diumenge, 24 de setembre de 2023

PLAÇA DEL CASTELL

 

    Estes fotos de la plaça del Castell estan fetes amb una diferència de 54 anys, les primeres, gentilesa de M.Carmen Reig es van fer 1969, les altres en festes de 2023. La plaça en si no ha canviat tant, pel contrari la gent, els usos, costums  i la vida si que ho ha fet bastant.







PLAÇA DEL CASTELL

Al capdavall del poble

 el nom d’un palau, un castell de festes,

quatre boques de carrer, dues balconades

i tres cases mal contades.

 

Plaza de Calvo Sotelo volgueren posar-me,

també plaza del Carmen,

però em quede amb plaça del Castell,

la de sempre,

amb que la gent preferí cridar-me.

 

Retinc el soroll del teler mecànic,

el tràfec de la gent de la fàbrica,

subhastadors carregant el camió de mantes,

el sabater clavant les seues tatxes.

 

Els xiquets juguen amagar-se

entre les fustes del Castell,

quan a l’estiu

per a la festa estan preparant-se.

 

I una vegada a l’any,

 el  desset d’agost,

celebre el meu dia,

encara que s’acaben les festes,

tot el poble baixa a veure’m

i m’omplic de goig i alegría.



dimarts, 1 d’agost de 2023

ESQUADRA NEGRES 1953

 


Ja estem quasi en festes. D’ací no res estarem escoltant  música festera i veient baixar les esquadres. Poc a poc, sense adonar-se’n, la festa evoluciona, canvia la música (desapareixen unes marxes i se’n escolten unes altres), però on més es noten els canvis és en la indumentària i en els maquillatges, tan sols hi ha que mirar fotos de darrers anys per apreciar eixa evolució. Mireu esta foto d’una esquadra de negres de 1953 (fa 70 anys). La foto es del fotògraf benillober José Domènech “Torero”.


dissabte, 17 de juny de 2023

ETIMOLOGIA DE BENILLOBA


 

Abel Soler és un Albaidí amb un curriculum molts extens, és doctor en Història Medieval per la Universitat d’Alacant i en Filologia Catalana per la Universitat de València.Especialitzat en historia cultural del segle XV és autor d’una biografia sobre Joan Roís de Corella, autor d’estudis  sobre Joanot Matorell i el Tirant lo Blanc.  Col·la borador habitual de revistes académiques ha publicat un extens conjunt de monografies locals valencianes sobre historia, geografía i patrimoni. En 2021 va publicar “Joan-Jeroni de Vilaragut (1421-1463).El fill secret de la reina Margarida de Prades “ i en 2023”Albaida. Història de la ciutat”.  Darrerament està publicant en el facebook  unes notes sobre el origen del nom de molts pobles. Estos dies va escriure lo seguent sobre Benilloba:

 

EL NOM DE BENILLOBA

 

"Alqueria de Benaloba" (1258), "Benilloba" (1318), "Banī Lubba" (en àrab, 1516). De l'àrab "Ibn Lubba" إِبْنْ لُبَّة, ‘l’alqueria del fill de Lubba’ (pluralitzat després com "Beni"- ‘fills de’). Nom femení de tradició romanç: la -bb- geminada representa la [p] de "lupa", ‘lloba’ (l’alifat no disposa de signe per a aquest so). Com Penàguila, Benissoda, Benissuera, etc., reivindicar un ancestre femení és indicador de costums matriarcals associables a tribus berbers. Benillup ("Benillopo", amb -o romanç encara, el 1238) i una alqueria de l’Orxa dita també Benillup representen la versió masculina, "Banī Lubb"; com també l’alqueria de Vinalopó o Binalopó, a Bocairent (Ibn al-Lubbūn, ‘el fill del Llobet’), que dona nom al riu de Vinalopó.


divendres, 9 de juny de 2023

LA FILHARMÒNICA 1992



    Esta foto de la Filharmònica és de 1992. Esta feta en l’altar de l’església de Benilloba després d’un concert per a celebrar la festivitat de Sta Cecilia. Era la segona etapa de Fco. Carchano com a director i un període de decadència per la baixada del nombre de músics.

