Amb el present escrit anem a estudiar el projecte que es va fer en 1952 per
a la construcció d’una presa en el paratge del Salt de Benilloba, amb la
finalitat de regular el cabdal del riu per
l’obtenció d’energia hidroelèctrica. Este projecte no va arribar a ser
conegut pel poble i per motius que
desconeixem no es va realitzar i va
quedar oblidat. Va ser Fernando Carbonell, el qui en la seua etapa d’alcalde
el va recuperar d’allà on es trobava: l’arxiu de l’ajuntament de Castalla ( no
sabem ni com ni perquè va arribar-hi ). I va ser Fernando el que me´l va
ensenyar amb la intenció d’estudiar-lo. En primer lloc intentaré emmarcar-lo
dintre de la seua època històrica i després explicaré en que consistia el
projecte.
Este projecte de central
hidroelèctrica es conseqüència de la política econòmica que l’estat espanyol va
implantar després de la Guerra Civil: una
política basada en l’autarquia i l’ intervencionisme.
Els tres anys de guerra havien deixat a
Espanya en una situació catastròfica:
-Per les greus pèrdues humanes
-Per les pèrdues materials que es
tradueix en una baixa producció agrària e industrial.
-L’esgotament de les reserves
d’or i divises
-Situació de deteriorament de les
infraestructures.
L’intent
d’eixir d’esta situació va ser lent i molt difícil. Els primers anys,
l’autarquia es va adoptar per ser la política econòmica que havien seguit els
estats totalitaris però, al finalitzar la II Guerra Mundial no hi va haver
altra alternativa front a l’aïllament al que es van vore abocats. Es pretenia
superar la situació de crisis i estrangulament mitjançant els propis recursos,
augmentant la producció sense importacions al temps que havien de créixer les
exportacions. I per a dur-ho a terme l’estat havia de controlar tots els
sectors de la producció així com el consum.
El
sector energètic era clau per l’evolució econòmica del país. I en aquells
moments hi havia una incapacitat per cobrir la demanda d’energia per la falta
de carbó i de petroli. L’augment de la producció de carbó subministrarà una
part de l’energia necessària, però petroli no n’hi havia i a més no es podia
comprar per la política aïllacionista i per la falta de divises ( va ser
l’època del gasogen).També es va buscar desenvolupar el sector hidroelèctric
com a forma de subministrament energètic i aleshores va escomençar la política
de construcció de pantans tant per al subministrament d’aigua a l’agricultura
com per a la producció d’energia elèctrica. I és amb este context d’ intent d’augmentar
i assegurar-se el subministrament elèctric com naixeria l’idea de construcció
d’una central hidroelèctrica al poble de Benilloba. Tot i basant-se en els
antecedents que hi havia de central
hidroelèctrica en el antic molí fariner del Salt reconvertit, a principis del
s. XX, per a la producció d’energia elèctrica destinada al subministrament del poble.
El
projecte que es titulava com “Proyecto reformado del de Replanteo del aprovechamiento
hidroeléctrico. Salto de Benilloba en el Río Frainos.Término Municipal de
Benilloba (Alicante). Año 1952” consistia en la construcció d’una presa, una
càmera de càrrega i una sala de Màquines amb les conduccions que els unien. Per
a fer-se una idea clara del projecte hi havia que reproduir tots els plànols
però, com això és impossible en este article, intentaré descriure’l de la
manera més clara possible.
En
primer lloc estava prevista una presa que constava d’un mur situat uns metres
mes amunt de les actuals ruïnes del Molí de la Penya, on el riu entra en el congost
estret entre les roques. La paret de la presa tindria una altura de 13.9 m. des
del llit del riu. La cara anterior de la paret, la que mira cap amunt, seria
vertical mentre que la posterior, que mira riu avall, tindria forma de talús
escalonat. Este mur amb la seua altura permetria fer un pantà en el que l’
aigua embassada arribaria, riu amunt, fins el Moli del Pont o Molí Blai.
De
la presa i per la ribera esquerra eixiria una canal, al nivell de l’horta que
hi ha actualment , de 138.90 m. de llargària, que arribava fins la Càmera de
Càrrega, on desembocava,la qual estaria situada on comença la baixada al Molí
del Salt . Esta càmera era un dipòsit o bassa coberta, de unes dimensions de 14
m. de llargària,per 6 d’amplària i 7.50 m. de fondària on s’emmagatzemava aigua
amb la finalitat de donar pressió a l’aigua que sortia pels tubs. En el seu
interior hi havia una malla o reixa que retenia tots el materials flotants.
De la càmera de carrega eixien dos tubs de
77m. de llargària i de 80 mm de diàmetre que baixaven perla forta pendent fins
a la Sala de Màquines. Esta sala era un edifici que s’havia de construir en
l’horta que diem d’Adolfo Paraguai situada al costat esquerre del Molí del
Salt. En este edifici anirien instal·lades dos turbines que mouria l’aigua que
baixava amb força per els tubs gràcies a la forta pendent i a la pressió que li
donava l’aigua acumulada en la càmera de carrega. El moviment de les turbines
es el que generaria la energia elèctrica.
L’aigua
sortiria de la sala de màquines per un canal de desaigüe soterrat,que arribaria
fins el riu per sota d’un mur de defensa
que protegiria la casa de màquines de les possibles avingudes .
