Amb esta vista del poble des de dalt del Morro de la Serrella vos desitge " que mai us falte un somni pel que lluitar, un projecte per realitzar, alguna cosa per aprendre, un lloc on anar i algú a qui estimar"
dijous, 23 de desembre del 2021
BON NADAL
dissabte, 18 de desembre del 2021
CARRER SANT JAUME
Endinsar-se per dintre teu és viatjar al passat .Contemplar-te pura poesia.
Estret, angost, íntim, curt, exigu, ondulant, sinuós, modest com la gent que l’habita.
Atzucac que mirant al migdia restes solejat, protegit del vent humit de llevant
i del gelat de tramuntana! Avui, il·luminat amb el colorit de les façanes i cobert
de la nova estora cal posar la mirada en cada casa, balcó, finestra. Vestit amb
noves portes, obert a noves gents. On estaran la gent que hi vivia? on els
xiquets que escridassaven? on el mots esvaïts? Fonda el Rosari, ca tio Angel, ca
tio Ruat... On esta el forat de la
façana per a que feren niu els teuladins? Els nous propietaris l’han llevat,
ignorant la seua presencia, desconeixedors dels seus cants, absents de la seua
companyia, orfes del seu veïnat.
dissabte, 11 de desembre del 2021
L' ESMORZAR DEL SOLDAT
Això era i no era en un temps ja
passat, quan al corral corrien les gallines i la palla es guardava al porxi com
de que menjar per al ramat, que va passar el que ara vos vaig a contar. En
aquell temps quan els joves complien el vint anys entraven en quintes, això
volia dir que entraven en un període militar, que prompte serien cridats a
files i anirien a un quartell, prop o llunyà de sa casa, on els
tocara en sort, a complir amb el servei militar que durava dos anys. I com a
tots, un dia li va tocar a Vicent Grau, el nostre protagonista, anar a un lloc
que no coneixia, ell amb prou feines
havia sortit del poble, on parlaven d’altra manera que un poc entenia però escassament sabia parlar,
on va arribar després de moltes hores de tren i
un vaixell per travessar el Mar. Melilla es deia el lloc i ell el
coneixia de sentir parlar a altres veïns seus que abans que ell també allí
havien estat.
Un dia, després de la diana i d’haver
desdejunat van formar al pati tota la companyia per encomanar-los les diferent
tasques. El capità al passar per davant de Vicent es va aturar i mirant-lo es
va dirigir a ell.
-Soldado Grau. Un paso al frente- I Vicent va pegar un pas endavant- Voy a darle un parte que usted debe entregar al Coronel a la dirección que yo le daré.
El capità li va donar un sobre
amb l’adreça que Vicent va agafar i es
va guardar a la butxaca de la xaqueta . Amb el fusell al muscle i al pas
militar va marxar per la ciutat cap l’adreça que li havien donat. Ja portava
caminant una estona quan va començar a notar unes rampellades de maldeventre.
Ell va continuar sense fer massa cas però a mesura que avançava el maldeventre anava a més, però ell
continuava com si res no passara. Seguia caminat i l’ assumpte es complicava,
no podia més. Necessitava fer de ventre i no veia cap lloc per alleugerar el seu cos. De sobte va passar
per davant d’una casa amb la porta oberta i cap a dins es va ficar. Ja no podia
més. Al fons de l’entrada el corredor girava cap a l’esquerra on començava una
escala per pujar als diferents pisos. I allí sota l’escala que estava més fosquet va deixar el fusell
arrimat a la paret, es va soltar el cinturó,es va baixar els pantalons i aponar-se i soltar el cos va anar tot al
temps.
En el mateix moment baixava un
veí per l’escala que al veure el fet va reaccionar amb rapidesa i agarrant el
fusell va encanonar a Vicent:
-No le da vergüenza! Que ha hecho usted? Ya está usted limpiándolo... O mejor cómase lo que
acaba de dejar i así aprenderá i no lo volverá a hacer! Això li dia mentre l’acaronava amb el fusell.
-Perdone, però es
que no me podia aguantar.
- Cállese... i empiece a comer.
Vicent va vore que aquell home no anava en
bromes i va començar a pensar en fer el que ell li deia.
-Venga...
que pierdo la paciencia.
Vicent després de pujar-se els
pantalons es va agenollar i baixant el cap, sense pensar ni mirar va començar
la tasca que li encomanaven. Amb la llengua fora, el nas tapat i el ulls
tancats anava assaborint allò que feia poc, amb tanta gana, havia soltat.
Ja en portava quasi la meitat
quan el veí ja s’havia relaxat i un poc
penedit li va soltar:
-Ya has comido bastante. Supongo que has aprendido la lección. Toma tu fusil i sigue tu camino.
Aleshores Vicent
agarrant el fusell i dirigint-se cap a l’home, el va acaronar i li va dir:
-Ahora le
toca a usted, empiece a comer lo que queda.
-No se atreverá.
-No? Agáchese i empiece- i
li va arrimar la punta del fusell
al costat- Venga.
L’home veient que la cosa anava
en serio no va vore altra que ajupir-se i continuar la tasca inacabada.
Vicent quan ja no restava res es
va acomiadar i va continuar el seu camí per complir l’ordre que li havien donat.
L’home va restar enfadat, pensant en la venjança. I
no li se va ocórrer altra cosa que anar al quartell militar a presentar les
seues queixes a les autoritats. Així és com es va presentar per la vesprada al
quartell i va contar el que li havia passat al capità. Este indignat pel que
havia fet un dels seus subordinats li va dir:
-Usted sería
capaz de reconocerlo entre todos los soldados.
Amb la resposta afirmativa del
home el capità va ordenar al corneta que tocara a formació. Aleshores tot el
soldats del quartell sortiren al pati on van formar. El capità i l’home van
desfilar per davant de la formació a pas lent al temps que l’home ofès anava
fixant-se un per un en tots els soldats.
Va arribar un moment en que
l’home es va aturar mirant a un.
-Este es el soldado.
-De un paso al
frente- va ordenar el capità.
I Vicent va avançar
un pas.
-Soldado
Grau: usted conoce a este señor?- li
va preguntar el capità.
- Como no lo voy a conocer? Si esta mañana hemos almorzado juntos!
I Així acabava la història quan
a mi me la van contar. La resta calia imaginar-se-la a gust de cadascú.
Acabarien rient-se tots els presents? El soldat seria arrestat? L’home restaria
satisfet o eixiria mes enfadat? No calia saber el final, era una més de les
milers d’aventures que els joves vivien
al seu pas per la vida militar.