divendres, 2 de juny de 2023

LA FILHARMÒNICA 1983

 

Em sap greu posar esta foto en tan males condicions però no dispose de l’original que és a color i amb molta mes qualitat ( si algú té la gentilesa de passar-me-la la canviaria d’immediat). La foto l’he treta del programa de festes de 1983, per tant la foto serà de 1982. Però, en esta sèrie de fotos del la Filhamònica Benillobense, no em podia oblidar de esta etapa tan bonica que vam viure en la banda amb el director contestà F.J.Molina. Supose que va ser tan especial per a mi perquè vaig pertànyer a la banda durant esta època. Però també perquè en eixos anys van entrar a formar part d’ella un grapat de joves amb molta il·lusió i això es va veure reflectit en moltes actuacions, concerts i eixides a tocar a altres pobles (Fogueres de S.Joan a Alacant, festes de Xixona, Ontinyent, Cocentaina, Muro, Banyeres entre altres). Vull nomenar a tots els components encara que crec que és fàcil reconèxer-los. D’esquerra a dreta tenim: en la fila superior a Miguel Alvado,Ximo Julià, Joaquin Mira, Joaquin Monllor, Julia Colomina,Salvador Llorens, Yolanda Campos,J.Miguel Seguí, Miguel Alvado i Juanjo Barrachina. En la fila d’enmig: José Cerdà, J. Antonio Verdú, Joaquin Julia, Joaquin Carbonell, José Julià, Vicenta Garcia, Antonio Colomina, Vicent Julià i J.Enrique. Asseguts: Ximo Reig, Vicent Devesa, Salvador Casanova, J.F.Molina ( director), Demetrio Barrachina,José Climent,J.Antonio Morrió i José Cantó. L’abanderada Francisca Monllor.


dissabte, 27 de maig de 2023

LA FILHARMÒNICA. ANYS 50


  La Filharmònica per estos anys contava amb 2 tubes,un bombardí,2 trombons,1 fliscorno, 2 trompetes,4 saxos, 4 clarinets i els tres de la bateria. El nombre de components de la banda no ha variat molt al llarg de la seua història. La banda ha tingut els seus daltibaixos, en les millors époques amb sot ha superat els 30 músics. En els pijors moments han quedat 20 músics. En una societat d'este tipus en el que hi ha que compaginar aficció, dedicació, esforç, el fet de que siga un passatemps i no una feina i el que hi ha tantes voluntats i caràcters  com persones, el mes normal és que varie molt el nombre de components d'uns moments a altres. però el més important és que haja tingut una continuitat durant tants anys.  Per la qualitat de la foto i la seua antiguitat fa difícil reconeixer a cap persona.

dissabte, 20 de maig de 2023

LA FILHARMÒNICA FA 100 ANYS


 Encara que és difícil saber l’origen de la banda de música de Benilloba, molt bé podríem atribuir-li uns 150 anys d’història. Durant tota esta llarga vida  ha passat per molts alts i baixos però no ha parat de fer música i animar al poble en les festes i altres actes. Esta foto serà de les mes antigues de la banda i jo la dataria a principis del segle XX. Impossible ja de reconèixer a cap membre.

dissabte, 13 de maig de 2023

LA FILHARMÒNICA 1980

 

    Si la stmana pasada la foto era del 1960, la de hui es un poc més recient, sobre 1980, concretament crec que es de l’estiu de 1979. La foto esta feta dintre de l’antic local de la música . I els músics d’esquerra a dreta i de dalt cap avall  son els següents: Salvador Llorens, J.Enrique, Julia Colomina, Yolanda Campos, Enrique Morrió, Ximo Monllor, Joaquin Mira, Juanjo Barrachina, Fernando Monllor i Jose Alvado. En la Fila d’ enmig Vicent Julià, Toni Colomina, Vicenta Garcia, Pepiquet Julià, Carchano (el director), Ximo Julià, Miguel Alvado, Manolo Serrano, Pepe Cerdà i Carlos Genís.Asseguts: Salvador Casanova, Vicent Devesa, Demetrio Barrachina, Joaquin Herrero i el seu fill, José A. Morrió, Jesús Garcia i Silvestre Garcia.

