OLOR A INFÀNCIA

Nevada en 1960.Escoles i depòsit d'aigua

       

             Encara que era tard per eixir, vaig decidir fer-ho. Pegar un passeig per estirar les cames, per retrobar-se amb algú. En creuar el portal el fred em val colpejar a la cara nua, amb un gest de reflex la vaig baixar i em vaig arrupir un poc. A mesura que camejava absort en els meus pensaments, qüestions de feina que en aquells moments no podia allunyar..., la gelor s’agarrava a aquelles parts nues. De sobte em va arribar una olor coneguda. Quan de temps feia que no me n’adonava? Era una olor entranyable, una olor de acolliment. Era olor a calor, a velades al racó del foc. Era l’olor al recés dels pares, a sentir-se volgut. Olor a històries llunyanes, a seguretat. A nits passades, a infància. Era la olor de llenya cremada, a llar. Eixe olor que amb el fum s’estén per tot, envaeix els carrers i les places, amera portals i façanes. Eixe olor a xemeneia, a poble... Era hora de tornar i ho faig amb la satisfacció de haver recuperat aquella sensació passada, quasi oblidada, i amb l’orgull d’haver-la reviscut. He decidit eixir més a sovint per retrobar-me amb tota esta oblidada fragància.

EL CUERPO SIN VIDA DEL FRANCÉS HALLADO EN BENILLOBA

      Amb este títol apareix un article en el programa de festes de 2015 escrit per Olivier Sanz. Olivier es un francés, resident en Nimes,i que també té  la nacionalitat espanyola per ser net d'un Benillober que a principis del Segle XX va emigrar a França. Ell continua estimant la seua terra d'origen, periòdicament ens visita i a més és un grand especialista en les genealogies del nostre poble. Però llegim este interessant estudi en el qual averigua moltes coses sobre un succés tràgic que ocorregué en Benilloba en 1763.

                El cuerpo sin vida del francés

hallado en Benilloba ya tiene su historia…

Buscando a mis antepasados en los libros sacramentales de Benilloba, encontré por casualidad una partida de defunción, que llamó mi atención: un francés fue hallado, hace más de 250 años, asesinado cerca del río. ¿Quién era? ¿De dónde venía? ¿Qué hacía en Benilloba? ¿Cómo y por qué lo habían asesinado? Había muchas preguntas y un solo dato para empezar mi investigación: su partida de sepelio.

La escena del crimen…

El testimonio detallado de los hechos que hizo Don Joseph Serra, presbítero, natural de Carcagente (Valencia) i encargado de la rectoría de Benilloba desde hacía siete años, resultó fundamental. Averiguamos así que el domingo 30 de enero de 1763, después del mediodía, encontraron en la partida dels Quarts, el cuerpo sin vida de un hombre en un desaguadero al Río Frainos, cerca del camino que va de Benilloba a Cocentaina. Examinándolo, pudieron identificarlo a pesar de las varias heridas que tenía en la cabeza y que no dejaban lugar a duda: lo habían asesinado a  golpes en el camino – posiblemente en una emboscada –, y lanzado allí.

Con la ayuda de Enrique Morrió, pienso que he localizado la escena del crimen en el antiguo camino que va de Benilloba a Cocentaina, cerca de la Fuente de la Teulería, donde aún se conserva, escondido entre la vegetación, un antiguo desaguadero.

La víctima…

Las informaciones detalladas por el Rector son tan precisas que nos llevan a pensar que la víctima viajaba con sus documentos de identidad. A pesar de los errores de lectura y transcripción del francés al castellano, el rigor profesional del párroco es tal que, más de 250 años más tarde, se puede identificar precisamente el lugar de nacimiento de la víctima: Pierre Laveyssière, bautizado en la iglesia parroquial de San Ferreol de Ally, donde había nacido en la aldea de Fages, en la antigua provincia de Auvernia (actual departamento francés del Cantal). Había recorrido más de 1.000 kilómetros para venir morir a Benilloba.

Encontrar su fecha de nacimiento en los libros sacramentales de Ally resultó un poco más complicado. Si se elimina a todos los Pierre Laveyssière por los cuales tenemos una prueba de vida después de 1763, la víctima, nacida el 20 de julio de 1714 y bautizada el día siguiente, debía tener 48 años. Apodado Veto, no era un viajero cualquiera, la gente lo conocía muy bien en Benilloba. Designado como mozo, era buhonero, un hombre que trabaja en un oficio humilde. Trataba con listas y quincalla nos dice la partida, es decir que comerciaba con telas y cueros y con objetos de metal de pequeño valor (agujas, tijeras, etc.).

         Los habitantes del Macizo Central francés fueron ante todo un pueblo emigrante. El flujo migratorio de los auverneses con destino a España está constatado durante toda la Edad Moderna, multiplicándose las referencias documentales de manera significativa en los siglos XVII y XVIII. A causa de un fuerte crecimiento demográfico, el hambre y la miseria empujaban a los hombres a buscar sustento lejos de sus casas familiares. Los emigrantes auverneses trabajarán en todo tipo de tareas, pero en la que adquirirán más fama y prestigio será en el trabajo del cobre (caldereros), organizándose incluso empresas privadas para trasladar a los emigrantes temporales de Francia a España y viceversa.

                                                                          

Olivier David Sanz Sauzet

Nimes (Francia), a 30 de abril de 2015

Quinque Libri de Benilloba QL-06 (1757-1786), folio 284 recto.

 Transcripció del text original

[en margen] Pedro Laviciera ó La Viceira, frances. - Cuerpo - Muerte Violenta.

