dissabte, 8 de maig de 2021

FAM O GANA?

 


        Hui me s’ha acudit parlar de refranys, expresions, locucions, dites, frases fetes… al voltant de la parula fam que són habituals i populars en la nostra parla. Així, diem passar fam o passar gana quan necessitem suplir una carència no sol d’aliments sinó de altres tipus com per exemple de diners: fam de diners.Pel contrari el qui queda bé en taula i s'ho menja tot, li diem que té bona gana. Quan algú no està amb bona situació econòmica li se diu que passa més fam que un mestre d’escola, frase feta que ve d’un temps en que  els mestres no estaven massa ben pagats,  també tenir més fam que un lladre o  ser un mort de fam. Qui te fam somnia rotllos  se li diu quan hom desitja alguna cosa difícil d’aconseguir. Quan la situació no és gens bona per qualsevol motiu direm que la fam ens dirà cotxinos. Tens fam? Pega un bram: sentència irrevocable. Amb la fam que s’espera matar no és fam, insinuem que no hi ha problema quan s’atisba la solució. Per definir a un egoista diem el qui està fart, no se’n recorda de qui te fam. I per últim, quan en realitat tenim fam diem  que vegem animetes i quan mengem matem la fam.


dissabte, 1 de maig de 2021

UN EMBARBUSSAMENT I TRES ENDEVINALLES

 


Entre els records d’infància guarde este embarbussament i les risses que ens produïa a l’intentar repetir-lo  i les tres endevinalles que encara que les teníem apreses des de la primera vegada no ens cansàvem mai de que ens les repetiren.

Un arbret ben estisorejaet,

que no hi ha al món estisorejador

que sàpia estisorejar-lo millor.

 

Llarg com un budell

i redó com un garbell.

Que és?

 

Un bancal ben llaurat,

que la punta de la rella no li ha entrat.

Que és?

 

Una cosa com un plat,

xic xac, ja s’ha amagat.

Que és?


dissabte, 24 d’abril de 2021

FÀBRICA DELS CORTESOS


     

       Hui anem a parlar un poc d’una empresa de Benilloba dedicada la producció de bobines de fil de tota una gama de diferents de color i el seu posterior embalatge per a ser comercialitzades. Era l’empresa popularment denominada com dels Cortesos. Ella va estar localitzada en el nº 10 del carrer S. Antoni en una enorme casona que havia pertanyut a una branca de la família dels Mira. Este empresa sembla que va ser fundada o va escomensar a funcionar en 1929 sota la direcció de J. Cortés Vilanova, després va canviar de denominació a Viuda de J. Cortés Vilanova i finalment com a J. Cortés. Al voltant de l’any 60 del s. XX va canviar de localització al ser traslladada a València on va continuar treballant fins els anys 90.La seua producció de bobines de fil o també denominades sedalines era comercialitzada sota la marca registrada de “El Lobo” encara que va utilitzar altres marqués com era “El Reloj” o “Las Cerezas”.

Foto:cortesia de Vicent Espinós





Foto:cortesia de Vicent Espinós


Foto:cortesia de Vicent Espinós








Foto de les reballadores de l'empresa J,Cortés en els anys 50



















dissabte, 17 d’abril de 2021

14 Abril 1931.Carrer San Josep. Benilloba.

 

Foto: Arxiu família Joaquin Herrero i Joaquineta Domenech.www.unaherrerodebenilloba.com

             La foto (que pertany a l’arxiu de la família de Joaquin Herrero i Joaquineta Domènech i treta de la web www.unaherrerodebenilloba.com) és un autèntic document  de gran rellevància per a la historia del nostre poble. Amb la proclamació de la II república en Espanya el 14 d’abril un grup de gent del poble ix al carrer per a celebrar-ho. Alguns vesteixen jaqueta i corbata, bona senyal de que anaven de celebració. Porten una gran bandera de la que no s’aprecia ni dibuix ni color, al costat un home porta un estendard amb les fotos dels capitans Fermín Galan i Àngel Garcia autors del pronunciament militar el 12 de desembre de 1930 en Jaca contra la monarquia d’Alfonso XIII i a favor de la república. Amb el fracàs de l’alçament  foren jutjats, condemnats a mort i afusellats el 14 de desembre per la qual cosa es van convertir en màrtirs i símbols de la república.

