1958 va sofrir un
enfonsament de tota l’ala oest i va ser reconstruït en bona part. Tornant a la
plaça, diré que en les diverses intervencions per a instal·lar el clavegueram
han aparegut restes humans, mostra de la seua utilització per a soterraments en
èpoques passades difícils de determinar, així com restes de ceràmica. La plaça
fins a principi del s. XX sols tenia accés
des de la plaça l’església. La baixada a l’avinguda no existia així com
tampoc existiria l’eixida del carrer almàssera cap a la carretera. La plaça era
un clos tancat,que reunia les vivendes i l’alcasser rodejats per una muralla o
mur que tancava el darrere de les
vivendes. L’actual carretera o avinguda de València no existia, el pont per a
creuar el riu estava un nivell molt més baix que l’actual i el camí d’accés al
poble pujava en ziga-zaga, passant per la Colaeta fins l’avinguda, al nivell
d’on estava la ferreria, i d’ací cap a la plaça de l’Omet. Per evitar pegar la
volta, la gent va començar a baixar de la plaça del Castell cap a l’avinguda,
primer a peu, desprès ja baixaven animals fins que es va obrir camí per als
carruatges. Encara que el nom més utilitzat per la gent i que a perdurat a
través dels segles es el de plaça de Castell, també ha tingut altres
denominacions: com Plaça de la República, des de 1936 al 1939. Després va
passar a ser Plaça de Calvo Sotelo. També se la conegut com a Plaça de la Mare
de Déu del Carme, a la que esta dedicada. Afortunadament, a hores d’ara,
conserva el seu nom popular i tradicional de plaça del Castell. Les fotos
pertanyen a tres moments diferents: una de 1949 amb el primer castell ( de
cartró) que es va fer per a les festes, dues fotos de finals de la dècada dels anys seixanta i dues
fotos actuals.
dissabte, 2 de març del 2024
CARRER SANTA ANNA
Es un carrer no massa llarg, amb poques cases en que la façana principal s’aboquen a ell, es a dir, cases a les quals s’accedeix per este carrer. Concretament son huit, però afortunadament quasi totes estan habitades. La resta son façanes de cases que donen a altres carrers o façanes de patis. El traçat de carrer es sinuós i això ens informa de que no ha estat un traçat planificat. El traçat rectilini de carrers com el Nou, el del Metge i les casetes noves obeeix a una planificació prèvia. El carrer seria un antic camí rural que partia del carrer s. Josep cap al raval passant per la tàpia. Un carrer que aniria per darrere les cases i que per al trànsit d’animals i carrosseries els evitava passar per dintre del poble. Hem de pesar que l’antic camí d’accés al poble pujava per l’avinguda, s’endinsava en la plaça de l’Omet i per el carrer s. Antoni baixava al carrer Major, d’ací o bé entrava al poble o bé sortia cap amunt en direcció a Benasau. Aleshores el antic camí que anava per el que es hui el carrer Sta.Ana acurtava i evitava passar per dintre del poble. El s.XVIII és un temps de gran creixement demogràfic i per tant de construcció de cases noves que aniran conformant carrers nous. I a mesura que va construint-se en el camí que va cap a les eres també aniran fent-se cases en el que és convertirà en carrer Sta.Anna. Este carrer també ha tingut altres noms,així en 1932 va tenir el primer canvi i va passar a anomenar-se com carrer de Manuel Azaña, per a, uns anys després, en1935,canviar a carrer Alejandro Lerroux i tornar a Manuel Azaña en 1936.Amb posterioritat tornaria al seu nom de Sta.Anna.