En treinta y uno de Enero de mil setecientos sesenta y tres fue enterrado en esta Yglessia de Benilloba Pedro La Visiera, ó Laviseira frances natural de Afacha Provincia de Obernia Parrochia de Alles, mozo, que tratava con listas, y alguna quincalla, llamavanle comunme(n)te Veto, á quien, en el dia antecedente treinta del mismo despues de medio dia encontraron muerto con algunas heridas en la cabeza en una desaguadera corr(ien).te al Río de esta Villa dentro un golfito de la misma, sita en la partida dicha dels Quarts cerca del Camino que de esta Villa vá á la de Cosentayna: Y despues de pasadas veinte y quatro horas se le hizo el entierro con los mismos actos funerales de estilo de esta Parrochia con asistencia del Vic(ari).o y del infra escrito Rector, aviendo sido enterrado en la Sepultura Comun de esta d(ic)ha Yglessia. [firmado] D(o)n. Joseph Serra Rector de Benilloba

CONEIXEM

         Sabeu que és este objecte? Per a que el feiem servir? I recordeu  la seua olor tan característica? Encara en teniu algun per casa?

     El molinet de café és una eina per a moldre el café en gra. També s’utilitzava per a la malta. El seu funcionament era molt senzill: s’abocava el café a una gronsa xicoteta amb la forma d’un con invertit, al fons tenia una mola dentada que la feien girar a mà mitjançant una maneta, i que rodava sobre una altra mola fixa. El café molt anava caient a un depòsit inferior amb la forma de calaix per poder extraure’l.

                El molinet de la foto el fabricava l’empresa ELMA. Esta, situada en Àlaba, des de 1924 ha estat dedicada a la fabricació d’utensilis per a la cuina. 

LA PLAÇA DEL CASTELL I LA MARE DE DÉU DEL CARME

         En el retaule es representa a  la Mare de Déu coronada i aureolada. Asseguda i coberta amb un mantell blanc ornat amb or i el Jesuset plantat sobre una cama. La mare de Déu fa de trono acollidor   de Crist. Ells dos, mare i fill porten un escapulari a la mà. Este és l’atribut d’esta Mare de déu,i per ell la reconeixem. En la part inferior hi ha fidels que s’aclamen a ella i dos àngels que els ajuden  a arrimar-se.

        La Mare de Déu del Carme és una de les diverses formes d’advocació de la Verge Maria. I el seu nom procedeix del Monte Carmel, a Israel, lloc on vivien ermitans. En l’època de les creuades és fa fundar a Europa l’ Ordre de La Nostra Senyora del Monte Carmel (Carmelites) que van estendre  la seua devoció. La seua festa es celebra el 16 de Juliol perquè segons la tradició carmelita en esta data de 1251 es va aparèixer a St. Simon Stoch, superior de l’ordre, la Mare de Déu del Carme i li va donar els hàbits i el escapulari, que és el signe del culte carmelità, i li va prometre alliberar del Purgatori a tots les ànimes, que hagueren portat l’escapulari durant la seua vida, el dissabte següent del dia de la seua mort i portar-los al cel.

       L’escapulari que porta la Mare de Déu prové de l’escapulari monacal que és una peça de roba format per una tira de tela amb una obertura per al cap i que penja sobre el pit i l’esquena. L’escapulari devocional és una simplificació d’este i consta de dues peces de tela de dimensió reduïda i forma rectangular, unides per un cordó. Pot portar alguna imatge o inscripció i el de la Mare de Déu del Carme és de color marró. Este escapulari  té el privilegi sabatí que consta, segons la tradició, d’assegurar l’ascens al cel, a tot aquell que ha dut l’escapulari en vida, el més aviat possible, a més tardar el dissabte següent  al dia de la seua mort.

PEU, PEU,RECATÓ

No se com ha segut, però estos dies em va vindre al cap el joc: PEU, PEU RECATÓ. Un joc infantil molt senzill: els xiquets seiem a terra fent un rotgle i els peus posats de manera que s’ajuntaven les plantes dels dos peus de cada xiquet. Començava el joc i un cantava la cançoneta:

Peu peu

recató

l’agüeleta

del sermó.

Si vols

farina

o segó.

Amaga-lo

Posant la mà successivament damunt de cada peu. A partir de la síl·laba  “Si” ja es concretava una síl·laba  per cada peu  i el peu que li tocava la darrera: “lo”, quedava fora del joc i el xiquet amagava eixe peu.  Es reprenia el joc a partir del peu que havia segut eliminat. I així fins quedar un sol peu que es convertia en guanyador.