dissabte, 6 de maig de 2023

LA FILHARMÒNICA 1960

 


   Ací tenim una foto del “la Filarmònica Benillobense” allà per el 1960.Des de fa quasi 150 que el poble ha gaudit de la música de la seua banda: en festes, cercaviles, concerts i processons. La seua música no sols ha sonat en Benilloba també s’ha sentit per tots els pobles de la comarca, per la nostra província i per províncies veïnes. Enlairant el nom de Benilloba per tot arreu. Per ella han passat centenars de joves, pocs han segut els que en algun moment de la seua vida no han format part de la banda tocant algun instrument musical. Abans reservat sols per a homes des dels anys 70 del segle passar també han entrat a formar part d’ella moltes dones. En esta foto podem reconèixer a alguns músics: el director crec que era Vicent de Xixaixa, i sinò em corregiu, al costat podem veure a Silvestre i el seu germà i entre ells a Mireta, el setè Salvador Llorens, el desé Antonio Company, Pepiquet Cabenal, Rafael Ripoll i Salvador Casanova. En la fila de Baix: Paco Carretilla i Juanrero amb el baix, als plats Ximarro, a la  seua esquerra Justo amb el clarinet, al costat Toni Palomo, amb la trompa el Gordet, amb la trompeta Rogeliet i al costat Pepito el Llumener,  al bombo el tio Garrofa i amb el tabalet Manuel Pérez. No puc nomenar als altres per no reconèixer-los. Molts d’ells van ser musics tota la seua vida.


dissabte, 29 d’abril de 2023

LA CANAL DE LA TEULERIA

 

La Canal de la Teuleria formava part de la sèquia del rec del Llibrellet, també anomenat de l’Olivaret o de l’Algepsar. Este rec agafava l’aigua d’un assut que es feia exactament baix del pont i que la derivava  cap a la sèquia que anava per la ribera dreta del riu  regant les hortes d’este costat  fins a les penyes del Salt. Per travessar el fons d’Agustí es va construir esta canal  que circulava per damunt de 5 arcs de mig punt i un mur de pedra fins arribar a l’altre costat. Tota ella estava construïda de pedres o cudols de riu de forma irregular. Fins i tot els arcs estaven construïts amb este tipus de pedra encara que per a tal finalitat s’utilitzaven les pedres mes planes i tan sols algunes estan treballades per alguna de les cares abans de col·locar-les. Un exemple  d’arquitectura popular. L’abandonament d’este rec i  el posterior rebliment del fons d’Agustí amb escombraries feren que les avingudes d’aigua acabaren destrossant la canal. Un exemple més d’oblit i abandonament cap al nostre patrimoni.







divendres, 21 d’abril de 2023

L' ALMUD

 


En la foto podem vore tot un joc de recipients per a la mesura. De dreta a esquerra tenim: Almud, mig-almud, quarteró i la mesureta. Almud ve d’una paraula àrab al-mudd. El Almud era una unitat de mesura ja en desús que  s’utilitzava per  al gra. I equivaldria a 3.5 o 4 kilograms, segons el tipus de gra que mesurara. L’equivalència es orientativa perquè quan es mesurava en este recipient lògicament no existia la mesura en Kg. El mig-almud equivaldria, com el nom indica, a la meitat de l’almud, el quarteró a la quarta part i la mesureta a la meitat del quarteró  o l’octava part de l’almud.


dissabte, 1 d’abril de 2023

PARDAMUN/PARDAVALL

 

Estes paraules no les he trobades al diccionari, així i tot son dues paraules que nosaltres les hem gastat habitualment. Tal vegada siguen localismes, i sols les utilitzem nosaltres, però amb més motius pera tenir-les com a pròpies i seguir utilitzant-les per a que no es perden. I per quin motiu? Per a conservar la riquesa del nostre vocabulari que és l’expressió més gran de la nostra cultura. Estes paraules estan formades amb la contracció de altres dues: PART+DAMUNT i PART+DAVALL. Amb el seu ús habitual es tendeix a economitzar i ometre  lletres per fer un llenguatge col·loquial mes fluid. I  en quant al significat d’estes paraules, és molt senzill: per a parlar del nostres veïns més propers, els de la casa del costat, diferenciem els de la PARDAMUN, que són els que viuen a la casa del costat que es considera que esta un poc més elevada i els de la PARDAVALL, que viuen a la casa del costat a un nivell inferior. Així diem els veíns de la pardamun i la casa de la pardamun i els veïns de la pardavall i la casa de la pardavall.

