diumenge, 17 d’abril del 2011

EL CARRER MAJOR



Llarg, tortuós i trencadís,
de la plaça l’església, el seu inici,
fins les escoles, en el seu fi.
Estret, ombrienc, fresc i ventós,
passa l’estanc, pel centre, terrasses i balcons.
Amunt i avall, en dies de festa sempre igual.
I al mig la Font.
El principal, el que s’engalana
amb llums i cobertors.
El primer, el més mudador,
per ell passen festes, desfilades,
esdeveniments, soterrars i processons.
De ponent a llevant, aquest
es el nostre Carrer Major













diumenge, 10 d’abril del 2011

LA SALPASSA





Maces originals de la Salpassa de Benilloba


Com estem ja prop de la Setmana Santa vull recordar  una tradició lligada a aquest temps. En primer lloc, perquè la Salpassa, que nosaltres vulgarment coneixíem per la Serpassa, és una tradició, que pels anys que fa que ha deixat de practicar-se ja està perduda però, que encara es conserva en la memòria de moltes persones i per tant cal recordar-la; i en segon lloc, perquè evocant-la i comentant-la la donarem a conèixer a tota aquella gent mes jove que no la vist però què, de segur, ha sentit parlar d’ella.
            La Salpassa és una festa religiosa, amb la seua vessant profana, molt estesa en èpoques passades per tot el País Valencià i  que avui encara s’hi conserva en algun lloc concret.
            El nom de Salpassa ve de salpàs o salpasser, que es l’objecte que utilitza el Rector o altres membres del clergat per aspergir l’aigua beneita. El salpàs es un mànec de fusta o de metall a l’extrem del qual hi ha un plomall de pèls o una boleta amb forats que conte una esponja que hom sura en l’aigua beneita. El recipient què conté l’aigua i que serveix per transportar-la també es anomenat salpasser. La utilització d’aquest instrument per beneir cases i persones es el que li ha donat nom a l’acte. Però el vertader origen etimològic del mot Salpassa ve de la expressió llatina “ Salis sparsio”, la traducció literal de la qual seria “l’aspersió de la sal”, perquè segons el ritual se li afegien a l’aigua uns granets de sal en la cerimònia de la benedicció.
            Però convindria descriure com transcorria , en Benilloba, aquest acte religiós, abans d’endinsar-se en ulteriors explicacions o possibles interpretacions. El Dimecres Sant, de matí, el Rector abillat amb ornaments sagrats ( Roquet i estola) recorria tot el poble, casa per casa, per commemorar l’acomiadament de Jesús abans de la Passió. L’acompanyaven uns quants acòlits, que li portaven el salpasser i la cistella on posaven els ous que arreplegaven, a més de tota una colla de xiquets que amb maces de fusta colpejaven una biga, també de fusta, que uns altres arrossegaven, al temps que cantaven unes cançonetes molt característiques. Quan el Rector arribava al portal d’una casa era rebut pels seus residents (normalment  dones) que ja l’esperaven, avisats pel soroll i cançons dels xiquets. Aleshores, el Rector els donava a besar la creu que portava, beneïa amb la salpassa la casa, o més bé la llar, perquè la benedicció era extensiva tant per l’habitacle com pels residents. Després posava una culleradeta de sal beneïda al platet que treia la mestressa de la casa, al temps que  esta  li oferia ous o alguna moneda. La Salpassa continuava a la casa del costat, i a l’altra, per passar al carrer següent, i així fins recórrer tot el poble. Però sempre acompanyat pel soroll de les maces colpejant la biga i les cançons cantades pels xiquets. Cançons com  aquesta que deia:
                        Ous ací, ous allà,
                        bastonades al sagristà.
            O aquesta altra:
                        El Pare vicari
                        tancat en l’armari,
                        jugant a pilota
                        i resant el rosari.
            O:
                Maçaes ací, 
                maçaes allà,
                maçaes al sacrista.
            En acabar l’acte, els ous arreplegats se’ls quedava el Rector i els pocs diners, en menuts, que s’arreplegaven, els llançava als xiquets perquè competiren, entre empentes i xafades, per recollir alguna moneda.
            Com hem dit abans, en aquest acte de la Salpassa, podríem diferenciar dues vessants:
- Una religiosa , que seria la benedicció de totes les cases del poble, una a una. Es beneïa tant la casa, entesa com habitacle, com als seus residents. Per tant, es beneïa la llar en conjunt, per assegurar-li la protecció divina front la malaltia i altres desgràcies.
- Una més profana: l’acte d’arrossegament de la biga. Què feien uns xiquets arrossegant una biga mentre altres la colpejaven alhora que cantaven cançons? Crec que la finalitat seria la de avisar del pas de la Salpassa. Però s’aprofitava la innocència dels xiquets per posar en la seua boca unes estrofes de caràcter crític i satíric. Es criticava l’afició dels clergues per demanar. Idea que ha estat sempre molt estesa entre el poble, de ací allò de: ous ací, ous allà, bastonades... i també es critica la posició d’ aquest estament, moltes vegades, al marge de la realitat econòmica i social que hom viu: el pare vicari, resant el rosari, tancat en l’armari. Per molt que rese, sinó posa els peus a terra, sinó es barreja entre els seus deixebles no se n’adonarà de les seus condicions de vida.
            De segur que cobles d’aquestes n’hi haurien moltes més, encara que jo les desconec, i a cada poble tenia les seues versions. Malgrat tot, el Rector donava als xiquets la possibilitat, si eren avesats, de recollir, com pagament pel seu treball, alguna moneda, quan llançava els pocs menuts que li havien ofert en tota la volta al poble.
            La importància que té la sal en esta cerimònia vindria , per un costat, del fet de que en la Edat Antiga i Mitjana era considerada com un producte d’alt valor econòmic i, per tant, era molt estimat com condiment dels aliments, i per altre perquè  el mot llatí “Sal” es pot traduir per “Gràcia”. Aleshores l’aspersió de la sal seria també el repartiment de la gràcia. La sal beneïda que arreplegaven en les cases esta considerada com cosa sagrada, i cadascú l’utilitzava com més li calia, uns la   posaven al menjar, altres la donaven als animals, fins i tot hi havia qui la tirava al pou de la casa. Però la finalitat era sempre la mateixa: que la gràcia divina abraçara a tota la casa i que tot  restara sota la seu protecció.
            Si el propòsit d’aquesta cerimònia religiosa era la benedicció de totes les llars del poble, hauríem de relacionar la Salpassa amb altres cerimònies de benedicció com seria la festa dels animals per S. Antoni Abat  i la benedicció dels camps per la  de la Santa Creu de maig (tradicions del les que parlaré en altre moment). I en conjunt tindríem una Trilogia de la Benedicció que es desenvoluparia  els primers mesos de l’any. Així s’asseguraven la protecció dels principals elements que conformaven el món rural: els camps i, per extensió, les seues collites, tan importants per garantir l’alimentació ; els animals en les seues dues formes d’utilització, com a força de treball i com a font de proteïnes; i a les persones en el seu reducte més íntim i lloc mes privat: la casa. Sota aquest mantell protector el camperol, el llaurador, l’home del món rural podia sentir-se a recés de totes les adversitats que li enviava el medi i que veia com sobrenaturals perquè no entenia: plagues, sequeres, pedregades, epidèmies, etc.
            Front a aquest elements sobrenaturals l’home busca una protecció també sobrenatural: la divina.
            Aquests temps han passat. La societat ha canviat molt en les quatre últimes dècades, ja no es trau aigua del pou, ni es mengen els animals del corral, ni els xiquets es diverteixen colpejant una biga. Pel camí moltes coses s’han perdut, i allà pels seixanta, no sé exactament quin any perquè no va quedar enregistrat en cap lloc, va pegar la volta la darrera Salpassa de Benilloba.