                La proclamació de la II república espanyola el 14 d’abril de 1931, de la que estos dies s’ha complit el 90 aniversari, va ser la conseqüència d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d’abril, diumenge, en les quals el partits republicans van obtenir majoria en 41 de les capitals de província espanyoles. Una altra era la situació en les zones rurals i les poblacions mes xicotetes. Tornant a la foto  hem de dir que no és una manifestació molt multitudinària: un grup d’unes 50 persones acompanyen els estendards i una pancarta de la que tan sols es llig: Viva. La resta de gent està mirant  a les portes, balcons, i altres pendents del fotògraf. Els resultats de la votació en Benilloba no arribarien a conèixer-se perquè segons he sentit contar un jove del poble va entrar sobtadament al col·legi electoral i agafant l’urna la va tirar a terra, trencant-la i escampant tots els vots. Per la qual cosa es va invalidar la votació.

                Altes coses que caldria ressenyar de la foto seria que es tracta del carrer S. Josep també anomenat carrer les Eres i que en la república va passar a anomenar-se com carrer de Francisco Bataller. El carrer està tot empedrat amb un eix central format de pedres allargades i planes que estaria més enfonsat que els laterals per canalitzar l’aigua de la pluja.

                La primera casa a ma esquerra de façana emblanquinada era un hostal. També a este costat hi ha dues cases en les quals la finestra del porxi te forma de mig arc. Doncs la primera pertanyia a la família Aracil-Crespo: ací vivien José Aracil (Gabiel el Fuster) que va pertànyer a la quinta del biberó (joves de 17 anys reclutats i que van participar en la batalla de l’Ebre) i F. Javier Aracil també reclutat per anar al front i que amb posterioritat seria oncle meu. La segona casa amb l’arc pertanyia a la família Morrió-Grau,els meus iaios, i amb moltes possibilitats de que els que estan abocats en el balcó o en la porta foren o mon pare o algun oncle. També el fill major (Antonio Morrió va pertànyer a la quinta del biberó).

                En primer pla podem veure un fanal que pertany al primer enllumenat del poble i que fins fa poc encara en restava algun pel poble.

                En resum una foto amb valor històric pel moment que representa i il·lustrativa sobre l’aspecte que presentaven els carrers del poble en aquella època.


diumenge, 4 d’abril de 2021

MENJAR-SE LA MONA

 

Jovens un dia de camp.Foto:Josefina Agulló

En Benilloba tradicionalment, com en molts altres llocs, hem anat a menjar-se la mona els dies de Pasqua. El final dels dies de desdejuni i abstinència de la Quaresma solia celebrar-se d’esta manera. La mona es comprava al forn o bé podia ser regalada per algun tio o tia, padrí o madrina i aleshores el dia de Pasqua el xiquet anava a sa casa a demanar-la amb una cistelleta. Sembla que el mot mona té el seu origen en la paraula àrab “munna” que significa regal. La mona està feta de panou, rematada en el centre amb un ou bullit i ornada per damunt amb sucre i clara d’ou muntada. De vegades es menjava acompanyada de llonganissa (que s’anomena de Pasqua) o sobrassada. Els xiquets solien acompanyar-la també amb el xocolate. Era típic menjar-se-la per a berenar els tres dies de Pasqua i també el dia de S. Vicent. Per a l’ocasió podíem estrenar unes espardenyes pasqueres o alguna peça de roba. En Benilloba soliem anar a menjar-se-la a diferents llocs: la font de la Teuleria, el Salt,La Casablanca, el Mas de Quintín,el Tossal del Moro,la font de Petrosa, el pins de D.Pedro, castell de Penella...Segons la moda de l’ època. L’ou es deixava  per a l’últim moment i  també era tradició trencar-li’l al front de qui se’ns posava per davant dient el verset següent:

Ací em pica,

ací em cou,

ací em menge la mona

i ací et trenque l'ou".