EL BALADRE

     Com és una planta prou habitual en el nostre riu, hui vull parlar-vos del baladre, les seues característiques i propietats,Però com jo no sóc un expert en Botànica ulilitzaré la información que Daniel Climent, un savi en estos temes, dona en la revista “Metode” de la Universitat de València:
     Els antics romans anomenaven veratrum una planta dels barrancs pirinencs, tòxica i de flors cridaneres (Veratrum album). Com que, més al sud, en creixia una altra de característiques similars a la vora de les rambles, se li va aplicar un nom també similar, baladre (<veratre <veratrum; Coromines dixit), sobretot al País Valencià. Aquest nom es va estendre per Múrcia, la zona castellanoparlant valenciana, Andalusia oriental, Aragó i Navarra, la qual cosa indueix a pensar que, per raons farmacològiques, veterinàries, ornamentals o d’altres, el País Valencià degué cons­tituir un focus de propagació dels usos d’aquesta planta.
     El baladrar, el tret botànic més genuí de les nostres rambles, hi ha triomfat gràcies al seu brancatge lax i flexible, que li permet sobreviure a les violentes avingudes que, espo­rà­dicament, s’abaten amb fúria irrefrenable sobre la conca mediterrània.
     El Nerium oleander (baladre) té, en efecte, les fulles similars a les de l’olivera: lanceolades, verds lluents pel dret, densament piloses pel revés quan són velles, i solcades per una vena blanca longitudinal que arriba fins l’àpex. En el capítol de les diferències, podem asse­nyalar que les del baladre són molt més llargues i s’agrupen de tres en tres. En certa mesura, aquestes fulles s’assemblen no sols a les de l’olivera, sinó també a les del llorer (en grec, daphne); això explica que els àrabs conquistadors de les terres mediterrànies es confongueren, i anomenaren el baladre ad defla (“el llorer”), origen del castellà adelfa.
     Les flors són rosades, també abunden les d’altres colors, com ara el groc, blanc i roig.I són sempre grans i lluminoses: un calze de tres sèpals glandulosos acull cinc pètals soldats en la meitat inferior.A l’arribada de l’inclement estiu mediterrani, el baladre inicia la seua espectacular eclosió floral.
     Els fruits del baladre estan formats per una beina que s’obre per una doble sutura ventral, per on ixen les llavors, fàcilment dispersades pel vent (anemocòria) gràcies al pilós plomall de què estan dotades en la punta.
     Un tret destacable del baladre és la gran toxicitat: escorça, fulles i flors són metzinoses, mortals per als mamífers, a causa de l’oleandrigenina, un glucòsid que no s’altera per ebullició, dessecació o maceració, com sí que els passa a unes altres toxines (com la dels tramussos, Lupinus albus, hidrolitzada i destruïda en posar-los a remulla).
     Per això, el baladre ha estat emprat com a matarrates, bullint les fulles amb blat o empolvorant l’escorça damunt la farina que se’ls posa com a reclam. Altrament, els glucòsids tòxics que posseeix s’han usat per combatre la sarna, aplicant fulles picades o bullides sobre la zona parasitada.
     Un efecte tòxic tan marcat ha desdibuixat la frontera entre la realitat i la ficció. I així, la memòria oral ha transmès que, durant la guerra del Francès (1808-1814), tota una companyia de mercenaris napoleònics va morir en menjar carn brasejada amb rames de baladre, que els havien preparat els veïns de Mutxamel (comarca de l’Alacantí), farts d’uns mercenaris que els havien requisat els aliments i ocupat els habitatges (Iborra, 1994).
     Altrament, a les comarques on antany abundaven les cavallerisses, es tenia per costum fer cortines, de cambra i de corral, amb rametes de baladre tallades a trossos; pel novembre (quan la planta està “dormida”) es tallaven les rametes, es bullien per separar l’escorça de la medul·la, s’enllaçaven els trossos mitjançant fils, i es penjaven a la porta. Aquestes cortines servien per a barrar el pas a les mosques, però no a les refrescants brises que pogueren arribar-hi.
     També ha estat usat el baladre com a planta màgica, amb la creença que les berrugues es guarien fent sobre elles tres creus amb fulles de baladre, que després s’enter­raven en un clot. Si l’interessat resistia la temptació d’anar a veure-les, les berrugues desapareixien al mateix temps que les fulles s’assecaven.
     Amb tot, l’ús més freqüent i pel qual és més conegut, és l’ornamental. Podat fins adoptar aparença d’arbre, o sense podar, és una de les plantes més usades en les mitjanes de les autopistes, i en els parcs i jardins, amb varietats florals de diversos colors, gammes i tonalitats.

Daniel Climent i Giner. Professor de Ciències Naturals a l’IES Badia del Baver (Alacant).© Mètode 46, Universitat de València. Estiu 2005.

     

EL DOMUND

             Coneixeu el lloc on esta feta esta foto?  I les persones que apareixen? Ara per octubre l’església catòlica  celebra el DOMUND. Fa 55 anys, en 1960, el xiquets de  Benilloba   es van disfressar imitant les diferentS races i cultures del món i van fer una cercavila per tot el poble per celebrar este dia. D.Antonio Porta,  el rector del poble en aquell temps, aficionat a la fotografia com era, i encara ho és, ens va deixar esta imatge que serveix per recordar la nostra història i el nostre poble.

SITGES D'ÈPOCA MUSULMANA

          

                                            SITJA 1

                                         Pedra que cobria l'entrada a Sitja 1

                                                    Sitja 2

                                                     Interior Sitja 2

         

              Estes fotos corresponen a l’obertura o forat d’entrada de dues sitges d’època  musulmana. L’interior no es pot apreciar molt bé en la foto. I la pedra era la que tapava l’entrada d’una d’elles. Per este forat, d’una amplària d’uns 40 cm. i una altura d’uns 60  aproximadament s’accedia a una cavitat de forma esfèrica, encara que no és una esfera perfecta, d’uns 3 o 4 metres de diàmetre. La seua grandària  pot variar, encara que en les que he vist per Benilloba no varia massa. Estan excavades en el subsòl  aprofitant terrenys argilosos, no massa durs. Estes Sitges habituals en l’època musulmana, amb un ús individual o col·lectiu, eren utilitzades com magatzems on es guardava  els aliments, generalment  cereals: blat,civada…. La falta de llum en el seu interior, així com el tenir una temperatura i humitat constant, permetia unes condicions molts favorables per a la conservació dels aliments, al temps  els  resguardava dels animals rosegadors. Amb posterioritat,  en època cristiana, varen ser abandonades. Joves de Benilloba que van participar en les guerres del Marroc a principis del s.XX encara  pogueren vore sitges d’este tipus, en ús, en els poblats marroquins. Estes sitges han perdurat soterrades i  oblidades durant segles, i encara n’hi haurà moltes en aquestes condicions. En Benilloba, i en l’època actual, com a conseqüència de temporals de pluja, d’ excavacions  o també a l’ús de maquinaria  pesada en els camps han anat apareixent algunes d’estes sitges, unes  en perfecte estat, altres reblides de materials per la seua reutilització com abocador de deixalles. Però per desgracia no s’han conservat. Gran part d’esta informació li la dec a Amando Monllor , gran coneixedor d’este tema gràcies a la seua preocupació i interès pel mateix.