En el projecte havia una
relació de tots els terrenys que es vorien afectats i dels seus propietaris amb
la finalitat de la seua expropiació. La relació seria la següent:
-Per la ribera dreta del riu es
començaria per un terreny comunal( El terrer que hi ha més avall de l’actual
depuradora). I a continuació les parcel·les de: Evaristo Garcia, Adolfo Monllor,
Bautista Llorens, Evaristo Garcia(esta fitava amb el camí de la Teuleria), la
de Francisco Company, Vicente Ripoll i la dels hereus de Orta Monparler (Molí
de les Penyes).
-Per la ribera esquerra del riu
començava amb les dues parcel·les de J.Maria Ginés Mira(partida de la bolta
dels Cosmes), la d’Enrique Gómez Blanes(que fita amb el camí de la Teuleria)
les d’Antonio Monllor, Hermenegildo Grau, Rosalina Monllor, Hermenegildo Grau, Vicente
Garcia, Consuelo Biosca, Manuel Monllor, Vicente Garcia, Vicente Pérez, José
Bou, Joaquín Saturnino Agulló, Bautista Guillem,Salvador Ripoll, José Bou, José
Antonio Baldó, Joaquín Herrero Garcia i dues dels hereus d’Orta Monparler ( que
acabarien en el pont del Salt), a continuació una altra dels hereus d’Orta
Monparler, i després en la vessant de la baixada del Salt les de Vicente
Monllor,hereus d’Orta Monparler,Pedro Serra i Adolfo Monllor.
-Per últim, a la ribera dreta del
riu, la parcel·la que també era propietat dels hereus d’Orta Monparler.
Les
expropiacions es farien als preus següents:
-els terrens d’horta dels que
se’n expropiarien uns 35.780 m2 a 10 pts el metre.
-els de secà, que serien 3750 m2
a 2 pts el metre.
- els de secà sense cap cultiu,
que serien 13200m. a 1 pta. el metre.
El total de les expropiacions
pujaria a 378.537 pts. de 1952.
Després
hi ha una relació d’elements necessaris per al funcionament de tot el sistema
dels que citaré els més importants:
Per a la Presa:
-dos comportes de fusta de 1.50 x
2.00 x 0.15 m. com a sobreeixidor de la presa
-una comporta de fusta de 1.50 x
2.00 x 0.20 m. que dona accés a la canal.
Per a la càmera de càrrega:
- una comporta de fusta de 1.50 x
2.00 x 0.15 m.
-una reixa
protectora
-144m. te tub de
palastre de0.80m. de diàmetre.
Per a la Casa de
Màquines:
-2 turbines Francis de 680 HP.
-2
generadors acoblats a les turbines per a genera energia a220 volts.
-1 transformador
per a elevar la tensió de 220 a 15000
vats.
Estos serien els elements mes destacables de tot el llistat que presenten.
Després hi
apareix tota una relació de preus. Entre ells destaquem:
-
Els
jornals dels treballadors: El jornal d’un encarregat d’obra era de 61.50 pts.
diàries de les quals cobrava 22.50 i la resta (un 173.2% més) eren les
càrregues socials que s’aplicaven als sous segons l’ordre del consell de
ministres del 21 de Juny de 1946. El
jornal d’un paleta era 15.50 pts.
diàries més les càrregues socials. El peó 12 pts. El fuster 15.50 pts. igual
que el ferrer.
-
El
preu del materials: el m3 de grava costava 10.30 pts. La tona de
cement adquirit en S.Vicent del Raspeig 661.29
pts. La tona d’acer en barretes 3070
pts. etc
I així continua amb tota una relació de preus de
material com el m3 de formigó segons la quantitat de cement,el m3
de fusta,el m2 de teules,etc. Tot amb la finalitat de calcular el
pressupost total de la construcció de la pressa i les altres edificacions necessàries
per al funcionament de la central hidroelèctrica. Però el pressupost total no
apareix en cap lloc del projecte, no sabem bé si per que no va arribar a realitzar-se
o perquè s’ha perdut.
Afortunadament este projecte no arribaria mai a
realitzar-se i crec que les causes són múltiples, entre elles:
-en 1953 es firma el Tractat de Madrid entre
España i els EEUU. En este tractat s’autoritzava la instal·lació de bases
militars americanes en el territori espanyol a canvi de la ajuda econòmica necessària
per abastir-se d’aliments i de matèries primes. El regim franquista començava a
obrir-se cap l’exterior.
-La viabilitat del projecte no estava clara. El
riu no presenta un cabdal tan abundant com per assegurar un
subministrament suficient d’energia
elèctrica ni es tan regular com per a
que fora operatiu. La irregularitat fa que s’alternen mesos o anys d’abundància
d’aigua amb altres de total sequera. La
qual cosa no facilitava la producció elèctrica. Tampoc sembla que fora rentable esta inversió.
I dic que va ser una sort que este projecte no
arribara a realitzar-se perquè d’haver-se fet hauria suposat la degradació i destrucció d’un paisatge que ja mai s’haguera recuperat,
impedint a les generacions posteriors la
seua contemplació, admiració i gaudiment.
REVISTA DE FESTES 2014