dissabte, 16 d’octubre de 2021

LES NOSTRES ESPANTACRIATURES

 

    Hui he assistit amb els xiquets de l’escola a un contacontes   i la contadora d’històries ens ha parlat les  nostres espantacriatures. Si, d’aquells essers fantàstics  dels que ens parlaven als valencians quan érem xiquets. I ens ha parlat del Butoni, de l’home dels nassos, la Bubota, la Quarantamaula... I mira per a on a mi el cap me se n’ha anat  al meus temps de xiquet i he començat a recordar als esser fantàstics de la nostra infància. Aquells que utilitzaven les persones majors (pares,iaios, veïns...) per a fer-nos por, atemoritzar-nos amb una finalitat concreta. I he pensat amb el Home del Sac, aquell que m’imaginava com un rodamón, mal vestit, lleig, amb el nas gran, barba d’una setmana i amb un sac al coll que et  podia eixir per qualsevol cantó i que no era el home que comprava ferro vell,que encara que li semblava,  a este coneixíem perquè anava  cridant per a que les dones el sentiren. Vindrà l’Home del Sac... ens deien quan no feies cas als pares. Un altre ésser fantàstic era la Mumerota Coqui. No puc parlar molt  d’ ella perquè no vaig arribar a veure-la mai. Però me la imaginava com un personatge vestit tot de negre, amb caputxa que impedia veure-li la cara, que es desplaçava amb molta facilitat, com si els peus no li tocaren a terra, per les zones fosques o en penombra. I que la teníem sempre present quan anàvem per les diferents cambres de la casa,el seller, el porxi, encenent la llum abans d’entrar a qualsevol d’elles i mirant de reüll darrere de les portes.  I del Paremans que em dieu? Este si que feia por, perquè no sabíem quines eren les seues pretensions. D’ell sols coneixíem que tenia moltes mans, per a que servien ? No ho sabíem. També eixia per la nit, així que no era fàcil de vorer. Recorde una vegada a l’escola, a les escoles velles allí en les moreres, que a l’entrar pel matí vam vorer  en un sòcol de fusta que rodava per tota l’aula les seues petjades, l’empremta dels seus dits en la pols acumulada de dies de no haver netejat. Estava clar, tantes ditades al voltant sols es podia deure a la visita del Paremans. I este va ser el comentari habitual dels xiquets durant molts dies. Xiquets que no teníem ni ordinadors ni mòbil, sols de tant en tant una estoneta de dibuixos animats en blanc i negre, i molt de temps per a jugar i imaginar. Ah! No s’oblidem del Cotxe de la Sang. Este crec que era el que més por feia: deien que agarraven als xiquets els entraven dins i els treien la sang i mai més tornaven a saber d’ells. Era un cotxe negre, tot tancat, no es podia veure dintre d’ell i que  de tant en tant passava per la carretera. No baixeu a la carretera! Que per allí passa el cotxe de la sang!.. ens deien els pares amb la finalitat clara de que no s’acostarem  a jugar a la carretera per evitar el perill d’un possible atropellament en un temps en que el tràfic era mes escàs i tal vegada per eixe motiu fora més perillós. Tal vegada haguera alguna  criatura més d’aquest tipus que jo no vaig arribar a conèixer però estes quatre si que estaven presents en els xiquets de Benilloba, i eren els nostres pròpies espantacriatures, els nostres éssers fantàstics.

dissabte, 9 d’octubre de 2021

ANUNCIS PUBLICITARIS IV

 


        Continuem amb la sèrie d’anuncis publicitaris apareguts en el programa de danses de 1940 (cortesía d’Angelines Carbonell)  i reflex de l’activitat económica, productiva i de serveis, del poble. En aquest cas s’anuncia un  establiment de begudes i licors, fins i tot de gel, una perruqueria de dones i una tenda de diferents tipus de productes .

diumenge, 26 de setembre de 2021

ANUNCIS PUBLICITARIS III

 


        Continuem amb aquesta sèrie d’anuncis del que era la nostra economia comercial i productiva en l’any 1940.I en primer lloc tenim la tenda d’articles de vestir “El Sol de Levante”, encara en la memòria de molts benillobers ja que va estar en actiu fins als anys 80 del segle passat. Després tenim el de la fàbrica de teixits d’Eduardo Boronat, que seria en els seus orígens perquè encara es localitza en sa casa, en el carrer S. Agustí. Per  últim tenim el de la fàbrica de licors també coneguda per la fàbrica de Balaguer quan encara era del fill de la Viuda de Vicente Garcia, el que hem conegut com Ricardo Reig.


divendres, 17 de setembre de 2021

ANUNCIS PUBLICITARIS II

 

        


    

        Continuem amb la publicitat que apareix en el programa de les danses de 1940. Un any després de la guerra  estos anuncis son reflex de l’economia local. En estes pàgines es publicita en primer lloc el Casino de Rogeliet ( com es coneixia popularment) situat en la placeta de l’estanc. Quantes històries s’hauran viscut entre les parets d’este casalot. Era casino, es feia ball i fins i tot assajava durant algun temps la nostra Filarmònica. En segon lloc tenim un anunci d’una tenda: Vda. De Daniel Ivorra. Allí es venia de tot: menjar,roba, perfums. Una tenda de les d’abans, antecedent dels actual supermercats, salvant el temps i les diferències. Tenda coneguda popularment com “la botigueta” i que molts de nosaltres encara hem conegut. I en darrer lloc la fàbrica de Joaquin Doménech Herrero, que segur que també se la coneixia per algun nom popular, però que desconec, on teixien mantes, producte que serà la base del posterior desenvolupament econòmic del poble i també alforges, producte molt habitual en la industria tèxtil d’aquell temps  per el seu ús i consum.

