dissabte, 28 de setembre del 2019

FOTO DE DANSES




           
Esta foto cedida per Cristina Fajarnés ens mostra la plaça de l’Omet en el moment en que estan ballant les danses allà pels anys 20 del segle XX. En la foto podem vore un grup de gent ballant les danses al fons, davant de l’actual casa abadia, format per nou parelles però que no s’aprecia si és el Cap de Dansa. Estos van seguits per un grup de xiquetes que també ballen i pel desordre que presenten pot tractar-se del moment de pegar les voltes. En el centre, un poc cap a l’esquerre, podem distingir, en mig de tota la gent, tres dones ballant abillades amb el mantó de Manila i els respectius balladors. No sabem perquè este grup  atrau més a la gent que el que hi ha al fons. Els dolçainers no apareixen en la foto, sembla que estarien en un àngul de la plaça, no al centre, fora del objectiu de la càmera. La foto és un bon document que ens il·lustra sobre la indumentària de l’època.  En el primer pla algunes persones miren cap a la càmera que està en un punt elevat, probablement en el balcó de la casa que enfronta a la plaça quan entres pel carrer S. Cristòfol. La procedència de la foto ( la casa de la Senyoreta Barrachina, nº 2 del carrer Major) ens fa pensar en que l’autor de la foto probablement siga Vicente Puchol Puig, germà del Pedro Puchol Puig que va ser el metge de Benilloba i va estar casat amb la Senyoreta Barrachina. Vicent Puchol va nàixer a Madrid i es va traslladar a Benilloba amb la seua família qual el seu germà va ser destinat com a metge a este poble. Els estudis de pintura i les seus habilitats artístiques van fer que es  dedicara a la pintura així com també a la ebenisteria i fotografia.

diumenge, 15 de setembre del 2019

ESTAMPES DE COMUNIÓ.1940





        

             Prendre la primera Comunió era un esdeveniment de gran importància tant per al xiquet o xiqueta ( després d’uns anys de catecisme i preparació per fi arribava el dia en que es convertia en protagonista, rebia regals i es feia tot un dia de festa per a ell), per a la família ( el fill o filla ja deixava de ser un infant petit, i l’havien de acompanyar als diferents actes: cercavila, missa,processó. A més havien de preparar el convit per a familiars, amics,veïns...) I per al poble ( el dia del Corpus era un dia socialment senyalat).  Entre totes les coses que havia d’encarregar-se la família estava el fer les estampetes de comunió. Estes estampetes s’encarregaven a una impremta, per una cara portaven un dibuix  que feia referència al sagrament o a algun motiu religiós i per l’altre estava el nom de xiquet,la data de l’esdeveniment, una oració, el nom de l’església   i també el nom del mestre del xiquet. Estes estampetes eren repartides als familiars, veïns, amics i les persones mes properes per a que tingueren un record de l’esdeveniment. Com exemple posse estes  estampes, les més antigues que tinc,  de 4 persones del nostre poble.