Hi ha que tenir cura de no pegar per la punta de l’ou perquè podia fer mal  i provocar-li un bon gínjol al front.

Bona Pasqua tingueu!

 


divendres, 26 de març de 2021

EL BASQUET

 



           El basquet era una cistella o caixa de forma oblonga, més llarga que ampla amb els extrems semicirculars. La base era un poc mes xicoteta que la part superior de manera que els llistons que la tancaven pels costats estaven lleugerament inclinats cap a  dins.Els llistons estaven fets de fusta, segurament de pi i les vares que els envoltaven abraçant-los eren branques de vímet partides per la mitat i clavades amb claus. El vímet permet doblegar-lo amb facilitat. Aquests cistells s’utilitzaven per a la càrrega i el transport de fruites i verdures: pomes, peres, tomaques etc. Per la seua forma i capacitat pense que serien prou difícils de manejar per una sola persona. Van deixar d'utilitzar-se en els anys  seixanta del segle passat.


dissabte, 13 de març de 2021

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE IV



          Estes dues fotos es van fer el 5 de setembre de 1956. En una vegem a una parella de balladors de vesprada, el xic es José Luis Fuentes. L’altra són la totalitat del cap de dansa del mateix dia però per la nit. En esta podem fixar-nos en la indumentària d’elles: mantó obscur i falda llarga i ells tots amb camisa blanca, els pantalons algú els porta curts i els altres llargs. El calçat també és prou variat. Conec a algun però sense la suficient seguretat per posar-li nom.



dissabte, 6 de març de 2021

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE III

 


    Esta foto bé pot tindre 70 anys. I en el trancurs de tot aquest temps la imatge d’aquest lloc ha canviat molt. Podrieu ajudar-me a localitzar la foto.I si em diguereu qui és la persona que apareix ja seria per a nota d’excel·lent.


dissabte, 27 de febrer de 2021

ANTONIO CALATAYUD " EL TIO PUTXERO"

  

Antonio Calatayud i Ximo Casanova

           En el llibre que vaig publicar sobre les danses de Benilloba titolat “ Peguem una dansaeta?” vaig dedicar un capítol als dolçainers, en ell parle de tots els dolçainers, o als menys dels que tinc referències, que durant els S XX van venir a amenitzar-nos les nostres dances. Uns van ser dolçainers habituals durant anys, altres van venir ocasionalment. Entre estos últims es trobava un que per un testimoni sabia que que li dien “el tio Putxero” i que era de Bocairent. El tio Putxero va venir un any en que els Boronat de Callosa no ho van fer( es comentava que els Boronat optaven per tocar en un Benidorm en ple apogeu turístic on guanyaven mes diners). No sabia res més d’este home fins que les casualitats de la vida van fer que Vicent Ripoll coneguera en València a un descendent seu. I Vicent va ser qui en va proporcionar esta fotografia on apareix en Benilloba tocant les danses acompanyat per el tabaleter Ximo Casanova. La fotografia està datada el 11 de setembre de 1969 i apareixen dolçainer i tabaleter damunt del cadafal, acabadet d’estrenar perqué encara no esta pintat, en la plaça del Omet i amb dues cadires de boga que les portaven prestades del casino. El Tio Putxero havia nascut a Bocairent 17 de Gener de 1911 i es va iniciar en la música des de molt xicotet. Als onze anys va escomençar a estudiar solfeig. En 1923va ingressar en la Banda Primitiva de Bocairent tocant el clarinet.Amb posterioritat esta banda es va fusionar amb la Nova per formar La Unió Musical de la que va ser director en dues vegades: en 1939 i a partir de 1948.També va dirigir l’ orquestra del teatre local on interpretaven sarsueles i en la capella de la parròquia acompanyant misses. Tenia coneiximents d’armonia i guitarra. A partir e 1945 va composar alguns pas-dobles així com alguna marxa mora.També va ser dolçainer durant 22 anys, entre 1955 i 1977, en el quals amenitzava els danses i cercaviles de les festes de S.Agustí del seu poble. I ell mateix va ser el transcriptor de la musica d’estes cercaviles i danses per a que no es pergueren. En esta etapa de dolçainer va ser quan va venir al nostre poble. Va morir un 2 de febrer, vespra de S. Blai, de 1992.


