ELS TOCS DE DIVENDRES SANT

De xicotets i arribades les vacances de Pasqua  als xiquets  ens eixia  faena: anar a la Salpassa  el dimecres Sant, tocar els  tocs el divendres i ja el dies de Pasqua arreplegar la mona i de vesprada anar a menjar-se-la. EL Dijous Sant ,després de la Missa,  el poble estava de dol, ja no es podia fer cap celebració,ni cap manifestació de goig,ni que sonara la música i per suposat tampoc tocar les campanes. Aleshores per cridar als diferents actes religiosos s’utilitzava un sistema que quedava  a càrrec dels acòlits i els demes xiquets del poble que acudien: tots ells armats amb carraques i matraques, que eren uns instruments de fusta que feien un soroll característic, i cridant amb la veu,   pegaven la volta al poble. De matí  anunciaven el calvari i cridaven” el primer toc... al Calvari” i feien sonar els instruments  i així anava repetint-se pels carrers del poble fins pegar-li la volta. En arribar a l’església començaven amb”el segon toc ...al calvari” i després el tercer. Es substituïen els tres tocs característics de campanes per estos més suaus i silenciosos i la gent avisada d’esta manera, acudia a l’acte. Per la vesprada el mateix, però aleshores anunciaven Els Oficis:”El primer toc... als Oficis”. I més tard cridaven per anar a L’Enterro: “el primer toc... a l’enterro” que era com anomenàvem a la processó en la qual els fidels acompanyàvem a la Creu i a Mare de Déu dels Dolors. Era una forma més de respecte del dol per la mort de Jesucrist.

JUGAR A LES BOLES

       Anem a recordar este joc que ha segut molt popular,fins fa uns anys,  entre els xiquets i que hui  en dia ja ha desaparegut. És per això que explicarem com es jugava i en que consistia.

                Primer que res es feia un clot a terra d’uns tres o quatre ctms. de diàmetre i un altre tant o un poc menys de fondària. I amb els colps d’una pedra es feia la terra dura per a que la superfície quedara fina. Aleshores els carrers eren de terra i el clot es podia fer a qualsevol lloc.

Podien participar diversos jugadors però explicaré el joc amb tan sols dos per a simplificar-ho.

 Els participants tiraven la bola en posició de plantats  des   de tres o quatre passes de distància per encertar-la al clot. Si ningú l’encertava , el que més prop tenia la bola del clot la llançava agenollat en terra, i amb la forma que mes endavant explicaré, per clavar-la  al clot. Si la clavava  tornava a tirar per pegar-li a la bola del rival. Si li pegava   deia  amb la veu alta “Primereta” i tornava a tirar-li, i esta vegada al pegar-li a la bola del rival havia de quedar una distància, entre les dues boles, de al menys un peu, aleshores es deia en veu alta “Peu”. I tornava a tirar i si li pegava aleshores es deia “Tute” ( si eren més de dos ,els jugadors, ho havia de repetir en les demés boles) i tornava a tirar per encertar-la  en el clot i si ho aconseguia deia “Clot fora”. Havia guanyat la partida. Quan fallava una tirada passava el torn al rival.

Manera de llançar la bola.

La bola s’agafava entre els dits polze i el d’en mig, mentre que l’índex restava sota la bola i l’impuls  d’este era el que feia llançar la bola. Abans de llançar la bola, amb la mà esquerra es mesurava un pam des de la posició antiga de la bola i es girava la mà de manera que el dit xicotet feia d’eix i la mà dreta tocava  amb el dit polze de l’esquerra ( amb la qual cosa es  s’adquiria una avantatge de dos pams de distància). Aleshores es llançava la bola en direcció a l’altra.

Tipus de Boles:

Per jugar s’utilitzaven tres  tipus de boles:

-Boles de Bollo, que estaven fetes d’argila o fang cuit.  Eren les d’inferior qualitat.

-Boles de Pedra, que estaven fetes d’este material  i eren les més usuals per al joc.

-Boles de Cristall, que eren les més apreciades  però també les més fràgils.

EL RELLOTGE

        Era el so de la campana   a les ordres del rellotge el que marcava el temps del poble: quart, mitja, tres quarts, l’hora i la repetició i tornaven a començar. Era el temps   en la nit quan des de llit, al recés del fred en hivern,l’escoltàvem  passar o el so més nítid d’estiu que es colava per la finestra oberta. I que em digueu del so ofegat en els dies de pluja? O el balb de les matinades de neu? I aquell so llunyà en  temps de  sega   o el transparent d’un dia solejat des de l’horta? O el confós i barrejat d’un dia de vent?

                Tots estos sons ,com molt bé diu Vicent ,pertanyen al nostre patrimoni i com a tal els deuríem conservar,en  primer  lloc perquè son nostres i desprès perquè es obligació transmetreu als nostres fills.

                Estos dos fotos, encara que no son de bona qualitat, son interessants, perquè pertanyen al dia en que, allà per l’any 60,es va inaugurar i  beneir la maquinària del rellotge i les persones que apareixen són les que van fer de padrins. I arraconat quedava ja el rellotge de sol.