 |
| Eduard Garrigós davant del coronel Seibl, de la divisió acoraçada Patton. |
Els nous en el
camp passaven per un període que quarantena on ràpidament se n’adonaven de
les condicions i funcionament: pegaven per no entendre l’alemany, per no
respondre al teu número, per no portar bé el barret, per qualsevol motiu. No
era un camp de concentració era un camp d’extermini mitjançant el treball, on
explotaven als homes al màxim en el treball donant-los el mínim menjar, amb
unes condicions higièniques i sanitàries horribles i a base de tortures i vexacions.
Els primers dies ja vuien sers demacrats, amb un aspecte infaust, flacs,
malalts, esquelets ambulants, i que mols d’ells parlaven espanyol. De matí la campana sonava a les 4.45, mitja hora més
tard en hivern, i ràpidament havien d’anar a allò que denominaven lavabo, on en
una pila s’havien de llavar tots els de la barraca. Anaven de pressa per tenir lloc, a colps dels Kapos
que els pegaven per qualsevol motiu. Amb la massificació no hi havia temps per
a tots, aleshores, en hivern alguns sortien per rentar-se amb la neu. Quan
entraven els revisaven i hi havia pals pers a que consideraven que no estaven
nets. Després es servia el desdejuní: un quart de litre d’un líquid aiguat i
colorejat que passava per cafè. A
continuació ja formaven , en unes formacions que podien durar hores, on eren
contats i recontats per a després ser
distribuïts per els diferents treballs. Tos procuraven evitar la cantera, era
el treball més dur, allí no hi havia moment bo, en hivern pel fred i en estiu
per la calor, on passaven tot el dia picant pedra, transportant-la i al final
de la jornada tenien que pujar una pedra que podia pesar 40 o 50 Kg. per una escala
que tenia 186 esglaons per a la construcció del camp. Quan un no podia
i queia a terra allí mateix el remataven. Al caure podien arrastrar amb la
caiguda als companys al temps que ser xafats per les pedres. Anaven en fila de
cinc i els de les vores podien rebre
colps pel qualsevol motiu. També si al Kapo li venia en gana podia obligar-los
a tirar-se per un tallat de pedra, fent l’ anomenat salt del paracaigudista, on
també van morir molts. Hi havia un Kommando de càstig en el que passaven tot el
dia pujant pedra i quan no podien més eren
aniquilats. Hi havien altres Komandos que s’encarregaven d’altres
treballs on les condicions eren un poc menys dures que en la cantera: en la
cuina,construint el propi camp o fora del camp en fàbriques, fent carreteres,etc.
De mig dia el dinar consistia en
un litre de sopa aiguada amb algun trosset de nap o creïlla. Per rebre el menjar també es
barallaven els presoners: arribar del primer suposava tenir un dinar tot líquid
mentre que als darrers de la fila els tocaven els trossos. Per la nit els donaven un trosset de salsitxa
o margarina i un pa que tenien que repartir entre uns quants. La fam era una obsessió,
sempre estava present i condicionava tots els actes .El treball tan dur i la
dieta suposava el perdre pes ràpidament i la debilitació de les persones. La
massificació i la falta de higiene facilitava la propagació dels paràsit i
infermetats: sarna, tuberculosi, tifus, disenteria... A més de les lesions pel
treball. L’estat de salut i higiènic era catastròfic. Després d’uns mesos en el
camp eren pocs els que superaven els
40Kg. L’extermini es basava amb este sistema:
esforç físic pel treball, aliment molt escàs amb falta de higiene acompanyat
de mètodes de tortura o directament d’extermini. Els presos eren sotmesos a
continues vexacions i humiliacions per part dels Kapos i els SS: colps per
qualsevol cosa, despertar-los per la nit i traure-ls al pati en temperatures
sota cero, fer exercici després d’un dia esgotador de treball, obligar a
menjar-se els propis excrements, i amb qualsevol cosa que se li ocorrera al al
kapo de torn. I també hi havia moltes
formes d’extermini directe: afusellament o
d’un tir directament, per fals intents
d’evasió, per exposició al fred ( traure’ls per la nit al pati amb molt
de fred i a més arruixar-los amb aigua),
amb el gossos que tenien ensinistrats, penjats de la forca i exposats,
en la càmera de gas, ofegats en les dutxes... Els presoners malats, o de més
edat o quan hi havia que fer lloc per a
que arribaren nous destacaments eren enviats al subcamp de Gusen, allí se’ls acabava d’explotar i desprès eren
gasejats o se’ls injectava gasolina directament al cor.
Eduard en un primer moment va tenir sort i el
van posar a fer tasques de la barraca on s’allotjaven: escombrar, netejar... no
eixia d’ací i per tant es va lliurar, per un temps, de tasques més dures ( com
era el treball en la pedrera).
Però el seu barracó és declarat
en quarantena i el canvien a un altre. I encara que gaudeix de la protecció del
cap de barraca, el txec Pepi, les coses canvien molt perquè en esta nova
barraca hi ha de tot: criminals, lladres,bandits, gent dolenta... I com ell,
tots els més desgraciats van a la
pedrera a picar, carregar, les tasques més dures i a garrotades. I quan
acabaven la jornada eren obligats a pujar una pedra de 15,20,30 quilos, per
aquella escala infernal de 186 escalons de pedra, i portar-la als que
treballaven ampliant el camp. Els que morien treballant també els pujaven al
coll per a quan passaven llista. Amb fred,neu, cansats els recontaven deu o
dotze vegades, semblava que no sabien contar. Després a la barraca,
amuntegats,dormint per terra,en hivern amb fred i neu els obrien les finestres,
no es podien moure, si t’aixecaves per orinar perdies el lloc. Era tot misèria.