LES FESTES EN 1905

            Este article va ser publicat en la Revista de festes d'enguany. Però com este blog  arriba  a molts racons del món als quals, com és obvi, la revista no arriba, vullc publicar-lo ací   per a que puga llegir-lo qualsevol persona que estiga interessada.

Les dues fotos que acompanyen este article corresponen al programa que es va fer per a les festes de setembre de 1905:” Fiestas y Bailes que en honor a la Natividad de Nuestra Senyora celebra la villa de Benilloba durante los días del 3 al 10 de Septiembre”. En primer lloc parlaré un poc de la història de este pamflet i després de les festes a que es refereix.

                Este programeta, que anuncia les festes de 1905, pertany a Camelia O’Connor,filla de benillobers , que en l’actualitat viu a Los Angeles (EEUU), i que el conserva amb molta estima perquè el va heretar de son pare, Rafael Doménech Vilanova. Rafael va nàixer a Benilloba en 1886, aleshores tenia 19 anys quan es van celebrar estes festes i segur que va gaudir tant amb elles o el van impressionar de tal manera que ja mai es va separar d’este prospecte. L’any següent, en 1906, va marxar cap l’Argentina , on va estar en dues ocasions i va retornar definitivament en 1913, després d’haver viscut en diferents llocs (Carreras,Mendoza,Buenos Aires...) i guanyat la vida en diferents oficis( donant classes,com a tipògraf... ). Va retornar a Benilloba on es va trobar que part de la seua família havia desaparegut (la mare, un germà...)A continuació va estar a França treballant com a teixidor entre 1914 i 1916 (en els anys de la Primera Guerra Mundial).Va regressar als seus orígens,però moltes coses havien canviat i posat, com estava, a recórrer món, el seu poble estimat li semblava xicotet per a les seues perspectives. Aleshores va embarcar cap als Estats Units D’Amèrica com estaven fent molts amics i coneguts. Allí va trobar feina com a teixidor, ofici que havia deprès a Alcoi i havia exercit a França. Va tornar al seu poble per casar-se amb una Benillobera el 31 de desembre de 1920. Als pocs mesos el matrimoni va embarcar cap a Amèrica, per establir-se definitivament a Filadèlfia. Rafael i la seua dona Matilde van retornar en diverses vegades a Benilloba fins que va faltar en 1977.I, segons la informació de la seua filla Camelia, este programa que anunciava les festes de 1905, dipositat al fons d’una maleta, i junt a una manta   teixida a Benilloba, el van acompanyar en tots els seus viatges, com si amulets foren, no separant-se mai d’ells. Camelia me’l ha enviat per a que els actuals benillobers el coneguen com a document històric,que ho és, per a Benilloba.

                 Este manifest anuncia les festes que s’havien de celebrar entre el 3 i el 10 de Setembre (de diumenge a diumenge), en honor de La Nativitat de la Mare de Déu, l’onomàstica de la qual és el dia 8 i a l’advocació de la qual està dedicada la nostra església. Sembla que és en estos dies, al voltant del dia 8, quan s’han celebrat les festes del nostre poble:

-En 1747, data del primer centenari de S. Joaquim com a patró de Benilloba, les festes es celebren entre el 3 (dissabte) i el 11 (diumenge) de setembre. I el programa diu literalment: “Viernes 8, cedió gustoso S. Joaquin el dia para la celebridad de su hija en su nacimiento, corriendo por cuenta de la villa , por ser su titular”. D’ací es pot concloure la importància que té el 8 de setembre com a festa per el poble.

-També en 1847, quan es commemora el segon centenari de S. Joaquim, les festes transcorren entre el dissabte 5 i el dilluns 13 de setembre i fent referència al dia 8 diu: “ el miércoles dia 8 se celebrarà la función propia del dia, el nacimiento de Nta. Sra. La Virgen Santísima, que por ser titular de la parroquia, será la función religiosa de cuenta de la Villa de los fondos de la limosna... En este dia habrá processión por la tarde”.

                En el programa de 1905 sembla que la celebració de S.Joaquim està ja segregada de la festa de setembre, i esta gira al voltant del dia 8 que és quan es commemora la Nativitat de la Mare de Déu. Però, en canvi, el manifest no anomena cap acte religiós i es limita a enumerar  la part profana de la festa:

-La dansa o ball: del dia 3 al 10  hi haurà danses en tres sessions diàries. La primera de deu a dotze del matí. La segon serà a les cinc de la vesprada i la tercera de nou a onze de la nit. Esta informació corrobora la tradició oral que afirma que en altres temps s’havien fet danses fins i tot pel matí.

-Les cucanyes. Jocs i concursos que es feien de vesprada i anaven dedicats als xiquets i joves. Este apartat de la festa encara es manté actualment.

-La “Carrera de Gallos”  que es fa el dia 6.

-El dia 8 per la nit Berbena. Ball diferent al dels altres dies, a base de pasdobles que interpretaria  la banda de música.

- El darrer dia finalitzaria la festa amb una carrera de sacs.

                Hi ha que destacar que la part principal de la festa és la dansa, que és la manifestació popular de la festa. L’acte en qual la gent exterioritza el seu goig i sentiment. És l’esdeveniment en el que el poble, com a col·lectiu, plasma la seua alegria i l’expressa amb el seu acte més propi i únic: la dansà.