                                              


           
                                                          




     

 



diumenge, 3 d’abril del 2011



          
       La qarya de Benilloba

            Aquest article intenta analitzar el sistema d’hàbitat d’aquestes terres  abans de la conquesta per les tropes del rei En Jaume.
            Tots hem sentit que Benilloba era una alqueria mora. Però, que era això? Alqueria era el nom que els nous colonitzadors cristians van donar a la qarya musulmana, un lloc habitat i amb una població sedentària (1), de tamany reduït i amb una escassa extensió, entre 10 i 50 cases, que exploten les terres que envolten al poblat (2). Per tant, era una forma d' assentament però també d' explotació de l' espai agrari. El procés productiu es feia de forma col·lectiva, es a dir, hi havia una repartició de les tasques dintre de la comunitat. El patrimoni territorial pertanyia a la comunitat (qawm), aleshores era indivisible per partició o per herència, però no existien uns límits territorials precisos o exactes, tan sols era considerada terra de la qarya la conreada habitualment pels camperols que hi resideixen i amb un màxim de distància que els permeta tornar a casa el mateix dia (3).
            Aleshores la qarya de Benilloba, amb un tamany molt reduït estaria assentada en allò que es hui la plaça del Castell, plaça de l’església i algun carrer més  del voltant. Allò que vendria  a  ser el nucli més antic de la població com ho demostra el nom de la plaça del castell, que fa referència a una antiga torre , que la tradició oral li donava un origen musulmà, situada aproximadament en la cantonada que forma el creuament de la baixada de la plaça del castell amb l' avinguda. De la existència d' aquesta torre
d' alqueria tan sols  resta el testimoni gràfic del que havia estat la base de la cimentació de la torre i el buit que havia deixat la seua demolició en l' edifici annex (4).
            Encara que no era un fet general està provada l' existència de torres d' alqueria en casos concrets, per exemple en Almudaina. I a Benilloba, aquesta torre de caràcter defensiu, estaria justificada, en primer lloc, per se la qarya més allunyada del hisn (més endavant vorem que és açò ) i al mateix temps zona avançada front al hisn de Qusantâniya (Cocentaina), i en segon lloc, perquè també serviria de control del camí
d' accés a la qarya.
            La gent que vivia ací era un reduït grup de camperols lliures, que treballaven les terres millors de tot allò que hui ocupa el terme de Benilloba, uns 9'26 Km2. És inimaginable que totes les terres estiguessin treballades per tan reduït grup de població amb els seus mitjans tècnics. La resta s' utilitzaria com pastura del ramat que seria
l' altre recurs econòmic d' aquesta societat. També sembla possible l' explotació de certes terres amb règim de regadiu, que seria el resultat de la transformació en hortes               d' aquelles terrasses que voregen el llit del riu en el tram que quasi envolta el que hem dit que seria el nucli de població. Fins i tot hi ha autors que fan d' aquest escàs espai irrigat i un sistema hidràulic molt simple un factor fonamental per la localització de la qarya musulmana (5).
            Treballs agraris (conreu de la terra i pastura de ramats) que es feien de manera col·lectiva, amb una distribució de tasques  entre la població que habita la qarya i que estaria format per un grup familiar molt ampli o clan, diferent a l'estructura familiar de tipus conjugal característica de l' Alta Edat Mitjana i de l'época actual en l'occident Europeu. Al Sarq Al-Andalus i en aquestes Qura (plural de Qarya) la societat
s' organitza en grups de parentiu amplis. Es tracta de grups clànics fortament cohesionats i amb una vocació de permanència extensible a la seua vinculació amb el territori d' assentament (6). Aquests clans o grups de població serien endógams (es casarien entre ells) i agnaticis (transmissió de l' herència per línia masculina), assegurant així el patrimoni al grup clànic, i, per tant, establint una conexió estreta entre el clan que habita una qarya i el seu terme, entre la terra i el llinatge. P. Guichard justifica esta estructura clànica  en el Sharq Al-Andalus en raó d' una nombrosa afluència de grups berbers durant els segles VIII i IX i el seu assentament sobre un context poblacional feble ( el element indígena), dispers i socialment invertebrat, fàcilment anul·lable (7).