divendres, 10 de setembre de 2021

ANUNCIS PUBLICITARIS

 


             Actualment en l’economia de mercat un element fonamental és la publicitat. Per a poder col·locar qualsevol producte en el mercat amb perspectives d’èxit és imprescindible la publicitat del producte. S’ha de crear la necessitat per a poder vendre el producte. Ara vejam aquestos dos anuncis que apareixen en un programa de danses de 1940. En un d’ell una empresa de Benilloba (els Cortesos) oferta productes tan variats (diversificació de la producció) com són fils de cotó, sedalines i sodes (producte de moda en aquell temps). En l’altre, el Bar-Casino, el de la plaça de la font, oferta la seua varietat de begudes, així com entrepans i aperitius. Ah! també  un excel·lent cafè amb llet i un immillorable xocolate.


dimarts, 31 d’agost de 2021

RECORDANT LES DANSES

 



            Servisca esta foto com a record de les nostres danses. En ella la tia Balbina i Pepet l’Esquilador, dues persones molt balladores, de les que gaudien realment de les danses, de les que en sentir unes notes de la xirimita els faltava el temps per posar-se a ballar, de les que s’emborratxaven amb l’ambient de la plaça. Malauradament ja és el segon any consecutiu en el qual, pel motiu que tots sabem s’han deixat de ballar les danses. Al llarg de la nostra historia açò ha ocorregut en contades ocasions  i sempre per motius  molt difícils i desagradables com va ser els anys de la guerra civil i tal vegada en alguna altra ocasió amb motiu d’alguna peste. Esperem que  tot el so açò passe i l’any que ve ens pugam veure altra vegada a la plaça amb el so de la xirimita i el redoble del tambor, pugam comprar les bolletes de la rifa del mantó, o del cuixot, gaudir de la imatge dels mantons i del retrobament de tots els benillobers.


dissabte, 12 de juny de 2021

L' ALCOIANA DE DÈNIA

   

                Fa uns dies per Facebook vaig vore esta foto. De sobte vaig pensar “L’Alcoina de Dènia”! Perquè nosaltres dèiem Alcoiana a tot aquell autobús que transportara viatjers. Aleshores La Alcoyana era una empresa de transports que amb els seus autobusos i  des de la seua seu en Alcoi intercomunicava molts pobles de la província. Per Benilloba passaven dos línees: la de Quatretondeta-Alcoi i la de Guadalest-Alcoi. Esta segona per l’estiu es convertia en Benidorm-Alcoi, per allò del turisme. La primera, la de Quatretondeta-Alcoi de matí feia el recorregut de Quatretondeta a Alcoi i passava per Benilloba sobre les 8 del matí. A migdia feia el recorregut al revés i passava per Benilloba sobre les 2.30h.  La de Guadalest-Alcoi de matí feia el recorregut de Guadalest a Alcoi i per Benilloba passava un poc més tard, sobre les 8.30 h. i de vesprada retornava passant per Benilloba a les 16.30h. A més, pertanyent a un altra companyia, estava la línea Dénia-Alcoi, que de matí feia este recorregut i passava per Benilloba sobre les 9 i de vesprada retornava sobre les 16 h. Esta tenia la particularitat que passava per Cocentaina i acabava el seu recorregut a l’hostal del Racó, mentre que les altres dues anaven directes a Alcoi i feien una primera parada en la Plaça d’Espanya  i la segon en el seu garatge de l’Alameda.  Les tres tenien la finalitat d’apropar a tots els habitants dels pobles que recorrien al centre comercial i de servicis que suposava Alcoi. A Alcoi s’anava  a comprar articles d’ús no habitual com podien ser roba, articles de ferreteria, medicines, anar al banc, fer qualsevol gestió administrativa, visitar al metge o al dentista, agafar un altre autobús o tren per anar a Alacant o Valencia. També transportaven la il·lusió que suposava per a les persones visitar una ciutat amb les seues tendes, aparadors, bars i tràfec de gent que no era habitual en els seus llocs d’origen. La de Dènia apropava dos ciutats i comunicava un nombre me elevat de pobles i a la vegada més allunyats com Castell de Castells i ens permetia anar a Cocentaina on també podien fer-se certes gestions. En aquells moments de poc tràfic, el pas de les alcoianes suposava  moments de referència en el temps, el seu soroll característic ens donava, a xiquets, homes del camp, dones en casa o en el llavador, l’hora d’anar a escola o de sortir d’ella, d’esmorzar, de dinar,  berenar o canviar de quefer. Poc a poc va anar augmentant el nombre de vehicles particulars que ens permetia una major mobilitat i en qualsevol moment, al temps que minvava el nombre de passatgers d’estes línees de transport fins anar desapareixent una rere altra.

