Si algú està interessat en llegir l'article "Benillobers als Estats Units d'Àmèrica" ara podrà adquirir la revista "ALBERRI 24" al preu de 12 €. Per la qual cosa tan sols m' haurà d'enviar un missatge o passar per l'Ajuntament de Benilloba per tal d'apuntar-se. Quan sapigam el número de persones interessades durem les revistes i ja quedaren per repartir-les.
dimarts, 23 de desembre del 2014
dissabte, 13 de desembre del 2014
BUSQUEM!
Serem capaços de
localitzar esta foto? Segur que si, no és un repte molt difícil. Però la cosa
és complicaria si pregunte per l’any en que esta feta. Ho sabríeu dir?
LA SOLUCIÓ: A principis dels
anys seixanta va començar a construir-se un cementeri nou. El vell s’havia quedat xicotet i,no hi
havia espai per fer-lo més gran i es va elegir per a construir-lo la cimera del tossalet del Calvari. Esta foto
de 1962 mostra en cementeri en fase de construcció. Es poden apreciar les parets
que tanquen el recinte però encara no hi té porta i pel seu buit es pot
vore l’ermita que estava construint-se al fons i que crec que es dedicaria
a l’advocació de la Mare de Deu del Carme. Este cementeri es va inaugurar en agost de 1966 amb el primer enterrament com a conseqüència
de un trist accident que encara recordem els majors del poble. Com ha novetat
hi destacarem el fet de que en este cementeri ja no hi haurà cap soterrament en fosa ja tots es faran en ninxos.
diumenge, 7 de desembre del 2014
CONEIXEM?
Vaig ha plantejar-vos una qüestió a veure si algú ho recorda i ens ho explica: sabeu que era PORTAR EL PRESENT?
Efectivament, com
molt bé dieu, el present és un regal o oferiment que es fa a algú. En temps
passat quan es feia la porquejada, és a dir, quan es matava el porc i una
vegada acabada la tasca de la seua preparació: fer els embotits, salar els
cuixots, fer el frito,adobar la carn… es
PORTAVA EL PRESENT a aquelles
persones a les quals consideraven dignes d’agraïment per qualsevol
motiu: portar-se bé, veïns, familiars,
per haver-los ajudat… I este consistia en
portar-los amb un platet una botifarra o llonganissa,un trosset de cansalada,
una costelleta, un trosset de peu… Este obsequi era molt apreciat pel seu valor
i per ser productes frescs d’un animal acabat de matar.
diumenge, 30 de novembre del 2014
ESTAMPES DE COMUNIÓ
Fins no fa massa anys quant els xiquets prenien la primera comunió ( fet al que li se donava molta importància a nivell tan familiar com social) entre altres coses com podien ser el convit, el trage, els regals, les reformes en la casa,etc. es feien uns recordatoris, que eren unes estampetes en les quals per un costat es posava una imatge de tipus religiós o una foto del comuniant i per l’altre costat posaven el nom, la data de l’esdeveniment, el lloc on és celebrava, etc. Estes estampes es repartien als familiars, veïns i altres persones pròximes a fi de que tingueren un record del fet.
Navegant per internet he trobat estos recordatoris de 1952 dels que en aquells moments eren xiquets ( de Benilloba) en el dia de la seua primera comunió( 12 de Juny de 1952): Mª Carmen Ripoll Jordá i Joaquinito Jorcas Aznar que assistien a l’escola de Dnya. Maria Cardona, Conchita Vilanova Aracil i Lorenzo Cortés Monllor que assistien a l’escola de Dnya. Luisa Garcia, José (…) Carbonell , Paquito Crespo Llorens i Pepito Reig Guillem ( que no especifiquen a quina escola assistien). Tots, com és lògic, van prendre la comunió en la parròquia del poble que anomenen com de Sta Maria i S. Joaquin i no amb el nom real que és de “La Nativitat de la Nostra Senyora”.
dissabte, 22 de novembre del 2014
FRAINOS: UNA ALQUERIA MUSULMANA
Vaig a reproduir textualment un post del blog Alcoleja.org signat per Dani en el qual parla de l'origen del nom del nostre riu Frainos i així descartar altres versions que apareixen per alguns indrets com:Frainós o Farinós.
Frainos: l'Alqueria Fantasma
El riu que baixa de l'Aitana i passa per Alcoleja, Benasau, Penàguila... fins que arriba al Serpis alcoià, es coneix des de fa molts segles com a riu de Frainos. Què en sabem de l'origen d'aquest nom? Ben poc, la veritat. Però sí hi ha alguna referència que potser algun dia servisca per a ubicar les restes arqueològiques de l'alqueria que li dóna nom doncs, segons els documents, així es deia un antic poblet morisc que, per desgràcia, a dia de hui no s'ha localitzat. La més antiga és del 1258. En concret, en una carta escrita a Cocentaina i datada en el 21 de maig d'aquest any, es dóna a Ramon de Roset (Raimundo de Roset) quatre jovades de terra "en l'alqueria que es diu Frastina (Frainos), que està en el terme de Benaguila (Penàguila). Reg. 10, fol. 80v. MF: 125 La segona (i última) referència a Frainos la trobem el 1269 quan, des de Barcelona, Jaume I adjunta a les 6 jovades de terra concedides prèviament a Pere Vidal al terme d'Ares, també les cases del rafal. Així el fa senyor d'Ares. La concesió de les 6 jovades havia estat feta pel fill il·legítim del rei, Pere Ferrandis (fill de Berenguera Alfons), amb una carta pròpia feta per Ferrandis i que el 1269 en Jaume ratifica i n'amplia (Burns, "Diplomatarum Regni Valentiae Regnante Iacobo I..." En dit document es descriu el terme d'Ares, el qual estaria delimitat de la següent manera:
1) pel barranc de Camarell (què transita entre Ares i Beniafé);
2) pel riu major de Penàguila;
3) la mesquita que hi ha al terme de la vila de Frainos;
4) pel camí que ve de Guadalest.