            En aquest tipus de societat, denominada "segmentària" per la seua organització, arriba a identificar-se el clan poblacional amb el territori que ocupa, d' ací la gran quantitat de topònims gentilicis d' alqueries o altres llocs en Beni-. Molts d' aquests topònims presenten una similitud fonètica amb noms de tribus berbers magrebins. Un exemple seria el de Zanata  que ha donat Adzaneta del Maestrat, Adzaneta d' Albaida i la antiga Ceneta de Pego. El topònim de Beniopa, poble pròxim a Gandia, correspon a
l' antiga qarya Bani ’Uqba en el hisn de Bairén, que era un lloc ocupat per gent que es considerava descendent d' un avantpassat cridat ’Uqba (8). A Benirrama ( poble de la Vall de Gallinera) en 1391, 9 caps de família sobre 19 encara porten el gentilici           Ibn Rahma (9). En el nom de Benilloba podem pensar en un origen similar, però en aquest moment difícil de precisar. Però hi ha un indici que ens por apropar: J. Torró parla d' una confusió que es produeixen 1272 entre els termes Benilloba i Vinalopo, nom d' un castell sobre el naixement del riu homònim, a les fites de Banyeres i          Alcoi (10). Si partim de la hipòtesi de que la confusió es produeix per similitud fonètica o per semblança en la pronuncia estaríem en condició d' afirmar que el topònim Benilloba estaria format per la partícula Beni-  que vindria de l'àrab Ibn (que indica la procedència familiar,la seua traducció seria "fill de") més un mot també àrab la pronuncia del qual seria molt similar a loba o lopo, que seria el nom d' un avantpassat comú. Però mai faria referència al mot valencià Lloba, sino mes bé, l' associació es produiria a posteriori.
            Noms gentilicis per designar alqueries era una cosa molt habitual, així al mateix districte al que pertanyia Benilloba tenim, a més , els de Benaveinx, Benifallim, Benasau, Beniafé i Benigema.
            Totes aquestes qura o assentaments de població tenien en comú el fet de pertanyer a un hisn (husun en plural) o castra (en romanç) que seria el que nosaltres coneixem com castell. Benilloba pertanyia al hisn de Penàguila situat en un cim escarpat, al sud-oest de l' actual població de Penàguila, que aleshores no existia, a 930 m. d' altura (11), que va ser construit al s. XI (12). Aquest hisn es el centre estructurador del territori que garanteix la defensa dels seus habitants i, a més, dona nom al districte. El territori d' aquest hisn és el conjunt de totes les terres explotades per totes les alqueries relacionades amb ell. Segons P. Guichard al hisn de Penàguila pertanyien 7 alqueries:
-          una de nom preàrab: Riola
-          sis àrabs: Benilloba, Benifallim, Benasau, Benigema, Beniafé, Alcoleja (13)
Segons J. Torró del hisn de Penàguila depenien 9 alqueries: Frastina,
Benaveinx, Riola, Alcoleja, Benifallim, Benilloba, Benasau, Beniafé, Benigema i dos rafals (un d' ells anomenat Ares) (14).
            D' aquelles alqueries, unes han desaparegut, altres han evolucionat fins arribar a l' època actual i fins i tot podria haver-ne que no són al llistat.
            No vull entrar en les característiques de hisn, per no allargar més l' article, tan sols vull dir que el hisn no s' utilitzava ni com element de domini ni com residència      d' un senyor, com passava en els castells de la societat feudal, sinó, més bé, era un lloc de refugi, en cas de perill, per a tots els habitants de les alqueries i els seus ramats. Habitants que formaven una comunitat anomenada aljama, que tenia els seus propis caps socio-polítics ( els sayj, que els cristians traduiran per vells ) i el jurídic-religiós (alfaquí).
            Aquest hisn de Penàguila estava envoltat per altres, con eren els de Seta, Travadell, Qusantaniya, Alcuy, etc. amb característiques semblants. Tots junts formaven una societat segmentària, dintre de la qual la capacitat defensiva i de combat era necessària per a fer-se valdre front al estat i en les pugnes entre ells.
            Tipus d' habitat, formes de vida, característiques culturals tan llunyanes en el temps (adoneu-se'n que hem parlar del període de temps comprés entre el ss. VIII i XIV), però amb una influència que es projecta fins avui, no sols en el llegat toponímic sinó en aspectes més determinants com puguen ser la localització dels pobles actuals i la distribució de la població en l' espai.