 

 

     

 

 


dissabte, 5 de juny de 2021

EL CRESOL

 



                El cresol és un utensili utilitzat per a fer o donar llum, consisteix en un recipient de llautó degudament modelat per a contenir un combustible líquid (generalment oli) i  amb els cantons xafats per a que puguen sostenir la metxa o ble. El funcionament era molt senzill: la metxa amb contacte amb l’oli i amerada d’ ell el transportava cap a l’extrem que una vegada encès mantenia constantment la flama. La metxa també es cremava encara que molt lentament i cada cert temps calia extreure-la un poc. El recipient tenia a un costat una prolongació de xapa acabada en ganxo que servia per a sostenir-lo en la mà o penjar-lo a algun lloc. D’ús habitual a les vivendes abans de la utilització de l’energia elèctrica  el seu mot roman en algunes frases fetes com:

-“Bona nit cresol, que la llum s’apaga”. Quan una cosa s’interromp de manera sobtada.

-“Ser com oli en cresol”. Per ressaltar l’oportunitat d’un fet o un acte.

-“No saber on es penja el cresol”. Per a destacar la ignorància.

                El cresols ara resten com a records d’un temps passat o com a peces de museu etnogràfic. Però crec que deurien tindre’ls presents i no oblidar-nos d’ells per si no tardem en tornar a fer-los servir com a conseqüència dels darrers tropells de les companyies elèctriques i l’evolució posterior que s’esbrina.


dissabte, 29 de maig de 2021

ONOFRE CLIMENT: UN BENILLOBER MORT A CUBA

 

Document cedit per Lola Herrero

        El que actualment coneixem per “la Guerra de Cuba”  en realitat van ser tres guerres o bé la guerra es va desenvolupar en tres etapes.

-Una primera etapa anomenada Guerra del 68, també Guerra Gran o Guerra dels Deu Anys que va començar en 1868 amb el “Grito de Yara” i va acabar en 1878 amb el Pacte de Zanjón on van capitular les forces independentistes cubanes front a l’exèrcit espanyol.

-Entre 1878 i 1890 algun grups independentistes dispersos no satisfets del resultats del pacte, ja que no  van aconseguir cap dels objectius desitjat, la independencia i l’abolició de l’esclavitud, continuaren la seua lluita en l’anomenada Guerra Xiquita.

- La tercera  va ser la guerra Hispano-estadounidense  en 1898 que va acabar amb la derrota espanyola que li va suposar la liquidació de les restes del seu imperi colonial: Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

                Estes guerres van suposar una sangria per a les tropes espanyoles. Tropes formades per joves arrancats a les seus famílies, apartats del seu medi per anar a lluitar a un lloc estrany per a ells, en unes condicions molt difícils per el clima i condicions mediambientals, mal equipats, mal alimentats i pitjor preparats. Sols la guerra del 68 va suposar segons un informe d’Antonio Cánovas del Castillo la xifra de 100000 morts, la tercera part dels soldats enviats a l’illa i un 90% van morir en hospitals i per causes naturals.  Algunes d’estes víctimes van ser benillobers com es el cas  d’Onofre Climent Martínez que  sols dispose la partida de defunció que encara conserven els hereus familiars i la partida de bateig. Onofre  que pertanyia al Regiment d’infanteria de la Habana va morir en un campament militar amb un nom difícil de llegir (Magibueva) de còlera el 3 d’octubre de 1871 al 26 anys. Onofre havia nascut a Benilloba el 7 de gener de 1845 fill de Pascual Climent (llaurador i de Benilloba) i de Francisca Martínez (de Llíria). Els avis paterns eren Joaquín Climent de Benilloba i Teresa Moltó de Cocentaina. Els avis materns eren Onofre Martínez de Xiva  i Pascuala Causin de Llíria. Difícil d’imaginar el drama familiar i personal que suposaria el traure a un jove de sa casa i del seu poble de muntanya per emportar-se’l a l’altra banda de l’oceà a lluitar a un lloc desconegut, sense cap interès per a ell i amb unes condicions infrahumanes.


dimecres, 26 de maig de 2021

HOMENATGE ALS DEPORTATS DEL COMTAT AL CAMP DE CONCENTRACIÓ DE MATHAUSEN

 




      

El 25 de Maig de 2021, 76 anys i 20 dies després de l’alliberament del deportats del camp de concentració nazi de Mauthausen la Generalitat Valenciana va retre homenatge, en el Centre Cultural de Muro, a les 8 víctimes de la nostra comarca del comtat que van sofrir i van viure en primera persona els horrors d’aquest camp. Ells van ser:

- Eduardo Garrigós Soler de BENILLOBA

- Blas Benilloba Ruiz de COCENTAINA

- Hermenegildo Vicent Ragués de GAIANES

- Joaquín Calatayud Bas i Vicente Tomás Mogino de MURO DE ALCOI

- Antonio Carbonell Nicolau de MURO DE ALCOI – CELA DE NÚÑEZ

- Miguel Cerveró Bay de PLANES

- Álvaro Vercher Cortell de QUATRETONDETA

A l'acte van assistir representants dels ajuntaments (malauradament no hi va assistir cap representant de l'ajuntament de Benilloba), familiars de les víctimes, membres del Forum per a la memòria històrica de Cocentaina i la Consellera de Participació, Transparència, Cooperació, i Qualitat democràtica, Rosa Pérez Garijo. A l'acte van intevenir l'alcalde de Muro, representants del Fòrum (Joan Jordà) i Francesc Jover) i la Cosellera. Tots ells van recalcar la necessitat de posar en valor i retre homenatge a estes persones que amb el sacrifici de les seues vides van lluitar per valors tan grans com són la lliber
tat i la democràcia i van contribuir a la derrota del feixisme.