dissabte, 13 de febrer de 2021

SILVESTRE GARCIA. EL TAXISTA DE BENILLOBA

 

Sivestre Garcia als EEUU



        Del matrimoni entre Vicente Garcia i Josefa Monllor va nàixer el 11 de juliol de 1900 Silvestre Garcia Monllor. Silvestre als 19 anys va emigrar com molts altres benillobers als Estats Units d’Amèrica. Amb el transatlàntic Buenos Aires que va sortir de València va arribar un 16 de setembre a l’illa de Ellis on va ser registrat com a immigrant. Va estar un temps cercant feina, però degut a les seues dificultats físiques no en trobava. Fins que un empresari el va contractar i després de traure’s els carnet de conduir el va convertir en el seu xofer particular. Acì va estar mols anys treballant amb una bona feina i sou però com tots els seus amics i coneguts anaven tornant-s’en a casa ell no va voler continuar  i també va retornar a Benilloba. El 29 d’octubre de 1927 es va casar en Benassau amb Irene Grau Colomina. Durant molts anys va ser taxista de Benilloba. Amb el seu cotxe tots els dies anava a Alcoi transportant a tots els benillobers que s’havien de desplaçar fins allí per algun motiu: compres, consultes mèdiques, gestions burocràtiques,etc. Prèviament la gent passava per sa casa per resguardar “l’asiento” i així s’assegurava el viatge. Solia eixir a les huit del matí i la tornada era sobre les dues. Este servei era essencial en un temps en el que els cotxes particulars eres escassos. També feia altres serveis quan era contractat per algun particular. Esta línea regular va durar fins als anys 70 del segle passat quant l’home es va jubilar.

Irene Grau,Sivestre Garcia i Batiste el Barber
Cortesia:Fina Carbonell



dissabte, 6 de febrer de 2021

EL QUADERN D'ANAR A ESCOLA

 




           Recordeu este quadern? I els que no el coneixen bé està que sapiguen que moltes generacions de xiquets i xiquetes de Benilloba es van ensenyar a escriure i a fer operacions amb ells. Era en el temps en que l’escola sols tenia tres classes: la dels xics que tenia l’entrada per la part de l’est de l’edifici de les antigues escoles, la de les xiques mirant cap a l’oest i la dels cagons, cap al sud. Cada xiquet sols tenia una llibreta, aprofitada al màxim, calia escriure amb bona lletra després de posar la data cada dia i resoldre operacions sense desbalafiar l’espai. Era el temps en que si queies malalt passaves una setmana al llit, en la temporada de les olives, si feies falta, anaves a plegar olives, si nevava fèiem festa i esperavem la plutja per calçar-se les Katiusques. Quan tornaves tot seguia igual, no havíem perdut res ni s’ havíem retrassat. Tot era essencial en la nostra vida, el berenar a les cinc quan sortíem al temps que jugàvem pel poble, en diumenge anar a missa i al cine per la vesprada o al patronat a fer una partida. No teníem ni extraescolars, ni músiques ni anglés tan sols, i no tots els dies, un poquet de deures que havíem de fer i si no, sabies que algun càstig cauria: copiar 25 voltes “fare el deure”, un estironet de monyo o una estona cara a la paret. Era temps de dies llargs,cursos llargs, hiverns de fred i vacances també llargues. Eren temps de pocs joguets i molt de jugar, amb creativitat, d’un pal fèiem una pistola i d’una llanda un baló, amb un cartró al cul es tiravem per un esgolador i si descarregaven un muntó d'arena per a un obra allà que anavem a fer túnels i carreteres. Si era estiu jugàvem al riu, en primavera a cercar nius i en hivern a correr pels carrers o futbol a la plaça. I en fer-se de nit a casa. D.Daniel,D.Antonio, Donya Rita i Donya Milagro bregaven diariament amb trenta o quaranta alumnes per a que aprengueren a llegir, les provincies o els rius d'Espanya, quants quilos tenia l'arrova o quants diners et restavem després d'anar a fer un mandao a la mare mentre que ells esperaven ansiosos el moment del pati o de tornar a casa, o somniaven mirant al cel per la finestra.


