diumenge, 28 d’abril del 2013

ACÒLITS


           

        Ja fa alguns anys, quan el que escriu i els que,  com ell. eren xiquets i des d’aleshores cap arrere sempre s’havia fet.Quan en cara no teníem tele, ni jugavem a la Nintendo ni a a la Play S. quan els pocs joquets que teníem els guardavem per a que no es trencaren i les diversions consistien en jugar als patacots o a les telles,a acaçar-se,a la trompa... Segons l’època de l’any. I l’ estiu el passaven pel riu agarran granotes i secant-les, travessades per un jonc, al sol o caçant serps, que representaven l’encarnació del dimoni . En aquell temps no existia encara el maltractament als animals i tots ajudàvem a la mare a matar el conill o el pollastre el diumenge de matí. Dons bé, en aquell temps també teníem la possibilitat, una vegada havíem pres la primera comunió, de convertir-se en acòlits (escolanet, monaguillo solia dir-se també ). Suposava ocupar un lloc en la societat, ser útils dintre de l’entramat social. També una responsabilitat: matinar més per anar ajudar a missa abans d’acudir a l’escola, deixar el joc per les vesprades per complir amb l’obligació, igual que en les misses dels dissabtes i diumenges. Estos dies i en les festes més assenyalades solíem dur l’uniforme , crec que es dia roquet, però no ho recorde amb seguretat. Entre les funcions dels acòlits estaven: ajudar en l’altar al Senyor Rector, portar la creu, els ciris o l’ incensiari en les processons, tocar les campanes quan s’alçava a Deu, passar la safata per arreplegar els donatius, arreplegar les ofrenes en l’ofertori… Però també suposava la possibilitat d’ampliar la nostra àrea de joc a tot el recinte de l’església, lloc al que no s’havia pogut accedir fins a este moment i que oferia moltíssimes possibilitats: el pati de l’església amb els seus túnels, el campanar, els corredors secrets de les bòvedes eren llocs amb un encant misteriós,desconegut i amb una forta atracció. I allím a recés del mon, jugàvem a amagar-se, a indis i vaquers, a vore les òbiles. També  allí ens contàvem els nostres grans secrets.

diumenge, 14 d’abril del 2013

BUSQUEM !!!


      No cal que la busqueu perquè no la trobareu,ja fa prou anys que va desaparèixer. Però tal vegada si busqueu en la memòria si que la trobeu. Sabeu  on estava esta casona, que era o mes coses  d’ ella? Va conteu, no s’ho guardeu  i entre tots reconstruirem la seua història.




Esta  foto correspon a la façana Nord de Molí que s’ha anomenat de diverses maneres: Molí de Pont perquè estava prop d’ ell. Molí vell ,li se va posar este nom quan van fer el molí del Salt. També molí del Comte perquè va ser fins al s. XVlll l’únic molí que hi havia i que pertanyia la senyor del poble, Comte d’Aranda i per tant on tenien que anar tots els seus súbdits a moldre el gra. En el S. XIX, concretament en 1883 el va comprar Blai Santana i des d’aleshores  va  passar a anomenar-se molí Blai. Després va passar a mans del seu fill Francisco Santana  i es va anomenar molí del tio Paco. Este va ser l’últim Moliner, que va deixar de moldre allà pels anys 50.

                Este molí que va ser l’únic que hi va haver per moldre el gra del poble duran molts segles i el seu origen tal vegada estiga unit a l’origen de Benilloba. Per tant seria en un primer moment  un molí musulmà integrat dintre del sistema de rec i a més al final d’ este com solia fer-se en els recs musulmans. Després passaria a mans cristianes i seria propietat de senyor del lloc que l’arrendava per a la seua explotació. Era un molí hidràulic,és a dir que utilitzava la força de l’aigua per moure la mola. El sistema era el mateix que en tots el molins: l’aigua de la sèquia  s’emmagatzemava  en una bassa, que encara es conserva, i d’ací anava al cup( que també es conserva i en la seua part externa s’assembla a una torre amb les cantonades de carreus) que era una espècie de pou que s’omplia d’aigua. Esta, eixia amb força per un forat que tenia a la part de baix i feia girar amb velocitat un rodet de fusta amb un eix de ferro que rodava  la mola de pedra situada en un pis superior. L’aigua desprès de acomplir la seua funció sortia per la cacau.

                Com hem dit abans, aprofitava l’aigua del rec que baixava per la sèquia Mare o de l’Ombria  a la qual tenia dret sempre que no la utilitzaren el regants. A canvi el molí s’havia de fer càrrec d’un terç de les despeses que originava la sèquia, com era la seua neteja , reparacions o reformes. En els últim anys de funcionament és va reconvertir per utilitzar l’energia elèctrica.
                La imatge de la primera foto pertany a la façana del molí quan estava ja en una fase greu de deteriorament a conseqüència de quedar abandonat una vegada que va morir  Francisco Santana que va ser l’últim moliner i també l’última persona que allí va viure. Poc després va ser enderrocat( a principis dels anys 90).  La foto de baix correspon a la façana de la vivenda que mirava cap al sud i que estava adossada al molí.





dissabte, 6 d’abril del 2013

CANT A LA TERRA


Els nostres veïns - diapositivas



Milleneta i Balones
al peu de la serra,
en la coma Quatretondeta,
no es veuen
Benimassot i Tollos,
dalt Fageca.
Gorga en el cancell de la vall de Seta.
Bancals allargassats
amb oliveres velles
i ametlers oblidats.
Marges que esglaonen
les fortes vessants,
la terra ferida
pels clavills de tap.
Al migjorn Benifallim,
sota  la penya Penàguila,
Beniafé i Alcoleja amollen
un riu que no es veu,
Ares i Benassau el davallen,
a l’ombra  de xopades
i arrosega terrers
que a Benilloba
porten en andes.