            










dissabte, 22 de maig de 2021

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE V: LES ESCOLES

 

Foto1 Cortesia Hereus de Josefina Agulló

Foto 2 Les escoles.Cortesia Hereus de Joaquina Agulló.

Foto 3.Grup de xiquetes i mestra

Foto 4 Any 1947. Cortesia Cèlia Ibàñez.www.unaherrerodebenilloba.com


        Amb esta sèrie de fotos tenim una representació gràfica de l’evolució  del carrer que popularment hem conegut com les escoles i que oficialment és el carrer Alacant. En un principi, i estic parlant d’abans de 1912, quan es va fer la carretera que circula per baix del poble, la carretera o camí travessava el poble i per ací eixia cap a Benasau i Gorga. Aleshores esta zona del poble era anomenada com el raval, d’ací ve el nom de la filà de l’arrabal. La paraula raval ve de l’àrab a-rabal, que significa les afores, la zona que quedava fora de la muralla que tancava una ciutat. Al llarg del s XX este espai ha anat canviant progressivament fins a convertir-se en el carrer actual. En el 1931 es van inaugurar les escoles amb els patis i tot tancat per el mur  com podem vorer en la Foto 2, encara que esta foto es un poc posterior, les moreres ja ixen per dalt del mur. Tot el recinte escolar està en mig del camp, apartat del casc urbà. A l’altra banda del camí hi havia un marge de pedra que sostenia un bancal en la part superior, com podem veure en les fotos 1 i 3:la foto 1 podria ser dels anys 30  i la 3 de l'any 52 (aproximadament), les dues, com a fons, tenen els cops dels xiprers. La foto 4 és de l’any 1947 i a més de veure el que seria un dia de festa amb la celebració d’una correguda de jònecs amb els joneguers, manoles, música i barreres podem il·lustrar-nos de com era l’espai del que parlem. Després, ens els anys 50 ja es construiria l’edifici de la societat musical (la música com solem dir-li). Les fotos 5, 6 i 7 ja són de finals dels anys 60. Ací el carrer ja esta perfectament delimitat, amb edificis a les dues bandes, a més en el recinte escolar s’acaben d’estrenar dos noves edificacions de dues plantes, en la situada a l’est es crearan dues noves classes, el poble esta en expansió, tal vegada iniciant  la seua millor època, per acollir l’augment de xiquets resultat  del baby boom. L’edifici a la banda oest es convertirà en dos pisos per a mestres. Els cotxes aparcats pel carrer és ja quelcom habitual i els pinets es convertien en un parc.

Foto5 Cortesia M.Carmen Reig

Foto 6 Cortesia M.Carmen Reig

Foto 7 Cortesia M.Carmen Reig


dissabte, 8 de maig de 2021

FAM O GANA?

 


        Hui me s’ha acudit parlar de refranys, expresions, locucions, dites, frases fetes… al voltant de la parula fam que són habituals i populars en la nostra parla. Així, diem passar fam o passar gana quan necessitem suplir una carència no sol d’aliments sinó de altres tipus com per exemple de diners: fam de diners.Pel contrari el qui queda bé en taula i s'ho menja tot, li diem que té bona gana. Quan algú no està amb bona situació econòmica li se diu que passa més fam que un mestre d’escola, frase feta que ve d’un temps en que  els mestres no estaven massa ben pagats,  també tenir més fam que un lladre o  ser un mort de fam. Qui te fam somnia rotllos  se li diu quan hom desitja alguna cosa difícil d’aconseguir. Quan la situació no és gens bona per qualsevol motiu direm que la fam ens dirà cotxinos. Tens fam? Pega un bram: sentència irrevocable. Amb la fam que s’espera matar no és fam, insinuem que no hi ha problema quan s’atisba la solució. Per definir a un egoista diem el qui està fart, no se’n recorda de qui te fam. I per últim, quan en realitat tenim fam diem  que vegem animetes i quan mengem matem la fam.


dissabte, 1 de maig de 2021

UN EMBARBUSSAMENT I TRES ENDEVINALLES

 


Entre els records d’infància guarde este embarbussament i les risses que ens produïa a l’intentar repetir-lo  i les tres endevinalles que encara que les teníem apreses des de la primera vegada no ens cansàvem mai de que ens les repetiren.

Un arbret ben estisorejaet,

que no hi ha al món estisorejador

que sàpia estisorejar-lo millor.

 

Llarg com un budell

i redó com un garbell.

Que és?

 

Un bancal ben llaurat,

que la punta de la rella no li ha entrat.

Que és?

 

Una cosa com un plat,

xic xac, ja s’ha amagat.