Es confirma així l'existència d'una alqueria poblada per musulmans propera a Ares i pertanyent al terme cristià de Penàguila. La seua ubicació, segons les fites mencionades, podria ser a la zona on hui es troba Benasau. Una altra opció pràcticament és impossible. El camí que ve de Guadalest a Ares és el que arriba de l'Alt de Xarquera travessant el barranc de Camarell. Hui en dia el nom d'eixe carrer és "de la Marina". El riu major de Penàguila és el que hui coneixem com a "riu de Frainos" precisament, i és el que baixa del Barranc del Molí d'Alcoleja i s'enjunta precisament sota Ares amb el rierol que ve del Camarell. Per tant, amb aquestes fites tenim ubicats els extrems sud, est i nord del terme. Per últim, la fita oest cal situar-la al que hui coneixem com a Benasau. Habitants de Benasau manifesten que la tradició oral ha conservat un topònim conegut com a la Font de Frainos, en la baixada del poble cap al riu. Segons arqueòlegs de la zona, hi ha materials en superfície que permeten d'establir l'existència d'un nucli de població islàmic allí. Podria ser que la font es dessecara i traslladaren la població uns centenars de metres més amunt? Encara és prompte per a afirmar-ho, però és una possibilitat ben interessant a tenir en compte. De moment, Frainos (i la seua mesquita) continuarà sent l'alqueria fantasma fins que no apareguen noves informacions... PUBLICAT PER DANI
Frainos: l'Alqueria Fantasma
El riu que baixa de l'Aitana i passa per Alcoleja, Benasau, Penàguila... fins que arriba al Serpis alcoià, es coneix des de fa molts segles com a riu de Frainos. Què en sabem de l'origen d'aquest nom? Ben poc, la veritat. Però sí hi ha alguna referència que potser algun dia servisca per a ubicar les restes arqueològiques de l'alqueria que li dóna nom doncs, segons els documents, així es deia un antic poblet morisc que, per desgràcia, a dia de hui no s'ha localitzat. La més antiga és del 1258. En concret, en una carta escrita a Cocentaina i datada en el 21 de maig d'aquest any, es dóna a Ramon de Roset (Raimundo de Roset) quatre jovades de terra "en l'alqueria que es diu Frastina (Frainos), que està en el terme de Benaguila (Penàguila). Reg. 10, fol. 80v. MF: 125 La segona (i última) referència a Frainos la trobem el 1269 quan, des de Barcelona, Jaume I adjunta a les 6 jovades de terra concedides prèviament a Pere Vidal al terme d'Ares, també les cases del rafal. Així el fa senyor d'Ares. La concesió de les 6 jovades havia estat feta pel fill il·legítim del rei, Pere Ferrandis (fill de Berenguera Alfons), amb una carta pròpia feta per Ferrandis i que el 1269 en Jaume ratifica i n'amplia (Burns, "Diplomatarum Regni Valentiae Regnante Iacobo I..." En dit document es descriu el terme d'Ares, el qual estaria delimitat de la següent manera:
1) pel barranc de Camarell (què transita entre Ares i Beniafé);
2) pel riu major de Penàguila;
3) la mesquita que hi ha al terme de la vila de Frainos;
4) pel camí que ve de Guadalest.
Es confirma així l'existència d'una alqueria poblada per musulmans propera a Ares i pertanyent al terme cristià de Penàguila. La seua ubicació, segons les fites mencionades, podria ser a la zona on hui es troba Benasau. Una altra opció pràcticament és impossible. El camí que ve de Guadalest a Ares és el que arriba de l'Alt de Xarquera travessant el barranc de Camarell. Hui en dia el nom d'eixe carrer és "de la Marina". El riu major de Penàguila és el que hui coneixem com a "riu de Frainos" precisament, i és el que baixa del Barranc del Molí d'Alcoleja i s'enjunta precisament sota Ares amb el rierol que ve del Camarell. Per tant, amb aquestes fites tenim ubicats els extrems sud, est i nord del terme. Per últim, la fita oest cal situar-la al que hui coneixem com a Benasau. Habitants de Benasau manifesten que la tradició oral ha conservat un topònim conegut com a la Font de Frainos, en la baixada del poble cap al riu. Segons arqueòlegs de la zona, hi ha materials en superfície que permeten d'establir l'existència d'un nucli de població islàmic allí. Podria ser que la font es dessecara i traslladaren la població uns centenars de metres més amunt? Encara és prompte per a afirmar-ho, però és una possibilitat ben interessant a tenir en compte. De moment, Frainos (i la seua mesquita) continuarà sent l'alqueria fantasma fins que no apareguen noves informacions... PUBLICAT PER DANI
diumenge, 16 de novembre del 2014
PRESENTACIÓ: ALBERRI Nº 24
ÍNDEX DE LA REVISTA:
-UN TABLERO DE JUEGO ISLÀMICO CON DOS ALQUERQUES DE IX HALLADO EN LA PLAZA DE EL SALVADOR DE COCENTAINA. Ivan Jover
-NOVES APORTACIONS AL VOLTANT DE LES REPOBLACIONS POSTMORISQUES: LA CARTA POBLA DE SETLA (1609).Sergi Silvestre.
-EL MECENAZGO MUSICAL DEL XII CONDE DE COCENTAINA. M.Àngel Picó
-EL LÈXIC DE L'OLIVERA. L'OLIVA I L'OLI AL COMTAT. J.Vicent Cascant.
-BENILLOBERS ALS ESTATS UNITS D'AMÈRICA. Enric Morrió
divendres, 14 de novembre del 2014
CONEIXEM?
Hi ha un topònim
(nom d’un lloc) al terme de Benilloba que crida l’atenció: MARRÀ. Sabeu on es troba? I el seu significat?
LA SOLUCIÓ
Les dos contestacions s’han aproximat prou. La MARRÀ es un horta que està darrere la gasolinera i al costat del riu. Concretament baix de la Costera de Penàguila en la ribera esquerra del riu. Com podem vore en la foto. MARRÀ ve del mot marrada, en el qual s’ha perdut la “d” intervocàlica com ocorre en molts altres mots (diem baixà i no baixada, galtà i no galtada…) I el seu significat és : un camí que fa volta, que no va dret d’un punt a un altre. Si observem bé la foto,encara que no es veu tota l’horta, podem apreciar que per un costat la vora fa volta mentre que l’altre (no és veu tot en la foto) és mes recte. De ací possiblement vinga el nom d’esta horta: de la corba o volta que descriu la vora que cau al costat del riu.
diumenge, 9 de novembre del 2014
VIATGE CAP A LA IL·LUSIÓ
Amb una reserva de bitllet
i el pagament bestret, arribat el dia ,es disposàvem a fer un viatge cap a la il·lusió. Matí i assabentats de l’hora perquè sempre
havia estat així, acudíem a la plaça de l’Omet i procedíem a ocupar el lloc que ens tocava, dintre
d’aquella monovolum avançada en el temps. Ell, com tantes i tantes vegades, havia
fet, amb el cotxe ple tancava les portes i amb el seu caminar característic es dirigia
cap al seu lloc. L’acoblament entre home i seient era perfecte desprès de
haver-ho fet, dia rere dia, durant tota una vida. Tan sols calia arrancar per a
que la Tempo del Tio Silvestre ens portara
al lloc tant de temps esperat, a un passeig d’incògnit, a la ciutat dels
nostres somnis. Tal i com avançàvem, amb el trontoll d’una carretera ofegada de
pedres i pigada de clots, ens sentíem
acomodar-se en un seient cada vegada més ample. Encara sent l’olor del mareig
al sortir d’una volta.
En
aplegar, s’iniciava el ritual amb aquella alegria del desig: el desdejuni en la Granja Cecilia o la xocolata amb xurros
en aquell bar del que no recorde el nom però al que encara arribaria a cegues. Després
vindria la visita obligada a Paños Pastor,
o tal vegada a los Sotanos, passaríem per la Fàbrica... S. Francesc amunt, S. Nicolau avall. Arreplegaríem una encomanda en el Soldat. Es refaríem
d’alguna eina en el Candado. Imprescindible era la visita al Cupón de Oro
on dipositàvem aquelles llibretes gruixudes , que havíem aconseguit omplir amb
els cupons que ens oferien al comprar en les tendes del poble i que, amb la
paciència de Job, ma mare arreplegava i
jo pegava, a canvi d’un plat, una font o fins i tot una paella si feia molt de
temps de la darrera visita. Amb la visita de les dones a la pastisseria del
Campanar i els homes a la Mezquita arribava l’hora de partir. En el camí de tornada,
abocats als cristall de les finestres, mirant sense veure, tornaríem a reviure
aquell matí llarg en que havíem complit
les il·lusions, realitzat els somnis, materialitzat
els nostres desitjos.
dimarts, 4 de novembre del 2014
PRESENTACIÓ I EXPOSICIÓ "BENILLOBERS ALS ESTATS UNITS D'AMÈRICA"
La presentació de la exposició va ser el 27 d'Octubre al Pati d'Armes del Palau Comtal de Cocentaina. En la qual vaig explicar el contingut de l'exposició junt a altres comissaris que van parlar de les seus exposicions.Entre ells van estar: La Directora de Conservació del Patrimoni de L'Ajuntament de Cocentaina, el Director del Marq d'Alacant, la Secretària de L'Academia Valenciana de la Llengua... Un acte molt entranyable i emocionant.