                Eren huit dies intensos de ball on participaven tots. Cada dia un grup de gent formava el cap de dansa i al darrere hi ballaven tots els demés que ho volien fer. No era, com ara ho és, una festa de la dansa, si no més bé una festa que s’expressava amb la dansa. La dansa no era la finalitat sinó el mitjan d’expressió del poble. Els demés actes festius eren el complement que donaven varietat i alternatives per a la diversió.

                Un altre assumpte que destacar és el fet de que parla de “afamados dolçainers de Callosa”. Sembla una tradició que els dolçainers  que han vingut a Benilloba han segut de Callosa, o al menys estos has segut els mes afamats:ja per estos anys eren de Callosa. Temps després va vindre un altre anomenat l’auelet també del mateix poble i a continuació tota una saga de Boronat que van estar venint, encara que amb interrupcions, fins als anys huitanta  del S. XX. Fins i tot si escoltem les danses de Callosa ens adonem del paregut musical que tenen amb les nostres.

                El pamflet també ens dona altres informacions sobre la festa que són interessants destacar per que han perdurat fins els nostres dies:

-          El primer dia de matinada, a les 6, es fa una cercavila a la que assisteixen “los mayorales solteros”. Són el majorals de setmana, els organitzadors de la festa, que a més són fadrins, condició indispensable  que ha continuat fins a hui en dia. Hui, mal anomenat Quintos perquè des de fa algunes dècades, els joves, l’any que entraven en quintes, eren els encarregats d’organitzar la festa. Ara encara hi ha menys motius per anomenar-los quintos perquè ja ningú va al servei militar i els majorals són els joves que en l’any acompleixen els 18 anys.

-          Una altra informació interessant és la que apareix en la darrera cara, agraint l’aportació dels “mozos” per cobrir les despeses a més d’advertir als que no han aportat res s’abstinguin de participar en la festa i així evitar situacions molestes  ( com podria ser negar-li l’entrada a la plaça o que li xiulen, ja que els majorals eren considerats la màxima autoritat de la plaça ).Estes aportacions les hem conegut amb el nom de creuà. I açò era l’aportació en diners que feien tots els fadrins per contribuir a les despeses de la festa, de les que quedaven exempts el fadrins que ballaven formant part del cap de dansa,ja que estos pagaven pel fet de ballar.

-          Una última advertència  va dirigida a les xiques: es prega que cap majoral passe pel ridícul de rebre la negativa a ballar per part d’alguna jove. I si cap xica es negara, ha de ser el suficientment discreta per evitar xerrades i esglais que perjudiquen al majoral. Realment, norma no escrita però per tots assumida, ha estat mal vist la negativa d’una xica a ballar quan algú la treia.

En resum es tracta d’un document que anuncia les festes de 1905 i que ens permet saber com eren estes fa 110 anys i poder comparar-les amb les actuals. Era la festivitat que es celebrava al voltant del 8 de setembre, dia de la Nativitat de la mare de Déu. Esta celebració era més popular, quan la gent es divertia, ballava i gaudia amb la dansa i els diversos entreteniments front a unes festes de S. Joaquim, segregades a altres dates, més oficials i de caràcter més religiós i seriós.                                                                                                                                                                                      Enric Morrió

                                                                                         Albaida,Maig de 2015

CONEIXEM?

Benillobers: sabeu  a que al.ludíem  quan parlàvem de “LA SALA”?

Quin era el significat d'aquesta paraula?

SOLUCIÓ

He vist que tots estàveu molt encertats. Tots recordem quan  havent fet alguna maldat de menuts  ens amenaçaven amb portar-nos a LA SALA. “Et portaran a LA SALA” era una sentència amb molt de pes. Però també anàvem a la Sala a pagar la contribució una vegada  a l’any  o  acudíem cridats per l’autoritat municipal. Mai anomenàvem el lloc com Casa Consistorial,l que deia l’ inscripció que hi havia damunt la porta d’entrada, ni coneixíem el mot de Casa de la Vila com s’anomena en altres llocs. Tal vegada utilitzàvem un poc més el terme ajuntament que és el  que actualment esta més vigent. En Benissa encara hi ha un edifici històric anomenat La Sala del Consell, era el lloc on estava l’administració del poble, on es reunien els consellers , també era  presó  i allí es feien certes transaccions econòmiques. Amb prou seguretat, que nosaltres anomenem  a este edifici com LA SALA el podem atribuir a que antigament ,en època foral,  s’anomenava Sala del Consell a l’edifici públic on es reunien els consellers del poble per exercir la seua autoritat, era el centre administratiu del poble, així com també presó. I així es va anomenar fins que el Decret de Nova Planta  de 1716  va suposar un canvi en el sistema administratiu. Però encara que les lleis canviaren el funcionament de l’administració no ho van poder fer amb el nom del lloc, que va continuar utilitzant-se al menys tres-cents  anys més. Hui en dia  resta com una paraula a recuperar ja que són pocs els  joves que la coneixen.

UNA TRADICIÓ RECUPERADA

          Enguany en danses vam recuperar una tradició: la processó que es celebrava el 8 de setembre, dia de la Nativitat de la mare de Déu, patrona de la nostra parròquia. El diumenge 31 d'agost, les danses per diversos motius s'han avançat uns dies, i quan feia exactament 50 anys que s'havia deixat de fer, va tornar a eixir en processó la imatge de la Immaculada damunt de les seues andes i conduïda per els majorals. Va seguir el tradicional recorregut de carrer Major, trencant per la plaça la Font cap al carrer S. Antoni, després li va pegar la volta a la plaça l'Omet i per carrer S. Cristòfol va tornar pel c. Major cap a l'església. Tots el balcons del recorregut van estar ornats amb mantons de Manila. Davant l'església se li van oferir a la Mare de Deu les flors que la gent portava i amb els acords de la Moixeranga, interpretada pels dolçainers, la imatge va entrar a sa casa. Esta processó, a la que van assistir les dones lluint els seus mantons i amb l'acompanyament de la dolçaina i el tabal, va transcórrer amb molt de silenci i solemnitat. 