Que és?


dissabte, 24 d’abril de 2021

FÀBRICA DELS CORTESOS


     

       Hui anem a parlar un poc d’una empresa de Benilloba dedicada la producció de bobines de fil de tota una gama de diferents de color i el seu posterior embalatge per a ser comercialitzades. Era l’empresa popularment denominada com dels Cortesos. Ella va estar localitzada en el nº 10 del carrer S. Antoni en una enorme casona que havia pertanyut a una branca de la família dels Mira. Este empresa sembla que va ser fundada o va escomensar a funcionar en 1929 sota la direcció de J. Cortés Vilanova, després va canviar de denominació a Viuda de J. Cortés Vilanova i finalment com a J. Cortés. Al voltant de l’any 60 del s. XX va canviar de localització al ser traslladada a València on va continuar treballant fins els anys 90.La seua producció de bobines de fil o també denominades sedalines era comercialitzada sota la marca registrada de “El Lobo” encara que va utilitzar altres marqués com era “El Reloj” o “Las Cerezas”.

Foto:cortesia de Vicent Espinós





Foto:cortesia de Vicent Espinós


Foto:cortesia de Vicent Espinós








Foto de les reballadores de l'empresa J,Cortés en els anys 50



















dissabte, 17 d’abril de 2021

14 Abril 1931.Carrer San Josep. Benilloba.

 

Foto: Arxiu família Joaquin Herrero i Joaquineta Domenech.www.unaherrerodebenilloba.com

             La foto (que pertany a l’arxiu de la família de Joaquin Herrero i Joaquineta Domènech i treta de la web www.unaherrerodebenilloba.com) és un autèntic document  de gran rellevància per a la historia del nostre poble. Amb la proclamació de la II república en Espanya el 14 d’abril un grup de gent del poble ix al carrer per a celebrar-ho. Alguns vesteixen jaqueta i corbata, bona senyal de que anaven de celebració. Porten una gran bandera de la que no s’aprecia ni dibuix ni color, al costat un home porta un estendard amb les fotos dels capitans Fermín Galan i Àngel Garcia autors del pronunciament militar el 12 de desembre de 1930 en Jaca contra la monarquia d’Alfonso XIII i a favor de la república. Amb el fracàs de l’alçament  foren jutjats, condemnats a mort i afusellats el 14 de desembre per la qual cosa es van convertir en màrtirs i símbols de la república.

                La proclamació de la II república espanyola el 14 d’abril de 1931, de la que estos dies s’ha complit el 90 aniversari, va ser la conseqüència d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d’abril, diumenge, en les quals el partits republicans van obtenir majoria en 41 de les capitals de província espanyoles. Una altra era la situació en les zones rurals i les poblacions mes xicotetes. Tornant a la foto  hem de dir que no és una manifestació molt multitudinària: un grup d’unes 50 persones acompanyen els estendards i una pancarta de la que tan sols es llig: Viva. La resta de gent està mirant  a les portes, balcons, i altres pendents del fotògraf. Els resultats de la votació en Benilloba no arribarien a conèixer-se perquè segons he sentit contar un jove del poble va entrar sobtadament al col·legi electoral i agafant l’urna la va tirar a terra, trencant-la i escampant tots els vots. Per la qual cosa es va invalidar la votació.

                Altes coses que caldria ressenyar de la foto seria que es tracta del carrer S. Josep també anomenat carrer les Eres i que en la república va passar a anomenar-se com carrer de Francisco Bataller. El carrer està tot empedrat amb un eix central format de pedres allargades i planes que estaria més enfonsat que els laterals per canalitzar l’aigua de la pluja.

                La primera casa a ma esquerra de façana emblanquinada era un hostal. També a este costat hi ha dues cases en les quals la finestra del porxi te forma de mig arc. Doncs la primera pertanyia a la família Aracil-Crespo: ací vivien José Aracil (Gabiel el Fuster) que va pertànyer a la quinta del biberó (joves de 17 anys reclutats i que van participar en la batalla de l’Ebre) i F. Javier Aracil també reclutat per anar al front i que amb posterioritat seria oncle meu. La segona casa amb l’arc pertanyia a la família Morrió-Grau,els meus iaios, i amb moltes possibilitats de que els que estan abocats en el balcó o en la porta foren o mon pare o algun oncle. També el fill major (Antonio Morrió va pertànyer a la quinta del biberó).

                En primer pla podem veure un fanal que pertany al primer enllumenat del poble i que fins fa poc encara en restava algun pel poble.

                En resum una foto amb valor històric pel moment que representa i il·lustrativa sobre l’aspecte que presentaven els carrers del poble en aquella època.


diumenge, 4 d’abril de 2021

MENJAR-SE LA MONA

 

Jovens un dia de camp.Foto:Josefina Agulló

En Benilloba tradicionalment, com en molts altres llocs, hem anat a menjar-se la mona els dies de Pasqua. El final dels dies de desdejuni i abstinència de la Quaresma solia celebrar-se d’esta manera. La mona es comprava al forn o bé podia ser regalada per algun tio o tia, padrí o madrina i aleshores el dia de Pasqua el xiquet anava a sa casa a demanar-la amb una cistelleta. Sembla que el mot mona té el seu origen en la paraula àrab “munna” que significa regal. La mona està feta de panou, rematada en el centre amb un ou bullit i ornada per damunt amb sucre i clara d’ou muntada. De vegades es menjava acompanyada de llonganissa (que s’anomena de Pasqua) o sobrassada. Els xiquets solien acompanyar-la també amb el xocolate. Era típic menjar-se-la per a berenar els tres dies de Pasqua i també el dia de S. Vicent. Per a l’ocasió podíem estrenar unes espardenyes pasqueres o alguna peça de roba. En Benilloba soliem anar a menjar-se-la a diferents llocs: la font de la Teuleria, el Salt,La Casablanca, el Mas de Quintín,el Tossal del Moro,la font de Petrosa, el pins de D.Pedro, castell de Penella...Segons la moda de l’ època. L’ou es deixava  per a l’últim moment i  també era tradició trencar-li’l al front de qui se’ns posava per davant dient el verset següent:

Ací em pica,

ací em cou,

ací em menge la mona

i ací et trenque l'ou".