dissabte, 23 de gener de 2021

EL GOSSET DEL RECTOR

 

                Això era un poble, no molt allunyat d’aquest on feia calor en estiu i fred en hivern, les figues es collien per setembre i les faves quan era l’hora, i on vivia, feia missa i predicava un rector que havia estudiat molt i durant molt de temps en el seminari, estudis que li servien per a ser un entés en temes teològics i cristològics però no tant en temes mundans o al menys en tots els temes mundans com més endavant veurem.

                El rector tenia un gosset, boniquet i espavilaet, que li feia companyia i a que estimava molt. El  rector també tenia un sagristà que l’ajudava amb totes les coses i treballs referents a l’església: Obria i tancava l’edifici a les hores, tocava les senyal de missa, revoltejava, encenia llums, ciris, en fi, procurava que tot estaguera en ordre. Però també era un vividor, li agradava menjar, beure i gaudir dels plaers de la vida. Veien l’estima que el rector tenia pel seu gos va pensar com podia aprofitar-se d’aquella situació i un dia parlant amb ell:

-Senyor rector eixe gos que vostè té sembla molt llest: per la forma que el mira i com respon a les seues ordres sembla que ho entén tot.

-Si, si que es llest i està sempre pendent de mi i m’acompanya a tots els llocs.-

-Sols li falta una cosa

-Quina cosa?

-saber parlar.

-Home, això en un gos...

-No crega, que l’altre dia vaig sentir a uns forasters que comentaven que en Valencia hi ha una un lloc on ensenyen a parlar als gossos.

-Això es possible?

-Doncs no ho sé, però res costaria intentar-ho, mirant l’estima que vostè té pel seu gosset pagaria la pena.

                El senyor rector ho va pensar bé i va decidir intentar-ho. Li va donar diners al sagristà  per al viatge, estança i els estudis del gos i el va enviar cap a València. El sagristà va agarrar al gosset i els diners  i cap a Valencia. Va pujar al tren i en el viatge quan va veure que passaven per damunt d’un pont va agarrar al gosset en un grapat i per la finestra que el va llançar.

                Ja en València es va pegar una setmana de collons de rei, com sol dir-se, menjant, bevent i gaudint dels plaers de la ciutat. Quan els diners es van acabar va retornar al poble. Ja en el poble va anar a veure al rector.

-Com ha anat?  Conta’m, conta’m. Estic desitjant saber com li va al meu gosset.

-Molt bé, m’han donat moltes esperances de que el gos puga parlar, però això portaarà un temps, lògicament no es pot ensenyar-li a u a parlar en uns dies i he quedat amb ells que cada cert tems aniré a veure com evoluciona i pagar els honoraris.

-Perfecte, el que fa faça falta tu m’ho dius. Tu saps si puguera parlar amb el meu gos amb el que jo l’estime!