 

 

 

divendres, 24 de març de 2023

LA CASA DELS IAIOS

Casimir és un amic polifacètic i gran amant de les nostres tadicions que descriu la casa dels seus iaios. Com m'ha semblat una descripció molt encertada del que serien les cases dels nostres pobles de fa uns 60 o 70 anys cap arrere la puge al meu blog per a qui tinga el gust de llegir-ho.


LA CASA DELS IAIOS DE CASIMIR

La meua àvia Elena i el meu avi Casimir vivien en una casa amb tres plantes.

En la primera només entrar, a la dreta, estava l'habitació de les persones majors.

El terra de la casa era de terra. Vullc dir que no tenia, mosaic, rajols, tavons...El terra era de terra.

De seguida venia el menjador amb el fumeral i la cuina.

En la cuineta n' hi havia un banquet per a posar els dos llibrells per a escurar amb l' aigua que portaven de la font.

En un altre banquet es tallaven verdures i carn a l' hora de preparar els menjars

No!

No!

No tenien poal d' escombreries!

Les botelles de llet eren retornables.

L' arròs, el sucre.. es compraven a la botigueta. El tio Vicent " El botiguero" tenia sacs, pesava i posava el sucre o l' arròs en caputxos de paper. La iaia reutilitzava eixe paper.

El menjar que sobrava tenia acceptació al corral, els gats els ossos, les gallines les molletes, els conills, les peladures, les oronelles, els mosquits, granets d' arròs....res no sobrava.

El plàstic?

Això qué és el plàstic?

Coneguem i usem l'espart, la boga, el vímet, els joncs, els ullols, la sarga..

El plàstic no....... és alguna beguda? .

L' excusat era on feiem les necessitats majors.

Era un bassalet amb una fusta al damunt.

Eixa fusta tenia un forat de la mida d'un cul gran.

Posàvem el cul , ..........- em i amb un espigò ens el torcàvem.

I eixe bassalet anava omplint- se fins que el meu iaio li deia a mon pare :

- Casimiret, està ple! Demà matí a les quatre!

- Sí, pare!

I a les quatre i deu Casimiret feia clots al bancal d'oliveres de la família, a tocar.

I el meu avi amb un carabassot omplia el cànter boca ampla, se'l posava al llom i l' abocava al clot que havia fet Casimiret.

A les huit havien acabat i els dos anaven satisfets al llavador s' arromangaven de cames i braços, s' ensabonaven amb una de les pastilles de sabó que feia iaia Elena i...

En arribar iaia Elena tenia damunt taula quatre trossos de llomello d'orsa, una ensalà d'alficòs, tomaca i ceba i una bona qüerna de pa que ahir va pastar.

Com en totes les cases de Terrateig els meus iaios tenien al menjador un armari empotrat en la paret anomenat " alacena" per a posar, coberts, plats, gots. Elena li posava unes puntilletes i quedava una alacena molt bonica.

Elena guisava amb foc. Posava la cassola damunt d' un trespeus, encenia el foc i l' atiava.

A l' hivern feien mitja vida a vora la xemeneia. Per a reviscolar el foc els iaios tenien un potet amb sofre i una cullereta de fusta , una trompa de canya foradà i un ventall d' espart.

Recorde el canterer amb les botiges i el cànter.

Per a enllumenar només n' hi havia una perilla al sostre forrada amb paper de seda de colors. Elena quan venien Festes d' Abril canviava els papers. Eixos dies amb calç pintava i desinfectava la casa.

Menjador adins, separat per una porta, estava el corral. Allò era l' harca de Noé! .