Hi ha que tenir cura de no pegar per la punta de l’ou perquè podia fer mal  i provocar-li un bon gínjol al front.

Bona Pasqua tingueu!

 


divendres, 26 de març de 2021

EL BASQUET

 



           El basquet era una cistella o caixa de forma oblonga, més llarga que ampla amb els extrems semicirculars. La base era un poc mes xicoteta que la part superior de manera que els llistons que la tancaven pels costats estaven lleugerament inclinats cap a  dins.Els llistons estaven fets de fusta, segurament de pi i les vares que els envoltaven abraçant-los eren branques de vímet partides per la mitat i clavades amb claus. El vímet permet doblegar-lo amb facilitat. Aquests cistells s’utilitzaven per a la càrrega i el transport de fruites i verdures: pomes, peres, tomaques etc. Per la seua forma i capacitat pense que serien prou difícils de manejar per una sola persona. Van deixar d'utilitzar-se en els anys  seixanta del segle passat.


dissabte, 13 de març de 2021

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE IV



          Estes dues fotos es van fer el 5 de setembre de 1956. En una vegem a una parella de balladors de vesprada, el xic es José Luis Fuentes. L’altra són la totalitat del cap de dansa del mateix dia però per la nit. En esta podem fixar-nos en la indumentària d’elles: mantó obscur i falda llarga i ells tots amb camisa blanca, els pantalons algú els porta curts i els altres llargs. El calçat també és prou variat. Conec a algun però sense la suficient seguretat per posar-li nom.



dissabte, 6 de març de 2021

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE III

 


    Esta foto bé pot tindre 70 anys. I en el trancurs de tot aquest temps la imatge d’aquest lloc ha canviat molt. Podrieu ajudar-me a localitzar la foto.I si em diguereu qui és la persona que apareix ja seria per a nota d’excel·lent.


dissabte, 27 de febrer de 2021

ANTONIO CALATAYUD " EL TIO PUTXERO"

  

Antonio Calatayud i Ximo Casanova

           En el llibre que vaig publicar sobre les danses de Benilloba titolat “ Peguem una dansaeta?” vaig dedicar un capítol als dolçainers, en ell parle de tots els dolçainers, o als menys dels que tinc referències, que durant els S XX van venir a amenitzar-nos les nostres dances. Uns van ser dolçainers habituals durant anys, altres van venir ocasionalment. Entre estos últims es trobava un que per un testimoni sabia que que li dien “el tio Putxero” i que era de Bocairent. El tio Putxero va venir un any en que els Boronat de Callosa no ho van fer( es comentava que els Boronat optaven per tocar en un Benidorm en ple apogeu turístic on guanyaven mes diners). No sabia res més d’este home fins que les casualitats de la vida van fer que Vicent Ripoll coneguera en València a un descendent seu. I Vicent va ser qui en va proporcionar esta fotografia on apareix en Benilloba tocant les danses acompanyat per el tabaleter Ximo Casanova. La fotografia està datada el 11 de setembre de 1969 i apareixen dolçainer i tabaleter damunt del cadafal, acabadet d’estrenar perqué encara no esta pintat, en la plaça del Omet i amb dues cadires de boga que les portaven prestades del casino. El Tio Putxero havia nascut a Bocairent 17 de Gener de 1911 i es va iniciar en la música des de molt xicotet. Als onze anys va escomençar a estudiar solfeig. En 1923va ingressar en la Banda Primitiva de Bocairent tocant el clarinet.Amb posterioritat esta banda es va fusionar amb la Nova per formar La Unió Musical de la que va ser director en dues vegades: en 1939 i a partir de 1948.També va dirigir l’ orquestra del teatre local on interpretaven sarsueles i en la capella de la parròquia acompanyant misses. Tenia coneiximents d’armonia i guitarra. A partir e 1945 va composar alguns pas-dobles així com alguna marxa mora.També va ser dolçainer durant 22 anys, entre 1955 i 1977, en el quals amenitzava els danses i cercaviles de les festes de S.Agustí del seu poble. I ell mateix va ser el transcriptor de la musica d’estes cercaviles i danses per a que no es pergueren. En esta etapa de dolçainer va ser quan va venir al nostre poble. Va morir un 2 de febrer, vespra de S. Blai, de 1992.


dissabte, 13 de febrer de 2021

SILVESTRE GARCIA. EL TAXISTA DE BENILLOBA

 

