FOTO DE BENILLOBA II

    Una altra panoràmica de Benilloba el 26 de febrer de 1972. En ella destacaria la escassesa d'arbres en els camps. La foto és de Mario Guillamón depositada en al biblioteca digital valenciana.

FOTO DE BENILLOBA

 

        Esta foto pertany al a Biblioteca Valenciana Digital d'on l'he treta. Es una foto de Benilloba feta des de la carretera de Cocentaina amb una data aproximada de 1970. Ja esta el cementeri nou dalt del calvari i encara no s'ha escomensat la nova escola. En ella podem veure encara com era la partida de les Forques abans de ser urbanitzada amb els pins on estava l'abocador, el camí que anava vora el terrer  i totes les retauletes de bancals que davallaven cap al riu.

TENIR UN NIU ENGABIAT

 

         Un del jocs dels xiquets d’abans era per la primavera anar a buscar nius. Anàvem pel riu, pels marges, pels arbres... buscant nius de pardalets. Quan en trobàvem un intentàvem mirar que tenia: si estava buit encara, si tenia ous o pardalets. Sempre procurant no tocar-lo, ni estar molta estona mirant-lo o allí prop perquè sinó diem que la mareta avorria el niuet i l’abandonava. Una vegada localitzat un niu anàvem de tant en tant per veure l’evolució del pardalets fins que abandonaven el niu: quan tenia ous, quan sortien els pollets i encara no tenien plomes diem que eren de “canonet” després passaven a l’estat “d’emplomats” quan ja tenien plomes i per últim abandonaven el niu, aleshores el niu restava  buit. Alguna vegada i algunes persones que volien tenir un pardalet a casa el que feien quan trobaven un niu de caderneres, de verderols o gafarrons el que feien era engabiar-lo. Açò consistia en posat el niu amb els pollets dintre d’una gàbia al mateix lloc on estava. La mare continuava portant-los el menjar que els el donava per entre les reixes  ja que no podia arribar a dintre del diu. Quan els pardalets ja eren grandets i havien d’abandonar el niu aleshores agafaven la gàbia amb el niu dins i te la portaves a casa i ja tenies pardalets en casa als que tenies que alimentar i cuidar amb la finalitat que cantaren i així alegrar la nostra estança. Esta  pràctica supose que actualment estarà prohibida a més molt mal vista des de l’òptica conservacionista però en aquell temps era normal i no teníem la idea de fer res malament.