Conills, pollastres, gallines, conills d'índies, la cabra que bona llet donava....i al fons el matxet de llaurar i la porquera per a criar un bon porc per a tenir carn i embotit per a gran part de l' any.

Ara anem a pujar l' escala, però abans mirem el rebostet que tan bé van idear els obrers de l' época.

Com que baix de l' escala queda un gran buit van fer escudellers i posar una porteta. A allò li van dir rebost.

Al rebost es guarden cassoles, salmores, verdures, la gerra d'oli...

Quasi ningú sap que eixe lloc es diu rebost i la gent més moderna li diu despensa.

Eixes persones no mengen mai pernil ni cuixot, sempre mengen jamón.

Bé, pugem dalt. Dalt pujaven els que millor cames tenien que eren les meues ties i mon pare.

Els matalassos eren de llana i les mantes també.En casa dels meus iaios mai van tenir estufes elèctriques ni de gas.No podien comprar els aparells ni pagar l' electricitat.

L' habitació més calenta era la de ma tia Elena i ma tia Isabel. La xemeneia passava entremig de les dos capçaleres.

Tenien una tercera habitació per si venia algú de la família. Ma iaia allí tenia una Singer i feia pantalonets, faldetes i de tot amb la tela que li comprava al robero Isidro que venia cada mes amb la DKW a vendre des de Rótova.

Anaven vestidets amb la robeta que feia ma iaia Elena.

Anaven a la moda Elena! La roba durava fins que es trencava. I quan es trencava algunes voltes s'apedaçava.

Pugem dalt?

El daltdemésamunt!

El feien servir molt!

Penjaven els pernils i els embotits de la porquejada, tomaques, nyoretes..

Deixaven la collita de fruits secs, blat, civada..

Criaven cucs de seda sobre canyissos i fulles de morera per a vendre els capolls i traure uns dinerets.

La palla i les garrofes i l'herba alfaç també la guardaven daltdemésamunt i per un forat que anava des de la pallissa al pessebre del matxo, el iaio , enviava un manoll de palla i un grapat de garrofes cap avall.

El matxet donava les gràcies renillant!

dissabte, 18 de març de 2023

CORTINES DE BALADRE

 


 Actualment ja no es veuen per el poble estes cortines de baladre però fa unes dècades si que n’hi havia moltes en les portes i finestres de les cases per evitar que passaren les mosques. Estes cortines es feien aprofitant un recurs natural i pròxim: el baladre, que era fàcil de trobar per les vores del riu. El sistema era molt fàcil i qualsevol podia fer-se una cortina de estes característiques. Les branques del baladre després d’haver-les desfullat es tallaven a trossets de 8 o 10 cm. de llargària. Després amb una agulla i amb fil ( prou resistent com era el fil de palomar) es passava per la medul·la del baladre, un canut  darrere d’altre fins a completar la filera. Les fileres anaven enganxades a una barra de fusta transversal que tenia la llargària de la porta o finestra que hi havia que cobrir. S’havia de tenir la precaució de rentar-se les mans després de manipular el baladre per el seu efecte tòxic o bé bullir els trossos de baladre per a que perdera el seu efecte tòxic.  Una forma  artesanal i sostenible de fer cortines


dissabte, 11 de març de 2023

SANTÍSSIM CRIST DE LA FE



 

     Esta estampa es un record de la festa que es va fer  el 30 de març de 1947 (diumenge de Rams) per a beneir la nova imatge del Santíssim Crist de la Fe  que anava a col·locar-se   en el nínxol que hi ha damunt l’altar en el lateral esquerre de l’església.  La imatge va ser sufragada per el matrimoni format per Eduardo Garcia Ivorra i Matilde Reig Cardona.  Com a conseqüència de l’incendi i destrucció del 23 de juliol de 1936, als cinc dies d’iniciar-se la guerra civil, van desaparèixer imatges, ornaments, objectes sagrats i arxius. Posteriorment  l’edifici va ser utilitzat per a altres fins. Acabat el conflicte escomençarà una reconstrucció i reposició progressiva d’imatges.