Sivestre Garcia als EEUU



        Del matrimoni entre Vicente Garcia i Josefa Monllor va nàixer el 11 de juliol de 1900 Silvestre Garcia Monllor. Silvestre als 19 anys va emigrar com molts altres benillobers als Estats Units d’Amèrica. Amb el transatlàntic Buenos Aires que va sortir de València va arribar un 16 de setembre a l’illa de Ellis on va ser registrat com a immigrant. Va estar un temps cercant feina, però degut a les seues dificultats físiques no en trobava. Fins que un empresari el va contractar i després de traure’s els carnet de conduir el va convertir en el seu xofer particular. Acì va estar mols anys treballant amb una bona feina i sou però com tots els seus amics i coneguts anaven tornant-s’en a casa ell no va voler continuar  i també va retornar a Benilloba. El 29 d’octubre de 1927 es va casar en Benassau amb Irene Grau Colomina. Durant molts anys va ser taxista de Benilloba. Amb el seu cotxe tots els dies anava a Alcoi transportant a tots els benillobers que s’havien de desplaçar fins allí per algun motiu: compres, consultes mèdiques, gestions burocràtiques,etc. Prèviament la gent passava per sa casa per resguardar “l’asiento” i així s’assegurava el viatge. Solia eixir a les huit del matí i la tornada era sobre les dues. Este servei era essencial en un temps en el que els cotxes particulars eres escassos. També feia altres serveis quan era contractat per algun particular. Esta línea regular va durar fins als anys 70 del segle passat quant l’home es va jubilar.

Irene Grau,Sivestre Garcia i Batiste el Barber
Cortesia:Fina Carbonell



dissabte, 6 de febrer de 2021

EL QUADERN D'ANAR A ESCOLA

 




           Recordeu este quadern? I els que no el coneixen bé està que sapiguen que moltes generacions de xiquets i xiquetes de Benilloba es van ensenyar a escriure i a fer operacions amb ells. Era en el temps en que l’escola sols tenia tres classes: la dels xics que tenia l’entrada per la part de l’est de l’edifici de les antigues escoles, la de les xiques mirant cap a l’oest i la dels cagons, cap al sud. Cada xiquet sols tenia una llibreta, aprofitada al màxim, calia escriure amb bona lletra després de posar la data cada dia i resoldre operacions sense desbalafiar l’espai. Era el temps en que si queies malalt passaves una setmana al llit, en la temporada de les olives, si feies falta, anaves a plegar olives, si nevava fèiem festa i esperavem la plutja per calçar-se les Katiusques. Quan tornaves tot seguia igual, no havíem perdut res ni s’ havíem retrassat. Tot era essencial en la nostra vida, el berenar a les cinc quan sortíem al temps que jugàvem pel poble, en diumenge anar a missa i al cine per la vesprada o al patronat a fer una partida. No teníem ni extraescolars, ni músiques ni anglés tan sols, i no tots els dies, un poquet de deures que havíem de fer i si no, sabies que algun càstig cauria: copiar 25 voltes “fare el deure”, un estironet de monyo o una estona cara a la paret. Era temps de dies llargs,cursos llargs, hiverns de fred i vacances també llargues. Eren temps de pocs joguets i molt de jugar, amb creativitat, d’un pal fèiem una pistola i d’una llanda un baló, amb un cartró al cul es tiravem per un esgolador i si descarregaven un muntó d'arena per a un obra allà que anavem a fer túnels i carreteres. Si era estiu jugàvem al riu, en primavera a cercar nius i en hivern a correr pels carrers o futbol a la plaça. I en fer-se de nit a casa. D.Daniel,D.Antonio, Donya Rita i Donya Milagro bregaven diariament amb trenta o quaranta alumnes per a que aprengueren a llegir, les provincies o els rius d'Espanya, quants quilos tenia l'arrova o quants diners et restavem després d'anar a fer un mandao a la mare mentre que ells esperaven ansiosos el moment del pati o de tornar a casa, o somniaven mirant al cel per la finestra.


dissabte, 23 de gener de 2021

EL GOSSET DEL RECTOR

 

                Això era un poble, no molt allunyat d’aquest on feia calor en estiu i fred en hivern, les figues es collien per setembre i les faves quan era l’hora, i on vivia, feia missa i predicava un rector que havia estudiat molt i durant molt de temps en el seminari, estudis que li servien per a ser un entés en temes teològics i cristològics però no tant en temes mundans o al menys en tots els temes mundans com més endavant veurem.

                El rector tenia un gosset, boniquet i espavilaet, que li feia companyia i a que estimava molt. El  rector també tenia un sagristà que l’ajudava amb totes les coses i treballs referents a l’església: Obria i tancava l’edifici a les hores, tocava les senyal de missa, revoltejava, encenia llums, ciris, en fi, procurava que tot estaguera en ordre. Però també era un vividor, li agradava menjar, beure i gaudir dels plaers de la vida. Veien l’estima que el rector tenia pel seu gos va pensar com podia aprofitar-se d’aquella situació i un dia parlant amb ell:

-Senyor rector eixe gos que vostè té sembla molt llest: per la forma que el mira i com respon a les seues ordres sembla que ho entén tot.

-Si, si que es llest i està sempre pendent de mi i m’acompanya a tots els llocs.-

-Sols li falta una cosa

-Quina cosa?

-saber parlar.

-Home, això en un gos...

-No crega, que l’altre dia vaig sentir a uns forasters que comentaven que en Valencia hi ha una un lloc on ensenyen a parlar als gossos.