L'exposició va estar oberta al públic el tres dies de Fira des de les 9h. fins les 21h. en el Centre Cultural del Teular.Va ser visitada per molta gent, però el més important era que mostraven molt d' interés, llegint i preguntant sobre el tema. L'objectiu de donar a conèixer un capítol de la nostra història crec que s'ha aconseguit satisfactoriament.
divendres, 24 d’octubre del 2014
L'exposició "BENILLOBERS ALS ESTATS UNITS D'AMÈRICA" estarà a partir del Dimarts i durant la Fira de TOTS SANTS al Centre cultural EL TEULAR de Cocentaina.
El Dilluns 27 d'Octubre a les 20:30 serà la presentació amb la resta d'exposicions al Pati d'Armes del Palau Comtal.
El Dilluns 27 d'Octubre a les 20:30 serà la presentació amb la resta d'exposicions al Pati d'Armes del Palau Comtal.
Esteu tots convidats a visitar-la
divendres, 17 d’octubre del 2014
BUSQUEM!
Anem a calfar-se un poc el cap: sabrieu dir que es açò que estem veient en la foto? Dir de que es tracta o tal vegada localitzar-ho?
LA SOLUCIÓ
Esta foto és del Mas de Petrosa i el seus Voltants i esta feta des del
paratge que anomenem com els Pins de D.Pedro. El peu de la foto anunciava que
corresponia a la inauguració d’este Mas en 1920.Però pense en primer lloc que
açò no era un mas com sol entendres, ja que un mas era un explotació agrícola
quasi autosuficient amb un edifici que era el habitatge de la família que
explotava les terres i també el corrals
on tenien els animals a més de les terres que constituïen la parcel·la de terreny que treballaven per
obtenir el productes per al consum humà i del ramat. Este edifici el va construir Enrique Gómez (conegut
com el Tio Maemo), per instal·lar la seua residencia i un bar en unes terres de
la seua propietat, d’una extensió reduïda,
que envoltaven la casa, allà pels anys vint del segle passat. Feia pocs anys que
s’havia obert la nova carretera d’Alcoi a Callosa d’Ensarrià que va suposar la
construcció del pont i l’obertura de la un tram nou de carretera que anava des
d’este pont pel Barranquet de Petrosa fins a creuar-se amb la antiga carretera
que sortia per la part de dalt del poble. Es a dir, es va obrir allò que hui
diem una variant que treia el Tràfic ( en aquell moment de carros) per les
afores del poble. I açò va fer que este home pensara en aprofitar la circulació
per instal·lar el bar. I o va fer justament a l’altura de la Font de Petrosa,
que havia segut i encara ho era una font
d’on s’abastia el poble d’aigua per a
beure les persones i els animals, encara que per esta data ja seria menys utilitzada
al disposar d’aigua al centre del poble amb “La Fuente del Progreso” que s’alimentava
del mateix aqüífer encara que mitjançant un pou excavat mes amunt.
També caldria observar la poca
quantitat d’arbres que hi havia a les terres treballades dels voltants, i açò
era degut a que les terres eren dedicades al sembrat, es a dir, a cultius de
cereals de secà com el blat i la civada i tan sols hi havien oliveres de forma
dispersa.
I per últim voldria comentar el topònim “Petrosa”. Este s’ha utilitzat
desde sempre per anomenar La font de
Petrosa, El barranquet de Petrosa i més amunt el Pla de Petrosa. Sembla, segons
certes persones més enteses en el tema com són el Medievalistes Andrè Bazzana I
Pierre Guichard, que este mot ve de l’àrab BATRUSA, que designava una alqueria
o poblat musulmà que estava situat a l’actual Tossal del Moro on s’han trobat
importants restes arqueològics d’esta època.
diumenge, 5 d’octubre del 2014
PROJECTE D'UNA CENTRAL HIDROELÈCTRICA AL SALT
Amb el present escrit anem a estudiar el projecte que es va fer en 1952 per
a la construcció d’una presa en el paratge del Salt de Benilloba, amb la
finalitat de regular el cabdal del riu per
l’obtenció d’energia hidroelèctrica. Este projecte no va arribar a ser
conegut pel poble i per motius que
desconeixem no es va realitzar i va
quedar oblidat. Va ser Fernando Carbonell, el qui en la seua etapa d’alcalde
el va recuperar d’allà on es trobava: l’arxiu de l’ajuntament de Castalla ( no
sabem ni com ni perquè va arribar-hi ). I va ser Fernando el que me´l va
ensenyar amb la intenció d’estudiar-lo. En primer lloc intentaré emmarcar-lo
dintre de la seua època històrica i després explicaré en que consistia el
projecte.
Este projecte de central
hidroelèctrica es conseqüència de la política econòmica que l’estat espanyol va
implantar després de la Guerra Civil: una
política basada en l’autarquia i l’ intervencionisme.
Els tres anys de guerra havien deixat a
Espanya en una situació catastròfica:
-Per les greus pèrdues humanes
-Per les pèrdues materials que es
tradueix en una baixa producció agrària e industrial.
-L’esgotament de les reserves
d’or i divises
-Situació de deteriorament de les
infraestructures.
L’intent
d’eixir d’esta situació va ser lent i molt difícil. Els primers anys,
l’autarquia es va adoptar per ser la política econòmica que havien seguit els
estats totalitaris però, al finalitzar la II Guerra Mundial no hi va haver
altra alternativa front a l’aïllament al que es van vore abocats. Es pretenia
superar la situació de crisis i estrangulament mitjançant els propis recursos,
augmentant la producció sense importacions al temps que havien de créixer les
exportacions. I per a dur-ho a terme l’estat havia de controlar tots els
sectors de la producció així com el consum.
El
sector energètic era clau per l’evolució econòmica del país. I en aquells
moments hi havia una incapacitat per cobrir la demanda d’energia per la falta
de carbó i de petroli. L’augment de la producció de carbó subministrarà una
part de l’energia necessària, però petroli no n’hi havia i a més no es podia
comprar per la política aïllacionista i per la falta de divises ( va ser
l’època del gasogen).També es va buscar desenvolupar el sector hidroelèctric
com a forma de subministrament energètic i aleshores va escomençar la política
de construcció de pantans tant per al subministrament d’aigua a l’agricultura
com per a la producció d’energia elèctrica. I és amb este context d’ intent d’augmentar
i assegurar-se el subministrament elèctric com naixeria l’idea de construcció
d’una central hidroelèctrica al poble de Benilloba. Tot i basant-se en els
antecedents que hi havia de central
hidroelèctrica en el antic molí fariner del Salt reconvertit, a principis del
s. XX, per a la producció d’energia elèctrica destinada al subministrament del poble.