 

dissabte, 4 de març de 2023

LA CLASSE DE D. ANTONIO


     D.Antonio  (no recorde el seu cognom ) va ser un mestre que hi va haver a Benilloba entre els anys  1968 i 1972 aproximadament. Sols recordé que  va ser mestre meu durant un curs, que tenia fama de ser bon mestre ( dels de la “letra con sangre entra”).També recorde que és el únic que a mi m’ha pegat, encara tinc la imatge de les meus llàgrimes regallant per la pissarra de la galtada per no saber fer bé una divisió que em va posar. Com ens portava a tots mes rectes que un fus i a base de garrot tots anaven aprenent, doncs deien que ensenyava molt. Si volíem aprendre més ens quedàvem una horeta més de vesprada pagant la permanència i estudiant en un llibre diferent. Ací tots ja no arribàvem, clar està, perquè tots els pares no s’ho podien permetre o perquè tenien un concepte diferent de l’ensenyança. El tal D. Antonio era de Castells de Castells i vivia a Benilloba amb la seua família en una caseta de les 3 que anomenen casetes dels mestres situades front a la casa del metge. En la foto està amb tots el seus alumnes d’una de les seues promocions davant les dos aules que també van fer per eixos anys en el pati de les antigues escoles. 24 alumnes de diferents edats, entre el major i el mes xicotet hi havia una diferencia de 6 anys. O siga, agrupats en una classe el que hui serien els sis cursos de primària. Tots abillats amb la sahariana de color beix que per aquells anys ens van fer per assistir a classe. De tots alguns malauradament ja han faltat. Un se’n va anar a viure a Alcoi i ja no he sabut res d’ell. De’ls altres, alguns van seguir estudiant i van acabar una carrera, altres van optar per la formació professional (el poder estudiar començava a ser una opció per a la gent treballadora) i la gran majoria als 14 anys es posarien a treballar. Tota una generació de joves que van jugar, córrer, i créixer pels carrers i camps de Benilloba.

dissabte, 18 de febrer de 2023

LA FIGUERETA


 

    Era la nostra Figuera. Sota ella tots passavem. Des de baix tots la contemplàvem. Canviava segons l’època de l’any. Nua en l’hivern, amb brots verds en primavera que ens transformàvem en un atapeïd fullam en l’estiu per a caviar a les tonalitats del groc i marró de la tardor. Tot un joc de colors al que ens havíem acostumat els benillobers any rere any, generació rere generació. S’havia convertit en un emblema nostre, en una senya d’identitat. Quan algú no sortia molt del poble li deien que mai perdia de vista la figuera. S. Xoxim sempre estava allí dalt amb una vigilància continua, velant per la salut de tots nosaltres. Els estornells l’acompanyaven amb un revol continu convertint les seues branques en una segura estança. Va ser tallada moltes vegades i intentat assecar-la unes altres. Es conten anècdotes: el meu iaio una vegada es va despenjar de la terrassa del campanar lligat una corda per tallar-la. Però en la primavera ella renaixia i tornava a créixer, i als anys, per setembre deixava caure les seues figues. I tot degué començar amb l’excrement d’algun pardal que fart de figues va alleujar el seu cos en el badall entre dos carreus. Miracles de la natura.Allà per l’any 88 o 89 del segle passat es va restaurar la façana de l’esglèsia i el seu campanar. Acì es va acabar la nostra figuera i la seua història. La veritat era que el seu tronc, cada vegada mes gros, anava separant els carreus i les pedres cantoneres amenaçaven de desprendre’s. Hi va haver la seua polèmica perqué ens vam veure un poc nuets, despullats d'un emblema molt nostre, d'una part del nostre poble, una part de la nostra vida.



divendres, 10 de febrer de 2023

PLOURE AMB CONEIXEMENT

      Des del dilluns hem tingut uns dies de boires i pluges. Però estes pluges semblen que ha caigut bé. Ha plogut a intervals, però de forma moderada i encara que s’han arreplegat uns quants litres, no massa, esta pluja ha segut beneficiosa per al camp ja que al ploure de forma moderada l’aigua es filtra pel terreny i no va directament al riu, regant els camps i alimentant aqüífers. Per això podem dir que ha plogut amb coneixement. Ploure amb coneixement és una frase feta que utilitzem per a referir-se a que plou moderadament i de manera continua. També podem dir que ha segut un temporal el que hem tingut estos dies per a diferenciar-lo de les tronades ( que es quan plou de forma torrencial acompanyat de llamps i trons).

dissabte, 4 de febrer de 2023

OLIVERES MIL·LENARIES

Olivera amb quatre troncs.