-Això es possible?

-Doncs no ho sé, però res costaria intentar-ho, mirant l’estima que vostè té pel seu gosset pagaria la pena.

                El senyor rector ho va pensar bé i va decidir intentar-ho. Li va donar diners al sagristà  per al viatge, estança i els estudis del gos i el va enviar cap a València. El sagristà va agarrar al gosset i els diners  i cap a Valencia. Va pujar al tren i en el viatge quan va veure que passaven per damunt d’un pont va agarrar al gosset en un grapat i per la finestra que el va llançar.

                Ja en València es va pegar una setmana de collons de rei, com sol dir-se, menjant, bevent i gaudint dels plaers de la ciutat. Quan els diners es van acabar va retornar al poble. Ja en el poble va anar a veure al rector.

-Com ha anat?  Conta’m, conta’m. Estic desitjant saber com li va al meu gosset.

-Molt bé, m’han donat moltes esperances de que el gos puga parlar, però això portaarà un temps, lògicament no es pot ensenyar-li a u a parlar en uns dies i he quedat amb ells que cada cert tems aniré a veure com evoluciona i pagar els honoraris.

-Perfecte, el que fa faça falta tu m’ho dius. Tu saps si puguera parlar amb el meu gos amb el que jo l’estime!

                Al cap d’un temps ell sagristà cap a Valéncia amb la butxaca plena. I a viure uns dies a tota gana.

                Al seu retorn les mateixes explicacions:

-Va mot bé, ja comencen a veure’s els progressos, estan molt contens dels resultats, jo ho vaig vorer amb els meus ulls.

-Però parla?

- Ja comença a dir alguna coseta, a més posa molt d’interès.

I així anava passant el temps i el sagristà anava fent viatges a València. Però el rector va començar a malpensar veient que allò s’allargava molt i li costava molt diners. Així que un dia li va dir al Sagristà:

-Ves a Valencià i porta’m al gos que vull veure jo els resultats.

                El sagristà va partir cap a Valencia amb la butxaca plena a gaudir dels plaers de la ciutat per darrera vegada. Al cap d’uns quants dies, com sempre quant els diners s’havien esgotat, va tornar al poble i es va dirigir cap la casa Badia on vivia el rector. Quan el rector el va veure que tornava tot sol es va dirigir cap a d’ell:

-Però no vaig quedar amb tu que em portaries al meu gos.

- Calle senyor Rector que vull contar-li.

-Que ha passat?

- Vaig arribar i després d’assegurar-me el mestre de gossos que ja era capaç de parlar i dir frases senceres me’l van traure  i el gos només veure’m sap que em va dir?:

- Que et va dir?

- No se si dir-li-ho!

-Digues, digues, que estic impacient!

-Doncs en va demanar: el meu amo, el senyor rector, encara es gita tots els dies amb l’ama?

-I que vas fer?

- Doncs, no em vaig poder resistir que parlara així de vostè, i d’una barrada el vaig matar.

- Molt bé que vas fer!

 

Així esdevé que

de la ignorància dels babaus

els pillets se n’aprofiten.

I els secrets amagats,

arribat el moment,

en el seu benefici  utilitzen.

  Així em va ser contat per l'amic Joan Soler.

Albaida 2020

 

 

 

 

 

divendres, 15 de gener de 2021

D.RAFAEL PÉREZ I PÉREZ

 

Rafael Pérez rodejat dels seus alumnes.

         Rafael Pérez i Pérez va nàixer Quatretondeta un 18 de setembre de 1891 i va morir al mateix poble el 24 d’abril de 1971 on resta soterrat. Este home, mestre de professió, va ser molt popular en els anys quaranta i cinquanta del S. XX  per les novel·les que va escriure del denominat gènere rosa. Entre 1922 i 1970 va escriure mes de 160 novel·les, moltes d’elles d’ambientació histórica i algunes en l’Edat Mitjana. La seua popularitat es veu reflexada en els més de 5 milions d’exemplars que va vendre. Després este tipus de novel·la va decaure en popularitat. Dons bé , com a mestre va estar destinat en Benilloba on va exercir a principis de la década dels trenta. No sé el cursos que ací va estar, però com a record resta esta foto amb els seus alumnes i el dubte de si algun lloc o personatge inspiraria alguna de les seues novel·les.

divendres, 1 de gener de 2021

QUINTOS

Quintos i músics  en la plaça del Castell

        El dia de Capdany, tradicionalment, els quintos han pegat la volta. Els dies d’abans ja havien fet algun sopar per anar muntant les cançons, treballant de valent la imaginació per er posar una lletra divertida al tems que fer-la rimar. Arribat el dia, el quintos acompanyats del músics ( de corda) anaven per tot el poble cantant al temps que demanaven diners per les cases i als llocs on es concentrava la gent: bars,eixida de missa... Es deia que antigament els diners arreplegats els enviaven als joves que feien el servei militar a l’Àfrica, però el que es feia era un bon dinar per a quintos i músics. Era la forma d’acomiadament pel temps que passarien fora, de presentar-se els joves que eixe any serien cridats per fer el servei militar, de informar de seu pas a l’edat adulta, de la joventut a l’homenia.

La mateixa quinta en el carrer Nou