El
projecte que es titulava com “Proyecto reformado del de Replanteo del aprovechamiento
hidroeléctrico. Salto de Benilloba en el Río Frainos.Término Municipal de
Benilloba (Alicante). Año 1952” consistia en la construcció d’una presa, una
càmera de càrrega i una sala de Màquines amb les conduccions que els unien. Per
a fer-se una idea clara del projecte hi havia que reproduir tots els plànols
però, com això és impossible en este article, intentaré descriure’l de la
manera més clara possible.
En
primer lloc estava prevista una presa que constava d’un mur situat uns metres
mes amunt de les actuals ruïnes del Molí de la Penya, on el riu entra en el congost
estret entre les roques. La paret de la presa tindria una altura de 13.9 m. des
del llit del riu. La cara anterior de la paret, la que mira cap amunt, seria
vertical mentre que la posterior, que mira riu avall, tindria forma de talús
escalonat. Este mur amb la seua altura permetria fer un pantà en el que l’
aigua embassada arribaria, riu amunt, fins el Moli del Pont o Molí Blai.
De
la presa i per la ribera esquerra eixiria una canal, al nivell de l’horta que
hi ha actualment , de 138.90 m. de llargària, que arribava fins la Càmera de
Càrrega, on desembocava,la qual estaria situada on comença la baixada al Molí
del Salt . Esta càmera era un dipòsit o bassa coberta, de unes dimensions de 14
m. de llargària,per 6 d’amplària i 7.50 m. de fondària on s’emmagatzemava aigua
amb la finalitat de donar pressió a l’aigua que sortia pels tubs. En el seu
interior hi havia una malla o reixa que retenia tots el materials flotants.
De la càmera de carrega eixien dos tubs de
77m. de llargària i de 80 mm de diàmetre que baixaven perla forta pendent fins
a la Sala de Màquines. Esta sala era un edifici que s’havia de construir en
l’horta que diem d’Adolfo Paraguai situada al costat esquerre del Molí del
Salt. En este edifici anirien instal·lades dos turbines que mouria l’aigua que
baixava amb força per els tubs gràcies a la forta pendent i a la pressió que li
donava l’aigua acumulada en la càmera de carrega. El moviment de les turbines
es el que generaria la energia elèctrica.
L’aigua
sortiria de la sala de màquines per un canal de desaigüe soterrat,que arribaria
fins el riu per sota d’un mur de defensa
que protegiria la casa de màquines de les possibles avingudes .
En el projecte havia una
relació de tots els terrenys que es vorien afectats i dels seus propietaris amb
la finalitat de la seua expropiació. La relació seria la següent:
-Per la ribera dreta del riu es
començaria per un terreny comunal( El terrer que hi ha més avall de l’actual
depuradora). I a continuació les parcel·les de: Evaristo Garcia, Adolfo Monllor,
Bautista Llorens, Evaristo Garcia(esta fitava amb el camí de la Teuleria), la
de Francisco Company, Vicente Ripoll i la dels hereus de Orta Monparler (Molí
de les Penyes).
-Per la ribera esquerra del riu
començava amb les dues parcel·les de J.Maria Ginés Mira(partida de la bolta
dels Cosmes), la d’Enrique Gómez Blanes(que fita amb el camí de la Teuleria)
les d’Antonio Monllor, Hermenegildo Grau, Rosalina Monllor, Hermenegildo Grau, Vicente
Garcia, Consuelo Biosca, Manuel Monllor, Vicente Garcia, Vicente Pérez, José
Bou, Joaquín Saturnino Agulló, Bautista Guillem,Salvador Ripoll, José Bou, José
Antonio Baldó, Joaquín Herrero Garcia i dues dels hereus d’Orta Monparler ( que
acabarien en el pont del Salt), a continuació una altra dels hereus d’Orta
Monparler, i després en la vessant de la baixada del Salt les de Vicente
Monllor,hereus d’Orta Monparler,Pedro Serra i Adolfo Monllor.
-Per últim, a la ribera dreta del
riu, la parcel·la que també era propietat dels hereus d’Orta Monparler.
Les
expropiacions es farien als preus següents:
-els terrens d’horta dels que
se’n expropiarien uns 35.780 m2 a 10 pts el metre.
-els de secà, que serien 3750 m2
a 2 pts el metre.
- els de secà sense cap cultiu,
que serien 13200m. a 1 pta. el metre.
El total de les expropiacions
pujaria a 378.537 pts. de 1952.
Després
hi ha una relació d’elements necessaris per al funcionament de tot el sistema
dels que citaré els més importants:
Per a la Presa:
-dos comportes de fusta de 1.50 x
2.00 x 0.15 m. com a sobreeixidor de la presa
-una comporta de fusta de 1.50 x
2.00 x 0.20 m. que dona accés a la canal.
Per a la càmera de càrrega:
- una comporta de fusta de 1.50 x
2.00 x 0.15 m.
-una reixa
protectora
-144m. te tub de
palastre de0.80m. de diàmetre.
Per a la Casa de
Màquines:
-2 turbines Francis de 680 HP.
-2
generadors acoblats a les turbines per a genera energia a220 volts.
-1 transformador
per a elevar la tensió de 220 a 15000
vats.
Estos serien els elements mes destacables de tot el llistat que presenten.
Després hi
apareix tota una relació de preus. Entre ells destaquem:
-
Els
jornals dels treballadors: El jornal d’un encarregat d’obra era de 61.50 pts.
diàries de les quals cobrava 22.50 i la resta (un 173.2% més) eren les
càrregues socials que s’aplicaven als sous segons l’ordre del consell de
ministres del 21 de Juny de 1946. El
jornal d’un paleta era 15.50 pts.
diàries més les càrregues socials. El peó 12 pts. El fuster 15.50 pts. igual
que el ferrer.
-
El
preu del materials: el m3 de grava costava 10.30 pts. La tona de
cement adquirit en S.Vicent del Raspeig 661.29
pts. La tona d’acer en barretes 3070
pts. etc
I així continua amb tota una relació de preus de
material com el m3 de formigó segons la quantitat de cement,el m3
de fusta,el m2 de teules,etc. Tot amb la finalitat de calcular el
pressupost total de la construcció de la pressa i les altres edificacions necessàries
per al funcionament de la central hidroelèctrica. Però el pressupost total no
apareix en cap lloc del projecte, no sabem bé si per que no va arribar a realitzar-se
o perquè s’ha perdut.
Afortunadament este projecte no arribaria mai a
realitzar-se i crec que les causes són múltiples, entre elles:
-en 1953 es firma el Tractat de Madrid entre
España i els EEUU. En este tractat s’autoritzava la instal·lació de bases
militars americanes en el territori espanyol a canvi de la ajuda econòmica necessària
per abastir-se d’aliments i de matèries primes. El regim franquista començava a
obrir-se cap l’exterior.
-La viabilitat del projecte no estava clara. El
riu no presenta un cabdal tan abundant com per assegurar un
subministrament suficient d’energia
elèctrica ni es tan regular com per a
que fora operatiu. La irregularitat fa que s’alternen mesos o anys d’abundància
d’aigua amb altres de total sequera. La
qual cosa no facilitava la producció elèctrica. Tampoc sembla que fora rentable esta inversió.
