 |
| Excursió de benillobers/es a Santiago |
Sempre ha hagut un sector de població que si bé no hem arribat a marginar si que les hem assenyalat i considerat com a diferents. Este és el sector que hem anomenat fadrines, també solterones i darrerament singles ( este ja com a un grup a explotar des del punt de vista del consumisme) i de les que despectivament hem dit que “ se’ls ha passat l’arròs” o que “ s’han quedat per a vestir sants”. Clar està, que sempre les hem vist des d’una percepció masclista fruit d’una societat patriarcal que a menyspreat a la dona i l’ha considerada inferior.
No és el mateix “estar fadrina” que es diu d’una xica que ha
crescut que “ ser fadrina” que fa
referència a un estat. L’estat que s’ assoleix quan una dona que ha arribat a una certa edat (30,40...
anys) no te parella o millor no s’ha casat. Estar sense parella ha suposat,
fins fa pocs anys o encara ara en determinat ambients rurals o tancats, el
haver-se’n eixit de la norma general de funcionament de la societat que suposa que les dones havien de complir en
el seu paper de a una determinada edat tenir parella o millor dit nuvi per a
després casar-se i tenir fills. El no complir amb la norma era quedar-se
“serrera”, altre malnom amb el que eren denominades. Estar serrera significava també
ser una dona incompleta, no sencera, les faltava l’home per la seua plenitud.
D’ací que també les anomenaren “xiques”, encara que havien assolit certa edat
eren considerades com immadures. La finalitat i l’objectiu de qualsevol dona
era la procreació. Esta concepció tradicional de la dona va ser adoptada,
ressaltada i recalcada durant la etapa de la dictadura franquista en la qual es
van portar a la màxima expressió estos valors morals en els que la dona sols
tenia dos camins a seguir: la vida del matrimoni i la procreació o la vida
religiosa.
No encaixar en cap d’estes
opcions suposava quedar-se fora de l’estructura social i ser marginada o
assenyalada com a excepció a la norma.
Però encara que a totes les
fadrines les posaven dintre del mateix sac de les “matxuxes” en un sentit
discriminatori i peroratiu la veritat és que caldria analitzar les
individualitat i els camins que havien conduit a cada persona a eixa situació
de fadrinesa que en pocs casos seria una condició elegida i en la majoria
serien víctimes de uns condicionants que les portarien a eixe estat.
Entre les casuístiques tindríem aquelles xiques que havien perdut el nuvi
durant la guerra i mai més van tornar a tenir-ne: o bé per el dol a que
quedaven sotmeses o bé per resignar-se a la situació de vídua prematura. També
tindríem a aquella xica que havia festejat mots anys i havia trencat amb la
parella o havia sofert un desengany amorós. A partir d’este moment ja era
estigmatitzada com no apta per a una relació i ja no era elegida per ningú. Per
un altre costat tenim a la xica que malauradament havia perdut a sa mare de
xicoteta i havia dedicat tota la seua vida a la cura de germans i pare. Esta no
ha tingut temps per a ella i la seua vida ha estat en funció a la cura de la família.
I quan els demés han volat a ella ja no li a restat altra opció.
També ha estat la filla que ha
viscut sota la dominació dels pares. Uns pares que li han restringit la
llibertat, l’han acaparada i l’han educada
amb la creença de que la seua funció és la cura dels pares en fer-se majors. No oferint-li cap altra
opció en la vida.
O la d’aquelles xiques que
estaven còmodes en la seua situació benestant dintre de la família,i no volen
arriscar-se a una boda que les porte a una situació econòmica inferior, o de
treball, maldecaps i conflictes. O Aquella xica que amb una educació tan repressora i
restrictiva, amb l’escassa o nul·la
informació sexual veia un trauma,
un pecat, un tabú la vida sexual dintre del matrimoni. O per la por de parir en
les condicions sanitàries de que disposaven o d’aïllament ( per exemple vivint en un mas), o per el
trauma de haver vist morir alguna dona pròxima durant el part. O per la
condició sexual de la xica en un ambient on qualsevol desviació de la norma
estava exclosa i fins i tot podia ser penada. Per tant calia amagar la seua situació i viure-la amb
silenci i repressió. O el cas de germanes que per no abandonar-se l’una a
l’altra s’acostumen a una vida en comú.
O en el cas de presentar alguna disfuncionalitat física o defecte fa que
una jove es veja incapacitada per a la tasca del matrimoni o simplement no vol
convertir-se en una càrrega per a ningú.
I moltes situacions més que
converteixen en cada cas en particular però que condueixen a totes a la mateixa
situació de fadrinesa. Estat que encara que mal vist i estigmatitzat acompleix la seua funció social. Ací estaven
les fadrines encarregades de netejar l’església, vestir els sants o cuidar del
rector. Eixes fadrines que no havien segut mares però si ties i iaies
encarregades i sempre dispostes a la cura dels nens de la família. O les que
curen de pares o germans al llarg de tota una vida. O aquelles que s’havien
posat en amo i curen d’una família aliena a canvi tan sols de la seua
manutenció. Dones sacrificades i sotmeses que han viscut la seua vida en funció dels
demés. Afortunadament, i cada vegada més, es respecta l’estat i la llibertat
d’estes persones.
Per a fer este escrit m’he basat
en el llibre:
“FADRINES” El procés de no casar-se en la
societat tradicional valenciana. De Raquel Ferrero i Clara Colomina. Temes
d’etnografia valenciana 8.