L' Aurora 2015

           Un any més la tradició, la fe i la voluntat d'unes quantes persones s'alien per a que gaudim de l'espectacle que suposa per als sentits,el poder participar de L'AURORA. El passeig a trenc d'alba, entre dos claroretes, amb el silenci trencat per el ritme del tambor, la música, les veus i el precs al diferent sants ens transporten a un olimp que tan sols puguem paladejar una vegada a l'any.

        Una vegada superada la prova que suposa la matinada en un dia de festa, tot el demés és una delectació per als sentits: el cafè, els pastissets,la misteleta, el compartir, els amics...Tota una explosió d'emocions.

        Des d'ací vull animar a tots els que no ho coneixen o als que ho coneixen, i els costa de fer la matinada, que s'animen per al proper any que de segur que serà una experiència que no oblidaran.

Autor del vídeo: Dani Betoret

BUSQUEM!

Algú sabria dir-me on podem vore estos graffitis. I si sabera explicar algo més ja seria per a Cum Laudem.

L'ASQUEIAO

                Finalitzant el mes de maig com estem, m’ha vingut al cap  que este més ha segut tradicionalment un mes de bodes, són moltes les parelles que és casen arribat este temps: no sabem bé si es per el canvis que produeix la primavera,o perquè fa millor temps per a estos esdeveniments, allunyats de el calor de l’estiu o el fred de l’hivern... Però no es de les bodes habituals del que vaig a parlar i entenc habitual per les parelles de nuvis que es casen per primera vagada. Sinó d’aquelles bodes que hui en dia no són tan freqüents  o millor dit, quasi excepcionals,  perquè els avanços  en l’alimentació i, millor encara, en la medicina han  permès un descens dràstic de la mortalitat: la boda d’un vidu. Fins fa unes dècades la figura de la persona vídua o vidu era molt habitual, i sobretot vidus perquè eren moltes les dones que morien durant el part o com a conseqüència d’aquest per algun tipus d’infecció. En una societat tradicional on la tasca assignada a cada membre de la parella estava mot definida          
 ( Hem de deixar al marge les idees o corrents ideològics que predominen ara i evitar qualsevol judici): l’home era l’encarregat de portar un sou a casa, uns ingressos econòmics o els aliments necessaris per sobreviure mentre que les dones eren les encarregades de les tasques de la casa a més de l’atenció als fills. En esta situació el que faltara un membre de la casa, home o dona, suposava un agreujament de la situació familiar, posant en perill la pròpia subsistència i la dels fills. El pare o la mare, tot sol,tenia molt complicat el poder seguir endavant: si era el pare, no podia treballar de sol a sol, com aleshores es feia i a més preparar el menjar, o llavar la roba, o tenir cura dels fills. Si era la mare, mal tenia la subsistència  sense un mínim d’ingressos.

                Per estos motius més, que per sentiments, era que les persones vídues es tornaven a casar i en la majoria de els cassos es tractava de matrimonis arreglats directament o a través d’intermediaris. I a més, moltes vegades sense deixar passar el temps habitual del dol, sense festeig i de vegades de forma  amagada,  en la matinada quan tot el mon descansava i no hi havia ningú pel carrer. A fi de que quan la gent s’assabentara ja estava el fet consumat. De tot açò va nàixer un costum ja desaparegut i del que vull parlar : L’ASQUEIAO, com diguem nosaltres o l’esquellotada  com diu el vocabulari mes culte. En que consistia? Quan es sospitava o s’enteraven de que es casava un vidu, les nits anteriors a la boda, els amics o coneguts, sempre homes, anaven en colla armats amb instruments de fer soroll: llaunes,esquelles, picots,etc. per la nit, a la casa on vivia el vidu i allí restaven fent soroll fins que el afectat es decidia a obrir-los la porta i convidar-los. El soroll era fort i esfereïdor a fi de molestar el mes possible als habitants de la casa així com per a alertar als veïns del poble. S’havia de deixar ben patent davant la societat que un vidu es casava. La duració de l’esquellotada era variable, podia durar una nit perquè a l’afectat li molestava o volia acabar prompte amb la difícil situació o uns quant dies si no volia beneficiar amb la convidada als esquellotadors.

                En esta tradició, ara ja desapareguda en el poble, podem distingir dos interessos ben diferenciats en el que crec que devem buscar la seua explicació: el primer seria les ganes de festa de la gent, que en un poble amb tota la seua monotonia i amb la falta de esdeveniments per a celebracions, este era un motiu  per fer festa i trencar amb la rutina. I el segon, que estaria, a més, encobert i  relacionat amb les creences i supersticions, molt habituals en estes societats endarrerides. Es tractava d’allunyar l’esperit del consort difunt. Feia poc temps que havia faltat la dona i el seu esperit o al menys el seu record encara estava present. Amb este esvalot de gent i soroll es pretenia allunyar-lo  o avisar-lo de que la societat recolzava este nou matrimoni.

FUERA DE PASQUA

El dia de Pentecosta o  Pasqua Granà, com nosaltres també li diem, tradicionalment s’ha celebrat  mitjançant el que hem anomenat com  la FUERA       ( no se el perquè de dir-ho en castellà). Esta consistia en sortir  al camp a passar el dia: grups d’amics o les filaes dinaven en alguna caseta, parà o altre lloc situat en les afores del poble. Avançada ja la primavera, quan el camp mostra tot el seu esplendor i ja es poden apreciar les properes collites hom gaudeix de passar un dia al camp.

CONEIXEM?

