CONEIXEM?

       Esta setmana preguntarem per  una expresió prou coneguda i que tots coneixem el seu sigificat. Però estaria bé recordar-la perqué  és una activitat molt recomanble i que cada vegada la practiquem menys. Sabeu i podeu explicar el significat de "PRENDRE LA FRESCA"? Vinga, animeu-se a participar que es molt fàcil.

            En l’estiu, després d’una jornada de calor sufocant i d’haver finalitzat el treball, la gent seia a carrer a prendre la fresca. Agafaven una cadira, la treien a la porta i allí restaven xerrant a que baixara la temperatura  i arribara l’hora de sopar. Una vegada sopats era quan realment es feien grups o rotgles de gent que asseguts començaven  a contar històries de temps passats, anècdotes del present o simplement  successos quotidians mentre els xiquet corrien, s’amagaven  o es distreien en qualsevol joc, però sempre de carrer. Era el moment  de relacionar-se amb el veïnat, d’oblidar-se de les penalitats del treball, de la  fatiga de tot un dia  agreujada pe la forta calor. I respirant un aire que anava refrescant ,amb la conversa i  la serena de la nit   la gent es relaxava fins que  el dia es donava per finit.

VEÏNS DE LA PLAÇA DEL CASTELL

     Allà per l’any 1961 i en un dia assenyalat com era el dia de Sant Xotxim, els veïns de la plaça  es van  posar davant la càmera aprofitant el Castell com a  fons. El temps ha passat, però encara podem reconèixer a molts d’ells.

                                       Foto de Vicent Ripoll

Persones de la foto

En  peu d’esquerra  a dreta:

Tio Pepet(em meu iaio), darrere d’ell   Dora la de conejo, El tio Ximarro i la tia Carmen, darrere d’ella Salvador Llorens,  Mª Isabel al braç de la Remedios germana de Salvador,  Laura, la tia Balbina, Antonio Company, darrere Miguel Blanes, al costat de Miguel el pare de Conxita la de l’obispo i al costat Conxita, davant al costat de Toni Company, la mare de Conxita la de l’obispo, Julia, ma mare i al seu braç J.Antonio, el meu germà, darrere Maria, al costat  Matilde, la mare de Pepito Cabrerot, al costat Pepito Cabrerot, Julin  i Toni Colomina, Isabelita  i Rafaelito

Lleugerament agaxats o agaxats

El tio Orques, darrere Manolin i  Enriqueta, la mudeta, i darrete Pepa la Rut, Anitin la Sanxa, a les seus mans  Toni Company fill, Matildin de Cabrerot, Alfonso Espinós, al seu costat una persona desconeguda,  Maruja la de Juan Miguel, davant d’ella Matilde filla del tio Ximarro, al costat Maruja la de Plàcido, Enrique (pare i fill)

EL CODONY I LA TARDOR

                 Pràcticament ha desaparegut del nostre imaginari col•lectiu tot un ventall fruiter que va ser conegut per alguns de nosaltres quan érem nens i que avui dia és quasi clandestí; o accessible tan sols als qui conserven amb cura els últims exemplars d’arbres o arbustos que durant segles van conformar part de l’univers cultural dels nostres avantpassats amb fruits com la codonya, la serola, la móra d’esbarzer, la magrana, la figa de pala, el gínjol, el caqui, el lledó, la cirera d’arboç i la nyespra. Fruits que han quedat registrats indeleblement en el record olfactiu i visual dels qui, possiblement, som l’última generació que va conèixer el ritme de les estacions sense deixar-se atordir pels reclams publicitaris dels grans magatzems. Si hi ha un fruit tradicionalment associat a l’arribada de la tardor, aquest és el codony. Tant és així que l’inici de l’estació es coneix com “estiuet de sant Miquel” o “estiuet dels codonys” a causa del lleuger augment que solen experimentar les temperatures al voltant de sant Miquel (29 de setembre) coincidint amb la maduració dels primers fruits del codonyer. Encara que en el seu lloc d’origen, el centre i sudoest d’Àsia, el codonyer és un arbust, en ser conreat es transforma en un arbre de fins a sis metres d’altura de branques tortuoses que, quan eren joves, posseïen tal flexibilitat i tenacitat que temps enrere eren preferides a les del vímet. El fruit és un pom globós o piriforme, és a dir, format per pell, carn i cor, una estructura similar a la de les peres i les pomes.A diferència de les peres i les pomes, la pell del codony es troba coberta d’una pelussa cotonosa que es desprèn en flocs en fregar-la. I així, en madurar, deixa al descobert una pell fragant i d’un bell color groc daurat que es mostra entre les fulles com un rutilant i perfumat sol tardorenc. I perfumats, sí, ja que desprenen una aroma tan agradable que fins fa poc temps existia el costum de col•locar codonys entre la roba neta d’armaris i baguls perquè comunicara la seua fragància a la roba de llit i a la de vestir. La compacta carn del codony, d’un color blanc cremós, no compleix, però, les expectatives que la seva aroma promet, ja que és dura, granulosa, poc sucosa i tan aspra que resulta quasi immenjable quan està crua. Aquesta aspror (aspre com un codony) la deu a la seva riquesa en tanins, polifenols que li confereixen tal astringència que freqüentment ha estat usada com antidiarreica. Justament l’oxidació d’aquests tanins explica que la carn es torne negra en entrar en contacte amb l’aire i deixe de ser astringent, com succeeix amb les pomes. D’altra banda, tot i que més escasses, hi ha varietats dolces i agradables al paladar, com la gruixuda codonya (membrilla, a Múrcia), de polpa fina i sucosa, i la codonyeta. No obstant això, quan es cuinen transformen en profunditat la textura i el sabor i adquireixen qualitats organolèptiques més estimables. De totes les formes de preparació, és la confitura sòlida la que s’emporta la palma. Pelat, descorat, bullit juntament amb el mateix pes de sucre, xafat, tamissat i deixat reposar, s’obté el nutritiu i saborós codonyat. La tradició d’elaborar artesanalment el codonyat s’ha mantingut en la major part de les comarques del País Valencià, destacant en particular el de la Vall d’Albaida. En ser el codonyat tan nutritiu i fàcil de conservar, ha estat un dels aliments més conservats de cara al’hivern.


                    Esta información esta treta de l’article “ LA FUITA PERDUDA I TROBADA A LA TARDOR” de Daniel Climent i Giner