La barsa era una espècie de bossa en la que els homes del camp solien portar el menjar o les eines de treballs: les destrals, les estisores de podar … Estava feta d’espart i tenia una corda del mateix material per portar-la penjada al muscle. En este cas la corda estava reforçada amb una tira de cuir. Este utensili va deixar de ser utilitzat fa més de seixanta anys, per tant forma part del record de les persones majors i és una peça de museu per a que la coneguen les generacions venidores.
Ací tenim l’Atlètic
de Benilloba de 1955 fotografiat en el camp de futbol davant del Calvari. L’equipatge es limitava a una camiseta
ratllada ( supose que blanca i roja), el pantalons els que cadascú tenia i de
les botes millor no parlar. La gran majoria ja desconeguts, esperem que algú
ens ajude a nomenar-los. L’entrenador sembla Manuel Pérez( Manolo Granero) i el
primer agenollat Francisco Ripoll (Paco el de la Ponderosa).
Sabeu que vol dir està expressió? Sabeu a que es referia està frase feta?Esta expressió era exclusiva de Benilloba i ara ja totalment perduda. Jo encara li la vaig sentir dir al tio Quinín. És una frase negativa que es referia a allò que no havíem de fer mai i amb la intensitat que li donava la interjecció. Però que els el que no havia de passar dels Tossals? Els Tossals és una partida de terreny cap al nord-est de Benilloba per on anava l’antic camí a Cocentaina, per damunt de l’actual carretera de Cocentaina. Encara que també ens serveix esta via perquè en els seu contorns es troba el Mas dels Tossals. Quan hi havia algun conflicte entre veïns, de terres, de regs, de persones s’havia de procurar que restara dintre del poble, que es solucionara entre nosaltres, que no sortira fora. Passar els Tossals suposava el tenir que dirimir-se en els jutjats de Cocentaina (Benilloba pertanyia la partit judicial de Cocentaina) amb tot el que suposava de temps, viatges, advocats, diners... i la sentencia que podia ser molt gravosa. Per tant sempre convenia resoldre les diferencies en la sala, amb el jutge de pau sense passar a un estadi superior. I per extensió esta dita podia aplicar-se a qualsevol assumpte que no interesara que sortira del poble o que convinguera que restara entre nosaltres. Una coseta més de la nostra propia cultura!