I dic que va ser una sort que este projecte no
arribara a realitzar-se perquè d’haver-se fet hauria suposat la degradació i destrucció d’un paisatge que ja mai s’haguera recuperat,
impedint a les generacions posteriors la
seua contemplació, admiració i gaudiment.
REVISTA DE FESTES 2014
dissabte, 27 de setembre del 2014
PAISATGE
Benilloba és un
poble prou xicotet però al mateix temps molt bonic i que em dona molta felicitat.
Situat en la comarca del Comtat està
rodejat d’oliveres. Des d’ell es veu la Serra de Mariola amb el Moncabrer i l’Aitana.
També es veuen els castells de Penàguila, de Cocentaina i el de Penelles. En la
llunyania es veu el port d’Albaida. També té un Paratge Natural anomenat el
Salt on hi ha una enorme cascada d’aigua.
Descripció d’un
paisatge de MARC MORRIÓ
dissabte, 20 de setembre del 2014
SOTERRAR D'UN LLAURADOR A BENILLOBA
La revista LA
ILUSTRACIÓN ESPAÑOLA Y AMERICANA creada
en 1869 per Abelardo de Carlos es una de les publicacions mes importants de la
segona mitat del s. XIX. Dons bé, en 1877 apareix en ella esta xilografia amb
el títol: COSTUMBRES DE LA PROVINCIA DE ALICANTE. ENTIERRO DE UN LABRADOR EN
BENILLOBA. L’autor es Francisco Laporta Valor (1850-1914), pintor i gravador nascut
en Alcoi i que va estudiar en La Acadèmia de S. Fernando de Madrid amb Casado
del Alisal.
La xilografia és una tècnica amb
la qual es talla sobre una fusta
l’imatge que es vol reproduir per imprimir-la després sobre paper. La imatge
representa , sobre un fons
d’arquitectura popular, un grup de persones que acompanyen un fèretre
vestits a l’estil de la època i coberts
amb una capa i un barret al cap. Es poden diferenciar tres grup de persones segons van abillats : un
primer grup de 5 persones, quatre d’ells porten el fèretre, amb el cap cobert
de forma diferent, un barret que
s’acobla al cap. El segon grup d’acompanyants que porten un barret d’alta copa.
I, d’espatlles, dos espectadors,l’ un amb un barret d’ala ampla i amb
espardenyes i l’altre amb el cap cobert com si fora una dona. El fèretre sembla
xicotet per a contenir una persona adulta. Per què l’autor li posa este títol?
Possiblement s’inspiraria en algun soterrar que voria a Benilloba i que l’impressionaria,encara
que no ho se en seguretat ja que no s’aprecia cap detall que ens diga que l’escena
transcorre en Benilloba
dimecres, 10 de setembre del 2014
PRESENTACIÓ D'UNA NOVEL·LA A BENILLOBA
En el patí de la Casa Taino,un lloc entranyable on et sents d’immediat acollit, rebuts per una música que ens transportava a un món medieval. A poqueta nit , amb una claror que s’esmunyia i poc a poc era substituïda per la llum tènue insinuada per uns focus escassos però a la vegada precisos, vàrem poder gaudir de la presentació del llibre Al-Azraq, El Blau de Just I.Sellés. L’autor ens va explicar tot el procés de creació. Amb una investigació a fons del personatge, recorrent i vivint en els llocs on va transcorre la seua vida, introduint-se en les sensacions que ell percebria, ha escrit una novel•la que pretén ser molt més: una aproximació a la realitat del personatge més humana i llunyana del mites que l’han envoltat. De moment va aconseguir despertar el nostre interès per el personatge i obrir els nostres ulls a un perspectiva diferent a la història d’ Al-Azraq així com dels seus coetanis.
divendres, 5 de setembre del 2014
POSTAL DE DANSES
Ja fa uns dies que hem viscut les danses, però com encara estem dintre de
la huità en ve de bo parlar d’esta festa popular de Benilloba. I per açò vaig a
utilitzar esta foto de l’any 1961 en la qual apareixen 6 parelles vestides de
Cap de Dansa que serien les protagonistes d’eixe dia de danses. En el revers de
la foto apareixia la següent anotació: Dia dels Casats. Del que es dedueix que
estes parelles són matrimonis i que a més hi havia un dia de danses dedicat a
les persones casades que volien eixir a ballar. Efectivament en aquell temps es
feien 8 dies de danses: de diumenge a diumenge. I cada dia corresponia a un
grup de gent que eren els MAJORALS DE DIA. Estos grups es feien per amistat,per
edat… Un dia estava dedicat als MAJORALS DE SETMANA que eren els que
organitzaven la festa.
Les xiques van amb el tradicional Mantó de Manila, tots llargs fins a terra i de
colors obscurs uns , altres de colors més clars. La qual cosa ens diu que era
de vesprada perquè en la dansada de la nit els mantons solien ser negres. Els
homens van de trage, tots obscurs menys un que es clar, amb camisa blanca i
corbata. Es a dir que per a ballar lluïen la millor roba que tenien a l’
armari.
En la part dreta superior de la foto es
pot vore el cadafa (nosaltres diem la tarima) on pujaven els dolçainers per
tocar. Estos s’han de situar en un lloc elevat perquè el so de la musica arribe a tota una plaça plena de
gent. A més, el cadafal o entarimat està enramat amb branques de xop o d’olm per a que la
plaça i ell mateix restara més ornada.
Per donar-li a la plaça (de l’Omet per suposat) un ambient
més festiu s’enramava amb banderetes de paper. Estes banderetes anaven pegades
a uns cordells que creuaven d’una façana a la que enfrontava i que en línees paral·leles
i pròximes unes a altres constituïen el trespol de la plaça. Al ser de paper,
el vent de setembre les onejava amb un soroll característic que l’ambientava.
Vent i pluja es combinaven per a donar a les banderes una vida efímera.
Dels protagonistes de la foto,
com es lògic desprès de 53 anys, uns encara estan entre nosaltres i altres, la majoria, desgraciadament han
desaparegut. Un record per a estes persones que a més de divertir-se van col·laborar
en perpetuar la tradició.
dissabte, 30 d’agost del 2014
ENTRADA DE MOROS I CRISTIANS 2014
Ahí va este de resum de l'entrada de Moros i Cristians del 2014 per a que tots el seguidors d'este blog arreu del mon puguen gaudir d'ella i sentir-se un poc mes prop del nostre poble.
dijous, 31 de juliol del 2014
ESCUADRA DE NEGRES 1961
Recordem la festa de fa aproximadament 50 anys amb esta escuadra de negres.Sembla que els vestits i l'ambient ha canviat un poc però la tradició continua mantenint-se. BONES FESTES!
dissabte, 14 de juny del 2014
BUSQUEM!
Sabrieu localitzar el lloc que apareix en la foto? i el nom?
Corretgeta descoberta:
En esta fotografia podem vore un riu que forma un meandre ( o siga una volta), la direcció del qual la podem seguir observant els xops que creixent a la seua vora. Es tracta del Riu de Penàguila al seu pas per terme de Benilloba en la zona que, com molt bé diu Vicent, desemboca el barranquet de Rodacanters (per la ribera dreta del riu).La partida anomenada Boires crec que escomença a partir d’esta imatge cap avall. En este meandre que forma el riu distingim un part còncava en la que el riu s’arrima a unes parets quasi verticals, amb un forma semicircular, d'amfiteatre, sols interrompuda per la desembocadura del barranquet, i de considerable altura i pendent formades per l’erosió continuada del riu, així com per la meteorització,sobre les margues (que nosaltres anomenem tap). Açò origina un terrer en el que la carència de sòl determina una escassa vegetació.