Sabrieu dir-me que és açò? És un poc difícil però pensant i preguntant podeu averiguar-ho.Va animeu-se.

SOLUCIÓ:s'anomena CAPSANA  i era un rodet  de drap que es posava al cap per dur coses de pes i mantenir millor l'equilibri com podia ser la post de dur el pa al forn, la safa o cuba de roba al llavador...

ENCICLOPEDIA

          Hui regirant per casa m'ha aparegut este llibre: ENCICLOPEDIA editat en 1935 en Gerona, l'autor del qual és José Dalmau Carles, Profesor Normal i director del Grupo Escolar de Gerona. Este llibre seria utilitzat com a llibre de text per estos anys a l'escola de Benilloba. Era del Grau preparatori i segons les instruccions el xiquet devia adquirir els coneixements en un any, és a dir, en un curs. Després estarien els volums de Primer, Segon i Tercer Grau: Cadascú d'ells serviria per a dos cursos. El de Grau preparatori que és el que tinc a les mans incloïa les següents àrees: Grámatica (Castellana per suposat), Aritmética, Geometria,Geografia, Historia d'España, Ciencias Físicas i Naturales, Higiene, Estudio del Derecho i Educación Social. Pose dos fotos: una de l'apartat d'Higiene i un altre d'Educació social per a que se n'adoneu un poc dels continguts.

DIA DEL PARE

      No he estat mai partidari d’aquestes celebracions que ens espenten a la despesa i al consum: dia del pare, de la mare, dels enamorats, etc.Com si tots els sentiments i emocions  que duen implícits anaren concentrats en un regal u obsequi que es fa per que s’ha de fer, perquè tot el mon ho fa, i al instant resta oblidat com un objecte inútil més per algun racó de casa. I és pels racons de casa, si es posem a escoltar o percebre,d’on ens poden venir aquells records i vivències  que, això si, és el millor regal que podem fer a les persones que són l’objecte de la celebració. I hui dia del Pare, si m’ature un moment, tot un allau d’imatges i records, com si un You Tube fora, passen pel meu davant: acompanyant a mon pare a l’horta per uns camins    estrets i llargs, eterns  des de la meua percepció infantil,  i allí, mentre ell regava o entrecavava jo jugava  en el riu amb un molinet de joncs que ell m’havia fet. O ajudant-lo  ( com seria l’ajuda!) a llevar els escarabats de les mates de les creïlleres  i anar guardant-los dintre d’una botella de coll ample, d’aquelles que compraven amb llet condensada, i que al finalitzar tapàvem i amollàvem riu avall.

 I creixia al costat d’ell, contant-me les seues històries de la mili, o el seus viatges a Palma de Mallorca on va fer dos temporades venent gelat o aquell conte de les rabosetes que mil vegades ens va contar i que ara no aconseguisc recordar. I a poc a poc ens transmetia els seus coneixements. I de la seua mà anava a passejar els diumenges, a pegar una volteta, com solíem dir, o a la processó d’un dia de festa. No recorde com el veia en aquells moments  però si mire alguna foto d’aquell temps  si que veig la cara que posava quan agafava la seua mà. 

I em transmetia  la cultura  d’un home, que no se amb seguretat si havia llegit cap llibre, però que amb la seua intel·ligència i curiositat havia anat conreant amb llesques d’ací i de més allà. I el recorde quan, en hivern, a la posta de sol, pujava la gavella de llenya  per encendre un foc que ens recesava  d’aquelles nits de fred. I quan ens comboiava  al meu germà i a mi, vespres de reis, amb tota la il·lusió del món, a preparar-li un regal a la mare. I també el moment, lloc, paraules i el Sol que feia quan  em va anunciar la malaltia fatídica de la seua dona.

                I així sempre. Amb la seguretat de tenir-lo al meu costat. Amb la seua presència, tota la resta sobrava. I mai oblidaré aquell matí de diumenge, després d’una nit de festa amb els amics, que em va despertar per a que l’ajudara  a portar una càrrega de llenya del bancal. Matí de morros i males cares. Però amb el temps vaig descobrir la importància  d’assumir les responsabilitats per damunt de tot. I la tristor d’aquella vesprada que va tornar abans d’hora de la feina perquè s’havien incendiat els telers amb els que els treballava. I recorde quan anava a portar-li l’esmorzar a la fàbrica, aquell infern de soroll en el que passava huit hores de cada dia de l’any. I l’orgullós que estava de la seua feina: - Hui he fet tantes mantes en cada teler (ens deia). Feina que va tenir que deixar molt prompte encara perquè,  de sobte, una malaltia el va lligar a una màquina per la resta de la seua vida. I a pesar de l’esclavitud a la que es va vore sotmès mai va desesperar, ho va assumir com un fet més de la seua vida. I aleshores el recorde ajudant sempre a la seua dona. I també  recorde les vesprades passades per les xopades  buscant bolets, els dies de cacera veient eixir el sol i empomant la rosada. Esperant les crescudes del riu des de la terrassa de casa. Les nits de tronada, sense llum, al voltant d’un ciri. I en el seu darrer moment, en aquell que va veure arribar el seu fi, que entre els meus braços i davant la  pregunta:

-          -Pare, que vol que faja ?

-          - Res    –respongué ell

I mai més res va ser igual. Ni l’anar a fer les olives, ni els viatges a València, ni les xerrades a l’hora del café, ni el retorn a casa. Res igual.

MOLTES FELICITATS PARE  allà on estigues. 