Tots estaven desequilibrats, bojos, molts es suïcidaven. Eduard no volia pensar
en estes coses .
En juny de 1941
tots els presoners van ser concentrat nus tot un dia en la plaça central (appelplatz) per a fer una desinfecció
generals dels barracons. Aquell dia van aprofitar per a fer una mena
d’organització clandestina que van
iniciar antics membre s del partit comunista. Eduard va entrar a formar part d’esta
organització i el van fer cap responsable d’un equip. En un principi eren sol
espanyols, després van entrar també francesos i fins i tot alemanys. A
primeries podien fer poc i tractaven d’ajudar als malats, als més dèbils,
donant-los una cullerada cadascú de la seua ració, o ajudant-los a caminar,
protegint-los del que podien. Poc a poc van anar posant gent de confiança en
llosc clau, com en les cuines, on podien traure qualsevol cosa de menjar, en
les oficines... Eduard diu que va arribar a tenir una pistola amagada i
explica com les aconseguien: un republicà espanyol, aviador, estava en
l’armeria on duia un registre de les armes que deixaven els SS. I de vegades
deixava alguna per registrar i l’amagava. D’espanyols n’hi havia ocupant
diverses tasques en els magatzems. I estos robaven el que podien i amb això
subornaven als més desgraciats del militars alemanys que no tenien de res. I
així estos feien la vista grossa. O, ho donaven als malats i als més debilitats.
A poc a poc van teixir una xarxa que els permetia millorar un mínim que en
aquelles condicions tan dures suposava
molt.
En 1943, Eduard va estar molt malalt,
va agafar una pulmonia doble. En aquell moment formava part d’un Kommando (
destacament de presoners que feien treballs forçats) en Linz, prop de Viena.
D’ací el van dur a un hospital on duien a la gent per morir, d’este no en
sortia ningú, hi havia piles de morts de
quatre metres d’alçada,per cremar-los, no els podien cremar de tants que
n’hi havia. Però ell es va salvar i va retornar al camp.
Eduard, el nostre protagonista,
parla de la seua amistat amb Pepi, el txec, també presoner, que el feren cap
del presoners (Kapo). Kapo era el que feia el treball brut als SS. Ells
s’encarregaven de mantenir l’ordre i la disciplina dintre del camp. Eren eIs
que manaven, tot depenia de la seua arbitrarietat, la vida de les persones
estava en les seues mans, ells podien matar i ningú els demanava cap compte.
Als SS no els agradava entrar en el camp i anar entre presoners que ells
odiaven i els produïen fàstic.
Eduard era l’amic amb qui plorava quan es veia
obligat a fer alguna canallada. Quan van alliberar el camp Pepi es va amagar del presos perquè sinó
l’hagueren matat. Eduard el va avisar
per a que eixira el dia que va arribar una delegació de Txecoslovàquia a alliberar als Txecs. Al temps
que, una vegada fora Pepi, ajuda
a que llicenciaren a Eduard. També conta del
seu treball en una pedrera on anava en
un tren que duia la pedra a un molí on feien la grava i de la seua amistat amb un rus
al que ajudava donant-li menjar i que quan el van alliberar va anar amb un
general rus per convidar-lo a anar a Rússia. Eduard els va contestar que ell
volia estar amb els espanyols i tornar a França i d’ací poder atacar a Espanya ( este pensament mostra la il·lusió dels
espanyols exiliats de tornar a Espanya
per alliberar-la).
Després de la pedrera va estar
en un comando que treballava en una fabrica tèxtil on la majoria eren russos,
tots mutilats de guerra, sis espanyols i un cardenal de Praga. Allí va conèixer
a un tal Soria d’Alcoi, que segon ell era un lladre i contrabandista (va ser
afusellat després a París): quan entraven jueus es mesclava entre ells i els
dia que ell els guardaria les joies mentre anaven a la dutxa i que després els
les tornaria.Com anaven a les cambres de gas ells es quedava amb les seues
coses. Després amb estes coses subornava als cuiners per traure menjar o a
altres per obtenir favors. Hi havia tota
una trama clandestina que els permetia obtenir alguna petita millora .
Acaba comentant que la majoria
dels de Sabadell van anar a parar a Gusen, ací va ser el final per a molts. “Quan
t’enviaven a Gusen ja podies dir...”
El 5 de maig va ser alliberat els camp de
Mauthausen pels americans. Un pelotó de soldats destacat va arribar al camp
descobrint tot l’horror que amagava. Prèviament els SS ja l’havien abandonat i
s’havia desencadenat un allau de violència i venjança cap a tot els kapos,
aplicant-los la llei que ells havien utilitzat. Poc a poc tots els interns del
camp van anar abandonant-lo a mesura que els seus països anaven reclamant-los.
Els espanyols van ser els darrers en eixir, ja que no tenien cap país que el
reclamara fins que va ser França la que els va acollir. Ací va començar una
nova etapa per als republicans espanyols que van aconseguir sobreviure a
l’horror del nazisme. Una etapa d’adaptació a una nova vida en un nou país que
els va acollir però que prompte van quedar abandonats a la seua sort. I la que no tots els van adaptar amb la mateixa
fortuna però molts van continuar tenint
contacte entre ells fins a la seua mort. Eduard, una vegada lliure va anar amb
camió al llac Constança on va estar amb
els soldats francesos uns dies. D’ací, amb tren va passar a Suïssa.I després a França
 |
| Espanyols alliberats davant de camp. Eduard assenyalat en roig |