Corretgeta descoberta:
En esta fotografia podem vore un riu que forma un meandre ( o siga una volta), la direcció del qual la podem seguir observant els xops que creixent a la seua vora. Es tracta del Riu de Penàguila al seu pas per terme de Benilloba en la zona que, com molt bé diu Vicent, desemboca el barranquet de Rodacanters (per la ribera dreta del riu).La partida anomenada Boires crec que escomença a partir d’esta imatge cap avall. En este meandre que forma el riu distingim un part còncava en la que el riu s’arrima a unes parets quasi verticals, amb un forma semicircular, d'amfiteatre, sols interrompuda per la desembocadura del barranquet, i de considerable altura i pendent formades per l’erosió continuada del riu, així com per la meteorització,sobre les margues (que nosaltres anomenem tap). Açò origina un terrer en el que la carència de sòl determina una escassa vegetació.
En la part convexa d’esta volta
podem apreciar un rambla en la que el descens cap al riu és més lent, es a dir,
amb menys pendent. Açò ha permès el seu abancalament per el aprofitament
agrícola, de secà en la part més elevada i d’horta en la zona més pròxima al
riu,però que ara esta erm com a conseqüència del seu abandonament. Les hortes es regaven de
la sèquia del reg dels Capellans que circulava per la ribera dreta del riu. Un
braçal , que antigament creuava el riu per una canal de fusta i després va substituir per un sifó, els restes del qual
encara es poden contemplar, permetia regar-les. Al mig hi ha una caseta que
està ruïnes. Dons bé, esta rambla s’ha anomenat tradicionalment, la rambla o la
volta del PARE SANT. Este topònim crida l’atenció per la seua singularitat i el
seu origen sembla estar en la deformació per l’ús i per el pas del temps del
nom d’un antic propietari: Pere Sans.
diumenge, 8 de juny del 2014
PRAETERITUM TEMPUS IV
Va ser allà per l’any 1697 o 1968 quan vaig assistir, i sols durant un curs, a les classes de Don Antonio, el de Castells li dèiem, i de qui no recorde el seu cognom. Este home tenia la fama de bon mestre, al menys això deien, perquè ensenyava molt. Però ensenyava a la d’abans, aleshores no es coneixia altre mètode. És el únic mestre que m’ha pegat, i tan sols una vegada, però encara ho recorde bé: no m’eixia bé la divisió que havia posat a la pissarra i nyas galtada.Torna-ho a intentar!, i un altra. Encara tanque els ulls i veig relliscar les llàgrimes per la pissara , els regalls que van fer entre la pols del clarió. I allí van quedar un dies per recordar-me les conseqüències de no saber bé les regles de la divisió. Mai cap mestre més m’ha pegat. Però no ho recorde amb ressentiment. Una més de les galtades que et pega la vida. Em feia més mal el fet de que no podia mai ser el primer. Per aquell temps ens posàvem tots els alumnes formant semicercle al votant de la taula del mestre i ell ens preguntava la lliçó. Avançaves o cedies posicions segons contestaves o no la pregunta. Jo sempre era el tercer, no aconseguia mai la primera posició. Sabeu perquè? En aquell temps pesava encara molt ser fill d’algú. En aquell any els meus pares em van apuntar ales classes de repàs (la permanència crec que es deia) una horeta més de classe per la vesprada a canvi de 50 pessetes al més. Era la forma d’accedir a un nivell superior de coneixements. Este va ser el temps dels “Cuadernos Rubio”, de la llibreta de dos ratlles quan no sabies escriure bé o d’una ratlla quan ho feies millor. Del potet de llet en pols dels dissabtes de matí. De les Saharianes beix inspirades en alguna pel·lícula de safaris. De la cançó “Desiderio, siempre triste siempre serio” que ens va ensenyar un dia d’hivern que havia nevat i érem pocs a classe perquè la majoria s’havia quedat per carrer gaudint de la neu. De l ‘entre pa i pa amb dos oncetes de xocolata a l’eixida de l’escola mentre jugavem a amagar-se. Eren altres temps.Ni millors ni pitjors, fèiem el que ens deixaven i apreníem el que ens ensenyaven, però sempre a l’empar dels nostres pares, al recer de tot un poble.
diumenge, 1 de juny del 2014
DESPRÉS
Flors - Movie Maker
Després d’un sec
hivern,
el crit d’un
desengany,
un glop de sèver,
i una nit llarga.
Un raig
d’esperança.
Després d’un plor
de matinada,
una mala paraula
una ofensa a la
cara,
la càrrega d’un
oblit,
i un amic perdut.
Del teu gest, una mirada.
Després d’un mal
de queixal,
la coentor d’un
ressentiment,
una amarga
ceguera,
i un pes a
l’espatlla.
Una flor de primavera.
divendres, 16 de maig del 2014
CONEIXEM?
Recordeu l’expressió
passar el forrellat? Que volia dir? Vaig a posar-vos un exemple:”Era tard,ja feia
prou que havien sopat i sense adonar-se’n havia passat un temps que havia semblat
curt per la conversa tan fluïda que havien tingut. El pare, conscient del que
feia, i plenament convençut va passar el
forrellat. El dia havia acabat...”
LA SOLUCIÓ
LA SOLUCIÓ
Forrellat era una barra de ferro corredissa que s’endinsava en una espècie
d’anella per assegurar el tancament d’una porta, portó o finestra. Passar el
forrellat, en sentit literal significava tancar la porta o finestra però en
sentit més figurat era el moment de tancar la porta de casa per retirar-se o
per anar a dormir, era la fi del dia en una època en que les portes passaven
tot el dia obertes i sols es tancaven de nit i s’obrien de nou al matí següent.
També es dia “ rodar la clau” al fet de tancar la porta. Les portes portaven
tot un ferratge que consistia en diversos elements: el pany,
al que li se clavava la clau per fer
rodar i avançar el forrellat de ferro i
encaixar-lo al seu forat. També estaven els pestells o forrellats que eren de ferro però també n’hi havien de
fusta i que és corrien amb la mà. I després estaven les baldes que eren passadors de ferro més grans i que servien per
assegurar el tancament de la porta. En les fotos és poden vore els diferents
elements
Gràcies a Fernando pel seu comentari que està molt encertat.
dijous, 1 de maig del 2014
BENILLOBA I LES SEUES HORTES ( II )
El 10 de gener
de 2014 en l’article penjat al blog titulat “Benilloba i les seues hortes” vaig descriure els principals regs : el de
L’Ombria, els dos de la Solana, el Reg Nou i el del Bassó. Estos regs, tenien
una organització comunitària que estava
escrita i reglamentada en les “Ordenanzas de la Comunidad de Regantes
...y Reglamento para el Sindicato y Jurado de la misma” que havia estat
redactada pels regants i aprovada per
l’ordre Ministerial del 2 de Juliol de 1931. Estes Ordenances substituïen unes
anteriors: “ Ordenanzas para el regadio general de la Villa de Benilloba”
aprovades i firmades per l’alcalde i
secretari el 20 de desembre de 1879 que
varen ser les primeres escrites,manuscrites millor dit, per complir en la circular enviada per el
Governador de la província el 2 de Novembre de 1878 que ho demanava.