EMBLANQUINAR

Este mot que ara quasi com s’utilitza, tan sols  fa alguns anys era molt habitual.  Emblanquinar era pintar de blanc, però sobre tot era donar una capa de calç diluïda amb aigua  a una paret, sostre o façana. Actualment  es pinta, i de diversos colors. El mercat ens posa al abast tot una gama de productes de colors, textures, materials… diferents i podem escollir aquell que més ens faja. Però abans, com ja he dit, no es pintava  sinó s’emblanquinava. Arribada determinada època de l’any com era l’estiu o en la proximitat d’una festa o front a un esdeveniment de certa importància s’emblanquinava la façana de la casa i també les diferents estances. Mes endavant var sorgir certs productes que barrejats amb la mescla de l’aigua i la calç li donaven una tonalitat verda o blava.

                Però per emblanquinar s’utilitzava bàsicament la calç viva. Que és la que s’obtenia de la cocció de les roques calcàries  en els forns de calç. El resultat eren uns terrossos de calç que compràvem directament als seu productors quan venien al poble a vendre-la amb un carro o animal, i al crit de “ Calç xiques” es recorrien tot el poble. El terrossos o pedres de calç viva que adquiríem  els posàvem dintre d’una gerra a la que s’afegia aigua que la calç absorbia en una reacció química convertint-se en una pasta. Al cap de dos dies esta pasta estava en condicions de dissoldre-la amb aigua  i començar a emblanquinar. L’emblanquinar també tenia la propietat de desinfectar. Desinfecció que s’obtenia al absorbir la calç tota la humitat del microorganismes que podien existir, acabant amb ells. Sempre s’emblanquinava sobre la capa de l’any anterior i  anaven sobreposant-se les capes fins arribar a tenir una grossor de  uns quant mil·límetres i un una imatge de paret esquarterada per línees irregulars. 

L'AVENTURA AMERICANA DE MANUEL MONERRIS

Iraquois Falls en l'actualitat.En  primer pla la factoria de cel·lulosa al costat del riu.

         Utilitzant les dades que tinc a l'abast vaig a intentar recompondre  l'aventura Americana del benillober Manuel Monerris Climent.

     Manuel Monerris fill de Francisco Monerris i Angelina Climent va nàixer el 13 se setembre de 1886. I va emigrar a Amèrica en 1916, quan tenia 29anys. Va anar amb el vaixell Montevideo que va eixir de València, amb altres sis Benillobers: Enrique Pérez, Eduardo Orta, Hermenegildo Santana ( de 14 anys), Joaquín Cortés, Manuel Pérez i Juan B.Guillem. Ell recordava el viatge com 23 dies de Mar i Cel (tota una eternitat per a una persona que probablement fins eixe moment no havia vist mai el mar). Van arribar a la duana d'Ellis el 13 d'octubre de 1916, però el seu destí no era EUA sinó el Canada.

Vaixell Montevideo

       Allí, en el Canadà, van treballar en l'empresa Abitibi Pulp & Paper Co. En el poble d'Iraquois Falls al Nord de l'estat d'Ontario. Esta empresa estava dedicada a la producció de cel·lulosa i paper a partir de la utilització dels recursos forestals ( fusta) i de l'aigua que hi ha en abundància. Este era un poble xicotet construït per el propietari de l'empresa per a donar allotjament i serveis als treballadors. En esta zona el clima era Continental humit, per tant tenia un valors extremats, arribant en hivern a -50º C. Penseu en quines condicions deguen treballar els nostres avantpassats. I en l'interior d'esta empresa esta feta la foto que adjunte. En ella, en primer pla esta recolzat en una bovina de paper M.Monerris. I en les bovines de paper es pot llegir ABITIBI, nom de l'empresa. També apareixen altres operaris que no es distingeixen bé però entre ells possiblement podria haver algun altre de Benilloba.

Factoria Abitibi Pulp & Paper Co.1916

    Temps després, no tinc la data exacta, va passar la frontera a EUA per el pas fronterer de Búffalo, a l'estat de Nova York .No se on estaria i on treballaria als EUA, possiblement aniria en alguna colla de treballadors dels que anaven fent carreteres o instal·lant vies de ferrocarril, el que si sabem es que en 1920 estava ja en Benilloba, perquè concretament el 12 d'agost es va casar amb Angelina Blanes Truades en Balones. No sabem si va guanyar molts diners o si va aprofitar el seu viatge però lo que es ben cert es que seria l'aventura de la seua vida.

BUSQUEM!

Benillobers d'cí  i d'enllà sabrieu dir-me on està  feta esta foto i que és el que representa. Crec que és algo molt important per a nosaltres i tots deuríem saber-ho.

LA SOLUCIÓ

Esta capelleta o fornícula esta situada en la paret  oest que tanca el creuer de l’església. Concretament sota  la capella que alberga la imatge de S. Joaquim. En esta capelleta hi a una pedra  amb una inscripció que  fa referència al que allí es guarda . Es a dir, l’acta notaria de 1695 en la que es donen els detalls de com va ser anomenat  S.Joaquim  patró de Benilloba en 1645. També diu que esta documentació va estar perduda dos segles i mig fins que la va torbar D.Drancisco  De P. Monblanch en 1946.

                Els documents es guarden en l’arqueta de fusta, sembla que de banús (ebano), decorada amb relleus  i incisions fetes en la fusta amb motius vegetals i també geomètrics. I segons diu la tradició segellada  per a que no es puga obrir fins al proper centenari.

                Esta arqueta amb la documentació va ser portada al poble dia 16 de febrer de 1947 (any de centenar). Tot el poble en ple va eixir a esperar-la a la fita del terme en la carretera de Cocentaina amb carrosses ornades  amb diversos motius  i la gent vestida d’acord amb el tema de la carrossa. També van eixir moltes cavalleries i gent a peu vestida amb la seua millor roba. Eixe dia  es va ser celebrar una gran festa  que encara recorda la gent major.

D.F.Monblanch portant l'arqueta  a l'arribada a l'església.