Notes:
1.Kazimirski,"Dictionaire árabe-francaise" p.731.París 1960
2. Guichard, Pierre "Nuestra história" vol. II, p. 271. Mas Ivars-Editores S.L. 1980. Distribución Ediciones         
   Aramo.
3. Torró, J. "Poblament i Espai rural.Transformacions històriques" pp. 48-49. Edic. Alfons el Magnànim.
   Institucció Valenciana d' estudis i investigació.
4. Gozálbez Esteve, E.  "El señorio de Benilloba",fotografia p.135. Obra cultural de la Caja de Ahorros de
   Alicante y Murcia.1985. Gráficas Ciudad, Alcoy.
5.- Glick, Th. F "Irigation and society in Medieval Valencia",pp.149-174. Cambridge-Massachusetts.                                                                               
   1970
   - Bazzana, A. Guichard, P. "Irrigation et societé dans l' Espagne orientale au Moyen Age " L' homme et
    l' eau a Méditerranée et au proche Orient ..pp.115-134. Lyon 1981.
6. Torró, J. " Poblament i Espai rural..." p. 48, cit.
7. Torró. J. "Poblament i ...", p. 48, cit.
8. Guichard,P."Nuestra His..." vol.II, p. 215, cit.
9. Guichard, P. "Les Musulmans de Valence et la Reconquête (XI-XIII)".Tome Première. P.227. Institut      
   Français de Damas. 1990.
10Torró, J " La formació d' un espai feudal. Alcoi de 1245 a 1305" pp.103-104. Valencia 1992
11. Bañó, R."Penàguila 714 anys d' existència" Programa de festes Agost-1992.
12. Torró, J. "El naiximent d' una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276)"
      Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Universitat de València 1999.
13. Guichard, P."Nuestra história" vol. II, p. 223, cit.
14. Torró, J.  "Poblament i espai ...", p. 55, cit.




                                                                               Enric Morrió i Gómez
                                                                  
                                                            Publicat a la R.F. de Benilloba de L’any 2000