Dons bé, si aquest regs eren els principals, tant per l’aigua de que disposàvem
,com per la superfície que abastaven, com
a la quantitat de llauradors que beneficiaven, no eren els únics, ja que
n’hi havia d’altres i serien els següents:
1.El
Reg del Llibrellet
2.El
Reg del Mas del Capellans
3.El
Reg del Mas dels Pelats
4.
Dos regs mes xicotets que regaven les hortes a les dues riberes del riu en la
zona del Salt: les de la zona
d’Ombria i les de Solana.
Estos
regs tindrien unes coincidències amb els principals , així com diferencies.
Entre les coincidències o coses en comú estarien:
-
Extrauen l’aigua del riu
mitjançant un assut. Aquest estaria fet de pedres i terra mesclada amb
vegetació, per la qual cosa, era de caràcter temporal, quan creixia el riu, desapareixia, no era impermeable,
deixava escapar aigua, i sols servia per elevar el nivell d’aigua el
necessari per desviar-la cap a una sèquia que havia de començar a
circular en un nivell un poc més alt que el riu. L’aigua que es filtrava per l’assut
o el rebassava continuava riu avall. Sols hi havia un de característiques
diferents, que era el del reg del Mas
dels Capellans, construït amb carreus de
pedra i que per tenir major resistència
estaven cordats amb grapes de ferro . Ocupava tot el llit de riu i amb una
altura d’ 1’50m. no feia de pressa, perquè reblit de sediments, no emmagatzemava
aigua sinó que en desviava una part cap a la sèquia mentre que l’altra el rebassava. En les
crescudes del riu de la tardor del 2007 encara es podia apreciar una part d’ ell.
-
La sèquia estava excavada en la
terra a excepció d’algun tram fet de maçoneria
o substituït per una canaleta de
fusta i amb algun tram soterrat .
-
Els regs també eren comunitaris, encara que
abasteixen a un nombre inferior de regants.
-
La propietat de l’aigua anava junt a la propietat de la terra. Cada
propietari tenia dret a una quantitat d’aigua
proporcional al cabdal de que es disposava. El reg és feia per tanda, es a dir per ordre, de principi de reg
cap avall, de parada en parada.
Les diferències amb
els regs principals serien:
- El reg del
llibrellet, el del Mas dels Capellans i el del Mas dels Pelats són comunitaris però més xicotets:afecten a un nombre menor
de propietaris i en dos d’ells , el del Mas dels Pelats i el del Mas des Capellans tenen un gran
propietari que acumula la major part de
la terra regada i que coincideix amb el
propietari del masos.
- D’aquests regs no es coneix un reglament ni ordenances escrites
que els regulen, encara que hi haurien uns drets i una tradició oral
que organitzaria el funcionament. Els
regants s’organitzaven entre ells i es distribuïen els treballs i les despeses comunitàries.
-
Hi havien un regs mes xicotets: els que hi havia al Salt,un a cada costat del
riu, que possiblement tingueren un origen comú: eren una propietat privada
adquirida al Comte o Senyor de Benilloba i que desprès s’ha disgregat entre
diferents propietaris.
Ara
passaré a descriure, un per un, els
diferents regs aportant tota la informació
de que dispose:
1.El Reg del Llibrellet
La
sèquia naixia de l’assut que hi havia
sota el pont de la carretera d’Alcoi-Callosa, anava per la ribera dreta del riu
i finalitzava en les penyes del Salt, amb un recorregut d’ 1’2 km. aproximadament.
L’
assut es construïa acumulant pedres,
terra i vegetació .Amb l’aixada s’arrancaven gleves de terra i vegetació, així,
esta i les seues arrels, feien que el terròs
fora mes compacte, per fer un cavalló d’uns 50 cm. d’alçada transversal a la baixada del
riu. L’ assut era temporal, fins que haguera una crescuda del riu que el
destrossara i tenia que refer-se .No emmagatzemava aigua, tan sols servia per pujar un poc el seu
nivell i desviar-la cap a la sèquia. La sèquia que estava excavada en la terra
anava per la ribera dreta travessant tota la riba
que nosaltres anomenem terrer. La primera horta que regava era la de
Remigio Aznar, a continuació la de D. Pedro Puchol, continuava per un
terrer fins una altra horta de D.Pedro Puchol. Després
regava les hortes de la partida d’ on
està l’actual depuradora, que eren de
Irenea i Ricardo de la Plaça ( Utilitze el nom com eren conegudes estes
persones en el poble per ser més explícit
i sense pretendre ofendre a ningú). Continuava per una zona de terrer on
no hi havia hortes i després venia la de
Toni Vicent (que passaria a Manuel
Francés) , la d’ Evaristo de la
Foia i la de Baptiste Paraguai. Creuava el Camí de la Teuleria per un alcavó
i abans d’entrar en la canal regava una horta dins del barranquet d’Agustí.
La canal que, de 35 m. de llargària, creuava aquest barranquet era un aqüeducte de
maçoneria amb 5 arcs de mig punt. La sèquia continuava i regava les hortes de Quilic, en la partida
denominada Algepsar i acabava en una
bassa de dimensions reduïdes on
s’emmagatzemava l’aigua quan no en
baixava suficient per regar de fila. Quan estava plena es soltava l’aigua i
aleshores es podia regar millor perquè la força que tenia i la major quantitat
ho permetia. Segons el llibre ” Molins i Moliners. Els molins
hidràulics fariners del Comtat” del CEE esta
sèquia es va utilitzar com a conducció d’aigua per al molí de les penyes del Salt els
anys que va funcionar. L’ aigua de la
sèquia, quan sobrava o quan no es regava es soltava al bassa del Molí que estava
a nivell del riu i d’ allí per un alcavó ,que travessava les penyes ,anava al
cup del molí.
La
quantitat d’aigua de que disposava el reg seria variable, sempre depenent de la
disponibilitat del riu . Tenint en compte que els assuts del regs principals ja
havien sagnat al riu, es pot pensar que el volum d’aigua no seria gran. Per la
canal de l’aqüeducte no circularia més de mitja fila. Aquest reg va funcionar
fins els any 60.Una riuada va destrossar la sèquia per diversos punts i ja no
va ser reconstruïda .
2. El Reg del Mas dels Capellans.
La
sèquia naixia en l’ assut que hi havia un poc més avall del
Salt en el lloc anomenat com Font de Coteto. Tenia una llargària d’uns 2 Km. I
circulava per la part dreta del riu fins acabar en la bassa del Mas dels
Capellans ( ja en terme de Gorga) desprès de creuar el riu homònim per un
aqüeducte .
L’assut era permanent, estava fer per durar. Era
l’únic que estava construït amb carreus de pedra i molts d’ells cordats amb grapes de ferro per donar-li una
major solidesa i una major resistència
front les avingudes. Tindria 1’5 m. d’altura i uns 0’40 m. d’amplària en la
part superior, en la part inferior seria major ja que la paret feia talús.