                Al cap d’un temps ell sagristà cap a Valéncia amb la butxaca plena. I a viure uns dies a tota gana.

                Al seu retorn les mateixes explicacions:

-Va mot bé, ja comencen a veure’s els progressos, estan molt contens dels resultats, jo ho vaig vorer amb els meus ulls.

-Però parla?

- Ja comença a dir alguna coseta, a més posa molt d’interès.

I així anava passant el temps i el sagristà anava fent viatges a València. Però el rector va començar a malpensar veient que allò s’allargava molt i li costava molt diners. Així que un dia li va dir al Sagristà:

-Ves a Valencià i porta’m al gos que vull veure jo els resultats.

                El sagristà va partir cap a Valencia amb la butxaca plena a gaudir dels plaers de la ciutat per darrera vegada. Al cap d’uns quants dies, com sempre quant els diners s’havien esgotat, va tornar al poble i es va dirigir cap la casa Badia on vivia el rector. Quan el rector el va veure que tornava tot sol es va dirigir cap a d’ell:

-Però no vaig quedar amb tu que em portaries al meu gos.

- Calle senyor Rector que vull contar-li.

-Que ha passat?

- Vaig arribar i després d’assegurar-me el mestre de gossos que ja era capaç de parlar i dir frases senceres me’l van traure  i el gos només veure’m sap que em va dir?:

- Que et va dir?

- No se si dir-li-ho!

-Digues, digues, que estic impacient!

-Doncs en va demanar: el meu amo, el senyor rector, encara es gita tots els dies amb l’ama?

-I que vas fer?

- Doncs, no em vaig poder resistir que parlara així de vostè, i d’una barrada el vaig matar.

- Molt bé que vas fer!

 

Així esdevé que

de la ignorància dels babaus

els pillets se n’aprofiten.

I els secrets amagats,

arribat el moment,

en el seu benefici  utilitzen.

  Així em va ser contat per l'amic Joan Soler.

Albaida 2020

 

 

 

 

 

divendres, 15 de gener de 2021

D.RAFAEL PÉREZ I PÉREZ

 

Rafael Pérez rodejat dels seus alumnes.

         Rafael Pérez i Pérez va nàixer Quatretondeta un 18 de setembre de 1891 i va morir al mateix poble el 24 d’abril de 1971 on resta soterrat. Este home, mestre de professió, va ser molt popular en els anys quaranta i cinquanta del S. XX  per les novel·les que va escriure del denominat gènere rosa. Entre 1922 i 1970 va escriure mes de 160 novel·les, moltes d’elles d’ambientació histórica i algunes en l’Edat Mitjana. La seua popularitat es veu reflexada en els més de 5 milions d’exemplars que va vendre. Després este tipus de novel·la va decaure en popularitat. Dons bé , com a mestre va estar destinat en Benilloba on va exercir a principis de la década dels trenta. No sé el cursos que ací va estar, però com a record resta esta foto amb els seus alumnes i el dubte de si algun lloc o personatge inspiraria alguna de les seues novel·les.

divendres, 1 de gener de 2021

QUINTOS

Quintos i músics  en la plaça del Castell

        El dia de Capdany, tradicionalment, els quintos han pegat la volta. Els dies d’abans ja havien fet algun sopar per anar muntant les cançons, treballant de valent la imaginació per er posar una lletra divertida al tems que fer-la rimar. Arribat el dia, el quintos acompanyats del músics ( de corda) anaven per tot el poble cantant al temps que demanaven diners per les cases i als llocs on es concentrava la gent: bars,eixida de missa... Es deia que antigament els diners arreplegats els enviaven als joves que feien el servei militar a l’Àfrica, però el que es feia era un bon dinar per a quintos i músics. Era la forma d’acomiadament pel temps que passarien fora, de presentar-se els joves que eixe any serien cridats per fer el servei militar, de informar de seu pas a l’edat adulta, de la joventut a l’homenia.

La mateixa quinta en el carrer Nou