dissabte, 7 de setembre del 2019

CAMÍ DE SANTIAGO.2019


                El 15 d’agost del 2019 vam arribar  al final del camí: la tomba de l’apòstol en la catedral de Santiago de Compostela. Un camí de vora 800 Kms ( 790 resa la senyal) que vam iniciar  un 7 d’agost de 2016 en Roncesvalles ( en el Pirineu Navarrés) i que ens ha  fet  camejar Espanya de part a part. Un camí que hem anat fent pas a pas, cop a cop, amb una motxilla on hem procurat carregar estrictament allò que necessitàvem per a viure ( unes peces de roba, sac de dormir, càmera de fotos, documentació, cartera i els pals necessaris per a recolzar-se en els moments més complicats). Un camí on, més que els kilòmetres, importen les vivències. Hem caminat de nit, amb boira o les dues coses al temps, sota la pluja o sota un sol feridor del migdia  en un mes d’agost i per l’altiplà castellana on és difícil trobar un ombra. També hem sentit el fred ( si, fred al mes d’agost), el dolor de peus, de genoll i d’esquena, les bambolles i les llagues. Però sempre endavant, atrets per la força de Santiago, amb la determinació segura de fer el camí. Travessat rius, ponts, creuat camps  infinits, pobles i ciutats, polígons i llogarets abandonats. Hem pujat muntanyes que després hem davallat i gaudit de les fites importants del camí ( l’Arc de S.Antón, la Cruz  de Ferro, La Creu de S.Toribio, Sto.Domingo de la Calzada, S.Juan de Ortega...), llocs  on l’emoció d’assolir-los ens fa viure moments especials: la foto en S.Antón, soltar la pedra que he arrossegat des de la meua terra per a que forme part del turó de pedres d’arreu del món que sostenen la Creu de Ferro, la hospitalitat mil·lenària que es viu a l’alberge de Sto.Domingo. I en tot moment la seguretat que dona el sentir-te acompanyat, a tota hora tens algun peregrí que el desitja el bon dia o el bon camí, que esta disposat a conversar una estona, a compartir les seus vivències o algun bon home que et guia,t’aconsella o  t’ajuda malgrat que per a d’ells el pas de peregrins és una rutina diària. També hem viscut moments especials , com la pujada des de  Las Herrerias fins a La Fava en El Cebreiro on després de 20Km i ja avançat el camí enfiles una forta pujada per un camí irregular de pedres envoltats per una exuberant verdor on tot olia a natura i humitat, xopats de suor per l’esforç i per la suau pluja que empomàvem, o aquell moment en Navarrete que asseguts en la terrassa d’un bar apartat, en un carrer sense eixida,  disposats a esmorzar et trobes a uns coneguts d’Albaida que  venen a seure a la taula del costat, o aquell moment que perduts entre un jeroglífic de carreteres a l’entrada de Lleó sense saber per on pegar va parar un tot terreny conduit per una xica que ens va convidar a pujar i a entrar-nos a Lleó i ens va explicar que estaven d’obres en les carreteres  lo que produïa la confusió i desorientació dels peregrins, o l’estança en l’alberge Atrio en Triacastela, una casa de somni, un habitacle tradicional restaurat amb molt de gust, comoditat i acollits per uns encantadors hospitalers. O aquell moment de visita a l’ ermita de Maria Magdalena en Ventas del Narón  on un Cec ens esperava per segellar-nos la credencial, la seua tasca diària, ell subjectava el segell i tu li conduïes la mà fins la posició correcta i a més el contava les bondats del lloc i els indrets que visitar. O aquell moment que esmorzant en un bar Sunsi va posar a carregar el mòvil en la taula del costat on hi havia un coreà assegut, la resta de taules també estava ocupada per peregrins, quan vam acabar i ens disposàvem a marxar Sunsi va anar a pel mòbil i va veure que el coreà ja havia partit i en la cadira del costat hi havia una funda de plàstic on estava la documentació, targeta de crèdit i diners, de seguida va reconèixer que era del coreà, ho va comentar amb uns valencians asseguts també allí i va quedar amb ells per si veien al coreà que nosaltres teníem la cartera i que el nostre destí era Triacastela per veure si podíem tornar-li allò  tan necessari i que li pertanyia. A l’eixir, i encara no havíem avançat 200 m. el vam vore que venia corrent amb la cara d’esglai, Sunsi va  traure la cartera i la va alçar  mostrant-li-la, de sobte li van canviar les faccions de la cara. La seua alegria va ser immensa, no calien les paraules per a entendre’ns.  Abraços, fotos i la satisfacció de resoldre el que haguera segut un greu problema per al xic. Ja no ens vam creuar mai més amb ell. Coses del camí. I tantes més.
                Enguany pensàvem fer el tram de Lleó a Sarrià però  l’haver-nos sentit forts i amb ànims o  perquè Santiago ens cridava desitjós de veure’ns o perquè ja sentíem la il·lusió d’arribar van decidir  arribar fins el final. Una decisió molt encertada. I una vegada més s’hem endinsat en el camí, hem gaudit del paisatge, hem sentit el vent a la cara i la pluja a la pell, hem vist els arbres saludar-nos, hem menjat amb fam i begut amb set. I sobre tot hem dialogat amb gent de tots els llocs: valencians,madrilenys,catalans, per  també amb filipins, coreans, alemanys, sud-africans,francesos, nord-americans, colombians i sobre tot molts, molts, italians...tots diferents però units amb els mateix fi.
                Però res de tot açò es comparable a l’emoció que sentim quan desprès de travessar l’arc, al so de la gaita, entrem a la plaça de l’Obradoiro i s’enfrontem a la façana de la catedral. És un moment màgic, espiritual, on el goig t’envaeix  i  la satisfacció t’ompli i vessa. Quiet, mirant cap a dalt, agraint el somni fet possible, les experiències viscudes, conscient del moment. L’orgull d’haver arribat i la pena del que ha acabat. Després vendrien les fotos, les salutacions als peregrins coneguts que ja havien arribat i als que anaven aplegant, abraçades, risses, llàgrimes. L’abraçada al Sant, la visita a la tomba i recollir la Compostela que acredita la nostra peregrinació. El retorn a casa, a la vida diària on anirem recordant cada lloc, cada moment, persona, emoció, la sensació d’haver viscut una petita vida amb tot el seu bagatge.





A.Justo de la Vega


Dinar amb amics


Creuer de S.Toribio

AJuntament d'Astorga

Palau Episcopal d'Astorga (Gaudí)

Escola De ta.Catalina de Somoza

Creu de Ferro (Monte Irago)



Molinaseca

Cacabelos (prensa de vi)

Palau de Villafranca del Bierzo



O'Cebreiro


Albergue el Atrio

Triacastela




Portomarín


Navas del Nalon