Estava reblit de materials sedimentaris
per la qual cosa sols servia per elevar el nivell de l’aigua i derivar-la cap
la sèquia i no per emmagatzemar-la. Des
d’ací arrancava la sèquia que continuava per la xopada pegant la volta al meandre
que fa el riu. En acabar la volta eixia
un braçal de la sèquia principal que creuava el riu , primer amb una canaleta
de fusta i després es va construir un sifó ( conducció soterrània d’aigua
que utilitza el principi dels gots comunicats),i regava les hortes de la volta del Pare Sant en
la ribera esquerra del riu Penàguila. La sèquia principal continuava per la
part dreta del riu i regava una horta en el Barranquet de Rodacanters de Ramon
Carbonell abans de creuar aquest barranquet per una canaleta d’obra. Continuava
la sèquia cap a les hortes de Boires: la
de Pepico del cine, la de Vicent de la Foiai la de Demetrio Barrachina i alguna
més. Desprès circulava pel terrer i regava l’horta d’Antolino i les del Mas dels
Capellans. Creuava el riu de Gorga per un aqüeducte i acabava en una bassa de grans dimensions on
s’acumulava l’aigua ( quan no es
podia regar de fila) per regar les hortes dels Capellans. La major extensió
d’horta estava en este mas, ja que tenia una superfície d’unes 50 fanecades. L’ aqüeducte estava construït de maçoneria en la major
part. Tenia una llargària d’uns 80 m. i constava de 5 pilars amb 5 arcs
de mig punt . Els arcs tenen 8 m.
de diàmetre i estan fets de rajol macis. També
s’utilitzaren els carreus per fer les cantonades dels pilars que
s’enfronten al riu en les seues avingudes i
el caixer de la sèquia. La poca capacitat de la sèquia
en el tram de l’aqüeducte ens informa de
la quantitat reduïda d’aigua que circularia per allí. Calcule que no arribaria
a una fila com a màxim i sempre dependria de la disponibilitat d’aigua en el
riu. Aquest reg seria abandonat a final
dels anys 70.
3. El Reg del Mas dels Pelats.
La
sèquia d’aquest reg de 1’9 Km. de llargària aproximadament començava en l’assut que es construïa uns 500
m. riu avall de l’assut del reg dels Capellans, un poc abans de l’ anomenat com toll de la Caixa
(que era un toll que estava excavat en el tap de forma allargada i d’1’5 m.
d’amplària, que utilitzaven els joves del poble per banyar-se en ell) i
arribava fins la bassa del Mas dels Pelats. La sèquia anava per la ribera
esquerra del riu.
L’assut
estava construït ,com la majoria, de pedres , terra i vegetació. La sèquia
estava excavada en la terra i en algun tram tenia que reconstruir- se quasi anualment perquè les continues sulsides
del terrer l’arrastraven. Regava les hortes de Ricardo Guillem i les de la
Venta i desprès ja entrava en terreny del mas dels Pelats on desembocava en una
bassa quadrada d’uns 10m. de costat. Quan venia poca aigua , esta anava a la bassa i d’ allí, quan es plenava
aleshores es regava. Sols es regava de
fila en contades ocasions, quan l’aigua
que baixava era suficient. Les hortes d’aquest mas tenien una extensió d’unes
50 fanecades , de ací la seua importància dintre de tot el reg. La quantitat
d’aigua que aportava la sèquia no podia ser molt gran, ja que l’assut estava un
poc més avall del des capellans i no cal pensar en una gran disponibilitat
d’aigua.
4. Les hortes del Salt.
Ací
s’inclouen les hortes que hi ha a les dues riberes del riu, la de la esquerra i
la de la dreta.
En
el primer cas, a la part d’Ombria, s’aprofita la sèquia que duia l’aigua al cup
del Molí del Salt. Des d’ ella ix un braçal, un poc abans del cup, que excavat en el terreny arribava fins a 3
hortes: la de Salvador Picó,la de José Lloret i la de Adolfo Paraguai. Son
hortes de reduïdes dimensions i s’han treballat, com és el cas de la de José
Lloret, fins fa pocs anys.
En
la ribera dreta del riu, o part de solana, està l’horta de Francisco Bou ,que
es regava de la sèquia que naixia del mateix Xorro del Salt, i per una canaleta
excavada en la roca llisa( que encara s’aprecia), i a considerable altura del
riu,es conduïa l’aigua a la sèquia que anava pel terrer fins arribar a l’ hortes
que ocupen tota la rambla o volta del riu. Esta és una de les poques hortes que
en l’actualitat continua treballant-se.
Aquestes
hortes, en el seu origen, probablement formaren un reg de caràcter privat. Ja
que pertanyien al mateix propietari, que també ho era del Molí: El comte de
Revillagigedo, senyor de Benilloba. Ell tindria el dret exclusiu de traure
aigua del riu per a les seus hortes. Després
canviaria de propietari, tot conjuntament, i també el dret a l’aigua. I
al fragmentar-se la propietat de la terra també ho farien els drets d’utilitzar
l’aigua.
Amb
la descripció d’ aquestos regs hem
acabat tota l’explicació de les hortes de
i la seua organització en regs
que s’abastien de l’aigua del riu Penàguila al seu pas per el terme de
Benilloba. Tot el complex sistema que formen son un bon exemple d’organització i
aprofitament d’un recurs, com es l’aigua, tan escàs i fonamental per a la vida
i una lliçó de la que tenim molt que aprendre tota la societat actual.
Vull
agrair la col·laboració de moltes persones que m’han aportat els seus
coneixements i les seus experiències . Entre ells vull anomenar a Leonardo
Gómez que em va assessorar sobre el Reg del Mas dels Pelats, a Ramón Carbonell que em va informar sobre el reg del Mas
dels Capellans i a José Reig que em servisc d’ ell com si d’una biblioteca fora. Jo tan
sols m’ encarregue d’escriure
el que moltes persones saben. A tots, gràcies.
dissabte, 19 d’abril del 2014
ELS TOCS DE DIVENDRES SANT
De xicotets i arribades les vacances de Pasqua als xiquets
ens eixia faena: anar a la Salpassa
el dimecres Sant, tocar els tocs el divendres i ja el dies de Pasqua
arreplegar la mona i de vesprada anar a menjar-se-la. EL Dijous Sant ,després
de la Missa, el poble estava de dol, ja
no es podia fer cap celebració,ni cap manifestació de goig,ni que sonara la música
i per suposat tampoc tocar les campanes. Aleshores per cridar als diferents actes
religiosos s’utilitzava un sistema que quedava
a càrrec dels acòlits i els demes xiquets del poble que acudien: tots
ells armats amb carraques i matraques, que eren uns instruments de fusta que
feien un soroll característic, i cridant amb la veu, pegaven
la volta al poble. De matí anunciaven el
calvari i cridaven” el primer toc... al Calvari” i feien sonar els instruments i així anava repetint-se pels carrers del
poble fins pegar-li la volta. En arribar a l’església començaven amb”el segon
toc ...al calvari” i després el tercer. Es substituïen els tres tocs
característics de campanes per estos més suaus i silenciosos i la gent avisada d’esta manera, acudia a l’acte. Per la vesprada el mateix, però aleshores
anunciaven Els Oficis:”El primer toc... als Oficis”. I més tard cridaven per
anar a L’Enterro: “el primer toc... a l’enterro” que era com anomenàvem a la
processó en la qual els fidels acompanyàvem a la Creu i a Mare de Déu dels
Dolors. Era una forma més de respecte del dol per la mort de Jesucrist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)