          L’olivera com al majoria d’arbres consta de les següents parts: arrels, tronc, branques i fulles. Però a més té una part característica seua que es la panna ( peana en castellà) que es la part que està entre el tronc i les arrels. Està panna unes vegades està colgada a terra, en altres  la part superior sobreïx per damunt terra i unes  altres vegades presenta forma de casquet esfèric oberta per una part i buida en l’interior originant una espècie de cova de diferent grandària. Lògicament està panna augmenta de grandària amb l’edat  i de vegades d’una mateixa panna surten diversos troncs que  ens anuncia la longevitat de l’arbre. Ací vos presente unes quants oliveres, totes  molt velles, pròximes unes d’altres i que no sabria dir l’edat d’elles, perquè no soc un especialista en estos temes, però de segur que poden estar pròximes al  miler d’anys.


Olivera amb una panna oberta per dins.

Olivera amb cinc troncs







dissabte, 28 de gener de 2023

SHUBASTADOR


 

                   Esta foto ens mostra a Joaquin Domènech Colomina en 1941 venen la seua mercaderia(generalment mantes) en Fuentesaúco, un poble se Zamora, a més de 600 Km de Benilloba, acompanyat d’un ajudant  (del que desconec el nom) que esta a peu de terra i vestit amb el guardapols. Estan subhastant, una particular forma de venta ambulant en la qual moltes persones de Benilloba s’han guanyat la vida durant quasi tot el S.XX. Amb un camió,carregat fins la baca, dos homes, un conductor i un ajudant, corrien per diferents llocs de Espanya oferint els seus productes. El sistema de venta consistia en arribar a un poble buscar un lloc prou concorregut o freqüentat per instal·lar-se-hi, després  conseguir atraure l’atenció dels vianants, i per açò cada subhastador tenia la seua pròpia tècnica ( amb la paraula, oferint productes llamatius,etc). Una vegada reunit un grup nombrós de gent començava la subhasta: s’oferia una manta a la que posava un preu fixe i després anava afegint altres de diferents característiques fins a completar un lot. Tot per el preu inicial. D’esta manera es donava la imatge de que al preu del primer producte el comprador n’adquiria uns quan més. Eren les ofertes de l’època.

                Bé per la falta de treball, per necessitats econòmiques o per necessitat de donar eixida als productes d’una industria tèxtil artesanal, este tipus de venta va anar creixent la llarg de tot el segle. Van ser molt els Benillobers els que la van practicar i  que també implicava un determinat tipus de vida que els va dur a recórrer tota Espanya fins als llocs més amagats, incloent també les illes.

divendres, 13 de gener de 2023

ANELLES

 

    


    Recorrent el poble he arribat a trobar fins a 27 anelles en les façanes dels cases, vestigis d’un passat no molt llunyà. Estes anelles eren utilitzades per a lligar els animals (matxos o muls,mules i ases) a la porta de casa per aparellar-los( es a dir per a posar-los l’albarda i en el seu cas la sària o els anganells) a l’eixir de casa i carregar-los o  descarregar i desaparellar-los a l’arribar. També eren lligats quan  l’amo havia de deixar l’animal per un temps per a fer qualsevol cosa. Era l’equivalent dels aparcaments actuals sols que salvant el temps i els canvis en els mitjans de transport.  Ara resten oblidats com una curiositat tendint a desaparèixer encara que molts es conserven per la seua reconversió com a sostenidors de les bosses de brossa per a que estes no siguen destrossades pels gats, gossos ... atrets per les restes de menjar.

 
























 De vegades tan sols era un ganxo clavat en la paret.







Tan sols hi ha un cas d’una pedra amb un forat, feta a propòsit o siga una pedra treballada i clavada en la paret.